Perquè els periodistes catalans tendeixen desproporcionadament a l'espanyolisme?

Els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i concretament la presidenta del comitè professional de Tv3, Anna Farrero, demanen que els partits polítics no controlin la designació dels directius d'aquests organismes ni la informació que s'hi transmet. Bé, no sé exactament quina motivació té darrere aquesta reclamació, però em temo que és la següent: que Ciu deixi de tenir cap mena d'influència dins la CCRTV. Ciu i qualsevol altre partit que no sigui el Psc i potser el seu annex Icv. Farrero diu que "nosaltres estem desitjant fer informació plural, rigorosa i que interessi, i volem fer-nos responsables de totes i cadascuna de les nostres peces". És clar, ara que els informatius de Tv3 i bona part de la corporació està controlada no només per directius socialistes, sinó per periodistes favorables al Psc, és millor tallar qualsevol lligam amb el poder polític, i així podran assegurar una Corporació socialista per sempre més. O sigui que darrere una reclamació aparentment legítima, s’amaga la voluntat de convertir la CCRTV en ideològicament monocolor. I dic aparentment legítima perquè realment no ho és, ja que un mitjà de comunicació públic, pagat entre tots els contribuents, ha d’estar també controlat pels contribuents, i els representants d’aquests són els partits polítics. Als periodistes o a qui sigui els pot agradar més o menys la democràcia, potser preferirien un altre sistema (comunisme, feixisme, dictadura bananera, monarquia absoluta, anarquia?), però mentre visquem en aquest, i que sigui així per molts anys, tothom ha d’acceptar les regles del joc. I siusplau que no ens prenguin per burros als ciutadans.

Perquè em sembla que el control d'elements prosocialistes concretament de Tv3, és un fet que va més enllà de qui governi en un moment determinat aquest mitjà. Tinc la sensació que s'han apoderat dels informatius de Tv3 un grup de periodistes fanàticament socialistes, i per tant fanàticament espanyolistes, i que són endogàmics ideològicament, per la qual cosa només deixen entrar de periodistes d'informatius gent de la seva corda, amb la qual cosa conserven uns noticiaris de Tv3 pensats des de l'espanyolisme. Així aquest espanyolisme, aquest hispanocentrisme l'expressió clau del qual és "aquí a Espanya", es fa més o menys evident depenent de qui governa i quin partit controla els mitjans. Però aquesta realitat ja existia, em sembla, en els últims, o almenys a l'últim govern de Ciu. O sigui que quan es criticava tant els noticiaris de Tv3 per ser tendenciosos a favor de Ciu, ja estaven controlats per periodistes socialistes, el principal representant dels quals, i potser també l'organitzador i ideòleg, era el gran, gran Francino (que al final sembla que va haver de marxar de Tv3 per discrepàncies amb el propi "partido", que el va premiar abastament "por los servicios prestados al partido y a España", donant-li un programa en una de les cadenes de ràdio del Psoe, la Ser, i com ja sabem, obtenir un lloc del que sigui però amb tota España de públic, és la gran aspiració de tot socialista que s'aprecïi, la resta són collonades i trampolins). Vull dir que quan més intensament es van criticar els telenotícies per afavorir Ciu, és quan menys tendenciosos eren, i segurament l'augment de la crítica va ser propiciada pels mateixos periodistes de què parlem, perquè no fos tant evident el que estava passant.

