Anàlisi de les eleccions (tenir o no tenir mitjans de comunicació de masses. Aquesta pot ser la gran diferència)

Espanya, el poder espanyol, el que s'adscriu al PSOE o al PP, ha fet un esforç extraordinari, en aquesta darrera campanya, perquè només siguin visibles aquests dos partits. Perquè els ciutadans percebin que la realitat és PSOE i PP, i, més enllà, només hi ha un buit innominat. Aquest esforç és part d'un projecte a llarg termini: eliminar, al màxim possible, la presència de partits petits al parlament espanyol, que restin diputats i condicionin l'acció de govern a nivell estatal dels dos grans. Les cúpules de poder espanyoles busquen la uniformització a nivell polític, tal i com ho fan també a nivell cultural, lingüístic i administratiu. Això, convé tant als dos grans partits, com a aquestes cúpules, en el sentit que la governabilitat d'Espanya deixa d'estar condicionada per partits nacionalistes, o sense la seva mateixa visió d'una Espanya uniforme i ultracentralitzada.

En aquestes eleccions, doncs, PP i PSOE han fet un bon avenç en la uniformització d'Espanya. Entre els dos, han augmentat 10 diputats respecte a les eleccions de 2004. Catalunya, en aquestes eleccions, ha caigut de ple en el joc de les cúpules de poder madrilenyes. Era de preveure que els partits catalanistes, CiU i ERC, no assolissin, en conjunt, el nombre de vots que van aconseguir en les anteriors estatals, ja que els projectes que presentaven eren de poc engrescadors a completament decepcionants. Ara, potser no ho era tant que el PSC-PSOE, després de la retallada de l'Estatut per part del PSOE al congrés, després de posar-se en evidència que tenim unes infraestructures molt lluny de ser òptimes, i que l'Estat no hi destina ni el mínim necessari perquè funcionin sense problemes, després de les ingerències del govern espanyol en àmbits competencials de Catalunya (llei dependència, tercera hora, etc.), després de fer-se evident el dèficit fiscal demencial de Catalunya amb Espanya, i que aquesta no en vulgui donar les dades, després de veure que el Prat s'està convertint en una nova terminal de Barajas per a vols de poca monta, després que Zapatero ens ha pres el pèl amb mil promeses incomplertes.

Després que, en definitiva, Espanya -el PSOE, que és el partit que ha governat Espanya-, ens margini -i ens robi-, no ens respecti i se'ns rigui a la cara de les nostres demandes i aspiracions, potser no era tant de preveure que el PSC fos l'únic partit que augmentés en nombre de vots respecte a fa quatre anys. Això té, al meu parer, tres explicacions:

1-A Catalunya hi ha molts ciutadans que se senten espanyols, simplement, i no són conscients, o no els interessa, o ja els està bé fins i tot, la injustícia que pateix Catalunya. Aquests són el gruix dels votants del PSC. Voten molt més a les eleccions al parlament espanyol que a les altres.

2-Els ciutadans de Catalunya, en general tenen poc esperit crític, i poca cultura política. Les seves opinions són fàcilment modelables pels missatges que llancen els mitjans de comunicació de masses al servei de certes cúpules de poder.

3-Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i especialment els seus informatius, estan controlats per gent favorable al PSC, i per tant de mentalitat espanyolista. Els noticiaris públics catalans, que en els darrers quatre anys s'han anat tornant cada vegada més tendenciosos a favor del PSC, ignorant els altres partits catalans i la política catalana en general, més llagoters amb l'acció del govern espanyol, i més hispanocèntrics en general, en la darrera precampanya -especialment- i campanya, a més de fer descarada propaganda de Zapatero-PSOE, han potenciat la imatge que, en aquestes eleccions, només s'hi estaven enfrontant PSOE i PP. TV3 ha actuat al servei de les cúpules de poder madrilenyes.

I sobre aquest tercer punt, m'agradaria fer una reflexió que considero que és clau per entendre el què ha passat, i posar les bases per a que el procés d'uniformització, no només a nivell polític, sinó a tots els nivells, no avanci, ans ho faci la construcció i la normalització nacional de Catalunya. El PSC ha tret més nombre absolut de vots que mai. Només el 1982 va treure millor resultat relatiu -el 45,8% dels vots. Aquell any, de fet, els resultats van ser quasi clavats als d'aquest: 25 escons per al PSC, 12 per a CiU, 8 per a Alianza Popular (l'actual PP), 1 per a ERC i 1 per a ICV (llavors PSUC). El catalanisme, doncs -si comptem com a tal el PSUC-, va treure 14 escons, igual que ara -si ens aventurem a comptar-hi ICV. Enmig, ha arribat a obtenir 22 escons.

I què hi havia de diferent, entre el 1982 i el 2008? Doncs una televisió pública catalana amb una visió catalanocèntrica, amb consciència de ser part essencial d'un procés de construcció nacional. El 1982, encara no existia TV3 -va nàixer el 1983-, i el 2008, està plenament en mans de l'espanyolisme -almenys els seus informatius. I hi ha molts catalans que la segueixen mirant, i la segueixen considerant la televisió nacional de Catalunya, la "seva". Quan en realitat, ara mateix, és la televisió "regional" de Catalunya. El catalanisme ha de recuperar el control dels informatius de la CCRTV. Aquest és un punt clau per a continuar el procés de construcció nacional, augmentar la seva base electoral, i preparar el camí cap a l'emancipació total com a poble.

Tanmateix, fins i tot considerant la incidència dels mitjans de comunicació, i que en unes eleccions espanyoles, els partits d'obediència espanyola sempre treuen més vots, sorprèn que el PSC hagi pogut obtenir tals resultats. Sobretot perquè el PSOE no ha presentat cap gran projecte, ni per a Catalunya ni per a Espanya. En Zapatero és un mediocre amb poc carisma i la Chacón és una nina autòmata de Famosa. El seu únic argument ha estat "si no em votes a mi hi haurà el PP". Però, que no es dona sempre, aquesta circumstància?? Que no hi és sempre, el PP, cada quatre anys, en cada elecció?? El 1982, s'iniciava la democràcia, i el PSOE tenia un líder amb carisma, Felipe González. El 2008 només ofereix mediocritat, i especialment a Catalunya. I tot i així, ha tret el millor resultat absolut de la història. Al final, l'única explicació plausible que em ve al cap per al que ha passat és la del segon punt: que el ciutadà català és poc crític amb els missatges que llença el poder, i té poca cultura política. (Però, que no ho enteneu, catalans, que per a Catalunya és exactament igual PSOE que PP, PP que PSOE, l'Espanya negra que l'Espanya blanca?? Tant l'un com l'altre volen el mateix per a Catalunya: la seva inexistència).

En quant als resultats de CiU i ERC, crec que eren molt més esperables que els del PSC. Més enllà que no controlin els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa no els és en absolut favorable, no presentaven, ni l'un ni l'altre, projectes atractius ni engrescadors. Entre ambdós, han perdut 410.000 votants respecte a fa quatre anys. CiU, tanmateix, ha mantingut les seves posicions, la qual cosa la pot fer decisiva per a la governabilitat d'Espanya. Si és així, esperem que en tregui rèdits positius per a Catalunya. El fet que no hagi augmentat en nombre de vots, ni tret el nombre de diputats que tenia abans del 2004, farà que vegi la necessitat de crear i/o millorar el seu projecte estratègic per a Catalunya, per tal d'engrescar-hi la massa catalanista que ara, i en anteriors ocasions, l'ha anat abandonant.

ERC s'ha enfonsat, tal i com era desitjable -com comentava en un post anterior. Esperem que això desemboqui en un canvi de l'actual direcció. De moment, Carod i Puigcercós ens estan oferint un espectacle circense per veure qui es queda amb la direcció del partit. No hauria de ser cap dels dos, sinó Carretero, o algú que tingui per objectiu canviar l'estratègia de recolzament al PSC. Al final, el que seria més desitjable, és que CiU i ERC veiessin que no tenen altra opció que comptar l'un amb l'altre, si pretenen governar Catalunya.

Algunes situacions en les que m'he trobat com a catalanoparlant que no es subordina lingüísticament al castellà

SITUACIÓ 1

Truquen a la meva empresa de Telefónica, per a oferir un nou pack mensual que engloba telèfon i ADSL, per un preu més econòmic (o quelcom de semblant):

-Buenas tardes, le llamo de Telefónica. Le queremos ofrecer un nuevo servicio...(etc., etc.)

Espero a que acabi l'explicació, ja que va com una metralleta, i després jo:

-Entén el català?

-No, no, le llamo de Madrid.

-Doncs em sembla que no ens entendrem. No em pot posar amb algú que em pugui atendre en català?

