M'agrada parlar

Què volen aquesta gent?

2009-10-29T01:10:00.009Z

Ja anirem veient els propers dies com evolucionen els esdeveniments, però em sembla que això que està passant, la detenció de l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, juntament amb diversos regidors, empresaris, i dos expolítics de la Generalitat convergent per part del jutge Garzón, són fets que trasbalsaran la política catalana i canviaran, probablement, la praxis que la caracteritza des de la Transició.

Sobre els motius de les detencions -fetes per la Guàrdia Ziví al més pur estil colonial-, com diu l'Enric Vila , la justícia espanyola no posa la seva mirada en les coses realment importants, degut a que no ha aconseguit desempallegar-se mai de la politització en un o altre sentit. I Garzón, per la seva banda, és un jutge que sempre ha actuat o bé per assolir protagonisme i quedar bé davant certs sectors de la societat espanyola -en general els anomenats progres-, bé per servir el nacionalisme castellanoespanyol -detencions d'independentistes bascos i catalans (el 1992, amb tortures incloses) tancament de diaris i prohibició de partits abertzales- o bé per venjança -destapà el cas GAL quan va marxar del PSOE, despitat perquè no se li va donar tot el protagonisme que desitjava.

La relació de Garzón amb la cúpula actual del PSOE és ambigua, però podria ser que fos un "braç justicier" a les ordres d'aquesta, i que es dediqués a imputar enemics polítics de Zapatero. Darrerament ha imputat membres del PP amb el cas Gürtel, i ara ataca dirigents socialistes afins a Montilla, rival polític de Zapatero. Sense oblidar-se de collir pel camí alguns dirigents convergents de l'època Pujol, ja que sempre els va bé als sociates atacar el catalanisme polític. I desprestigiar la idea de Catalunya com a nació, vaja

Però en aquesta situació, els únics polítics en actiu detinguts, són l'alcalde de Santa Coloma i els seus regidors. O sigui, als únics que se'ls pot acusar de polítics electes -representants del poble- prevaricadors i corruptes, és al grup liderat per Bartomeu Muñoz, un integrant del rovell de l'ou del poder del PSC, que emana de les bosses de vots de l'anomenat "cinturó roig" de Barcelona. Això, vaja, és com un míssil enfocat a la font de poder del PSC. I si el míssil es desintegra en estelles, pot tocar també molts dels altres integrants d'aquest aparatzik: Manuela de Madre, Zaragoza, la dona de Montilla, el president Montilla, etc.

Arenys de Catalunya

2009-09-14T00:48:00.008+01:00

La consulta d'Arenys ha estat un èxit esclatant. Un 41% de participació per a una consulta no vinculant, no oficial gràcies a la justícia totalitària castellana, i en la qual s'ha intentat posar la por al cos als ciutadans perquè no sortissin a votar permetent que es manifestessin els gossos de presa del totalitarisme castellà. No ha estat una participació baixa, que ningú s'equivoqui, ha estat un èxit radiant a nivell participatiu. Sense més al.licient que les ganes de fer explícita al món la seva opinió, el 40% dels arenyencs majors de 16 anys han votat que volien una Catalunya lliure (96,3% dels vots).

Aquest sol fet ja és extraordinari, però a més, el resultat significa que si es fes una votació per la independència que fos vinculant a Arenys de Munt, suposant que hi hagués una participació del 80% -improbablement alta-, i que el 80% dels nous votants digués que no vol una Catalunya lliure -xifra també poc probable-, encara el Sí guanyaria amb un 60% dels vots. No cal donar més explicacions, doncs, del que ha significat el referèndum d'avui.

Catalunya ha iniciat avui un camí. Però sobretot, Espanya ja no ens veurà amb els mateixos ulls a partir d'ara. Ni tampoc la resta del món. Per a Espanya, des d'avui, Catalunya ja ha començat a deixar de pertànyer-hi.

Pensament inútil

2009-08-17T13:25:00.004+01:00

Alguna cosa està canviant a Catalunya. Sembla que s'estan produïnt moviments tectònics, al nivell de l'imaginari col.lectiu no superficial, no directament visible. La qüestió és si aquests aparents ajustaments estructurals signifiquen una adaptació a les condicions necessàries per a l'afirmació i la supervivència, o tot el contrari. En tot cas, a hores d'ara seguim dominats per Espanya, pel poder castellà, subordinats a un altre poble, com diu Joan Solà.

Joan Solà és un dels grans savis que tenim avui dia a Catalunya. Ell i Salvador Cardús són dues de les ments més preclares i ben ordenades del país. Els catalans, que venim de i vivim en l'obscurantisme sobre el que som i sobre la nostra situació a tots els nivells, necessitem persones que siguin capaces de veure-hi a través del gruix de tòpics i confusionisme que ha creat i crea el poder castellà. Necessitem un pensament propi i lliure d'interferències per a conèixer quina és la nostra veritable situació. I a partir d'aquí cap a on hem d'anar.

Els catalans necessitem llum, molta llum. Necessitem persones que il.luminin la nostra realitat. Com més millor. Ments poderoses capaces de trascendir el núvol de tòpics i la boira de confusió on estem immersos. Ments hàbils per identificar i arraconar la xarxa de pensament teixida per la propaganda secular del poder castellà -sovint amb la col.laboració de catalans, sí. Capaces de trascendir el pensament castellanocèntric. En tot el que toca a la nostra realitat com a catalans, la resta de ments no ens serveixen per a res.

Bon any!!

2009-01-01T18:04:00.004Z

Bon any a tothom!

Per a aquest any, desitjo ferventment que el poder del PSOE a Catalunya es vegi esquerdat i disminuït, preparant el terreny del que serà una gran debacle, una gran ensulsiada del poder d'aquest partit, o sigui del poder del castellanisme (espanyolisme) al nostre país. I de pas, per demanar que no quedi, que aquest enfonsament s'acabi enduent també cap als abismes l'actual actitud mediocre i tacticista dels partits polítics catalans, que no fa més que afavorir el poder castellanista a casa nostra.

Catalunya necessita polítics que s'enfrontin de cara a la injustícia, denigració i destrucció que patim a tots els nivells per part de les cúpules de poder castellanistes de l'Estat Espanyol. Cal que s'entengui que el catalanisme moderat ja ha esgotat les seves possibilitats, el seu camí. Després de la transició, el poder castellanista, després d'haver marcat uns límits ben curts per al nostre autogovern a la Constitució, va quedar a l'expectativa del que passaria, disposant una mena de treva. I Pujol va ser un polític amb una perícia extraordinària. Ambdues coses van permetre crear un cert autogovern, i una certa reconstrucció nacional i lingüística. Però ara ja s'ha acabat, la treva i Pujol. Ara Catalunya necessita polítics que s'enfrontin frontalment amb Espanya. Els que no ho facin ja no ens serveixen per a res, només serveixen, si de cas, al poder castellanoespanyol.

I espero que ens en sortim. Els catalans ens ho mereixem. O almenys, aquest 10-15% de catalans que no acotem el cap, que estem més o menys desacomplexats, que no ens subordinem lingüísticament al castellà, que preferenciem les empreses i productes que usen la nostra llengua, que fem pedagogia i convencem altres catalans. Que, lògicament, votem partits catalanistes. Aquests catalans que estimem el nostre país sincera i profundament, i que sabem que aquest es troba sota pressions enormes i sota atacs continus per part del poder castellanoespanyol. Aquests que volem, simplement, viure com a ciutadans normals d'un país normal, viure la nostra catalanitat amb naturalitat, i som, al mateix temps, conscients que la mera existència d'aquesta catalanitat està en perill.

Aquests catalans, els que ens importa el que som, mereixem viure victòries per a la nostra nació. I mereixem obtenir un Estat per a la nostra nació. Exactament igual que totes les altres nacions lliures del món. Molt bon any i felicitats a tots, que la lluita continuï, i que les victòries arribin.

Letter to "The Economist"

2008-11-19T14:12:00.005Z

This is the letter I send to the editor of the weekly magazine "The Economist" after reading the special report on Spain titled "The party's over" (November 8th-14th number):

"Dear Sirs,

until now I have thought that The Economist was a prestigious magazine. This week I realized that was untrue. With the opinions on Catalonia and the Catalan language that you expressed on your last number, you demonstrated to have no idea of what's the reality of this country (Catalonia) and the very complex and sensible relations between Catalonia and the central Castilian-spanish power. The writter of the special report on Spain, Michael Reid, the only thing that demonstrates with his statments on Catalonia and the Catalan language, it's that he is a supporter of the neofascist and the cultural and linguistical assimilation positioning of most part of the Castilian-spanish central rulers. I thought your magazine, as a led of the Great Britain spirit, was for Democracy and Liberalism. You have disappointed me, and a whole nation. Sincerely,

Roger T.
Catalan citizen"

Iugospanya

2008-07-24T00:31:00.007+01:00

Bé, com és evident, no sóc capaç, ni molt menys, de complir amb la quota de posts que jo mateix vaig anunciar. En tot cas, ja que no dic res interessant, us ofereixo quelcom que sí que ho és. Us proposo un article d'Alfons Lòpez Tena. Es tracta d'una resposta contundent i inequívoca a la campanya ultranacionalista i xenòfoba que s'està portant a terme darrerament des d'Espanya, publicada a la web del Cercle d'Estudis Sobiranistes, del qual Tena n'és col.laborador. Sempre val la pena parar atenció a les opinions afuades, dures, i ben raonades i documentades de Tena. I als estudis que publica el Cercle. Poso l'article en castellà, tal i com està escrit:

"Yugospaña

En 1986 la Academia Serbia de las Artes y las Ciencias denunciaba que los únicos que no tenían derecho a usar su lengua eran los serbios que vivían en territorios bilingües, reclamaba la primacía de la lengua serbia como lengua común de todos los yugoslavos, atacaba a los ‘particularistas’ como antidemocráticos, y protestaba ante la opresión económica de Serbia por Eslovenia y Croacia.

Desencadenó un proceso de imposición de la mayoría serbia sobre las minorías nacionales que incluyó la limitación y recuperación de las competencias ‘autonómicas’, la supresión de la autonomía, el blindaje de la supremacía serbia, condenas judiciales a los desafectos, agresiones verbales y físicas, y, cuando las naciones minoritarias optaron por la independencia, el ataque militar. Ya vemos cómo ha concluido: Serbia no ha podido impedir ninguna independencia, se ha estancado económicamente, está aislada internacionalmente, y se debate entre la miseria moral y la pobreza.

Algunos españoles están iniciando este camino y de la actitud agresiva y los insultos han pasado a las amenazas y los incidentes violentos rojigualdos. Son un tigre de papel, sólo conseguirán el colapso de su nación. Estamos en la Unión Europea y no pueden utilizar ni la violencia militar ni golpes de Estado o legislativos, España tiene demasiado que perder y no puede ganar, ni por las buenas ni por las malas, contra la voluntad democrática de las minorías nacionales. Lo hicieron con Primo de Rivera y Franco, ahora no pueden."

El català, el gran perjudicat a la restauració

2008-07-09T01:00:00.006+01:00

Pel que sembla, el sector de la restauració ha experimentat grans canvis en els darrers anys. Pel que sigui, hi ha una altíssima demanda de personal. I també una baixíssima cerca de l'excel.lència en el servei. Es veu que la gent del país ja no vol treballar en aquesta mena de feines. Així, són moltes les empreses, bars i restaurants, en les quals el personal d'atenció al client ni tan sols entén correctament el català. I són pocs els llocs on el personal parla català. I la situació sembla que encara empitjora quan arriba l'estiu. Això, almenys a l'àrea de Barcelona.

Procuro no ser catastrofista, i penso que aquesta situació només és temporal, i que durarà el temps que trigui la nova immigració a aprendre el català. I que, aquest aprenentatge, s'accelerarà en la mesura en què la gent d'aquí els parli català -de moment, el 10-20%? de catalanoparlants que no ens subordinem lingüísticament al castellà-, i els fagi veure la importància i el valor social que té parlar la llengua del país. Ara, que aquest procés, seria molt més ràpid, si els empresaris del país consideressin el saber parlar català, com un requisit mínim a l'hora de contractar empleats d'atenció al públic. O, almenys, que els contractessin donant-los facilitats per a aprendre la llengua i amb la condició que, al cap d'x mesos, hagin de parlar català correctament. Però això em sembla que no passa ja que, pel que sé, no hi ha cua per a accedir als cursos gratuïts de català que ofereixen les diferents administracions.

És, efectivament, una mica decepcionant veure el valor que donen els empresaris de la restauració catalans a la seva pròpia llengua. Quan, ben probablement, la majoria d'ells són catalanoparlants i es senten nacionalment catalans. En molts casos, tanmateix, tenen clar que cal tenir la carta, o el menú, o la comunicació en general, en català. I llavors, passen coses com que li demanes a un cambrer que et porti quelcom en el mateix idioma en què està escrit a la carta que ell mateix t'ha entregat , i no t'entén.

L'altre dia, per exemple, a l'Starbucks de Via Laietana, on tota l'oferta de productes, i tots els rètols en general, són escrits íntegrament en català, li feia la meva comanda a la noia de la caixa -argentina, crec-, i ella, pensant-se que parlava en una llengua extrangera, em va contestar en anglés... La caixera, no s'havia ni molestat a llegir tota l'oferta de productes, que té en un gran cartell darrere seu completament en català?? Pensava la noia que allò era llatí, o un dialecte barceloní del castellà?? No ho sé.

En tot cas, jo, si no m'entenen en català, i no tinc la sospita que em trobo davant d'un sudamericà monolingüe castellanoparlant, demano les coses en l'única llengua universal i comuna del món: l'anglés. Com vaig haver de fer l'altre dia al restaurant Gran Foc, situat al carrer Roger de Llúria, davant per davant de l'hotel Ritz. El lloc, em va atreure en un principi, perquè des de fora, es veia una gran pantalla a l'interior, on espeterregava un foc de llenya, i deia "Cuina cosmopolita". Vaig pensar: cuina cosmopolita, i en català, tot plegat sembla prou curiós i interessant, l'haig de provar, aquest lloc.

Finalment ho vaig fer. I era el que podia semblar en un principi: típic lloc pijoprogre, de molt disseny i un contingut normal, o just. El menjar estava bé. El servei, gens. La primera cambrera que ens va atendre, era una francesa que no entenia quasi gens el català. El segon cambrer, era un italià -crec- que tampoc l'entenia quasi gens. A l'hora de demanar els cafés, ens va dir si li "podíamos repetir en castellano". Jo li vaig demanar un "coffee with ice", que ell em va servir sense problemes. Un company de taula li va preguntar si feia molt temps que vivia aquí. Ell va dir: "en España, unos tres años". I jo li vaig preguntar "i a Catalunya quant fa?": "unos tres años". Bravo noi. Viva el Imperio Jpañó.

Positivitzem tota aquesta anguniosa exaltació espanyolista

2008-07-05T01:00:00.003+01:00

El dia que Espanya va guanyar els quarts de final de l'Eurocopa, jo acabava d'arribar de viatge. De tornada de l'aeroport, a la plaça Catalunya vaig veure un parell de motos que anaven fent botzinades, i el passatger anava onejant una bandera espanyola. Algun quillet -aixó és el que era, ho vaig veure- va cridar "arriba Espanya". I, en aquell instant, un pressentiment límpid i clar va creuar la meva ment com un llampec: allò eren els darrers estèrtors de la història de Catalunya dins d'Espanya. I, en certa manera, el lúcids amics de E-Criteri venen a justificar a nivell de raonament lògic la sensació que jo vaig tenir:

"Ahir a la nit vam poder contemplar una de les evidències de la proximitat de la independència de Catalunya. El procés d’alliberament i construcció nacional comportarà també un fenomen paral•lel (a manera de danys col•laterals) que consisteix en la presentació en societat de formes cada cop menys acomplexades i més histèriques d’espanyolisme barroer i tronat. L’aparició a l’escena política del fenomen Ciudadanos ve a ser el mateix que els coets i les banderes a les places catalanes d’ahir a la nit. Com més ens acostem a la independència més extremes i radicals seran les expressions de l’unionisme, tant l’aristocràtic com el popular. I aquest és un element que hem d’incorporar en l’anàlisi del termòmetre independentista. És evident que és molest haver de suportar expressions i simbologies feixistes a casa nostra. Però Espanya és com és i aquell qui estigui disposat a treballar per l’objectiu històric dels catalans, haurà de saber relativitzar l’angúnia i el fàstic i aprendre a treure’n la lliçó positiva"

Missatge al programa Valor Afegit

2008-07-04T02:17:00.007+01:00

Per començar, copiarè un missatge que vaig enviar abans-d'ahir a l'email del programa Valor Afegit, de TV3, després d'experimentar una indignació genuïna i profunda amb la seva visualització -amb la qual cosa, és un missatge no pas mancat de certa visceralitat-:

"Srs,

fa un temps, el seu programa tenia un interés genuï. Era interessant, aportava idees i informació útil per a les persones amb caràcter emprenedor, acostava l'economia als no especialistes, etc. Durant molt temps, no el vaig poder seguir gaire. Bé, el que volia comentar, és que avui he al.lucinat amb el seu programa. No sabia si estava veient la televisió nacional de Catalunya o la Televisión de Espanya en Catalunya. Em sembla que encara no havia vist mai, en un programa de la televisió pública catalana, parlar tanta estona en castellà. I tanta poca cura amb l'aspecte lingüístic. Perquè TV3, entre d’altres coses, és una televisió per a prestigiar i augmentar l’ús social del català.

Tot parlant del màrqueting als punts de venda al detall, o quelcom semblant, entre una veu en off femenina que anava desenvolupant el tema, intercalaven trossos bastant llargs d'una noia que anava parlant enmig del carrer davant una rotllana de gent, íntegrament en castellà. Semblava que s'estés dient a l'espectador: quan s'ha de parlar davant un grup heterogeni de gent, s'ha de fer en castellà, ja que és la "lingua franca" amb la qual tots ens entenem a Catalunya. Patètic. A TV3 caldria buscar sempre gent que parlés el català, de totes les condicions, races i procedències, per a donar exemple als ciutadans de Catalunya de quina ha de ser la seva llengua vehicular. TV3, és un mitjà creat per a potenciar la llengua i cultura pròpies de Catalunya, no les pròpies d'Espanya –de l’Espanya castellana, s’entén-, ja prou protegides i potenciades per administracions i bastants mitjans més poderosos que TV3.

Perquè, si hem d'usar una llengua i una altra indistintament, o sigui potenciar el bilingüisme, ja sabem quina llengua hi sortiria perdent: el català, ja que el castellà és la llengua dominant. Ho diu la ciència sociolingüística: una situació de bilingüisme no es sostenible a llarg termini, ja que sempre hi ha una llengua dominant que acaba assimilant la dominada. Són dades objectives. O sigui que, no cal fer bilingüisme, més val estalviar l'agonia al català, i fer-ho tot directament en castellà: així, les coses quedaran més clares, els ciutadans de Catalunya veuran quin és el veritable interés dels responsables de molts programes de TV3 en la seva llengua i cultura. I potser hi haurà una mobilització ciutadana, però, almenys, no perdrem tots plegats el temps fent veure que es defensen coses quan realment no es fa.

Continuant amb el tema, si, en un programa, no hi ha més remei que que hi surti algú parlant en castellà, s'hauria de subtitular al català, com es fa amb qualsevol altra llengua. Ja que, Tv3, no només la miren els catalans de Catalunya, o ciutadans d'Espanya, també ho fan els de la Catalunya Nord, l'Alguer, i tota una diàspora de desenes o centenars de milers de persones, que poden tenir fills, o familiars, que entenguin el català, però no el castellà. No fer-ho així, és tenir una visió provinciana de TV3, només com la televisió d'una regió d'Espanya, en la qual, no cal traduïr el castellà perquè, clar, aquesta hi és la llengua vehicular -nou contrasentit amb els principis fundacionals de TV3.

D'altra banda, en aquest mateix reportatge, s'han mostrat tot d'imatges d'un dels únics, sinó l'únic supermercat de Catalunya que no té tots els rètols dels productes i els lineals en català: El Corte Inglés. Així, doncs, TV3 ha fet publicitat a un dels pocs supermercats que no fa l'esforç d'etiquetar en la nostra llengua al nostre país. I això ho fa TV3, la televisió que ha de potenciar i prestigiar l'ús social del català. No és això, completament incongruent, i contrari als Estatuts de TV3, senyors?

Per acabar, faré també esment del patètic provincianisme que s'ha demostrat -també- a la resta d'aquest programa. S'ha parlat de la indústria cultural, i continuament s'han estat comparant les dades de Catalunya i Barcelona, amb les d'Espanya i Madrid. Un país punter, és el que s'emmiralla en la resta del món, en les tendències pioneres al món. El país que s'emmiralla només en el centre del seu Estat, estat centralista i uniformista a nivell cultural i lingüístic, d'altra banda, no és un País, és una Regió, o Província. I això, exactament, el que han fet vostès en aquest programa, i es fa en tants altres de TV3, es diu PROVINCIANISME. I aquest provincianisme porta, indefectiblement, a la curtesa de mires, a la mediocritat, a l'empobriment a tots els nivells, i facilita la manipulació del poder dominant a l'Estat als ciutadans d'aquesta regió.

El que he vist en aquest programa, ha estat tant flagrant, denigrant i patètic que no he pogut evitar enviar aquesta queixa. Ja sé que, segurament, no canviaré res, però, potser, amb sort, faré moure alguna consciència. Alguna consciència que es pregunta perquè TV3 perd audiència a cada mes, per exemple: doncs perquè quan no es té ambició Nacional, es cau en la mediocritat i en l'estupidització total. Quan una televisió nacional no en té, a més –d’ambició nacional-, no sap ella mateixa ni per a què serveix.

Desitjo que, almenys, tingui en compte els punts als quals es refereix la meva queixa, i seria fantàstic veure algun canvi en futures edicions del seu programa. Moltes gràcies,

Roger T."

Em van contestar tres dies després, comunicant-me que havien pres nota de la meva queixa, i que "tindrien en compte" el que els deia. Veurem, oi?...

Espanya fracassa, una vegada i una altra. I s'exaspera.

2008-07-01T09:00:00.006+01:00

En contra d'allò que pugui semblar des d'una mirada molt propera i, per tant, poc contextualitzada, crec que es pot afirmar, amb contundència, que ahir, vam ser testimonis del fracàs d'Espanya. De la incapacitat del poder espanyol, de l'Estat i de tots els mitjans de comunicació espanyols, de fer sentir com a seva als ciutadans de Catalunya la victòria de la selecció espanyola. Els mitjans espanyols considerats d'esquerra, van mostrar, per primer cop, un nacionalisme totalment desacomplexat. I tots el media junts, doncs, han estat durant setmanes fomentant el sentiment d'orgull patri -espanyol-, i cridant als ciutadans de l'Estat a mostrar la seva alegria i a mobilitzar-se amb les victòries del seu equip.

I quina ha estat la resposta de Catalunya a aquest foment de l'orgull espanyolista i a aquesta crida? Doncs bé, observem què ha passat a la ciutat de Barcelona, capital del país. Segons la Guàrdia Urbana de la ciutat, s'han desplaçat per a celebrar la victòria d'Espanya 5.000 persones a Canaletes, 5000 a la plaça Espanya, i 300 a la plaça Artós. Unes 10.000 persones en total. Això, considerant que la Urbana de Barcelona és comanada pel PSC, partit espanyol, i al qual, per tant, li interessa magnificar qualsevol fet positiu relacionat amb Espanya, i suposant, per tant, que s'han engruixit les xifres -el PSC, ha ordenat, per exemple, que de guanyar la selecció espanyola l'Eurocopa “s'obrissin amb aquesta notícia tots els butlletins de Catalunya Informació”, segons informava el diari Avui.

Però bé, tant és, agafem-nos a aquesta xifra de 10.000 ciutadans celebrant la victòria: és una quantitat irrisòria. Un 0,6% dels habitants de la ciutat, i això, sense tenir en compte, un cop més, que part d'aquests ciutadans devien venir de ciutats properes de l'extraradi. L'espanyolisme radical, a Barcelona obté, almenys, un 20% dels vots a les eleccions municipals (PP, Ciudadanos), i això sense comptar que part dels vots al PSC també forma part d'aquesta categoria. Només els votants d'aquests dos partits a les darreres municipals, van ser 120.000 persones.

En definitiva, podem concloure que els mitjans de comunicació espanyols, repetint el mateix missatge d'espanyolitat desacomplexada durant setmanes, i amb el suport d'un poderós estat al darrere, no ha aconseguit mobilitzar, a la capital de Catalunya, ni tan sols els seus propis acòlits habituals. Espanya no sols no ha aconseguit sumar suports a Catalunya, sinó que no ha pogut ni engrescar els seus.

Ara, això sí, sens dubte els seguidors espanyolistes, semblaven molts més dels que eren, ja que es passejaven pels carrers de Barcelona, en cotxes i motos, fent botzinades i proferint crits sense parar. I sí, una botzina, o un petard, fan soroll en un radi molt ampli. Ells, els espanyolistes, mostraven la seva alegria expansivament, pensant-se que aquí, a Catalunya, tothom s'alegrava com ells de la victòria de la seva selecció. Perquè això és el que els han fet creure als mitjans que miren. Aquests mateixos mitjans que ignoren deliberadament l'existència d'altres cultures i sentiments nacionals diferents del castellanoespanyol. O només en fant esment per menysprear-los.

A pesar del soroll i tota la parafernàlia, les aparences, el que diguin els propis mitjans barcelonins d'obediència espanyola, o del pessimisme i derrotisme estèril de molts catalanistes, periodistes inclosos, si observem els fets amb concreció, podem afirmar: Espanya ha fracassat a Catalunya, un cop més. I s'irrita, i s'exaspera, i ja es pensa el proper atac.

Espanya ha posat la directa per a acabar amb els catalans

2008-06-29T00:00:00.000+01:00

Tot sembla indicar que així és. Jo, cada vegada ho veig més clar. Espanya, el poder castellanoespanyol, ens està atacant per tots els flancs, cada cop amb menys pudor, i ultrapassant més límits fins ara no traspassats per prudència. Límits en el nivell de denigració i menyspreu per tot allò relacionat amb la identitat pròpia de Catalunya i la resta de territoris de parla catalana, la nostra cultura i llengua. No caldrà que em posi a enumerar aquí la llista d'atacs a tots els nivells a la nostra nació, des del robatori flagrant i demencial dels nostres impostos, passant pel menyspreu a la nostra voluntat política, i finalment a la nostra llengua.

La gota que m'ho ha fet veure clar, és l'adhesió de Tele5 al manifest xenòfob, ultranacionalista i imperialista espanyol, elaborat per una sèrie d'autoanomenats intel.lectuals ídem, "Manifiesto por la lengua común", en favor de legalitzar el predomini del castellà a tots els nivells, i del menyspreu i marginació legal de les llengües que no són la pròpia de la nació que domina Espanya.

No conec gaire a fons les batalletes existents dins el PSOE, o dins la "progressia" espanyola, però el que sí que sé, és que Tele5 és una televisió eminentment prosocialista de sempre. I per primera vegada, una gran mitjà de masses progre espanyol s'alinea sense complexos amb els xenòfobs i ultranacionalistes més tronats, que fan de l'odi a Catalunya i a qualsevol dissidència a la submissió a l'Espanya castellana, la seva raó de ser. I no crec que sigui casualitat que Tele5 sigui la televisió més vista a Catalunya, i que la major part dels que la veuen, siguin castellanoparlants: aquesta gent, el poder espanyol, ha decidit dividir el país, crear una escissió dins del nostre propi territori.

I això, és, ha de ser, perquè Espanya ja va a per totes, ha posat la directa per a acabar amb qualsevol rastre d'identitat catalana diferenciada de la castellanoespanyola. I no és casualitat que tot això que ocorre, i el que encara deu haver de venir, passi ara: ells creuen que ara és el moment propici per aquest esforç anihilador. Perquè:

1-No existeix un govern català que pugui fer front al poder espanyol, ja que tot el poder a Catalunya està controlat pel PSC, que és Espanya pura i dura.

2-Des que governa el tripartit, el català ha anat perdent prestigi social. Això, em sembla, és notori quasibé arreu.

3-Estem sofrint una onada d'immigració immensa, majoritàriament poc qualificada i monolingüe castellanoparlant. Que, a més, en gran part arriba aquí influida per la propaganda estatalista espanyola, que en el millor dels casos ignora l'existència de la identitat catalana, i en el pitjor, la demonitza.

4-Els partits catalanistes, han perdut representativitat en les darreres eleccions espanyoles, la qual cosa ha fet creure al poder espanyol, equivocadament o no -jo diria que molt equivocadament-, que el catalanisme és un fenomen que va a la baixa i es dirigeix a la seva extinció.

Per tot això, Espanya ha decidit que era el moment d'atacar, intensivament, per a acabar donant el cop de gràcia. I ataca, i atacarà. I mentre, Catalunya està lligada políticament de mans i peus, degut a una direcció d'ERC que només pensa en el seu propi interés personal, i que manté al poder el partit espanyol PSC, demostració indefectible, a aquestes altures, que els importa un rave el país, si viu com si mor. I la resta de la classe política catalana, està mancada d'ambició, de nivell: estem sofrint tota una generació de polítics mediocres.

I què fa, per la seva banda, la societat catalana? La societat catalana -amb moltes excepcions, amb moltíssima gent que lluita implacablement i incansable-, la catalanoparlant, la que es sent nacionalment catalana, es subordina massivament al castellà, canvia de llengua, vaja. I Catalunya, amics, ho volguem o no, ens agradi o no, és la seva llengua, Catalunya és el català. I sense català no hi ha Catalunya.

Altres nacions potser poden existir sense conservar la llengua pròpia, adoptant la llengua del dominador. Però Catalunya, per les raons que sigui, no. Catalunya és parlar català. I, en un context en el qual ha arribat una immigració massiva, sobretot castellanoparlant, amagar la llengua, no usar-la amb els nouvinguts, no preferenciar les empreses que l'usen, no contractar personal que el parli, no fer-ho tot en català, vaja, significa fer passos cap a l'extinció d'allò que ens fa diferents de la resta de societats, d'allò que ens identifica al món.

Perquè, quin al.licient té per a aprendre el català un immigrant, si la gent d'aquí no li parla, si les empreses no li demanen per a treballar-hi, si els consumidors no li exigeixen per a fer ús dels seus serveis? Si els catalans no fem la nostra llengua útil socialment, poc a poc anirà desapareixent de tots els àmbits, ens trobarem amb molts nouvinguts que ni tan sols l'entenen, i, al final, per comoditat, anirem deixant de parlar-la nosaltres mateixos, fins que, per a fer la vida més fàcil als nostres fills, els acabarem parlant en castellà.

A més, aquesta actitud de subordinació lingüística respecte al castellà de molts catalans, confon i dissuadeix a la gran part de nouvinguts que s'havien proposat aprendre la llengua, de fer-ho, i dóna arguments a aquells que venen aquí amb voluntat de colonitzador -en general, castellanoparlants, és clar- per a mantenir la seva actitud, a més de crear-ne de nous. Canviar de llengua no és senyal d'educació, és un despropòsit total que ens porta cap a la desaparació quan, si volem, tenim totes les de guanyar, simplement, usant el nostre idioma.

El primer que caldrà fer quan el catalanisme recuperi el poder perdut, és esmerçar tots els esforços possibles a canviar la mentalitat dels catalans a nivell d'usos lingüístics. I prestigiar la llengua a nivell social. És això, o desaparèixer.

Però ara, mentre manin els socialistes, no hi ha res a fer, senzillament. Hem d'aguantar els intents de destrucció i de divisió de la nostra societat per part d'Espanya, i esperar a que als il.luminats d'ERC els vagui canviar les coses. O que aquesta generació de polítics sigui substituïda. És així de trist...

Daniel Mach, un nom per a recordar. "Els diaris de PascaStalin", una sèrie per denunciar.

2008-06-03T00:59:00.006+01:00

Escric després de dos mesos i mig de no fer-ho. La veritat és que, en aquesta segona fase del bloc (o ja tercera), em costa trobar el to i el ritme. En tot cas, em sembla que les meves intervencions seran irregulars en els propers temps. Escriuré quant em vagui i em vingui de gust, és tot el que puc dir.

En aquest post, m'agradaria fer esment d'un fet de trascendència en la història de Catalunya, del qual, els nostres mitjans de comunicació, i especialment els públics, entonats en la seva espiral d'acomplexament i hispanocentrisme, no se n'han fet ressó. Per primera vegada a la història, s'ha parlat en català al parlament francès, com va informar Vilaweb, i es pot sentir en aquest arxiu mp3. Ho va fer el dia 7 de maig el diputat del partit de Sarkozy, la UMP, Daniel Mach -també alcalde del municipi de Pollestres, a la Catalunya Nord. Concretament, Mach va dir: "Senyor Ministre, els Catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures." El president de l'Assemblea, pràcticament no el va deixar acabar, ordenant-li parlar en francés, i llavors Mach va traduïr aquests mots a la llengua de la République. En acabar, molts diputats van aplaudir la intervenció del català.

De fet, aquesta intervenció de Mach s'engloba dins una campanya iniciada per 30 diputats de la UMP, encapçalats pel bretó Marc Le Fur, perquè l'Assemblea francesa ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que té per objectiu que es legalitzin i es potencïi l'ús públic d'aquestes llengües. Diputats del Partit Socialista (PS) i d'altres formacions, com els comunistes, també han donat suport a la legalització i promoció de les anomenades "llengües regionals" de França. De moment, sembla que el parlament francés no ratificarà la Carta. Però s'ha aconseguit que la qüestió del reconeixement de les llengües minoritàries a França, es debati tant al Parlament com al Senat, la qual cosa ja és una veritable revolució a l'Estat paradigma del jacobinisme i la uniformització cultural.

El propassat 14 de maig, Jean Paul Alduy, batlle de Perpinyà reelegit recentment i membre del Senat francès, va intervenir en el si d'un debat sobre les llengües minoritàries al Senat, i defensà la modificació de l'article 2 de la Constitució francesa -com també havia fet la portantveu del PS-, que diu que el francés el l'única llengua de la República. I tot això passa quan, a l'Ajuntament de Perpinyà, hi ha més partits i regidors catalanistes que mai, tant al govern com a l'oposició. Tot aquest debat, ha portat a l'Assemblea francesa a fer una proposta de modificació de l'esmentat article de la Constitució, acceptant que, a França, existeixen una sèrie de llengües regionals. La proposta, emperò, no preveu dotar de drets aquestes llengües, i considera com a tals multitud de dialectes, especialment de l'occità. Però comptat i debatut, és un pas endavant.

