Perquè he votat i potser no tornaré a votar Esquerra
Aquest text és un comentari que vaig escriure com a resposta a un article de Salvador Sostres publicat a l'Avui http://www.avui.cat i al seu blog http://www.salvadorsostres.com/ el dia 2 de novembre, en el qual Sostres es mostrava molt decebut amb els resultats de les eleccions, especialment amb els resultats d'Esquerra, ja que els partits del tripartit podien tornar a sumar i Ciu no havia tret els vots esperats, i expressava la seva perplexitat per aquests fets: "Estic decebut pel país, del país. Si una nació, després del desastre del tripartit, encara li torna a donar la seva confiança; si una nació, després del ridícul estrepitós que ha fet Esquerra i del mal que li ha fet al país li dóna encara 21 diputats, vol dir que aquest país no va enlloc ni respon a cap projecte clar i està sumit en la més absoluta mediocritat. Aquests resultats reflecteixen això, una gran mediocritat", i "No entenc gaire els resultats, no entenc gaire com ha pogut passar, Convergència tenia de llarg el millor candidat i ha fet de llarg la millor campanya".
Bonament li intento explicar perquè això ha pogut passar, que inclou el raonament de perquè jo i segurament molts d'altres vam votar Esquerra, empesos a més per l'esperança que no tornarien a reeditar un desastre com havia estat el tripartit, i que no farien president algú com Montilla, esperança una mica il.lusa com hem pogut comprovar. Però el que hagi passat després no treu validesa als motius pels quals jo i molts catalans vam votar Esquerra, molts catalans que és possible que no tornem a votar Esquerra en properes eleccions si no fan alguna cosa imprevista i espectacular.
I considero que és important explicar perquè molts vam votar Esquerra a pesar i fins i tot contra el tripartit, perquè són els vots de "l'esperança pura per la independència", els vots de la gent que contraposem l'esperança d'aconseguir un dia la independència a qualsevol altra cosa, i si Esquerra s'hagués definit clarament a favor de tornar a fer el tripartit, no l'haguèssim votat, i com a molt mínim hagués tret tres escons menys, i el tripartit no s'hagués pogut reeditar. I perquè aquests votants, que ens sentim poc o molt enganyats, som els responsables de que hi torni a haver un tripartit i de que Montilla sigui president.
Comentari a l'article de Salvador Sostres "Estem malalts" publicat al diari Avui i al seu blog el dia 2-11-2006:
"A veure Sostres, fem un anàlisi diferent. Primer de tot cal observar que el catalanisme no ha augmentat, com semblava que era la tendència i era d'esperar, ciu i erc sumaven 69 diputats el 2003 i en sumen 69 ara. I això aparentment no és bona senyal pels objectius del catalanisme.
Convergència és un partit de poder, una màquina ben engreixada, amb bons gestors, un màrqueting més o menys eficaç però audaç i original, un partit sòlid, amb trempera i amb voluntat de liderar. Un partit orgullòs que et fa sentir orgullòs de ser català, això és cert. Però els catalans tenim un problema essencial: el problema de la supervivència. I el ser que veu la possibilitat de la mort a prop fa el que sigui per evitar-la, es deixa guiar per l'instint més primari i dedica les seves energies a no morir. A menys que no tingui altra opció que la mort, llavors es resigna. Però la veritat és que els catalans estem vius i que sapiguem no tenim cap malaltia terminal.
Però hi ha una cosa que posa la nostra supervivència en perill: estem sotmesos a una nació, la castellana, que té com a objectiu en relació a nosaltres la nostra eliminació o assimilació a ella, i és més poderosa i pot ser que ho aconsegueixi. I això hi ha molts catalans que ho veuen o ho intueixen, i saben perfectament com actua convergència, perquè l'hem vist governar durant més de 20 anys, i saben que la seva acció es basa en el pacte amb els castellans, en anar aconseguint coses a poc a poc, en la moderació i la prudència. Però aquesta estratègia, pot portar-nos una gran estabilitat política, social i econòmica, si, però podem estar decennis i segles aconseguint petites cosetes i el propi mètode no indica que aquest procés hagi de culminar en la independència respecte dels castellans. O sigui que Sostres coi, potser estem perdent el temps miserablement, no et sembla? I hi ha molts catalans que estem farts de miquetes, de prudència i volem cridar que volem viure dignament, completament, i simplement no ens ve de gust viure en una injusticia permanent. I com que res ens impedeix demanar el que volem directament, doncs tenim ganes de fer-ho.
