dilluns, de juliol 30, 2007

Perquè volen matar la gallina dels ous d'or??

Parafrasejant la famosa -ens la fiquen a tot arreu- cançó de Julieta Venegas, és probable que em mereixi -ens mereixem tots els catalans- aquests polítics que tenim, però jo no els vull. De què collons -amb perdó- ens serveix aquesta classe política??? I ja no parlo dels polítics d'un o altre partit. Parlo de tots, del conjunt. En aquest precís moment de la nostra història, Catalunya està patint, més clarament que mai, la desídia i la manca d'inversió de l'Estat. Mentre que el nostre país és el que aporta més al conjunt d'Espanya, gràcies a l'expoli, acreditat per tothom, no només per estudiosos catalans i/o catalanistes, sinó per institucions tan espanyoles com el BBVA, de què som objecte.

Ara seria un moment ideal perquè el catalanisme polític expliqués la clara connexió entre tots els problemes que patim i la injustícia que comet el poder espanyol amb nosaltres. Seria el moment de reclamar més autogovern, de fer veure la necessitat de la independència a més gent, de parlar clar, i de fer avançar el país. Però què fa el catalanisme polític?? Res.

Existeixen clars símptomes, que ens poden fer pensar que, des del poder espanyol, ja fa temps que està posat en marxa un pla per evitar que Catalunya sigui un centre econòmic rellevant: atracció de totes les seus de multinacionals a Madrid, traves al creixement internacional del Prat, traves a la connexió ferroviària amb Europa, manca d'inversió en carreteres, electricitat, i en totes les infraestructures de comunicació i energia en general -coses, totes elles, que foragiten la possible inversió extrangera a Catalunya-, i empobriment a través de l'expoli fiscal pur i dur. A més de totes les coses, sabudes o no, i que s'han pogut quantificar o no -per opacitat informativa de l'Estat-, que em deixo, que seguríssim que n'hi ha unes quantes. Dit tot això, no sona molt a diferents símptomes d'una mateixa malaltia?? Exacte, és el virus que ens inocula subreptíciament -tant com pot-, Espanya. La malaltia de la marginació en un món econòmicament globalitzat, i de l'empobriment premeditat.

Perquè ho fa, tot això, Espanya, si Catalunya és la gran subvencionadora de bona part del seu creixement i benestar??? És que no s'ha de cuidar, la gallina dels ous d'or, perquè en segueixi donant?? Doncs es veu que no. Si en algun moment s'ha potenciat aquesta gallina ponedora -Catalunya-, ara sembla que la consigna ha canviat. I que la nova estratègia és matar la gallina -enfonsar-nos. Amb quin objectiu?? Amb el que alguna crisi econòmica ens afecti especialment, i es produeixin tota mena de conflictes socials, tenint en compte que en els últims 7 o 8 anys han arribat a Catalunya 1,5 milions d'immigrants, la major part mà d'obra poc qualificada, i que presumiblement, serien els primers a quedar-se sense feina en cas de crisi?? Algú -que cregui que la hipòtesi que exposo és certa-, té alguna idea de perquè Espanya ens vol enfonsar en la misèria en el context actual??

I davant de tots aquests fets deplorables, els nostres polítics callen. I qui calla, otorga, com diuen els castellans. Possiblement, estem patint els efectes d'un pla del poder espanyol per empobrir-nos, i enriquir Madrid al seu torn, i què fa la classe política catalana?? Espera, tensa, a veure si li cau una mica més de poder. Es mira el melic. I ningú mira Catalunya. I a mi, que procuro observar-la atentament, sovint em venen esgarrifances. Però, contràriament al que diu Venegas, no puc, ni vull, dir, m'en vaig, quina llàstima però me'n vaig, m'acomiado de tu i me'n vaig. No. Em quedo, no m'agraden els polítics que tenim, ni la situació que pateix el meu país: no els vull, però em quedo, obviament.

dimarts, de juliol 24, 2007

Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta per l'apagada!!!!


Ja n'hi prou caram: expoli que ens empobreix, atracció de les seus de les multinacionals cap a Madrid, prohibició per llei de l'arribada de vols internacionals al Prat -en favor de Madrid-, negació del traspàs de serveis i infraestructures bàsics, cada cop més mal gestionats i degradats -conversió de Catalunya en un barri perifèric de Madrid, en definitiva-, caos de Renfe, i ara... apagada massiva a la capital i rodalies: milions d'euros de vendes perduts, caos... Prou redéu, fem notar d'una vegada la nostra indignació per la presa de pél que és la pertinença a Espanya, l'únic objectiu de la qual és xuclar-nos fins deixar-nos en la misèria, a part d'acabar amb les nostres senyes d'identitat.

Faig una crida a tots els catalans a protestar de forma silenciosa, cada vegada que la nostra societat sofreixi les conseqüències de la desídia de l'administració espanyola a Catalunya, i dels seus monopolis públics i pseudopúblics. Enlloc de picar cassoles, o a més a més, proposo que tots pengem l'estelada als nostres balcons, mentre duri l'apagada i fins uns quants dies després. Jo ja ho vaig fer anit.

Envieu el següent missatge per mòvil a com més contactes millor: "Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta contra les apagades d'Endesa. Espanya ens enfonsa en la misèria, reclamem silenciosament la independència en cada situació com aquesta. Passa-ho!!" Fem-nos notar, activem-nos per una Catalunya autogovernada, més rica, millor organitzada i amb un futur més brillant i democràtic!!!

dimecres, de juliol 18, 2007

Decàleg del catalanista del segle XXI (sense el qual no hi haurà independència)

1-En la vida quotidiana, parlar sempre en català a tothom i a tot arreu, a no ser que no t’entenguin. En aquest cas, anar dient les coses en català, i traduïnt-les tot seguit -si les circumstàncies ho permeten. Tot això, sempre amable i educadament i com si fos la cosa més normal del món –que ho ha de ser. (Per a més concreció sobre aquest hàbit, veure el decàleg del catalanoparlant de Tilbert Stegmann). Ser conscient de la importància de no canviar de llengua, per aconseguir que el català sigui una llengua necessària a nivell social, i no acabi desapareixent.

2-Informar-se sobre la realitat de Catalunya, la seva cultura i llengua, i conèixer la història del país.

3-Ser conscient de la injustícia que viu Catalunya com a poble des de fa segles, a causa d’estar integrat en un Estat-nació dominat per la nació castellana, que tradicionalment imposa el seu govern, lleis, cultura i llengua sobre Catalunya, amb la voluntat d’uniformitzar cultural, lingüística i nacionalment tot el territori de l’Estat. Ser capaç d’explicar aquesta injustícia. I tenir clar que, l'única manera de desfer-se'n, és fent ús de la capacitat que té qualsevol poble de decidir lliurement la mena de govern i el futur que vol.

Comunicar, tant com sigui possible, el fet d’aquesta injustícia, que cal superar, a altres catalans. També, explicar-los la importància de parlar sempre en català. Donar a conèixer, tant com sigui possible, la realitat de Catalunya a immigrants nous i vells. A visitants. I a coneixences extrangeres quan es surti de Catalunya.

4-Votar sempre a partits catalanistes (a nivell de Catalunya, CiU i ERC). Col.laborar en associacions, adherir-se a moviments, participar en manifestacions, etc., dirigides a reivindicar i lluitar pel país, la seva cultura i llengua, en la mesura del possible.

5-Com a consumidors, preferenciar la compra de productes etiquetats en català, l’ús de serveis anunciats i oferts en català, el consum de productes culturals en català, etc. A tot arreu on sigui possible, exigir que ens entenguin, almenys, en català.

6-Com a empleats, en la mesura del possible, intentar potenciar que el català sigui la llengua vehicular dins l’empresa, si no ho és ja.

Com a empresaris, contractar només personal que parli català, i fer que la llengua vehicular dins l’empresa, i que tota la publicitat i informació dirigida als consumidors catalans, estigui en català. Si és possible, col.laborar econòmicament amb iniciatives i associacions en favor dels drets nacionals, la cultura i la llengua.

7-Estar sempre amatent a desterrar del nostre pensament idees que provinguin del complex d’inferioritat que els catalans rebem “de naixença” com a herència cultural. Aquest complex és produït per la propaganda multisecular de desprestigi de la cultura, llengua i nació catalanes per part del poder espanyol, en favor de tot allò espanyol-castellà. Cal eliminar qualsevol rastre de tòpic espanyolista de la nostra ment, només així podem pensar lliurement, sense interferències esclavitzants, allò que som i el que ens convé. Potenciar, per contra, l'orgull de ser -en el sentit de sentiment legítim de satisfacció amb el que un és, en cap cas en el sentit d'arrogància.

8-Estar atents a les maniobres del poder espanyol, i de l’espanyolisme, especialment dins de Catalunya, contra el nostre país, cultura i llengua, i denunciar-les en la mesura del possible.

9-A pesar que la tasca que cal realitzar ens sembli ingent, i que ens doni la sensació que, la castellanització i espanyolització de Catalunya és molt –massa, fins i tot- gran. I que per tant, per a viure dignament com a català, ens calgui anar sovint contracorrent, no hem de caure mai en el desànim. I cal assumir que ser catalanista és anar contra el poder real -l'Estat espanyol- i és un atac a tots Estats-nació centralistes del món -com França o Rússia, per exemple. Cal no deixar-se intimidar per cap amenaça ni temor infundat. Cal perseverar sempre, passi el que passi.

10-Tenir molt clar que ser catalanista significa, simplement, viure dignament com a ciutadà català. Vol dir estimar el propi país, i per tant, també, lluitar per la Llibertat –som un poble dominat- i la Justícia –vivim en una injustícia. O sigui, ser catalanista és lluitar per un món millor. És estimar i confiar en el ser humà i en la civilització. Els catalans, és des de casa nostra que podem i hem de fer un món més lliure i més just.




P.D.: Invito a qui vulgui, a afegir aspectes que consideri importants a la llista d'hàbits del catalanista del segle XXI, o bé a criticar els de la llista.

dissabte, de juliol 14, 2007

ICV i el PP voten junts... contra el català

Continuem amb la temàtica lingüística, sobre la qual ja porto uns quants posts. No pretenc cansar a ningú, però és que alguns fets, clamen al cel, i cal explicar-los ben alt i ben fort, ja que els mitjans de comunicació tradicionals, molt en general no ho fan. Resulta que, segons informa Vilaweb, i també l'Avui -breument en un petit apartat titulat "Les claus"que no he trobat a l'edició d'Internet, i mencionat brevíssimament en aquest article de Marçal Sintes-, el propassat dimarts dia 10, en un ple de l'Ajuntament, el PSC, ICV-EUiA i el PP, van votar conjuntament en contra d'una proposta d'ERC perquè l'Ajuntament fes un Reglament d'Usos Lingüístics.