I, mentre a la Catalunya Nord avança el catalanisme, i a França, s'ha produït una petita revolució en relació al reconeixement de les llengües minoritàries, els mitjans públics de la Catalunya Sud ho ignoren tant com poden, ocupats com estan a conscienciar a la població que només existeix l'eix polític dreta-esquerra, a potenciar l'imaginari espanyol, i a erradicar, al seu torn, l'imaginari català i la consciència de l'eix catalanisme-espanyolisme.

Així, per exemple, els nostres venuts amics de TV3 ens bombardegen tant com poden amb documentals i programes on es parla de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Un context que els serveix per a potenciar la consciència de l'eix dreta-esquerra, que en aquella època, al contrari que avui en dia, era vigent. La perla de la campanya de rentat de cervell ha estat la sèrie "Els diaris de Pascal", situada a la Catalunya dels anys 30, que ja es pot col.locar directament al llibre dels rècords Guiness per ser la telesèrie en què més es repeteixen els mots "dretes" i "esquerres" de la història. Dretes amunt, esquerres avall, sense aturall. Evidentment, als anys trenta aquest eix era molt viu, al contrari que avui dia, però existien molts altres matisos polítics: el republicanisme, el falangisme, l'anarquisme, el comunisme amb totes les seves variants i, sobretot i transversalment a tot, l'espanyolisme i el catalanisme. Però als "diaris de Pascal" tot és propaganda maniqueista i d'estil estalinista, per fer creure que, llavors, tot eren dretes -els dolents- i esquerres -els bons-, i intentar, així, potenciar un sentiment d'identificació amb aquest eix avui en dia. Com si la història es reduís a quatre imbècils que reien i aplaudien tot el que feien els que s'anomenaven d'"esquerres", i que xiulaven i cridaven "dulen, dulen!" com criatures de mama quan aparieixia en escena algun dels anomenats de "dreta".

Esperem que aquest panorama canvïi, poc a poc, amb el nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, i que aquesta -i Catalunya Ràdio- torni a ser un estri per a potenciar l'ús social del català i crear un imaginari català i, per tant, no adscrit a l'espanyol. Que torni a servir per allò pel que va ser creada fa 25 anys fora de la legalitat vigent. Que torni a ser la televisió nacional de Catalunya. De moment, Rosa Cullell, la nova directora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), a pesar de ser una socialista de llarga trajectòria i aparentment ortodoxa -hispanocèntrica-, ha nomenat Terribas i Sarsanedas com a directors dels mitjans públics catalans, i ha afirmat que aquests han de ser un instrument per a donar a conèixer i potenciar l'ús del català. Veurem...

Anàlisi de les eleccions (tenir o no tenir mitjans de comunicació de masses. Aquesta pot ser la gran diferència)

2008-03-13T19:03:00.009Z

Espanya, el poder espanyol, el que s'adscriu al PSOE o al PP, ha fet un esforç extraordinari, en aquesta darrera campanya, perquè només siguin visibles aquests dos partits. Perquè els ciutadans percebin que la realitat és PSOE i PP, i, més enllà, només hi ha un buit innominat. Aquest esforç és part d'un projecte a llarg termini: eliminar, al màxim possible, la presència de partits petits al parlament espanyol, que restin diputats i condicionin l'acció de govern a nivell estatal dels dos grans. Les cúpules de poder espanyoles busquen la uniformització a nivell polític, tal i com ho fan també a nivell cultural, lingüístic i administratiu. Això, convé tant als dos grans partits, com a aquestes cúpules, en el sentit que la governabilitat d'Espanya deixa d'estar condicionada per partits nacionalistes, o sense la seva mateixa visió d'una Espanya uniforme i ultracentralitzada.

En aquestes eleccions, doncs, PP i PSOE han fet un bon avenç en la uniformització d'Espanya. Entre els dos, han augmentat 10 diputats respecte a les eleccions de 2004. Catalunya, en aquestes eleccions, ha caigut de ple en el joc de les cúpules de poder madrilenyes. Era de preveure que els partits catalanistes, CiU i ERC, no assolissin, en conjunt, el nombre de vots que van aconseguir en les anteriors estatals, ja que els projectes que presentaven eren de poc engrescadors a completament decepcionants. Ara, potser no ho era tant que el PSC-PSOE, després de la retallada de l'Estatut per part del PSOE al congrés, després de posar-se en evidència que tenim unes infraestructures molt lluny de ser òptimes, i que l'Estat no hi destina ni el mínim necessari perquè funcionin sense problemes, després de les ingerències del govern espanyol en àmbits competencials de Catalunya (llei dependència, tercera hora, etc.), després de fer-se evident el dèficit fiscal demencial de Catalunya amb Espanya, i que aquesta no en vulgui donar les dades, després de veure que el Prat s'està convertint en una nova terminal de Barajas per a vols de poca monta, després que Zapatero ens ha pres el pèl amb mil promeses incomplertes.

Després que, en definitiva, Espanya -el PSOE, que és el partit que ha governat Espanya-, ens margini -i ens robi-, no ens respecti i se'ns rigui a la cara de les nostres demandes i aspiracions, potser no era tant de preveure que el PSC fos l'únic partit que augmentés en nombre de vots respecte a fa quatre anys. Això té, al meu parer, tres explicacions:

1-A Catalunya hi ha molts ciutadans que se senten espanyols, simplement, i no són conscients, o no els interessa, o ja els està bé fins i tot, la injustícia que pateix Catalunya. Aquests són el gruix dels votants del PSC. Voten molt més a les eleccions al parlament espanyol que a les altres.

2-Els ciutadans de Catalunya, en general tenen poc esperit crític, i poca cultura política. Les seves opinions són fàcilment modelables pels missatges que llancen els mitjans de comunicació de masses al servei de certes cúpules de poder.

3-Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i especialment els seus informatius, estan controlats per gent favorable al PSC, i per tant de mentalitat espanyolista. Els noticiaris públics catalans, que en els darrers quatre anys s'han anat tornant cada vegada més tendenciosos a favor del PSC, ignorant els altres partits catalans i la política catalana en general, més llagoters amb l'acció del govern espanyol, i més hispanocèntrics en general, en la darrera precampanya -especialment- i campanya, a més de fer descarada propaganda de Zapatero-PSOE, han potenciat la imatge que, en aquestes eleccions, només s'hi estaven enfrontant PSOE i PP. TV3 ha actuat al servei de les cúpules de poder madrilenyes.

I sobre aquest tercer punt, m'agradaria fer una reflexió que considero que és clau per entendre el què ha passat, i posar les bases per a que el procés d'uniformització, no només a nivell polític, sinó a tots els nivells, no avanci, ans ho faci la construcció i la normalització nacional de Catalunya. El PSC ha tret més nombre absolut de vots que mai. Només el 1982 va treure millor resultat relatiu -el 45,8% dels vots. Aquell any, de fet, els resultats van ser quasi clavats als d'aquest: 25 escons per al PSC, 12 per a CiU, 8 per a Alianza Popular (l'actual PP), 1 per a ERC i 1 per a ICV (llavors PSUC). El catalanisme, doncs -si comptem com a tal el PSUC-, va treure 14 escons, igual que ara -si ens aventurem a comptar-hi ICV. Enmig, ha arribat a obtenir 22 escons.

I què hi havia de diferent, entre el 1982 i el 2008? Doncs una televisió pública catalana amb una visió catalanocèntrica, amb consciència de ser part essencial d'un procés de construcció nacional. El 1982, encara no existia TV3 -va nàixer el 1983-, i el 2008, està plenament en mans de l'espanyolisme -almenys els seus informatius. I hi ha molts catalans que la segueixen mirant, i la segueixen considerant la televisió nacional de Catalunya, la "seva". Quan en realitat, ara mateix, és la televisió "regional" de Catalunya. El catalanisme ha de recuperar el control dels informatius de la CCRTV. Aquest és un punt clau per a continuar el procés de construcció nacional, augmentar la seva base electoral, i preparar el camí cap a l'emancipació total com a poble.

Tanmateix, fins i tot considerant la incidència dels mitjans de comunicació, i que en unes eleccions espanyoles, els partits d'obediència espanyola sempre treuen més vots, sorprèn que el PSC hagi pogut obtenir tals resultats. Sobretot perquè el PSOE no ha presentat cap gran projecte, ni per a Catalunya ni per a Espanya. En Zapatero és un mediocre amb poc carisma i la Chacón és una nina autòmata de Famosa. El seu únic argument ha estat "si no em votes a mi hi haurà el PP". Però, que no es dona sempre, aquesta circumstància?? Que no hi és sempre, el PP, cada quatre anys, en cada elecció?? El 1982, s'iniciava la democràcia, i el PSOE tenia un líder amb carisma, Felipe González. El 2008 només ofereix mediocritat, i especialment a Catalunya. I tot i així, ha tret el millor resultat absolut de la història. Al final, l'única explicació plausible que em ve al cap per al que ha passat és la del segon punt: que el ciutadà català és poc crític amb els missatges que llença el poder, i té poca cultura política. (Però, que no ho enteneu, catalans, que per a Catalunya és exactament igual PSOE que PP, PP que PSOE, l'Espanya negra que l'Espanya blanca?? Tant l'un com l'altre volen el mateix per a Catalunya: la seva inexistència).

En quant als resultats de CiU i ERC, crec que eren molt més esperables que els del PSC. Més enllà que no controlin els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa no els és en absolut favorable, no presentaven, ni l'un ni l'altre, projectes atractius ni engrescadors. Entre ambdós, han perdut 410.000 votants respecte a fa quatre anys. CiU, tanmateix, ha mantingut les seves posicions, la qual cosa la pot fer decisiva per a la governabilitat d'Espanya. Si és així, esperem que en tregui rèdits positius per a Catalunya. El fet que no hagi augmentat en nombre de vots, ni tret el nombre de diputats que tenia abans del 2004, farà que vegi la necessitat de crear i/o millorar el seu projecte estratègic per a Catalunya, per tal d'engrescar-hi la massa catalanista que ara, i en anteriors ocasions, l'ha anat abandonant.

ERC s'ha enfonsat, tal i com era desitjable -com comentava en un post anterior. Esperem que això desemboqui en un canvi de l'actual direcció. De moment, Carod i Puigcercós ens estan oferint un espectacle circense per veure qui es queda amb la direcció del partit. No hauria de ser cap dels dos, sinó Carretero, o algú que tingui per objectiu canviar l'estratègia de recolzament al PSC. Al final, el que seria més desitjable, és que CiU i ERC veiessin que no tenen altra opció que comptar l'un amb l'altre, si pretenen governar Catalunya.

Algunes situacions en les que m'he trobat com a catalanoparlant que no es subordina lingüísticament al castellà

2008-03-07T01:12:00.012Z

SITUACIÓ 1

Truquen a la meva empresa de Telefónica, per a oferir un nou pack mensual que engloba telèfon i ADSL, per un preu més econòmic (o quelcom de semblant):

-Buenas tardes, le llamo de Telefónica. Le queremos ofrecer un nuevo servicio...(etc., etc.)

Espero a que acabi l'explicació, ja que va com una metralleta, i després jo:

-Entén el català?

-No, no, le llamo de Madrid.

-Doncs em sembla que no ens entendrem. No em pot posar amb algú que em pugui atendre en català?

-En catalán, a ver, ahora pregunto a mis compañeros, a ver si alguien lo habla -posa la trucada en espera. Després d'un o dos minuts:

-No, lo siento, lo siento mucho -sembla que ho senti de veritat-, aquí nadie habla catalán. No nos podemos entender, no?

-No, no, no ens podrem entendre.

-Lo siento...

-Bé, ja em trucaran en un altre moment, quan trobin algú que parli català, ara tinc feina, adéu.

Molt bé per a la telefonista. La noia, ha entès i respectat en tot moment la meva opció, i ha fet un esforç per provar d'atendre'm en català. S'ha diculpat llargament per no poder-me atendre correctament.

Molt malament per a Telefònica. Darrerament, no fa cap esforç per a fer les seves campanyes promocionals en català. Com tantes altres empreses, especialment els ex(?)monopolis madrilenys, darrerament estan eliminant el català de les seves prestacions, ja que, és clar, han de reduïr costos... I si als catalans ja ens sembla bé i no mostrem el nostre desacord amb aquesta actitud, continuaran amb aquesta estratègia. Jo, quan pugui, mal que sigui complicar-se la vida, em canviaré de companyia telefònica.

SITUACIÓ 2

Truco a un xinès perquè em portin menjar a domicili. Faig la comanda amb penes i treballs, ja que al noi que m'atén, li costa bastant entendre el que li dic.

-Voldria una vedella amb bambú i bolets xinesos.

-Vedella amb bambú... ternera con bambú?

-Sí, efectivament...

I així anem trempejant, però arribem a un plat espinós:

-Voldria un pollastre amb anous.

-Ternera con arroz?

-No, no, pollastre amb anous.

-Arroz?

-No, Po-llastre amb anous.

-Pollo con arroz?

-Quasi, però no, pollastre, sí, però amb anous.

Fa un altre intent infructuós per endevinar el que li dic. No l'encerta. Provo amb el número de plat:

-El plat número 46.

-Veintisei?

-No, quaranta-sis

-No entiendo...

i dic:

-Chicken with nuts, I want a chicken with nuts.

L'home tampoc entén l'anglés, i m'acaba passant amb una senyora, que, aquesta sí, entén bastant ràpidament el que li demano en català.

En no poguer-me entendre amb el meu interlocutor en català, li he parlat en l'única lingua franca i universal del món, l'anglès. Ja havia trucat diverses vegades a aquest restaurant, i la senyora amb qui vaig parlar al final d'aquesta comanda, va passar de no entendre'm quasi de res, el primer dia, a entendre tot el que li deia a la primera, i fins i tot a dir els números en català, en posteriors ocasions!

SITUACIÓ 3

Entro al bar de sota casa i li dic a una cambrera, ucraïnesa:

-Hola, em podries dir de què és aquest plat que hi ha aquí, dins aquesta vitrina?

-Por favor, por favor, háblame en castellano.

Em vaig quedar parat, ja que, que jo recordi, mai m'havien fet semblant petició, a Barcelona almenys. Dic:

-No, no, si hi ha alguna cosa que no entens, ja t'ho traduiré. Mira, voldria saber de què és aquest plat -jo, assenyalant i gesticulant de manera que entengués de forma clara a què em referia.

Mai més m'ha tornat a dir que li parli en castellà, encara que jo, si puc, li demano les coses a algú altre. En aquest bar, no puc parlar tant clar com voldria, ni explicar-li a aquesta noia perquè li parlo català, ja que no vull tenir mala maror amb els meus veïns. El fet és que, aquest bar, està regentat per una família d'"invasors". El senyor, andalús, ella d'ascendència gallega -però nascuda aquí!!-, i no parla ni dos mots de català, ni pràcticament l'entén. Els seus fills, ja granadets, només parlen castellà, un d'ells com si estés en un poblat d'Andalusia. Són d'allò pitjor que se'ns ha colat a casa nostra. No s'enfaden amb mi perquè parli sempre en català, ja que sóc veí, client, i els caic bé, què caram! (el senyor es pensa que sóc de poble(!!): res més lluny de la realitat)

SITUACIÓ 4

Al "paki" del costat de casa hi ha un dependent jove, d'uns vint-i-pocs. Un dia li vaig demanar no sé què, i com que no m'entenia, li vaig demanar en anglès. Vaig pensar que m'entendria perfectament, ja que el Pakistan havia format part de l'Índia, antiga colònia britànica. Pel que es veu, ara ja no tothom entén l'anglès, però aquest noi em va entendre bastant bé. Jo, llavors, li vaig dir que aquí, a Catalunya, s'havia de parlar català i, si no ens podíem entendre en català, doncs l'anglès. Des de llavors, tenim una relació d'allò més cordial, i cada cop sap dir més coses en català. I m'he fixat que li parla a tots els clients, no només a mi, directament en català. Encara que siguin castellanoparlants.

SITUACIÓ 5

Un bar de Gràcia un divendres a la nit. Hi ha una parella. Ell és canari, i ella ejpañiola. Baixeta, grassoneta, lletja i amb uns ulls petitets i fanàtics. Pel que sigui, ens coneixem. Jo els parlo en català, ells a mi, en castellà. En un moment donat, ell li diu a ella, fent broma, que no l'ha sentit mai parlar català, a pesar que és catalana. Ella diu:

-El catalán es una mierda.

Jo, com podeu comprendre, em quedo parat. Molt parat. Dic:

-Home, això no es diu. El català és la nostra llengua -jo, sempre tan integrador.

Ella s'embarbussa i diu quelcom poc comprensible i poc sòlid. El seu company se m'acosta i em diu que la disculpi pel que ha dit. Jo li dic que no passa res, que no s'amoïni.

Que no passa res perquè som en un bar, passant agradablement l'estona, i, si no és estrictament necessari, no cal malbaratar les energies amb els enemics de Catalunya.

L'escenari ideal després del 9-M.

2008-03-03T00:36:00.011Z

No ens enganyem. Aquestes properes legislatives espanyoles són les eleccions que Catalunya afronta amb pitjors perspectives dels últims temps -des dels inicis de la democràcia, abans de l'hegemonia del projecte CiU-Pujol, potser? El catalanisme no té cap objectiu rellevant que il.lusioni i unifiqui, no ofereix cap projecte que engresqui, tenim un partit d'obediència espanyola ficat fins al moll de l'ós de l'esfera pública catalana, que es dedica a erosionar el poc autogovern que tenim i a narcotitzar nacionalment la població, gràcies a un partit que s'autoanomena sobiranista -o independentista. Tots els mitjans de comunicació rellevants, els catalans inclosos, transmeten la idea que, en aquestes eleccions, només hi pugnen els dos grans partits espanyols. Sembla que el catalanisme hagi de desaparèixer, ofegat, ignorat, marginat, i incapaç d'adaptar-se als nous temps i fer-se creïble. No hi ha èpica, no hi ha res.

Però com diu la dita, al mal temps, cal posar-hi bona cara. I d'aquestes eleccions, sense grandesa ni passió, cal esperar de treure'n el major profit possible. Faré un humil exercici de prospectiva, tenint en compte la percepció -individual- del capteniment que pensen tenir el proper dia 9 els catalans de tendència catalanista, i el que diuen les enquestes, com la darrera de Tele 5, o la d'Antena 3. Primerament, es pot assegurar que el catalanisme no actuarà unitàriament. Vull dir, no hi haurà ni una abstenció, o vot en blanc, massius, amb l'objectiu de reduir el suport electoral, i fer replantejar les seves estratègies polítiques als partits catalanistes -CiU i ERC. Ni tampoc sembla que hi hagi d'haver una mobilització massiva per a votar cap partit. En cas que hi fos, en principi seria per a votar CiU -aquesta era la meva opció-, amb l'objectiu de que sigui necessari per a governar a Madrid, i per a atacar el PSC i el tripartit.

Sembla ser que, en general, els votants habituals de CiU tornaran a votar-la. I també que hi ha certs sectors del catalanisme, que voten habitualment algun partit, que clarament pensen abstenir-se o votar en blanc -aquesta postura és la majoritària, sembla, entre els blocaires. ERC sembla que sofrirà una davallada més forta que CiU en el seu suport electoral. En definitiva, tenint en compte com estan les coses, i que cal treure el major profit de les circumstàncies, els millors resultats per a Catalunya serien: CiU 9-12 escons, i ERC 3 escons, dins un context en el qual cap dels dos grans partits espanyols tingués majoria absoluta, i CiU fos necessària per a governar.

Caldria que CiU obtingués una representació semblant a la que té, però potser -i considerant que a Catalunya hi haurà un nivell d'abstenció més elevat que en les darreres eleccions legislatives-, amb un nombre absolut de vots inferior que en l'anterior ocasió. Així, CiU tindria força suficient per a ser un partit decisiu per a formar govern, i per tant, podria pressionar en favor de Catalunya i, en principi, en contra del tripartit i el poder omnímode del PSC -el principal mal que pateix Catalunya. A més, significaria que el catalanisme, li dóna crèdit en el seu projecte de la Casa Gran del catalanisme, però que, al mateix temps, no està plenament convençut ni engrescat amb ell, i per tant, CiU no es podrà acomodar, i encara s'haurà d'esforçar per a crear un projecte atractiu i creïble.

I finalment, 3 escons per a ERC, seria el resultat a partir del qual es desencadenaria, quasi amb total seguretat, un canvi en la direcció del partit. I per tant, en l'estratègia de suport al PSC, la qual cosa desembocaria, hipotèticament i en el curt termini, en el desmantellament del govern tripartit a la Generalitat, o sigui, en la fi del nociu poder total que el PSC té en l'àmbit públic català. Si ERC obtingués 4 escons, també podria passar tot això, però ja no ho veig tant clar: diria que ERC ha de sofrir una autèntica desfeta, si pot ser que la torni a situar als nivells d'abans del seu "esclat independentista". Ho sento, però ha de fer un pas enrere per tal de poder-ne fer un altre de molt més gran endavant.

Aquests resultats, s'arrodonirien si el PP no es convertís en la 2a força política més votada. Tenint en compte tots els partits, els resultats podrien anar així: PSC-PSOE, 20 escons, CiU, 12 escons, PP, 10 escons, ERC, 3 escons, i ICV, 2 escons.

El NO-DO socioide va fent camí, mentre jo somiejo.

2008-02-22T16:46:00.008Z

L'altre dia vaig mirar, casualment, el Telenotícies Migdia. Era el dia de la inauguració del TGV, i el dia després de la declaració d'independència de Kosovo. Ja era conscient del grau de manipulació prosocialista i, per tant, proespanyol en general, d'aquests informatius -principal motiu pel qual, en general, no els veig. Del grau de desinformació i narcotització a nivell de les reivindicacions nacionals de Catalunya -i de la política catalana. Les escasses vegades que veig parts d'aquests informatius, i especialment ara en periode preelectoral, tinc la sensació d'estar vivint un malson, quelcom que no pertany a aquest pla de la realitat. És tristíssim admetre que aquesta és la realitat. Que els informatius de la televisió nacional de Catalunya estan conduïts per gent que no estima el seu país, que no té ni puta idea de què significa TV3, ni Catalunya, ni la lluita per la justícia i la llibertat. Gent -periodistes- que, o bé no tenen la suficient capacitat intel.lectual per a superar els tòpics dominants, creats pel poder i els mèdia espanyols, o bé són endollats vitalicis del règim socioide, o simplement tenen tal autoodi que actuen com a traïdors al seu país.

Mentre uns ens escarrassem per construïr, dins els límits de les possibilitats de cadascú, un país on hi poguem viure dignament, que conservi la seva idiosincràcia, i del qual ens en poguem sentir orgullosos a tots els nivells possibles, d'altres, per darrere, ho van destruïnt, per necedat o per mala fe. Bé, en fi, vaig al que volia comentar. El NO-DO socioide del migdia va fer un gran desplegament de mitjans per informar sobre la posada en marxa del TGV Madrid-Barcelona, que tenim gràcies a la magnanimitat del PSOE. Segons els sectaritzats periodistes de TV3, hem de besar els peus als hispanoides -"gracias, ZP, te quiero, y te vi a votá"- per haver-nos atorgat la gràcia de potenciar una Espanya ultracentralista, i provincianitzar una mica més Catalunya -ahir, al Telenotícies Vespre, van comparar quin mitjà era més ràpid per anar de Barcelona a La Puerta del Sol de Madrid, si TGV o avió, els molt provincians i llagoters.

Diu, però, que el TGV -AVE segons els rucs de teuvetres-, s'atura a Lleida, Tarragona i, no sé si ho he entés bé, a dues poblacions de Catalunya més. Bé, el que jo somiejo, i espero, és que els surti el tret per la culata -als espanyols, clar-, i el TGV no augmenti els desplaçaments entre Barcelona i Madrid, o poc, i que si que es converteixi en un mitjà cohesionador del país. Que permeti una més gran fluïdesa entre Barcelona i Lleida, passant per Tarragona, i que uneixi més Catalunya a nivell humà i econòmic.

Sobre Kosovo, a can tauvetres no deixen passar la ocasió de relacionar la seva independència amb violència i altres coses indesitjables. O de rebaixar la rellevància d'aquest fet. Amb aquesta fi, dedicaven una bona estona a deixar parlar un noi kosovar, de no sé quina organització, que sostenia que Kosovo no era realment independent, ja que era controlada pels EUA, etc. -potser, aquest noi, hagués preferit quedar-se a Sèrbia, i que un dia els serbis li tallessin els ous en una de les seves neteges ètniques. En cap moment, a teuvetres, han fet cap esment a la victòria per a la democràcia i la llibertat al món, que representava que un poble s'independitzés democràticament d'un Estat que era un perill constant per a la seva supervivència. L'únic que els interessava era relacionar independència amb violència, por, i el pitjor malson dels burroprogres, els EUA. No fos cas que els catalans ni tan sols pensèssim seriosament en independitzar-nos. Ben bé igual que si es tractés de TV1. Però encara més sectari i biaixat. Com en una dictadura.

No ens acaba de satisfer cap opció? Doncs almenys fem feina: Votem massivament a CiU i enfonsarem el PSC.

2008-02-15T23:59:00.006Z

Catalunya es troba en un moment difícil. El projecte catalanista moderat de Ciu, que va ocupar la Generalitat durant dues dècades, va entrar fa anys en una via morta. Una part de Catalunya reclamava més. Més autogovern, més autocentrament. Molts, ja n'estaven farts d'Espanya, i aspiraven, simplement -potser massa simplement- a l'independència total. Era un desig, un sentiment, més que quelcom molt reflexionat. ERC semblava que podia ser el partit adequat per satisfer aquestes ambicions. Però, quan va augmentar la seva influència, per raons d'estratègia, va otorgar el control de la Generalitat a un partit d'obediència espanyola, o sigui, espanyolista. Un partit que ja controlava quasi tota la resta d'administracions públiques rellevants de Catalunya, gràcies al vot de sentiment nacional espanyol. Sentiment que l'esmentat partit ha perpetuat a tot arreu on ha pogut, aïllant els ciutadans provinents de la immigració espanyola de la realitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya. El PSC. Una organització que, ara, ho domina quasi tot a Catalunya.

Espanya, el poder espanyol, des de sempre ha tingut per objectiu, en relació a Catalunya, obtenir el govern total sobre aquesta -per tal que sigui una simple província més que recolzi un model d'Estat ultracentralista- i l'assimilació cultural i lingüística a favor del castellà. El PSC és un partit que representa el poder espanyol. El poder omnímode que té el PSC a casa nostra, per tant, és un perill per a la nostra subsistència com a poble a mig o llarg termini. La prioritat de tot catalanista, de tot català conscient, ha de ser assetjar aquest poder, amb l'objectiu d'enfonsar-lo. I al mateix temps, posar les bases, perquè en el futur cap partit d'obediència espanyola torni a dominar políticament Catalunya. D'aquesta manera, els catalans tindrem a ratlla el major perill de desaparició, empobriment i provincialització que representa que el poder espanyol treballi des de dins de les nostres institucions, i estarem en una situació òptima per a la nostra subsistència com a poble i el nostre creixement a tots els nivells -nacional, econòmic, cultural, lingüístic, etc.

Molts catalans, estan desencisats amb l'oferta política catalanista actual. Sembla que, una bona part, pensen abstenir-se. O bé votar en blanc. A tots ells, a tots vosaltres, us demano que us ho penseu bé. Per una banda, una disminució dels escons catalanistes al parlament espanyol, faria repensar als nostres partits sendes estratègies?? O bé només serviria per refermar i augmentar el poder del PSC al nostre país, especialment si les formacions catalanistes no són necessàries per a formar govern -una situació que ens faria passar una legislatura espanyola deplorable per a Catalunya-? I més encara, si el PP també augmenta els seus escons, com és previsible -i cap la possibilitat, fins i tot, que en tregui més que CiU-, això donaria peu a l'espanyolisme a pensar que el catalanisme ja és cosa del passat, i d'anar a sac contra Catalunya. Clar que això, podria despertar consciències. Però pensar que aquesta situació, a través de colpir les ments, podria acabar sent positiva per a Catalunya, és com a mínim arriscat...

Per l'altra banda, la prioritat, ara, a Catalunya, és destituir el PSC de la seva posició de partit polític dominant. I si pot ser, relegar-lo per sempre, o durant molt temps, a una posició de partit secundari. Per a tal fi, aquestes properes eleccions espanyoles ens presenten tres vies. Primera, retirar, els que encara no ho hagin fet, el vot a ERC. Un fracàs estrepitós en aquestes eleccions -especialment desprès que en les darreres van treure 8 diputats-, és la millor garantia que hi haurà un relleu en la direcció del partit, i en l'estratègia de recolzament al PSC. Per tant, després de les generals pot ser que el tripartit sigui cancel.lat via ERC. Segona. Que el catalanisme voti massivament a CiU. Pel que sembla, una bona part del vot espanyolista que habitualment ha votat el PSC, també està desencisat, i previsiblement també s'abstindrà. Per tant, si el vot a CiU -principal rival del PSC a Catalunya-, augmentés, o bé es quedés igual, disminuïrien els escons aconseguits pel PSC.

Tercera, i derivada de la segona. Els escons de CiU, molt probablement, seran necessaris per a que governi, previsiblement, el PSOE. Com més en tingui, més probable serà això, i més podrà pressionar per aconseguir els seus interessos, que majoritàriament -en principi i com a partit catalanista-, coincideixen amb els de Catalunya. En Duran i Lleida -al qual des d'aquí desitjo una prompta recuperació-, pot agradar o no, però és un animal polític, hàbil i temible com a enemic. I el seu enemic és el PSC. I la prioritat de CiU, a canvi de la qual donarà el seu suport, serà que Zapatero desmantelli el tripartit.

A més, cal tenir en compte que, si tant ERC, com CiU perden igualment bastants diputats, la direcció de ERC, pot imputar la causa de la davallada del seu partit, a un difús desencís del catalanisme en general, i aconseguir no canviar res essencial al si de l'organització. Amb la qual cosa, l'oportunitat per acabar amb el tripartit i, específicament, amb el lideratge del PSC a Catalunya, que representen aquestes eleccions, s'hauria perdut. I aquest lideratge, posa en perill a cada moment el nostre minse autogovern, el nostre desenvolupament econòmic -i ens limita el benestar-, la normalització de la nostra llengua, la nostra consciència nacional, la integració dels nouvinguts i, en general, el nostre desenvolupament com a poble a tots els nivells.

Catalans, amics, lectors, féu el que cregueu més convenient. El més probable és que aquestes properes eleccions no siguin les que canviïn el rumb de la nostra història. Però si que és possible que canviïn el de la d'Espanya. I de moment, Catalunya està dins Espanya, i juga amb les seves regles. I prendre posicions al seu parlament, per tal de treure'n beneficis per al país, ha estat un dels pilars de l'estratègia dels partits catalanistes des de fa més de cent anys.

El PSC, càncer de Catalunya

2008-02-05T02:25:00.000Z

El fet que caracteritza primordialment la situació del país en aquests moments, i que ho domina tot, tots els estaments més rellevants, i condiciona les idees que suren en l’ambient –les que emeten els principals mitjans de comunicació- és el poder omnímode que posseeix el PSC. Un partit d’obediència espanyola que, per tant i com a tal -d'acord amb l'objectiu del poder espanyol-castellà des que Espanya existeix-, té com a objectiu acabar amb el fet nacional català, la nostra cultura i llengua, i estendre la consciència d’espanyolitat, i la cultura i llengua espanyola-castellana.

El PSC no té més ideologia que la que es deriva de la seva espanyolitat i, especialment, de la seva condició de màquina de poder. En aquest sentit, és una organització que domina els mitjans, mètodes i tècniques de propaganda, altament adaptable si és necessari, que ha sabut crear adeptes fidels i bosses de vot captiu. Un vot, aquest darrer, potenciat a base d’allunyar els immigrants espanyols del segle XX dels autòctons, i de la cultura i llengua propis del país. Allunyant-los de la integració, en definitiva, tot patrocinant centres regionals, festes regionals cada cop més ridícules –imitacions tronades i corruptes de les originals-, i creant-los, o dilatant-los, el sentiment de viure en un tros més de l’Espanya castellanoparlant.

El PSC ha triomfat bàsicament a còpia de fer veure que Catalunya no existeix. Però tampoc podria haver arribat a aquests nivells d'èxit i influència sense el suport de molta gent que es sent nacionalment catalana. Catalans que, enganyats, es creuen de bona fe que el PSC és un partit d’”esquerres” que lluita per solucionar els problemes socials, o pels drets dels treballadors, etc, o bé catalans que renuncien a viure plena i dignament com a tals, a canvi que el Partido els doni una bona feineta i els ompli les butxaquetes -venuts i hipòcrites, ras i curt.

Els socialistes i simpatitzants, acusen sempre de sectaris tots aquells que els porten la contrària en els seus plantejaments. Això és així ja que, com tot partit que ha begut de les fonts del socialisme-comunisme –encara que ara ja no hi tingui res a veure-, és en el fons de pensament totalitari, i no accepta la dissidència. Precisament, d’allò que ells acusen a la resta, és exactament el que són. El PSC és una organització de tipus sectari, amb un poder i una extensió que ja voldria qualsevol secta a Catalunya.

Som en un moment en què l’espoli econòmic sobre Catalunya és especialment intens, ja que, com comenta Ramon Tremosa, Espanya està intentant fer de Madrid una de les ciutats més importants del món, en contra de la tendència geoeconòmica natural de la zona i de les tendències que defineixen els eixos econòmics al segle XXI (ja no basats en les ciutats, sinó en àrees geogràfiques extenses). Com aconsegueix Espanya els recursos per fer aquesta “gran Madrid” destinada -molt probablement- a un fracàs escandalós?? Doncs xuclant fins a l’última gota possible a Catalunya, i també al País Valencià i a les Illes. Per això darrerament fallen estrepitosament fins i tot les mediocres infraestructures de què disposem els catalans.

La funció del PSC, com a partit d’obediència espanyola, és silenciar aquesta injustícia econòmica, així com la injustícia nacional, cultural i lingüística que pateix Catalunya. Fer creure que a Catalunya tot va molt bé, i que el PSOE, artífex, junt amb el PP, d’aquestes injustícies, és molt bo per a Catalunya. L’objectiu del PSC és adormir-nos i, quan ho hagi aconseguit, practicar l’”eutanàsia nacional”, com va dir l’històric dirigent d’ERC Heribert Barrera.

