Iugospanya

Bé, com és evident, no sóc capaç, ni molt menys, de complir amb la quota de posts que jo mateix vaig anunciar. En tot cas, ja que no dic res interessant, us ofereixo quelcom que sí que ho és. Us proposo un article d'Alfons Lòpez Tena. Es tracta d'una resposta contundent i inequívoca a la campanya ultranacionalista i xenòfoba que s'està portant a terme darrerament des d'Espanya, publicada a la web del Cercle d'Estudis Sobiranistes, del qual Tena n'és col.laborador. Sempre val la pena parar atenció a les opinions afuades, dures, i ben raonades i documentades de Tena. I als estudis que publica el Cercle. Poso l'article en castellà, tal i com està escrit:

"Yugospaña

En 1986 la Academia Serbia de las Artes y las Ciencias denunciaba que los únicos que no tenían derecho a usar su lengua eran los serbios que vivían en territorios bilingües, reclamaba la primacía de la lengua serbia como lengua común de todos los yugoslavos, atacaba a los ‘particularistas’ como antidemocráticos, y protestaba ante la opresión económica de Serbia por Eslovenia y Croacia.

Desencadenó un proceso de imposición de la mayoría serbia sobre las minorías nacionales que incluyó la limitación y recuperación de las competencias ‘autonómicas’, la supresión de la autonomía, el blindaje de la supremacía serbia, condenas judiciales a los desafectos, agresiones verbales y físicas, y, cuando las naciones minoritarias optaron por la independencia, el ataque militar. Ya vemos cómo ha concluido: Serbia no ha podido impedir ninguna independencia, se ha estancado económicamente, está aislada internacionalmente, y se debate entre la miseria moral y la pobreza.

Algunos españoles están iniciando este camino y de la actitud agresiva y los insultos han pasado a las amenazas y los incidentes violentos rojigualdos. Son un tigre de papel, sólo conseguirán el colapso de su nación. Estamos en la Unión Europea y no pueden utilizar ni la violencia militar ni golpes de Estado o legislativos, España tiene demasiado que perder y no puede ganar, ni por las buenas ni por las malas, contra la voluntad democrática de las minorías nacionales. Lo hicieron con Primo de Rivera y Franco, ahora no pueden."

El català, el gran perjudicat a la restauració

Pel que sembla, el sector de la restauració ha experimentat grans canvis en els darrers anys. Pel que sigui, hi ha una altíssima demanda de personal. I també una baixíssima cerca de l'excel.lència en el servei. Es veu que la gent del país ja no vol treballar en aquesta mena de feines. Així, són moltes les empreses, bars i restaurants, en les quals el personal d'atenció al client ni tan sols entén correctament el català. I són pocs els llocs on el personal parla català. I la situació sembla que encara empitjora quan arriba l'estiu. Això, almenys a l'àrea de Barcelona.

Procuro no ser catastrofista, i penso que aquesta situació només és temporal, i que durarà el temps que trigui la nova immigració a aprendre el català. I que, aquest aprenentatge, s'accelerarà en la mesura en què la gent d'aquí els parli català -de moment, el 10-20%? de catalanoparlants que no ens subordinem lingüísticament al castellà-, i els fagi veure la importància i el valor social que té parlar la llengua del país. Ara, que aquest procés, seria molt més ràpid, si els empresaris del país consideressin el saber parlar català, com un requisit mínim a l'hora de contractar empleats d'atenció al públic. O, almenys, que els contractessin donant-los facilitats per a aprendre la llengua i amb la condició que, al cap d'x mesos, hagin de parlar català correctament. Però això em sembla que no passa ja que, pel que sé, no hi ha cua per a accedir als cursos gratuïts de català que ofereixen les diferents administracions.

És, efectivament, una mica decepcionant veure el valor que donen els empresaris de la restauració catalans a la seva pròpia llengua. Quan, ben probablement, la majoria d'ells són catalanoparlants i es senten nacionalment catalans. En molts casos, tanmateix, tenen clar que cal tenir la carta, o el menú, o la comunicació en general, en català. I llavors, passen coses com que li demanes a un cambrer que et porti quelcom en el mateix idioma en què està escrit a la carta que ell mateix t'ha entregat , i no t'entén.