Resulta que el 80% d'ajuntaments de Catalunya ja tenen aquest Reglament, el desenvolupament del qual disposa la Llei de Política Lingüística de 1998. Caram, no calia que entrés Ciudadanos a l'Ajuntament per anar contra el català, però si tenim ICV!! Iniciativa, el partit dels grans barruts, el que té més densitat de barra per polític. Un partit, al contrari del que diu el seu nom, sense cap voluntat ni capacitat d'iniciativa política. Completament al servei del PSC -i per tant, de l'espanyolisme-, i incapaç de discrepar de l'Amo en res mínimament rellevant. Com gosaran anomenar-se catalanistes després d'això?? Doncs -ho faran- amb un gran somriure, una gran convicció i sense cap mena de vergonya!!

En aquesta línia, també vull recordar que, durant el govern bipartit amb PSC i ICV -després que es fes fora ERC del Tripartit I-, el govern espanyol, va presentar a la Generalitat l'esborrany del Decret d'Ensenyaments Mínims de l'Educació Primària -el de la tercera hora de castellà. El decret pretenia desbaratar un sistema educatiu que permet l'existència de la immersió lingüística a Catalunya. Més tard, totes les associacions del món de l'educació s'hi van oposar. A més de ser una ingerència en les competències de la Generalitat. Al govern català li va semblar perfecte, impecable, no hi va veure cap inconvenient.

Per acabar, vull recordar la darrera pijoanècdota de la pija cap d'ICV a Barcelona, Imma Mayol. Aquesta, amb motiu de la visita a Barcelona de l'exvicepresident dels Estats Units Al Gore, va fer un discurs... en castellà. Perquè -en aquest idioma i no en català, la seva llengua i pròpia de Catalunya, o en anglès, la llengua del convidat i universal-?? Suposo que perquè quedava més "fino" i per no ser "grosera", no? Bé en fi... que si algú encara es pensa que ICV és catalanista -i ja no dic el PSC, perquè la cosa està més clara-, i que no actua contra Catalunya, la seva cultura i llengua, que s'ho tregui del cap.

dimecres, de juliol 11, 2007

Sobre el bilingüisme com a concepte fals i perjudicial i el català com a única llengua oficial.


Es diu que Catalunya és un país bilingüe -que usa dues llengües indistintament. Mentida. Els únics bilingües són els que parlen català. I no tots (jo mateix, per exemple, no sóc bilingüe. Només utilitzo el castellà a la feina, com el francès o l'anglès, amb clients i/o proveïdors –d'aquests, els de fora de Catalunya- parlants d'aquests idiomes, i algunes paraules soltes amb empleats d'atenció al públic que encara no entenen el català). El que sí que es pot afirmar, per contra, és que tots els catalanoparlants sabem parlar, també, castellà. Es diu que el bilingüisme -ús alternatiu de dues llengües en un individu i, per extensió, en un grup social- és un tret que ens enriqueix, als catalans. Mentida. El bilingüisme és el principi de la fi, una fase intermitja en el procés de substitució d'una llengua -dominada-, per una altra -dominant. Per tant, tenint en compte que és fals que la societat catalana, en general, sigui bilingüe, i que el bilingüisme és un tret positiu, es pot induir que aquells que defineixen Catalunya com a país bilingüe, i atribueixen, a aquesta característica, connotacions positives, tenen com a finalitat, realment, acabar amb la llengua catalana (en quant a partits, són el PSC, el PP i Ciudadanos).

El que sí que és positiu i enriquidor, tant a nivell econòmic, com social, com cultural, és saber parlar diverses llengües o, si es vol, el multilingüisme. El coneixement d'idiomes, fruit d'una prèvia reflexió, sobre els beneficis que ens pot aportar, i de la lliure decisió, individual o col.lectiva, d'adquirir-lo. Els catalans hem d'aprendre el castellà, l'anglès, el francés, l'italià, l'alemany, el xinés, etc. No tots totes aquestes llengües, però si, cadascú, dues o tres. Tal i com es fa a Alemanya, Finlàndia i altres països. I he dit de la "lliure decisió", perquè per als catalans, l'aprendre a parlar castellà no ha estat fruit del lliure albir. Cal valorar el coneixement profund del castellà a què ens han portat les circumstàncies contemporànees del nostre país. Però també cal tenir en compte, que si l'hem aprés i hi som totalment competents, és perquè és una llengua oficial a Catalunya. I la manera com ha aconseguit aquesta oficialitat, no té res a veure amb la llibertat, la democràcia ni l'enriquiment a cap nivell.

Després de les derrotes davant els borbons que van seguir a la d'Almansa (1707), el castellà es va imposar com a única llengua oficial a tots els territoris de parla catalana. Després, el català va tornar a ser oficial en alguns periodes -ja junt al castellà. Al segle XX, durant la dictadura de Primo de Ribera i, després de la derrota de 1939, la franquista, el català va ser novament escombrat de tot allò públic. El castellà, s'ha convertit en oficial a Catalunya a base de força militar. Ha estat, i és, un símbol del poder d’Espanya sobre Catalunya. Un símbol d'invasió i de colonització. D’acord que la majoria de ciutadans de Catalunya són de llengua materna castellana (53,5% de la població, i 2,8% de llengua materna bilingüe català-castellà (Estadística sobre els Usos Lingüístics a Catalunya 2003, elaborada per la Generalitat)). Però aquest no és el motiu pel qual aquesta llengua és oficial a Catalunya, sinó el que he descrit.

Imaginem-nos que, en lloc de rebre una immigració de llengua materna castellana que hagués arribat a representar més del 50% de la població, com és el cas, n’hagués arribat una de similar des d’Algèria –el país més proper a Catalunya després dels nostres veïns immediats-, d’araboparlant. És que l’àrab s’hagués instituït com a llengua oficial i d’obligatori coneixement a Catalunya? No, es clar que no. I ningú, tret d’algun sector amb la voluntat de reinstaurar els regnes musulmans a Catalunya, o sigui, amb la intenció d’envaïr i imposar, hagués exigit tal cosa.

Cal que el català sigui l'única llengua oficial de Catalunya, perquè és de justícia, i perquè aquesta és l'única llengua pròpia del nostre país, i el principal tret que defineix Catalunya com a societat diferenciada. I perquè que també ho sigui el castellà, porta a molts ciutadans, i especialment nous i vells immigrants, a confondre's sobre la identitat de Catalunya, i a creure que Catalunya forma part de l’Espanya culturalment castellana. I a considerar que, només amb el castellà, ja n’hi ha prou per ser català. I a acabar actuant, de facto –la majoria de vegades de manera inconscient, però-, al servei dels interessos de colonització cultural d’Espanya sobre Catalunya. I perquè el castellà, ja disposa de molts altres territoris al món on és llengua pròpia i oficial, i per tant, la seva subsistència no depèn en absolut de disposar d’aquesta segona qualitat als països de parla catalana. Mentre que la del català, sí.

Per tot això, comencem a expressar-nos amb claredat respecte als temes lingüístics a Catalunya. Tothom pot entendre aquesta i altres demandes respecte a la llengua catalana, si no és que està aquí, clarament, amb ànim d’invasor i de colonitzador cultural. Cal incloure la idea de convertir el català en l’única llengua oficial de Catalunya dins qualsevol projecte de construcció/emancipació nacional que es proposi.

dimecres, de juny 27, 2007

Insulta'm!!


Les llengües que gaudeixen de bona salut, són aquelles que tenen un vocabulari ric per a tots els registres lingüístics, des dels més alts -científic-, fins als més baixos -vulgar. I, que són capaces d'evolucionar, incorporant nous mots i expressions, sobretot basats en el lèxic i fonètica de la llengua ja existent. O sigui, que no evolucionen a través d'incorporar mots d'altres llengües. En el cas del català, doncs, essent una llengua tant en contacte amb el castellà, i que té el perill d'anar sent absorvida per aquesta, la bona salut de la llengua es denotaria en què no progressa a través de castellanismes, bàsicament. Ja Pompeu Fabra, fixador de la llengua moderna, va deixar clar que s'havia de posar especial cura en què el català fos el menys influït possible pel castellà, i que calia impedir al màxim que evolucionés a través de castellanismes.

En el cas del francès, per exemple, els veïns del nord estan preocupadíssims que es vagin introduïnt mots anglesos en el parlar corrent, fins al punt que això acabi desvirtuant la seva llengua, o convertint-la en un dialecte de la llengua universal. Val a dir que, a pesar de la propaganda secular de l'Estat francès entre els seus súbdits que la seva llengua és la de la cultura, la millor del món, etc., els francesos tenen una forta predisposició a deixar-se influïr per l'anglès. Mots com "o.k." (oké), "week-end", i molts d'altres estan plenament incorporats en la parla d'aquests. Així, s'han inventat maneres de fer progressar la llengua en base al propi francès, com per exemple -i que em perdonin els francesos, però vaja obvietat-, dir les paraules al revés -un exemple dels més habituals en aquest cas és el que es dona amb "femme", a la qual li diuen "mef"(moeuf)-, o fórmules semblants augmentant la complexitat de la transformació lèxica. En tots aquests casos, estic parlant del llenguatge vulgar o familiar, clar.

En el nostre cas, doncs, cal ser curosos, i evitar al màxim expressar-se amb castellanismes i seguir les normes de Fabra. Però amb això, no n'hi ha prou. Cal fer jugar la llengua. Cal fer-la nostra en profunditat, assimilar-la íntimament i, a partir d'aquí, des del coneixement, recrear-la. Recrear-nos-hi. Només així, des de l'orgull legítim que ens dóna el fet de ser conscients que és la Nostra llengua, l'única que tenim, parlada des de fa més de mil anys, serem capaços d'adaptar-la als nous temps amb accent inconfusiblement propi.

Em vull centrar ara en el registre vulgar de la llengua. En aquest, sembla, de vegades, que al català li falti dinamisme i capacitat per produïr nous mots autònomament d'altres llengües. S'hi usen molts castellanismes. Segurament pel fet que les capes més pobres de la societat, principals creadors d'aquest tipus de llenguatge, en els últims 60 anys han estat, molt majoritàriament, castellanoparlants. El "nucli" del llenguatge vulgar són els insults, mots d'una gran força, on sovint es considera que resideix l'homenia d'una llengua. De vegades, els catalans -bàsicament per aquests maleïts prejudicis contra la nostra llengua inculcats des de Madriz, que o bé diuen que és de pagesos, o bé que és fluixa, poc “potent”-, no ens atrevim a usar insults o mots pejoratius tradicionals.

