Catalanitzar l'Islam

Catalunya, com tots els països més desenvolupats de l'Europa occidental, s'enfronta ara mateix a una immigració massiva des dels països en vies de desenvolupament. En l'últim lustre, s'han quasi triplicat el nombre de residents extrangers, passant de ser el 3,5% (215.000 persones, 2000) al 9% de la població (604.000 persones, 2005), segons dades de l'Idescat, amb la qual cosa ja estem al mateix nivell que països on ja fa dècades que tenen alts índexs d'immigració, com França, amb un 8,1% de la població el 2004 (wiquipedia), o Alemanya, salvant les distàncies amb la situacions respectives d'aquests països. De moment els poders estatals i europeu no han posat en marxa cap mesura per regular aquesta entrada d'immigrants, la qual cosa pot acabar tenint conseqüències greus, si es dóna el cas que arriben molts més immigrants dels que l'economia i la societat de cada país pot absorvir. A partir d'aquest moment caldria treballar per regular aquest flux migratori, i intentar que en els propers 5 anys no arribin mig milió de persones més de forma descontrolada al nostre país, perquè això no seria positiu ni pels que arriben, ni pels que ja hi som. Però bé no és això el que volia comentar ara.

Ara mateix cal acceptar el que ja hi ha sense posar-s'hi pedres al fetge, i treballar a partir d'aquesta acceptació. En el cas de Catalunya, la immigració massiva, a més dels efectes, positius i negatius, que causa en qualsevol país, suposa la possibilitat que la població que es sent nacionalment catalana, perdi pes relatiu. I per tant la possibilitat que el catalanisme perdi poder, fins a convertir-se en una opció permanentment minoritària en les diferents eleccions, la qual cosa impossibilitaria que tingués un pes decisiu en el propi govern, i per tant avançar en el procés de construcció nacional. Això suposaria facilitar les coses al poder espanyol (amb un Estat darrere) en el seu objectiu d'acabar amb la nació catalana, objectiu que tard o d'hora aconseguiria en una situació així. I que l'única manera d'evitar definitivament, és avançant en la construcció nacional i, quan sigui factible, emancipant-nos com a poble i creant un Estat propi.

Sent així les coses, la supervivència de Catalunya com a nació passa per integrar tota aquesta immigració, si no la primera sí la segona generació (o següents), o bé atreure-la cap a la causa del catalanisme. Cal que es sentin identificats amb els interessos dels catalans, i que els vegin desitjables també per a ells. En aquesta tasca doncs, cal lluitar (també) contra la influència dels tòpics espanyolistes creats pel poder espanyol, i que són molt presents en la nostra àrea d'influència mediàtico-cultural. Cal fer-ho: perquè ells o els seus descendents s'integrin a la nació catalana, perquè en el cas que participin electoralment votin partits catalanistes (la manera més efectiva d'avançar en el procés de construcció nacional és que el catalanisme governi amb majoria absoluta a Catalunya), i perquè arribat el moment votin que Si en un referèndum d'autodeterminació (en tot cas, en el seu defecte, que no votin que No).

La immigració dels últims anys a Catalunya té bàsicament dues procedències: sudamèrica i centreamèrica (approx. 197.000, 2,9% població) i Àfrica (209.000, 3,1% població) (idescat). Aquesta última prové molt majoritàriament del Marroc, i és pràcticament tota musulmana. Els immigrants sudamericans, degut a que són de llengua materna castellana, en general monolingües, amb un nivell educatiu bàsic i que, influïts pels tòpics espanyolistes, venen a Catalunya amb la idea que venen a la "madre patria", on creuen hi podran viure i treballar sense canviar de llengua, són en general els menys permeables a la comprensió del fet diferencial català i a la incoporació de la llengua catalana en el seu dia a dia.

La immigració africana, i per tant musulmana, és molt més permeable a la comprensió del fet diferencial català, sobretot perquè d'entrada no parlen ni català ni castellà, no estan tan influïts pels tòpics espanyolistes, i a l'Àfrica és normal la convivència de diverses llengües i ètnies en un mateix territori. En aquest sentit, estudis sociolingüístics han demostrat que el nivell de competència en català dels immigrants africans que porten cert temps aquí és molt més alt que el dels sudamericans.

Tot i així, he observat que els musulmants tendeixen a donar una gran importància a la comunitat islàmica d'allí on estan, i aquesta comunitat s'organitza en associacions pel que sembla hispanocèntriques (a tall d'exemple, l'adreça www.islam.cat, està agafada per una Unión de Comunidades Islámicas de España, amb centre a Madrid). El cas és que a altres parts de l'Estat, com a Andalusia, hi han comunitats islàmiques importants (en alguns casos formades per castellans cristians d'origen, com a Córdoba) i amb consciència diguessim política, i aquestes s'han erigit en la veu predominant en el món islàmic espanyol. De tal manera que hi han webs com www.webislam.com (gran portal d'informació i reflexió sobre l'islam), o www.islamenlinea.com (un altre portal amb menys recursos), que volen ser centres de trobada/portaveus de tota la comunitat islàmica espanyola, ergo potencien una imatge entre els musulmans d'Espanya com una sola nació amb una sola llengua, el castellà.

En definitiva, crec que des de Catalunya hauria de crear-se, aprofintant la relativa alta competència dels immigrants africans-musulmans en llengua catalana, com he comentat, un portal d'informació i de reflexió sòlid en català sobre i per a l'islam, que disposés d'eines de participació i d'altres serveis. Aquest portal hauria de tenir l'objectiu de ser un punt de trobada de tots els musulmans que viuen a Catalunya. I aconseguint això, també contribuiria a crear una imatge de Catalunya com a nació amb una llengua pròpia, que també poden utilitzar els musulmans per comunicar-se amb els no musulmans i fins i tot entre ells, i oberta a acollir la gent de l'islam.

Existeix una petita comunitat de catalans musulmans d'origen cristià (veure article (del 1997 però) de Omar Abu Bilal, musulmanocatalà, que parla sobre l'islam a Catalunya i l'encaix dels musulmans al país), però pel que sembla no s'han organitzat associativament ni estan presents amb veu pròpia a la xarxa. La manera de fer avançar Catalunya, com diu Joan Laporta, passa per prendre la iniciativa des de la societat civil. Perquè no podrem construïr Catalunya sense tenir en compte aquesta gent. O sigui que mans a l'obra.