Per tot això, el PSC és equivalent a un càncer per Catalunya. Un tumor maligne que, si es deixa assentar, o créixer, acabarà amb Catalunya: amb la nostra consciència nacional, amb la nostra cultura i llengua, i fins i tot amb el nostre benestar econòmic. Un tumor l’extirpació del qual ha de ser prioritat per a qualsevol català conscient i que vulgui viure dignament com a tal.

Tornem-hi!

2008-02-05T02:19:00.000Z

Tornem-hi després d'unes llargues vacances de bloc, de sis mesos exactament, degudes a motius personals i professionals. Ho sento per tots aquells (pocs) que us interessàveu regularment pel meu bloc, i ho sento també pel bloc, que amb tot aquest temps haurà perdut públic, links en altres blocs, i pes en la catosfera en general. Espero, tanmateix, que aquest període d'inactivitat hagi suposat un recarregament de piles productiu, o sia, que des d'aquest espai pugui aportar idees interessants, i algú el trobi útil i amè. En primer lloc, farè alguns posts parlant de la situació general del país després de tot aquest temps, que si bé en algun sentit és preocupant, en altres dóna sobrats motius per a pensar que s'està gestant un canvi en positiu.

Perquè volen matar la gallina dels ous d'or??

2007-07-30T01:25:00.000+01:00

Parafrasejant la famosa -ens la fiquen a tot arreu- cançó de Julieta Venegas, és probable que em mereixi -ens mereixem tots els catalans- aquests polítics que tenim, però jo no els vull. De què collons -amb perdó- ens serveix aquesta classe política??? I ja no parlo dels polítics d'un o altre partit. Parlo de tots, del conjunt. En aquest precís moment de la nostra història, Catalunya està patint, més clarament que mai, la desídia i la manca d'inversió de l'Estat. Mentre que el nostre país és el que aporta més al conjunt d'Espanya, gràcies a l'expoli, acreditat per tothom, no només per estudiosos catalans i/o catalanistes, sinó per institucions tan espanyoles com el BBVA, de què som objecte.

Ara seria un moment ideal perquè el catalanisme polític expliqués la clara connexió entre tots els problemes que patim i la injustícia que comet el poder espanyol amb nosaltres. Seria el moment de reclamar més autogovern, de fer veure la necessitat de la independència a més gent, de parlar clar, i de fer avançar el país. Però què fa el catalanisme polític?? Res.

Existeixen clars símptomes, que ens poden fer pensar que, des del poder espanyol, ja fa temps que està posat en marxa un pla per evitar que Catalunya sigui un centre econòmic rellevant: atracció de totes les seus de multinacionals a Madrid, traves al creixement internacional del Prat, traves a la connexió ferroviària amb Europa, manca d'inversió en carreteres, electricitat, i en totes les infraestructures de comunicació i energia en general -coses, totes elles, que foragiten la possible inversió extrangera a Catalunya-, i empobriment a través de l'expoli fiscal pur i dur. A més de totes les coses, sabudes o no, i que s'han pogut quantificar o no -per opacitat informativa de l'Estat-, que em deixo, que seguríssim que n'hi ha unes quantes. Dit tot això, no sona molt a diferents símptomes d'una mateixa malaltia?? Exacte, és el virus que ens inocula subreptíciament -tant com pot-, Espanya. La malaltia de la marginació en un món econòmicament globalitzat, i de l'empobriment premeditat.

Perquè ho fa, tot això, Espanya, si Catalunya és la gran subvencionadora de bona part del seu creixement i benestar??? És que no s'ha de cuidar, la gallina dels ous d'or, perquè en segueixi donant?? Doncs es veu que no. Si en algun moment s'ha potenciat aquesta gallina ponedora -Catalunya-, ara sembla que la consigna ha canviat. I que la nova estratègia és matar la gallina -enfonsar-nos. Amb quin objectiu?? Amb el que alguna crisi econòmica ens afecti especialment, i es produeixin tota mena de conflictes socials, tenint en compte que en els últims 7 o 8 anys han arribat a Catalunya 1,5 milions d'immigrants, la major part mà d'obra poc qualificada, i que presumiblement, serien els primers a quedar-se sense feina en cas de crisi?? Algú -que cregui que la hipòtesi que exposo és certa-, té alguna idea de perquè Espanya ens vol enfonsar en la misèria en el context actual??

I davant de tots aquests fets deplorables, els nostres polítics callen. I qui calla, otorga, com diuen els castellans. Possiblement, estem patint els efectes d'un pla del poder espanyol per empobrir-nos, i enriquir Madrid al seu torn, i què fa la classe política catalana?? Espera, tensa, a veure si li cau una mica més de poder. Es mira el melic. I ningú mira Catalunya. I a mi, que procuro observar-la atentament, sovint em venen esgarrifances. Però, contràriament al que diu Venegas, no puc, ni vull, dir, m'en vaig, quina llàstima però me'n vaig, m'acomiado de tu i me'n vaig. No. Em quedo, no m'agraden els polítics que tenim, ni la situació que pateix el meu país: no els vull, però em quedo, obviament.

Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta per l'apagada!!!!

2007-07-24T13:38:00.000+01:00

Ja n'hi prou caram: expoli que ens empobreix, atracció de les seus de les multinacionals cap a Madrid, prohibició per llei de l'arribada de vols internacionals al Prat -en favor de Madrid-, negació del traspàs de serveis i infraestructures bàsics, cada cop més mal gestionats i degradats -conversió de Catalunya en un barri perifèric de Madrid, en definitiva-, caos de Renfe, i ara... apagada massiva a la capital i rodalies: milions d'euros de vendes perduts, caos... Prou redéu, fem notar d'una vegada la nostra indignació per la presa de pél que és la pertinença a Espanya, l'únic objectiu de la qual és xuclar-nos fins deixar-nos en la misèria, a part d'acabar amb les nostres senyes d'identitat.

Faig una crida a tots els catalans a protestar de forma silenciosa, cada vegada que la nostra societat sofreixi les conseqüències de la desídia de l'administració espanyola a Catalunya, i dels seus monopolis públics i pseudopúblics. Enlloc de picar cassoles, o a més a més, proposo que tots pengem l'estelada als nostres balcons, mentre duri l'apagada i fins uns quants dies després. Jo ja ho vaig fer anit.

Envieu el següent missatge per mòvil a com més contactes millor: "Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta contra les apagades d'Endesa. Espanya ens enfonsa en la misèria, reclamem silenciosament la independència en cada situació com aquesta. Passa-ho!!" Fem-nos notar, activem-nos per una Catalunya autogovernada, més rica, millor organitzada i amb un futur més brillant i democràtic!!!

Decàleg del catalanista del segle XXI (sense el qual no hi haurà independència)

2007-07-18T01:10:00.000+01:00

1-En la vida quotidiana, parlar sempre en català a tothom i a tot arreu, a no ser que no t’entenguin. En aquest cas, anar dient les coses en català, i traduïnt-les tot seguit -si les circumstàncies ho permeten. Tot això, sempre amable i educadament i com si fos la cosa més normal del món –que ho ha de ser. (Per a més concreció sobre aquest hàbit, veure el decàleg del catalanoparlant de Tilbert Stegmann). Ser conscient de la importància de no canviar de llengua, per aconseguir que el català sigui una llengua necessària a nivell social, i no acabi desapareixent.

2-Informar-se sobre la realitat de Catalunya, la seva cultura i llengua, i conèixer la història del país.

3-Ser conscient de la injustícia que viu Catalunya com a poble des de fa segles, a causa d’estar integrat en un Estat-nació dominat per la nació castellana, que tradicionalment imposa el seu govern, lleis, cultura i llengua sobre Catalunya, amb la voluntat d’uniformitzar cultural, lingüística i nacionalment tot el territori de l’Estat. Ser capaç d’explicar aquesta injustícia. I tenir clar que, l'única manera de desfer-se'n, és fent ús de la capacitat que té qualsevol poble de decidir lliurement la mena de govern i el futur que vol.

Comunicar, tant com sigui possible, el fet d’aquesta injustícia, que cal superar, a altres catalans. També, explicar-los la importància de parlar sempre en català. Donar a conèixer, tant com sigui possible, la realitat de Catalunya a immigrants nous i vells. A visitants. I a coneixences extrangeres quan es surti de Catalunya.

4-Votar sempre a partits catalanistes (a nivell de Catalunya, CiU i ERC). Col.laborar en associacions, adherir-se a moviments, participar en manifestacions, etc., dirigides a reivindicar i lluitar pel país, la seva cultura i llengua, en la mesura del possible.

5-Com a consumidors, preferenciar la compra de productes etiquetats en català, l’ús de serveis anunciats i oferts en català, el consum de productes culturals en català, etc. A tot arreu on sigui possible, exigir que ens entenguin, almenys, en català.

6-Com a empleats, en la mesura del possible, intentar potenciar que el català sigui la llengua vehicular dins l’empresa, si no ho és ja.

Com a empresaris, contractar només personal que parli català, i fer que la llengua vehicular dins l’empresa, i que tota la publicitat i informació dirigida als consumidors catalans, estigui en català. Si és possible, col.laborar econòmicament amb iniciatives i associacions en favor dels drets nacionals, la cultura i la llengua.

7-Estar sempre amatent a desterrar del nostre pensament idees que provinguin del complex d’inferioritat que els catalans rebem “de naixença” com a herència cultural. Aquest complex és produït per la propaganda multisecular de desprestigi de la cultura, llengua i nació catalanes per part del poder espanyol, en favor de tot allò espanyol-castellà. Cal eliminar qualsevol rastre de tòpic espanyolista de la nostra ment, només així podem pensar lliurement, sense interferències esclavitzants, allò que som i el que ens convé. Potenciar, per contra, l'orgull de ser -en el sentit de sentiment legítim de satisfacció amb el que un és, en cap cas en el sentit d'arrogància.

8-Estar atents a les maniobres del poder espanyol, i de l’espanyolisme, especialment dins de Catalunya, contra el nostre país, cultura i llengua, i denunciar-les en la mesura del possible.

9-A pesar que la tasca que cal realitzar ens sembli ingent, i que ens doni la sensació que, la castellanització i espanyolització de Catalunya és molt –massa, fins i tot- gran. I que per tant, per a viure dignament com a català, ens calgui anar sovint contracorrent, no hem de caure mai en el desànim. I cal assumir que ser catalanista és anar contra el poder real -l'Estat espanyol- i és un atac a tots Estats-nació centralistes del món -com França o Rússia, per exemple. Cal no deixar-se intimidar per cap amenaça ni temor infundat. Cal perseverar sempre, passi el que passi.

10-Tenir molt clar que ser catalanista significa, simplement, viure dignament com a ciutadà català. Vol dir estimar el propi país, i per tant, també, lluitar per la Llibertat –som un poble dominat- i la Justícia –vivim en una injustícia. O sigui, ser catalanista és lluitar per un món millor. És estimar i confiar en el ser humà i en la civilització. Els catalans, és des de casa nostra que podem i hem de fer un món més lliure i més just.

P.D.: Invito a qui vulgui, a afegir aspectes que consideri importants a la llista d'hàbits del catalanista del segle XXI, o bé a criticar els de la llista.

ICV i el PP voten junts... contra el català

2007-07-14T22:39:00.000+01:00

Continuem amb la temàtica lingüística, sobre la qual ja porto uns quants posts. No pretenc cansar a ningú, però és que alguns fets, clamen al cel, i cal explicar-los ben alt i ben fort, ja que els mitjans de comunicació tradicionals, molt en general no ho fan. Resulta que, segons informa Vilaweb, i també l'Avui -breument en un petit apartat titulat "Les claus"que no he trobat a l'edició d'Internet, i mencionat brevíssimament en aquest article de Marçal Sintes-, el propassat dimarts dia 10, en un ple de l'Ajuntament, el PSC, ICV-EUiA i el PP, van votar conjuntament en contra d'una proposta d'ERC perquè l'Ajuntament fes un Reglament d'Usos Lingüístics.

Resulta que el 80% d'ajuntaments de Catalunya ja tenen aquest Reglament, el desenvolupament del qual disposa la Llei de Política Lingüística de 1998. Caram, no calia que entrés Ciudadanos a l'Ajuntament per anar contra el català, però si tenim ICV!! Iniciativa, el partit dels grans barruts, el que té més densitat de barra per polític. Un partit, al contrari del que diu el seu nom, sense cap voluntat ni capacitat d'iniciativa política. Completament al servei del PSC -i per tant, de l'espanyolisme-, i incapaç de discrepar de l'Amo en res mínimament rellevant. Com gosaran anomenar-se catalanistes després d'això?? Doncs -ho faran- amb un gran somriure, una gran convicció i sense cap mena de vergonya!!

En aquesta línia, també vull recordar que, durant el govern bipartit amb PSC i ICV -després que es fes fora ERC del Tripartit I-, el govern espanyol, va presentar a la Generalitat l'esborrany del Decret d'Ensenyaments Mínims de l'Educació Primària -el de la tercera hora de castellà. El decret pretenia desbaratar un sistema educatiu que permet l'existència de la immersió lingüística a Catalunya. Més tard, totes les associacions del món de l'educació s'hi van oposar. A més de ser una ingerència en les competències de la Generalitat. Al govern català li va semblar perfecte, impecable, no hi va veure cap inconvenient.

Per acabar, vull recordar la darrera pijoanècdota de la pija cap d'ICV a Barcelona, Imma Mayol. Aquesta, amb motiu de la visita a Barcelona de l'exvicepresident dels Estats Units Al Gore, va fer un discurs... en castellà. Perquè -en aquest idioma i no en català, la seva llengua i pròpia de Catalunya, o en anglès, la llengua del convidat i universal-?? Suposo que perquè quedava més "fino" i per no ser "grosera", no? Bé en fi... que si algú encara es pensa que ICV és catalanista -i ja no dic el PSC, perquè la cosa està més clara-, i que no actua contra Catalunya, la seva cultura i llengua, que s'ho tregui del cap.

Sobre el bilingüisme com a concepte fals i perjudicial i el català com a única llengua oficial.

2007-07-11T04:56:00.000+01:00

Es diu que Catalunya és un país bilingüe -que usa dues llengües indistintament. Mentida. Els únics bilingües són els que parlen català. I no tots (jo mateix, per exemple, no sóc bilingüe. Només utilitzo el castellà a la feina, com el francès o l'anglès, amb clients i/o proveïdors –d'aquests, els de fora de Catalunya- parlants d'aquests idiomes, i algunes paraules soltes amb empleats d'atenció al públic que encara no entenen el català). El que sí que es pot afirmar, per contra, és que tots els catalanoparlants sabem parlar, també, castellà. Es diu que el bilingüisme -ús alternatiu de dues llengües en un individu i, per extensió, en un grup social- és un tret que ens enriqueix, als catalans. Mentida. El bilingüisme és el principi de la fi, una fase intermitja en el procés de substitució d'una llengua -dominada-, per una altra -dominant. Per tant, tenint en compte que és fals que la societat catalana, en general, sigui bilingüe, i que el bilingüisme és un tret positiu, es pot induir que aquells que defineixen Catalunya com a país bilingüe, i atribueixen, a aquesta característica, connotacions positives, tenen com a finalitat, realment, acabar amb la llengua catalana (en quant a partits, són el PSC, el PP i Ciudadanos).

El que sí que és positiu i enriquidor, tant a nivell econòmic, com social, com cultural, és saber parlar diverses llengües o, si es vol, el multilingüisme. El coneixement d'idiomes, fruit d'una prèvia reflexió, sobre els beneficis que ens pot aportar, i de la lliure decisió, individual o col.lectiva, d'adquirir-lo. Els catalans hem d'aprendre el castellà, l'anglès, el francés, l'italià, l'alemany, el xinés, etc. No tots totes aquestes llengües, però si, cadascú, dues o tres. Tal i com es fa a Alemanya, Finlàndia i altres països. I he dit de la "lliure decisió", perquè per als catalans, l'aprendre a parlar castellà no ha estat fruit del lliure albir. Cal valorar el coneixement profund del castellà a què ens han portat les circumstàncies contemporànees del nostre país. Però també cal tenir en compte, que si l'hem aprés i hi som totalment competents, és perquè és una llengua oficial a Catalunya. I la manera com ha aconseguit aquesta oficialitat, no té res a veure amb la llibertat, la democràcia ni l'enriquiment a cap nivell.

Després de les derrotes davant els borbons que van seguir a la d'Almansa (1707), el castellà es va imposar com a única llengua oficial a tots els territoris de parla catalana. Després, el català va tornar a ser oficial en alguns periodes -ja junt al castellà. Al segle XX, durant la dictadura de Primo de Ribera i, després de la derrota de 1939, la franquista, el català va ser novament escombrat de tot allò públic. El castellà, s'ha convertit en oficial a Catalunya a base de força militar. Ha estat, i és, un símbol del poder d’Espanya sobre Catalunya. Un símbol d'invasió i de colonització. D’acord que la majoria de ciutadans de Catalunya són de llengua materna castellana (53,5% de la població, i 2,8% de llengua materna bilingüe català-castellà (Estadística sobre els Usos Lingüístics a Catalunya 2003, elaborada per la Generalitat)). Però aquest no és el motiu pel qual aquesta llengua és oficial a Catalunya, sinó el que he descrit.

Imaginem-nos que, en lloc de rebre una immigració de llengua materna castellana que hagués arribat a representar més del 50% de la població, com és el cas, n’hagués arribat una de similar des d’Algèria –el país més proper a Catalunya després dels nostres veïns immediats-, d’araboparlant. És que l’àrab s’hagués instituït com a llengua oficial i d’obligatori coneixement a Catalunya? No, es clar que no. I ningú, tret d’algun sector amb la voluntat de reinstaurar els regnes musulmans a Catalunya, o sigui, amb la intenció d’envaïr i imposar, hagués exigit tal cosa.

Cal que el català sigui l'única llengua oficial de Catalunya, perquè és de justícia, i perquè aquesta és l'única llengua pròpia del nostre país, i el principal tret que defineix Catalunya com a societat diferenciada. I perquè que també ho sigui el castellà, porta a molts ciutadans, i especialment nous i vells immigrants, a confondre's sobre la identitat de Catalunya, i a creure que Catalunya forma part de l’Espanya culturalment castellana. I a considerar que, només amb el castellà, ja n’hi ha prou per ser català. I a acabar actuant, de facto –la majoria de vegades de manera inconscient, però-, al servei dels interessos de colonització cultural d’Espanya sobre Catalunya. I perquè el castellà, ja disposa de molts altres territoris al món on és llengua pròpia i oficial, i per tant, la seva subsistència no depèn en absolut de disposar d’aquesta segona qualitat als països de parla catalana. Mentre que la del català, sí.

Per tot això, comencem a expressar-nos amb claredat respecte als temes lingüístics a Catalunya. Tothom pot entendre aquesta i altres demandes respecte a la llengua catalana, si no és que està aquí, clarament, amb ànim d’invasor i de colonitzador cultural. Cal incloure la idea de convertir el català en l’única llengua oficial de Catalunya dins qualsevol projecte de construcció/emancipació nacional que es proposi.

Insulta'm!!

2007-06-27T03:19:00.000+01:00

Les llengües que gaudeixen de bona salut, són aquelles que tenen un vocabulari ric per a tots els registres lingüístics, des dels més alts -científic-, fins als més baixos -vulgar. I, que són capaces d'evolucionar, incorporant nous mots i expressions, sobretot basats en el lèxic i fonètica de la llengua ja existent. O sigui, que no evolucionen a través d'incorporar mots d'altres llengües. En el cas del català, doncs, essent una llengua tant en contacte amb el castellà, i que té el perill d'anar sent absorvida per aquesta, la bona salut de la llengua es denotaria en què no progressa a través de castellanismes, bàsicament. Ja Pompeu Fabra, fixador de la llengua moderna, va deixar clar que s'havia de posar especial cura en què el català fos el menys influït possible pel castellà, i que calia impedir al màxim que evolucionés a través de castellanismes.

En el cas del francès, per exemple, els veïns del nord estan preocupadíssims que es vagin introduïnt mots anglesos en el parlar corrent, fins al punt que això acabi desvirtuant la seva llengua, o convertint-la en un dialecte de la llengua universal. Val a dir que, a pesar de la propaganda secular de l'Estat francès entre els seus súbdits que la seva llengua és la de la cultura, la millor del món, etc., els francesos tenen una forta predisposició a deixar-se influïr per l'anglès. Mots com "o.k." (oké), "week-end", i molts d'altres estan plenament incorporats en la parla d'aquests. Així, s'han inventat maneres de fer progressar la llengua en base al propi francès, com per exemple -i que em perdonin els francesos, però vaja obvietat-, dir les paraules al revés -un exemple dels més habituals en aquest cas és el que es dona amb "femme", a la qual li diuen "mef"(moeuf)-, o fórmules semblants augmentant la complexitat de la transformació lèxica. En tots aquests casos, estic parlant del llenguatge vulgar o familiar, clar.

En el nostre cas, doncs, cal ser curosos, i evitar al màxim expressar-se amb castellanismes i seguir les normes de Fabra. Però amb això, no n'hi ha prou. Cal fer jugar la llengua. Cal fer-la nostra en profunditat, assimilar-la íntimament i, a partir d'aquí, des del coneixement, recrear-la. Recrear-nos-hi. Només així, des de l'orgull legítim que ens dóna el fet de ser conscients que és la Nostra llengua, l'única que tenim, parlada des de fa més de mil anys, serem capaços d'adaptar-la als nous temps amb accent inconfusiblement propi.

Em vull centrar ara en el registre vulgar de la llengua. En aquest, sembla, de vegades, que al català li falti dinamisme i capacitat per produïr nous mots autònomament d'altres llengües. S'hi usen molts castellanismes. Segurament pel fet que les capes més pobres de la societat, principals creadors d'aquest tipus de llenguatge, en els últims 60 anys han estat, molt majoritàriament, castellanoparlants. El "nucli" del llenguatge vulgar són els insults, mots d'una gran força, on sovint es considera que resideix l'homenia d'una llengua. De vegades, els catalans -bàsicament per aquests maleïts prejudicis contra la nostra llengua inculcats des de Madriz, que o bé diuen que és de pagesos, o bé que és fluixa, poc “potent”-, no ens atrevim a usar insults o mots pejoratius tradicionals.

Des d’aquí en vull recordar alguns: tanoca, enze, talòs, torrecollons, torrecastanyes, xitxarel.lo, ase, bord, bordegàs, barjaula, tita-fluixa, bocamoll, pixamandúrries, perepunyetes, sòmines, babau, barrut, capsigrany, botifler, pelacanyes, tabalot, tastaolletes, escalfabraguetes, brètol, mesell, baliga-balaga (aquí podeu trobar-los tots). Tot recopilant informació per fer el post, m’han informat de l’existència d’un cantant, Estanislau Verdet, que té una cançó que és una enumeració d’insults catalans(la podeu escoltar a la seva web). Té també un blog, de to humorístic, on es dedica a jugar amb el llenguatge.

Personalment, també volia fer la meva aportació a la riquesa i salut de la llengua, proposant alguns insults amb arrel lèxica i/o fonètica catalana: esclafa-putxinel.lis (el que espatlla la festa als nens), enganya-sardines (pescador), esclofoll, espitx, barjot, borgassell, clàpol (el que es clapa per tot arreu, també “gandul”), cullerot (ase, poc intel.ligent), torrebous, escaldacabres, cul-de-trons (el que es tira pets per tot arreu), mitja-bandera (espanyolista), cap-de-fony, cremallot, bigó, camellissa (prostituta), bòfol, cardabitlles, trescamarcells, ensibornafigues (el que enganya a les dones), blòquil (el que fa blocs). (Us invito a proposar-ne de nous, si voleu).

Animo a tothom a fer ús dels insults de la nostra llengua amb total desimboltura. Exercitem-los, fem-los nostres, alliberem-nos!!

Ernest Maragall, o el desig irrefrenable d'acabar amb Catalunya

2007-06-22T04:34:00.000+01:00

Ahir, després de l’alegria i el petit triomf per la nostra llengua que va suposar que ja es pugui posar en català la interfície del Blogger -plataforma sobre la qual es fan tots els blocs amb l'adreça "blogspot"-, Ernest Maragall, conseller d'Educació, va tornar a embestir contra aquest idioma. Com que no devia quedar content amb que el govern central no imposés, directament, la tercera hora de castellà, i al final tot quedés en que s'aplicarà si cada centre ho vol, i si el seu Departament ho veu bé -sent com és l'"hermanito", segur que ho veurà bé sempre-, doncs ara ha tornat amb noves propostes, que s'ha empescat ell tot sol -sense el recolzament logístic de Madriz-, per acabar amb el català.

En Maragall ha anat a Finlàndia amb en Cadot i, després d'una visita a la televisió finlandesa, quelcom s'ha il.luminat dins seu i ho ha vist clar -la manera de fotre Catalunya-: Cal importar el model televisiu finlandès, país trilingüe, i incorporar-lo a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Perquè naltros, Catalunya, també hem de ser un país trilingüe. I és igual si, en aquest camí cap al trilingüisme, sacrifiquem una de les tres llengües i ens quedem només amb dues -castellà i anglès-, perquè clar, cal considerar que els nens d'Olot, aquests pagesots, no-sa-ben-par-lar-cas-te-llà -así como te lo digo, oye, chica-, i això, és vergonyós: ens fa quedar malament a Madriz i, per tant, mereix un càstig (que quedi clar que és mentida que algun nen no sàpiga parlar castellà a Catalunya: Maragall menteix en nom de l'Amo, el que ens dona una idea de la seva nul.la dignitat)

Maragall, que no en té prou amb espanyolitzar tant com pot tot el que depèn del seu Departament, proposarà que les televisions públiques catalanes -que depenen del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació-, emetin pel.lícules i sèries en versió original subtitolada en català. Què passaria si es fes això? Doncs que, com que la gent està habituada –a diferència de Finlàndia- a veure-les en versió doblada, doncs majoritàriament no les miraria, simplement. Miraria pel.lícules i sèries d'altres canals -espanyols-, que sí que seguirien estant doblats. Per tant, si els immigrants, vells i nous, ja miren poc la televisió en català, veurien encara reduïdes les seves opcions per fer-ho. I els catalanoparlants, ens quedaríem sense pel.lícules i sèries en la nostra llengua.

Només es podria plantejar l'aplicació de la proposta d'en Maragall, si TOTES les altres televisions, públiques i privades, fessin el mateix. Però si només ho fa la CCRTV, l'únic que passarà és que, l'eina més potent per donar a conèixer i prestigiar la nostra llengua, essencial precisament ara, en un moment en què arriba una quantitat ingent d'immigrants, reduïra la seva audiència -encara més- en favor de les televisions estatals. Tinc pocs dubtes, també, que si el "tete" proposa això, és amb l'obscur desig, d'ampliar el nombre de pel.lícules en castellà que es passen per la televisió catalana: amb aquestes, no caldrà ni posar-hi subtítols! A més, aquesta mesura podria donar peu, amb l’excusa de millorar el coneixement de l’anglès, a anar reduïnt la producció pròpia –actualment bastant majoritària, diria-, en català, en favor de més pel.lícules, sèries i programes estrangers.

Tot això, en definitiva, només seria acceptable si la CCRTV dediqués un canal a part de TV3 i el 33, per a aquests menesters. O sigui, si fes un canal només amb pel.lícules i sèries subtitolades, amb la finalitat de potenciar el coneixement, especialment de l'anglès, però també d'altres llengües. Ai, però, què dic, si aquest canal ja existeix!: és el canal 300, que es pot veure amb la Televisió Digital Terrestre (TDT). Els programes hi apareixen, per defecte, en versió original subtitolada. És més, amb la TDT, tothom, en principi, pot i/o podrà veure totes les pel.lícules, sèries i programes, en la versió original, i amb subtítols. A què ve, doncs, aquest exabrupte de Maragall? Doncs ve a intentar acabar amb el model de televisió pública en català que tenim actualment.

Només volia afegir, que el conseller de la Vicepresidència Cadot, ha dit que la proposta de Maragall li semblava bé (¿???????????????????????), sempre que s’apliqués també a TVE. I a totes les cadenes privades, que tenen la major part de l’audiència ja ara? Carod hauria de deixar ja això de la política, ja ha perdut el nord i hi ha el perill que destrueixi el poc que ja està fet a Catalunya.

És una vergonya que gent com Ernest Maragall governi Catalunya. Gent amb l'única obsessió d'acabar amb el poc prestigi que té el català, amb el poc autogovern que tenim. Amb Catalunya, en definitiva. Gent curulla de malaltís autoodi. I és de psiquiàtric que algú que es diu catalanista, com Carod-Rovira, els doni suport.

PD: en David Rodríguez, m'ha fet adonar, a més, que ja fa... 20 anys! Que existeix un sistema dual a la televisió analògica, que semblava una mica oblidat, i del que, avui mateix, n'he fet ús. Això no fa més que corroborar, que el que pretenen Maragall i companyia amb aquesta "proposta", no és potenciar l'anglès, sinó acabar amb el model actual de televisió pública en català.

Madame Bâ i els pagesos

2007-06-20T05:53:00.000+01:00

M'afegeixo a la proposta d'en Marc Arza d'escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Bé, no puc parlar massa en profunditat de l’Àfrica, ja que sóc poc coneixedor de la seva realitat concreta i profunda. El poc que en sé, és d’haver estat uns dies al Marroc, d’haver llegit a Xavier Sala-i-Martín, l’Antropòleg innocent –un bestseller de l’antropologia- (Edicions 62, 2004), de Nigel Bartley, textos o idees disperses en mitjans de comunicació i, sobretot, de llegir Madame Bâ, la dama africana (La Campana, 2004), novel.la del francès Eric Orsenna.

Així, com que la major part del que sé sobre l’Àfrica en general, és a través de llibres, doncs parlaré en base al coneixement que m’han aportat. En concret, em referiré a l’últim dels que comento, un interessantíssim fresc de l’Àfrica postcolonial, i un alegat contra la continuïtat de la depredació de les exmetròpolis. Madame Bâ ens situa a Mali, excolònia francesa. Parla d’un país habitat per diverses ètnies: els soninkes, els ex-nòmades fulbes, els songhay... Pobles que s’extenen al llarg de diversos països, demostrant la inadequació de les fronteres –en bona part llegat de les colonitzacions europees- de l’Àfrica actual.

Parla de com, la major part d’aquesta gent, són musulmans, però conserven multitud de tradicions ancestrals i creences animistes, la qual cosa, els converteix en mahometans poc ortdoxos, diguessim. De com estar sol és una raresa: tothom està, sempre, envoltat de gent. Parla de com la naturalesa es presenta de forma nua i amb tota la exuberància i cruesa. De com conviuen, amb tota normalitat, i per a astorament de l’observador occidental, multitud de coses contradictòries. De com cohabiten frec a frec el Bé i el Mal absoluts. De com, els pitjors enemics dels africans i del seu desenvolupament, són alguns dels propis africans, dictadors i capitostos de tota mena, corruptes fins la mèdul.la i assassins sanguinaris.

Parla de com, els partits francesos –de la metròpoli-, es financen a través d’aquesta forma de fer neocolonialisme que es diu “francofonia”. De com, França dedica milions a un projecte per millorar les comunicacions. Es comença a construïr una autopista: s’asfalten uns metres de desert, enmig del no-res, i es construeix un tros de via elevada, i de cop les inútils obres s’aturen per sempre. I un home de partit ve de França a recollir un maletí ple de bitllets.

Àfrica, per països tan “avançats” com França, no és més que una mina i/o una deixalleria. I ara llanço una pregunta. Quin serà el primer país occidental que voldrà acabar amb la seva pagesia, per permetre que l’Àfrica pugui exportar allò que més i millor produeix –els productes agrícoles-, i tingui via lliure per desenvolupar-se? Passarà això algun dia??

Als votants del PSC: és un partit de dretes, que no ho veieu??

2007-06-18T01:12:00.000+01:00

Com ja he comentat en altres posts, considero que l'eix dreta-esquerra és, avui dia, obsolet per definir el posicionament dels partits polítics. Però entenc que, encara, una majoria de la societat creu en la validesa d'aquesta dialèctica. A Catalunya -segons l'estudi de la Fundació Jaume Bofill "Viabilitat i impacte d'una renda bàsica de ciutadania a Catalunya" (2005)-, un 44,1% de la població es considera d'esquerra, i un 9,1% de dreta -la resta es considera de centre (15,8%), o bé no es posiciona en aquest eix (31%). Per tant, un 53% dels ciutadans s'inclouen en alguna de les postures d'aquesta confrontació dual.

Com he postulat, el manteniment d'aquest eix, és perniciós per Catalunya, perquè fàcilment ens situa en la dialèctica política de la resta d'Espanya (PP-PSOE) i, sobretot, perquè permet a un partit espanyolista -el PSC, recolzat per bona part dels seus votants perquè el consideren d'esquerres-, dominar quasi tots els estaments del nostre país. I ser espanyolista, ho recordo, vol dir ser contrari a l'existència de la nació, cultura i llengua catalanes.

Donat tot això, si per ara no es pot fer veure a la majoria de ciutadans la falsedat de l'eix dreta-esquerra, doncs cal situar-se, de moment, en aquesta dialèctica, i fer honor a la veritat i demostrar que el PSC, de partit d'esquerres, no en té res. Cal destapar la mentida flagrant que és aquest partit. Una mentida, que no deixaria de ser una més de les moltes que produeix la política, si el PSC no fos l'Espanya unitària i centralista destruïnt, poc a poc, el nostre país des del seu interior. Cal convèncer, especialment, aquells que se senten nacionalment catalans i que voten -encara- el PSC. Ja que ells són, al cap i a la fi, els que permeten als socialistes tenir el poder que tenen arreu del territori.

Amb aquest fi, avui –és el primer cop que poso un text d’altri, i segurament ho faré escasses vegades- copiarè una part d’un article de Salvador Cardús -La sordesa del PSC- publicat el passat divendres a l’Avui, que descriu el PSC com un partit que respon molt més al que es considera que són les dretes que no les esquerres. Cardús és una de les ments més brillants, i amb una visió més clara i profunda de la situació global del país, que hi ha avui dia a Catalunya:

"El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible. Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d'aquesta incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n'hi faci retret. Diguem que es tracta d'un partit amb una enorme capacitat d'acomodació a la realitat, a l'statu quo que dèiem abans. I és un partit, en definitiva, que s'ajusta com un guant al funcionament dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més conservador de tot el mapa polític català.