Des d’aquí en vull recordar alguns: tanoca, enze, talòs, torrecollons, torrecastanyes, xitxarel.lo, ase, bord, bordegàs, barjaula, tita-fluixa, bocamoll, pixamandúrries, perepunyetes, sòmines, babau, barrut, capsigrany, botifler, pelacanyes, tabalot, tastaolletes, escalfabraguetes, brètol, mesell, baliga-balaga (
aquí podeu trobar-los tots). Tot recopilant informació per fer el post, m’han informat de l’existència d’un cantant, Estanislau Verdet, que té una cançó que és una enumeració d’insults catalans(la podeu escoltar a la seva web). Té també un blog, de to humorístic, on es dedica a jugar amb el llenguatge.

Personalment, també volia fer la meva aportació a la riquesa i salut de la llengua, proposant alguns insults amb arrel lèxica i/o fonètica catalana: esclafa-putxinel.lis (el que espatlla la festa als nens), enganya-sardines (pescador), esclofoll, espitx, barjot, borgassell, clàpol (el que es clapa per tot arreu, també “gandul”), cullerot (ase, poc intel.ligent), torrebous, escaldacabres, cul-de-trons (el que es tira pets per tot arreu), mitja-bandera (espanyolista), cap-de-fony, cremallot, bigó, camellissa (prostituta), bòfol, cardabitlles, trescamarcells, ensibornafigues (el que enganya a les dones), blòquil (el que fa blocs). (Us invito a proposar-ne de nous, si voleu).

Animo a tothom a fer ús dels insults de la nostra llengua amb total desimboltura. Exercitem-los, fem-los nostres, alliberem-nos!!

divendres, de juny 22, 2007

Ernest Maragall, o el desig irrefrenable d'acabar amb Catalunya

Ahir, després de l’alegria i el petit triomf per la nostra llengua que va suposar que ja es pugui posar en català la interfície del Blogger -plataforma sobre la qual es fan tots els blocs amb l'adreça "blogspot"-, Ernest Maragall, conseller d'Educació, va tornar a embestir contra aquest idioma. Com que no devia quedar content amb que el govern central no imposés, directament, la tercera hora de castellà, i al final tot quedés en que s'aplicarà si cada centre ho vol, i si el seu Departament ho veu bé -sent com és l'"hermanito", segur que ho veurà bé sempre-, doncs ara ha tornat amb noves propostes, que s'ha empescat ell tot sol -sense el recolzament logístic de Madriz-, per acabar amb el català.

En Maragall ha anat a Finlàndia amb en Cadot i, després d'una visita a la televisió finlandesa, quelcom s'ha il.luminat dins seu i ho ha vist clar -la manera de fotre Catalunya-: Cal importar el model televisiu finlandès, país trilingüe, i incorporar-lo a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Perquè naltros, Catalunya, també hem de ser un país trilingüe. I és igual si, en aquest camí cap al trilingüisme, sacrifiquem una de les tres llengües i ens quedem només amb dues -castellà i anglès-, perquè clar, cal considerar que els nens d'Olot, aquests pagesots, no-sa-ben-par-lar-cas-te-llà -así como te lo digo, oye, chica-, i això, és vergonyós: ens fa quedar malament a Madriz i, per tant, mereix un càstig (que quedi clar que és mentida que algun nen no sàpiga parlar castellà a Catalunya: Maragall menteix en nom de l'Amo, el que ens dona una idea de la seva nul.la dignitat)

Maragall, que no en té prou amb espanyolitzar tant com pot tot el que depèn del seu Departament, proposarà que les televisions públiques catalanes -que depenen del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació-, emetin pel.lícules i sèries en versió original subtitolada en català. Què passaria si es fes això? Doncs que, com que la gent està habituada –a diferència de Finlàndia- a veure-les en versió doblada, doncs majoritàriament no les miraria, simplement. Miraria pel.lícules i sèries d'altres canals -espanyols-, que sí que seguirien estant doblats. Per tant, si els immigrants, vells i nous, ja miren poc la televisió en català, veurien encara reduïdes les seves opcions per fer-ho. I els catalanoparlants, ens quedaríem sense pel.lícules i sèries en la nostra llengua.

Només es podria plantejar l'aplicació de la proposta d'en Maragall, si TOTES les altres televisions, públiques i privades, fessin el mateix. Però si només ho fa la CCRTV, l'únic que passarà és que, l'eina més potent per donar a conèixer i prestigiar la nostra llengua, essencial precisament ara, en un moment en què arriba una quantitat ingent d'immigrants, reduïra la seva audiència -encara més- en favor de les televisions estatals. Tinc pocs dubtes, també, que si el "tete" proposa això, és amb l'obscur desig, d'ampliar el nombre de pel.lícules en castellà que es passen per la televisió catalana: amb aquestes, no caldrà ni posar-hi subtítols! A més, aquesta mesura podria donar peu, amb l’excusa de millorar el coneixement de l’anglès, a anar reduïnt la producció pròpia –actualment bastant majoritària, diria-, en català, en favor de més pel.lícules, sèries i programes estrangers.

Tot això, en definitiva, només seria acceptable si la CCRTV dediqués un canal a part de TV3 i el 33, per a aquests menesters. O sigui, si fes un canal només amb pel.lícules i sèries subtitolades, amb la finalitat de potenciar el coneixement, especialment de l'anglès, però també d'altres llengües. Ai, però, què dic, si aquest canal ja existeix!: és el canal 300, que es pot veure amb la Televisió Digital Terrestre (TDT). Els programes hi apareixen, per defecte, en versió original subtitolada. És més, amb la TDT, tothom, en principi, pot i/o podrà veure totes les pel.lícules, sèries i programes, en la versió original, i amb subtítols. A què ve, doncs, aquest exabrupte de Maragall? Doncs ve a intentar acabar amb el model de televisió pública en català que tenim actualment.

Només volia afegir, que el conseller de la Vicepresidència Cadot, ha dit que la proposta de Maragall li semblava bé (¿???????????????????????), sempre que s’apliqués també a TVE. I a totes les cadenes privades, que tenen la major part de l’audiència ja ara? Carod hauria de deixar ja això de la política, ja ha perdut el nord i hi ha el perill que destrueixi el poc que ja està fet a Catalunya.

És una vergonya que gent com Ernest Maragall governi Catalunya. Gent amb l'única obsessió d'acabar amb el poc prestigi que té el català, amb el poc autogovern que tenim. Amb Catalunya, en definitiva. Gent curulla de malaltís autoodi. I és de psiquiàtric que algú que es diu catalanista, com Carod-Rovira, els doni suport.

PD: en David Rodríguez, m'ha fet adonar, a més, que ja fa... 20 anys! Que existeix un sistema dual a la televisió analògica, que semblava una mica oblidat, i del que, avui mateix, n'he fet ús. Això no fa més que corroborar, que el que pretenen Maragall i companyia amb aquesta "proposta", no és potenciar l'anglès, sinó acabar amb el model actual de televisió pública en català.

dimecres, de juny 20, 2007

Madame Bâ i els pagesos


M'afegeixo a la proposta d'en Marc Arza d'escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Bé, no puc parlar massa en profunditat de l’Àfrica, ja que sóc poc coneixedor de la seva realitat concreta i profunda. El poc que en sé, és d’haver estat uns dies al Marroc, d’haver llegit a Xavier Sala-i-Martín, l’
Antropòleg innocent –un bestseller de l’antropologia- (Edicions 62, 2004), de Nigel Bartley, textos o idees disperses en mitjans de comunicació i, sobretot, de llegir Madame Bâ, la dama africana (La Campana, 2004), novel.la del francès Eric Orsenna.

Així, com que la major part del que sé sobre l’Àfrica en general, és a través de llibres, doncs parlaré en base al coneixement que m’han aportat. En concret, em referiré a l’últim dels que comento, un interessantíssim fresc de l’Àfrica postcolonial, i un alegat contra la continuïtat de la depredació de les exmetròpolis. Madame Bâ ens situa a Mali, excolònia francesa. Parla d’un país habitat per diverses ètnies: els soninkes, els ex-nòmades fulbes, els songhay... Pobles que s’extenen al llarg de diversos països, demostrant la inadequació de les fronteres –en bona part llegat de les colonitzacions europees- de l’Àfrica actual.

Parla de com, la major part d’aquesta gent, són musulmans, però conserven multitud de tradicions ancestrals i creences animistes, la qual cosa, els converteix en mahometans poc ortdoxos, diguessim. De com estar sol és una raresa: tothom està, sempre, envoltat de gent. Parla de com la naturalesa es presenta de forma nua i amb tota la exuberància i cruesa. De com conviuen, amb tota normalitat, i per a astorament de l’observador occidental, multitud de coses contradictòries. De com cohabiten frec a frec el Bé i el Mal absoluts. De com, els pitjors enemics dels africans i del seu desenvolupament, són alguns dels propis africans, dictadors i capitostos de tota mena, corruptes fins la mèdul.la i assassins sanguinaris.

Parla de com, els partits francesos –de la metròpoli-, es financen a través d’aquesta forma de fer neocolonialisme que es diu “francofonia”. De com, França dedica milions a un projecte per millorar les comunicacions. Es comença a construïr una autopista: s’asfalten uns metres de desert, enmig del no-res, i es construeix un tros de via elevada, i de cop les inútils obres s’aturen per sempre. I un home de partit ve de França a recollir un maletí ple de bitllets.

Àfrica, per països tan “avançats” com França, no és més que una mina i/o una deixalleria. I ara llanço una pregunta. Quin serà el primer país occidental que voldrà acabar amb la seva pagesia, per permetre que l’Àfrica pugui exportar allò que més i millor produeix –els productes agrícoles-, i tingui via lliure per desenvolupar-se? Passarà això algun dia??

dilluns, de juny 18, 2007

Als votants del PSC: és un partit de dretes, que no ho veieu??

Com ja he comentat en altres posts, considero que l'eix dreta-esquerra és, avui dia, obsolet per definir el posicionament dels partits polítics. Però entenc que, encara, una majoria de la societat creu en la validesa d'aquesta dialèctica. A Catalunya -segons l'estudi de la Fundació Jaume Bofill "Viabilitat i impacte d'una renda bàsica de ciutadania a Catalunya" (2005)-, un 44,1% de la població es considera d'esquerra, i un 9,1% de dreta -la resta es considera de centre (15,8%), o bé no es posiciona en aquest eix (31%). Per tant, un 53% dels ciutadans s'inclouen en alguna de les postures d'aquesta confrontació dual.

Com he postulat, el manteniment d'aquest eix, és perniciós per Catalunya, perquè fàcilment ens situa en la dialèctica política de la resta d'Espanya (PP-PSOE) i, sobretot, perquè permet a un partit espanyolista -el PSC, recolzat per bona part dels seus votants perquè el consideren d'esquerres-, dominar quasi tots els estaments del nostre país. I ser espanyolista, ho recordo, vol dir ser contrari a l'existència de la nació, cultura i llengua catalanes.