I Erc doncs sincerament ho han fet bastant malament, i el Carod ha perdut completament els papers i encara ara no para de queixar-se del que li han fet, quan el que li ha passat és perquè és burro. Però Erc és el partit que radicalitza la situació, que ens acosta a la desitjada emancipació, que fa que convergència i de retruc els altres partits (aquests només de boquilla però és igual) intensifiquin el seu discurs catalanista (erc és el partit que primer va dir que calia un nou estatut, després convergència i els altres s'hi van apuntar, després el que ha sortit ha estat un ninot mal apedaçat però alguna cosa s'ha fet), que fa que els castellans s'escandalitzin i es posin histèrics perquè volem més poder i volem la independència, que ens ataquin obertament, la qual cosa porta a que els catalans s'adonin que no són els nostres amics sinó els enemics i es vagin despertant del sopor de tòpics espanyols en el qual viuen sumits. Fa que es despertin i que un dia vulguin votar Si en un referèndum d'autodeterminació. I si que Erc ho ha fet fatal, però és la que fa que tot es desperti, que ens dona esperança, Sostres, que ens fa pensar que tot és possible, i si és possible no hi ha temps per perdre, mai hi ha temps per perdre, que potser demà és massa tard coi! I per això jo i tants altres hem votat Erc, perquè volem sobreviure!
I ho sento Sostres, però estic segur que aquesta campanya tan audaç del Madí no ha aconseguit ni un vot més per CiU si és que no n'hi ha restat, perquè els votants de CiU no són joves audaços com per exemple jo, són gent que vol conservar el relativament poc poder català que tenim, gent que estima el seu país però que no vol exabruptes, sinó només seguretat i ni que sigui un govern català a la Generalitat, i que probablement ja s'havien adonat que el tripartit havia estat un desastre. Entenc que et sentis identificat i orgullós amb Convergència, però almenys considera que potser Ciu no és el que més li convé o l'únic que li convé a Catalunya, a no ser que canvii el seu tarannà de forma essencial, adéu."
P.D.: En els últims dies he incorporat el concepte de "construcció nacional"-o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població- al meu ideari, sobretot després de llegir alguns articles sobre la situació política de l'ex-president Jordi Pujol a la seva web http://www.jordipujol.cat/. I veig des d'un altre punt de vista la feina de Ciu, ha estat un partit que ha fet avançar a grans passes la construcció nacional, des d'una transició en què no teniem res. I aquesta construcció nacional és i té com a objectiu final, no pot ser d'una altra manera, la creació d'un Estat. Però la veritat és que segurament els avenços en aquesta construcció nacional es van afeblir en els últims temps ja de Pujol, segurament en comparació amb el molt que s'havia aconseguit en els anys posteriors a la transició (Generalitat amb un poder remarcable, Tv3, etc.). Per tant part del catalanisme ha vist la necessitat d'accelerar aquest procés, de crear algun revulsiu, i Esquerra, un partit que aposta clarament per la independència, podia ser aquest revulsiu. Però si Esquerra no és aquest accelerador, llavors suposo que no cal dir cap a quin partit anirà aquest vot descontent amb aquesta formació, almenys de moment, no?
Bonament li intento explicar perquè això ha pogut passar, que inclou el raonament de perquè jo i segurament molts d'altres vam votar Esquerra, empesos a més per l'esperança que no tornarien a reeditar un desastre com havia estat el tripartit, i que no farien president algú com Montilla, esperança una mica il.lusa com hem pogut comprovar. Però el que hagi passat després no treu validesa als motius pels quals jo i molts catalans vam votar Esquerra, molts catalans que és possible que no tornem a votar Esquerra en properes eleccions si no fan alguna cosa imprevista i espectacular.
I considero que és important explicar perquè molts vam votar Esquerra a pesar i fins i tot contra el tripartit, perquè són els vots de "l'esperança pura per la independència", els vots de la gent que contraposem l'esperança d'aconseguir un dia la independència a qualsevol altra cosa, i si Esquerra s'hagués definit clarament a favor de tornar a fer el tripartit, no l'haguèssim votat, i com a molt mínim hagués tret tres escons menys, i el tripartit no s'hagués pogut reeditar. I perquè aquests votants, que ens sentim poc o molt enganyats, som els responsables de que hi torni a haver un tripartit i de que Montilla sigui president.
Comentari a l'article de Salvador Sostres "Estem malalts" publicat al diari Avui i al seu blog el dia 2-11-2006:
"A veure Sostres, fem un anàlisi diferent. Primer de tot cal observar que el catalanisme no ha augmentat, com semblava que era la tendència i era d'esperar, ciu i erc sumaven 69 diputats el 2003 i en sumen 69 ara. I això aparentment no és bona senyal pels objectius del catalanisme.
Convergència és un partit de poder, una màquina ben engreixada, amb bons gestors, un màrqueting més o menys eficaç però audaç i original, un partit sòlid, amb trempera i amb voluntat de liderar. Un partit orgullòs que et fa sentir orgullòs de ser català, això és cert. Però els catalans tenim un problema essencial: el problema de la supervivència. I el ser que veu la possibilitat de la mort a prop fa el que sigui per evitar-la, es deixa guiar per l'instint més primari i dedica les seves energies a no morir. A menys que no tingui altra opció que la mort, llavors es resigna. Però la veritat és que els catalans estem vius i que sapiguem no tenim cap malaltia terminal.