L'altre dia, per exemple, a l'Starbucks de Via Laietana, on tota l'oferta de productes, i tots els rètols en general, són escrits íntegrament en català, li feia la meva comanda a la noia de la caixa -argentina, crec-, i ella, pensant-se que parlava en una llengua extrangera, em va contestar en anglés... La caixera, no s'havia ni molestat a llegir tota l'oferta de productes, que té en un gran cartell darrere seu completament en català?? Pensava la noia que allò era llatí, o un dialecte barceloní del castellà?? No ho sé.

En tot cas, jo, si no m'entenen en català, i no tinc la sospita que em trobo davant d'un sudamericà monolingüe castellanoparlant, demano les coses en l'única llengua universal i comuna del món: l'anglés. Com vaig haver de fer l'altre dia al restaurant Gran Foc, situat al carrer Roger de Llúria, davant per davant de l'hotel Ritz. El lloc, em va atreure en un principi, perquè des de fora, es veia una gran pantalla a l'interior, on espeterregava un foc de llenya, i deia "Cuina cosmopolita". Vaig pensar: cuina cosmopolita, i en català, tot plegat sembla prou curiós i interessant, l'haig de provar, aquest lloc.

Finalment ho vaig fer. I era el que podia semblar en un principi: típic lloc pijoprogre, de molt disseny i un contingut normal, o just. El menjar estava bé. El servei, gens. La primera cambrera que ens va atendre, era una francesa que no entenia quasi gens el català. El segon cambrer, era un italià -crec- que tampoc l'entenia quasi gens. A l'hora de demanar els cafés, ens va dir si li "podíamos repetir en castellano". Jo li vaig demanar un "coffee with ice", que ell em va servir sense problemes. Un company de taula li va preguntar si feia molt temps que vivia aquí. Ell va dir: "en España, unos tres años". I jo li vaig preguntar "i a Catalunya quant fa?": "unos tres años". Bravo noi. Viva el Imperio Jpañó.

Positivitzem tota aquesta anguniosa exaltació espanyolista

El dia que Espanya va guanyar els quarts de final de l'Eurocopa, jo acabava d'arribar de viatge. De tornada de l'aeroport, a la plaça Catalunya vaig veure un parell de motos que anaven fent botzinades, i el passatger anava onejant una bandera espanyola. Algun quillet -aixó és el que era, ho vaig veure- va cridar "arriba Espanya". I, en aquell instant, un pressentiment límpid i clar va creuar la meva ment com un llampec: allò eren els darrers estèrtors de la història de Catalunya dins d'Espanya. I, en certa manera, el lúcids amics de E-Criteri venen a justificar a nivell de raonament lògic la sensació que jo vaig tenir:

"Ahir a la nit vam poder contemplar una de les evidències de la proximitat de la independència de Catalunya. El procés d’alliberament i construcció nacional comportarà també un fenomen paral•lel (a manera de danys col•laterals) que consisteix en la presentació en societat de formes cada cop menys acomplexades i més histèriques d’espanyolisme barroer i tronat. L’aparició a l’escena política del fenomen Ciudadanos ve a ser el mateix que els coets i les banderes a les places catalanes d’ahir a la nit. Com més ens acostem a la independència més extremes i radicals seran les expressions de l’unionisme, tant l’aristocràtic com el popular. I aquest és un element que hem d’incorporar en l’anàlisi del termòmetre independentista. És evident que és molest haver de suportar expressions i simbologies feixistes a casa nostra. Però Espanya és com és i aquell qui estigui disposat a treballar per l’objectiu històric dels catalans, haurà de saber relativitzar l’angúnia i el fàstic i aprendre a treure’n la lliçó positiva"

Missatge al programa Valor Afegit

Per començar, copiarè un missatge que vaig enviar abans-d'ahir a l'email del programa Valor Afegit, de TV3, després d'experimentar una indignació genuïna i profunda amb la seva visualització -amb la qual cosa, és un missatge no pas mancat de certa visceralitat-:

"Srs,

fa un temps, el seu programa tenia un interés genuï. Era interessant, aportava idees i informació útil per a les persones amb caràcter emprenedor, acostava l'economia als no especialistes, etc. Durant molt temps, no el vaig poder seguir gaire. Bé, el que volia comentar, és que avui he al.lucinat amb el seu programa. No sabia si estava veient la televisió nacional de Catalunya o la Televisión de Espanya en Catalunya. Em sembla que encara no havia vist mai, en un programa de la televisió pública catalana, parlar tanta estona en castellà. I tanta poca cura amb l'aspecte lingüístic. Perquè TV3, entre d’altres coses, és una televisió per a prestigiar i augmentar l’ús social del català.