Donat tot això, si per ara no es pot fer veure a la majoria de ciutadans la falsedat de l'eix dreta-esquerra, doncs cal situar-se, de moment, en aquesta dialèctica, i fer honor a la veritat i demostrar que el PSC, de partit d'esquerres, no en té res. Cal destapar la mentida flagrant que és aquest partit. Una mentida, que no deixaria de ser una més de les moltes que produeix la política, si el PSC no fos l'Espanya unitària i centralista destruïnt, poc a poc, el nostre país des del seu interior. Cal convèncer, especialment, aquells que se senten nacionalment catalans i que voten -encara- el PSC. Ja que ells són, al cap i a la fi, els que permeten als socialistes tenir el poder que tenen arreu del territori.

Amb aquest fi, avui –és el primer cop que poso un text d’altri, i segurament ho faré escasses vegades- copiarè una part d’un article de Salvador Cardús -La sordesa del PSC- publicat el passat divendres a l’
Avui, que descriu el PSC com un partit que respon molt més al que es considera que són les dretes que no les esquerres. Cardús és una de les ments més brillants, i amb una visió més clara i profunda de la situació global del país, que hi ha avui dia a Catalunya:


"El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible. Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d'aquesta incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n'hi faci retret. Diguem que es tracta d'un partit amb una enorme capacitat d'acomodació a la realitat, a l'statu quo que dèiem abans. I és un partit, en definitiva, que s'ajusta com un guant al funcionament dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més conservador de tot el mapa polític català.

PROVA CLARÍSSIMA DEL QUE DIC ÉS EL CAS DEL MODEL de desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de la xarxa d'interessos empresarials que hi van associats. Són gairebé trenta anys de manar i teixir una sòlida teranyina que pot resistir qualsevol candidat que hi presentin. I només cal veure l'entusiasme gens dissimulat de determinats sectors empresarials que es feliciten de deixar-se governar per un partit que respecta els seus interessos sense altres "collonades" patriòtiques que no siguin les espanyoles. Aquí teniu les paraules de les principals organitzacions empresarials, agraint que se'ls deixi fer negocis en pau, és a dir, que la governació garanteixi l'estabilitat per tal d'assegurar el rendiment dels seus afers, que el risc ja el posen ells. O llegiu les recents paraules del conseller d'Economia tranquil·litzant els empresaris sobre l'aplicació -és a dir, anunciant la no-aplicació- de la llei de política lingüística en qüestions d'etiquetatge.

SERIA EXTRAORDINÀRIAMENT REVELADOR saber quants milers de persones depenen directament i indirecta, a temps complet o parcial, d'aquesta màquina de manar i, en conseqüència, d'aquesta gran agència de col·locació que ofereix llocs de treball de nivell d'ingressos mitjà i alt. Rieu-vos dels "vicis" derivats dels 23 anys de governs convergents, que no van passar mai de ser un joc de criatures al costat d'aquesta "multimunicipal" del poder polític, que ara també controla tres de les quatre Diputacions -algunes, amb presidència interposada- i, des de finals del 2003, el govern de la Generalitat. És a dir, pràcticament tot. I, abracadabra, malgrat una caiguda lliure de votants mai no vista.

ÉS CONEGUT QUE EL PSC SEMPRE VA ESTAR MOSCA per l'anomalia que suposava que CiU controlés el poder regional. Males llengües deien que a Madrid ja els anava bé tenir-hi un govern nacionalista que podia fer de torna a canvi de peixet quan les eleccions no proporcionaven el pes electoral necessari. De fet, si hagués estat pel PSOE, ara governaria Mas. Però pel PSC, per bé que la Generalitat era -i és- un poder més aviat simbòlic i tenallat entre el poder municipal i el govern de l'Estat, això de no tenir-ne el control, li mantenia viu el disgust de 1980. Fins que ERC li va donar la satisfacció.

(...)"

dissabte, de juny 16, 2007

Collons de recollons!!


Veient les declaracions i els comentaris dels nostres polítics sobre la Fira del Llibre de Frankurt, m'ha vingut al cap com un llampec, lluminosa i imparable, la tan nostrada expressió: "collons de recollons de recontracollons, és que no hi ha, al nostre país, cap polític que tingui (els collons!) de parlar clar i dir les coses pel seu nom??". I és que tan difícil és dir (treguin els amables lectors els "collons" que hi hagi pel mig): "El collons de literatura catalana, senyors, és la que s'escriu en català. Literatura catalana no és sinònim de "literatura que s'escriu a Catalunya" -cosa que ja hagués tancat bona part de la polèmica sobre si havien de venir els escriptors en castellà de Catalunya, etc-, sinó de "la que s'escriu a tots els territoris de parla catalana, en llen-gua ca-ta-la-na""

Ja no demano que diguin que la cultura catalana, en general, és la que es fa -o es "pensa"- en català, entroncada amb la tradició multisecular de la gent de parla catalana. Encara que evidentment és així, ja sé que, els organitzadors de les activitats de la cultura catalana a la Fira -encapçalats per la Conselleria de Cultura-, van acordar, fent una concessió a l'espanyolisme del PSC, considerar cultura catalana tota la que es feia a Catalunya. La qual cosa és absurda i contradictòria, i feia difícilment defensable, i comprensible, que la literatura fos només l'escrita en la nostra llengua, a tots els territoris on és pròpia. Mal fet, molt mal fet -típic nyap de la "política tripartit"-, l'embolic ja estava servit. Però tot i així, es va acordar clarament que la literatura catalana era només la que es feia en català.

Però... el senyor Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull -al programa de debat Geometria Variable, a La 2, el passat dijous-, davant dels atacs d'Àlex Salmon -director d'El Mundo a Catalunya-, que deia que el que havia passat -que només anaven escriptors en català a Frankfurt- era molt greu per Catalunya, i que, en resum, s'acostava la fi del món conegut perquè Catalunya no llepava prou fort allò que no sona a Spaña. Bargalló, com deia, li responia així: "jo n'estic fart i cansat, de sentir aquest discurs (...) hauríem d'estar parlant del programa d'actes (...) en quant als actes de la cultura catalana, hem convidat músics de flamenc (...) em vaig posar en contacte amb deu escriptors en llengua castellana (??????), que van declinar l'oferiment de venir".

I així estava l'home tota l'estona, marejant la perdiu. Donat que ja s'han baixat els pantalons amb el tema de la cultura, tan difícil era tallar qualsevol intent de polèmica sobre la literatura, parlant clar i català: "senyor Salmón, literatura catalana és la que es fa en català, a tots els territoris de llengua catalana, no només a Catalunya..., etc., etc." Perquè, perquè, perquè els nostres polítics no diuen les coses pel seu nom? I més quan són tan simples i lògiques? Si no deixem clares les coses bàsiques, com què és ser català, la cultura catalana, etc., etc., com hem de construïr-hi un país, a sobre?? Sobre els equívocs i les mitges tintes, no es construeix res.

Reconec, però, que el fet que, finalment, no hi vagin autors en castellà, és un triomf pel catalanisme -és un acte de normalitat cultural i nacional. Però ha passat després de massa concessions, massa polèmiques, massa atacs. I, sobretot, després de veure que el nostre govern, no té una opinió clara sobre què és la cultura i la literatura pròpia del seu país, i/o no sap expressar ni defensar clarament quina és la seva postura. El catalanisme, tot, cal que es replantegi, i defineixi clarament, què és Catalunya, el ser català, la cultura catalana, etc. Si no tenim clar què és tot això -a més d'altres efectes perniciosos-, mai hi podrem incloure la massa ingent d'immigrants que tenim a casa nostra.

dimecres, de juny 13, 2007

Notícies -tristes?- del Nord


No vull deprimir a ningú, però constato que aquests són els resultats del catalanisme a la primera volta de les eleccions legislatives franceses a la Catalunya Nord: un 1,45% dels vots (2798) entre els tres partits catalanistes que han concorregut en aquests comicis. ERC (424 vots), Unitat Catalana (UC) (576 vots) -que només es presentaven a una de les quatre circumsripcions en què França ha dividit el territori-, i CDC (1798 vots, un 0,93% del total), que es presentava a tot el territori. ERC i CDC era el primer cop que concorrien a unes legislatives franceses. En el cas de Convergència, després d'absorvir el Bloc Català, partit catalanista tradicional a la zona. L'únic partit catalanista adscrit només a la Catalunya Nord que resta és ara l'històric UC, i suposo que serà absorvit, en un futur, per algun dels dos "grans" catalans.

A les eleccions municipals, sembla que el catalanisme treu més vots, i fins i tot, hi ha dos regidors d'UC a l'ajuntament de Perpinyà -entre ells, la carismàtica Virginie Barre, candidata a les legilsatives-, i diversos alcaldes catalanistes. Bé, en tot cas, el sentiment nacional -català-, està molt malament per allà a dalt, cosa notòria des de fa molt de temps. De tots els territoris de parla catalana, la Catalunya Nord -o Pyrenées Orientales, com li'n diuen els francesos, per posar-li un nom que no recordi gens el que és-, és on el català està més minoritzat, més fins i tot que a l'Alguer, segons les dades de les últimes enquestes lingüístiques (gencat). Només el parla el 37% de la població, i només el 6,2% el té com a primera llengua (el 4% també junt amb el francès) (2004).

Si ens fixem en les llistes electorals, però, s'observa com la gran majoria dels cognoms dels candidats són catalans. I ben segur que bastants d'ells parlen el català, com ho fa François Calvet, un dels candidats per la Union pour un Mouvement Populaire (UMP, la coalició de Sarkozy, que ha estat la més votada en les quatre circumscripcions), i com ho fan polítics rellevants com l'alcalde de Perpinyà, Joan Pau Alduy. Però el catalanisme, no penetra gaire ni entre els ciutadans arrelats. A pesar d'això, avui dia hi ha un moviment per revifar la llengua catalana i per recuperar els signes d'identitat. Quasi la meitat de la població (44%, gencat), vol que els seus fills aprenguin el català, que, poc a poc, es va introduïnt en l'ensenyament. Hi ha una xarxa d'escoles bressol (La Bressola, Arrels) que fan ensenyament bilingüe català-francès, i a bona part de centres de preescolar i primària i, cada cop més, de secundària, es fan assignatures de català.