PROVA CLARÍSSIMA DEL QUE DIC ÉS EL CAS DEL MODEL de desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de la xarxa d'interessos empresarials que hi van associats. Són gairebé trenta anys de manar i teixir una sòlida teranyina que pot resistir qualsevol candidat que hi presentin. I només cal veure l'entusiasme gens dissimulat de determinats sectors empresarials que es feliciten de deixar-se governar per un partit que respecta els seus interessos sense altres "collonades" patriòtiques que no siguin les espanyoles. Aquí teniu les paraules de les principals organitzacions empresarials, agraint que se'ls deixi fer negocis en pau, és a dir, que la governació garanteixi l'estabilitat per tal d'assegurar el rendiment dels seus afers, que el risc ja el posen ells. O llegiu les recents paraules del conseller d'Economia tranquil·litzant els empresaris sobre l'aplicació -és a dir, anunciant la no-aplicació- de la llei de política lingüística en qüestions d'etiquetatge.

SERIA EXTRAORDINÀRIAMENT REVELADOR saber quants milers de persones depenen directament i indirecta, a temps complet o parcial, d'aquesta màquina de manar i, en conseqüència, d'aquesta gran agència de col·locació que ofereix llocs de treball de nivell d'ingressos mitjà i alt. Rieu-vos dels "vicis" derivats dels 23 anys de governs convergents, que no van passar mai de ser un joc de criatures al costat d'aquesta "multimunicipal" del poder polític, que ara també controla tres de les quatre Diputacions -algunes, amb presidència interposada- i, des de finals del 2003, el govern de la Generalitat. És a dir, pràcticament tot. I, abracadabra, malgrat una caiguda lliure de votants mai no vista.

ÉS CONEGUT QUE EL PSC SEMPRE VA ESTAR MOSCA per l'anomalia que suposava que CiU controlés el poder regional. Males llengües deien que a Madrid ja els anava bé tenir-hi un govern nacionalista que podia fer de torna a canvi de peixet quan les eleccions no proporcionaven el pes electoral necessari. De fet, si hagués estat pel PSOE, ara governaria Mas. Però pel PSC, per bé que la Generalitat era -i és- un poder més aviat simbòlic i tenallat entre el poder municipal i el govern de l'Estat, això de no tenir-ne el control, li mantenia viu el disgust de 1980. Fins que ERC li va donar la satisfacció.

(...)"

Collons de recollons!!

2007-06-16T02:54:00.000+01:00

Veient les declaracions i els comentaris dels nostres polítics sobre la Fira del Llibre de Frankurt, m'ha vingut al cap com un llampec, lluminosa i imparable, la tan nostrada expressió: "collons de recollons de recontracollons, és que no hi ha, al nostre país, cap polític que tingui (els collons!) de parlar clar i dir les coses pel seu nom??". I és que tan difícil és dir (treguin els amables lectors els "collons" que hi hagi pel mig): "El collons de literatura catalana, senyors, és la que s'escriu en català. Literatura catalana no és sinònim de "literatura que s'escriu a Catalunya" -cosa que ja hagués tancat bona part de la polèmica sobre si havien de venir els escriptors en castellà de Catalunya, etc-, sinó de "la que s'escriu a tots els territoris de parla catalana, en llen-gua ca-ta-la-na""

Ja no demano que diguin que la cultura catalana, en general, és la que es fa -o es "pensa"- en català, entroncada amb la tradició multisecular de la gent de parla catalana. Encara que evidentment és així, ja sé que, els organitzadors de les activitats de la cultura catalana a la Fira -encapçalats per la Conselleria de Cultura-, van acordar, fent una concessió a l'espanyolisme del PSC, considerar cultura catalana tota la que es feia a Catalunya. La qual cosa és absurda i contradictòria, i feia difícilment defensable, i comprensible, que la literatura fos només l'escrita en la nostra llengua, a tots els territoris on és pròpia. Mal fet, molt mal fet -típic nyap de la "política tripartit"-, l'embolic ja estava servit. Però tot i així, es va acordar clarament que la literatura catalana era només la que es feia en català.

Però... el senyor Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull -al programa de debat Geometria Variable, a La 2, el passat dijous-, davant dels atacs d'Àlex Salmon -director d'El Mundo a Catalunya-, que deia que el que havia passat -que només anaven escriptors en català a Frankfurt- era molt greu per Catalunya, i que, en resum, s'acostava la fi del món conegut perquè Catalunya no llepava prou fort allò que no sona a Spaña. Bargalló, com deia, li responia així: "jo n'estic fart i cansat, de sentir aquest discurs (...) hauríem d'estar parlant del programa d'actes (...) en quant als actes de la cultura catalana, hem convidat músics de flamenc (...) em vaig posar en contacte amb deu escriptors en llengua castellana (??????), que van declinar l'oferiment de venir".

I així estava l'home tota l'estona, marejant la perdiu. Donat que ja s'han baixat els pantalons amb el tema de la cultura, tan difícil era tallar qualsevol intent de polèmica sobre la literatura, parlant clar i català: "senyor Salmón, literatura catalana és la que es fa en català, a tots els territoris de llengua catalana, no només a Catalunya..., etc., etc." Perquè, perquè, perquè els nostres polítics no diuen les coses pel seu nom? I més quan són tan simples i lògiques? Si no deixem clares les coses bàsiques, com què és ser català, la cultura catalana, etc., etc., com hem de construïr-hi un país, a sobre?? Sobre els equívocs i les mitges tintes, no es construeix res.

Reconec, però, que el fet que, finalment, no hi vagin autors en castellà, és un triomf pel catalanisme -és un acte de normalitat cultural i nacional. Però ha passat després de massa concessions, massa polèmiques, massa atacs. I, sobretot, després de veure que el nostre govern, no té una opinió clara sobre què és la cultura i la literatura pròpia del seu país, i/o no sap expressar ni defensar clarament quina és la seva postura. El catalanisme, tot, cal que es replantegi, i defineixi clarament, què és Catalunya, el ser català, la cultura catalana, etc. Si no tenim clar què és tot això -a més d'altres efectes perniciosos-, mai hi podrem incloure la massa ingent d'immigrants que tenim a casa nostra.

Notícies -tristes?- del Nord

2007-06-13T03:22:00.000+01:00

No vull deprimir a ningú, però constato que aquests són els resultats del catalanisme a la primera volta de les eleccions legislatives franceses a la Catalunya Nord: un 1,45% dels vots (2798) entre els tres partits catalanistes que han concorregut en aquests comicis. ERC (424 vots), Unitat Catalana (UC) (576 vots) -que només es presentaven a una de les quatre circumsripcions en què França ha dividit el territori-, i CDC (1798 vots, un 0,93% del total), que es presentava a tot el territori. ERC i CDC era el primer cop que concorrien a unes legislatives franceses. En el cas de Convergència, després d'absorvir el Bloc Català, partit catalanista tradicional a la zona. L'únic partit catalanista adscrit només a la Catalunya Nord que resta és ara l'històric UC, i suposo que serà absorvit, en un futur, per algun dels dos "grans" catalans.

A les eleccions municipals, sembla que el catalanisme treu més vots, i fins i tot, hi ha dos regidors d'UC a l'ajuntament de Perpinyà -entre ells, la carismàtica Virginie Barre, candidata a les legilsatives-, i diversos alcaldes catalanistes. Bé, en tot cas, el sentiment nacional -català-, està molt malament per allà a dalt, cosa notòria des de fa molt de temps. De tots els territoris de parla catalana, la Catalunya Nord -o Pyrenées Orientales, com li'n diuen els francesos, per posar-li un nom que no recordi gens el que és-, és on el català està més minoritzat, més fins i tot que a l'Alguer, segons les dades de les últimes enquestes lingüístiques (gencat). Només el parla el 37% de la població, i només el 6,2% el té com a primera llengua (el 4% també junt amb el francès) (2004).

Si ens fixem en les llistes electorals, però, s'observa com la gran majoria dels cognoms dels candidats són catalans. I ben segur que bastants d'ells parlen el català, com ho fa François Calvet, un dels candidats per la Union pour un Mouvement Populaire (UMP, la coalició de Sarkozy, que ha estat la més votada en les quatre circumscripcions), i com ho fan polítics rellevants com l'alcalde de Perpinyà, Joan Pau Alduy. Però el catalanisme, no penetra gaire ni entre els ciutadans arrelats. A pesar d'això, avui dia hi ha un moviment per revifar la llengua catalana i per recuperar els signes d'identitat. Quasi la meitat de la població (44%, gencat), vol que els seus fills aprenguin el català, que, poc a poc, es va introduïnt en l'ensenyament. Hi ha una xarxa d'escoles bressol (La Bressola, Arrels) que fan ensenyament bilingüe català-francès, i a bona part de centres de preescolar i primària i, cada cop més, de secundària, es fan assignatures de català.

Cap a finals dels anys quaranta, els nordcatalans, que fins llavors havien conservat el català com a llengua familiar i principal llengua vehicular -a pesar de la prohibició del seu ús públic des del 1700-, van deixar de parlar-lo als fills de forma massiva. Hi han diverses hipòtesis de perquè es va donar aquest fet tant sobtadament, després de segles mantenint la llengua. Però crec que la més plausible és el que li va comentar un senyor rossellonès a un familiar meu fa temps: que els nordcatalans es van passar al francès per no ser vistos com a traïdors per la resta de francesos després de la segona guerra mundial. Sí, efectivament, quan l'exèrcit francès -gràcies al triomf dels nord-americans-, va tornar a prendre el control del país després del nazisme, va buscar i executà tots aquells acusats de col.laboracionistes.

Els nordcatalans, pel que es veu, van acceptar el nou règim sense grans escarafalls. D’un règim opressor i que imposava la seva llengua, lleis i govern a un altre, pels nostres compatriotes no hi havia gaires diferències, i per tant, es van adaptar fàcilment a la nova dictadura alemanya. Que jo sàpiga, no van ser col.laboracionistes, o almenys no amb cap organització catalanista. Els que sí que van col.laborar amb els nazis, van ser un sector de bretonistes –o això diuen els francesos. França, quan va reprendre el control, ho va aprofitar per destruïr tot el que va poder del moviment nacional bretó. Els catalans, en vistes de que França aprofitava l’avinentesa per atacar els nacionalismes interns, i sabent que, el parlar una altra llengua, els convertia, a ulls dels francesos, en extrangers, i, per tant, més sospitosos, van tallar la transmissió intergeneracional del seu idioma d’un any a l’altre –cap allà el 1946-48.

A la Catalunya Nord, però, hi ha un moviment que lluita aferrissadament per conservar la pròpia catalanitat i la del país. Fins i tot hi ha autors, com Joan-Lluís Lluís, que han aconseguit acabar totalment amb el seu complex d’inferioritat com a catalans. Molt recomanable el llibre d’aquest Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), en què descriu, amb tota la cruesa, el genocidi cultural al qual han estat sotmesos els catalans per part de l’Estat francès. Esperem que els nostres germans del nord trobin la manera de canviar el sentit dels esdeveniments o, almenys, de seguir sent amb orgull.

L'esquerra és maligna per Catalunya (i no sóc de dretes)

2007-06-08T01:53:00.000+01:00

Sóc del parer que l’eix polític dreta-esquerra ha quedat obsolet, avui dia, com a forma d’explicar les diferències entre els partits polítics. Cada dia més gent intueix, o s’adona clarament, que aquesta distinció ja no és vàlida. I cada dia s’alcen més veus acreditades que raonen la seva inoperància, i proposen nous models de dialèctica política (per ex. La Tercera Via, l’ideòleg de la qual és Anthony Giddens). Tot i així, l’ús de l’eix dreta-esquerra, és impulsat i mantingut, encara, en el nostre àmbit, per aquells partits, o sectors, que s’autoanomenen d’esquerres. Ja que el ser d’esquerres, a pesar que per aquests només és una postura estètica, els aporta el recolzament fidel d’una part de la ciutadania, que manté la creença que l’esquerra representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat, la Justícia, la Igualtat, la Solidaritat, etc. (vaig raonar també aquest tema a El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I), (II) i (III))

Els partits que s’autodefineixen com d’esquerres adopten, al llarg d’Europa, un discurs compost per una sèrie d’idees definides (que comento als dos darrers posts esmentats), creades en gran part pel comunisme durant la Guerra Freda, i que s'han mantingut, en general, amb pocs canvis al llarg de les últimes dècades. Una de les principals seria, per exemple, “els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat”. Aquestes idees, són adoptades també per tota la gent que comparteix la creença de l’esquerra, com una característica identitària i definidora del seu “esquerranisme”. En ser part d’una creença –o sigui, de la fe en la realitat d’una cosa-, són adoptades sense cap mena d’esperit crític per qui es considera d’esquerres. Els actors socials d’aquesta tendència, creen el seu discurs al voltant d’aquestes idees-base, i aquest és adoptat directament per tot aquell que combrega amb la “fe” de l’esquerra.

L’esquerra, a Catalunya, està ampliament liderada pel PSC. Aquest, és el partit més gran que representa aquesta tendència –dels altres, ICV, està en la seva òrbita política i intel.lectual, i ERC, malauradament, sembla que s’hi aproxima-, i ell i els seus mitjans i sectors afins, són els grans creadors i comunicadors dels tòpics de l’esquerra al nostre país. El PSC es va crear com la unió del PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament –dos partits, i especialment el segon, clarament catalanistes- amb la federació catalana del PSOE. Des d’aquell moment, el PSC va passar a ser un partit bàsicament espanyolista. L’espanyolisme, de fets i de paraules, es va anar ensenyorint del partit, fins a dominar-lo tot. Com no podia ser d’altra manera.

El PSC, com a partit espanyolista, va ser, des de llavors –i junt amb tots els mitjans i organitzacions afins-, transmissor i promotor de tota una sèrie d’idees, encaminades a desprestigiar el catalanisme, i encara més, tot el ser català. Idees com “el catalanisme és cosa de la burgesia, no és una preocupació del poble”, “el catalanisme és cosa de gent provinciana”, “la llengua castellana és cosmopolita, mentre que la catalana és local”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul” o –un dels grans “hits”-“parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”. Totes vénen a ser variacions del mateix: l’odi, o autoodi –depèn- al ser català, propi de l’espanyolisme.

Aquest anticatalanisme, expressat poques vegades de forma explícita, però implícit en totes les accions de l’esquerra espanyolista catalana, ha sigut assumit, sovint de manera inconscient, i com a part dels postulats de l’esquerra, per la gran majoria dels que professen aquesta creença a Catalunya –seguidors del PSC. Fins i tot l’esquerra netament catalanista –ERC-, no es pot escapar de veure’s influïda, encara que amb menys intensitat, per aquestes idees. I encara, com a tòpics habituals en la nostra àrea mediàtico-cultural, també han influït en el pensament d’altres sectors de la societat que no s’identifiquen exactament amb aquesta tendència política.

Mentre no aparegui una esquerra catalanista que sigui la majoritària a Catalunya –cosa improbable-, el pensament “oficial” d’aquesta tendència al nostre país, serà promogut pel PSC-PSOE, i serà anticatalà. I com que el ser d'esquerra és una fe, el seu "credo" és el que uneix els seus fidels, que tendeixen a adoptar-lo en la seva totalitat, i sense oposar-hi cap crítica.

Així, a més que l’eix dreta-esquerra és ja notòriament obsolet i fals, i només mantingut per alguns partits pel rèdit electoral que els aporta, és nefast per a Catalunya, ja que el principal beneficiari d’aquesta dialèctica –l’esquerra-, és contrari al catalanisme. A la pràctica, està al servei d’Espanya i l’espanyolisme, que, com sabem, tenen per objectiu acabar amb la cultura, i nació, catalanes. Catalunya, més que cap altre indret, necessita modernitzar-se políticament, i acabar amb la dialèctica dreta-esquerra: és una qüestió de supervivència.

Anàlisi de les eleccions

2007-06-04T05:20:00.000+01:00

(Ja sé que ha passat una setmana des de les eleccions, i que s’han esdevingut, ja, reaccions de gran rellevància (cas Portabella i d’altres candidats d’ERC, Reagrupament.cat, etc.), però em vaig proposar fer-la, i fins ara no he pogut acabar aquesta, humil -però amb la voluntat d'aportar alguna cosa al debat-, anàlisi)

En primer lloc, com tothom ha dit, cal fer esment a l'alta abstenció, la més elevada des de la restauració de la democràcia, si descomptem les eleccions al Parlament europeu i els referèndums (gencat). Què vol dir aquest alt nivell d'abstenció? Doncs que una part de la població que anteriorment ha votat, o sigui, preocupada per qui la governa, no es sent identificada o engrescada amb l'oferta de cap partit polític.

A les municipals, hi ha una tendència a votar més en base a persones, que a partits o ideologies. Aquesta tendència, és més forta en les poblacions més petites, i es dilueix a mesura que són més grans, ja que, en aquestes, els candidats són més llunyans al votant, que vota més en base a l’ideologia. En aquest sentit, la participació a Barcelona, el major municipi, ha estat de les més baixes del país -junt amb altres ciutats de l'àrea metropolitana-, amb menys d’un 50% (front el 59% del 2003), la qual cosa és l’indici més paradigmàtic que, la dinàmica de la política nacional catalana, causa cada cop menys interès entre els ciutadans.

El catalanisme moderat, en part no acaba de sentir-se engrescat amb l’actual CiU, i en part, es desencanta en veure que la coalició, a pesar de ser la més votada, no pot governar. A pesar d’això, el trasvàs d’alguns vots que anaven a ERC, i una certa alerta pel fet d’intentar impedir que el PSC augmentés el seu poder a les administracions catalanes, ja quasi total, ha fet que CiU sigui la formació que ha perdut, de llarg, menys votants, un 9,2%, i l’única que ha augmentat en percentatge de vots (0,78%).

El catalanisme més radical, es sent orfe en veure que ERC, pactant i permetent governar a un partit espanyolista, no representa els seus interessos. ERC ha fracassat completament: ha disminuït un 19,8% (82.000) el nombre de votants, i ha tret un 1,11% menys respecte el total. Molts dels seus electors, han anat cap a CiU, o cap a les CUP, formacions que han captat el seu vot en diverses capitals de comarca. A més, a les poblacions de més de 50.000 habitants on, com comentava, les eleccions són més en clau nacional, ha perdut el 41% de votants (a Barcelona el 45%). També s’ha demostrat fals un dels principals raonaments que ERC usa per explicar els pactes tripartits: que fent-los, apropa l’esquerra independentista a l’àrea metropolitana de Barcelona, als ciutadans provinents de la immigració espanyola-castellana. Allà, hi ha baixat un 30%, i a ciutats com l’Hospitalet o Cerdanyola, ha perdut tota la representació. S’ha demostrat que un partit catalanista, per més que es digui d’esquerres, no captarà mai una part considerable de la població de l’extraradi, ja que és majoritàriament espanyolista, ans encara perdrà aquell sector que el pot votar, si no es presenta com a fermament catalanista.

El potencial votant majoritari del PSC, provinent de la immigració espanyola, i de tarannà espanyolista, es desorienta veient com el seu partit pacta amb independentistes, i no l’il.lusiona que no tingui un projecte nacional –espanyol, d’encaix a Espanya- explícit –que sí implícit-, mentre predica que el que cal és només gestió. Tot i així, a pesar que ha obtingut un 16,7% de vots menys que el 2003 (184.000), i un 1,7% menys del total, ha estat la força més votada, i ha mantingut, en general, el seu poder, a més d’obtenir l’alcaldia de Tarragona, i treure majoria absoluta a la de Lleida. És la segona força en nombre de regidors, que han augmentat en 283, en bona part degut a que, com els dos petits del tripartit, ha presentat més llistes electorals.

ICV ha estat víctima de les maniobres per desprestigiar-la, fetes pel propi PSC, situant Saura al capdavant d’Interior. La detenció de Núria Pòrtulas, i les successives campanyes alarmistes sobre la inseguretat ciutadana o les actuacions dels Mossos, promogudes des dels mitjans que controla el PSC, han reeixit i han enfosquit la imatge dels ecosocialistes. Així, ICV, com ERC, ha fracassat estrepitosament. És el partit que ha perdut més votants, un 23,5% (79.000), i ha tret un 1,33% menys del vot total. Igualment com ERC, ha guanyat regidors (60) perquè ha presentat més llistes, la qual cosa encara fa més profunda la retallada soferta allí on ja hi era. Davant d’aquest fracàs, és possible que Saura s’empesqui alguna genialitat com a conseller d’Interior per millorar la seva popularitat –de cara a les generals. I això és molt greu perquè la seguretat dels ciutadans, i el desenvolupament del nostre autogovern en una qüestió clau com l’ordre públic, no haurien d’estar en mans de polítics poc hàbils, inconscients i desesperats. Han de començar a tremolar els Mossos? O nosaltres? Estarem amatents.

En quant al nacionalisme espanyol “castís”, potser també s’ha desencisat en veure que no podia accedir als ajuntaments a causa dels pactes tripartits massius. La irrupció de Ciudadanos els ha restat vots -encara que no crec que hagi estat un fenomen decisiu en aquesta davallada. Així, el PP també ha fracassat, en disminuïr un 21,6% (78.000) el nombre de votants respecte al 2003, i perdre un 19% (67) de regidors. A Barcelona, però, ha pogut mantenir els 7 regidors de què disposava.

CONCLUSIONS

L’alta abstenció té diferents causes –que ja he apuntat en relació a cada partit-, però una de les principals és el lideratge que el PSC i el seu model de “gestió” exerceix sobre la política catalana. Aquest, li dóna un caire de cosa funcionarial, ja que l’eficiència en la gestió, sense més, és això, cosa de funcionaris o d’empleats de banca. La gestió no té sentit sense un projecte al darrere, i aquest projecte sempre hi és -i no admetre-ho és falsejar la realitat-, i sempre és nacional. Nacional espanyol –el cas del PSC- o català, però nacional, de concepció d’un país, i d’encaix d’aquest al món. I això és el que il.lusiona la gent i l’impeleix a votar, recolzar un projecte de país en el qual s’hi senti identificat.

Per això CiU aconseguia majories absolutes, perquè tenia un projecte de país ambiciós. I va deixar de treure-les quan van ser evidents les seves limitacions per portar a terme aquest projecte. I per això el PP ha ampliat la majoria absoluta al País Valencià -a pesar dels casos de corrupció, etc.-, perquè ofereix als valencians participar en un projecte nacional espanyol atractiu, que els aporta riquesa, competicions de vela, de F-1, i els fa avançar –encara que potser no de manera molt sòlida- com a regió d’un país amb una ambició de ser dins del món.

I per això hi ha hagut una alta abstenció a les últimes eleccions celebrades a Catalunya –catalanes i municipals-, perquè ningú presenta un projecte de país ambiciós i creïble. I s’absté tant el catalanisme com l’espanyolisme.

D’altra banda, el catalanisme ha respost de forma clara a l’estratègia actual de ERC, nefasta per a Catalunya i el seu autogovern, i ha retirat una bona part del seu vot a aquesta formació. La qual cosa esperem que provoqui una crisi interna, crisi que ja està auspiciant Carretero i el seu Reagrupament, que acabi fent caure l’actual direcció del partit. I que tot això porti a una nova estratègia d’ERC, l’única que pot fer possible el que ella mateixa predica: l’unió de tot el catalanisme per avançar en la construcció nacional, i cap a la independència.

Catalunya ha reclamat que tot el catalanisme s’uneixi, a través del seu vot. La qual cosa obrirà nous horitzons a la política catalana. I això és, probablement, el més rellevant que ha succeït en aquestes eleccions.

Potser no és tan inútil... tots a votar, doncs!! (a CiU, clar)

2007-05-27T02:00:00.000+01:00

No sóc militant, ni especialment simpatitzant de Convergència. Simplement sóc un català informat i amb amor propi, i per tant sóc catalanista, i més, independentista. Sóc simpatitzant de tots els partits catalanistes, però no vull ni CiU, ni Esquerra, ni UNC, ni cap altre partit ni organisme. Només vull Catalunya. Només vull sentir-me a casa meva quan camino pels carrers del meu país, no sentir-me un extraterrestre parlant una llengua indígena quan parlo en català, ni que sigui una cosa extranya enorgullir-me del que, simplement, sóc. Vull que els catalans comanem les regnes del nostre país. Perquè és allò just i adequat.

Fins ara, sempre havia votat Esquerra. Però ara mateix, l'única estratègia d'Esquerra és destruïr CiU per quedar-se'n els votants. I aquesta estratègia la porta a terme a costa de Catalunya. Creant, a tot arreu on pot, governs de coalició amb el partit espanyolista PSC, i el partit seguidor d'aquest ICV -i com a tal, també espanyolista a la pràctica. I ser això últim vol dir, exactament i únicament, tenir per objectiu acabar amb l'existència d'altres nacions diferents de l'espanyola dins el territori espanyol. O sigui, acabar amb el sentiment nacional català, amb l'autogovern dels catalans i amb la seva llengua i cultura.

Aquest partit, el PSC-PSOE, actualment controla TOTES les administracions més rellevants de Catalunya. Controla el govern central, la Generalitat, i els ajuntaments de les ciutats més importants. Així com també alguna Diputació. I gràcies a l'estratègia d'Esquerra, després de les municipals d'avui, probablement el PSC encara augmentarà el seu poder al nostre país, aconseguint el govern d'algunes ciutats més, així com de totes les Diputacions. Tots els catalanistes, o sigui, aquells que estimem el nostre país, hem de fer un esforç extra en aquestes eleccions, per evitar el monopoli del poder públic català per part del PSC. Un partit que, a més, controla tots els mitjans públics i la majoria dels privats. Una situació que, no només és un perill per a la supervivència del nostre poble, sinó que, a més, és una greu amenaça per al bon funcionament del nostre sistema democràtic.

Els catalans hem de deixar de donar tanta importància a l'eix dreta-esquerra (que en la meva opinió no explica les diferències entre partits i no és més que una "pose", especialment per part dels qui es diuen d'esquerres, com raono aquí), i començar a donar-ne més a l'eix catalanisme-espanyolisme -que sí que explica les diferències entre partits. Si nosaltres no ho volem veure, no us preocupeu, que ells -el poder espanyol- ho tenen molt clar. I se n'alegren molt de que ho dividim tot en dreta i esquerra.

Tota la bona gent de Catalunya hem de votar CiU, ara i en totes les eleccions on imperi la dinàmica actual, per castigar l'estratègia d'Esquerra, i intentar reduïr el poder del PSC. Us desitjo una bona jornada electoral.

Sobre la campanya per desprestigiar els Mossos d'Esquadra: no ho aconseguiran

2007-05-25T00:50:00.000+01:00

Aquests últims dies hi ha una allau de notícies i de polèmiques que fan referència a l'actuació dels Mossos d'Esquadra. Els casos concrets que són objecte de l’atenció mediàtica entren dins les incidències que es poden considerar normals dins l’acció policial en un país de 7 milions d’habitants. Però això és igual, evidentment. Tota aquesta atenció exagerada és induïda des de sectors interessats a utilitzar els Mossos com a arma política a favor seu o en contra d’altres, que no tenen cap mena d’interés en el prestigi dels Mossos o bé busquen activament el seu descrèdit.

Ja fa uns mesos vaig comentar (PSC vs. Iniciativa i Em sento insegur, Montillator salva'm please!) que Montilla havia situat Saura al capdavant d’Interior per desprestigiar-lo a ell i a Iniciativa com a càstig per haver-li “robat” vots al PSC, i per evitar que aquest trasvàs electoral anès en augment. L’amo mai ha de deixar que els servents es fagin massa poderosos en detriment seu, o aquests seran menys submisos i més difícilment controlables, si no es revolten directament. Aquesta manera de fer de Montilla, denota un estil polític autoritari-totalitari, però també un espanyolisme rampant i la voluntat d’acabar amb l’autogovern dels catalans, com raonaré.

Com comentava Salvador Cardús fa uns dies a l’Avui, el catalanisme polític després del franquisme ha basat la seva acció sobre tres objectius fonamentals: finançament, autogovern i ordre públic. El control d’aquest últim és, doncs, un dels pilars de la construcció nacional. Perquè és un tret imprescindible i essencial de qualsevol poble sobirà. Els Mossos d’Esquadra no hi són perquè als catalans ens ha vingut de gust tenir una policia més a la nostra “autonomia”. Hi són perquè un govern de la Generalitat catalanista –el de CiU-, va lluitar per aconseguir una policia pròpia –que ens va atorgar el PP, ho recordo, no el PSOE- com a part essencial de la seva estratègia de construcció nacional.

Dit això, doncs, si de vegades no queda gaire clar quins partits són catalanistes i quins no basant-nos en l’actuació de cada formació sobre dos dels pilars que comenta Cardús, el finançament i l’autogovern, amb el que està passant aquests dies en relació als Mossos, es fa evident qui està per la construcció nacional, per l’avenç de Catalunya com a nació, i qui no. El PSC, situant Saura al capdavant d’Interior per atacar-lo, demostra al mateix temps un interès en desprestigiar els Mossos, en un moment en què encara s’estan creant –desplegant-, i que per tant encara s’està construïnt la seva imatge en la societat.

D’aquesta manera, el PSC, a més de a ICV, ataca directament un dels elements fonamentals de l’autogovern català. En això PSC i PP –com en tot el que es refereix als avenços de Catalunya com a nació, d’altra banda- tenen exactament el mateix objectiu: desacreditar i enfonsar la imatge dels Mossos, fins al punt que sembli raonable el demanar un retorn, d’una manera o altra, de les policies espanyoles a Catalunya. El PP ja ho va fer fa alguns mesos, de la mà de la política aficionada Montserrat Nebrera, que va dir alguna cosa com que els Mossos no eren eficaços perquè “tenen por” de fer la seva feina. El PP, a Catalunya, pot dir el que vulgui perquè és un partit marginal. Però el PSC necessita un aval “moral” més gran per dir o fer segons quines coses.

Bé, doncs amb la campanya de desprestigi actual, a més d’atacar a ICV just abans de les eleccions, segueix sumant punts per completar aquest aval moral que li permeti dir un dia a Montilla: “escutxeu catalans, am pensu que hauria de tornar la Policía Nacional als nostras carrerus, no craieu?” O alguna cosa semblant. Ja Maragall, quan era president, va intentar fer no sé quines maniobres –maragallades sens dubte- per convertir els Mossos d’Esquadra en guàrdies urbans, en els municipis amb pocs habitants. Ara Montilla, després d’haver desfermat la mala maror contra els Mossos de cara a les municipals, fa com qui no ha trencat un plat i diu que ell dóna total suport als Mossos, dóna la culpa del seu descrèdit a CiU –de fet tots els altres partits també ho han fet-, i tema tancat. Com si la cosa no anès amb ell.

De moment, però, les forces espanyolistes ja s'han apuntat almenys un gol segur, ja que la jutgessa que porta el cas del noi que va morir mentre era custodiat per dos Mossos a Badalona, ja ha decretat que la investigació l'haurà de fer la Guàrdia Civil, ja que així ho demanava la seva família, segons vaig llegir al diari El Punt. La família està molt afectada i no es creu la versió dels Mossos, però pel que he llegit, aquesta és corroborada per multitud de testimonis que estaven al lloc dels fets. En un cas tant clar, perquè la justícia reclama la Guàrdia Civil, si a més els Mossos també tenen una Policia d'Investigació? És que la jutgessa, igual com la familia del noi, no se'ls creu? Sembla que es tracta d'una vergonyosa ingerència en les competències de la Generalitat, però estic molt tranquil: sé que cap polític català hi farà res...

Però, i ICV? Ai angelets ensucrats. Els nostres ecotontaines demostren tenir tant interès en el prestigi dels Mossos, com un escamarlà en el concurs d’Eurovisió. Potser no en busquen el desprestigi activament, com PSC i PP, però denoten no tenir-los el mínim respecte, desconèixer absolutament què és la construcció nacional, no tenir cap visió de país i no ser, per tant, en absolut catalanistes. Estan al servei del PSC i de l’espanyolisme, en definitiva.

ICV va ser l’iniciador, en realitat, i sense voler-ho –només degut a la seva malaptesa política- de la campanya contra els Mossos. Va ser el director dels Mossos, Rafael Olmos, qui va fer públiques les imatges de quatre policies pegant a un detingut, entre d’altres. Es veu que els llestos de ICV, van fer posar a la Divisió d’Assumptes Interns una càmera oculta en diverses comissaries durant dies, i després van mirar els centenars d’hores d’imatges per veure si trobaven alguna irregularitat. Però, era una investigació rutinària sobre el compliment dels reglaments per part del cos?? No, tenia per objectiu trobar algun abús d’autoritat, i esbombar-lo directament a tots els mitjans. Perquè? Per demostrar que ICV és un partit clar i transparent i que vol fer les coses bé. Que no admetrà abusos, etc., i fer una aclucada d’ull als antisistema de cara a les municipals, com també comentava Pilar Rahola en aquest article.

O sigui que ICV es va gastar els calers públics per fer una investigació amb l’objectiu de millorar la seva imatge, es va saltar totes les normes professionals i va acusar davant la societat cinc Mossos de maltractaments, abans que la justícia dictaminés si realment van cometre algun delicte, demostrant un menyspreu total pel cos que governa i causant una greu sensació d’inseguretat i desemparament en aquest. I a més, va donar el tret de sortida a una campanya de descrèdit dels Mossos a la qual s’hi ha afegit tot l’espanyolisme de Catalunya, amb gran alegria, i que al final ha acabat perjudicant la imatge de ICV. A aquests descerebrats sí que caldria investigar-los, per enganyar i estafar als ciutadans i per ser un perill públic capaç d’ensorrar la institució més sòlida amb la seva ineptitud.

Des d’aquí vull animar a tot el cos de Mossos d’Esquadra a mantenir-se ferms davant les campanyes de desprestigi com aquestes, dutes a terme pels mateixos que els governen i per totes les forces espanyolistes en general, que segurament es seguiran produïnt periòdicament. Els animo a fer les coses de forma professional i a seguir sent un cos modèlic i no deixar-se intimidar. I també faig una crida a tota la societat catalana, que volem un país millor, més digne i més sobirà, i que no volem haver d’aguantar mai més una policia que ens menysprea com a catalans i que representa el poder espanyol que vol acabar amb nosaltres, a recolzar els Mossos d’Esquadra davant qualsevol atac injustificat. Al final, se’n cansaran i la nostra policia es mantindrà ja per sempre, inqüestionablement, com un dels pilars fonamentals del nostre país.