Bé de tota manera, crec que puc afirmar rotundament, i sense gaire por d'equivocar-me, que la tendenciositat a favor de Ciu, que va existir és clar, era una brometa d'infantó en comparació amb el que està passant avui, ja que els informatius de Tv3 són els més tendenciosos del món a favor de tots els tòpics del ventall ideològic "progre", si exceptuem els d’una dictadura com per exemple la de Fidel Castro. I ja no parlo de la visió espanyola des de la qual estan fets (tema que ha estudiat molt acuradament Víctor Alexandre (blog), al seu llibre "Tv3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?"), perquè crec que aquesta tendència ha disminuït poc o molt des de les recents eleccions al Parlament(un altre dia faré un post sobre aquest tema, quan tingui prou dades). Com a exemple paradigmàtic, el que va posar Vicent Sanchís al programa de Ferran Monegal, quan va comparar la mateixa notícia sobre uns soldats israelians que havien disparat a uns palestins vestits com dones perquè creien que portaven armes amagades sota els vestits, donada a Tv1 i a Tv3. Les dues televisions estan controlades pels socialistes, però a Tv1 ensenyaven al final la imatge amb els homes obrint-se el vestit i ensenyant les armes, i a Tv3 deien que els soldats israelians els havien disparat tot i que no s'havia demostrat que anessin armats, i no van ensenyar la imatge dels homes obrint-se el vestit!! Les dues noticies es basaven en el mateix vídeo fet per una agència internacional, però Tv3 havia tallat el final, en pro de potenciar la imatge d'uns palestins indefensos i uns israelians-jueus pro-americans poderosos, dolents i sanguinaris. La manipulació informativa més primària al servei de l'imaginari progre més tronat. Bé no m'extendré en adjectivacions (negatives clar) sobre això.

Tot això ho he exposat com a paradigma del que és el periodisme actualment a Catalunya. Perquè potser els periodistes dels noticiaris de Tv3 no representen tots els periodistes catalans, però si una part molt, molt considerable, la qual cosa explica també en gran part perquè dominen d'aquesta manera aquests noticiaris, sense discrepàncies en aparença. I la meva pregunta és, sent Catalunya un país on a pesar de tot els partits catalanistes encara tenen majoria absoluta, o sigui on la majoria de votants són catalanistes, on cada cop hi ha més catalans desacomplexats de ser-ho, on cada cop és més la gent compromesa amb el país, perquè la professió periodística no reflecteix aquesta realitat, com a mínim proporcionalment a la població en general, com seria lògic? Perquè dona la sensació que els ciutadans van cap a un procés de desacomplexament nacional, i els periodistes cada cop semblen més acomplexats, i més compromesos amb Espanya? Bé doncs jo, que precisament sóc llicenciat en periodisme, encara que no m'hi dedico, tinc una explicació per aquest fenomen, basada en els següents punts:

1er-La professió periodística és poc amiga de la reflexió en profunditat sobre qualsevol tema, ja que el periodisme es basa en la immediatesa i en la varietat d'informacions. Un periodista ha de parlar de bastants o molts temes al llarg d'un sol dia, i ho ha de fer relativament ràpid. Això habitua (o potencia en molts casos) a una forma de pensar, com dic, poc compatible amb la reflexió profunda.

2on-El periodista és el creador, però també el primer usuari dels tòpics. Els llocs comuns (tòpics) són arguments que s’apliquen a un conjunt de casos semblants, en general coneguts i acceptats per tothom, i que serveixen per facilitar/optimitzar la comunicació d'informacions. Els periodistes viuen entre els tòpics, naden en ells, perquè la seva feina els porta a fer-ho. Aquest fet, sumat a la seva poca predisposició a la reflexió en profunditat, com s’ha dit, els converteix també en víctimes d'aquests tòpics. Els llocs comuns, a més d'eines de treball, es converteixen en allò que configura el seu pensament, la seva visió del món. I qui és i ha estat el gran productor de tòpics en la nostra àrea d'influència mediàtica i cultural? Doncs Espanya, és clar. Espanya és productora de tòpics espanyolistes i per tant anticatalans, tòpics que en gran part estan arrelats en la ment de tots els catalans com a herència cultural, i que configuren el tan anomenat "autoodi català". Són tòpics que els catalans que hem entrat en un procés de desacomplexament hem anat expulsant de la nostra ment, però que sembla que als periodistes, perquè tenen els tòpics com a modus vivendi, els costa més. I imbricats amb els tòpics espanyolistes, també hi han tots els tòpics de la pseudoesquerra que predomina a Espanya, i especialment a Catalunya, els dels autoanomenats “progressistes” o, més popularment, “progres”. Aquestes idees configuraven el pensament d’esquerres a bona part d’Europa durant la guerra freda, i l’autoanomenada esquerra catalana les ha conservat sense canvis remarcables fins avui dia. Això en un món que ja no és el mateix i on aquests tòpics ressonen com ecos del passat als ulls de qualsevol que analitzi les coses sense encotillaments (en aquest sentit l’esquerra europea avança cap a la seva reformulació, de la mà de persones com Segoléne Royal, però això és un tema per un altre post). Aquest pensament progre no considera el debat nacional com a important, i per tant no el té en compte. És més, el debat nacional és un estorb per aquesta mena de pensament, perquè afirma que hi han coses igual o més importants que aquest conjunt d'idees “autosuficients” que el formen.