Tot parlant del màrqueting als punts de venda al detall, o quelcom semblant, entre una veu en off femenina que anava desenvolupant el tema, intercalaven trossos bastant llargs d'una noia que anava parlant enmig del carrer davant una rotllana de gent, íntegrament en castellà. Semblava que s'estés dient a l'espectador: quan s'ha de parlar davant un grup heterogeni de gent, s'ha de fer en castellà, ja que és la "lingua franca" amb la qual tots ens entenem a Catalunya. Patètic. A TV3 caldria buscar sempre gent que parlés el català, de totes les condicions, races i procedències, per a donar exemple als ciutadans de Catalunya de quina ha de ser la seva llengua vehicular. TV3, és un mitjà creat per a potenciar la llengua i cultura pròpies de Catalunya, no les pròpies d'Espanya –de l’Espanya castellana, s’entén-, ja prou protegides i potenciades per administracions i bastants mitjans més poderosos que TV3.

Perquè, si hem d'usar una llengua i una altra indistintament, o sigui potenciar el bilingüisme, ja sabem quina llengua hi sortiria perdent: el català, ja que el castellà és la llengua dominant. Ho diu la ciència sociolingüística: una situació de bilingüisme no es sostenible a llarg termini, ja que sempre hi ha una llengua dominant que acaba assimilant la dominada. Són dades objectives. O sigui que, no cal fer bilingüisme, més val estalviar l'agonia al català, i fer-ho tot directament en castellà: així, les coses quedaran més clares, els ciutadans de Catalunya veuran quin és el veritable interés dels responsables de molts programes de TV3 en la seva llengua i cultura. I potser hi haurà una mobilització ciutadana, però, almenys, no perdrem tots plegats el temps fent veure que es defensen coses quan realment no es fa.

Continuant amb el tema, si, en un programa, no hi ha més remei que que hi surti algú parlant en castellà, s'hauria de subtitular al català, com es fa amb qualsevol altra llengua. Ja que, Tv3, no només la miren els catalans de Catalunya, o ciutadans d'Espanya, també ho fan els de la Catalunya Nord, l'Alguer, i tota una diàspora de desenes o centenars de milers de persones, que poden tenir fills, o familiars, que entenguin el català, però no el castellà. No fer-ho així, és tenir una visió provinciana de TV3, només com la televisió d'una regió d'Espanya, en la qual, no cal traduïr el castellà perquè, clar, aquesta hi és la llengua vehicular -nou contrasentit amb els principis fundacionals de TV3.

D'altra banda, en aquest mateix reportatge, s'han mostrat tot d'imatges d'un dels únics, sinó l'únic supermercat de Catalunya que no té tots els rètols dels productes i els lineals en català: El Corte Inglés. Així, doncs, TV3 ha fet publicitat a un dels pocs supermercats que no fa l'esforç d'etiquetar en la nostra llengua al nostre país. I això ho fa TV3, la televisió que ha de potenciar i prestigiar l'ús social del català. No és això, completament incongruent, i contrari als Estatuts de TV3, senyors?

Per acabar, faré també esment del patètic provincianisme que s'ha demostrat -també- a la resta d'aquest programa. S'ha parlat de la indústria cultural, i continuament s'han estat comparant les dades de Catalunya i Barcelona, amb les d'Espanya i Madrid. Un país punter, és el que s'emmiralla en la resta del món, en les tendències pioneres al món. El país que s'emmiralla només en el centre del seu Estat, estat centralista i uniformista a nivell cultural i lingüístic, d'altra banda, no és un País, és una Regió, o Província. I això, exactament, el que han fet vostès en aquest programa, i es fa en tants altres de TV3, es diu PROVINCIANISME. I aquest provincianisme porta, indefectiblement, a la curtesa de mires, a la mediocritat, a l'empobriment a tots els nivells, i facilita la manipulació del poder dominant a l'Estat als ciutadans d'aquesta regió.

El que he vist en aquest programa, ha estat tant flagrant, denigrant i patètic que no he pogut evitar enviar aquesta queixa. Ja sé que, segurament, no canviaré res, però, potser, amb sort, faré moure alguna consciència. Alguna consciència que es pregunta perquè TV3 perd audiència a cada mes, per exemple: doncs perquè quan no es té ambició Nacional, es cau en la mediocritat i en l'estupidització total. Quan una televisió nacional no en té, a més –d’ambició nacional-, no sap ella mateixa ni per a què serveix.