-En catalán, a ver, ahora pregunto a mis compañeros, a ver si alguien lo habla -posa la trucada en espera. Després d'un o dos minuts:

-No, lo siento, lo siento mucho -sembla que ho senti de veritat-, aquí nadie habla catalán. No nos podemos entender, no?

-No, no, no ens podrem entendre.

-Lo siento...

-Bé, ja em trucaran en un altre moment, quan trobin algú que parli català, ara tinc feina, adéu.

Molt bé per a la telefonista. La noia, ha entès i respectat en tot moment la meva opció, i ha fet un esforç per provar d'atendre'm en català. S'ha diculpat llargament per no poder-me atendre correctament.

Molt malament per a Telefònica. Darrerament, no fa cap esforç per a fer les seves campanyes promocionals en català. Com tantes altres empreses, especialment els ex(?)monopolis madrilenys, darrerament estan eliminant el català de les seves prestacions, ja que, és clar, han de reduïr costos... I si als catalans ja ens sembla bé i no mostrem el nostre desacord amb aquesta actitud, continuaran amb aquesta estratègia. Jo, quan pugui, mal que sigui complicar-se la vida, em canviaré de companyia telefònica.

SITUACIÓ 2

Truco a un xinès perquè em portin menjar a domicili. Faig la comanda amb penes i treballs, ja que al noi que m'atén, li costa bastant entendre el que li dic.

-Voldria una vedella amb bambú i bolets xinesos.

-Vedella amb bambú... ternera con bambú?

-Sí, efectivament...

I així anem trempejant, però arribem a un plat espinós:

-Voldria un pollastre amb anous.

-Ternera con arroz?

-No, no, pollastre amb anous.

-Arroz?

-No, Po-llastre amb anous.

-Pollo con arroz?

-Quasi, però no, pollastre, sí, però amb anous.

Fa un altre intent infructuós per endevinar el que li dic. No l'encerta. Provo amb el número de plat:

-El plat número 46.

-Veintisei?

-No, quaranta-sis

-No entiendo...

i dic:

-Chicken with nuts, I want a chicken with nuts.

L'home tampoc entén l'anglés, i m'acaba passant amb una senyora, que, aquesta sí, entén bastant ràpidament el que li demano en català.

En no poguer-me entendre amb el meu interlocutor en català, li he parlat en l'única lingua franca i universal del món, l'anglès. Ja havia trucat diverses vegades a aquest restaurant, i la senyora amb qui vaig parlar al final d'aquesta comanda, va passar de no entendre'm quasi de res, el primer dia, a entendre tot el que li deia a la primera, i fins i tot a dir els números en català, en posteriors ocasions!

SITUACIÓ 3

Entro al bar de sota casa i li dic a una cambrera, ucraïnesa:

-Hola, em podries dir de què és aquest plat que hi ha aquí, dins aquesta vitrina?

-Por favor, por favor, háblame en castellano.

Em vaig quedar parat, ja que, que jo recordi, mai m'havien fet semblant petició, a Barcelona almenys. Dic:

-No, no, si hi ha alguna cosa que no entens, ja t'ho traduiré. Mira, voldria saber de què és aquest plat -jo, assenyalant i gesticulant de manera que entengués de forma clara a què em referia.

Mai més m'ha tornat a dir que li parli en castellà, encara que jo, si puc, li demano les coses a algú altre. En aquest bar, no puc parlar tant clar com voldria, ni explicar-li a aquesta noia perquè li parlo català, ja que no vull tenir mala maror amb els meus veïns. El fet és que, aquest bar, està regentat per una família d'"invasors". El senyor, andalús, ella d'ascendència gallega -però nascuda aquí!!-, i no parla ni dos mots de català, ni pràcticament l'entén. Els seus fills, ja granadets, només parlen castellà, un d'ells com si estés en un poblat d'Andalusia. Són d'allò pitjor que se'ns ha colat a casa nostra. No s'enfaden amb mi perquè parli sempre en català, ja que sóc veí, client, i els caic bé, què caram! (el senyor es pensa que sóc de poble(!!): res més lluny de la realitat)

SITUACIÓ 4

Al "paki" del costat de casa hi ha un dependent jove, d'uns vint-i-pocs. Un dia li vaig demanar no sé què, i com que no m'entenia, li vaig demanar en anglès. Vaig pensar que m'entendria perfectament, ja que el Pakistan havia format part de l'Índia, antiga colònia britànica. Pel que es veu, ara ja no tothom entén l'anglès, però aquest noi em va entendre bastant bé. Jo, llavors, li vaig dir que aquí, a Catalunya, s'havia de parlar català i, si no ens podíem entendre en català, doncs l'anglès. Des de llavors, tenim una relació d'allò més cordial, i cada cop sap dir més coses en català. I m'he fixat que li parla a tots els clients, no només a mi, directament en català. Encara que siguin castellanoparlants.

SITUACIÓ 5

Un bar de Gràcia un divendres a la nit. Hi ha una parella. Ell és canari, i ella ejpañiola. Baixeta, grassoneta, lletja i amb uns ulls petitets i fanàtics. Pel que sigui, ens coneixem. Jo els parlo en català, ells a mi, en castellà. En un moment donat, ell li diu a ella, fent broma, que no l'ha sentit mai parlar català, a pesar que és catalana. Ella diu:

-El catalán es una mierda.

Jo, com podeu comprendre, em quedo parat. Molt parat. Dic:

-Home, això no es diu. El català és la nostra llengua -jo, sempre tan integrador.

Ella s'embarbussa i diu quelcom poc comprensible i poc sòlid. El seu company se m'acosta i em diu que la disculpi pel que ha dit. Jo li dic que no passa res, que no s'amoïni.

Que no passa res perquè som en un bar, passant agradablement l'estona, i, si no és estrictament necessari, no cal malbaratar les energies amb els enemics de Catalunya.

L'escenari ideal després del 9-M.

No ens enganyem. Aquestes properes legislatives espanyoles són les eleccions que Catalunya afronta amb pitjors perspectives dels últims temps -des dels inicis de la democràcia, abans de l'hegemonia del projecte CiU-Pujol, potser? El catalanisme no té cap objectiu rellevant que il.lusioni i unifiqui, no ofereix cap projecte que engresqui, tenim un partit d'obediència espanyola ficat fins al moll de l'ós de l'esfera pública catalana, que es dedica a erosionar el poc autogovern que tenim i a narcotitzar nacionalment la població, gràcies a un partit que s'autoanomena sobiranista -o independentista. Tots els mitjans de comunicació rellevants, els catalans inclosos, transmeten la idea que, en aquestes eleccions, només hi pugnen els dos grans partits espanyols. Sembla que el catalanisme hagi de desaparèixer, ofegat, ignorat, marginat, i incapaç d'adaptar-se als nous temps i fer-se creïble. No hi ha èpica, no hi ha res.

Però com diu la dita, al mal temps, cal posar-hi bona cara. I d'aquestes eleccions, sense grandesa ni passió, cal esperar de treure'n el major profit possible. Faré un humil exercici de prospectiva, tenint en compte la percepció -individual- del capteniment que pensen tenir el proper dia 9 els catalans de tendència catalanista, i el que diuen les enquestes, com la darrera de Tele 5, o la d'Antena 3. Primerament, es pot assegurar que el catalanisme no actuarà unitàriament. Vull dir, no hi haurà ni una abstenció, o vot en blanc, massius, amb l'objectiu de reduir el suport electoral, i fer replantejar les seves estratègies polítiques als partits catalanistes -CiU i ERC. Ni tampoc sembla que hi hagi d'haver una mobilització massiva per a votar cap partit. En cas que hi fos, en principi seria per a votar CiU -aquesta era la meva opció-, amb l'objectiu de que sigui necessari per a governar a Madrid, i per a atacar el PSC i el tripartit.

Sembla ser que, en general, els votants habituals de CiU tornaran a votar-la. I també que hi ha certs sectors del catalanisme, que voten habitualment algun partit, que clarament pensen abstenir-se o votar en blanc -aquesta postura és la majoritària, sembla, entre els blocaires. ERC sembla que sofrirà una davallada més forta que CiU en el seu suport electoral. En definitiva, tenint en compte com estan les coses, i que cal treure el major profit de les circumstàncies, els millors resultats per a Catalunya serien: CiU 9-12 escons, i ERC 3 escons, dins un context en el qual cap dels dos grans partits espanyols tingués majoria absoluta, i CiU fos necessària per a governar.