3er-A més, i com alerta Joaquim Maria Puyal en un manifest, l’exercici del periodisme a Catalunya cada cop s’allunya més de la imatge del periodista compromès, que busca pel seu compte la veritat i intenta demostrar amb dades empíriques allò de què informa. Cada cop més els poders amb voluntat d’influència són més conscients de la importància que té participar en els mitjans de masses, i tendeixen a crear notícies que envien als mitjans quasi “empaquetades” molts cops, i el periodista s’amotlla a aquesta situació que li facilita en part la feina. I com també comenta Puyal, el periodista té com a prioritat servir l’interés del propietari del mitjà pel qual treballa, enfront de servir l’interés públic, o sigui oferir informació contrastada, plural, etc. I no cal esmentar, suposo, que en aquests moments quasi tots els mitjans de comunicació de masses amb més audiència a Catalunya, tant els públics com els privats, estan controlats pel Psc: la televisions i ràdios de la CCRTV, Com Ràdio, El Periòdico, El Punt...

CONCLUSIÓ

En conclusió, una gran part dels periodistes catalans han construït el seu ideari bebent dels tòpics creats pels poders espanyols i dels creats pels poders "progres" espanyols i catalans , una configuració ideal (uns neguen activament l’existència d’una nació catalana i els altres la neguen passivament ignorant-la) per blindar-los mentalment davant qualsevol tòpic creat des del poder català. A aquest estat de coses hi contribueix l’esperit acomodatici, l’allunyament de la professió periodística de la idea del periodista com a algú compromés amb l’interés públic, amb capacitat crítica i que busca o contrasta la notícia pel seu compte. I també que, com he dit, actualment els mitjans catalans amb més audiència estan tots en mans del Psc (o sigui l’espanyolisme), així com tots els poders executius, i el no tenir rivals mediàtics ni haver de fer de contrapoder crític amb els governants contribueix a l’abúlia periodística d’aquests mitjans.

Els mitjans de comunicació en català, i especialment els públics, necessiten professionals de la informació compromesos amb el país, ja que han de ser capaços d’anar contracorrent de l’opinió i els conceptes que es transmetent majoritàriament en la seva pròpia àrea mediàtica i cultural (espanyols), i oposar a aquests opinió i conceptes que creïn un imaginari colectiu català. Aquesta feina ha de ser constant, proactiva i creativa. Si no és així, es contribueix a un imaginari colectiu, l’espanyol, que nega l’existència d’una realitat nacional catalana, per tant redueix tot el relacionat amb Catalunya a un fet folklòric i regional, i per tant considera que l’existència de mitjans públics catalans, i d’un poder català en general, no té cap sentit. La qual cosa porta a la conclusió que no cal que existeixin, evidentment. En definitiva, que en el cas dels periodistes dels telenoticies de Tv3, aquests fan proselitisme de la desaparició del propi mitjà on treballen, la qual cosa faria riure si no fos que és veritat.

Sortosament, l’imaginari nacional català ha resistit segles de dominació, amb diverses dictadures i, encara que malmés (els tòpics espanyols han penetrat en la ment del catalans), encara existeix i seguirà existint a pesar del sistema mediàtic i la classe periodística actual. Però això no treu que, en el seu procés de construcció nacional -o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població-, Catalunya necessita crear un sistema mediàtic català/catalanista. I la peça entorn la qual ha de girar aquest sistema han de ser la televisió i la ràdio públiques. És essencial per la nostra supervivència a llarg termini, així com per l’avanç en el procés de construcció nacional (recíprocament també aquest avanç és essencial per la nostra supervivència a llarg termini).