Però hi ha una cosa que posa la nostra supervivència en perill: estem sotmesos a una nació, la castellana, que té com a objectiu en relació a nosaltres la nostra eliminació o assimilació a ella, i és més poderosa i pot ser que ho aconsegueixi. I això hi ha molts catalans que ho veuen o ho intueixen, i saben perfectament com actua convergència, perquè l'hem vist governar durant més de 20 anys, i saben que la seva acció es basa en el pacte amb els castellans, en anar aconseguint coses a poc a poc, en la moderació i la prudència. Però aquesta estratègia, pot portar-nos una gran estabilitat política, social i econòmica, si, però podem estar decennis i segles aconseguint petites cosetes i el propi mètode no indica que aquest procés hagi de culminar en la independència respecte dels castellans. O sigui que Sostres coi, potser estem perdent el temps miserablement, no et sembla? I hi ha molts catalans que estem farts de miquetes, de prudència i volem cridar que volem viure dignament, completament, i simplement no ens ve de gust viure en una injusticia permanent. I com que res ens impedeix demanar el que volem directament, doncs tenim ganes de fer-ho.
I Erc doncs sincerament ho han fet bastant malament, i el Carod ha perdut completament els papers i encara ara no para de queixar-se del que li han fet, quan el que li ha passat és perquè és burro. Però Erc és el partit que radicalitza la situació, que ens acosta a la desitjada emancipació, que fa que convergència i de retruc els altres partits (aquests només de boquilla però és igual) intensifiquin el seu discurs catalanista (erc és el partit que primer va dir que calia un nou estatut, després convergència i els altres s'hi van apuntar, després el que ha sortit ha estat un ninot mal apedaçat però alguna cosa s'ha fet), que fa que els castellans s'escandalitzin i es posin histèrics perquè volem més poder i volem la independència, que ens ataquin obertament, la qual cosa porta a que els catalans s'adonin que no són els nostres amics sinó els enemics i es vagin despertant del sopor de tòpics espanyols en el qual viuen sumits. Fa que es despertin i que un dia vulguin votar Si en un referèndum d'autodeterminació. I si que Erc ho ha fet fatal, però és la que fa que tot es desperti, que ens dona esperança, Sostres, que ens fa pensar que tot és possible, i si és possible no hi ha temps per perdre, mai hi ha temps per perdre, que potser demà és massa tard coi! I per això jo i tants altres hem votat Erc, perquè volem sobreviure!
I ho sento Sostres, però estic segur que aquesta campanya tan audaç del Madí no ha aconseguit ni un vot més per CiU si és que no n'hi ha restat, perquè els votants de CiU no són joves audaços com per exemple jo, són gent que vol conservar el relativament poc poder català que tenim, gent que estima el seu país però que no vol exabruptes, sinó només seguretat i ni que sigui un govern català a la Generalitat, i que probablement ja s'havien adonat que el tripartit havia estat un desastre. Entenc que et sentis identificat i orgullós amb Convergència, però almenys considera que potser Ciu no és el que més li convé o l'únic que li convé a Catalunya, a no ser que canvii el seu tarannà de forma essencial, adéu."
P.D.: En els últims dies he incorporat el concepte de "construcció nacional"-o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població- al meu ideari, sobretot després de llegir alguns articles sobre la situació política de l'ex-president Jordi Pujol a la seva web http://www.jordipujol.cat/. I veig des d'un altre punt de vista la feina de Ciu, ha estat un partit que ha fet avançar a grans passes la construcció nacional, des d'una transició en què no teniem res. I aquesta construcció nacional és i té com a objectiu final, no pot ser d'una altra manera, la creació d'un Estat. Però la veritat és que segurament els avenços en aquesta construcció nacional es van afeblir en els últims temps ja de Pujol, segurament en comparació amb el molt que s'havia aconseguit en els anys posteriors a la transició (Generalitat amb un poder remarcable, Tv3, etc.). Per tant part del catalanisme ha vist la necessitat d'accelerar aquest procés, de crear algun revulsiu, i Esquerra, un partit que aposta clarament per la independència, podia ser aquest revulsiu. Però si Esquerra no és aquest accelerador, llavors suposo que no cal dir cap a quin partit anirà aquest vot descontent amb aquesta formació, almenys de moment, no?
2 comentaris:
l´independència ja no és una prioritat perERC, "cal repensar el catalanisme" Carod dixit, ERC s´ha acomodat a la menjadora i ara es tornarà un satel.lit del PSC
Anònim, això d'ERC com a satèl.lit del PSC està per veure. Potser tindràs raó, o no. Si la tens, ja sabré que hauré de votar CIU a les pròximes eleccions.
Roger, sóc votant d'ERC, i m'identifico completament amb la teva opinió. Per cert, no deixeu de llegir l'article de Salvador CArdús al diari AVUI "Remugant la nació" (17-11). Hi ha un parell d'idees a tenir molt en compte en aquest procés de "construcció nacional": allunyar-nos una mica més del "discurs polític", i apropar-nos més al "pensament", que és garantia d'integritat intel.lectual, quelcom més fort que els "estira i arronsa" de la política. I alhora, el pensament, exercit per una massa de població civil, acaba influïnt al dia a dia del país i per tant a la política.
Publica un comentari a l'entrada