Caldria que CiU obtingués una representació semblant a la que té, però potser -i considerant que a Catalunya hi haurà un nivell d'abstenció més elevat que en les darreres eleccions legislatives-, amb un nombre absolut de vots inferior que en l'anterior ocasió. Així, CiU tindria força suficient per a ser un partit decisiu per a formar govern, i per tant, podria pressionar en favor de Catalunya i, en principi, en contra del tripartit i el poder omnímode del PSC -el principal mal que pateix Catalunya. A més, significaria que el catalanisme, li dóna crèdit en el seu projecte de la Casa Gran del catalanisme, però que, al mateix temps, no està plenament convençut ni engrescat amb ell, i per tant, CiU no es podrà acomodar, i encara s'haurà d'esforçar per a crear un projecte atractiu i creïble.

I finalment, 3 escons per a ERC, seria el resultat a partir del qual es desencadenaria, quasi amb total seguretat, un canvi en la direcció del partit. I per tant, en l'estratègia de suport al PSC, la qual cosa desembocaria, hipotèticament i en el curt termini, en el desmantellament del govern tripartit a la Generalitat, o sigui, en la fi del nociu poder total que el PSC té en l'àmbit públic català. Si ERC obtingués 4 escons, també podria passar tot això, però ja no ho veig tant clar: diria que ERC ha de sofrir una autèntica desfeta, si pot ser que la torni a situar als nivells d'abans del seu "esclat independentista". Ho sento, però ha de fer un pas enrere per tal de poder-ne fer un altre de molt més gran endavant.

Aquests resultats, s'arrodonirien si el PP no es convertís en la 2a força política més votada. Tenint en compte tots els partits, els resultats podrien anar així: PSC-PSOE, 20 escons, CiU, 12 escons, PP, 10 escons, ERC, 3 escons, i ICV, 2 escons.

El NO-DO socioide va fent camí, mentre jo somiejo.

L'altre dia vaig mirar, casualment, el Telenotícies Migdia. Era el dia de la inauguració del TGV, i el dia després de la declaració d'independència de Kosovo. Ja era conscient del grau de manipulació prosocialista i, per tant, proespanyol en general, d'aquests informatius -principal motiu pel qual, en general, no els veig. Del grau de desinformació i narcotització a nivell de les reivindicacions nacionals de Catalunya -i de la política catalana. Les escasses vegades que veig parts d'aquests informatius, i especialment ara en periode preelectoral, tinc la sensació d'estar vivint un malson, quelcom que no pertany a aquest pla de la realitat. És tristíssim admetre que aquesta és la realitat. Que els informatius de la televisió nacional de Catalunya estan conduïts per gent que no estima el seu país, que no té ni puta idea de què significa TV3, ni Catalunya, ni la lluita per la justícia i la llibertat. Gent -periodistes- que, o bé no tenen la suficient capacitat intel.lectual per a superar els tòpics dominants, creats pel poder i els mèdia espanyols, o bé són endollats vitalicis del règim socioide, o simplement tenen tal autoodi que actuen com a traïdors al seu país.

Mentre uns ens escarrassem per construïr, dins els límits de les possibilitats de cadascú, un país on hi poguem viure dignament, que conservi la seva idiosincràcia, i del qual ens en poguem sentir orgullosos a tots els nivells possibles, d'altres, per darrere, ho van destruïnt, per necedat o per mala fe. Bé, en fi, vaig al que volia comentar. El NO-DO socioide del migdia va fer un gran desplegament de mitjans per informar sobre la posada en marxa del TGV Madrid-Barcelona, que tenim gràcies a la magnanimitat del PSOE. Segons els sectaritzats periodistes de TV3, hem de besar els peus als hispanoides -"gracias, ZP, te quiero, y te vi a votá"- per haver-nos atorgat la gràcia de potenciar una Espanya ultracentralista, i provincianitzar una mica més Catalunya -ahir, al Telenotícies Vespre, van comparar quin mitjà era més ràpid per anar de Barcelona a La Puerta del Sol de Madrid, si TGV o avió, els molt provincians i llagoters.

Diu, però, que el TGV -AVE segons els rucs de teuvetres-, s'atura a Lleida, Tarragona i, no sé si ho he entés bé, a dues poblacions de Catalunya més. Bé, el que jo somiejo, i espero, és que els surti el tret per la culata -als espanyols, clar-, i el TGV no augmenti els desplaçaments entre Barcelona i Madrid, o poc, i que si que es converteixi en un mitjà cohesionador del país. Que permeti una més gran fluïdesa entre Barcelona i Lleida, passant per Tarragona, i que uneixi més Catalunya a nivell humà i econòmic.

Sobre Kosovo, a can tauvetres no deixen passar la ocasió de relacionar la seva independència amb violència i altres coses indesitjables. O de rebaixar la rellevància d'aquest fet. Amb aquesta fi, dedicaven una bona estona a deixar parlar un noi kosovar, de no sé quina organització, que sostenia que Kosovo no era realment independent, ja que era controlada pels EUA, etc. -potser, aquest noi, hagués preferit quedar-se a Sèrbia, i que un dia els serbis li tallessin els ous en una de les seves neteges ètniques. En cap moment, a teuvetres, han fet cap esment a la victòria per a la democràcia i la llibertat al món, que representava que un poble s'independitzés democràticament d'un Estat que era un perill constant per a la seva supervivència. L'únic que els interessava era relacionar independència amb violència, por, i el pitjor malson dels burroprogres, els EUA. No fos cas que els catalans ni tan sols pensèssim seriosament en independitzar-nos. Ben bé igual que si es tractés de TV1. Però encara més sectari i biaixat. Com en una dictadura.

No ens acaba de satisfer cap opció? Doncs almenys fem feina: Votem massivament a CiU i enfonsarem el PSC.

Catalunya es troba en un moment difícil. El projecte catalanista moderat de Ciu, que va ocupar la Generalitat durant dues dècades, va entrar fa anys en una via morta. Una part de Catalunya reclamava més. Més autogovern, més autocentrament. Molts, ja n'estaven farts d'Espanya, i aspiraven, simplement -potser massa simplement- a l'independència total. Era un desig, un sentiment, més que quelcom molt reflexionat. ERC semblava que podia ser el partit adequat per satisfer aquestes ambicions. Però, quan va augmentar la seva influència, per raons d'estratègia, va otorgar el control de la Generalitat a un partit d'obediència espanyola, o sigui, espanyolista. Un partit que ja controlava quasi tota la resta d'administracions públiques rellevants de Catalunya, gràcies al vot de sentiment nacional espanyol. Sentiment que l'esmentat partit ha perpetuat a tot arreu on ha pogut, aïllant els ciutadans provinents de la immigració espanyola de la realitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya. El PSC. Una organització que, ara, ho domina quasi tot a Catalunya.

Espanya, el poder espanyol, des de sempre ha tingut per objectiu, en relació a Catalunya, obtenir el govern total sobre aquesta -per tal que sigui una simple província més que recolzi un model d'Estat ultracentralista- i l'assimilació cultural i lingüística a favor del castellà. El PSC és un partit que representa el poder espanyol. El poder omnímode que té el PSC a casa nostra, per tant, és un perill per a la nostra subsistència com a poble a mig o llarg termini. La prioritat de tot catalanista, de tot català conscient, ha de ser assetjar aquest poder, amb l'objectiu d'enfonsar-lo. I al mateix temps, posar les bases, perquè en el futur cap partit d'obediència espanyola torni a dominar políticament Catalunya. D'aquesta manera, els catalans tindrem a ratlla el major perill de desaparició, empobriment i provincialització que representa que el poder espanyol treballi des de dins de les nostres institucions, i estarem en una situació òptima per a la nostra subsistència com a poble i el nostre creixement a tots els nivells -nacional, econòmic, cultural, lingüístic, etc.

Molts catalans, estan desencisats amb l'oferta política catalanista actual. Sembla que, una bona part, pensen abstenir-se. O bé votar en blanc. A tots ells, a tots vosaltres, us demano que us ho penseu bé. Per una banda, una disminució dels escons catalanistes al parlament espanyol, faria repensar als nostres partits sendes estratègies?? O bé només serviria per refermar i augmentar el poder del PSC al nostre país, especialment si les formacions catalanistes no són necessàries per a formar govern -una situació que ens faria passar una legislatura espanyola deplorable per a Catalunya-? I més encara, si el PP també augmenta els seus escons, com és previsible -i cap la possibilitat, fins i tot, que en tregui més que CiU-, això donaria peu a l'espanyolisme a pensar que el catalanisme ja és cosa del passat, i d'anar a sac contra Catalunya. Clar que això, podria despertar consciències. Però pensar que aquesta situació, a través de colpir les ments, podria acabar sent positiva per a Catalunya, és com a mínim arriscat...