Cap a finals dels anys quaranta, els nordcatalans, que fins llavors havien conservat el català com a llengua familiar i principal llengua vehicular -a pesar de la prohibició del seu ús públic des del 1700-, van deixar de parlar-lo als fills de forma massiva. Hi han diverses hipòtesis de perquè es va donar aquest fet tant sobtadament, després de segles mantenint la llengua. Però crec que la més plausible és el que li va comentar un senyor rossellonès a un familiar meu fa temps: que els nordcatalans es van passar al francès per no ser vistos com a traïdors per la resta de francesos després de la segona guerra mundial. Sí, efectivament, quan l'exèrcit francès -gràcies al triomf dels nord-americans-, va tornar a prendre el control del país després del nazisme, va buscar i executà tots aquells acusats de col.laboracionistes.

Els nordcatalans, pel que es veu, van acceptar el nou règim sense grans escarafalls. D’un règim opressor i que imposava la seva llengua, lleis i govern a un altre, pels nostres compatriotes no hi havia gaires diferències, i per tant, es van adaptar fàcilment a la nova dictadura alemanya. Que jo sàpiga, no van ser col.laboracionistes, o almenys no amb cap organització catalanista. Els que sí que van col.laborar amb els nazis, van ser un sector de bretonistes –o això diuen els francesos. França, quan va reprendre el control, ho va aprofitar per destruïr tot el que va poder del moviment nacional bretó. Els catalans, en vistes de que França aprofitava l’avinentesa per atacar els nacionalismes interns, i sabent que, el parlar una altra llengua, els convertia, a ulls dels francesos, en extrangers, i, per tant, més sospitosos, van tallar la transmissió intergeneracional del seu idioma d’un any a l’altre –cap allà el 1946-48.

A la Catalunya Nord, però, hi ha un moviment que lluita aferrissadament per conservar la pròpia catalanitat i la del país. Fins i tot hi ha
autors, com Joan-Lluís Lluís, que han aconseguit acabar totalment amb el seu complex d’inferioritat com a catalans. Molt recomanable el llibre d’aquest Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), en què descriu, amb tota la cruesa, el genocidi cultural al qual han estat sotmesos els catalans per part de l’Estat francès. Esperem que els nostres germans del nord trobin la manera de canviar el sentit dels esdeveniments o, almenys, de seguir sent amb orgull.

divendres, de juny 08, 2007

L'esquerra és maligna per Catalunya (i no sóc de dretes)

Sóc del parer que l’eix polític dreta-esquerra ha quedat obsolet, avui dia, com a forma d’explicar les diferències entre els partits polítics. Cada dia més gent intueix, o s’adona clarament, que aquesta distinció ja no és vàlida. I cada dia s’alcen més veus acreditades que raonen la seva inoperància, i proposen nous models de dialèctica política (per ex. La Tercera Via, l’ideòleg de la qual és Anthony Giddens). Tot i així, l’ús de l’eix dreta-esquerra, és impulsat i mantingut, encara, en el nostre àmbit, per aquells partits, o sectors, que s’autoanomenen d’esquerres. Ja que el ser d’esquerres, a pesar que per aquests només és una postura estètica, els aporta el recolzament fidel d’una part de la ciutadania, que manté la creença que l’esquerra representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat, la Justícia, la Igualtat, la Solidaritat, etc. (vaig raonar també aquest tema a El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I), (II) i (III))

Els partits que s’autodefineixen com d’esquerres adopten, al llarg d’Europa, un discurs compost per una sèrie d’idees definides (que comento als dos darrers posts esmentats), creades en gran part pel comunisme durant la Guerra Freda, i que s'han mantingut, en general, amb pocs canvis al llarg de les últimes dècades. Una de les principals seria, per exemple, “els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat”. Aquestes idees, són adoptades també per tota la gent que comparteix la creença de l’esquerra, com una característica identitària i definidora del seu “esquerranisme”. En ser part d’una creença –o sigui, de la fe en la realitat d’una cosa-, són adoptades sense cap mena d’esperit crític per qui es considera d’esquerres. Els actors socials d’aquesta tendència, creen el seu discurs al voltant d’aquestes idees-base, i aquest és adoptat directament per tot aquell que combrega amb la “fe” de l’esquerra.

L’esquerra, a Catalunya, està ampliament liderada pel PSC. Aquest, és el partit més gran que representa aquesta tendència –dels altres, ICV, està en la seva òrbita política i intel.lectual, i ERC, malauradament, sembla que s’hi aproxima-, i ell i els seus mitjans i sectors afins, són els grans creadors i comunicadors dels tòpics de l’esquerra al nostre país. El PSC es va crear com la unió del PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament –dos partits, i especialment el segon, clarament catalanistes- amb la federació catalana del PSOE. Des d’aquell moment, el PSC va passar a ser un partit bàsicament espanyolista. L’espanyolisme, de fets i de paraules, es va anar ensenyorint del partit, fins a dominar-lo tot. Com no podia ser d’altra manera.

El PSC, com a partit espanyolista, va ser, des de llavors –i junt amb tots els mitjans i organitzacions afins-, transmissor i promotor de tota una sèrie d’idees, encaminades a desprestigiar el catalanisme, i encara més, tot el ser català. Idees com “el catalanisme és cosa de la burgesia, no és una preocupació del poble”, “el catalanisme és cosa de gent provinciana”, “la llengua castellana és cosmopolita, mentre que la catalana és local”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul” o –un dels grans “hits”-“parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”. Totes vénen a ser variacions del mateix: l’odi, o autoodi –depèn- al ser català, propi de l’espanyolisme.

Aquest anticatalanisme, expressat poques vegades de forma explícita, però implícit en totes les accions de l’esquerra espanyolista catalana, ha sigut assumit, sovint de manera inconscient, i com a part dels postulats de l’esquerra, per la gran majoria dels que professen aquesta creença a Catalunya –seguidors del PSC. Fins i tot l’esquerra netament catalanista –ERC-, no es pot escapar de veure’s influïda, encara que amb menys intensitat, per aquestes idees. I encara, com a tòpics habituals en la nostra àrea mediàtico-cultural, també han influït en el pensament d’altres sectors de la societat que no s’identifiquen exactament amb aquesta tendència política.

Mentre no aparegui una esquerra catalanista que sigui la majoritària a Catalunya –cosa improbable-, el pensament “oficial” d’aquesta tendència al nostre país, serà promogut pel PSC-PSOE, i serà anticatalà. I com que el ser d'esquerra és una fe, el seu "credo" és el que uneix els seus fidels, que tendeixen a adoptar-lo en la seva totalitat, i sense oposar-hi cap crítica.

Així, a més que l’eix dreta-esquerra és ja notòriament obsolet i fals, i només mantingut per alguns partits pel rèdit electoral que els aporta, és nefast per a Catalunya, ja que el principal beneficiari d’aquesta dialèctica –l’esquerra-, és contrari al catalanisme. A la pràctica, està al servei d’Espanya i l’espanyolisme, que, com sabem, tenen per objectiu acabar amb la cultura, i nació, catalanes. Catalunya, més que cap altre indret, necessita modernitzar-se políticament, i acabar amb la dialèctica dreta-esquerra: és una qüestió de supervivència.

dilluns, de juny 04, 2007

Anàlisi de les eleccions


(Ja sé que ha passat una setmana des de les eleccions, i que s’han esdevingut, ja, reaccions de gran rellevància (cas Portabella i d’altres candidats d’ERC, Reagrupament.cat, etc.), però em vaig proposar fer-la, i fins ara no he pogut acabar aquesta, humil -però amb la voluntat d'aportar alguna cosa al debat-, anàlisi)

En primer lloc, com tothom ha dit, cal fer esment a l'alta abstenció, la més elevada des de la restauració de la democràcia, si descomptem les eleccions al Parlament europeu i els referèndums (gencat). Què vol dir aquest alt nivell d'abstenció? Doncs que una part de la població que anteriorment ha votat, o sigui, preocupada per qui la governa, no es sent identificada o engrescada amb l'oferta de cap partit polític.

A les municipals, hi ha una tendència a votar més en base a persones, que a partits o ideologies. Aquesta tendència, és més forta en les poblacions més petites, i es dilueix a mesura que són més grans, ja que, en aquestes, els candidats són més llunyans al votant, que vota més en base a l’ideologia. En aquest sentit, la participació a Barcelona, el major municipi, ha estat de les més baixes del país -junt amb altres ciutats de l'àrea metropolitana-, amb menys d’un 50% (front el 59% del 2003), la qual cosa és l’indici més paradigmàtic que, la dinàmica de la política nacional catalana, causa cada cop menys interès entre els ciutadans.


El catalanisme moderat, en part no acaba de sentir-se engrescat amb l’actual CiU, i en part, es desencanta en veure que la coalició, a pesar de ser la més votada, no pot governar. A pesar d’això, el trasvàs d’alguns vots que anaven a ERC, i una certa alerta pel fet d’intentar impedir que el PSC augmentés el seu poder a les administracions catalanes, ja quasi total, ha fet que CiU sigui la formació que ha perdut, de llarg, menys votants, un 9,2%, i l’única que ha augmentat en percentatge de vots (0,78%).

El catalanisme més radical, es sent orfe en veure que ERC, pactant i permetent governar a un partit espanyolista, no representa els seus interessos. ERC ha fracassat completament: ha disminuït un 19,8% (82.000) el nombre de votants, i ha tret un 1,11% menys respecte el total. Molts dels seus electors, han anat cap a CiU, o cap a les CUP, formacions que han captat el seu vot en diverses capitals de comarca. A més, a les poblacions de més de 50.000 habitants on, com comentava, les eleccions són més en clau nacional, ha perdut el 41% de votants (a Barcelona el 45%). També s’ha demostrat fals un dels principals raonaments que ERC usa per explicar els pactes tripartits: que fent-los, apropa l’esquerra independentista a l’àrea metropolitana de Barcelona, als ciutadans provinents de la immigració espanyola-castellana. Allà, hi ha baixat un 30%, i a ciutats com l’Hospitalet o Cerdanyola, ha perdut tota la representació. S’ha demostrat que un partit catalanista, per més que es digui d’esquerres, no captarà mai una part considerable de la població de l’extraradi, ja que és majoritàriament espanyolista, ans encara perdrà aquell sector que el pot votar, si no es presenta com a fermament catalanista.

El potencial votant majoritari del PSC, provinent de la immigració espanyola, i de tarannà espanyolista, es desorienta veient com el seu partit pacta amb independentistes, i no l’il.lusiona que no tingui un projecte nacional –espanyol, d’encaix a Espanya- explícit –que sí implícit-, mentre predica que el que cal és només gestió. Tot i així, a pesar que ha obtingut un 16,7% de vots menys que el 2003 (184.000), i un 1,7% menys del total, ha estat la força més votada, i ha mantingut, en general, el seu poder, a més d’obtenir l’alcaldia de Tarragona, i treure majoria absoluta a la de Lleida. És la segona força en nombre de regidors, que han augmentat en 283, en bona part degut a que, com els dos petits del tripartit, ha presentat més llistes electorals.