El que Tv3 i la CCRTv en general estigui en mans catalanistes no només és necessari per la nostra supervivència, sinó que a més seria sa en aquests moments, ja que actualment tots els mitjans de masses catalans amb més audiència a Catalunya estan en mans del Psc, i a més aquest partit controla la Generalitat, el govern espanyol i els organismes municipals importants. O sigui que el Psc té un poder quasi omnímode a Catalunya, amb cap mitjà de comunicació que li fagi de contrapoder, exceptuant el sempre batallador Avui, amb no massa influència, i la ràdio Rac. Aquesta situació de poder absolut (a tall de broma, i parafrasejant Lluís XIV, el Rei Sol, es pot dir que el PSC és el Partit Sol de Catalunya) és, esperem almenys, circumstancial, però és el que està passant.

En definitiva, crec que el poder català hauria de tenir com a prioritat el fet de controlar els mitjans de la CCRTV, i assegurar al seu torn que hi treballin únicament periodistes compromesos amb el país, o almenys no deixar que els que no ho estiguin tinguin rellevància en l’organització, ja que aquest organisme és un dels pilars de la construcció nacional. I si no es fa així la CCRTV no tindrà raó de ser.

POSSIBLES SOLUCIONS A LA SITUACIÓ DEL PERIODISME A CATALUNYA

-Que a les facultats de periodisme catalanes s’eduquin a periodistes compromesos amb el país. Que s’ensenyi història de la Catalunya moderna junt amb la història del periodisme català. Que s’expliqui com es va crear la televisió i la ràdio catalanes, i perquè. Que s’ensenyi a escriure correctament en català, etc., etc.

-Que a les facultats s’inculqui l’amor per la professió periodística, per l’esperit crític, que s’ensenyi a anar a buscar i contrastar les noticies. Que s’ensenyi la funció del periodisme com a element crític del poder. Que es es posin exemples de bon periodisme, que es combati l’actitud acomodaticia i abúlica. Que es cultivi l’hàbit de la l’estudi i la reflexió acurada, com a complement necessari a l’activitat periodística usual que prima varietat i rapidesa.

-Que s’expliqui clarament als futurs periodistes com es configura el sistema mediàtic, que cada mitjà és una empresa i que aquesta respon a uns interessos, però que l’únic valedor del bon periodisme és el propi periodista. Que s’expliqui que el periodisme és una professió dura, que en general es paga malament i que cal veritable vocació per dedicar-s’hi.

PD: qui llegeixi aquest post i vulgui aportar altres solucions per millorar aquesta situació, o bé tingui dades per corroborar –o bé refutar, és clar- el que dic, serà molt benvingut.

Perquè he votat i potser no tornaré a votar Esquerra

Aquest text és un comentari que vaig escriure com a resposta a un article de Salvador Sostres publicat a l'Avui http://www.avui.cat i al seu blog http://www.salvadorsostres.com/ el dia 2 de novembre, en el qual Sostres es mostrava molt decebut amb els resultats de les eleccions, especialment amb els resultats d'Esquerra, ja que els partits del tripartit podien tornar a sumar i Ciu no havia tret els vots esperats, i expressava la seva perplexitat per aquests fets: "Estic decebut pel país, del país. Si una nació, després del desastre del tripartit, encara li torna a donar la seva confiança; si una nació, després del ridícul estrepitós que ha fet Esquerra i del mal que li ha fet al país li dóna encara 21 diputats, vol dir que aquest país no va enlloc ni respon a cap projecte clar i està sumit en la més absoluta mediocritat. Aquests resultats reflecteixen això, una gran mediocritat", i "No entenc gaire els resultats, no entenc gaire com ha pogut passar, Convergència tenia de llarg el millor candidat i ha fet de llarg la millor campanya".

Bonament li intento explicar perquè això ha pogut passar, que inclou el raonament de perquè jo i segurament molts d'altres vam votar Esquerra, empesos a més per l'esperança que no tornarien a reeditar un desastre com havia estat el tripartit, i que no farien president algú com Montilla, esperança una mica il.lusa com hem pogut comprovar. Però el que hagi passat després no treu validesa als motius pels quals jo i molts catalans vam votar Esquerra, molts catalans que és possible que no tornem a votar Esquerra en properes eleccions si no fan alguna cosa imprevista i espectacular.