Desitjo que, almenys, tingui en compte els punts als quals es refereix la meva queixa, i seria fantàstic veure algun canvi en futures edicions del seu programa. Moltes gràcies,

Roger T."

Em van contestar tres dies després, comunicant-me que havien pres nota de la meva queixa, i que "tindrien en compte" el que els deia. Veurem, oi?...

Espanya fracassa, una vegada i una altra. I s'exaspera.

En contra d'allò que pugui semblar des d'una mirada molt propera i, per tant, poc contextualitzada, crec que es pot afirmar, amb contundència, que ahir, vam ser testimonis del fracàs d'Espanya. De la incapacitat del poder espanyol, de l'Estat i de tots els mitjans de comunicació espanyols, de fer sentir com a seva als ciutadans de Catalunya la victòria de la selecció espanyola. Els mitjans espanyols considerats d'esquerra, van mostrar, per primer cop, un nacionalisme totalment desacomplexat. I tots el media junts, doncs, han estat durant setmanes fomentant el sentiment d'orgull patri -espanyol-, i cridant als ciutadans de l'Estat a mostrar la seva alegria i a mobilitzar-se amb les victòries del seu equip.

I quina ha estat la resposta de Catalunya a aquest foment de l'orgull espanyolista i a aquesta crida? Doncs bé, observem què ha passat a la ciutat de Barcelona, capital del país. Segons la Guàrdia Urbana de la ciutat, s'han desplaçat per a celebrar la victòria d'Espanya 5.000 persones a Canaletes, 5000 a la plaça Espanya, i 300 a la plaça Artós. Unes 10.000 persones en total. Això, considerant que la Urbana de Barcelona és comanada pel PSC, partit espanyol, i al qual, per tant, li interessa magnificar qualsevol fet positiu relacionat amb Espanya, i suposant, per tant, que s'han engruixit les xifres -el PSC, ha ordenat, per exemple, que de guanyar la selecció espanyola l'Eurocopa “s'obrissin amb aquesta notícia tots els butlletins de Catalunya Informació”, segons informava el diari Avui.

Però bé, tant és, agafem-nos a aquesta xifra de 10.000 ciutadans celebrant la victòria: és una quantitat irrisòria. Un 0,6% dels habitants de la ciutat, i això, sense tenir en compte, un cop més, que part d'aquests ciutadans devien venir de ciutats properes de l'extraradi. L'espanyolisme radical, a Barcelona obté, almenys, un 20% dels vots a les eleccions municipals (PP, Ciudadanos), i això sense comptar que part dels vots al PSC també forma part d'aquesta categoria. Només els votants d'aquests dos partits a les darreres municipals, van ser 120.000 persones.

En definitiva, podem concloure que els mitjans de comunicació espanyols, repetint el mateix missatge d'espanyolitat desacomplexada durant setmanes, i amb el suport d'un poderós estat al darrere, no ha aconseguit mobilitzar, a la capital de Catalunya, ni tan sols els seus propis acòlits habituals. Espanya no sols no ha aconseguit sumar suports a Catalunya, sinó que no ha pogut ni engrescar els seus.

Ara, això sí, sens dubte els seguidors espanyolistes, semblaven molts més dels que eren, ja que es passejaven pels carrers de Barcelona, en cotxes i motos, fent botzinades i proferint crits sense parar. I sí, una botzina, o un petard, fan soroll en un radi molt ampli. Ells, els espanyolistes, mostraven la seva alegria expansivament, pensant-se que aquí, a Catalunya, tothom s'alegrava com ells de la victòria de la seva selecció. Perquè això és el que els han fet creure als mitjans que miren. Aquests mateixos mitjans que ignoren deliberadament l'existència d'altres cultures i sentiments nacionals diferents del castellanoespanyol. O només en fant esment per menysprear-los.

A pesar del soroll i tota la parafernàlia, les aparences, el que diguin els propis mitjans barcelonins d'obediència espanyola, o del pessimisme i derrotisme estèril de molts catalanistes, periodistes inclosos, si observem els fets amb concreció, podem afirmar: Espanya ha fracassat a Catalunya, un cop més. I s'irrita, i s'exaspera, i ja es pensa el proper atac.