Espanya fracassa, una vegada i una altra. I s'exaspera.

En contra d'allò que pugui semblar des d'una mirada molt propera i, per tant, poc contextualitzada, crec que es pot afirmar, amb contundència, que ahir, vam ser testimonis del fracàs d'Espanya. De la incapacitat del poder espanyol, de l'Estat i de tots els mitjans de comunicació espanyols, de fer sentir com a seva als ciutadans de Catalunya la victòria de la selecció espanyola. Els mitjans espanyols considerats d'esquerra, van mostrar, per primer cop, un nacionalisme totalment desacomplexat. I tots el media junts, doncs, han estat durant setmanes fomentant el sentiment d'orgull patri -espanyol-, i cridant als ciutadans de l'Estat a mostrar la seva alegria i a mobilitzar-se amb les victòries del seu equip.

I quina ha estat la resposta de Catalunya a aquest foment de l'orgull espanyolista i a aquesta crida? Doncs bé, observem què ha passat a la ciutat de Barcelona, capital del país. Segons la Guàrdia Urbana de la ciutat, s'han desplaçat per a celebrar la victòria d'Espanya 5.000 persones a Canaletes, 5000 a la plaça Espanya, i 300 a la plaça Artós. Unes 10.000 persones en total. Això, considerant que la Urbana de Barcelona és comanada pel PSC, partit espanyol, i al qual, per tant, li interessa magnificar qualsevol fet positiu relacionat amb Espanya, i suposant, per tant, que s'han engruixit les xifres -el PSC, ha ordenat, per exemple, que de guanyar la selecció espanyola l'Eurocopa “s'obrissin amb aquesta notícia tots els butlletins de Catalunya Informació”, segons informava el diari Avui.

Però bé, tant és, agafem-nos a aquesta xifra de 10.000 ciutadans celebrant la victòria: és una quantitat irrisòria. Un 0,6% dels habitants de la ciutat, i això, sense tenir en compte, un cop més, que part d'aquests ciutadans devien venir de ciutats properes de l'extraradi. L'espanyolisme radical, a Barcelona obté, almenys, un 20% dels vots a les eleccions municipals (PP, Ciudadanos), i això sense comptar que part dels vots al PSC també forma part d'aquesta categoria. Només els votants d'aquests dos partits a les darreres municipals, van ser 120.000 persones.

En definitiva, podem concloure que els mitjans de comunicació espanyols, repetint el mateix missatge d'espanyolitat desacomplexada durant setmanes, i amb el suport d'un poderós estat al darrere, no ha aconseguit mobilitzar, a la capital de Catalunya, ni tan sols els seus propis acòlits habituals. Espanya no sols no ha aconseguit sumar suports a Catalunya, sinó que no ha pogut ni engrescar els seus.

Ara, això sí, sens dubte els seguidors espanyolistes, semblaven molts més dels que eren, ja que es passejaven pels carrers de Barcelona, en cotxes i motos, fent botzinades i proferint crits sense parar. I sí, una botzina, o un petard, fan soroll en un radi molt ampli. Ells, els espanyolistes, mostraven la seva alegria expansivament, pensant-se que aquí, a Catalunya, tothom s'alegrava com ells de la victòria de la seva selecció. Perquè això és el que els han fet creure als mitjans que miren. Aquests mateixos mitjans que ignoren deliberadament l'existència d'altres cultures i sentiments nacionals diferents del castellanoespanyol. O només en fant esment per menysprear-los.

A pesar del soroll i tota la parafernàlia, les aparences, el que diguin els propis mitjans barcelonins d'obediència espanyola, o del pessimisme i derrotisme estèril de molts catalanistes, periodistes inclosos, si observem els fets amb concreció, podem afirmar: Espanya ha fracassat a Catalunya, un cop més. I s'irrita, i s'exaspera, i ja es pensa el proper atac.