I considero que és important explicar perquè molts vam votar Esquerra a pesar i fins i tot contra el tripartit, perquè són els vots de "l'esperança pura per la independència", els vots de la gent que contraposem l'esperança d'aconseguir un dia la independència a qualsevol altra cosa, i si Esquerra s'hagués definit clarament a favor de tornar a fer el tripartit, no l'haguèssim votat, i com a molt mínim hagués tret tres escons menys, i el tripartit no s'hagués pogut reeditar. I perquè aquests votants, que ens sentim poc o molt enganyats, som els responsables de que hi torni a haver un tripartit i de que Montilla sigui president.

Comentari a l'article de Salvador Sostres "Estem malalts" publicat al diari Avui i al seu blog el dia 2-11-2006:

"A veure Sostres, fem un anàlisi diferent. Primer de tot cal observar que el catalanisme no ha augmentat, com semblava que era la tendència i era d'esperar, ciu i erc sumaven 69 diputats el 2003 i en sumen 69 ara. I això aparentment no és bona senyal pels objectius del catalanisme.

Convergència és un partit de poder, una màquina ben engreixada, amb bons gestors, un màrqueting més o menys eficaç però audaç i original, un partit sòlid, amb trempera i amb voluntat de liderar. Un partit orgullòs que et fa sentir orgullòs de ser català, això és cert. Però els catalans tenim un problema essencial: el problema de la supervivència. I el ser que veu la possibilitat de la mort a prop fa el que sigui per evitar-la, es deixa guiar per l'instint més primari i dedica les seves energies a no morir. A menys que no tingui altra opció que la mort, llavors es resigna. Però la veritat és que els catalans estem vius i que sapiguem no tenim cap malaltia terminal.

Però hi ha una cosa que posa la nostra supervivència en perill: estem sotmesos a una nació, la castellana, que té com a objectiu en relació a nosaltres la nostra eliminació o assimilació a ella, i és més poderosa i pot ser que ho aconsegueixi. I això hi ha molts catalans que ho veuen o ho intueixen, i saben perfectament com actua convergència, perquè l'hem vist governar durant més de 20 anys, i saben que la seva acció es basa en el pacte amb els castellans, en anar aconseguint coses a poc a poc, en la moderació i la prudència. Però aquesta estratègia, pot portar-nos una gran estabilitat política, social i econòmica, si, però podem estar decennis i segles aconseguint petites cosetes i el propi mètode no indica que aquest procés hagi de culminar en la independència respecte dels castellans. O sigui que Sostres coi, potser estem perdent el temps miserablement, no et sembla? I hi ha molts catalans que estem farts de miquetes, de prudència i volem cridar que volem viure dignament, completament, i simplement no ens ve de gust viure en una injusticia permanent. I com que res ens impedeix demanar el que volem directament, doncs tenim ganes de fer-ho.

I Erc doncs sincerament ho han fet bastant malament, i el Carod ha perdut completament els papers i encara ara no para de queixar-se del que li han fet, quan el que li ha passat és perquè és burro. Però Erc és el partit que radicalitza la situació, que ens acosta a la desitjada emancipació, que fa que convergència i de retruc els altres partits (aquests només de boquilla però és igual) intensifiquin el seu discurs catalanista (erc és el partit que primer va dir que calia un nou estatut, després convergència i els altres s'hi van apuntar, després el que ha sortit ha estat un ninot mal apedaçat però alguna cosa s'ha fet), que fa que els castellans s'escandalitzin i es posin histèrics perquè volem més poder i volem la independència, que ens ataquin obertament, la qual cosa porta a que els catalans s'adonin que no són els nostres amics sinó els enemics i es vagin despertant del sopor de tòpics espanyols en el qual viuen sumits. Fa que es despertin i que un dia vulguin votar Si en un referèndum d'autodeterminació. I si que Erc ho ha fet fatal, però és la que fa que tot es desperti, que ens dona esperança, Sostres, que ens fa pensar que tot és possible, i si és possible no hi ha temps per perdre, mai hi ha temps per perdre, que potser demà és massa tard coi! I per això jo i tants altres hem votat Erc, perquè volem sobreviure!