Per l'altra banda, la prioritat, ara, a Catalunya, és destituir el PSC de la seva posició de partit polític dominant. I si pot ser, relegar-lo per sempre, o durant molt temps, a una posició de partit secundari. Per a tal fi, aquestes properes eleccions espanyoles ens presenten tres vies. Primera, retirar, els que encara no ho hagin fet, el vot a ERC. Un fracàs estrepitós en aquestes eleccions -especialment desprès que en les darreres van treure 8 diputats-, és la millor garantia que hi haurà un relleu en la direcció del partit, i en l'estratègia de recolzament al PSC. Per tant, després de les generals pot ser que el tripartit sigui cancel.lat via ERC. Segona. Que el catalanisme voti massivament a CiU. Pel que sembla, una bona part del vot espanyolista que habitualment ha votat el PSC, també està desencisat, i previsiblement també s'abstindrà. Per tant, si el vot a CiU -principal rival del PSC a Catalunya-, augmentés, o bé es quedés igual, disminuïrien els escons aconseguits pel PSC.

Tercera, i derivada de la segona. Els escons de CiU, molt probablement, seran necessaris per a que governi, previsiblement, el PSOE. Com més en tingui, més probable serà això, i més podrà pressionar per aconseguir els seus interessos, que majoritàriament -en principi i com a partit catalanista-, coincideixen amb els de Catalunya. En Duran i Lleida -al qual des d'aquí desitjo una prompta recuperació-, pot agradar o no, però és un animal polític, hàbil i temible com a enemic. I el seu enemic és el PSC. I la prioritat de CiU, a canvi de la qual donarà el seu suport, serà que Zapatero desmantelli el tripartit.

A més, cal tenir en compte que, si tant ERC, com CiU perden igualment bastants diputats, la direcció de ERC, pot imputar la causa de la davallada del seu partit, a un difús desencís del catalanisme en general, i aconseguir no canviar res essencial al si de l'organització. Amb la qual cosa, l'oportunitat per acabar amb el tripartit i, específicament, amb el lideratge del PSC a Catalunya, que representen aquestes eleccions, s'hauria perdut. I aquest lideratge, posa en perill a cada moment el nostre minse autogovern, el nostre desenvolupament econòmic -i ens limita el benestar-, la normalització de la nostra llengua, la nostra consciència nacional, la integració dels nouvinguts i, en general, el nostre desenvolupament com a poble a tots els nivells.

Catalans, amics, lectors, féu el que cregueu més convenient. El més probable és que aquestes properes eleccions no siguin les que canviïn el rumb de la nostra història. Però si que és possible que canviïn el de la d'Espanya. I de moment, Catalunya està dins Espanya, i juga amb les seves regles. I prendre posicions al seu parlament, per tal de treure'n beneficis per al país, ha estat un dels pilars de l'estratègia dels partits catalanistes des de fa més de cent anys.

El PSC, càncer de Catalunya

El fet que caracteritza primordialment la situació del país en aquests moments, i que ho domina tot, tots els estaments més rellevants, i condiciona les idees que suren en l’ambient –les que emeten els principals mitjans de comunicació- és el poder omnímode que posseeix el PSC. Un partit d’obediència espanyola que, per tant i com a tal -d'acord amb l'objectiu del poder espanyol-castellà des que Espanya existeix-, té com a objectiu acabar amb el fet nacional català, la nostra cultura i llengua, i estendre la consciència d’espanyolitat, i la cultura i llengua espanyola-castellana.

El PSC no té més ideologia que la que es deriva de la seva espanyolitat i, especialment, de la seva condició de màquina de poder. En aquest sentit, és una organització que domina els mitjans, mètodes i tècniques de propaganda, altament adaptable si és necessari, que ha sabut crear adeptes fidels i bosses de vot captiu. Un vot, aquest darrer, potenciat a base d’allunyar els immigrants espanyols del segle XX dels autòctons, i de la cultura i llengua propis del país. Allunyant-los de la integració, en definitiva, tot patrocinant centres regionals, festes regionals cada cop més ridícules –imitacions tronades i corruptes de les originals-, i creant-los, o dilatant-los, el sentiment de viure en un tros més de l’Espanya castellanoparlant.

El PSC ha triomfat bàsicament a còpia de fer veure que Catalunya no existeix. Però tampoc podria haver arribat a aquests nivells d'èxit i influència sense el suport de molta gent que es sent nacionalment catalana. Catalans que, enganyats, es creuen de bona fe que el PSC és un partit d’”esquerres” que lluita per solucionar els problemes socials, o pels drets dels treballadors, etc, o bé catalans que renuncien a viure plena i dignament com a tals, a canvi que el Partido els doni una bona feineta i els ompli les butxaquetes -venuts i hipòcrites, ras i curt.

Els socialistes i simpatitzants, acusen sempre de sectaris tots aquells que els porten la contrària en els seus plantejaments. Això és així ja que, com tot partit que ha begut de les fonts del socialisme-comunisme –encara que ara ja no hi tingui res a veure-, és en el fons de pensament totalitari, i no accepta la dissidència. Precisament, d’allò que ells acusen a la resta, és exactament el que són. El PSC és una organització de tipus sectari, amb un poder i una extensió que ja voldria qualsevol secta a Catalunya.

Som en un moment en què l’espoli econòmic sobre Catalunya és especialment intens, ja que, com comenta Ramon Tremosa, Espanya està intentant fer de Madrid una de les ciutats més importants del món, en contra de la tendència geoeconòmica natural de la zona i de les tendències que defineixen els eixos econòmics al segle XXI (ja no basats en les ciutats, sinó en àrees geogràfiques extenses). Com aconsegueix Espanya els recursos per fer aquesta “gran Madrid” destinada -molt probablement- a un fracàs escandalós?? Doncs xuclant fins a l’última gota possible a Catalunya, i també al País Valencià i a les Illes. Per això darrerament fallen estrepitosament fins i tot les mediocres infraestructures de què disposem els catalans.

La funció del PSC, com a partit d’obediència espanyola, és silenciar aquesta injustícia econòmica, així com la injustícia nacional, cultural i lingüística que pateix Catalunya. Fer creure que a Catalunya tot va molt bé, i que el PSOE, artífex, junt amb el PP, d’aquestes injustícies, és molt bo per a Catalunya. L’objectiu del PSC és adormir-nos i, quan ho hagi aconseguit, practicar l’”eutanàsia nacional”, com va dir l’històric dirigent d’ERC Heribert Barrera.

Per tot això, el PSC és equivalent a un càncer per Catalunya. Un tumor maligne que, si es deixa assentar, o créixer, acabarà amb Catalunya: amb la nostra consciència nacional, amb la nostra cultura i llengua, i fins i tot amb el nostre benestar econòmic. Un tumor l’extirpació del qual ha de ser prioritat per a qualsevol català conscient i que vulgui viure dignament com a tal.

Tornem-hi!

Tornem-hi després d'unes llargues vacances de bloc, de sis mesos exactament, degudes a motius personals i professionals. Ho sento per tots aquells (pocs) que us interessàveu regularment pel meu bloc, i ho sento també pel bloc, que amb tot aquest temps haurà perdut públic, links en altres blocs, i pes en la catosfera en general. Espero, tanmateix, que aquest període d'inactivitat hagi suposat un recarregament de piles productiu, o sia, que des d'aquest espai pugui aportar idees interessants, i algú el trobi útil i amè. En primer lloc, farè alguns posts parlant de la situació general del país després de tot aquest temps, que si bé en algun sentit és preocupant, en altres dóna sobrats motius per a pensar que s'està gestant un canvi en positiu.

Perquè volen matar la gallina dels ous d'or??

Parafrasejant la famosa -ens la fiquen a tot arreu- cançó de Julieta Venegas, és probable que em mereixi -ens mereixem tots els catalans- aquests polítics que tenim, però jo no els vull. De què collons -amb perdó- ens serveix aquesta classe política??? I ja no parlo dels polítics d'un o altre partit. Parlo de tots, del conjunt. En aquest precís moment de la nostra història, Catalunya està patint, més clarament que mai, la desídia i la manca d'inversió de l'Estat. Mentre que el nostre país és el que aporta més al conjunt d'Espanya, gràcies a l'expoli, acreditat per tothom, no només per estudiosos catalans i/o catalanistes, sinó per institucions tan espanyoles com el BBVA, de què som objecte.

Ara seria un moment ideal perquè el catalanisme polític expliqués la clara connexió entre tots els problemes que patim i la injustícia que comet el poder espanyol amb nosaltres. Seria el moment de reclamar més autogovern, de fer veure la necessitat de la independència a més gent, de parlar clar, i de fer avançar el país. Però què fa el catalanisme polític?? Res.