ICV ha estat víctima de les maniobres per desprestigiar-la, fetes pel propi PSC, situant Saura al capdavant d’Interior. La detenció de Núria Pòrtulas, i les successives campanyes alarmistes sobre la inseguretat ciutadana o les actuacions dels Mossos, promogudes des dels mitjans que controla el PSC, han reeixit i han enfosquit la imatge dels ecosocialistes. Així, ICV, com ERC, ha fracassat estrepitosament. És el partit que ha perdut més votants, un 23,5% (79.000), i ha tret un 1,33% menys del vot total. Igualment com ERC, ha guanyat regidors (60) perquè ha presentat més llistes, la qual cosa encara fa més profunda la retallada soferta allí on ja hi era. Davant d’aquest fracàs, és possible que Saura s’empesqui alguna genialitat com a conseller d’Interior per millorar la seva popularitat –de cara a les generals. I això és molt greu perquè la seguretat dels ciutadans, i el desenvolupament del nostre autogovern en una qüestió clau com l’ordre públic, no haurien d’estar en mans de polítics poc hàbils, inconscients i desesperats. Han de començar a tremolar els Mossos? O nosaltres? Estarem amatents.


En quant al nacionalisme espanyol “castís”, potser també s’ha desencisat en veure que no podia accedir als ajuntaments a causa dels pactes tripartits massius. La irrupció de Ciudadanos els ha restat vots -encara que no crec que hagi estat un fenomen decisiu en aquesta davallada. Així, el PP també ha fracassat, en disminuïr un 21,6% (78.000) el nombre de votants respecte al 2003, i perdre un 19% (67) de regidors. A Barcelona, però, ha pogut mantenir els 7 regidors de què disposava.

CONCLUSIONS

L’alta abstenció té diferents causes –que ja he apuntat en relació a cada partit-, però una de les principals és el lideratge que el PSC i el seu model de “gestió” exerceix sobre la política catalana. Aquest, li dóna un caire de cosa funcionarial, ja que l’eficiència en la gestió, sense més, és això, cosa de funcionaris o d’empleats de banca. La gestió no té sentit sense un projecte al darrere, i aquest projecte sempre hi és -i no admetre-ho és falsejar la realitat-, i sempre és nacional. Nacional espanyol –el cas del PSC- o català, però nacional, de concepció d’un país, i d’encaix d’aquest al món.
I això és el que il.lusiona la gent i l’impeleix a votar, recolzar un projecte de país en el qual s’hi senti identificat.

Per això CiU aconseguia majories absolutes, perquè tenia un projecte de país ambiciós. I va deixar de treure-les quan van ser evidents les seves limitacions per portar a terme aquest projecte. I per això el PP ha ampliat la majoria absoluta al País Valencià -a pesar dels casos de corrupció, etc.-, perquè ofereix als valencians participar en un projecte nacional espanyol atractiu, que els aporta riquesa, competicions de vela, de F-1, i els fa avançar –encara que potser no de manera molt sòlida- com a regió d’un país amb una ambició de ser dins del món.


I per això hi ha hagut una alta abstenció a les últimes eleccions celebrades a Catalunya –catalanes i municipals-, perquè ningú presenta un projecte de país ambiciós i creïble. I s’absté tant el catalanisme com l’espanyolisme.

D’altra banda, el catalanisme ha respost de forma clara a l’estratègia actual de ERC, nefasta per a Catalunya i el seu autogovern, i ha retirat una bona part del seu vot a aquesta formació. La qual cosa esperem que provoqui una crisi interna, crisi que ja està auspiciant Carretero i el seu Reagrupament, que acabi fent caure l’actual direcció del partit. I que tot això porti a una nova estratègia d’ERC, l’única que pot fer possible el que ella mateixa predica: l’unió de tot el catalanisme per avançar en la construcció nacional, i cap a la independència.

Catalunya ha reclamat que tot el catalanisme s’uneixi, a través del seu vot. La qual cosa obrirà nous horitzons a la política catalana. I això és, probablement, el més rellevant que ha succeït en aquestes eleccions.

diumenge, de maig 27, 2007

Potser no és tan inútil... tots a votar, doncs!! (a CiU, clar)


No sóc militant, ni especialment simpatitzant de Convergència. Simplement sóc un català informat i amb amor propi, i per tant sóc catalanista, i més, independentista. Sóc simpatitzant de tots els partits catalanistes, però no vull ni CiU, ni Esquerra, ni UNC, ni cap altre partit ni organisme. Només vull Catalunya. Només vull sentir-me a casa meva quan camino pels carrers del meu país, no sentir-me un extraterrestre parlant una llengua indígena quan parlo en català, ni que sigui una cosa extranya enorgullir-me del que, simplement, sóc. Vull que els catalans comanem les regnes del nostre país. Perquè és allò just i adequat.

Fins ara, sempre havia votat Esquerra. Però ara mateix, l'única estratègia d'Esquerra és destruïr CiU per quedar-se'n els votants. I aquesta estratègia la porta a terme a costa de Catalunya. Creant, a tot arreu on pot, governs de coalició amb el partit espanyolista PSC, i el partit seguidor d'aquest ICV -i com a tal, també espanyolista a la pràctica. I ser això últim vol dir, exactament i únicament, tenir per objectiu acabar amb l'existència d'altres nacions diferents de l'espanyola dins el territori espanyol. O sigui, acabar amb el sentiment nacional català, amb l'autogovern dels catalans i amb la seva llengua i cultura.

Aquest partit, el PSC-PSOE, actualment controla TOTES les administracions més rellevants de Catalunya. Controla el govern central, la Generalitat, i els ajuntaments de les ciutats més importants. Així com també alguna Diputació. I gràcies a l'estratègia d'Esquerra, després de les municipals d'avui, probablement el PSC encara augmentarà el seu poder al nostre país, aconseguint el govern d'algunes ciutats més, així com de totes les Diputacions. Tots els catalanistes, o sigui, aquells que estimem el nostre país, hem de fer un esforç extra en aquestes eleccions, per evitar el monopoli del poder públic català per part del PSC. Un partit que, a més, controla tots els mitjans públics i la majoria dels privats. Una situació que, no només és un perill per a la supervivència del nostre poble, sinó que, a més, és una greu amenaça per al bon funcionament del nostre sistema democràtic.

Els catalans hem de deixar de donar tanta importància a l'eix dreta-esquerra (que en la meva opinió no explica les diferències entre partits i no és més que una "pose", especialment per part dels qui es diuen d'esquerres, com raono aquí), i començar a donar-ne més a l'eix catalanisme-espanyolisme -que sí que explica les diferències entre partits. Si nosaltres no ho volem veure, no us preocupeu, que ells -el poder espanyol- ho tenen molt clar. I se n'alegren molt de que ho dividim tot en dreta i esquerra.

Tota la bona gent de Catalunya hem de votar CiU, ara i en totes les eleccions on imperi la dinàmica actual, per castigar l'estratègia d'Esquerra, i intentar reduïr el poder del PSC. Us desitjo una bona jornada electoral.

divendres, de maig 25, 2007

Sobre la campanya per desprestigiar els Mossos d'Esquadra: no ho aconseguiran

Aquests últims dies hi ha una allau de notícies i de polèmiques que fan referència a l'actuació dels Mossos d'Esquadra. Els casos concrets que són objecte de l’atenció mediàtica entren dins les incidències que es poden considerar normals dins l’acció policial en un país de 7 milions d’habitants. Però això és igual, evidentment. Tota aquesta atenció exagerada és induïda des de sectors interessats a utilitzar els Mossos com a arma política a favor seu o en contra d’altres, que no tenen cap mena d’interés en el prestigi dels Mossos o bé busquen activament el seu descrèdit.

Ja fa uns mesos vaig comentar (
PSC vs. Iniciativa i Em sento insegur, Montillator salva'm please!) que Montilla havia situat Saura al capdavant d’Interior per desprestigiar-lo a ell i a Iniciativa com a càstig per haver-li “robat” vots al PSC, i per evitar que aquest trasvàs electoral anès en augment. L’amo mai ha de deixar que els servents es fagin massa poderosos en detriment seu, o aquests seran menys submisos i més difícilment controlables, si no es revolten directament. Aquesta manera de fer de Montilla, denota un estil polític autoritari-totalitari, però també un espanyolisme rampant i la voluntat d’acabar amb l’autogovern dels catalans, com raonaré.

Com
comentava Salvador Cardús fa uns dies a l’Avui, el catalanisme polític després del franquisme ha basat la seva acció sobre tres objectius fonamentals: finançament, autogovern i ordre públic. El control d’aquest últim és, doncs, un dels pilars de la construcció nacional. Perquè és un tret imprescindible i essencial de qualsevol poble sobirà. Els Mossos d’Esquadra no hi són perquè als catalans ens ha vingut de gust tenir una policia més a la nostra “autonomia”. Hi són perquè un govern de la Generalitat catalanista –el de CiU-, va lluitar per aconseguir una policia pròpia –que ens va atorgar el PP, ho recordo, no el PSOE- com a part essencial de la seva estratègia de construcció nacional.

Dit això, doncs, si de vegades no queda gaire clar quins partits són catalanistes i quins no basant-nos en l’actuació de cada formació sobre dos dels pilars que comenta Cardús, el finançament i l’autogovern, amb el que està passant aquests dies en relació als Mossos, es fa evident qui està per la construcció nacional, per l’avenç de Catalunya com a nació, i qui no. El PSC, situant Saura al capdavant d’Interior per atacar-lo, demostra al mateix temps un interès en desprestigiar els Mossos, en un moment en què encara s’estan creant –desplegant-, i que per tant encara s’està construïnt la seva imatge en la societat.

D’aquesta manera, el PSC, a més de a ICV, ataca directament un dels elements fonamentals de l’autogovern català. En això PSC i PP –com en tot el que es refereix als avenços de Catalunya com a nació, d’altra banda- tenen exactament el mateix objectiu: desacreditar i enfonsar la imatge dels Mossos, fins al punt que sembli raonable el demanar un retorn, d’una manera o altra, de les policies espanyoles a Catalunya. El PP ja ho va fer fa alguns mesos, de la mà de la política aficionada Montserrat Nebrera, que va dir alguna cosa com que els Mossos no eren eficaços perquè “tenen por” de fer la seva feina. El PP, a Catalunya, pot dir el que vulgui perquè és un partit marginal. Però el PSC necessita un aval “moral” més gran per dir o fer segons quines coses.