Adéu Caprabo, hola Bonpreu (el català no serà llengua habitual en el consum si no ho exigim com a consumidors)

2007-05-16T23:39:00.000+01:00

Fa anys que jo i la meva família fem les compres al Caprabo. Recordo que fa temps, quan començava a ser una empresa amb gran implantació, Caprabo ens va sorprendre agradablement a molts perquè va ser el primer supermercat -o la primera empresa de compra massiva en general- que etiquetava els seus productes en català (cap allà el 1992). Des de llavors, per mi Caprabo sempre ha estat un exemple d'empresa que respecta la nostra llengua i etiqueta en ella. Després em vaig anar assabentant que d'altres supermercats, com Bonpreu o Condis, també etiquetaven en català. Crec, però, que aquestes cadenes es van expandir posteriorment a Caprabo, i que, per tant, aquest últim va ser el pioner en l'etiquetatge dels productes de marca blanca en català.

Quina no ha estat la meva decepció, quan al llarg dels darrers mesos, he anat descobrint que, al meu Caprabo habitual (a Gràcia), més i més productes que fins llavors havien estat etiquetats en català, passaven a estar en castellà. El que abans era una safata de "Lloms de porc" ara ho era de "Lomos de cerdo", i el que abans eren "Iogurs" ara eren "Iogures". Evidentment no he fet un estudi sobre el tema, però tinc la sensació que Caprabo està afegint bastants nous productes a la seva oferta de marca blanca, i tots ells són etiquetats directament en castellà. Només alguns "clàssics" de marca blanca de Caprabo, tradicionalment en català, ho segueixen sent, com potser la llet i l'oli. Últimament, fins i tot la revista mensual que publiquen, "Sabor" crec que es diu, ha passat d'estar en català a estar en castellà -o almenys en l'última ocasió que vaig anar-hi a comprar me la van entregar en castellà.

De fet, encara que la meva percepció era que tots els productes de marca blanca de Caprabo eren en català, segons un estudi (2004) de la Plataforma per la Llengua sobre la llengua d'etiquetatge d'aquests productes en els supermercats , ja llavors aquests només representaven el 42% de la oferta. Em sap greu per Caprabo, ja que aquest era el súper al que li tenia més "apreci", el primer que vaig conèixer, i que sempre havia estat associat per mi a un respecte inusual a la nostra llengua. Al principi del boom de les cadenes de supermercats, quan era adolescent, Caprabo representava per mi la Catalunya del futur.

Potser Caprabo ha contractat un director de màrqueting, carregat de màsters i espanyol-castellà, que ha considerat que l'adaptar-se a la llengua de Catalunya no aportava cap benefici a l'empresa -aquest director de màrqueting podria dir-se Rafael Peces Fernández, com és el cas. I potser el director d'operacions ha vist que això d'etiquetar els productes en català només per a Catalunya -o potser els Països Catalans?-, suposava un cost addicional de desenes de milers d'euros l'any i, total, si no aportava cap benefici, doncs ens el podíem estalviar, i potser ha pensat que, mira, encara m'emportaré alguna medalleta per la reducció de costos.

Molt bé doncs savis, aquí teniu un client menys. Un client que es gasta uns 150 euros cada dues setmanes al supermercat. I que intentarà convèncer a tothom que pugui, des d’aquest blog o parlant, a familiars, amics i coneguts, que canvïin el Caprabo, si és que hi compraven, pel Bonpreu, Condis, Sorli-Discau o fins Eroski, supermercats que sí que respecten la nostra llengua i ho etiqueten tot, o quasi tot, en català (segons l’esmentat estudi). I espero que altres fagin com jo, i que Caprabo acabi perdent centenars de milers, o fins milions d’euros de vendes al mes, i que s’adoni que sí, que etiquetar en català és no ja un valor afegit, sinó en aquest cas, una característica associada de manera instintiva a la marca Caprabo. I que estalviar-se unes desenes de milers d’euros no compensa perdre un dels punts forts de la marca a Catalunya. Però de moment ja s’ho faran, i abans que el català desaparegui dels lineals de Caprabo, o que quedi reduït a dos o tres productes per acontentar els tontos, jo i la meva família ens n’acomiadem, i a partir d’ara entregarem els nostres 300 euros al mes al Bonpreu, que és l’establiment dels que he esmentat que tenim més a prop.

Jordi, la Generació Pujol et saluda... i t'agraeix tot l'esforç.

2007-05-11T00:07:00.000+01:00

Aquells que vam nèixer, aproximadament, entre el 1972 i el 1990, vam viure gran part, o tota, la nostra educació escolar i la nostra formació com a persones amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya. Dels diferents governs de Pujol, se'n poden dir, i se'n diuen, meravelles i pestes. I és cert que no va aconseguir fer sentir seva Catalunya, la seva cultura i llengua a una part molt gran de la immigració castellana-espanyola, que ha viscut i viu, encara, d'esquena a la nació catalana. Però va crear, entre els catalans, un sentiment de país, un miratge clar del que hauria de ser un país normal, i un orgull de ser. En la tradició del millor catalanisme polític del segle XX.

Catalunya ha donat, al llarg del segle XX, tres polítics de talla. Prat de la Riba, Francesc Macià i Jordi Pujol. Tots tres tenen el mèrit que han servit el seu poble i l'han fet més pròsper amb el poder real i la força dels tòpics dominants en contra. O sigui, amb el poder espanyol i l'espanyolisme imperant, fins i tot entre sectors de la societat catalana, en contra. Pujol ens va donar un govern propi, la Generalitat, amb certes competències importants, com l'educació -amb una gran eina per donar a conèixer el català a amplis sectors castellanoparlants, la immersió lingüística-, o la sanitat. I va aconseguir crear un sistema de mitjans públics en català, quasi per miracle. I va posar la seva ingent habilitat política al servei d'aconseguir quotes de poder pel govern dels catalans. Un poder que havia de contrarestar els continuats intents de genocidi i/o minorització cultural -un dia caldria fer un llibre ben documentat sobre aquest genocidi i fer despertar ja la gent- i l'expoli econòmic del poder espanyol.

Jo no he votat mai a CiU fins ara -encara que crec que, aquest cop si, ja n'estic fins els d'allò, i votarè Trias com a alcalde. Però no cal haver votat mai Pujol, per veure que la consciència de nació i el subtil orgull de ser de molts catalans, són conseqüència de la seva política. Per ser conscient que, si ara tants joves reclamem, simplement i directament, la independència com la cosa més justa i natural del món, és perquè Pujol ens va fer creure que vivíem en un país, Catalunya. I ens va crear el miratge del que era un país normal, i ens va crear les ànsies d'assolir-lo. Això va més enllà de les dretes i les esquerres, se'ns ha presentat clarament com una qüestió de Justícia i de Llibertat. Gràcies Jordi, nosaltres intentarem acabar el que tu vas començar.

Nosaltres també érem espanyols

2007-04-25T02:42:00.000+01:00

Ara m'estic llegint "Inquisitio", aquest petit best-seller català que situa la trama en la València dels anys vint del segle XIX. Alfred Bosch, l'autor, reprodueix molt bé en el llibre aquella època i país, i es fa evident al lector una cosa: el profund sentiment d'espanyolitat de tots els catalans (o habitants dels països de parla catalana, però deixem-ho en catalans, per entendre'ns), tant els de València, com els de Catalunya (de les Balears, el llibre no en parla, però no crec que les coses siguessin molt diferents allí). En aquella època, el 1825, els catalans vivien pregonament immersos en la política espanyola i els seus efectes, i no estaven per "vel.leïtats identitàries" (com diria un de Ciudadanos).

Efectivament, hi va haver una època, que va abarcar la major part del segle XVIII i la primera meitat del XIX, en la qual els catalans ens sentiem partícips del projecte d'Espanya. Això, deixem-ho clar, a pesar que tothom parlava en català, excepte la majoria de governants i membres de la justícia. Aquesta espanyolitat, es va fer especialment patent al segle XIX. En ell, els catalans vam patir primer la invasió francesa de Napoleó, per derrocar el vell règim, després la dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, per tornar a instaurar-lo, i entremig i durant dècades, vam participar en les lluites i guerres interminables entre liberals i absolutistes, progressistes i moderats. Aquesta implicació, va portar a que Catalunya aportés molts prohoms a Espanya, entre ells grans militars (Prim) i fins i tot presidents (Figueres, Pi i Margall).

No cal dir, que aquest sentiment d'espanyolitat, venia donat perquè vivíem totalment immersos en la política espanyola, dictada des de Madrid, ja que la política, i el poder, catalans, havien estat abolits, per la força de les armes, a principis del segle XVIII. Cal admetre, també, que ja a finals del segle XVII, després que Catalunya s'havia vist incapaç de desfer-se militarment d'Espanya, si no era caient en mans de França, i viceversa, algunes veus ja van advocar que calia contribuïr al projecte econòmic espanyol. Però sempre mantenint el nostre total autogovern i lleis, clar. També val a dir, que el català feia ja segles que perdia prestigi en la cultura i entre les classes dirigents.

Avui, exactament 300 anys després de la batalla d’Almansa, en la qual les tropes borbòniques van derrotar les austriacistes, la qual cosa va significar l’abolició, per part d’Espanya, dels governs i lleis dels antics regnes catalans de la Corona d’Aragó, recordem que nosaltres també vam ser espanyols. Recordem-ho bé, i no deixem que ens tornin a enganyar mai més. Recordem que l’única actitud digna, és lluitar per ser lliures. Lluitar per la Llibertat i la Justícia. Recordem-ho sempre i que la ignorància no ens faci caure al mateix parany dues vegades.

Podrà seguir sent, França, el model d'Estat jacobí?

2007-04-17T01:20:00.000+01:00

És igual que guanyi Sarkozy, Bayrou o Segolène: molt possiblement, en algun moment donat, França sofrirà un cataclisme de grans proporcions. Dins d'ella es produeix una contradicció insalvable, i caldrà canviar l'essència de l'Estat-nació per superar-la: França diu a tots els immigrants que poden ser francesos, si adopten la llengua i la visió del món de l'Estat. Però quan aquests immigrants, o els seus fills, nets o besnets, ja han estat educats i assimilats per l'Estat francès, quan ja es senten francesos, llavors els arriba l'hora d'anar a buscar feina i no en troben, perquè els francesos "de sang", que detenten el poder econòmic, són profundament racistes.

O sigui, a pesar del que promet l'Estat, els francesos no accepten com a tals la gent d'altres ètnies, cultures i, especialment, races. Què passa llavors?, que els immigrants procedents de les excolònies africanes i els seus descendents, es queden a l'atur, se senten frustrats i enganyats per França, i s'apilonen en suburbis ultraviolents on no s'atreveix a entrar-hi ni la policia. I de tant en tant, aquesta gent esclata i incendia França sencera. Amb la qual cosa, França s'està convertint en un país policial, on cada dia els seus habitants viuen amb més por del veí. Segons fonts ben informades, avui en dia, els fills de l’antiga aristocràcia francesa, els que més es senten guardians de la pàtria, tenen una especial predilecció per fer-se policies d’èlit: per ells, i per gran part dels francesos arrelats -profundament catòlics i tradicionalistes- l’autèntic enemic de França està dins el propi país.

Quin és el problema de fons? Que l’Estat jacobí educa en la creença que el ser francès és un compendi de virtuts i qualitats positives, motiu d’orgull, i al mateix temps, i com a complement necessari, en el menyspreu a tot aquell que habita a França i no és, de forma evident, francès. El problema és el menyspreu a la diferència, la profunda hipocresia que s’amaga rere els Estats-nació. A França hi ha milions de descendents de primera, segona i tercera generació de la immigració de les excolònies africanes, i encara que ells es senten plenament francesos, els francesos de socarrel, instintivament, no els hi consideren.

Per superar aquest greu problema, França hauria de reconsiderar la validesa dels fonaments ideològics de l’Estat jacobí, instaurat durant la Revolució Francesa. Hauria de replantejar-se a si mateixa a nivell profund. Però això, és clar, no hi ha cap polític, de moment, que tingui els “ous” de plantejar-ho. Significaria acceptar, per començar, que França no és el país de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Els candidats parlen molt d’immigració, sí, tots diuen que cal, com a mínim, regular-la eficaçment. Però el veritable problema, són els milions d’immigrants que ja tenen a casa des de fa dècades, unit al racisme dels francesos, producte de la configuració mental d’un Estat font d’uniformització cultural i nacional.

França és la creadora i model de l’Estat jacobí –omnipotent, centralitzat i nacionalment uniformitzador- al món. Serà també la primera que demostrarà –obligada per les circumstàncies- la inviabilitat a llarg termini d’aquesta mena d'Estat?

Encontres amb Nouvinguts (I)

2007-04-12T00:37:00.000+01:00

En aquest post encetaré una sèrie, que anirè continuant de tant en tant, sobre les meves experiències com a català conscient i amb voluntat pedagògica i integradora, amb immigrants o "nouvinguts". Fa cosa d'unes setmanes, vaig prendre contacte amb un veneçolà, que m'havia de venir a pintar a casa. Me l'havia enviat un senyor conegut que fa feines per la meva família. Quan vaig parlar per primer cop amb el veneçolà, li vaig parlar en català, lògicament, però al cap d'unes frases meves, i uns silencis seus, i després d'haver-li de preguntar si entenia el català, em va dir que no, que no l'entenia. Vaja, vaig pensar, sóc el seu client i a sobre, haig de parlar-li en la seva llengua, la llengua de l'Imperio, per més "tocada d'ous".

En venir per triar i comprar la pintura, li vaig preguntar que quan temps feia que vivia aquí. Em va dir "aquí en España, pueees...", no, que li dic, aquí a Catalunya vull dir. "Si, en Catalunya, pues un año". Caram, vaig pensar, un any i encara no entèn ni un borrall de català -la meva molèstia va augmentar lleugerament. Bé, llavors li vaig fer les explicacions de rigor, que aquí a Catalunya parlàvem el català, que era la llengua propia d'aquí, etc. "Si", em diu, "yo tengo amigos catalanes, pero me hablan siempre en español", vaaaja, que extrany, vaig pensar. En un moment donat, vaig tenir una inspiració, i li vaig començar a parlar en català, i li vaig dir que a partir d'ara li parlaria en aquesta llengua, i que si no entenia alguna cosa, que m'ho digués i li traduiria.

El veneçolà no es devia esperar aquest canvi, però ho va acceptar, i resulta que el tipus m'entenia quasi del tot -o almenys ho feia veure. Just quan li vaig dir això, em va començar a explicar, que ell tenia un amic dependent, i que un dia havia entrat un senyor gran a la seva botiga, i se li havia posat a parlar en català. El seu amic no l'entenia, li va dir al senyor però aquest no va canviar de llengua, i l'amic li va dir que si volia podia parlar en anglès o castellà, però que no entenia el català. El senyor gran es va enfadar i va marxar donant un cop de puny al mostrador.

El veneçolà m'explicava aquesta història com per exemplificar-me que els catalans que volien viure normalment en la seva llengua, eren una mena de tarats o maleducats. D'avis rondinaires n'hi ha a tot arreu... dic jo. Vaig pensar, aquest pobre home, el seu amic dependent i molts d'altres viuen contaminats per la subtil propaganda anticatalana dels socialistes -principals productors de tòpics entre la immigració a Catalunya-, i per la idea que Catalunya és Espanya, i que els catalans som bilingües, o sigui que, com que parlem castellà, no cal esforçar-se per parlar la nostra llengua. I el més trist és que, fins el moment que m'havia trobat, els fets no li havien negat aquestes idees, i ningú no li havia explicat què era Catalunya i la llengua catalana.

El pintor també em va comentar que, en arribar a Catalunya, va veure que moltes coses estaven en una altra llengua, i va pensar que era portuguès -és evident que l'home no tenia moltes llums, però aquesta és la realitat de molts immigrants. Tampoc sabia encara que el català era idioma oficial de Catalunya! I llavors li vaig comentar que no només ho era, sinó que era l'únic idioma propi de Catalunya. També em va dir, per empatitzar amb mi, que sabia que a l'època franquista no es podia parlar en català. Llavors li vaig dir, "si, els espanyols sempre que poden ens impedeixen parlar el català, i anulen el nostre govern i lleis, són així els espanyols". Crec que en aquell moment, per la manera com em va mirar, es va produïr un petit cortcircuit en la seva ment.

Vaig animar al bon home a que aprengués català. Llavors em va dir que ell havia treballat a Alemanya, i que havia aprés algunes paraules d'alemany... I em va preguntar, "pero si no sabes hablar una lengua, qué puedes haser?"(???). "Bé, doncs l'aprens, clar, l'has d'aprendre, fas classes, li demanes a la gent que et parli català, de moment ja has començat amb mi, ja veuràs com ho aconseguiràs".

L'occità, llengua de moribunds, poetes i sodomites...

2007-04-11T00:31:00.000+01:00

L'altre dia vaig veure la pel.lícula "A Good Year", dirigida per Ridley Scott, amb Russell Crowe com a protagonista, i basada en una novel.la del britànic Peter Mayle. La pel.lícula no té massa secret, és una oda a les virtuts epicúries i fins espirituals de la "campagne" provençal francesa. Bé, ja coneixem la veneració de molts anglosaxons ben educats per aquesta regió: le soleil, les gens, le vin, le temps qui passe agreablement a coté des vignes, ou la lah, la France!, i tot això. Els anglosaxons estressats i plens de cabòries i problemes "importants" arriben en aquests bucòlics paratges i veuen la "llum" i tasten el nèctar de la vida, etc. Les pel.lícules i novel.les que tracten sobre aquest tema, encara que passen normalment a la Provença, no es refereixen mai a la cultura autòctona d'aquesta regió, l'occitana. És com si no existís. Però aquest no és el cas de "A Good Year".

Al film, enmig de bells paisatges, cases i sanes persones, apareix un personatge que és un avi dement, que l'han d'anar aguantant amb una corda perquè no es vagi caient, adormit, pels llocs. En un moment donat, enmig d'un sopar el vell comença a parlar de manera indesxifrable, i el seu fill, comenta que només parla provençal, que és una llengua que ja no entèn ningú, i només parlen encara "els poetes i els sodomites". I després d'això, el tio es queda tan tranquil, el vell ja no apareix més al film, i el tema del provençal queda dat i beneït.

L'autor de la novel.la en la que es basa el film, Peter Mayle, demostra no sols ignorància, sinó directament odi envers la cultura i llengua occitanes. Suposo que el fet que existeixin, ennuvola la seva idea tòpica i simple d'una Provença paradisíaca dins una França paradigma del tonto-romanticisme. Com que el seu cervell, quan deu anar de vacances, no deu suportar la contradicció que l'existència d'una nació occitana deu suposar en la seva ment -les coses complicades passen a Anglaterra, la resta del món és simple i primitiva com una margarida-, llança el seu odi destructiu de nen al que li han pres la joguina contra els occitans. Als quals esperonaria a que es querellin contra aquest energumen.

L'Estat, quan vol, ens abandona en estampida.

2007-04-09T01:44:00.000+01:00

(El següent text és una ampliació d'un comentari que vaig fer a l'interessant blog Maniobras Orquestales... en la Blogscuridad)

Renfe sempre ha donat un servei més aviat dolent a Catalunya, però últimament és molt pitjor. Hi haurà aguts comentaristes espanyols que diran que des dels mitjans catalans s'exagera la mala qualitat del servei de Renfe, preparant el terreny per a tenir motius morals per a exigir el traspàs previst a l’Estatut de Renfe a la Generalitat (com afirmava fa mesos el (ultra)no-nacionalista Antonio Robles, secretari de Ciudadanos). Collonades. Per començar, des de quan els mitjans de comunicació catalans són majoritàriament catalanistes. Des de mai. Per acabar, el que passa és real. Jo feia molt temps que no agafava el tren, i el vaig agafar fa dos dies (Divendres Sant) per a anar a Girona. D'anada, vam haver d'anar dempeus, enganxats a la porta de sortida, ja que estava a rebentar, durant 1hora i 20m (moltes vegades feia aquest trajecte i mai m'havia passat). De tornada, vam haver de deixar passar un tren, ja que, al no haver passat l'anterior, l'andana estava pleníssima de gent, la qual es va abalançar com un ramat en estampida dins els vagons, comprimint-se fins desafiar les lleis de la física. Algú viatjat va cridar, "això és pitjor que a la Índia!"

I és que dóna la sensació, que davant la proximitat del traspàs dels trens de Renfe, "les rates abandonen el vaixell", així de simple. L'estat destina menys recursos dels mínims exigibles a aquest servei. D'igual manera, a Tarragona, on els Mossos havien de desplegar-se el 2008, substituint als cossos de policia estatals, aquests cossos s'han retirat ja de la província, obligant al trasllat urgent i no previst de 330 Mossos al Tarragonès (informació del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya). I això quan n’hi ha menys dels necessaris, encara, allà on ja s'han desplegat. A més, ja fa anys que els cossos estatals, davant el trasllat de competències, tenen i han tingut menys efectius dels necessaris en els territoris que encara han controlat.

Tot això, unit a la reticència de l'Estat a traspassar més recursos financers a la Generalitat (competències sense recursos... mal negoci), suposo que té per objectiu, el causar un col·lapse. I que els catalans, il·luminats per la Veritat (la "Verdad Ezzpañola"), veiem la llum i ens adonem que un excessiu autogovern és perjudicial per a nosaltres, i que el millor és que el "Papa Estat" Ezzpañó ens ho controli tot. Això sí, expoliant-nos fiscalment, i devent gran part de la seva capacitat financera a la recaptació a Catalunya. Gràcies Espanya per l'expoli que escanya el nostre desenvolupament. Gràcies per no respectar la nostra llengua i cultura i lleis i intentar contínuament destruir-les. Gràcies per mentir i imposar sempre. Gràcies per res de res.

Art=Diversió. Llaunes no, gràcies.

2007-04-08T01:55:00.000+01:00

Particularment la cultura i l'art, m'interessen bàsicament en el seu aspecte lúdic, o sigui en la seva capacitat d'absorvir la meva atenció per fer-me passar una grata estona. Així doncs, en general les úniques manifestacions artístiques a què paro atenció, són el cinema i la literatura que em diverteixin. No m'interessen en absolut les obres massa “intel.lectuals”, que sacrifiquin la diversió de l'usuari en ares d'un missatge "profund", sovint transmés maldestrament a través d'artificis de cineasta o escriptor mediocre. I que, a més, normalment volen arribar a una idea a la qual s'hi pot arribar, sense més circumloquis, a través d'un parell o tres de simples raonaments. Aquest tipus d'obres sovint coincideixen amb les que tenen per objectiu, simplement, ser una demostració del gran talent i capacitats del seu autor, en ares de reforçar el seu ego. Tampoc m'interessen aquelles obres que tenen per objectiu la pura innovació estètica.

D'altra banda, admiro la literatura o el cinema, que tenint la capacitat de divertir, és capaç al mateix temps de transmetre idees i/o evocar reflexions interessants. Però primerament, que sigui amè. És que algú es pensa que es tornarà més intel.ligent, o bé li creixerà el cervell, consumint literatura o cinema que algú considera "alt", "intel.lectual" o "seriós" i que la majoria de vegades no passa de "complicat", "obvi" i "tediós"? Que els inteliprogres vagin al Verdi o al Boliche a veure "Las manzanas morales- vasectomía de una bolsa de supermercado" o "Hong Xin xun, wang xin xung xe- La vida de Hong Xin, el contable", que jo anirè al Lauren o al Comedia a veure "Gladiator II" o "Scary Movie 6" (ep, si pot ser, en català, clar), entendré el missatge i segurament em divertiré molt més.

Resultat de la 1a Guerra (Dialèctica) Sobiranista: no hem de votar ERC fins que no mani Carretero, i Montilla està semiacabat

2007-04-01T03:32:00.000+01:00

Sens dubte podríem omplir Gigabytes d’informació amb tot el que s’ha escrit aquests dies sobre l’estira-i-arronsa per veure qui és més independentista entre els dos partits catalanistes, ERC i CiU. Des d’aquest modest espai, i creient, molt prudentment, que puc aportar alguna cosa al debat, també diré breument la meva.

Què ha passat?: els dirigents de ERC, que pensaven passar una plàcida legislatura, sense vaivens ni estridències, sota les ordres del Sr. Montilla, han vist com la seva aposta pel patriotisme social, era amenaçada des de dins i des de fora. Des de dins, pel Sr. Carretero i el seu corrent, i des de fora, per molts votants decebuts, que pensen retirar-los el vot de cara a les properes eleccions municipals de maig (fet que suposo que han estudiat i els ha estat confirmat empíricament). Que reclamen tots aquests descontents?, doncs que ERC es comporti com un partit realment catalanista, i que no es converteixi en un satèl.lit del PSC.

Idò que, davant la proximitat de les municipals, des d’Esquerra han volgut matar tres! ocells d’un tret. Un, millorar la seva imatge com a partit catalanista, a causa del que he comentat. Dos, d’acord amb la seva estratègia (la seva única estratègia) a mitjà-llarg plaç (destruïr CiU i quedar-se amb els seus votants -idea brillantíssima allí on les hi hagi, què caram!), atacar CiU en la seva línia de flotació catalanista, i presentar-lo com un partit realment no catalanista/sobiranista. I tres, demostrar que no estan supeditats a l’autoritat de Montilla i del PSC. Resultat de la ofensiva? Fracàs absolut d’Esquerra en els dos primers objectius, i aparent èxit en el tercer, amb el consegüent debilitament del tripartit.

Esquerra ha fracassat perquè, lluny de donar una imatge catalanista/sobiranista, ha donat la imatge de jugar per interessos propis, desprestigiant-lo, amb un tema que és la principal aspiració de molts catalans, entre els quals s’hi troben el gruix dels que els hem votat: la independència de Catalunya. CiU, per la seva part, ha sabut respondre a la ofensiva “sobiranista” amb una intel.ligent contraofensiva, i ha posat en evidència ERC, de manera que aquesta, per no veure’s atrapada en un compromís, que no era, com he comentat, en absolut el seu objectiu, ha augmentat la intensitat de la ofensiva. Al final però, tot el relacionat amb l’autodeterminació ha quedat en foc d’encenalls, en res.

En definitiva, Esquerra probablement encara ha perdut més potencials votants després d’aquesta actuació política, i CiU segurament n'ha guanyat. Pel que fa a Montilla, que va garantir que sota la seva presidència hi hauria un govern estable i unit, i que ell seria el seu únic portantveu, els fets han desacreditat la seva paraula. ERC ha ofert el govern a CiU i ha fet propostes passant olímpicament de Montilla. Ha quedat clar, doncs, que aquest no controla el govern, i poc a poc el nou tripartit es va convertint en un circ, igual com l’anterior. Poc a poc, i a pesar de que els mitjans controlats pel PSC parlen tan poc com poden de política catalana, el nou tripartit, i amb ell Montilla, van cap a la pròpia destrucció.

Campanya per una TV3 per tots els Països de parla Catalana

2007-03-30T00:43:00.000+01:00

A través d'aquest link us podeu adherir a la campanya que ha posat en marxa la web Criteri per reclamar que TV3 es pugui veure a tots els territoris de parla catalana. Ja s'hi han adherit 44.000 persones. Com diuen els socialistes, i sense cap ànim d'imitar-los, passeu-ho. Com més soroll fem, més ens sentiran. Aprofito per recomanar aquesta web Criteri, dirigida a tots els territoris de parla catalana, i dedicada a potenciar el sentiment d'unitat i "autocentrament" de tots els catalanoparlants. I estèticament interessant.

Com ja hem comentat per aquí en alguna ocasió, hi hauria d'haver una web en català -que podria ser la mateixa Criteri, o no-, dedicada a crear i publicitar campanyes a favor dels interessos dels catalans i Catalunya, a l'estil de la web espanyola hazteoir.org. Cal començar a aprofitar el potencial que ens ofereix internet per fer-se sentir directament com a ciutadans a les diferents administracions, organismes i empreses. La democràcia només té sentit si els ciutadans participen activament en el seu govern. En aquesta hipotètica web també es podrien donar consells pràctics i fer reflexions sobre què pot fer cada català per viure dignament al seu país, per millorar la llengua, integrar els immigrants, etc., a l'estil del "gra de sorra" que comentava en una ocasió en cdecarabassa.

No parlar sempre en català a la gent castellanoparlant és de mala educació

2007-03-22T01:30:00.000Z

La manera més efectiva que té un ciutadà català per contribuïr a construïr una societat respectuosa i integradora, al manteniment de la pròpia llengua i nació, a la seva sobirania, i en definitiva a construïr un món millor, més just i lliure, des del nostre racó del globus, és parlant sempre, i amb tothom, en català. Per descomptat sempre educada i respectuosament. I si algú s'enfada és el seu problema: és un maleducat i/o algú amb prejudicis negatius cap als catalans i/o algú amb mentalitat totalitària: que s'en vagi a prendre vent.

Perquè és important parlar sempre, amb tothom, en català?:

1-Perquè parlar en català al país dels catalans, Catalunya, és la cosa més lògica i natural del món.

2-Perquè som catalans, i un ha de ser modest i sentir-se orgullòs del poc, o molt que Déu li ha donat, i a nosaltres ens ha donat, entre altres coses, ser catalans, i per tant ens hem de sentir orgullosos de ser-ho. I en conseqüència, no hem de deixar que ningú ens digui que una altra llengua és més important que la nostra, perquè la parlen xilions de persones o el que sigui (com per exemple el castellà). Totes les llengües són igual d'importants, però per a cadascú la seva és la més important, i la nostra és la catalana. Per tant l'hem de respectar com ens respectem a nosaltres mateixos, i fer-la respectar com ens fem respectar. Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà.

3-Perquè volem que tots els immigrants, i els fills d'aquests que encara no s'han integrat, s'integrin a Catalunya, a la nostra cultura i llengua. Perquè som una societat oberta, i no volem marginar ningú que vulgui viure al nostre país, ni volem que es creïn guetos. Quan li parlem en castellà a un castellanoparlant o a un nouvingut que usa habitualment aquesta llengua:

a-Li estem dient que la llengua d'aquí és la castellana. Per tant li amaguem que la llengua pròpia del país és la catalana, i l'allunyem de la possibilitat d'integrar-se realment al nostre país: l'estem marginant.

b-Ens estem faltant el respecte a nosaltres mateixos, i estem sent un exemple que la propaganda espanyola respecte a la superioritat del castellà, ha estat un èxit. Som l'exemple viu que les actituds de dominació i imposició són exitoses, i per tant estem potenciant-les i contribuïnt a un món pitjor.

En definitiva, i parafrasejant aquella frase tan sentida, paradigma de l'autoodi, de que "parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació", afirmo que "no parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació". És de mala educació perquè denota una actitud poc digna, de claudicació davant la imposició més barroera, perquè denota poca estima per la pròpia cultura i llengua, cosa que no deixa de formar part de l'autoestima, i perquè, amb aquesta actitud, es margina als immigrants a seguir sent extrangers eternament al nostre país.

P.D.: evidentment hi ha excepcions que justifiquen no parlar en català:

-Quan ens trobem amb un turista que no l'entèn.

-Quan ets empleat d'una empresa i has de tractar amb clients, en pro d'un millor servei cal parlar la llengua del client sempre que es conegui (castellà, anglès, francès, alemany, etc.)

-Quan ens trobem amb empleats d'atenció al públic acabats d'arribar: amb aquests el que es pot fer és dir les coses en català, esperar un moment a veure si ho ha entès, i si no ho ha fet traduïr-li al castellà. I la nova demanda tornar a fer-li primer en català, etc.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (III)

2007-03-21T00:53:00.000Z

(continuació de l'enumeració de les idees del fals progressisme, des de la 2a part)

6-El capitalisme salvatge o neoliberalisme és negatiu. No totes les coses tenen un preu.

Comentari: Idea que prové del nucli essencial del comunisme, l’objectiu del qual és l’eliminació del sistema econòmic capitalista, que considera una fase oposada i prèvia a l’instauració d’una economia dirigida des de l’Estat. En primer lloc, sé el que és el liberalisme econòmic, però encara no sé què vol dir “neoliberalisme”. Encara que sospito que només és una manera per anomenar el mateix i que sembli més “terrorífic”. El “capitalisme salvatge” també deu ser el mateix respecte el “capitalisme”. El capitalisme és l’evolució natural de l’economia humana, des del moment en el qual, en el neolític, els qui treballaven la terra van començar a produïr més del que consumien, i a intercanviar aquest excés per altres béns o serveis. Les tesis de Marx s’han demostrat falses: la pròpia evolució del capitalisme no ha portat a un bloqueig del desenvolupament econòmic, ni això ha portat de forma natural a la socialització dels mitjans de producció. Per altra banda, tampoc mai, en cap societat desenvolupada, s’ha aplicat al peu de la lletra el liberalisme econòmic. A tot arreu, en major o menor mesura, l’economia sempre ha estat influïda per l’Estat. És a dir, el fals progressisme critica quelcom que no ha existit mai.

El fet és que el sistema econòmic capitalista ha aportat, a tot arreu del món on s’ha aplicat, uns alts nivells de benestar, que augmenten en proporció al desenvolupament de l’economia i al nivell de democràcia dels Estats. Jutjar moralment un sistema econòmic, basant-se en l’apreciació d’una altra teoria econòmica, és com jutjar moralment un sistema matemàtic, només perquè un altre el considera incert. Un altre que, a més, s’ha demostrat fals. Simplement, és absurd. La moralitat s’ocupa de la bondat o maldat dels actes humans. Les persones són altruistes, bondadoses o malignes independentment del sistema econòmic en el qual viuen.

I qui no consideri el nostre sistema econòmic -que és el resultat natural de 10.000 anys d’evolució econòmica- adequat, siusplau, que en proposi un altre. I no, el comunisme no val, amb ell no sols el 98% de la població és miserable, mentre que el 2% que pertany al Partit és ric, sinó que, a més, els ciutadans no tenen llibertat per fer el què volen i són constantment vigilats. Per acabar, vull comentar que la majoria de persones que fan afirmacions a la lleugera sobre aquest tema, no tenen ni la més mínima noció d’economia, entre elles un exèrcit de periodistes. És vergonyós i un insult a la intel.ligència.

7-La multiculturalitat és positiva.