Existeixen clars símptomes, que ens poden fer pensar que, des del poder espanyol, ja fa temps que està posat en marxa un pla per evitar que Catalunya sigui un centre econòmic rellevant: atracció de totes les seus de multinacionals a Madrid, traves al creixement internacional del Prat, traves a la connexió ferroviària amb Europa, manca d'inversió en carreteres, electricitat, i en totes les infraestructures de comunicació i energia en general -coses, totes elles, que foragiten la possible inversió extrangera a Catalunya-, i empobriment a través de l'expoli fiscal pur i dur. A més de totes les coses, sabudes o no, i que s'han pogut quantificar o no -per opacitat informativa de l'Estat-, que em deixo, que seguríssim que n'hi ha unes quantes. Dit tot això, no sona molt a diferents símptomes d'una mateixa malaltia?? Exacte, és el virus que ens inocula subreptíciament -tant com pot-, Espanya. La malaltia de la marginació en un món econòmicament globalitzat, i de l'empobriment premeditat.

Perquè ho fa, tot això, Espanya, si Catalunya és la gran subvencionadora de bona part del seu creixement i benestar??? És que no s'ha de cuidar, la gallina dels ous d'or, perquè en segueixi donant?? Doncs es veu que no. Si en algun moment s'ha potenciat aquesta gallina ponedora -Catalunya-, ara sembla que la consigna ha canviat. I que la nova estratègia és matar la gallina -enfonsar-nos. Amb quin objectiu?? Amb el que alguna crisi econòmica ens afecti especialment, i es produeixin tota mena de conflictes socials, tenint en compte que en els últims 7 o 8 anys han arribat a Catalunya 1,5 milions d'immigrants, la major part mà d'obra poc qualificada, i que presumiblement, serien els primers a quedar-se sense feina en cas de crisi?? Algú -que cregui que la hipòtesi que exposo és certa-, té alguna idea de perquè Espanya ens vol enfonsar en la misèria en el context actual??

I davant de tots aquests fets deplorables, els nostres polítics callen. I qui calla, otorga, com diuen els castellans. Possiblement, estem patint els efectes d'un pla del poder espanyol per empobrir-nos, i enriquir Madrid al seu torn, i què fa la classe política catalana?? Espera, tensa, a veure si li cau una mica més de poder. Es mira el melic. I ningú mira Catalunya. I a mi, que procuro observar-la atentament, sovint em venen esgarrifances. Però, contràriament al que diu Venegas, no puc, ni vull, dir, m'en vaig, quina llàstima però me'n vaig, m'acomiado de tu i me'n vaig. No. Em quedo, no m'agraden els polítics que tenim, ni la situació que pateix el meu país: no els vull, però em quedo, obviament.

Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta per l'apagada!!!!

Ja n'hi prou caram: expoli que ens empobreix, atracció de les seus de les multinacionals cap a Madrid, prohibició per llei de l'arribada de vols internacionals al Prat -en favor de Madrid-, negació del traspàs de serveis i infraestructures bàsics, cada cop més mal gestionats i degradats -conversió de Catalunya en un barri perifèric de Madrid, en definitiva-, caos de Renfe, i ara... apagada massiva a la capital i rodalies: milions d'euros de vendes perduts, caos... Prou redéu, fem notar d'una vegada la nostra indignació per la presa de pél que és la pertinença a Espanya, l'únic objectiu de la qual és xuclar-nos fins deixar-nos en la misèria, a part d'acabar amb les nostres senyes d'identitat.

Faig una crida a tots els catalans a protestar de forma silenciosa, cada vegada que la nostra societat sofreixi les conseqüències de la desídia de l'administració espanyola a Catalunya, i dels seus monopolis públics i pseudopúblics. Enlloc de picar cassoles, o a més a més, proposo que tots pengem l'estelada als nostres balcons, mentre duri l'apagada i fins uns quants dies després. Jo ja ho vaig fer anit.

Envieu el següent missatge per mòvil a com més contactes millor: "Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta contra les apagades d'Endesa. Espanya ens enfonsa en la misèria, reclamem silenciosament la independència en cada situació com aquesta. Passa-ho!!" Fem-nos notar, activem-nos per una Catalunya autogovernada, més rica, millor organitzada i amb un futur més brillant i democràtic!!!

Decàleg del catalanista del segle XXI (sense el qual no hi haurà independència)

1-En la vida quotidiana, parlar sempre en català a tothom i a tot arreu, a no ser que no t’entenguin. En aquest cas, anar dient les coses en català, i traduïnt-les tot seguit -si les circumstàncies ho permeten. Tot això, sempre amable i educadament i com si fos la cosa més normal del món –que ho ha de ser. (Per a més concreció sobre aquest hàbit, veure el decàleg del catalanoparlant de Tilbert Stegmann). Ser conscient de la importància de no canviar de llengua, per aconseguir que el català sigui una llengua necessària a nivell social, i no acabi desapareixent.

2-Informar-se sobre la realitat de Catalunya, la seva cultura i llengua, i conèixer la història del país.

3-Ser conscient de la injustícia que viu Catalunya com a poble des de fa segles, a causa d’estar integrat en un Estat-nació dominat per la nació castellana, que tradicionalment imposa el seu govern, lleis, cultura i llengua sobre Catalunya, amb la voluntat d’uniformitzar cultural, lingüística i nacionalment tot el territori de l’Estat. Ser capaç d’explicar aquesta injustícia. I tenir clar que, l'única manera de desfer-se'n, és fent ús de la capacitat que té qualsevol poble de decidir lliurement la mena de govern i el futur que vol.

Comunicar, tant com sigui possible, el fet d’aquesta injustícia, que cal superar, a altres catalans. També, explicar-los la importància de parlar sempre en català. Donar a conèixer, tant com sigui possible, la realitat de Catalunya a immigrants nous i vells. A visitants. I a coneixences extrangeres quan es surti de Catalunya.

4-Votar sempre a partits catalanistes (a nivell de Catalunya, CiU i ERC). Col.laborar en associacions, adherir-se a moviments, participar en manifestacions, etc., dirigides a reivindicar i lluitar pel país, la seva cultura i llengua, en la mesura del possible.

5-Com a consumidors, preferenciar la compra de productes etiquetats en català, l’ús de serveis anunciats i oferts en català, el consum de productes culturals en català, etc. A tot arreu on sigui possible, exigir que ens entenguin, almenys, en català.

6-Com a empleats, en la mesura del possible, intentar potenciar que el català sigui la llengua vehicular dins l’empresa, si no ho és ja.

Com a empresaris, contractar només personal que parli català, i fer que la llengua vehicular dins l’empresa, i que tota la publicitat i informació dirigida als consumidors catalans, estigui en català. Si és possible, col.laborar econòmicament amb iniciatives i associacions en favor dels drets nacionals, la cultura i la llengua.

7-Estar sempre amatent a desterrar del nostre pensament idees que provinguin del complex d’inferioritat que els catalans rebem “de naixença” com a herència cultural. Aquest complex és produït per la propaganda multisecular de desprestigi de la cultura, llengua i nació catalanes per part del poder espanyol, en favor de tot allò espanyol-castellà. Cal eliminar qualsevol rastre de tòpic espanyolista de la nostra ment, només així podem pensar lliurement, sense interferències esclavitzants, allò que som i el que ens convé. Potenciar, per contra, l'orgull de ser -en el sentit de sentiment legítim de satisfacció amb el que un és, en cap cas en el sentit d'arrogància.

8-Estar atents a les maniobres del poder espanyol, i de l’espanyolisme, especialment dins de Catalunya, contra el nostre país, cultura i llengua, i denunciar-les en la mesura del possible.

9-A pesar que la tasca que cal realitzar ens sembli ingent, i que ens doni la sensació que, la castellanització i espanyolització de Catalunya és molt –massa, fins i tot- gran. I que per tant, per a viure dignament com a català, ens calgui anar sovint contracorrent, no hem de caure mai en el desànim. I cal assumir que ser catalanista és anar contra el poder real -l'Estat espanyol- i és un atac a tots Estats-nació centralistes del món -com França o Rússia, per exemple. Cal no deixar-se intimidar per cap amenaça ni temor infundat. Cal perseverar sempre, passi el que passi.

10-Tenir molt clar que ser catalanista significa, simplement, viure dignament com a ciutadà català. Vol dir estimar el propi país, i per tant, també, lluitar per la Llibertat –som un poble dominat- i la Justícia –vivim en una injustícia. O sigui, ser catalanista és lluitar per un món millor. És estimar i confiar en el ser humà i en la civilització. Els catalans, és des de casa nostra que podem i hem de fer un món més lliure i més just.

P.D.: Invito a qui vulgui, a afegir aspectes que consideri importants a la llista d'hàbits del catalanista del segle XXI, o bé a criticar els de la llista.