I ho sento Sostres, però estic segur que aquesta campanya tan audaç del Madí no ha aconseguit ni un vot més per CiU si és que no n'hi ha restat, perquè els votants de CiU no són joves audaços com per exemple jo, són gent que vol conservar el relativament poc poder català que tenim, gent que estima el seu país però que no vol exabruptes, sinó només seguretat i ni que sigui un govern català a la Generalitat, i que probablement ja s'havien adonat que el tripartit havia estat un desastre. Entenc que et sentis identificat i orgullós amb Convergència, però almenys considera que potser Ciu no és el que més li convé o l'únic que li convé a Catalunya, a no ser que canvii el seu tarannà de forma essencial, adéu."

P.D.: En els últims dies he incorporat el concepte de "construcció nacional"-o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població- al meu ideari, sobretot després de llegir alguns articles sobre la situació política de l'ex-president Jordi Pujol a la seva web http://www.jordipujol.cat/. I veig des d'un altre punt de vista la feina de Ciu, ha estat un partit que ha fet avançar a grans passes la construcció nacional, des d'una transició en què no teniem res. I aquesta construcció nacional és i té com a objectiu final, no pot ser d'una altra manera, la creació d'un Estat. Però la veritat és que segurament els avenços en aquesta construcció nacional es van afeblir en els últims temps ja de Pujol, segurament en comparació amb el molt que s'havia aconseguit en els anys posteriors a la transició (Generalitat amb un poder remarcable, Tv3, etc.). Per tant part del catalanisme ha vist la necessitat d'accelerar aquest procés, de crear algun revulsiu, i Esquerra, un partit que aposta clarament per la independència, podia ser aquest revulsiu. Però si Esquerra no és aquest accelerador, llavors suposo que no cal dir cap a quin partit anirà aquest vot descontent amb aquesta formació, almenys de moment, no?

Missatge a Joan Puigcercós

Encetaré el meu blog reproduïnt el missatge que vaig enviar al dirigent d'Esquerra Joan Puigcercós el dia 6-11-2006 (i la resposta d'Esquerra, o més aviat contesta de compromís). Estava molt amoïnat, em sembla que com molts altres catalans, especialment molts dels que haviem votat Esquerra, intentant esbrinar les raons per les quals Esquerra s'havia decantat per aquest nou tipartit ara anomenat Entesa Nacional de Progrés. Volia exigir explicacions, o alguna explicació sòlida almenys, als mateixos dirigents d'Esquerra, però ja m'he adonat que els polítics no poden sortir-se de la disciplina i la linia ideològica i estratègica que marca el seu propi partit, com és natural per altra banda.

Missatge enviat al blog de Joan Puigcercós http://puigcercos.blocsesquerra.cat/ el 6-11-2006:

Hola Puigcercós,

suposo que no em contestaràs perquè ja tens prou feina, però m'agradaria que algun dirigent d'Esquerra m'expliqués a mi i a tots els que us hem votat com a opció que representa la màxima aspiració del catalanisme, o sigui la lluita per la independència de Catalunya, més enllà de la inclinació per dretes o esquerres (que personalment penso que no explica realment les diferències entre partits), perquè heu fet un pacte de govern on el partit dominant, el Psc, és anticatalà, en el sentit que és espanyol i com a tal té com a objectiu en relació a Catalunya l’eliminació de la nació catalana; perquè heu fet president Montilla, un home que més enllà de la seva categoria (que no en té cap, amb perdó) no és català, és espanyol i representant de l’espanyolisme més diàfan; perquè ja no parleu d’independència, ni tan sols parleu de Catalunya, la qual cosa vol dir que la vostra faceta catalanista, la que més interessa, segur, a la major part de gent que us votem, ha desaparegut per deixar només la faceta d’esquerres, que en la meva opinió i en la de la majoria de votants és totalment secundària (la gent d’”esquerres” i punt, per dir-ho així, ja té el seu partit ideal en els “caps de suro”, amb perdó, d’Icv, o bé els que es senten d’esquerra i espanyols, tenen el Psc). He llegit les raons per al nou pacte, penjades a la web d'Esquerra http://www.esquerra.cat/ i, amb perdó, em semblen majoritàriament “collonades” i preses de pèl, com et comentaré ara:

-Raó 1: “Un cop sabut que ni CiU ni PSC no oferien altra cosa que desplegar l’Estatut en els propers anys i que no hi havia damunt la taula cap proposta sobiranista, Esquerra considera que la prioritat és garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social. Només amb programes de serveis públics universals podem garantir-la”.