Comentari: La multiculturalitat és positiva, o negativa, segons els interessos de cadascú. Aquesta idea allunya el debat del que és important en relació a una societat multicultural, eufemisme per anomenar una societat amb alta immigració. El rellevant en aquest cas és decidir si cal i com cal: controlar els fluxos migratoris, actuar per integrar els immigrants en la societat receptora, actuar perquè no es creïn “guetos”, prevenir que part de la immigració caigui en la marginalitat i la delinqüència, etc. Aquesta idea és especialment usada per “l’esquerra” catalana encarnada en el PSC. Aquesta esquerra, des que es va unir al PSOE, es va convertir en favorable a l’espanyolisme. I aquesta idea és perfecta per a desviar l’atenció de la importància de la cultura i llengua pròpies de Catalunya, diluïnt-les en un mar de cultures totes iguals. Cosa que permet al nostre socialisme justificar no fer res d’especial per la pròpia llengua sempre que pot, i imposar, de sotamà, la cultura i llengües estatals. ICV també incideix molt en aquesta idea etèria, potser no per anticatalanisme conscient, sinó com a partit satèl.lit i seguidor del PSC.

8-Cal ser tolerants.

Comentari:Idea que sempre m’ha semblat molt paradigmàtica de l’ideari d’esquerres. Ja que “tolerar” significa que es “suporta” o “deixa fer” quelcom a algú tot i que no agradi o no s’hi estigui d’acord. Per “deixar fer” quelcom, en primer lloc s’ha de tenir el poder de “no deixar fer”. El considerar que es té la possibilitat d’imposar als altres el que poden o no poden fer segons els propis gustos, denota una mentalitat totalitària i arrogant. Perquè es clar, el tolerant, amb un gest magnànim, “deixarà fer”, però quan, segons el seu criteri, cregui que ja n’hi ha prou, llavors imposarà “per collons” la seva opinió o visió. Fem atenció a que l’ideari progressista no diu “cal ser comprensius”. Segons aquest, no cal comprendre les realitats alienes, només suportar-les si és necessari, sempre considerant la possibilitat d’eliminar-les si estan massa en discordància amb els seus principis.

9-La diferència entre rics i pobres al món cada dia és més gran. El capitalisme ens porta a un món pitjor, amb més fam i violència.

Comentari: Una de les més grans fal.làcies del fals progressisme, ja que el cert és que cada any l’economia creix globalment, i més països i milions de persones surten de la pobresa. Els únics països que no milloren els seus nivells de benestar, són els que, pels motius que sigui, no evolucionen tècnicament i econòmicament, i no entren en l’economia global, com la majoria d’Estats africans i molts sudamericans.

10-Cal estar a favor de totes les causes aparentment justes i bones que hi hagi.

Comentari:La defensa del medi ambient, dels col.lectius desfavorits, de les aparents víctimes en conflictes llunyans, etc, etc. Bé, el fals progressisme té una opinió oficial, que és tramesa a tots els seus seguidors, sobre tot tipus de temes amb connotacions de Justícia, Solidaritat, i tots els grans ideals relacionats amb el Bé. Tots els temes que li interessi recolzar també els relacionarà amb aquests ideals, i els que vulgui atacar, els relacionarà amb el Mal, la dreta. L’aproximació a qualsevol tema de l’esquerra, per més de justícia que sigui i com he anat describint, és sempre en base a una idea simple i que no intenta aprofundir en el problema ni, per tant, trobar cap solució.

11-El catalanisme és cosa de la burgesia i de gent provinciana, no és una preocupació del poble.

Comentari:Idea que va adoptar, des de principis del segle XX, el pensament d’esquerres espanyolista ubicat a Catalunya, com era el Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Tenia per objectiu desprestigiar el catalanisme, en una època de lluites socials i populars. Una altra mostra de com està d’enquistat en el passat el pensament d’esquerres, és que el PSC –com he comentat, un partit espanyolista des del moment que es va unir al PSOE- ha adoptat la mateixa idea per atacar el catalanisme en els nostres dies. El PSC ha usat tots els recursos possibles per identificar el catalanisme, encarnat durant molts anys per CiU, amb una cosa de gent benestant i que afavoria el poder econòmic. Una manera de definir el catalanisme com de dretes, o sigui, pertanyent a l’Imperi del Mal. Un argument per desprestigiar el ser català des de la visió simplista de l’esquerra, que sospito que ha quallat, en l’inconscient dels catalans, més del que es pot imaginar.

L’esquerra majoritària a Catalunya, encarnada en el PSC, també és la promotora de tota una bateria d’idees que com la comentada, tenen per objectiu desprestigiar els diferents aspectes del ser català. Algunes d’elles són: “parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul”, o “la llengua castellana és més cosmopolita”. En realitat són idees que s’han anat forjant a través de segles de dominació i repressió del poder castellà. Amparada en la creença de que l’esquerra és sempre la banderera del Bé, el fals progressisme català contribueix, entre les masses benestants i benpensants, a l’autoodi, més eficaçment que tres segles de dominació castellana. Una actitud contrària al Bé i al progrés, a la Justícia i a la Veritat, que denuncio des d’aquest modest espai.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (II)

2007-03-13T01:32:00.000Z

Des d’aquí vull enumerar tota una sèrie d’idees, que van ser creades bàsicament pel comunisme durant la guerra freda, i que formen el nucli de creences de l’esquerra (el comunisme és un dels seus pilars fundacionals, com comentava en l’anterior post) a Europa i Catalunya. Unes idees completament desfassades, que no pretenen explicar ni expliquen la realitat, i que no podrien resistir un embat dialèctic mínimament seriòs, però que lògicament no ho necessiten ja que són creences. Unes idees que satisfan les ànsies de lluitar per un món millor de milions d’europeus. Però que no contribueixen realment a un món millor, sinó simplement a mantenir l’status de certs partits polítics. Milions de persones intercanvien fe per tranquilitat moral, però fer un món millor no té res a veure amb això.

Aquestes idees, com el binomi esquerra-dreta, són maniqueistes, plantegen les coses en termes de bo/dolent, o sigui simplifiquen a la mínima expressió la immensa complexitat de la realitat. Els comentaris que faig pretenen explicar la motivació original d'aquestes idees, i posar en evidència que no són afirmacions imparcials i objectives sobre la realitat, sinó idees simples i poc vàlides per explicar-la:

1-Els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat.

Comentari: els EUA són el país més poderòs del món, i hi han aportat coses bones i dolentes. És un dels països més democràtics del món, i ens van salvar de l’amenaça nazi, però per altra banda, com a imperi, colonitzen territoris per assegurar-se els recursos per la seva economia. Si ho comparem amb les colonitzacions dels imperis europeus, són molt més subtils, menys destructius i més respectuosos amb les cultures natives. L’odi als EUA prové, evidentment, de que eren el principal enemic del comunisme (URSS), creador del pensament d’esquerres, durant la guerra freda.

2-Israel és el 2on estat més maligne del món. Oprimeix i aniquila els pobres palestins, que només tenen pedres per defensar-se.

Comentari: el cas d’Israel és extremament complex i no es pot simplificar d’aquesta forma infantil. L’odi a Israel prové de que eren i són aliats habituals dels EUA, i es recolza en l’antisemitisme secular que hi ha a Europa. A l’edat mitjana, com ara, s’estigmatitzava i culpava als jueus de tots els mals i vicis. Precisament per la persecució de què van ser objecte durant segles es van veure abocats a crear un Estat només per ells, en que poguessin viure en pau. No oblidem que som els europeus que els hem abocat a aquesta situació, i no fem com si la cosa no anès amb nosaltres. Els palestins són víctimes, sí, i també fan la seva lluita, però els jueus han estat víctimes durant milenis.

3-La religió cristiana catòlica, és una manera de manipular la gent, i és un dels principals enemics del progrés. En canvi, la religió musulmana és positiva per se i ha de ser respectada.

Comentari: un dels principals enemics del comunisme era la religió, en tant que sistema de creences que s’oposaven a les seves. L’esquerra té especial odi al catolicisme per aquest motiu, ja que els fa la competència a nivell de font de fe. A pesar que avui en dia l'extensió i el poder del catolicisme ha disminuït moltíssim respecte a fa unes dècades, i especialment a Catalunya. Però aquest detall no té importància ja que com he comentat, les idees de l'esquerra pertanyen bàsicament al passat. En canvi, a redós de les últimes actuacions dels EUA en països àrabo-musulmans i del conflicte d’Israel, l’esquerra ha pres l’opció de considerar amics els enemics dels seus enemics.

4-Cal ser feministes, eliminar les diferències entre homes i dones, establir quotes per dones en els llocs de responsabilitat, etc.

Comentari: en primer lloc les idees de tipus exhortatiu/imperatiu demostren com el pensament d’esquerres és de tipus dogmàtic, semblantment a una ideologia política, com el comunisme. O sigui, si no es combrega amb algun punt del dogma, en aquell punt no s’és d’esquerres, sinó de dretes. La idea del feminisme prové de l’igualitarisme propi del comunisme. Estic completament d’acord en què home i dona tenen el mateix valor i han de tenir les mateixes oportunitats per ser el que vulguin. Però a partir d’unes mateixes condicions de partida, cadascú ha de ser el que més el satisfagi, i potser les dones no tenen el mateix interés que els homes a ocupar posicions de poder, i potser es senten més satisfetes desenvolupant rols diferents dels que més habitualment satisfan els seus congèneres. Normativitzar d'acord amb un dogma pot ser contrari a la naturalesa de les coses, i això pot ser frustrant i desastrós.

5-L’Estat ha de garantir l’educació, l’atenció a la salut, subsidis d’atur, jubilació, totes les prestacions i tots els drets possibles als ciutadans.

Comentari: idea provinent de la idea comunista que l’Estat ha de tenir un poder omnímode. En primer lloc l’Estat no ha de garantir ni fer res per se. En un sistema democràtic, qui determina les competències que ha de tenir l’Estat, és el poble. Si els ciutadans es posen d’acord en què volen un Estat que cobri menys impostos i influeixi menys en l’economia per tal d’augmentar la riquesa de les persones, serà legítim. Igual que si decideixen que volen un Estat del benestar fort, que garanteixi als desfavorits un mínim nivell de vida, o fins i tot que pagui tot el que es consideri bàsic als ciutadans, a través d’una més gran recaptació d’impostos. Una opció significarà un Estat dèbil i una economia forta, una altra un Estat totpoderòs i una economia més dèbil. Dins els límits del que és possible, el poble és qui ha de determinar quin Estat vol. Aquest és el valor essencial de la democràcia, i no tenir-ho en compte és no saber què és una democràcia.

(continuarà en la 3a entrega)

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I)

2007-03-12T01:23:00.000Z

Durant les primeres dècades del segle XX, el món occidental va passar una època de revolucions i de lluites socials, que tenien per objectiu assolir ideals com la Llibertat, la Justicia o la Igualtat: comunisme, anarquisme, i a Catalunya també republicanisme i catalanisme. Aquelles revolucions van canviar el món i el balanç que van deixar es pot considerar positiu: l’Estat del benestar democràtic es va imposar com el model a seguir a occident i com a l’únic que garantia uns mínims de qualitat de vida, de llibertat i de justícia als ciutadans.

La idea d’esquerra política (i amb ella el seu contrari, la dreta), es va basar des dels seus inicis bàsicament en l’ideal revolucionari i la ideologia comunista. Avui en dia, en què ambdós ja s’han posat en pràctica, han contribuït a la creació de les societats i els sistemes de govern vigents i ja s'han demostrat obsolets -i especialment el comunisme-, encara continua, però, la mateixa distinció. Avui en dia, en què els principals problemes de les nostres societats i del món, han canviat respecte de fa 100 anys. A diferència de llavors, a occident vivim en democràcies, la immensa majoria de la població és benestant, els obrers són una minoria dels treballadors, i ja no són explotats salvatgement i tenen un bon nivell de vida.

Però si l’esquerra ha continuat vigent a través dels temps i els canvis és perquè no és una idea, s'ha convertit ja fa molt, com comenta el pensador d’esquerres Norberto Bobbio, en una creença (Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política, 1995). Per aquell que creu, una creença està més enllà de la discussió i del raonament, és simplement la realitat. Com comenta Ortega i Gasset, “les creences van ser primer idees, però que lentament van ser absorvides per multituds, perdent el seu caràcter d’idees per consolidar-se en “realitats inqüestionables”” (Del Imperio romano, obres completes vol. IV, 1941-46). Segons la creença de l’esquerra, aquesta representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat o la Justícia. Per als que professen aquesta fe, tot aquell que no combrega amb les idees de l’esquerra, forma part del seu particular dimoni, la dreta.

Avui dia els problemes a Europa són la immigració, la conveniència o no de reduïr el pes de l’Estat en l’economia, la centralització o descentralització de les administracions estatals, la degradació del medi ambient, l’aparició de societats multiculturals o les nacions sense Estat, entre d’altres. La gestió d’aquests i dels altres problemes de les societats, s’ha de fer analitzant acuradament la situació, i proposant i executant solucions que beneficiïn el màxim possible la ciutadania, segons els interessos d’aquesta. No sé què hi tenen a veure les dretes i les esquerres en tot això.

Jo també vull un món millor, també sóc progressista, i no sóc d’esquerres, ni evidentment del seu “abocador” ideològic les dretes. Vull un món millor, però quan començo a aprofundir en com és la realitat que m’agradaria millorar, oh sorpresa!, ho comparo amb el que diu l’esquerra i llavors penso si no s’estarà referint a la realitat de Mart. O potser sóc jo que sóc un marcià. Bé no sé, en tot cas cada dia n’estic més fart de sentir repetir collonades de l’alçada d’un campanar de forma acrítica. Siusplau esquerrans, informeu-vos i sigueu crítics, i deixeu la fe per a coses espiritualment més elevades.

(continua en la 2a part)

Perquè

2007-03-01T01:25:00.000Z

De vegades no puc deixar de preguntar-me el perquè de la manca d'ambició dels catalans. Perquè ens acontentem en ser un tros d'aquest racó de món geogràfica i sobretot mentalment que és Espanya. Perquè ens emmirallem i adoptem en gran part l'imaginari dels castellans, un poble que no deixa de mirar-se al melic, que la seva gran proesa històrica va ser descobrir per casualitat un continent, del qual va arrasar i violar quasi per complet els seus habitants indefensos, i que només s'ha atrevit a enfrontar-se a nosaltres, o a qualsevol, quan estàvem dividits o molt debilitats. Una gent que no té cap virtut a part de la seva fe.

Em pregunto perquè no parlem i mirem més el què fan els francesos, els anglesos, els irlandesos, els holandesos o els alemanys. Perquè no tenim per objectiu ser un país com Suïssa, o millor. Un país on es respecti la llibertat de les persones i els pobles per damunt de qualsevol altra cosa. Perquè estic convençut que la idea de Llibertat està especialment impresa en el ser profund dels catalans, no en va la Corona d'Aragó era una federació d'Estats cadascun amb les seves pròpies lleis i govern.

Perquè hem renunciat a destacar al món, a despuntar entre els nostres veïns occidentals, a ser un exemple de societat desenvolupada? Em pregunto quan vam desistir de portar la iniciativa, de tenir una veu pròpia al món. I ho faig perquè aquesta és la manera més trista de suïcidar-se, d’anar-se exhaurint en una lenta i inacabable agonia. Perquè un poble que no es senti orgullòs de si mateix i no confïi en les seves possibilitats és un poble mort. O sigui que si es vol no només sobreviure, sinó Viure, cal canviar. Cal canviar de mentalitat. Cal allunyar l’autoodi, cultivar l’amor propi, exportar al món els nostres punts forts, i potenciar els dèbils.

Crec fermament que els catalans tenim totes les qualitats per ser una de les societats més desenvolupades del món, tant a nivell social, com polític, com econòmic. El nostre esperit liberal, treballador i emprenedor, i al mateix temps obert i comunicatiu, amb un toc d’innocència i bona fe que no hem perdut mai, ens pot portar a construïr un país veritablement pròsper, organitzat i respectuós amb tots els grups i tendències. Un país com aquell que descrivia Espriu “nord enllà” (amb gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) però amb un agradable toc mediterrani, sense les rigideses dels pobles de climes més freds. Potser aquest és el destí suprem dels catalans, per assolir el qual hem sobreviscut tants segles: fer un món millor a través de fer el millor país possible.

Però per assolir-ho cal desfer-se de totes les pors que ens atenallen. I eliminar de socarrel el fals cosmopolitisme amb el qual molts s’omplen la boca, i tota la hipocresia intel.lectual que ens envolta, i que és simplement la màscara d’un profund odi a Catalunya o autoodi. Prou de cosmopolitisme que vol dir turisme barat i tenir per objectiu ser una pseudorepública bananera, prou de progressisme que vol dir saltar-se les normes i pixar-se en tot en pro d'un bé comú fals. Cal ser realment cosmopolites i realment progressistes. Cal voler menjar-se el món. Cal sentir-se orgullòs del que som. Cal que agafem el destí per les regnes i que ens regim completament a nosaltres mateixos.

Tots atents a la Xina

2007-02-14T03:17:00.000Z

El setmanari nordamericà Time, en el seu número de 22 de gener, elevava oficialment la Xina a la categoria de Superpotència. O sigui, Estats Units d'Amèrica, la primera superpotència, i que només ha pogut ser comparada en poder a l'extingida URSS, defineix ja la Xina com una igual. Potser els americans s'avancen una mica als esdeveniments, ja que la Xina encara té un PIB 5 vegades inferior al nordamericà, i una renda per càpita 26 vegades inferior. Però segurament volen convidar a la Xina al reduïdissim club de les superpotències, per compartir i mostrar el camí a la novella en la dificultat i la trascendentalitat per al món que aporta aquesta categoria, amb l'objectiu d'evitar així un superconflicte superdestructiu per tots plegats.

Perquè, efectivament, la Xina és un perill, i el perill per al món que pugui suposar els EUA, és una brometa d'infantó comparat amb el que pot ser la Xina. Perquè?, doncs simplement perquè té el 20% de la població mundial, és la quarta economia del món (wikipedia), amb un creixement del 10% anual, i a més produeix bona part de tot el que consumim a Occident, i... és una dictadura comunista. Una dictadura que evidentment ha fet concessions al liberalisme econòmic, però no al polític. Una dictadura imperialista que manté dins el seu territori països per la força de les armes contra la seva voluntat, com el Tibet o Taiwan.

Segons explica Time, els EUA i altres països estan fent, des de fa temps, esforços diplomàtics perquè la Xina prengui un paper conscient del seu nou rol dins el món, i contribueixi a expandir la democràcia al món. Sembla que la Xina està fent algun esforç en aquest sentit, però poc, potser merament testimonial. Per exemple, la Xina ha desplegat últimament soldats en missions de manteniment de la pau de l’ONU. El juliol passat n’eren 1.400. Mentre, només al Sudan, hi té 4.000 soldats protegint les perforacions petrolieres d’una empresa pública xinesa. O bé, després de les proves nuclears d’octubre passat, finalment la Xina va condemnar la carrera nuclear de Corea del Nord, tradicional aliat seu, després d’anys de pressions diplomàtiques nordamericanes perquè s’hi posicionés en contra. Però per altra banda, el govern xinès ajuda a dictadors sanguinaris africans, en les seves neteges ètniques o en les salvatjades que els vingui de gust fer. Així, des del Consell de Seguretat de l’ONU ha diluït resolucions destinades a pressionar el govern del Sudan contra la neteja ètnica que porta a terme a Darfur. O directament ha enviat armes i diners a Robert Mugabe, sanguinari president de Zimbabwe acusat de tota mena de violacions dels drets humans.

I parlo d’Àfrica, perquè la Xina ha deixat ja de ser simplement un immens país que produeix barat i que exporta industriosos immigrants que s’organitzen en guetos per tot el món. Conscient del seu poder a tots els nivells, ha decidit començar a actuar com a potència al món. O sigui, a assegurar-se el subministrament de materies primeres i energia pel creixement de la seva indústria i economia en general. Així, compra i construeix mines i pous a l’Àfrica, així com carreteres i vies fèrrees per transportar els materials. Extén els seus interessos a qualsevol país amb importants recursos naturals, o amb una importància estratègica pel seu desenvolupament. No només Angola, Zimbabwe o el Sudan, sinó també països propers com Tailàndia i Laos, o rics en materials com Austràlia i Brasil, són destinataris de massives inversions xineses.

Esperem doncs, que tot aquest immens poder que té i tindrà la Xina al món, serveixi per al progrés de la humanitat, i no per a la seva involució. I em reca dir-ho, però la cosa està crua. Mentre el poder xinès no faci gestos per cambiar a un règim democràtic, la Xina serà un perill en potència. I potser un dia, ai! enyorarem aquells dies en què els EUA eren el gran poder mundial i ens deixaven manifestar com si res contra les seves guerres per assegurar-se els recursos.

N'estic fart d'aquest catalanisme

2007-02-08T02:00:00.000Z

N'estic fart de la dinàmica predominant actualment al catalanisme, de desqualificar, desprestigiar o fins i tot insultar el contrari. Quan parlo de catalanisme, em refereixo, com és lògic, als dos únics partits catalanistes, CiU i ERC. El màxim objectiu del catalanisme, ho digui o no obertament (això depèn de la imatge política que es vulgui donar, i no és l'essencial), és aconseguir la plena sobirania del govern dels catalans, de manera que aquests puguin actuar i decidir en condicions d'igualtat amb la resta d'Estats sobirans del món. L'objectiu de la construcció nacional -la principal tasca del catalanisme- no és altre que l'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un Estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població. Per tant, l'objectiu de tot el catalanisme és l'obtenció d'un Estat, i el que es consideri catalanista i no ho cregui així, o bé afirmi que altres catalanistes no ho tenen per objectiu, o bé actua de mala fe o bé està desinformat.

Alguns parlen de federalisme o derivats. La tendència centralista de l'Espanya actual, així com la observació de la història, no deixen lloc a dubte que la dependència de Catalunya d'una Espanya castellana, és perjudicial per al desenvolupament social, polític, econòmic i cultural de la nació catalana, així com una amenaça constant a la seva supervivència, per tant haurien de quedar també descartades solucions d'encaix a Espanya de tipus federalista. Primer perquè a Espanya no li interessa, i segon perquè per dur a terme tals solucions, primer el govern de Catalunya hauria de ser completament sobirà, per decidir en condicions d'igualtat amb el govern d'Espanya, quina mena de nou Estat d'estructura federal es crea. I si fossim sobirans, seria absurd tornar a caure altre cop a la gola del llop.

Bé, el que vull dir, en definitiva, és que l'únic objectiu possible del catalanisme és la plena sobirania, i que l'única manera d'aconseguir-la, és a través de la unió de tot el catalanisme. Les lluites entre els dos partits que el conformen, allunyen Catalunya de la seva sobirania, i deixen a l'espanyolisme el camí més fàcil per controlar les estructures de govern de Catalunya, i per tant per acabar amb la nació catalana.

Per avançar en la construcció nacional, i preparar el camí cap al pas de l'autodeterminació, cal un govern sòlidament catalanista. Quan Jordi Pujol va obtenir la majoria absoluta al Parlament (legislatures de 1984, 1988 i 1992), amb un govern únicament catalanista l'autogovern de Catalunya va millorar considerablement. I no va ser fins que CiU va perdre aquesta majoria, que l'avanç en aquest sentit es va ralentitzar, la qual cosa va portar al desencís de molts catalanistes. Als quals més endavant ERC, hàbilment, els va oferir la possibilitat de lluitar directament per la independència.

Però no hi ha independència possible sense seguir avançant en la construcció nacional. Sense que el catalanisme disposi de mitjans de comunicació líders que contribueixin a la normalització de la nació catalana, a eliminar l'autoodi acumulat de segles de dominació, i a una certa pedagogia dels beneficis a tots els nivells que per als catalans suposarà tenir un Estat propi. Sense avanços valents en l'autogovern, desafiant la imposició centralista, la qual cosa llançarà l'espanyolisme contra nostre, amb el resultat que s'anirà despertant la consciència de molts que encara no tenen clar que Espanya ens perjudica, no ens veu com a iguals i que, en definitiva, l'únic que vol és acabar amb nosaltres com a nació. No hi ha independència possible, com dic, sense una planificació de tot això descrit, per arribar a una situació social, política i econòmica que permeti decidir unilateralment fer un referèndum d'autodeterminació (ja que la Constitución ho prohibeix, com comento aquí), i afrontar-lo amb garanties d'èxit. Perquè per fer el ridícul, més val quedar-se a casa.

Per assolir tot això cal, com a cosa bàsica, una Generalitat plenament catalanista durant algunes legislatures. I com que no sembla que en els propers temps un sol partit hagi de tornar a tenir majoria absoluta, els dos partits catalanistes hauran d'unir forces. Avui en dia sumen just la majoria absoluta, 69 escons. El 1992 n'eren 81. I demà potser en seran menys.

En conclusió, la crítica mútua gratuïta entre els partits catalanistes no sols és una pèrdua de temps, a més és un pas cap a la desintegració nacional. És una irresponsabilitat pròpia de gent amb una visió de curta volada. I actualment els polítics d'ambdós partits, i en general la resta del catalanisme, posicionat amb un o altre, es refereixen al contrari exclusivament a base de desqualificacions gratuïtes i/o personals, falsedats (en un proper post parlaré d'aquestes falsedats)i insults. Fins i tot Carretero, la veu crítica que ha sorgit dins de ERC, elogiat en els dos bàndols, demostra, curiosament, estar en la línia oficial del seu partit respecte a CiU, quan diu, entre d'altres, que "la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder" en un dels seus famosos articles (Avui, 20 i 21 de gener). Amb aquesta flagrant falsedat, demostra no tenir tampoc visió a llarg termini, ni voler realment l'independència. I que consti que jo he estat sempre votant de ERC (el perquè ho explico aquí), però això no m'impedeix reconèixer mèrits a qui els té.

A tots els catalanistes, aquesta actitud destructiva entre CiU i ERC no serveix per a res, ens destrueix com a nació i ens allunya dels nostres objectius nacionals, únicament assolibles a través de la unió del catalanisme. Ja n'hi ha prou d'irresponsabilitat, així no ens guanyarem la llibertat caram!

El nostre periodisme és de baixa qualitat moral

2007-02-01T05:04:00.000Z

A Catalunya, i als països del nostre entorn, es considera que el bon periodisme és aquell que es fa independentment de qualsevol poder i/o sistema d'opinió. Això es basa en la idea subjacent de que existeix un criteri "pur" o neutre que defineix els fets que són notícia. Aquesta idea generalitzada, que pel seu arrelament en la ment de la població, podríem definir com a tòpic, és falsa. No existeix tal criteri, simplement perquè el periodisme té com a missió d'informar a persones sobre fets del seu interès, i aquestes persones tenen interessos diferents. Vull dir que el periodisme no és una ciència exacta, no existeixen unes normes estrictes per a escollir i explicar aquells fets que són importants per a les persones en general.

El mitjans de comunicació de masses no són, recíprocament, una mena d'ONGs amb l'elevat objectiu de tenir informada a la població sobre els temes que li interessen. Són grans muntatges i, sigui el seu principal objectiu l'ànim de lucre o no, són a més òrgans de creació d'opinió. Pretenen crear un estat d'opinió favorable a determinat partit polític, grup social, grup de pressió, ideologia, tendència política, estament, etc.

Abans de la guerra civil, a Catalunya, pràcticament cada partit polític o tendència ideològica, tenia un diari favorable, i aquest declarava obertament les seves filiacions, i tothom sabia a qui representava cada diari, i escollia el mitjà que més li interessava segons les seves afinitats. Avui dia, això seria impensable. Probablement perquè la societat, en general, no està tant polititzada, els mitjans de comunicació han tendit a no definir-se clarament en relació a què o qui representen. Simplement intenten -amb la, com he comentat, falsa idea que han contribuït a expandir de que existeix un periodisme "neutral"- semblar els més veraços, independents, neutrals, amb l'objectiu de captar un públic més ampli del que s'adscriuria purament al grup o tendència que de facto afavoreixen. Així, tenim noms tan contundents entre els diaris espanyols com La Razón, que a més porta per subtítol Diario independiente, o el Diario independiente de la mañana, El País.

Els codis deontològics de la professió periodística (Col.legi de Periodistes de Catalunya, Codi deontològic europeu, Codi del Regne Unit), donen molta importància a aspectes com respectar la veritat dels fets, i no barrejar mai fets i opinió. Però en general passen completament per alt que els mitjans de comunicació de masses tenen com a objectiu la creació d'opinió -que acompleixen tant a través de bona part dels fets que escullen com a noticiables i la manera de presentar-los, com dels articles d'opinió en si . Si es segueix el principi que és necessari un codi ètic sobre el periodisme, per la forta responsabilitat social que tenen els mitjans de comunicació de masses, es pot arribar a la conclusió que aquests últims també haurien de ser objecte d'aquest codi. I, el compromís d'honestedat i respecte a la veritat que se li demana al periodista, per als mitjans equivaldria a admetre la impossibilitat de la seva independència o neutralitat, i a comunicar oberta i clarament a qui o què recolzen.

A partir d'aquí, cada mitjà hauria d'atreure públic cap a la seva tendència, a través de donar notícies impactants, opinions convincents, etc., sempre seguint el codi ètic del periodisme. Això potser estimularia el periodisme d'investigació -avui en dia quasibé desaparegut dels mitjans catalans-, en l'afany de donar notícies i arguments inèdits per atraure cap a la pròpia "causa". Potser dinamitzaria el periodisme en general, que avui dia viu en una mena d'abúlia poc crítica, amb una gran part de les notícies que ja arriben prefabricades a les redaccions, i que ja ha perdut aquella imatge del periodista compromés, que buscava la notícia pel seu compte.

Per acabar, comentar que potser, per als "iniciats" en política, és evident a quin partit o tendència recolza cada diari, ràdio o televisió, però la majoria de gent és molt poc crítica amb els mitjans de comunicació, i si un diari es defineix com a "independent", doncs s'ho creu. I a això se li diu enganyar a la gent.

Em sento insegur, Montillator salva'm please!

2007-01-25T00:33:00.000Z

Com comentava a l'anterior post sobre el càstig sumari de Montilla a Saura per haver tret massa vots (PSC vs. Iniciativa) , crec que el poder socialista, a través del seu aparell mediàtic, està intentant crear en la ciutadania una falsa sensació d'inseguretat. Tinc algunes dades per justificar aquesta hipòtesi, i Montilla té alguns motius per voler una situació així. Últimament els mitjans de comunicació parlen continuament de casos d'atracaments, sobretot a xalets, i en general d'un augment de la criminalitat. Però em sembla que no existeix tal augment, i és més, que Catalunya és un país amb una baixa criminalitat, com tot seguit explicarè.

El passat dia 23, Terribas va entrevistar a La Nit al Dia de Tv3 Joan Delort, secretari de Seguretat Pública del Departament d'Interior, per parlar sobre aquesta esmentada sensació d'inseguretat. Aquest va aportar dades dels robatoris a cases sense que ningú se n'adoni, els anomenats robatoris silenciosos, i es veia que del 2005 al 2006 havien augmentat un 26% (com anunciaven els mitjans), certament, però la gran majoria dels del 2006 es concentraven al primer semestre (approx. 380 contra 180 al segon). Com recordarem, a princìpis del 2006 es va crear una alarma social, aquest cop justificada, pel gran augment de robatoris a cases aïllades i segones residències. Com explicava Delort, la policia es va posar en màxima alerta sobre aquesta qüestió, tant Mossos com urbana, es van augmentar el contingent de guardies civils a l'àrea de Tarragona, i van augmentar les detencions i aquesta mena de criminalitat va davallar considerablement, com mostren les dades. Delort comentava específicament que ara la situació estava sota control, i que si hi havia dos atracaments en pocs dies, els mitjans no havien de parlar d'una nova onada de criminalitat i alarmar injustificadament els ciutadans.

Com comentava en el post esmentat, s'ha publicitat als mitjans l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Posaré un altre exemple de la criminalitat al nostre país. La revista Contraste, dirigida al sector de la joieria, cada mes fa un balanç dels atracaments a joieries a tot l'estat espanyol, per comunitats autònomes. Doncs a l'octubre del 2006, a Catalunya hi va haver un atracament a joieries o representants de joieria (a Salou), mentre que a Madrid, per exemple, n'hi va haver 11, a Andalusia, 6, i a Galicia, 3. El novembre del 2006, no hi va haver cap atracament a joieries a Catalunya segons informa aquesta revista, mentre que a Madrid n'hi va haver 13, a Andalusia 10 i a Galicia 2.

Segons aquestes dades comparatives amb altres territoris peninsulars, i si es consideren les dades d'atracaments al sector de la joieria com més o menys extrapolables a la criminalitat en general, doncs es pot deduïr que Catalunya no té cap problema d'inseguretat. Sembla que la criminalitat al nostre país està controlada sota uns mínims raonables. I segur que hi ha molts factors que influeixen en aquesta situació, però un dels principals és la bona tasca de la policia.

Montilla pretén imposar un clima d'inseguretat per desprestigiar Saura, com vaig comentar, i per tant és igual si ell i la policia que dirigeix fan una bona tasca. A més a més d'aquesta raó, Montilla pot ser que vulgui matar dos, o més, ocells d'un tret, ja que crear una sensació de por en la ciutadania també pot servir al poder per:

a]justificar la presa de mesures extraordinàries en el sentit d'augmentar el control dels ciutadans, o bé la despesa en seguretat i defensa (aquest punt queda descartat a Catalunya en no tenir exèrcit). Un exemple d'això el tenim als Estats Units dels últims temps, en els quals, junt amb l'atac a les torres bessones, es va crear un clima d'inseguretat i perill imminent per justificar mesures de control de la població extraordinàries i, sobretot, justificar un augment de la despesa militar i d'accions militars com les d'Afganistan o Irak.

b]Simplement per mantenir l'atenció de la població en un tema, i desviar-la així d'altres temes o accions que al govern li interessa que passin desapercebuts.

Què és el que pretén Montilla? Jo em decantaria per la opció b], amb una mica de la a]. Estarem a l'aguait del què ens depara el President. En tot cas, Montilla demostra amb aquesta mena d'accions quina mena de polític és. La seva poca habilitat política en general el porta a haver d'utilitzar permanentment aquestes burdes tècniques d'ocultació i manipulació de la realitat per aconseguir els seus objectius.

P.D.: sobre aquest tema volia afegir que, encara que crec que no hi ha una crisi d'inseguretat i que Catalunya és un país en general segur, sí que existeix un dèficit de Mossos d'Esquadra, i que la seva bona tasca va en detriment molts cops d'un horari raonable i una bona qualitat de vida. El càlcul a la baixa dels efectius que necessita Catalunya, el gran augment de la població des que es van fer les previsions, i l'habitual reticència de l'Estat a traspassar pressupostos, fan que la manca d'efectius suposi un problema potencial d'inseguretat, que cal solucionar.