ICV i el PP voten junts... contra el català

Continuem amb la temàtica lingüística, sobre la qual ja porto uns quants posts. No pretenc cansar a ningú, però és que alguns fets, clamen al cel, i cal explicar-los ben alt i ben fort, ja que els mitjans de comunicació tradicionals, molt en general no ho fan. Resulta que, segons informa Vilaweb, i també l'Avui -breument en un petit apartat titulat "Les claus"que no he trobat a l'edició d'Internet, i mencionat brevíssimament en aquest article de Marçal Sintes-, el propassat dimarts dia 10, en un ple de l'Ajuntament, el PSC, ICV-EUiA i el PP, van votar conjuntament en contra d'una proposta d'ERC perquè l'Ajuntament fes un Reglament d'Usos Lingüístics.

Resulta que el 80% d'ajuntaments de Catalunya ja tenen aquest Reglament, el desenvolupament del qual disposa la Llei de Política Lingüística de 1998. Caram, no calia que entrés Ciudadanos a l'Ajuntament per anar contra el català, però si tenim ICV!! Iniciativa, el partit dels grans barruts, el que té més densitat de barra per polític. Un partit, al contrari del que diu el seu nom, sense cap voluntat ni capacitat d'iniciativa política. Completament al servei del PSC -i per tant, de l'espanyolisme-, i incapaç de discrepar de l'Amo en res mínimament rellevant. Com gosaran anomenar-se catalanistes després d'això?? Doncs -ho faran- amb un gran somriure, una gran convicció i sense cap mena de vergonya!!

En aquesta línia, també vull recordar que, durant el govern bipartit amb PSC i ICV -després que es fes fora ERC del Tripartit I-, el govern espanyol, va presentar a la Generalitat l'esborrany del Decret d'Ensenyaments Mínims de l'Educació Primària -el de la tercera hora de castellà. El decret pretenia desbaratar un sistema educatiu que permet l'existència de la immersió lingüística a Catalunya. Més tard, totes les associacions del món de l'educació s'hi van oposar. A més de ser una ingerència en les competències de la Generalitat. Al govern català li va semblar perfecte, impecable, no hi va veure cap inconvenient.

Per acabar, vull recordar la darrera pijoanècdota de la pija cap d'ICV a Barcelona, Imma Mayol. Aquesta, amb motiu de la visita a Barcelona de l'exvicepresident dels Estats Units Al Gore, va fer un discurs... en castellà. Perquè -en aquest idioma i no en català, la seva llengua i pròpia de Catalunya, o en anglès, la llengua del convidat i universal-?? Suposo que perquè quedava més "fino" i per no ser "grosera", no? Bé en fi... que si algú encara es pensa que ICV és catalanista -i ja no dic el PSC, perquè la cosa està més clara-, i que no actua contra Catalunya, la seva cultura i llengua, que s'ho tregui del cap.

Sobre el bilingüisme com a concepte fals i perjudicial i el català com a única llengua oficial.

Es diu que Catalunya és un país bilingüe -que usa dues llengües indistintament. Mentida. Els únics bilingües són els que parlen català. I no tots (jo mateix, per exemple, no sóc bilingüe. Només utilitzo el castellà a la feina, com el francès o l'anglès, amb clients i/o proveïdors –d'aquests, els de fora de Catalunya- parlants d'aquests idiomes, i algunes paraules soltes amb empleats d'atenció al públic que encara no entenen el català). El que sí que es pot afirmar, per contra, és que tots els catalanoparlants sabem parlar, també, castellà. Es diu que el bilingüisme -ús alternatiu de dues llengües en un individu i, per extensió, en un grup social- és un tret que ens enriqueix, als catalans. Mentida. El bilingüisme és el principi de la fi, una fase intermitja en el procés de substitució d'una llengua -dominada-, per una altra -dominant. Per tant, tenint en compte que és fals que la societat catalana, en general, sigui bilingüe, i que el bilingüisme és un tret positiu, es pot induir que aquells que defineixen Catalunya com a país bilingüe, i atribueixen, a aquesta característica, connotacions positives, tenen com a finalitat, realment, acabar amb la llengua catalana (en quant a partits, són el PSC, el PP i Ciudadanos).

El que sí que és positiu i enriquidor, tant a nivell econòmic, com social, com cultural, és saber parlar diverses llengües o, si es vol, el multilingüisme. El coneixement d'idiomes, fruit d'una prèvia reflexió, sobre els beneficis que ens pot aportar, i de la lliure decisió, individual o col.lectiva, d'adquirir-lo. Els catalans hem d'aprendre el castellà, l'anglès, el francés, l'italià, l'alemany, el xinés, etc. No tots totes aquestes llengües, però si, cadascú, dues o tres. Tal i com es fa a Alemanya, Finlàndia i altres països. I he dit de la "lliure decisió", perquè per als catalans, l'aprendre a parlar castellà no ha estat fruit del lliure albir. Cal valorar el coneixement profund del castellà a què ens han portat les circumstàncies contemporànees del nostre país. Però també cal tenir en compte, que si l'hem aprés i hi som totalment competents, és perquè és una llengua oficial a Catalunya. I la manera com ha aconseguit aquesta oficialitat, no té res a veure amb la llibertat, la democràcia ni l'enriquiment a cap nivell.

Després de les derrotes davant els borbons que van seguir a la d'Almansa (1707), el castellà es va imposar com a única llengua oficial a tots els territoris de parla catalana. Després, el català va tornar a ser oficial en alguns periodes -ja junt al castellà. Al segle XX, durant la dictadura de Primo de Ribera i, després de la derrota de 1939, la franquista, el català va ser novament escombrat de tot allò públic. El castellà, s'ha convertit en oficial a Catalunya a base de força militar. Ha estat, i és, un símbol del poder d’Espanya sobre Catalunya. Un símbol d'invasió i de colonització. D’acord que la majoria de ciutadans de Catalunya són de llengua materna castellana (53,5% de la població, i 2,8% de llengua materna bilingüe català-castellà (Estadística sobre els Usos Lingüístics a Catalunya 2003, elaborada per la Generalitat)). Però aquest no és el motiu pel qual aquesta llengua és oficial a Catalunya, sinó el que he descrit.

Imaginem-nos que, en lloc de rebre una immigració de llengua materna castellana que hagués arribat a representar més del 50% de la població, com és el cas, n’hagués arribat una de similar des d’Algèria –el país més proper a Catalunya després dels nostres veïns immediats-, d’araboparlant. És que l’àrab s’hagués instituït com a llengua oficial i d’obligatori coneixement a Catalunya? No, es clar que no. I ningú, tret d’algun sector amb la voluntat de reinstaurar els regnes musulmans a Catalunya, o sigui, amb la intenció d’envaïr i imposar, hagués exigit tal cosa.

Cal que el català sigui l'única llengua oficial de Catalunya, perquè és de justícia, i perquè aquesta és l'única llengua pròpia del nostre país, i el principal tret que defineix Catalunya com a societat diferenciada. I perquè que també ho sigui el castellà, porta a molts ciutadans, i especialment nous i vells immigrants, a confondre's sobre la identitat de Catalunya, i a creure que Catalunya forma part de l’Espanya culturalment castellana. I a considerar que, només amb el castellà, ja n’hi ha prou per ser català. I a acabar actuant, de facto –la majoria de vegades de manera inconscient, però-, al servei dels interessos de colonització cultural d’Espanya sobre Catalunya. I perquè el castellà, ja disposa de molts altres territoris al món on és llengua pròpia i oficial, i per tant, la seva subsistència no depèn en absolut de disposar d’aquesta segona qualitat als països de parla catalana. Mentre que la del català, sí.

Per tot això, comencem a expressar-nos amb claredat respecte als temes lingüístics a Catalunya. Tothom pot entendre aquesta i altres demandes respecte a la llengua catalana, si no és que està aquí, clarament, amb ànim d’invasor i de colonitzador cultural. Cal incloure la idea de convertir el català en l’única llengua oficial de Catalunya dins qualsevol projecte de construcció/emancipació nacional que es proposi.

Insulta'm!!

Les llengües que gaudeixen de bona salut, són aquelles que tenen un vocabulari ric per a tots els registres lingüístics, des dels més alts -científic-, fins als més baixos -vulgar. I, que són capaces d'evolucionar, incorporant nous mots i expressions, sobretot basats en el lèxic i fonètica de la llengua ja existent. O sigui, que no evolucionen a través d'incorporar mots d'altres llengües. En el cas del català, doncs, essent una llengua tant en contacte amb el castellà, i que té el perill d'anar sent absorvida per aquesta, la bona salut de la llengua es denotaria en què no progressa a través de castellanismes, bàsicament. Ja Pompeu Fabra, fixador de la llengua moderna, va deixar clar que s'havia de posar especial cura en què el català fos el menys influït possible pel castellà, i que calia impedir al màxim que evolucionés a través de castellanismes.