Comentari: és veritat que Ciu no ha fet cap proposta sobiranista, encara que sens dubte és el partit més sobiranista després de vosaltres. La cohesió nacional i social no és el mateix. No ens enganyem, no tots els habitants de Catalunya pertanyen a la nació catalana, també una gran part pertanyen a la castellana, el que cal és convèncer gent d’altres nacions que s’uneixin a la nació catalana, o bé que els interessos de la nació catalana els convenen. Precisament la cohesió nacional seria crear ponts de diàleg entre el catalanisme moderat de ciu i el més radical vostre. Per fer programes de serveis públics universals, que suposo que vol dir millorar els serveis públics, no cal fer cap govern de partits de suposada esquerra, amb un govern amb Ciu també es podrien fer, i sobretot calen diners per fer això, que només es podran aconseguir negociant/pressionant a Madrid, suposo que a través d’aprofitar al màxim el context financer que proposa el nou estatut.

-Raó 2: “És el govern que s’ha pogut decidir a Catalunya. Els altres, tots presidits per Mas, eren desitjats i empesos des de Madrid pel PSOE o pel PP”.

Comentari: un govern d’Esquerra i Ciu també era desitjat i empés des de Madrid??, crec que no.

-Raó 3: “És el millor govern per evitar el pitjor, la psoevergència. Amb aquest tipus de govern l’Estatut quedaria un altre cop retallat en el seu desplegament. CiU ha mostrat el seu escàs catalanisme pactant a Madrid amb Zapatero la priorització d’un govern amb el suport del PSC. CiU va mostrar durant la campanya estar interessada primer a pactar amb el PP de forma puntual.”

Comentari: la psoevergència també es podia evitar amb un govern Ciu-Erc. Ciu pacta amb el Psoe i amb el PP, Ciu fa el que pot de la manera que pot, igual que vosaltres.

-Raó 4: “L’entesa catalana pel progrés és la fórmula més inclusiva en nombre de forces polítiques i perquè permet empènyer la majoria de la població catalana i els seus representants (118 diputats davant de 17) en la direcció de l’autoestima i l’emancipació. L’altra fórmula hauria deixat l’esquerra subalterna a la intempèrie davant de lerrouxistes i espanyolistes.”

Comentari: aquesta entesa nacional pel progrés, l’antic tripartit al qual intel.ligentment heu canviat el nom, també inclou Ciu??? Ara si que no ho entenc. I què és l’esquerra subalterna, i això que el pacte Ciu-Psc l’hauria deixat a la intempèrie davant els espanyolistes?? Com en una batalla campal, com els Gangs of New york?? No sé què vol dir això, ho sento.

-Raó 5: “Un candidat procedent de l’emigració està fent passos per incorporar-se al catalanisme. L’altre candidat, pota negra catalana, retorna als seus orígens tèbiament catalanistes per practicar polítiques de partit frontissa espanyol, i posa interessos particulars per sobre dels del país.

Comentari: el Montilla és el candidat procedent de l’emigració? Tots sabem que el Montilla no ha fet ni hi ha indicis de que vulgui fer cap pas cap al catalanisme. Sobre l’altre candidat, difamacions i xafarderies que no cal ni comentar.

-Raó 6: “Per a la normalització política del país, és important que Esquerra sigui, en la major part del territori, la força alternativa a la centredreta de CiU. Això ja es dóna en molts municipis. Aquest acord pot facilitar l’acceleració d’aquest procés de nacionalització del mapa polític.”