El meu heroi es diu Pedro, Pedro Morón

2007-01-23T04:09:00.000Z

Pedro Morón és el president de la Casa d'Andalusia de Sant Boi de Llobregat, i un dels membres del col.lectiu Els Altres Andalusos (web). Aquests són immigrants o fills d'immigrants andalusos, que han entès que a Catalunya existeix la nació catalana, i que integrar-se a Catalunya és integrar-se en aquesta nació. I que una gran part dels seus compatriotes immigrants viuen completament d'esquena a aquesta realitat, immersos en una visió espanyolista favorable a una Espanya monolítica nacional i culturalment. Els Altres Andalusos pretenen fer conèixer el seu punt de vista al col.lectiu d'immigrants del sud d'Espanya i als seus descendents. Són gent que estima Catalunya, com s'estima una terra que t'ha acollit amb els braços oberts, i que s'han adonat de la terrible injustícia i imposició que es comet contra el nostre poble, de la qual molts dels seus compatriotes en són, per acció o per omissió, còmplices.

Pedro Morón és un dels més infatigables d'aquests altres andalusos, fundador de l'Associació Catalonia Acord (web), que té l'objectiu d'establir vincles entre els catalans i els andalusos d'origen que viuen al nostre país i d'acostar aquests últims al catalanisme. Pedro Morón és el meu heroi particular. Crec que els catalans ens mereixem, després de segles lluitant per la nostra supervivència tots sols, i en què s'ha anat soscavant la nostra autoestima, que aquells que han vingut a viure a la nostra terra creguin que allò pel que lluitem val la pena, i s'uneixin a la nostra lluita, oferint a aquesta lluita també la seva visió diversa. Ens mereixem que homes d'altura i valerosos com Pedro Morón, forasters d'origen i que, per tant, poden comunicar-se més eficaçment amb els molts immigrants i els seus descendents que encara viuen d'esquena a la nació catalana, s'uneixin a la nostra causa, perquè aquesta és en el fons la de la Llibertat i la Justícia, a pesar que el menyspreu d'uns i la ignorància d'altres vulguin fer creure una altra cosa.

En aquest blog parlaré sobre o transcriuré més d'una vegada escrits seus, alguns dels quals són perles rares. Seguidament copio el diàleg "Conversación con un "guerrero de las estepas"" (que es pot trobar a la web de Catalonia Acord) en el qual Morón replica a un espanyolista de "por mis huevos" que el va a increpar a la paradeta que va posar Catalonia Acord a la Feria de Abril del 2003:

Por Pedro Morón de la Fuente

Sábado 3 de mayo de 2003, 18,30 de la tarde. Lugar: Caseta de Catalònia Acord en la Feria de Abril de la Mar Bella

-Hola, buenas tardes ¿Es usted el responsable de la caseta?

-Sí señor, el mismo.

-¿Y a usted no les da vergüenza estar en este sitio?

-Vergüenza... ¿por qué?

-Porque este no es un lugar adecuado para decir ciertas mentiras. Están ustedes en territorio español... En una fiesta española...

-Perdone, estamos en Catalunya y esto es una fiesta catalana. Se equivoca; no decimos nada que no se pueda decir en cualquier parte del mundo.

-No sea usted iluso. Dicen mentiras muy gordas en su pestilente y proselitista propaganda.

-¿Por ejemplo?

-Catalunya no es una nación y ustedes no son catalanes. Son españoles.

-Eso lo será usted Sr.....

-A usted no le importa como me llamo.

-Evidentemente, pero resulta que ha venido usted a mi caseta a insultarme y tiene la desfachatez de hacerlo como un anónimo. Aparte soy catalán y andaluz, por lo tanto tengo esa doble nacionalidad. Me huele usted a guerrero de las mesetas...

-Y usted a mí a pelotas de los separatistas catalanes que prohiben el castellano en las escuelas y ponen multas por no rotular los comercios en su pseudoidioma.

-Mal informado anda usted Sr. nacionalista.

-¿Nacionalista yo?

-Si, de los "Gloriosos Tercios" y la España profunda.

-No se pase usted que he venido en son de paz.

-Pues anda que si viene en son de guerra... Aquí no se ha prohibido nada, las leyes son irrebatibles y lo dicen bien claro: somos un país bilingüe con predominación del español por imposición de ustedes los nacionalistas hegemónicos de las Españas Imperiales, o sea; los de la Corona de Castilla. Si existe un idioma que se margine en esta nación es precisamente el catalán.

-En Catalunya está penado hablar castellano, y usted lo sabe. Se impone el catalán en las escuelas, se margina a los de habla castellana.

-No es precisamente esa la experiencia que yo tengo y mi extensa familia, y van 41 años.

-Porque usted es un vendido que no quiere ver la realidad ¿Quién les paga?

-Vendido ando, pero por el billón doscientos mil millones de pesetas que nos roban ustedes cada año a los catalanes desde el Paseo de la Castellana...

-O sea que además de separatista está usted en contra de la solidaridad entre regiones.

-Ni mucho menos. Estoy en contra del atraco a mano armada. Sabe usted muy bien que los Fondos de Cohesión de la CEE (Comunidad Económica Europea) y otros muchos presupuestos están para eso. Ustedes no preguntan en cuanto estamos dispuestos a ser solidarios. Recaudan y nos devuelven lo que les da la gana. Y resulta que en mi pueblo andamos escasos de muchos equipamientos para niños, jóvenes y ancianos a causa de esa "solidaridad obligada."

-Vergüenza tendría que darle como español hablar de esa manera...

-Poca vergüenza la de usted con sus ideas nazis...

-Usted es un renegado de su tierra y un antiespañolista.

-Se equivoca, estoy enteramente a favor de España, pero no la España que usted propugna, sino de una España mejor, más justa, plurinacional y plurilingüe. Una España que respete las diferencias, las lenguas y las culturas. Una España Federal. La de la antigua Corona de Aragón...

-Y además republicano ¡Acabáramos¡

-¿Le molesta a usted la "diferencia" y el ejercicio de los derechos individuales de la persona? ¿Tan "facha" es usted, amigo? ¿No admite usted que haya quién piense fuera de su contexto españolista?

-Yo soy democrático y como tal respeto lo que opina la gran mayoría de españoles: los catalanes son separatistas e insolidarios. Usted Sr. Morón no respeta esas premisas

-En eso se han basado ustedes a lo largo de la historia; en que son mayoría. Olvida que su argumento ha sido siempre la fuerza de las armas , con robo, saqueo e imposición de la lengua a las demás comunidades. Es evidente que como ahora estamos en democracia las cosas pueden y deben cambiar. Catalunya es una nación quiera usted o no, Sr. X.

-Valiente traidor es usted...

-¿Traidor? A quién, porque a Andalucía no. Tome este folleto y léaselo...

-Me repugna ese folletín amarillo...

-Y a mí me repugna usted. Se lo digo mirándolo a los ojos, no como usted que me esquiva la mirada.

-Me da usted asco...

-Y usted a mí náuseas...

-Yo que ustedes cerraría esta caseta de inmediato.

-Estará abierta hasta las 10 de la noche del domingo día 4 de mayo, se lo aseguro, y le recomiendo que se marche por la puerta de la derecha o no respondo a partir de ahora de mi buena educación.

-¿Va usted a pegarme?

-Ganas me dan, pero no es mi estilo, ni el de los catalanes en su conjunto. La de los "suyos" sí.

-Que más quisieran ustedes tener nuestro señorío y buena educación.

-Eso sí, de "señoritos de alto linaje" lo son mucho, pero con mala baba y los calzoncillos sucios...

-No me insulte que acabaremos mal.

-Usted ha comenzado a insultar primero con su verborrea de "ordeno y mando". Váyase a freír espárragos. Ni mandan en mí los que son de su cuerda, ni me creo toda su sarta de mentiras e infamias sobre Catalunya y los catalanes. Es su "fórmula" para escamotear y dar argumentos al saqueo continuo.

-Adiós separatista traidor.

-Vaya con Dios, guerrero de las estepas.

Nota: Testigos atónitos y tensos de esta conversación fueron el Grupo Flamenco "Raíces" del Equipament Delta del Llobregat de El Prat, cuyos nombres son: Filo, Sara, Vanessa, Ma-ribel, Nuri y Judith, que hicieron de azafatas de nuestra caseta los días de Feria.

N'estic fins als collons

2007-01-18T02:36:00.000Z

Personalment estic fins als collons de viure a Espanya, de viure de facto sota el domini de la nació castellana, i que els "señoritos" que ostenten tot el poder d'aquest Estat, ens otorguin als catalans exactament el poder i la independència que a ells els convé, sempre sota l'amenaça implícita de la violència si gosem demanar alguna cosa que en la seva opinió unilateral és excessiva.

N'estic fins als collons que quan volem quelcom que ells no ens han otorgat, els catalans haguem d'anar a captar a casa dels grans "señoritos". Ja que la seva Constitución, elaborada, el 1978, sota la por cerval del retorn al franquisme, dictamina que qualsevol decisió mínimament important dels catalans i el seu govern, ha de passar pel vist-i-plau del poder espanyol. Perquè quedi clar qui mana la seva Carta Magna disposa que:

1-L'Estatut que ens doni la gana fer als catalans, ha de ser aprovat pel seu parlament.

2-No podem convocar referèndums fora de per ratificar un nou Estatut.

3-No tenim veu ni vot a l'hora de ratificar o modificar la Constitución.

4-L'Estat permanentment pot revocar competències autonòmiques (per ex. cas LOAPA).

5-L'Estat té privilegis que l'afavoreixen en els judicis per impugnació a disposicions que pugui adoptar una comunitat autònoma front el Tribunal Constitucional (exactament el TC suspèn automàticament temporalment l'aplicació de la disposició que l'Estat impugna)

6-Segons l'article 155, l'Estat pot prendre les mesures extraordinàries que consideri necessàries si considera que una comunitat no compleix les obligacions que la Constitución i les lleis imposen (per exemple enviar uns quants míssils Tomahawk??)

Aquestes són les boniques bases de convivència, respecte i igualtat entre pobles que els castellans ens han imposat "por mis huevos". No sols no s'han preocupat mai per què volem o quina mena de govern volem els catalans, sinó que quan declarem que som una nació (afirmat pel nostre Parlament amb el 90% dels vots) ho neguen, quan demanem més autogovern es fan l'orni o ens titllen d'insolidaris o coses pitjors, i quan parlem d'independència ens titllen de bojos o d'insensats.

Per tot això els catalans no vivim en una democràcia real. Vivim en un Estat amb un poder legislatiu, executiu i judicial centralitzat, amb sistema parlamentari elegit per sufragi universal, certament, però dominat per la nació majoritària en el seu territori, la castellana, que s'ha preocupat de construïr una base legal que nega la mera existència d'altres nacions en el seu territori, i al mateix temps la possibilitat que puguin decidir sobre el seu propi destí. La qual cosa atempta, com a mínim, contra els principis de Veritat i Llibertat, bases de qualsevol democràcia real.

N'estic fins als collons perquè a sobre que Espanya ens ignora, ens desprecia i entorpeix el nostre desenvolupament econòmic, cultural i social, sempre fa tot el possible, aprofitant el seu poder i de manera tant directa com indirecta, per desprestigiar la nació catalana, la seva llengua i cultura i per fer-les recular enfront la nació, llengua i cultura castellanes. I res fa pensar que pretengui acabar amb aquesta dinàmica fins que hagi acabat totalment amb nosaltres.

N'estic fins als collons d'estar dominat per una nació que sempre que les circumstàncies li permeten, fa ús de la violència per imposar les seves lleis i normes, com han demostrat històricament repetidament. Una nació que no entèn realment el concepte de democràcia. Una nació que prefereix sempre imposar que dialogar. Una nació que, com deia Machado, "desprecia cuánto ignora", menysprea tot allò que està més enllà del seu nas o les seves obsessions del moment. Una nació, per acabar, que està convençuda des de temps immemorials que ha de ser la mestressa de la Península Ibèrica, ja que això forma part del seu alto destino encomanat per Déu.

Per tot això, i perquè crec en la llibertat, dels individus, dels pobles i de qui sigui, i no vull viure a mercè d'una altra nació. Una nació que imposa, sempre que pot i l'enemic és prou dèbil, a sang i a foc els seus preceptes. Una nació que l'únic que vol de nosaltres és el territori on vivim. I que no s'aturarà fins que no quedi un sol català que cregui que som una nació.

Per tot això, com dic, n'estic fins als putos collons de viure en aquest Estat.

PSC vs. Iniciativa

2007-01-11T19:05:00.000Z

Aquest Montilla és molt llest a l'hora de fer anar els "seus" per on vol. Iniciativa és un partit que fa la funció de satèlit del PSC, ja que a pesar de que el seu discurs pot divergir en algun punt, a l'hora de governar i de prendre decisions efectives rellevants sempre s'alia i recolza els socialistes. ICV actua, en definitiva, com una segona marca del PSC. Montilla és un home de mentalitat autoritària, hereva de les dictadures comunistes. I en aquests sistemes, quan algun dirigent del règim agafa un poder massa gran que posa en perill el comandament absolut del dictador, aquest és defenestrat, rebaixat de categoria o aniquilat.

Així, per més que Iniciativa sigui un partit seguidor del PSC, a aquest no li ha agradat perdre vots en favor del primer. En les eleccions al Parlament del 2006, el PSC va perdre 235.000 vots respecte a les del 2003, mentre que ICV en va guanyar 42.000. Alguns d'aquests vots perduts pels socialistes van anar a l'abstenció, d'altres a Ciutadans, i d'altres, doncs, a ICV. Montilla, temerós que Iniciativa debiliti els resultats del seu partit, que tingui un pes massa gran i, potser, amb l'objectiu final de debilitar els ecoprogressistes per iniciar un procés d'absorció definitiva del PSC sobre els de Saura, ha posat en marxa una campanya encoberta de desprestigi cap a aquest partit.

Així, va començar posant Saura al capdavant del Departament d'Interior. D'aquesta manera pretenia atacar el principal signe distintiu dels ecosocialistes, el seu discurs idealista, a favor dels okupes i d'altres causes "progres", idees que són incompatibles amb l'exercici del poder públic real. Montilla li va donar a Saura el control dels Mossos amb molta mala llet, ja que aquest és l'àmbit del poder on menys es pot defensar un discurs de les característiques que predica ICV. És més, li va donar a Saura el control dels Mossos precisament en un moment en què estaven previstes tota una campaña d'actuacions de desallotjaments d'edificis ocupats a Barcelona. I en un moment en què els Mossos reivindiquen fortament millores en les seves condicions laborals, entre altres coses. O sigui que ara tant els okupes, com els mateixos Mossos (aquests es queixen a més que Saura no escolta les seves demandes), es manifesten incansablement contra el conseller verd.

D'altra banda, en els mitjans també s'han vist diversos casos d'atracaments violents, i s'ha publicitat l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Bé, total, els socialistes, que controlen els mitjans més importants, han intentat crear un clima fals d'inseguretat, al més pur estil de manipulació totalitària, per tal de contribuïr al desprestigi de Saura i d'ICV, i perquè Montilla pugui acabar amenaçant a Saura que "si no recondueix la situació no tindrà més remei que cessar-lo" (elsingulardigital). I si el cessa, la qual cosa seria un desastre per a la imatge de ICV, és de suposar que hi posarà un dels seus, és clar

Saura, un polític, pel que sembla, poc capaç, acostumat a obeïr en tot i per tot el PSC, i a acontentar-se amb les quotes de poder que aquest assigna al seu partit, no les ha vist a venir, i ha caigut de quatre grapes a la trampa. Almenys de moment, potser ens sorprén amb alguna actuació inesperada. En tot cas, trobo just que si ICV va ser l'únic partit que va sortir amb una imatge reforçada de l'anterior tripartit, per no cometre cap error, però no perquè ho fes tot molt bé, sinó perquè no va fer res rellevant, ara pagui un desgast polític com qualsevol partit de poder.

Per ara, a Montilla li ha sortit rodona la jugada de desprestigi de Saura, líder relativament carismàtic entre els sectors ecosocialistes, que ja no sap per on navega. Ja veurem si això es tradueix en un retransavassament de vots de ICV als socialistes en les properes eleccions. O si forma part de l'inici d'una Opa hostil del PSC cap a ICV, el partit que representa l'esquerra "pura".

ETA, terror al servei d'Espanya

2007-01-06T20:00:00.000Z

L'organització terrorista ETA és una rèmora d'altres temps, és una organització que va ser creada com a resposta violenta a un Estat dictatorial i violent, i en el seu moment va tenir un sentit i va fer una funció positiva per al seu país, Euskadi. Però els temps han anat canviant, i la lluita violenta en l'entorn i les circumstàncies actuals s'ha convertit en obsoleta, mentre que ETA no ha sabut desapàreixer dignament fent una contribució positiva al seu país. És un organisme que s'ha enquistat, incapaç de superar la inèrcia dels hàbits i les estructures adquirides quan tenia un sentit, amb un esforç que la portés a l'autodesintegració.

En un moment donat, el nacionalisme espanyol (encara que el PSOE és igualment nacionalista, el seu banderer és el PP), suposo que es va adonar que era incapaç d'acabar amb ella, i que com que comptat i debatut no feia tant de mal, doncs s'aprofitaria de la seva existència per reforçar-se. ETA li donava un enemic clar, que catalitzava i potenciava el sentiment espanyolista de la població, sentiment que revertia en més vots al nacionalisme espanyol, o sigui al PP. D'altra banda, el nacionalisme basc s'encamina de forma pacífica, ferma i efectiva cap a una emancipació cada cop més gran d'Euskadi, i ETA és un pal a les rodes en aquest procés. És un impediment perquè avui dia el País Basc, i qualsevol país en el nostre entorn, només pot avançar en el procés de construcció-emancipació nacional de forma demòcratica i pacífica. I per a que aquest avenç sigui possible, és necessària la unió de tots els nacionalistes bascos. I ETA i el seu entorn, no només no contribueixen a aquest avenç, sinó que a més donen motius a l'enemic per deslegitimar-lo. Per tant ETA és avui només una eina al servei del PP.

Aquest últim atemptat -que aparentment no pretenia fer víctimes mortals-, sembla que volia ser només un avís de que calia alguna oferta millor per part del govern espanyol. Els terroristes imitaven així el que va que fer la IRA quan negociava el desarmament definitiu amb els anglesos. Però pel que es veu (singulardigital), el màxim dirigent de la banda, Josu Ternera, diu que "ni conec l'atemptat ni estic d'acord amb ell". O sigui que la ETA "oficial" sembla que és conscient que només és ja un estorb per a Euskadi i que ha de deixar d'actuar i desaparèixer del mapa, i que l'atemptat és obra de purs sonats o psicòpates amb ganes de sang i fetge. És possible fins i tot que hagués estat organitzat per algun membre del CESID favorable al PP infiltrat dins la banda (doncs els Estats tenen espies allí on els hi convé).

A més a més l'existència d'una ETA activa posa l'opinió pública espanyola en una dialèctica de guerra i violència impròpia d'un Estat occidental avançat, i que trobo patètica i insuportable. El millor que podria fer ETA és desintegrar-se, sense cap negociació prèvia ni sense demanar res, de cop i volta, durant aquesta legislatura, o bé esperant a la propera legislatura al govern espanyol (en la que amb tota probabilitat governaria el PP), a mode de càstig per un PSOE que ha negociat de forma nula. Li faria un favor al seu país i donaria també el seu últim cop al PP, al qual deixaria sense enemic.

P.D.:Llavors sens dubte el catalanisme passaria a primera línia de foc del PP, però això probablement ens beneficia als catalans, ja que desperta molt més les consciències sobre la injusticia en la que ens trobem. Doncs el PSOE, si bé té igualment com a objectiu acabar amb nosaltres com a poble, té un estil més subtil, més maquiavèlic i envoltat d'un tel de fals progressisme, i això sempre enganya a més d'un.

L'Ansenseaturador ataca de nou!

2006-12-31T03:59:00.000Z

El Ministre de Justícia, perdó d'Indústria i Turisme, Joan Clos, o també anomenat Closi Closi, Floquet de Neu, alcalde crispeta, o, més comunament, Ansenseaturador, n'ha tornat a fer de les seves. Segons expliquen observadors madrilenys, en els seus blocs o en cartes al director d'algun mitjà digital (ja que pel que es veu cap mitjà es va fer ressó del fet, no devien saber a què atendre's), Clos va participar en l'acte de presentació de la quarta companyia de telefonia mòbil que ha obtingut la llicència per operar a Espanya, la sueca Yoigo, i va fer el ridícul de forma estrepitosa i desconcertant. En aquest acte, que se celebrava en un entorn ideal per al que anava a fer Clos, el Teatro Lope de Vega, primer Clos no va saber pronunciar bé el nom del cap de Yoigo, Johan Andsjo, i seguidament va afegir despectivament "o algo así", i després no va saber dir el nom de les tres altres companyies que operen en el sector (Orange, Vodafone i Movistar no?), un sector que ateny el seu ministeri. Això a part de que, com que era el dia de Santa Llúcia, que és patrona de Suècia, sembla que es va embrancar a explicar el significat de Santa Llúcia i com es celebrava a Barcelona ("si, saben nosotros en Barcelona por Santa Lucía cada año ponemos unas paraditas, y se venden de todo para el pesebre, incluidos "pixaners", ay no perdón, "ca-ga-ners", ya sé que esto no tiene nada que ver con la vista, però en Catalunya lo hacemos así", etc., etc.), dient collonades una rere l'altra, segons els observadors. Bé el resultat és que el públic es va sentir realment al teatre i es va riure d'ell a cor que vols, i alguns al final el van xiular i el van acomiadar amb crits de "fuera!".

Després d'aquesta nova actuació, jo em reitero en la pregunta, d'on collons ha sortit aquest home?, és un extraterrestre?, quina mena d'entitat és? Però la resposta crec que és bastant senzilla i casolana: aquest paio és curt, més curt que la tita del seu estimat floquet de neu (com sabem els micos tenen un penis més aviat petit). Aquest home no pot ser ministre de res, no pot fer cap feina que comporti concentrar la seva atenció més de 5 segons en un tema. I a més el millor és que em sembla que el tio està autosatisfet, no té cap mena d'esperit crític, és un arrogant, sinó no s'entèn que després de totes les crítiques directes, indirectes i mofes que ha rebut a la seva gestió i a la seva actitud, no es doni per aludit (així, el Closi en acabar l'acte de Yoigo, li comenta a algú "¿Pero qué querían que les dijera?", doncs com a mínim, Clos, volien que recordessis els noms de les tres companyies d'un sector que tu gestiones i que tot cristo coneix). Potser l'Ansense es creu que va ser colocat com a alcalde, i després com a ministre, per la seva vàlua o les seves capacitats, potser es creu el rei del mambo. En fi, un cas curiós d'imbecilitat en estat pur, i segurament irrepetible. Bon any!

Catalanitzar l'Islam

2006-12-27T02:50:00.000Z

Catalunya, com tots els països més desenvolupats de l'Europa occidental, s'enfronta ara mateix a una immigració massiva des dels països en vies de desenvolupament. En l'últim lustre, s'han quasi triplicat el nombre de residents extrangers, passant de ser el 3,5% (215.000 persones, 2000) al 9% de la població (604.000 persones, 2005), segons dades de l'Idescat, amb la qual cosa ja estem al mateix nivell que països on ja fa dècades que tenen alts índexs d'immigració, com França, amb un 8,1% de la població el 2004 (wiquipedia), o Alemanya, salvant les distàncies amb la situacions respectives d'aquests països. De moment els poders estatals i europeu no han posat en marxa cap mesura per regular aquesta entrada d'immigrants, la qual cosa pot acabar tenint conseqüències greus, si es dóna el cas que arriben molts més immigrants dels que l'economia i la societat de cada país pot absorvir. A partir d'aquest moment caldria treballar per regular aquest flux migratori, i intentar que en els propers 5 anys no arribin mig milió de persones més de forma descontrolada al nostre país, perquè això no seria positiu ni pels que arriben, ni pels que ja hi som. Però bé no és això el que volia comentar ara.

Ara mateix cal acceptar el que ja hi ha sense posar-s'hi pedres al fetge, i treballar a partir d'aquesta acceptació. En el cas de Catalunya, la immigració massiva, a més dels efectes, positius i negatius, que causa en qualsevol país, suposa la possibilitat que la població que es sent nacionalment catalana, perdi pes relatiu. I per tant la possibilitat que el catalanisme perdi poder, fins a convertir-se en una opció permanentment minoritària en les diferents eleccions, la qual cosa impossibilitaria que tingués un pes decisiu en el propi govern, i per tant avançar en el procés de construcció nacional. Això suposaria facilitar les coses al poder espanyol (amb un Estat darrere) en el seu objectiu d'acabar amb la nació catalana, objectiu que tard o d'hora aconseguiria en una situació així. I que l'única manera d'evitar definitivament, és avançant en la construcció nacional i, quan sigui factible, emancipant-nos com a poble i creant un Estat propi.

Sent així les coses, la supervivència de Catalunya com a nació passa per integrar tota aquesta immigració, si no la primera sí la segona generació (o següents), o bé atreure-la cap a la causa del catalanisme. Cal que es sentin identificats amb els interessos dels catalans, i que els vegin desitjables també per a ells. En aquesta tasca doncs, cal lluitar (també) contra la influència dels tòpics espanyolistes creats pel poder espanyol, i que són molt presents en la nostra àrea d'influència mediàtico-cultural. Cal fer-ho: perquè ells o els seus descendents s'integrin a la nació catalana, perquè en el cas que participin electoralment votin partits catalanistes (la manera més efectiva d'avançar en el procés de construcció nacional és que el catalanisme governi amb majoria absoluta a Catalunya), i perquè arribat el moment votin que Si en un referèndum d'autodeterminació (en tot cas, en el seu defecte, que no votin que No).

La immigració dels últims anys a Catalunya té bàsicament dues procedències: sudamèrica i centreamèrica (approx. 197.000, 2,9% població) i Àfrica (209.000, 3,1% població) (idescat). Aquesta última prové molt majoritàriament del Marroc, i és pràcticament tota musulmana. Els immigrants sudamericans, degut a que són de llengua materna castellana, en general monolingües, amb un nivell educatiu bàsic i que, influïts pels tòpics espanyolistes, venen a Catalunya amb la idea que venen a la "madre patria", on creuen hi podran viure i treballar sense canviar de llengua, són en general els menys permeables a la comprensió del fet diferencial català i a la incoporació de la llengua catalana en el seu dia a dia.

La immigració africana, i per tant musulmana, és molt més permeable a la comprensió del fet diferencial català, sobretot perquè d'entrada no parlen ni català ni castellà, no estan tan influïts pels tòpics espanyolistes, i a l'Àfrica és normal la convivència de diverses llengües i ètnies en un mateix territori. En aquest sentit, estudis sociolingüístics han demostrat que el nivell de competència en català dels immigrants africans que porten cert temps aquí és molt més alt que el dels sudamericans.

Tot i així, he observat que els musulmants tendeixen a donar una gran importància a la comunitat islàmica d'allí on estan, i aquesta comunitat s'organitza en associacions pel que sembla hispanocèntriques (a tall d'exemple, l'adreça www.islam.cat, està agafada per una Unión de Comunidades Islámicas de España, amb centre a Madrid). El cas és que a altres parts de l'Estat, com a Andalusia, hi han comunitats islàmiques importants (en alguns casos formades per castellans cristians d'origen, com a Córdoba) i amb consciència diguessim política, i aquestes s'han erigit en la veu predominant en el món islàmic espanyol. De tal manera que hi han webs com www.webislam.com (gran portal d'informació i reflexió sobre l'islam), o www.islamenlinea.com (un altre portal amb menys recursos), que volen ser centres de trobada/portaveus de tota la comunitat islàmica espanyola, ergo potencien una imatge entre els musulmans d'Espanya com una sola nació amb una sola llengua, el castellà.

En definitiva, crec que des de Catalunya hauria de crear-se, aprofintant la relativa alta competència dels immigrants africans-musulmans en llengua catalana, com he comentat, un portal d'informació i de reflexió sòlid en català sobre i per a l'islam, que disposés d'eines de participació i d'altres serveis. Aquest portal hauria de tenir l'objectiu de ser un punt de trobada de tots els musulmans que viuen a Catalunya. I aconseguint això, també contribuiria a crear una imatge de Catalunya com a nació amb una llengua pròpia, que també poden utilitzar els musulmans per comunicar-se amb els no musulmans i fins i tot entre ells, i oberta a acollir la gent de l'islam.

Existeix una petita comunitat de catalans musulmans d'origen cristià (veure article (del 1997 però) de Omar Abu Bilal, musulmanocatalà, que parla sobre l'islam a Catalunya i l'encaix dels musulmans al país), però pel que sembla no s'han organitzat associativament ni estan presents amb veu pròpia a la xarxa. La manera de fer avançar Catalunya, com diu Joan Laporta, passa per prendre la iniciativa des de la societat civil. Perquè no podrem construïr Catalunya sense tenir en compte aquesta gent. O sigui que mans a l'obra.

Tots a caçar bolets a la Meseta!!!

2006-12-12T01:59:00.000Z

Així com semblava que just després de les recents eleccions al parlament Tv3, amb els seus noticiaris al capdavant, s'havia moderat en el seu espanyolisme, ara que ha quedat clar que Mascarell serà el director de la CCRTV i que el Psc controlarà la Corporació, han tornat a la càrrega sembla que amb forces i inventiva redoblades.

Per als periodistes de Tv3, servils amb el poder espanyol, qualsevol excusa és bona per parlar d'Espanya, i sempre que es parla de Catalunya, s'he l'ha de relacionar d'una manera o altra amb Espanya perquè quedi clara la seva inclusió dins l'Estat. Aquesta pràctica sembla que la volen portar a l'extrem, donant la cosa resultats bastant absurds. Així, tenim el programa Caçadors de Bolets, que basa el seu èxit en la gran afició que hi ha a Catalunya a collir, cuinar i menjar aquest producte.

Doncs suposo que com que aquest programa potencia "excessivament" una imatge de Catalunya com a societat amb costums específics, nacionalment diferenciada, avui ens han donat una grata sorpresa: han fet un entranyable viatge des de Catalunya, passant per Saragossa, Burgos i alguna altra ciutat espanyola (lliço gratuïta de geografia espanyola dels amables productors del programa), i han arribat a un camp de la Meseta mig desolat. Allí uns nois catalans han collit uns bolets i després han anat a casa una senyora del poble que els ha cuinat. Suposo que als productors els haurà costat trobar una senyora castellana que cuinés bolets -ja s'ha vist que no han trobat ningú del poble per anar a collir-los-, ja que com sabem els castellans tenen poca afició a la micologia. Però això és igual, què coi, perquè els catalans no podem tenir aficions diferents dels castellans, res ha d'induir a pensar que som dues nacions diferents, som espanyols i per tant tot ho hem de fer igual.

Molt bé, periodistes, productors i dirigents de Tv3, aneu fent, però ara mateix ja heu fracassat. Tv3, en la seva etapa espanyola (des del 1er tripartit), ha passat de ser la televisió líder d'audiència a Catalunya a ser la 3era. I els noticiaris, que sempre havien estat líders i eren la programació més sòlida de la televisió, també han perdut el seu lideratge estrepitosament. I és que és diferent considerar una televisió com el principal mitjà de masses d'una nació, o considerar-la només una televisió regional, útil per expandir l'ideologia o el programa del partit que governa en un moment donat. La primera manera de fer suposa que el mitjà busca l'excel.lència, és una reflex del bo i millor d'aquella nació que representa, i la segona manera de fer suposa que és només una eina al servei d'un partit, on hi treballen mercenaris, que fan la seva feina, cobren i prou.

Així, des dels seus inicis, Tv3 ha estat una televisió altament innovadora, que ha buscat l'excel.lència en allò que ha fet, i que l'ha obtinguda ja que ha estat líder d'audiència. Des que està controlada per elements amb un ideari espanyolista, les coses ja no són així. S'intenta mantenir alguns programes d'èxit creats en temps de Convergència, però no dona la sensació que s'intenti fer una programació de cadena que pretén ser líder en totes les franges horàries.

I en això els catalanistes us hem de donar les gràcies a tots els periodistes i dirigents espanyolistes de la Corporació: és notori que des que la controla el PSC Tv3 ja no és la televisió nacional de Catalunya, perquè no pretén ser-ho, i els catalans ho sabem, i per això els noticiaris ja no són líders d'audiència. És notori que el PSC és un partit espanyolista i anticatalà. I el vostre error és de base, Catalunya no continua existint com a nació després de 600 anys de dominació per casualitat. Ni Tv3, ni els seus noticiaris tornaran a ser líders fins que no torni a ser la televisió nacional de Catalunya.

Els valencians

2006-12-09T22:39:00.000Z

Tots els catalans que tenim alguna inquietud catalanista som més o menys conscients que de tots els països catalans, on la nació està més viva i la construcció nacional ha avançat més, és a Catalunya. I que a les Balears i al País Valencià la situació està molt pitjor. I crec que la situació està especialment malament a València. L'únic partit catalanista del país, el Bloc Nacionalista Valencià, no ha aconseguit encara entrar mai al parlament de la comunitat. Mai ha tret el 5% -llindar que sembla escollit premeditadament contra aquest partit- dels vots, necessaris per entrar-hi. I a més una part important de la classe dirigent del país, així com bona part de la població autòctona, és furibundament anticatalana. Això deixant de banda que el país és un cau de corrupció. Tot això és propi de les societats que sofreixien una desorientació identitària: odi a la identitat original -la catalana- i decadència moral generalitzada.

Bé, però enmig d'aquest panorama quasi desolador, al País Valencià existeix una lluita serena i continua, la lluita de tots els valencians que no volen desaparèixer com a poble. I aquests valencians estan encapçalats per grans personalitats, homes que a pesar de la situació del seu país, l'amor al que són i la voluntat de no deixar-se dominar els porta a lluitar contra vent i marea, contra tot per tal de fer avançar el seu país, per poc que sigui, en la seva pròpia construcció nacional. Aquesta gent són grans guerrers, herois moderns, i segurament amb unes quantes desenes com ells, qualsevol país pot arribar allí on es proposi. I crec que els catalans de Catalunya també necessitem personalitats així si algun dia volem aconseguir deslliurar-nos dels castellans.