En el cas del francès, per exemple, els veïns del nord estan preocupadíssims que es vagin introduïnt mots anglesos en el parlar corrent, fins al punt que això acabi desvirtuant la seva llengua, o convertint-la en un dialecte de la llengua universal. Val a dir que, a pesar de la propaganda secular de l'Estat francès entre els seus súbdits que la seva llengua és la de la cultura, la millor del món, etc., els francesos tenen una forta predisposició a deixar-se influïr per l'anglès. Mots com "o.k." (oké), "week-end", i molts d'altres estan plenament incorporats en la parla d'aquests. Així, s'han inventat maneres de fer progressar la llengua en base al propi francès, com per exemple -i que em perdonin els francesos, però vaja obvietat-, dir les paraules al revés -un exemple dels més habituals en aquest cas és el que es dona amb "femme", a la qual li diuen "mef"(moeuf)-, o fórmules semblants augmentant la complexitat de la transformació lèxica. En tots aquests casos, estic parlant del llenguatge vulgar o familiar, clar.

En el nostre cas, doncs, cal ser curosos, i evitar al màxim expressar-se amb castellanismes i seguir les normes de Fabra. Però amb això, no n'hi ha prou. Cal fer jugar la llengua. Cal fer-la nostra en profunditat, assimilar-la íntimament i, a partir d'aquí, des del coneixement, recrear-la. Recrear-nos-hi. Només així, des de l'orgull legítim que ens dóna el fet de ser conscients que és la Nostra llengua, l'única que tenim, parlada des de fa més de mil anys, serem capaços d'adaptar-la als nous temps amb accent inconfusiblement propi.

Em vull centrar ara en el registre vulgar de la llengua. En aquest, sembla, de vegades, que al català li falti dinamisme i capacitat per produïr nous mots autònomament d'altres llengües. S'hi usen molts castellanismes. Segurament pel fet que les capes més pobres de la societat, principals creadors d'aquest tipus de llenguatge, en els últims 60 anys han estat, molt majoritàriament, castellanoparlants. El "nucli" del llenguatge vulgar són els insults, mots d'una gran força, on sovint es considera que resideix l'homenia d'una llengua. De vegades, els catalans -bàsicament per aquests maleïts prejudicis contra la nostra llengua inculcats des de Madriz, que o bé diuen que és de pagesos, o bé que és fluixa, poc “potent”-, no ens atrevim a usar insults o mots pejoratius tradicionals.

Des d’aquí en vull recordar alguns: tanoca, enze, talòs, torrecollons, torrecastanyes, xitxarel.lo, ase, bord, bordegàs, barjaula, tita-fluixa, bocamoll, pixamandúrries, perepunyetes, sòmines, babau, barrut, capsigrany, botifler, pelacanyes, tabalot, tastaolletes, escalfabraguetes, brètol, mesell, baliga-balaga (aquí podeu trobar-los tots). Tot recopilant informació per fer el post, m’han informat de l’existència d’un cantant, Estanislau Verdet, que té una cançó que és una enumeració d’insults catalans(la podeu escoltar a la seva web). Té també un blog, de to humorístic, on es dedica a jugar amb el llenguatge.

Personalment, també volia fer la meva aportació a la riquesa i salut de la llengua, proposant alguns insults amb arrel lèxica i/o fonètica catalana: esclafa-putxinel.lis (el que espatlla la festa als nens), enganya-sardines (pescador), esclofoll, espitx, barjot, borgassell, clàpol (el que es clapa per tot arreu, també “gandul”), cullerot (ase, poc intel.ligent), torrebous, escaldacabres, cul-de-trons (el que es tira pets per tot arreu), mitja-bandera (espanyolista), cap-de-fony, cremallot, bigó, camellissa (prostituta), bòfol, cardabitlles, trescamarcells, ensibornafigues (el que enganya a les dones), blòquil (el que fa blocs). (Us invito a proposar-ne de nous, si voleu).

Animo a tothom a fer ús dels insults de la nostra llengua amb total desimboltura. Exercitem-los, fem-los nostres, alliberem-nos!!

Ernest Maragall, o el desig irrefrenable d'acabar amb Catalunya

Ahir, després de l’alegria i el petit triomf per la nostra llengua que va suposar que ja es pugui posar en català la interfície del Blogger -plataforma sobre la qual es fan tots els blocs amb l'adreça "blogspot"-, Ernest Maragall, conseller d'Educació, va tornar a embestir contra aquest idioma. Com que no devia quedar content amb que el govern central no imposés, directament, la tercera hora de castellà, i al final tot quedés en que s'aplicarà si cada centre ho vol, i si el seu Departament ho veu bé -sent com és l'"hermanito", segur que ho veurà bé sempre-, doncs ara ha tornat amb noves propostes, que s'ha empescat ell tot sol -sense el recolzament logístic de Madriz-, per acabar amb el català.

En Maragall ha anat a Finlàndia amb en Cadot i, després d'una visita a la televisió finlandesa, quelcom s'ha il.luminat dins seu i ho ha vist clar -la manera de fotre Catalunya-: Cal importar el model televisiu finlandès, país trilingüe, i incorporar-lo a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Perquè naltros, Catalunya, també hem de ser un país trilingüe. I és igual si, en aquest camí cap al trilingüisme, sacrifiquem una de les tres llengües i ens quedem només amb dues -castellà i anglès-, perquè clar, cal considerar que els nens d'Olot, aquests pagesots, no-sa-ben-par-lar-cas-te-llà -así como te lo digo, oye, chica-, i això, és vergonyós: ens fa quedar malament a Madriz i, per tant, mereix un càstig (que quedi clar que és mentida que algun nen no sàpiga parlar castellà a Catalunya: Maragall menteix en nom de l'Amo, el que ens dona una idea de la seva nul.la dignitat)

Maragall, que no en té prou amb espanyolitzar tant com pot tot el que depèn del seu Departament, proposarà que les televisions públiques catalanes -que depenen del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació-, emetin pel.lícules i sèries en versió original subtitolada en català. Què passaria si es fes això? Doncs que, com que la gent està habituada –a diferència de Finlàndia- a veure-les en versió doblada, doncs majoritàriament no les miraria, simplement. Miraria pel.lícules i sèries d'altres canals -espanyols-, que sí que seguirien estant doblats. Per tant, si els immigrants, vells i nous, ja miren poc la televisió en català, veurien encara reduïdes les seves opcions per fer-ho. I els catalanoparlants, ens quedaríem sense pel.lícules i sèries en la nostra llengua.

Només es podria plantejar l'aplicació de la proposta d'en Maragall, si TOTES les altres televisions, públiques i privades, fessin el mateix. Però si només ho fa la CCRTV, l'únic que passarà és que, l'eina més potent per donar a conèixer i prestigiar la nostra llengua, essencial precisament ara, en un moment en què arriba una quantitat ingent d'immigrants, reduïra la seva audiència -encara més- en favor de les televisions estatals. Tinc pocs dubtes, també, que si el "tete" proposa això, és amb l'obscur desig, d'ampliar el nombre de pel.lícules en castellà que es passen per la televisió catalana: amb aquestes, no caldrà ni posar-hi subtítols! A més, aquesta mesura podria donar peu, amb l’excusa de millorar el coneixement de l’anglès, a anar reduïnt la producció pròpia –actualment bastant majoritària, diria-, en català, en favor de més pel.lícules, sèries i programes estrangers.

Tot això, en definitiva, només seria acceptable si la CCRTV dediqués un canal a part de TV3 i el 33, per a aquests menesters. O sigui, si fes un canal només amb pel.lícules i sèries subtitolades, amb la finalitat de potenciar el coneixement, especialment de l'anglès, però també d'altres llengües. Ai, però, què dic, si aquest canal ja existeix!: és el canal 300, que es pot veure amb la Televisió Digital Terrestre (TDT). Els programes hi apareixen, per defecte, en versió original subtitolada. És més, amb la TDT, tothom, en principi, pot i/o podrà veure totes les pel.lícules, sèries i programes, en la versió original, i amb subtítols. A què ve, doncs, aquest exabrupte de Maragall? Doncs ve a intentar acabar amb el model de televisió pública en català que tenim actualment.

Només volia afegir, que el conseller de la Vicepresidència Cadot, ha dit que la proposta de Maragall li semblava bé (¿???????????????????????), sempre que s’apliqués també a TVE. I a totes les cadenes privades, que tenen la major part de l’audiència ja ara? Carod hauria de deixar ja això de la política, ja ha perdut el nord i hi ha el perill que destrueixi el poc que ja està fet a Catalunya.

És una vergonya que gent com Ernest Maragall governi Catalunya. Gent amb l'única obsessió d'acabar amb el poc prestigi que té el català, amb el poc autogovern que tenim. Amb Catalunya, en definitiva. Gent curulla de malaltís autoodi. I és de psiquiàtric que algú que es diu catalanista, com Carod-Rovira, els doni suport.