Bé, doncs amb la campanya de desprestigi actual, a més d’atacar a ICV just abans de les eleccions, segueix sumant punts per completar aquest aval moral que li permeti dir un dia a Montilla: “escutxeu catalans, am pensu que hauria de tornar la Policía Nacional als nostras carrerus, no craieu?” O alguna cosa semblant. Ja Maragall, quan era president, va intentar fer no sé quines maniobres –maragallades sens dubte- per convertir els Mossos d’Esquadra en guàrdies urbans, en els municipis amb pocs habitants. Ara Montilla, després d’haver desfermat la mala maror contra els Mossos de cara a les municipals, fa com qui no ha trencat un plat i diu que ell dóna total suport als Mossos, dóna la culpa del seu descrèdit a CiU –de fet tots els altres partits també ho han fet-, i tema tancat. Com si la cosa no anès amb ell.

De moment, però, les forces espanyolistes ja s'han apuntat almenys un gol segur, ja que la jutgessa que porta el cas del noi que va morir mentre era custodiat per dos Mossos a Badalona, ja ha decretat que la investigació l'haurà de fer la Guàrdia Civil, ja que així ho demanava la seva família, segons vaig llegir al diari El Punt. La família està molt afectada i no es creu la versió dels Mossos, però pel que he llegit, aquesta és corroborada per multitud de testimonis que estaven al lloc dels fets. En un cas tant clar, perquè la justícia reclama la Guàrdia Civil, si a més els Mossos també tenen una Policia d'Investigació? És que la jutgessa, igual com la familia del noi, no se'ls creu? Sembla que es tracta d'una vergonyosa ingerència en les competències de la Generalitat, però estic molt tranquil: sé que cap polític català hi farà res...

Però, i ICV? Ai angelets ensucrats. Els nostres ecotontaines demostren tenir tant interès en el prestigi dels Mossos, com un escamarlà en el concurs d’Eurovisió. Potser no en busquen el desprestigi activament, com PSC i PP, però denoten no tenir-los el mínim respecte, desconèixer absolutament què és la construcció nacional, no tenir cap visió de país i no ser, per tant, en absolut catalanistes. Estan al servei del PSC i de l’espanyolisme, en definitiva.

ICV va ser l’iniciador, en realitat, i sense voler-ho –només degut a la seva malaptesa política- de la campanya contra els Mossos. Va ser el director dels Mossos, Rafael Olmos, qui va fer públiques les imatges de quatre policies pegant a un detingut, entre d’altres. Es veu que els llestos de ICV, van fer posar a la Divisió d’Assumptes Interns una càmera oculta en diverses comissaries durant dies, i després van mirar els centenars d’hores d’imatges per veure si trobaven alguna irregularitat. Però, era una investigació rutinària sobre el compliment dels reglaments per part del cos?? No, tenia per objectiu trobar algun abús d’autoritat, i esbombar-lo directament a tots els mitjans. Perquè? Per demostrar que ICV és un partit clar i transparent i que vol fer les coses bé. Que no admetrà abusos, etc., i fer una aclucada d’ull als antisistema de cara a les municipals, com també comentava Pilar Rahola en
aquest article.

O sigui que ICV es va gastar els calers públics per fer una investigació amb l’objectiu de millorar la seva imatge, es va saltar totes les normes professionals i va acusar davant la societat cinc Mossos de maltractaments, abans que la justícia dictaminés si realment van cometre algun delicte, demostrant un menyspreu total pel cos que governa i causant una greu sensació d’inseguretat i desemparament en aquest. I a més, va donar el tret de sortida a una campanya de descrèdit dels Mossos a la qual s’hi ha afegit tot l’espanyolisme de Catalunya, amb gran alegria, i que al final ha acabat perjudicant la imatge de ICV. A aquests descerebrats sí que caldria investigar-los, per enganyar i estafar als ciutadans i per ser un perill públic capaç d’ensorrar la institució més sòlida amb la seva ineptitud.

Des d’aquí vull animar a tot el cos de Mossos d’Esquadra a mantenir-se ferms davant les campanyes de desprestigi com aquestes, dutes a terme pels mateixos que els governen i per totes les forces espanyolistes en general, que segurament es seguiran produïnt periòdicament. Els animo a fer les coses de forma professional i a seguir sent un cos modèlic i no deixar-se intimidar. I també faig una crida a tota la societat catalana, que volem un país millor, més digne i més sobirà, i que no volem haver d’aguantar mai més una policia que ens menysprea com a catalans i que representa el poder espanyol que vol acabar amb nosaltres, a recolzar els Mossos d’Esquadra davant qualsevol atac injustificat. Al final, se’n cansaran i la nostra policia es mantindrà ja per sempre, inqüestionablement, com un dels pilars fonamentals del nostre país.

dimecres, de maig 16, 2007

Adéu Caprabo, hola Bonpreu (el català no serà llengua habitual en el consum si no ho exigim com a consumidors)


Fa anys que jo i la meva família fem les compres al Caprabo. Recordo que fa temps, quan començava a ser una empresa amb gran implantació, Caprabo ens va sorprendre agradablement a molts perquè va ser el primer supermercat -o la primera empresa de compra massiva en general- que etiquetava els seus productes en català (cap allà el 1992). Des de llavors, per mi Caprabo sempre ha estat un exemple d'empresa que respecta la nostra llengua i etiqueta en ella. Després em vaig anar assabentant que d'altres supermercats, com Bonpreu o Condis, també etiquetaven en català. Crec, però, que aquestes cadenes es van expandir posteriorment a Caprabo, i que, per tant, aquest últim va ser el pioner en l'etiquetatge dels productes de marca blanca en català.

Quina no ha estat la meva decepció, quan al llarg dels darrers mesos, he anat descobrint que, al meu Caprabo habitual (a Gràcia), més i més productes que fins llavors havien estat etiquetats en català, passaven a estar en castellà. El que abans era una safata de "Lloms de porc" ara ho era de "Lomos de cerdo", i el que abans eren "Iogurs" ara eren "Iogures". Evidentment no he fet un estudi sobre el tema, però tinc la sensació que Caprabo està afegint bastants nous productes a la seva oferta de marca blanca, i tots ells són etiquetats directament en castellà. Només alguns "clàssics" de marca blanca de Caprabo, tradicionalment en català, ho segueixen sent, com potser la llet i l'oli. Últimament, fins i tot la revista mensual que publiquen, "Sabor" crec que es diu, ha passat d'estar en català a estar en castellà -o almenys en l'última ocasió que vaig anar-hi a comprar me la van entregar en castellà.

De fet, encara que la meva percepció era que tots els productes de marca blanca de Caprabo eren en català, segons un
estudi (2004) de la Plataforma per la Llengua sobre la llengua d'etiquetatge d'aquests productes en els supermercats , ja llavors aquests només representaven el 42% de la oferta. Em sap greu per Caprabo, ja que aquest era el súper al que li tenia més "apreci", el primer que vaig conèixer, i que sempre havia estat associat per mi a un respecte inusual a la nostra llengua. Al principi del boom de les cadenes de supermercats, quan era adolescent, Caprabo representava per mi la Catalunya del futur.

Potser Caprabo ha contractat un director de màrqueting, carregat de màsters i espanyol-castellà, que ha considerat que l'adaptar-se a la llengua de Catalunya no aportava cap benefici a l'empresa -aquest director de màrqueting podria dir-se Rafael Peces Fernández, com és el cas. I potser el director d'operacions ha vist que això d'etiquetar els productes en català només per a Catalunya -o potser els Països Catalans?-, suposava un cost addicional de desenes de milers d'euros l'any i, total, si no aportava cap benefici, doncs ens el podíem estalviar, i potser ha pensat que, mira, encara m'emportaré alguna medalleta per la reducció de costos.

Molt bé doncs savis, aquí teniu un client menys. Un client que es gasta uns 150 euros cada dues setmanes al supermercat. I que intentarà convèncer a tothom que pugui, des d’aquest blog o parlant, a familiars, amics i coneguts, que canvïin el Caprabo, si és que hi compraven, pel Bonpreu, Condis, Sorli-Discau o fins Eroski, supermercats que sí que respecten la nostra llengua i ho etiqueten tot, o quasi tot, en català (segons l’esmentat
estudi). I espero que altres fagin com jo, i que Caprabo acabi perdent centenars de milers, o fins milions d’euros de vendes al mes, i que s’adoni que sí, que etiquetar en català és no ja un valor afegit, sinó en aquest cas, una característica associada de manera instintiva a la marca Caprabo. I que estalviar-se unes desenes de milers d’euros no compensa perdre un dels punts forts de la marca a Catalunya. Però de moment ja s’ho faran, i abans que el català desaparegui dels lineals de Caprabo, o que quedi reduït a dos o tres productes per acontentar els tontos, jo i la meva família ens n’acomiadem, i a partir d’ara entregarem els nostres 300 euros al mes al Bonpreu, que és l’establiment dels que he esmentat que tenim més a prop.

divendres, de maig 11, 2007

Jordi, la Generació Pujol et saluda... i t'agraeix tot l'esforç.

Aquells que vam nèixer, aproximadament, entre el 1972 i el 1990, vam viure gran part, o tota, la nostra educació escolar i la nostra formació com a persones amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya. Dels diferents governs de Pujol, se'n poden dir, i se'n diuen, meravelles i pestes. I és cert que no va aconseguir fer sentir seva Catalunya, la seva cultura i llengua a una part molt gran de la immigració castellana-espanyola, que ha viscut i viu, encara, d'esquena a la nació catalana. Però va crear, entre els catalans, un sentiment de país, un miratge clar del que hauria de ser un país normal, i un orgull de ser. En la tradició del millor catalanisme polític del segle XX.

Catalunya ha donat, al llarg del segle XX, tres polítics de talla. Prat de la Riba, Francesc Macià i Jordi Pujol. Tots tres tenen el mèrit que han servit el seu poble i l'han fet més pròsper amb el poder real i la força dels tòpics dominants en contra. O sigui, amb el poder espanyol i l'espanyolisme imperant, fins i tot entre sectors de la societat catalana, en contra. Pujol ens va donar un govern propi, la Generalitat, amb certes competències importants, com l'educació -amb una gran eina per donar a conèixer el català a amplis sectors castellanoparlants, la immersió lingüística-, o la sanitat. I va aconseguir crear un sistema de mitjans públics en català, quasi per miracle. I va posar la seva ingent habilitat política al servei d'aconseguir quotes de poder pel govern dels catalans. Un poder que havia de contrarestar els continuats intents de genocidi i/o minorització cultural -un dia caldria fer un llibre ben documentat sobre aquest genocidi i fer despertar ja la gent- i l'expoli econòmic del poder espanyol.