Comentari: Esquerra és i serà la força alternativa a Ciu allí on la població sigui majoritàriament catalana, i ni Ciu ni Esquerra són ni seran formacions importants allí on la població és majoritàriament castellana. Per poder canviar la realitat primer heu d’acceptar-la tal com és, si no us equivocareu una vegada i una altra i no us podeu equivocar en una qüestió tan essencial, aconseguir la independència requereix molt temps, treball, intel.ligència i valor. No es poden fer errors d’aquests, ho sento.

-Raó 7: “Només un govern d’esquerres pot liderar sense excessius qüestionaments una política d’immigració que alhora garanteixi la seva incorporació social, que no vagi en detriment de les capes mitjanes, i que possibiliti la incorporació lingüística.”

Comentari: el control de la immigració, tant de la gent que entra com dels que ja hi són, és una qüestió essencial per a la supervivència de Catalunya, ja que des de Franco el poder espanyol té molt clar que la manera més simple d’eliminar les aspiracions de la nació catalana és diluint-la enviant a Catalunya immigrants massivament, a poder ser castellanoparlants. Però no entenc com Erc podrà liderar una política d’immigració sense tenir la Generalitat totes les competències en aquest tema, i amb un partit com el Psc que farà tots els possibles perquè els immigrants no s’integrin a la societat catalana sinó més aviat a l’espanyola, liderant el tripartit.

Per tot això, perquè aquests són motius molt poc sòlids i perquè jo i segur que la major part o una gran part dels vostres votants no entenen el que heu fet (i més quan el pacte ha estat votat per 36 dels 37 dirigents d’Esquerra, o sigui una cosa aparantment tan nefasta per Catalunya votada quasi per unanimitat!!?), et demano que m’expliquis els veritables motius d’aquest pacte. Explica-m’ho off the record, no ho diré a ningú, m’agradaria que algun dirigent d’Esquerra es tragués la màscara de polític i ens expliqués els motius de tot això. Perquè no vull pensar que no estimeu Catalunya. No vull pensar que l’odi a Ciu condiciona les vostres accions, perquè per poder avançar realment, i també per poder fer un referèndum d’autodoeterminació, hi haurà d’haver un pacte amb Ciu algun dia, si no no anirem enlloc. I sobretot quan es té un objectiu ni odis ni amors t’han de desviar d’ell, els sentiments no tenen res a veure amb això, ser català és dur i complicat, com tu ja has de saber, i els líders de Catalunya han de ser durs i llestos. I tingues en compte, Puigcercós, que si aquesta vegada no sou molt, molt més llestos que l’anterior (més llestos que el Psc sobretot), i no agafeu la paella pel mànec i no féu avançar Catalunya, de la manera que sigui però de forma notòria, si us deixeu prendre el pèl com en la legislatura anterior, Esquerra tornarà a ser un partit de 200000 votants, l’esperança que hem dipositat en vosaltres s’haurà esvanit, l’esperança en una Catalunya lliure gràcies a la lluita comandada per Esquerra, i serà una pena, una gran pena. Però si no ho podeu ser vosaltres, els catalans que ja vivim amb aquesta esperança crearem un altre partit que lluiti per la independència, farem el que sigui, ja no ens aturarà ningú, adéu.


Resposta d’Esquerra 7-11-2006:

Benvolgut Roger,

T’agraïm que ens hagis volgut fer arribar la teva opinió en aquests moments de gran intensitat política. Som conscients de la transcendència que qualsevol decisió que prenguem ara pot tenir per al futur del nostre país. És per això que els màxims dirigents del partit estan abocats aquests dies, amb cos i ànima, a parlar amb tothom i de tot amb l’objectiu de fer un govern de la Generalitat sòlid i ambiciós socialment i nacionalment, un govern que no depengui de Madrid.

La situació és prou complexa i, sigui quina sigui la composició final del govern, volem que sàpigues que, si Esquerra hi és, no permetrà cap pas enrere en matèria social ni en el camí cap a la plena sobirania.

Et demanem també que confiïs amb nosaltres i ens facis costat en aquest moment difícil però apassionant, que vivim com a partit i com a país.

Moltes gràcies.

Cordialment,

Equip negociador d'Esquerra