PD: en David Rodríguez, m'ha fet adonar, a més, que ja fa... 20 anys! Que existeix un sistema dual a la televisió analògica, que semblava una mica oblidat, i del que, avui mateix, n'he fet ús. Això no fa més que corroborar, que el que pretenen Maragall i companyia amb aquesta "proposta", no és potenciar l'anglès, sinó acabar amb el model actual de televisió pública en català.

Madame Bâ i els pagesos

M'afegeixo a la proposta d'en Marc Arza d'escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Bé, no puc parlar massa en profunditat de l’Àfrica, ja que sóc poc coneixedor de la seva realitat concreta i profunda. El poc que en sé, és d’haver estat uns dies al Marroc, d’haver llegit a Xavier Sala-i-Martín, l’Antropòleg innocent –un bestseller de l’antropologia- (Edicions 62, 2004), de Nigel Bartley, textos o idees disperses en mitjans de comunicació i, sobretot, de llegir Madame Bâ, la dama africana (La Campana, 2004), novel.la del francès Eric Orsenna.

Així, com que la major part del que sé sobre l’Àfrica en general, és a través de llibres, doncs parlaré en base al coneixement que m’han aportat. En concret, em referiré a l’últim dels que comento, un interessantíssim fresc de l’Àfrica postcolonial, i un alegat contra la continuïtat de la depredació de les exmetròpolis. Madame Bâ ens situa a Mali, excolònia francesa. Parla d’un país habitat per diverses ètnies: els soninkes, els ex-nòmades fulbes, els songhay... Pobles que s’extenen al llarg de diversos països, demostrant la inadequació de les fronteres –en bona part llegat de les colonitzacions europees- de l’Àfrica actual.

Parla de com, la major part d’aquesta gent, són musulmans, però conserven multitud de tradicions ancestrals i creences animistes, la qual cosa, els converteix en mahometans poc ortdoxos, diguessim. De com estar sol és una raresa: tothom està, sempre, envoltat de gent. Parla de com la naturalesa es presenta de forma nua i amb tota la exuberància i cruesa. De com conviuen, amb tota normalitat, i per a astorament de l’observador occidental, multitud de coses contradictòries. De com cohabiten frec a frec el Bé i el Mal absoluts. De com, els pitjors enemics dels africans i del seu desenvolupament, són alguns dels propis africans, dictadors i capitostos de tota mena, corruptes fins la mèdul.la i assassins sanguinaris.

Parla de com, els partits francesos –de la metròpoli-, es financen a través d’aquesta forma de fer neocolonialisme que es diu “francofonia”. De com, França dedica milions a un projecte per millorar les comunicacions. Es comença a construïr una autopista: s’asfalten uns metres de desert, enmig del no-res, i es construeix un tros de via elevada, i de cop les inútils obres s’aturen per sempre. I un home de partit ve de França a recollir un maletí ple de bitllets.

Àfrica, per països tan “avançats” com França, no és més que una mina i/o una deixalleria. I ara llanço una pregunta. Quin serà el primer país occidental que voldrà acabar amb la seva pagesia, per permetre que l’Àfrica pugui exportar allò que més i millor produeix –els productes agrícoles-, i tingui via lliure per desenvolupar-se? Passarà això algun dia??

Als votants del PSC: és un partit de dretes, que no ho veieu??

Com ja he comentat en altres posts, considero que l'eix dreta-esquerra és, avui dia, obsolet per definir el posicionament dels partits polítics. Però entenc que, encara, una majoria de la societat creu en la validesa d'aquesta dialèctica. A Catalunya -segons l'estudi de la Fundació Jaume Bofill "Viabilitat i impacte d'una renda bàsica de ciutadania a Catalunya" (2005)-, un 44,1% de la població es considera d'esquerra, i un 9,1% de dreta -la resta es considera de centre (15,8%), o bé no es posiciona en aquest eix (31%). Per tant, un 53% dels ciutadans s'inclouen en alguna de les postures d'aquesta confrontació dual.

Com he postulat, el manteniment d'aquest eix, és perniciós per Catalunya, perquè fàcilment ens situa en la dialèctica política de la resta d'Espanya (PP-PSOE) i, sobretot, perquè permet a un partit espanyolista -el PSC, recolzat per bona part dels seus votants perquè el consideren d'esquerres-, dominar quasi tots els estaments del nostre país. I ser espanyolista, ho recordo, vol dir ser contrari a l'existència de la nació, cultura i llengua catalanes.

Donat tot això, si per ara no es pot fer veure a la majoria de ciutadans la falsedat de l'eix dreta-esquerra, doncs cal situar-se, de moment, en aquesta dialèctica, i fer honor a la veritat i demostrar que el PSC, de partit d'esquerres, no en té res. Cal destapar la mentida flagrant que és aquest partit. Una mentida, que no deixaria de ser una més de les moltes que produeix la política, si el PSC no fos l'Espanya unitària i centralista destruïnt, poc a poc, el nostre país des del seu interior. Cal convèncer, especialment, aquells que se senten nacionalment catalans i que voten -encara- el PSC. Ja que ells són, al cap i a la fi, els que permeten als socialistes tenir el poder que tenen arreu del territori.

Amb aquest fi, avui –és el primer cop que poso un text d’altri, i segurament ho faré escasses vegades- copiarè una part d’un article de Salvador Cardús -La sordesa del PSC- publicat el passat divendres a l’Avui, que descriu el PSC com un partit que respon molt més al que es considera que són les dretes que no les esquerres. Cardús és una de les ments més brillants, i amb una visió més clara i profunda de la situació global del país, que hi ha avui dia a Catalunya:


"El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible. Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d'aquesta incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n'hi faci retret. Diguem que es tracta d'un partit amb una enorme capacitat d'acomodació a la realitat, a l'statu quo que dèiem abans. I és un partit, en definitiva, que s'ajusta com un guant al funcionament dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més conservador de tot el mapa polític català.

PROVA CLARÍSSIMA DEL QUE DIC ÉS EL CAS DEL MODEL de desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de la xarxa d'interessos empresarials que hi van associats. Són gairebé trenta anys de manar i teixir una sòlida teranyina que pot resistir qualsevol candidat que hi presentin. I només cal veure l'entusiasme gens dissimulat de determinats sectors empresarials que es feliciten de deixar-se governar per un partit que respecta els seus interessos sense altres "collonades" patriòtiques que no siguin les espanyoles. Aquí teniu les paraules de les principals organitzacions empresarials, agraint que se'ls deixi fer negocis en pau, és a dir, que la governació garanteixi l'estabilitat per tal d'assegurar el rendiment dels seus afers, que el risc ja el posen ells. O llegiu les recents paraules del conseller d'Economia tranquil·litzant els empresaris sobre l'aplicació -és a dir, anunciant la no-aplicació- de la llei de política lingüística en qüestions d'etiquetatge.

SERIA EXTRAORDINÀRIAMENT REVELADOR saber quants milers de persones depenen directament i indirecta, a temps complet o parcial, d'aquesta màquina de manar i, en conseqüència, d'aquesta gran agència de col·locació que ofereix llocs de treball de nivell d'ingressos mitjà i alt. Rieu-vos dels "vicis" derivats dels 23 anys de governs convergents, que no van passar mai de ser un joc de criatures al costat d'aquesta "multimunicipal" del poder polític, que ara també controla tres de les quatre Diputacions -algunes, amb presidència interposada- i, des de finals del 2003, el govern de la Generalitat. És a dir, pràcticament tot. I, abracadabra, malgrat una caiguda lliure de votants mai no vista.

ÉS CONEGUT QUE EL PSC SEMPRE VA ESTAR MOSCA per l'anomalia que suposava que CiU controlés el poder regional. Males llengües deien que a Madrid ja els anava bé tenir-hi un govern nacionalista que podia fer de torna a canvi de peixet quan les eleccions no proporcionaven el pes electoral necessari. De fet, si hagués estat pel PSOE, ara governaria Mas. Però pel PSC, per bé que la Generalitat era -i és- un poder més aviat simbòlic i tenallat entre el poder municipal i el govern de l'Estat, això de no tenir-ne el control, li mantenia viu el disgust de 1980. Fins que ERC li va donar la satisfacció.

(...)"

Collons de recollons!!

Veient les declaracions i els comentaris dels nostres polítics sobre la Fira del Llibre de Frankurt, m'ha vingut al cap com un llampec, lluminosa i imparable, la tan nostrada expressió: "collons de recollons de recontracollons, és que no hi ha, al nostre país, cap polític que tingui (els collons!) de parlar clar i dir les coses pel seu nom??". I és que tan difícil és dir (treguin els amables lectors els "collons" que hi hagi pel mig): "El collons de literatura catalana, senyors, és la que s'escriu en català. Literatura catalana no és sinònim de "literatura que s'escriu a Cat