Jo no he votat mai a CiU fins ara -encara que crec que, aquest cop si, ja n'estic fins els d'allò, i votarè Trias com a alcalde. Però no cal haver votat mai Pujol, per veure que la consciència de nació i el subtil orgull de ser de molts catalans, són conseqüència de la seva política. Per ser conscient que, si ara tants joves reclamem, simplement i directament, la independència com la cosa més justa i natural del món, és perquè Pujol ens va fer creure que vivíem en un país, Catalunya. I ens va crear el miratge del que era un país normal, i ens va crear les ànsies d'assolir-lo. Això va més enllà de les dretes i les esquerres, se'ns ha presentat clarament com una qüestió de Justícia i de Llibertat. Gràcies Jordi, nosaltres intentarem acabar el que tu vas començar.

dimecres, d’abril 25, 2007

Nosaltres també érem espanyols


Ara m'estic llegint "Inquisitio", aquest petit best-seller català que situa la trama en la València dels anys vint del segle XIX. Alfred Bosch, l'autor, reprodueix molt bé en el llibre aquella època i país, i es fa evident al lector una cosa: el profund sentiment d'espanyolitat de tots els catalans (o habitants dels països de parla catalana, però deixem-ho en catalans, per entendre'ns), tant els de València, com els de Catalunya (de les Balears, el llibre no en parla, però no crec que les coses siguessin molt diferents allí). En aquella època, el 1825, els catalans vivien pregonament immersos en la política espanyola i els seus efectes, i no estaven per "vel.leïtats identitàries" (com diria un de Ciudadanos).

Efectivament, hi va haver una època, que va abarcar la major part del segle XVIII i la primera meitat del XIX, en la qual els catalans ens sentiem partícips del projecte d'Espanya. Això, deixem-ho clar, a pesar que tothom parlava en català, excepte la majoria de governants i membres de la justícia. Aquesta espanyolitat, es va fer especialment patent al segle XIX. En ell, els catalans vam patir primer la invasió francesa de Napoleó, per derrocar el vell règim, després la dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, per tornar a instaurar-lo, i entremig i durant dècades, vam participar en les lluites i guerres interminables entre liberals i absolutistes, progressistes i moderats. Aquesta implicació, va portar a que Catalunya aportés molts prohoms a Espanya, entre ells grans militars (Prim) i fins i tot presidents (Figueres, Pi i Margall).

No cal dir, que aquest sentiment d'espanyolitat, venia donat perquè vivíem totalment immersos en la política espanyola, dictada des de Madrid, ja que la política, i el poder, catalans, havien estat abolits, per la força de les armes, a principis del segle XVIII. Cal admetre, també, que ja a finals del segle XVII, després que Catalunya s'havia vist incapaç de desfer-se militarment d'Espanya, si no era caient en mans de França, i viceversa, algunes veus ja van advocar que calia contribuïr al projecte econòmic espanyol. Però sempre mantenint el nostre total autogovern i lleis, clar. També val a dir, que el català feia ja segles que perdia prestigi en la cultura i entre les classes dirigents.

Avui, exactament 300 anys després de la batalla d’Almansa, en la qual les tropes borbòniques van derrotar les austriacistes, la qual cosa va significar l’abolició, per part d’Espanya, dels governs i lleis dels antics regnes catalans de la Corona d’Aragó, recordem que nosaltres també vam ser espanyols. Recordem-ho bé, i no deixem que ens tornin a enganyar mai més. Recordem que l’única actitud digna, és lluitar per ser lliures. Lluitar per la Llibertat i la Justícia. Recordem-ho sempre i que la ignorància no ens faci caure al mateix parany dues vegades.

dimarts, d’abril 17, 2007

Podrà seguir sent, França, el model d'Estat jacobí?

És igual que guanyi Sarkozy, Bayrou o Segolène: molt possiblement, en algun moment donat, França sofrirà un cataclisme de grans proporcions. Dins d'ella es produeix una contradicció insalvable, i caldrà canviar l'essència de l'Estat-nació per superar-la: França diu a tots els immigrants que poden ser francesos, si adopten la llengua i la visió del món de l'Estat. Però quan aquests immigrants, o els seus fills, nets o besnets, ja han estat educats i assimilats per l'Estat francès, quan ja es senten francesos, llavors els arriba l'hora d'anar a buscar feina i no en troben, perquè els francesos "de sang", que detenten el poder econòmic, són profundament racistes.

O sigui, a pesar del que promet l'Estat, els francesos no accepten com a tals la gent d'altres ètnies, cultures i, especialment, races. Què passa llavors?, que els immigrants procedents de les excolònies africanes i els seus descendents, es queden a l'atur, se senten frustrats i enganyats per França, i s'apilonen en suburbis ultraviolents on no s'atreveix a entrar-hi ni la policia. I de tant en tant, aquesta gent esclata i incendia França sencera. Amb la qual cosa, França s'està convertint en un país policial, on cada dia els seus habitants viuen amb més por del veí. Segons fonts ben informades, avui en dia, els fills de l’antiga aristocràcia francesa, els que més es senten guardians de la pàtria, tenen una especial predilecció per fer-se policies d’èlit: per ells, i per gran part dels francesos arrelats -profundament catòlics i tradicionalistes- l’autèntic enemic de França està dins el propi país.

Quin és el problema de fons? Que l’Estat jacobí educa en la creença que el ser francès és un compendi de virtuts i qualitats positives, motiu d’orgull, i al mateix temps, i com a complement necessari, en el menyspreu a tot aquell que habita a França i no és, de forma evident, francès. El problema és el menyspreu a la diferència, la profunda hipocresia que s’amaga rere els Estats-nació. A França hi ha milions de descendents de primera, segona i tercera generació de la immigració de les excolònies africanes, i encara que ells es senten plenament francesos, els francesos de socarrel, instintivament, no els hi consideren.

Per superar aquest greu problema, França hauria de reconsiderar la validesa dels fonaments ideològics de l’Estat jacobí, instaurat durant la Revolució Francesa. Hauria de replantejar-se a si mateixa a nivell profund. Però això, és clar, no hi ha cap polític, de moment, que tingui els “ous” de plantejar-ho. Significaria acceptar, per començar, que França no és el país de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Els candidats parlen molt d’immigració, sí, tots diuen que cal, com a mínim, regular-la eficaçment. Però el veritable problema, són els milions d’immigrants que ja tenen a casa des de fa dècades, unit al racisme dels francesos, producte de la configuració mental d’un Estat font d’uniformització cultural i nacional.


França és la creadora i model de l’Estat jacobí –omnipotent, centralitzat i nacionalment uniformitzador- al món. Serà també la primera que demostrarà –obligada per les circumstàncies- la inviabilitat a llarg termini d’aquesta mena d'Estat?

dijous, d’abril 12, 2007

Encontres amb Nouvinguts (I)

En aquest post encetaré una sèrie, que anirè continuant de tant en tant, sobre les meves experiències com a català conscient i amb voluntat pedagògica i integradora, amb immigrants o "nouvinguts". Fa cosa d'unes setmanes, vaig prendre contacte amb un veneçolà, que m'havia de venir a pintar a casa. Me l'havia enviat un senyor conegut que fa feines per la meva família. Quan vaig parlar per primer cop amb el veneçolà, li vaig parlar en català, lògicament, però al cap d'unes frases meves, i uns silencis seus, i després d'haver-li de preguntar si entenia el català, em va dir que no, que no l'entenia. Vaja, vaig pensar, sóc el seu client i a sobre, haig de parlar-li en la seva llengua, la llengua de l'Imperio, per més "tocada d'ous".

En venir per triar i comprar la pintura, li vaig preguntar que quan temps feia que vivia aquí. Em va dir "aquí en España, pueees...", no, que li dic, aquí a Catalunya vull dir. "Si, en Catalunya, pues un año". Caram, vaig pensar, un any i encara no entèn ni un borrall de català -la meva molèstia va augmentar lleugerament. Bé, llavors li vaig fer les explicacions de rigor, que aquí a Catalunya parlàvem el català, que era la llengua propia d'aquí, etc. "Si", em diu, "yo tengo amigos catalanes, pero me hablan siempre en español", vaaaja, que extrany, vaig pensar. En un moment donat, vaig tenir una inspiració, i li vaig començar a parlar en català, i li vaig dir que a partir d'ara li parlaria en aquesta llengua, i que si no entenia alguna cosa, que m'ho digués i li traduiria.

El veneçolà no es devia esperar aquest canvi, però ho va acceptar, i resulta que el tipus m'entenia quasi del tot -o almenys ho feia veure. Just quan li vaig dir això, em va començar a explicar, que ell tenia un amic dependent, i que un dia havia entrat un senyor gran a la seva botiga, i se li havia posat a parlar en català. El seu amic no l'entenia, li va dir al senyor però aquest no va canviar de llengua, i l'amic li va dir que si volia podia parlar en anglès o castellà, però que no entenia el català. El senyor gran es va enfadar i va marxar donant un cop de puny al mostrador.

El veneçolà m'explicava aquesta història com per exemplificar-me que els catalans que volien viure normalment en la seva llengua, eren una mena de tarats o maleducats. D'avis rondinaires n'hi ha a tot arreu... dic jo. Vaig pensar, aquest pobre home, el seu amic dependent i molts d'altres viuen contaminats per la subtil propaganda anticatalana dels socialistes -principals productors de tòpics entre la immigració a Catalunya-, i per la idea que Catalunya és Espanya, i que els catalans som bilingües, o sigui que, com que parlem castellà, no cal esforçar-se per parlar la nostra llengua. I el més trist és que, fins el moment que m'havia trobat, els fets no li havien negat aquestes idees, i ningú no li havia explicat què era Catalunya i la llengua catalana.

El pintor també em va comentar que, en arribar a Catalunya, va veure que moltes coses estaven en una altra llengua, i va pensar que era portuguès -és evident que l'home no tenia moltes llums, però aquesta és la realitat de molts immigrants. Tampoc sabia encara que el català era idioma oficial de Catalunya! I llavors li vaig comentar que no només ho era, sinó que era l'únic idioma propi de Catalunya. També em va dir, per empatitzar amb mi, que sabia que a l'època franquista no es podia parlar en català. Llavors li vaig dir, "si, els espanyols sempre que poden ens impedeixen parlar el català, i anulen el nostre govern i lleis, són així els espanyols". Crec que en aquell moment, per la manera com em va mirar, es va produïr un petit cortcircuit en la seva ment.

Vaig animar al bon home a que aprengués català. Llavors em va dir que ell havia treballat a Alemanya, i que havia aprés algunes paraules d'alemany... I em va preguntar, "pero si no sabes hablar una lengua, qué puedes haser?"(???). "Bé, doncs l'aprens, clar, l'has d'aprendre, fas classes, li demanes a la gent que et parli català, de moment ja has començat amb mi, ja veuràs com ho aconseguiràs".