Citaré tot seguit aquests valencians dignes d'admiració, encara que segur que m'en deixo, però aquests són els que jo, i crec que la majoria de catalans, coneixem

-Eliseu Climent (Llombai, 1940): un històric del catalanisme a València, ja va participar en la redacció de l'Estatut valencià de 1975. És propietari de l'editorial 3 i 4, la principal del País Valencià de llibres en llengua catalana, així com del setmanari pancatalà El Temps. És també l'organitzador dels Premis Octubre, els grans premis de la cultura en català al País Valencià, i organitza i participa constantment en activitats per potenciar la cultura i la llengua valenciana, i per millorar els vincles entre els territoris de parla catalana. És el gran incombustible del catalanisme a valència, i el blanc preferit de tots els atacs del poder espanyolista reaccionari valencià

-Vicent Sanchís (Llàcer, 1961): és director del diari Avui, el més gran diari en català (i catalanista), des de fa uns 10 anys. Ha aconseguit mantenir el control del diari i situar-lo en una línia catalanista no adscrita a cap partit en concret -per la qual cosa potser ha perdut suports entre sectors de Ciu i sectors de Erc-, després de la seva adquisició per part del Grup Godó. Crec que és també un líder catalanista eclèctic i amb una visió global dels Països Catalans. Ferm en les seves conviccions, ha demostrat ser un negociador hàbil. Crec que és un líder catalanista amb gran futur sigui a Catalunya o al País Valencià.

-Vicent Partal (Bétera, 1960): és el gran pioner d'internet als Països Catalans. Quan tot just es començava a parlar d'internet, ell ja havia creat el portal Vilaweb (1996), un portal d'informació en català creat i dirigit a tots els usuaris de parla catalana. Actualment Vilaweb és la web en català més visitada, i un important punt de contacte i unió entre totes les terres de parla catalana, a més de ser un centre d'innovació en les noves tecnologies a casa nostra. Gràcies a persones com Partal el món d'internet en català té un gran dinamisme, i ara i en el futur és un dels pilars on es crea la consciència nacional, i on més s'avança en la construcció nacional (el .cat és un avenç espectacular). Partal té grans projectes en aquest món, com la creació de canals de televisió en català via internet.

-Ferran Torrent (Sedaví, 1951): és potser el personatge de perfil menys clarament catalanista dels que aquí comento, però crec que és destacable perquè és l'escriptor que ha normalitzat la novel.la en català al País Valencià, per dir-ho d'alguna manera. Que l'ha convertit en un fenomen de masses. A més a més és un crític implacable de la societat valenciana i els seus entramats de corrupció, en la seva trilogia Societat Limitada (2002), Espècies Protegides (2004) i Judici Final (2006). Hi fot un parell d'ous, si s'em permet l'expressió.

Perquè els periodistes catalans tendeixen desproporcionadament a l'espanyolisme?

2006-11-24T02:53:00.000Z

Els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i concretament la presidenta del comitè professional de Tv3, Anna Farrero, demanen que els partits polítics no controlin la designació dels directius d'aquests organismes ni la informació que s'hi transmet. Bé, no sé exactament quina motivació té darrere aquesta reclamació, però em temo que és la següent: que Ciu deixi de tenir cap mena d'influència dins la CCRTV. Ciu i qualsevol altre partit que no sigui el Psc i potser el seu annex Icv. Farrero diu que "nosaltres estem desitjant fer informació plural, rigorosa i que interessi, i volem fer-nos responsables de totes i cadascuna de les nostres peces". És clar, ara que els informatius de Tv3 i bona part de la corporació està controlada no només per directius socialistes, sinó per periodistes favorables al Psc, és millor tallar qualsevol lligam amb el poder polític, i així podran assegurar una Corporació socialista per sempre més. O sigui que darrere una reclamació aparentment legítima, s’amaga la voluntat de convertir la CCRTV en ideològicament monocolor. I dic aparentment legítima perquè realment no ho és, ja que un mitjà de comunicació públic, pagat entre tots els contribuents, ha d’estar també controlat pels contribuents, i els representants d’aquests són els partits polítics. Als periodistes o a qui sigui els pot agradar més o menys la democràcia, potser preferirien un altre sistema (comunisme, feixisme, dictadura bananera, monarquia absoluta, anarquia?), però mentre visquem en aquest, i que sigui així per molts anys, tothom ha d’acceptar les regles del joc. I siusplau que no ens prenguin per burros als ciutadans.

Perquè em sembla que el control d'elements prosocialistes concretament de Tv3, és un fet que va més enllà de qui governi en un moment determinat aquest mitjà. Tinc la sensació que s'han apoderat dels informatius de Tv3 un grup de periodistes fanàticament socialistes, i per tant fanàticament espanyolistes, i que són endogàmics ideològicament, per la qual cosa només deixen entrar de periodistes d'informatius gent de la seva corda, amb la qual cosa conserven uns noticiaris de Tv3 pensats des de l'espanyolisme. Així aquest espanyolisme, aquest hispanocentrisme l'expressió clau del qual és "aquí a Espanya", es fa més o menys evident depenent de qui governa i quin partit controla els mitjans. Però aquesta realitat ja existia, em sembla, en els últims, o almenys a l'últim govern de Ciu. O sigui que quan es criticava tant els noticiaris de Tv3 per ser tendenciosos a favor de Ciu, ja estaven controlats per periodistes socialistes, el principal representant dels quals, i potser també l'organitzador i ideòleg, era el gran, gran Francino (que al final sembla que va haver de marxar de Tv3 per discrepàncies amb el propi "partido", que el va premiar abastament "por los servicios prestados al partido y a España", donant-li un programa en una de les cadenes de ràdio del Psoe, la Ser, i com ja sabem, obtenir un lloc del que sigui però amb tota España de públic, és la gran aspiració de tot socialista que s'aprecïi, la resta són collonades i trampolins). Vull dir que quan més intensament es van criticar els telenotícies per afavorir Ciu, és quan menys tendenciosos eren, i segurament l'augment de la crítica va ser propiciada pels mateixos periodistes de què parlem, perquè no fos tant evident el que estava passant.

Bé de tota manera, crec que puc afirmar rotundament, i sense gaire por d'equivocar-me, que la tendenciositat a favor de Ciu, que va existir és clar, era una brometa d'infantó en comparació amb el que està passant avui, ja que els informatius de Tv3 són els més tendenciosos del món a favor de tots els tòpics del ventall ideològic "progre", si exceptuem els d’una dictadura com per exemple la de Fidel Castro. I ja no parlo de la visió espanyola des de la qual estan fets (tema que ha estudiat molt acuradament Víctor Alexandre (blog), al seu llibre "Tv3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?"), perquè crec que aquesta tendència ha disminuït poc o molt des de les recents eleccions al Parlament(un altre dia faré un post sobre aquest tema, quan tingui prou dades). Com a exemple paradigmàtic, el que va posar Vicent Sanchís al programa de Ferran Monegal, quan va comparar la mateixa notícia sobre uns soldats israelians que havien disparat a uns palestins vestits com dones perquè creien que portaven armes amagades sota els vestits, donada a Tv1 i a Tv3. Les dues televisions estan controlades pels socialistes, però a Tv1 ensenyaven al final la imatge amb els homes obrint-se el vestit i ensenyant les armes, i a Tv3 deien que els soldats israelians els havien disparat tot i que no s'havia demostrat que anessin armats, i no van ensenyar la imatge dels homes obrint-se el vestit!! Les dues noticies es basaven en el mateix vídeo fet per una agència internacional, però Tv3 havia tallat el final, en pro de potenciar la imatge d'uns palestins indefensos i uns israelians-jueus pro-americans poderosos, dolents i sanguinaris. La manipulació informativa més primària al servei de l'imaginari progre més tronat. Bé no m'extendré en adjectivacions (negatives clar) sobre això.

Tot això ho he exposat com a paradigma del que és el periodisme actualment a Catalunya. Perquè potser els periodistes dels noticiaris de Tv3 no representen tots els periodistes catalans, però si una part molt, molt considerable, la qual cosa explica també en gran part perquè dominen d'aquesta manera aquests noticiaris, sense discrepàncies en aparença. I la meva pregunta és, sent Catalunya un país on a pesar de tot els partits catalanistes encara tenen majoria absoluta, o sigui on la majoria de votants són catalanistes, on cada cop hi ha més catalans desacomplexats de ser-ho, on cada cop és més la gent compromesa amb el país, perquè la professió periodística no reflecteix aquesta realitat, com a mínim proporcionalment a la població en general, com seria lògic? Perquè dona la sensació que els ciutadans van cap a un procés de desacomplexament nacional, i els periodistes cada cop semblen més acomplexats, i més compromesos amb Espanya? Bé doncs jo, que precisament sóc llicenciat en periodisme, encara que no m'hi dedico, tinc una explicació per aquest fenomen, basada en els següents punts:

1er-La professió periodística és poc amiga de la reflexió en profunditat sobre qualsevol tema, ja que el periodisme es basa en la immediatesa i en la varietat d'informacions. Un periodista ha de parlar de bastants o molts temes al llarg d'un sol dia, i ho ha de fer relativament ràpid. Això habitua (o potencia en molts casos) a una forma de pensar, com dic, poc compatible amb la reflexió profunda.

2on-El periodista és el creador, però també el primer usuari dels tòpics. Els llocs comuns (tòpics) són arguments que s’apliquen a un conjunt de casos semblants, en general coneguts i acceptats per tothom, i que serveixen per facilitar/optimitzar la comunicació d'informacions. Els periodistes viuen entre els tòpics, naden en ells, perquè la seva feina els porta a fer-ho. Aquest fet, sumat a la seva poca predisposició a la reflexió en profunditat, com s’ha dit, els converteix també en víctimes d'aquests tòpics. Els llocs comuns, a més d'eines de treball, es converteixen en allò que configura el seu pensament, la seva visió del món. I qui és i ha estat el gran productor de tòpics en la nostra àrea d'influència mediàtica i cultural? Doncs Espanya, és clar. Espanya és productora de tòpics espanyolistes i per tant anticatalans, tòpics que en gran part estan arrelats en la ment de tots els catalans com a herència cultural, i que configuren el tan anomenat "autoodi català". Són tòpics que els catalans que hem entrat en un procés de desacomplexament hem anat expulsant de la nostra ment, però que sembla que als periodistes, perquè tenen els tòpics com a modus vivendi, els costa més. I imbricats amb els tòpics espanyolistes, també hi han tots els tòpics de la pseudoesquerra que predomina a Espanya, i especialment a Catalunya, els dels autoanomenats “progressistes” o, més popularment, “progres”. Aquestes idees configuraven el pensament d’esquerres a bona part d’Europa durant la guerra freda, i l’autoanomenada esquerra catalana les ha conservat sense canvis remarcables fins avui dia. Això en un món que ja no és el mateix i on aquests tòpics ressonen com ecos del passat als ulls de qualsevol que analitzi les coses sense encotillaments (en aquest sentit l’esquerra europea avança cap a la seva reformulació, de la mà de persones com Segoléne Royal, però això és un tema per un altre post). Aquest pensament progre no considera el debat nacional com a important, i per tant no el té en compte. És més, el debat nacional és un estorb per aquesta mena de pensament, perquè afirma que hi han coses igual o més importants que aquest conjunt d'idees “autosuficients” que el formen.

3er-A més, i com alerta Joaquim Maria Puyal en un manifest, l’exercici del periodisme a Catalunya cada cop s’allunya més de la imatge del periodista compromès, que busca pel seu compte la veritat i intenta demostrar amb dades empíriques allò de què informa. Cada cop més els poders amb voluntat d’influència són més conscients de la importància que té participar en els mitjans de masses, i tendeixen a crear notícies que envien als mitjans quasi “empaquetades” molts cops, i el periodista s’amotlla a aquesta situació que li facilita en part la feina. I com també comenta Puyal, el periodista té com a prioritat servir l’interés del propietari del mitjà pel qual treballa, enfront de servir l’interés públic, o sigui oferir informació contrastada, plural, etc. I no cal esmentar, suposo, que en aquests moments quasi tots els mitjans de comunicació de masses amb més audiència a Catalunya, tant els públics com els privats, estan controlats pel Psc: la televisions i ràdios de la CCRTV, Com Ràdio, El Periòdico, El Punt...

CONCLUSIÓ

En conclusió, una gran part dels periodistes catalans han construït el seu ideari bebent dels tòpics creats pels poders espanyols i dels creats pels poders "progres" espanyols i catalans , una configuració ideal (uns neguen activament l’existència d’una nació catalana i els altres la neguen passivament ignorant-la) per blindar-los mentalment davant qualsevol tòpic creat des del poder català. A aquest estat de coses hi contribueix l’esperit acomodatici, l’allunyament de la professió periodística de la idea del periodista com a algú compromés amb l’interés públic, amb capacitat crítica i que busca o contrasta la notícia pel seu compte. I també que, com he dit, actualment els mitjans catalans amb més audiència estan tots en mans del Psc (o sigui l’espanyolisme), així com tots els poders executius, i el no tenir rivals mediàtics ni haver de fer de contrapoder crític amb els governants contribueix a l’abúlia periodística d’aquests mitjans.

Els mitjans de comunicació en català, i especialment els públics, necessiten professionals de la informació compromesos amb el país, ja que han de ser capaços d’anar contracorrent de l’opinió i els conceptes que es transmetent majoritàriament en la seva pròpia àrea mediàtica i cultural (espanyols), i oposar a aquests opinió i conceptes que creïn un imaginari colectiu català. Aquesta feina ha de ser constant, proactiva i creativa. Si no és així, es contribueix a un imaginari colectiu, l’espanyol, que nega l’existència d’una realitat nacional catalana, per tant redueix tot el relacionat amb Catalunya a un fet folklòric i regional, i per tant considera que l’existència de mitjans públics catalans, i d’un poder català en general, no té cap sentit. La qual cosa porta a la conclusió que no cal que existeixin, evidentment. En definitiva, que en el cas dels periodistes dels telenoticies de Tv3, aquests fan proselitisme de la desaparició del propi mitjà on treballen, la qual cosa faria riure si no fos que és veritat.

Sortosament, l’imaginari nacional català ha resistit segles de dominació, amb diverses dictadures i, encara que malmés (els tòpics espanyols han penetrat en la ment del catalans), encara existeix i seguirà existint a pesar del sistema mediàtic i la classe periodística actual. Però això no treu que, en el seu procés de construcció nacional -o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població-, Catalunya necessita crear un sistema mediàtic català/catalanista. I la peça entorn la qual ha de girar aquest sistema han de ser la televisió i la ràdio públiques. És essencial per la nostra supervivència a llarg termini, així com per l’avanç en el procés de construcció nacional (recíprocament també aquest avanç és essencial per la nostra supervivència a llarg termini).

El que Tv3 i la CCRTv en general estigui en mans catalanistes no només és necessari per la nostra supervivència, sinó que a més seria sa en aquests moments, ja que actualment tots els mitjans de masses catalans amb més audiència a Catalunya estan en mans del Psc, i a més aquest partit controla la Generalitat, el govern espanyol i els organismes municipals importants. O sigui que el Psc té un poder quasi omnímode a Catalunya, amb cap mitjà de comunicació que li fagi de contrapoder, exceptuant el sempre batallador Avui, amb no massa influència, i la ràdio Rac. Aquesta situació de poder absolut (a tall de broma, i parafrasejant Lluís XIV, el Rei Sol, es pot dir que el PSC és el Partit Sol de Catalunya) és, esperem almenys, circumstancial, però és el que està passant.

En definitiva, crec que el poder català hauria de tenir com a prioritat el fet de controlar els mitjans de la CCRTV, i assegurar al seu torn que hi treballin únicament periodistes compromesos amb el país, o almenys no deixar que els que no ho estiguin tinguin rellevància en l’organització, ja que aquest organisme és un dels pilars de la construcció nacional. I si no es fa així la CCRTV no tindrà raó de ser.

POSSIBLES SOLUCIONS A LA SITUACIÓ DEL PERIODISME A CATALUNYA

-Que a les facultats de periodisme catalanes s’eduquin a periodistes compromesos amb el país. Que s’ensenyi història de la Catalunya moderna junt amb la història del periodisme català. Que s’expliqui com es va crear la televisió i la ràdio catalanes, i perquè. Que s’ensenyi a escriure correctament en català, etc., etc.

-Que a les facultats s’inculqui l’amor per la professió periodística, per l’esperit crític, que s’ensenyi a anar a buscar i contrastar les noticies. Que s’ensenyi la funció del periodisme com a element crític del poder. Que es es posin exemples de bon periodisme, que es combati l’actitud acomodaticia i abúlica. Que es cultivi l’hàbit de la l’estudi i la reflexió acurada, com a complement necessari a l’activitat periodística usual que prima varietat i rapidesa.

-Que s’expliqui clarament als futurs periodistes com es configura el sistema mediàtic, que cada mitjà és una empresa i que aquesta respon a uns interessos, però que l’únic valedor del bon periodisme és el propi periodista. Que s’expliqui que el periodisme és una professió dura, que en general es paga malament i que cal veritable vocació per dedicar-s’hi.

PD: qui llegeixi aquest post i vulgui aportar altres solucions per millorar aquesta situació, o bé tingui dades per corroborar –o bé refutar, és clar- el que dic, serà molt benvingut.

Perquè he votat i potser no tornaré a votar Esquerra

2006-11-16T03:42:00.000Z

Aquest text és un comentari que vaig escriure com a resposta a un article de Salvador Sostres publicat a l'Avui http://www.avui.cat i al seu blog http://www.salvadorsostres.com/ el dia 2 de novembre, en el qual Sostres es mostrava molt decebut amb els resultats de les eleccions, especialment amb els resultats d'Esquerra, ja que els partits del tripartit podien tornar a sumar i Ciu no havia tret els vots esperats, i expressava la seva perplexitat per aquests fets: "Estic decebut pel país, del país. Si una nació, després del desastre del tripartit, encara li torna a donar la seva confiança; si una nació, després del ridícul estrepitós que ha fet Esquerra i del mal que li ha fet al país li dóna encara 21 diputats, vol dir que aquest país no va enlloc ni respon a cap projecte clar i està sumit en la més absoluta mediocritat. Aquests resultats reflecteixen això, una gran mediocritat", i "No entenc gaire els resultats, no entenc gaire com ha pogut passar, Convergència tenia de llarg el millor candidat i ha fet de llarg la millor campanya".

Bonament li intento explicar perquè això ha pogut passar, que inclou el raonament de perquè jo i segurament molts d'altres vam votar Esquerra, empesos a més per l'esperança que no tornarien a reeditar un desastre com havia estat el tripartit, i que no farien president algú com Montilla, esperança una mica il.lusa com hem pogut comprovar. Però el que hagi passat després no treu validesa als motius pels quals jo i molts catalans vam votar Esquerra, molts catalans que és possible que no tornem a votar Esquerra en properes eleccions si no fan alguna cosa imprevista i espectacular.

I considero que és important explicar perquè molts vam votar Esquerra a pesar i fins i tot contra el tripartit, perquè són els vots de "l'esperança pura per la independència", els vots de la gent que contraposem l'esperança d'aconseguir un dia la independència a qualsevol altra cosa, i si Esquerra s'hagués definit clarament a favor de tornar a fer el tripartit, no l'haguèssim votat, i com a molt mínim hagués tret tres escons menys, i el tripartit no s'hagués pogut reeditar. I perquè aquests votants, que ens sentim poc o molt enganyats, som els responsables de que hi torni a haver un tripartit i de que Montilla sigui president.

Comentari a l'article de Salvador Sostres "Estem malalts" publicat al diari Avui i al seu blog el dia 2-11-2006:

"A veure Sostres, fem un anàlisi diferent. Primer de tot cal observar que el catalanisme no ha augmentat, com semblava que era la tendència i era d'esperar, ciu i erc sumaven 69 diputats el 2003 i en sumen 69 ara. I això aparentment no és bona senyal pels objectius del catalanisme.

Convergència és un partit de poder, una màquina ben engreixada, amb bons gestors, un màrqueting més o menys eficaç però audaç i original, un partit sòlid, amb trempera i amb voluntat de liderar. Un partit orgullòs que et fa sentir orgullòs de ser català, això és cert. Però els catalans tenim un problema essencial: el problema de la supervivència. I el ser que veu la possibilitat de la mort a prop fa el que sigui per evitar-la, es deixa guiar per l'instint més primari i dedica les seves energies a no morir. A menys que no tingui altra opció que la mort, llavors es resigna. Però la veritat és que els catalans estem vius i que sapiguem no tenim cap malaltia terminal.

Però hi ha una cosa que posa la nostra supervivència en perill: estem sotmesos a una nació, la castellana, que té com a objectiu en relació a nosaltres la nostra eliminació o assimilació a ella, i és més poderosa i pot ser que ho aconsegueixi. I això hi ha molts catalans que ho veuen o ho intueixen, i saben perfectament com actua convergència, perquè l'hem vist governar durant més de 20 anys, i saben que la seva acció es basa en el pacte amb els castellans, en anar aconseguint coses a poc a poc, en la moderació i la prudència. Però aquesta estratègia, pot portar-nos una gran estabilitat política, social i econòmica, si, però podem estar decennis i segles aconseguint petites cosetes i el propi mètode no indica que aquest procés hagi de culminar en la independència respecte dels castellans. O sigui que Sostres coi, potser estem perdent el temps miserablement, no et sembla? I hi ha molts catalans que estem farts de miquetes, de prudència i volem cridar que volem viure dignament, completament, i simplement no ens ve de gust viure en una injusticia permanent. I com que res ens impedeix demanar el que volem directament, doncs tenim ganes de fer-ho.

I Erc doncs sincerament ho han fet bastant malament, i el Carod ha perdut completament els papers i encara ara no para de queixar-se del que li han fet, quan el que li ha passat és perquè és burro. Però Erc és el partit que radicalitza la situació, que ens acosta a la desitjada emancipació, que fa que convergència i de retruc els altres partits (aquests només de boquilla però és igual) intensifiquin el seu discurs catalanista (erc és el partit que primer va dir que calia un nou estatut, després convergència i els altres s'hi van apuntar, després el que ha sortit ha estat un ninot mal apedaçat però alguna cosa s'ha fet), que fa que els castellans s'escandalitzin i es posin histèrics perquè volem més poder i volem la independència, que ens ataquin obertament, la qual cosa porta a que els catalans s'adonin que no són els nostres amics sinó els enemics i es vagin despertant del sopor de tòpics espanyols en el qual viuen sumits. Fa que es despertin i que un dia vulguin votar Si en un referèndum d'autodeterminació. I si que Erc ho ha fet fatal, però és la que fa que tot es desperti, que ens dona esperança, Sostres, que ens fa pensar que tot és possible, i si és possible no hi ha temps per perdre, mai hi ha temps per perdre, que potser demà és massa tard coi! I per això jo i tants altres hem votat Erc, perquè volem sobreviure!

I ho sento Sostres, però estic segur que aquesta campanya tan audaç del Madí no ha aconseguit ni un vot més per CiU si és que no n'hi ha restat, perquè els votants de CiU no són joves audaços com per exemple jo, són gent que vol conservar el relativament poc poder català que tenim, gent que estima el seu país però que no vol exabruptes, sinó només seguretat i ni que sigui un govern català a la Generalitat, i que probablement ja s'havien adonat que el tripartit havia estat un desastre. Entenc que et sentis identificat i orgullós amb Convergència, però almenys considera que potser Ciu no és el que més li convé o l'únic que li convé a Catalunya, a no ser que canvii el seu tarannà de forma essencial, adéu."

P.D.: En els últims dies he incorporat el concepte de "construcció nacional"-o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població- al meu ideari, sobretot després de llegir alguns articles sobre la situació política de l'ex-president Jordi Pujol a la seva web http://www.jordipujol.cat/. I veig des d'un altre punt de vista la feina de Ciu, ha estat un partit que ha fet avançar a grans passes la construcció nacional, des d'una transició en què no teniem res. I aquesta construcció nacional és i té com a objectiu final, no pot ser d'una altra manera, la creació d'un Estat. Però la veritat és que segurament els avenços en aquesta construcció nacional es van afeblir en els últims temps ja de Pujol, segurament en comparació amb el molt que s'havia aconseguit en els anys posteriors a la transició (Generalitat amb un poder remarcable, Tv3, etc.). Per tant part del catalanisme ha vist la necessitat d'accelerar aquest procés, de crear algun revulsiu, i Esquerra, un partit que aposta clarament per la independència, podia ser aquest revulsiu. Però si Esquerra no és aquest accelerador, llavors suposo que no cal dir cap a quin partit anirà aquest vot descontent amb aquesta formació, almenys de moment, no?

Missatge a Joan Puigcercós

2006-11-13T00:28:00.000Z

Encetaré el meu blog reproduïnt el missatge que vaig enviar al dirigent d'Esquerra Joan Puigcercós el dia 6-11-2006 (i la resposta d'Esquerra, o més aviat contesta de compromís). Estava molt amoïnat, em sembla que com molts altres catalans, especialment molts dels que haviem votat Esquerra, intentant esbrinar les raons per les quals Esquerra s'havia decantat per aquest nou tipartit ara anomenat Entesa Nacional de Progrés. Volia exigir explicacions, o alguna explicació sòlida almenys, als mateixos dirigents d'Esquerra, però ja m'he adonat que els polítics no poden sortir-se de la disciplina i la linia ideològica i estratègica que marca el seu propi partit, com és natural per altra banda.

Missatge enviat al blog de Joan Puigcercós http://puigcercos.blocsesquerra.cat/ el 6-11-2006:

Hola Puigcercós,

suposo que no em contestaràs perquè ja tens prou feina, però m'agradaria que algun dirigent d'Esquerra m'expliqués a mi i a tots els que us hem votat com a opció que representa la màxima aspiració del catalanisme, o sigui la lluita per la independència de Catalunya, més enllà de la inclinació per dretes o esquerres (que personalment penso que no explica realment les diferències entre partits), perquè heu fet un pacte de govern on el partit dominant, el Psc, és anticatalà, en el sentit que és espanyol i com a tal té com a objectiu en relació a Catalunya l’eliminació de la nació catalana; perquè heu fet president Montilla, un home que més enllà de la seva categoria (que no en té cap, amb perdó) no és català, és espanyol i representant de l’espanyolisme més diàfan; perquè ja no parleu d’independència, ni tan sols parleu de Catalunya, la qual cosa vol dir que la vostra faceta catalanista, la que més interessa, segur, a la major part de gent que us votem, ha desaparegut per deixar només la faceta d’esquerres, que en la meva opinió i en la de la majoria de votants és totalment secundària (la gent d’”esquerres” i punt, per dir-ho així, ja té el seu partit ideal en els “caps de suro”, amb perdó, d’Icv, o bé els que es senten d’esquerra i espanyols, tenen el Psc). He llegit les raons per al nou pacte, penjades a la web d'Esquerra http://www.esquerra.cat/ i, amb perdó, em semblen majoritàriament “collonades” i preses de pèl, com et comentaré ara:

-Raó 1: “Un cop sabut que ni CiU ni PSC no oferien altra cosa que desplegar l’Estatut en els propers anys i que no hi havia damunt la taula cap proposta sobiranista, Esquerra considera que la prioritat és garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social. Només amb programes de serveis públics universals podem garantir-la”.

Comentari: és veritat que Ciu no ha fet cap proposta sobiranista, encara que sens dubte és el partit més sobiranista després de vosaltres. La cohesió nacional i social no és el mateix. No ens enganyem, no tots els habitants de Catalunya pertanyen a la nació catalana, també una gran part pertanyen a la castellana, el que cal és convèncer gent d’altres nacions que s’uneixin a la nació catalana, o bé que els interessos de la nació catalana els convenen. Precisament la cohesió nacional seria crear ponts de diàleg entre el catalanisme moderat de ciu i el més radical vostre. Per fer programes de serveis públics universals, que suposo que vol dir millorar els serveis públics, no cal fer cap govern de partits de suposada esquerra, amb un govern amb Ciu també es podrien fer, i sobretot calen diners per fer això, que només es podran aconseguir negociant/pressionant a Madrid, suposo que a través d’aprofitar al màxim el context financer que proposa el nou estatut.

-Raó 2: “És el govern que s’ha pogut decidir a Catalunya. Els altres, tots presidits per Mas, eren desitjats i empesos des de Madrid pel PSOE o pel PP”.

Comentari: un govern d’Esquerra i Ciu també era desitjat i empés des de Madrid??, crec que no.

-Raó 3: “És el millor govern per evitar el pitjor, la psoevergència. Amb aquest tipus de govern l’Estatut quedaria un altre cop retallat en el seu desplegament. CiU ha mostrat el seu escàs catalanisme pactant a Madrid amb Zapatero la priorització d’un govern amb el suport del PSC. CiU va mostrar durant la campanya estar interessada primer a pactar amb el PP de forma puntual.”

Comentari: la psoevergència també es podia evitar amb un govern Ciu-Erc. Ciu pacta amb el Psoe i amb el PP, Ciu fa el que pot de la manera que pot, igual que vosaltres.

-Raó 4: “L’entesa catalana pel progrés és la fórmula més inclusiva en nombre de forces polítiques i perquè permet empènyer la majoria de la població catalana i els seus representants (118 diputats davant de 17) en la direcció de l’autoestima i l’emancipació. L’altra fórmula hauria deixat l’esquerra subalterna a la intempèrie davant de lerrouxistes i espanyolistes.”

Comentari: aquesta entesa nacional pel progrés, l’antic tripartit al qual intel.ligentment heu canviat el nom, també inclou Ciu??? Ara si que no ho entenc. I què és l’esquerra subalterna, i això que el pacte Ciu-Psc l’hauria deixat a la intempèrie davant els espanyolistes?? Com en una batalla campal, com els Gangs of New york?? No sé què vol dir això, ho sento.

-Raó 5: “Un candidat procedent de l’emigració està fent passos per incorporar-se al catalanisme. L’altre candidat, pota negra catalana, retorna als seus orígens tèbiament catalanistes per practicar polítiques de partit frontissa espanyol, i posa interessos particulars per sobre dels del país.

Comentari: el Montilla és el candidat procedent de l’emigració? Tots sabem que el Montilla no ha fet ni hi ha indicis de que vulgui fer cap pas cap al catalanisme. Sobre l’altre candidat, difamacions i xafarderies que no cal ni comentar.

-Raó 6: “Per a la normalització política del país, és important que Esquerra sigui, en la major part del territori, la força alternativa a la centredreta de CiU. Això ja es dóna en molts municipis. Aquest acord pot facilitar l’acceleració d’aquest procés de nacionalització del mapa polític.”

Comentari: Esquerra és i serà la força alternativa a Ciu allí on la població sigui majoritàriament catalana, i ni Ciu ni Esquerra són ni seran formacions importants allí on la població és majoritàriament castellana. Per poder canviar la realitat primer heu d’acceptar-la tal com és, si no us equivocareu una vegada i una altra i no us podeu equivocar en una qüestió tan essencial, aconseguir la independència requereix molt temps, treball, intel.ligència i valor. No es poden fer errors d’aquests, ho sento.

-Raó 7: “Només un govern d’esquerres pot liderar sense excessius qüestionaments una política d’immigració que alhora garanteixi la seva incorporació social, que no vagi en detriment de les capes mitjanes, i que possibiliti la incorporació lingüística.”

Comentari: el control de la immigració, tant de la gent que entra com dels que ja hi són, és una qüestió essencial per a la supervivència de Catalunya, ja que des de Franco el poder espanyol té molt clar que la manera més simple d’eliminar les aspiracions de la nació catalana és diluint-la enviant a Catalunya immigrants massivament, a poder ser castellanoparlants. Però no entenc com Erc podrà liderar una política d’immigració sense tenir la Generalitat totes les competències en aquest tema, i amb un partit com el Psc que farà tots els possibles perquè els immigrants no s’integrin a la societat catalana sinó més aviat a l’espanyola, liderant el tripartit.

Per tot això, perquè aquests són motius molt poc sòlids i perquè jo i segur que la major part o una gran part dels vostres votants no entenen el que heu fet (i més quan el pacte ha estat votat per 36 dels 37 dirigents d’Esquerra, o sigui una cosa aparantment tan nefasta per Catalunya votada quasi per unanimitat!!?), et demano que m’expliquis els veritables motius d’aquest pacte. Explica-m’ho off the record, no ho diré a ningú, m’agradaria que algun dirigent d’Esquerra es tragués la màscara de polític i ens expliqués els motius de tot això. Perquè no vull pensar que no estimeu Catalunya. No vull pensar que l’odi a Ciu condiciona les vostres accions, perquè per poder avançar realment, i també per poder fer un referèndum d’autodoeterminació, hi haurà d’haver un pacte amb Ciu algun dia, si no no anirem enlloc. I sobretot quan es té un objectiu ni odis ni amors t’han de desviar d’ell, els sentiments no tenen res a veure amb això, ser català és dur i complicat, com tu ja has de saber, i els líders de Catalunya han de ser durs i llestos. I tingues en compte, Puigcercós, que si aquesta vegada no sou molt, molt més llestos que l’anterior (més llestos que el Psc sobretot), i no agafeu la paella pel mànec i no féu avançar Catalunya, de la manera que sigui però de forma notòria, si us deixeu prendre el pèl com en la legislatura anterior, Esquerra tornarà a ser un partit de 200000 votants, l’esperança que hem dipositat en vosaltres s’haurà esvanit, l’esperança en una Catalunya lliure gràcies a la lluita comandada per Esquerra, i serà una pena, una gran pena. Però si no ho podeu ser vosaltres, els catalans que ja vivim amb aquesta esperança crearem un altre partit que lluiti per la independència, farem el que sigui, ja no ens aturarà ningú, adéu.

Resposta d’Esquerra 7-11-2006:

Benvolgut Roger,

T’agraïm que ens hagis volgut fer arribar la teva opinió en aquests moments de gran intensitat política. Som conscients de la transcendència que qualsevol decisió que prenguem ara pot tenir per al futur del nostre país. És per això que els màxims dirigents del partit estan abocats aquests dies, amb cos i ànima, a parlar amb tothom i de tot amb l’objectiu de fer un govern de la Generalitat sòlid i ambiciós socialment i nacionalment, un govern que no depengui de Madrid.

La situació és prou complexa i, sigui quina sigui la composició final del govern, volem que sàpigues que, si Esquerra hi és, no permetrà cap pas enrere en matèria social ni en el camí cap a la plena sobirania.

Et demanem també que confiïs amb nosaltres i ens facis costat en aquest moment difícil però apassionant, que vivim com a partit i com a país.

Moltes gràcies.

Cordialment,

Equip negociador d'Esquerra