dimecres, de febrer 14, 2007

Tots atents a la Xina


El setmanari nordamericà Time, en el seu número de 22 de gener, elevava oficialment la Xina a la categoria de Superpotència. O sigui, Estats Units d'Amèrica, la primera superpotència, i que només ha pogut ser comparada en poder a l'extingida URSS, defineix ja la Xina com una igual. Potser els americans s'avancen una mica als esdeveniments, ja que la Xina encara té un PIB 5 vegades inferior al nordamericà, i una renda per càpita 26 vegades inferior. Però segurament volen convidar a la Xina al reduïdissim club de les superpotències, per compartir i mostrar el camí a la novella en la dificultat i la trascendentalitat per al món que aporta aquesta categoria, amb l'objectiu d'evitar així un superconflicte superdestructiu per tots plegats.

Perquè, efectivament, la Xina és un perill, i el perill per al món que pugui suposar els EUA, és una brometa d'infantó comparat amb el que pot ser la Xina. Perquè?, doncs simplement perquè té el 20% de la població mundial, és la quarta economia del món (wikipedia), amb un creixement del 10% anual, i a més produeix bona part de tot el que consumim a Occident, i... és una dictadura comunista. Una dictadura que evidentment ha fet concessions al liberalisme econòmic, però no al polític. Una dictadura imperialista que manté dins el seu territori països per la força de les armes contra la seva voluntat, com el Tibet o Taiwan.

Segons explica Time, els EUA i altres països estan fent, des de fa temps, esforços diplomàtics perquè la Xina prengui un paper conscient del seu nou rol dins el món, i contribueixi a expandir la democràcia al món. Sembla que la Xina està fent algun esforç en aquest sentit, però poc, potser merament testimonial. Per exemple, la Xina ha desplegat últimament soldats en missions de manteniment de la pau de l’ONU. El juliol passat n’eren 1.400. Mentre, només al Sudan, hi té 4.000 soldats protegint les perforacions petrolieres d’una empresa pública xinesa. O bé, després de les proves nuclears d’octubre passat, finalment la Xina va condemnar la carrera nuclear de Corea del Nord, tradicional aliat seu, després d’anys de pressions diplomàtiques nordamericanes perquè s’hi posicionés en contra. Però per altra banda, el govern xinès ajuda a dictadors sanguinaris africans, en les seves neteges ètniques o en les salvatjades que els vingui de gust fer. Així, des del Consell de Seguretat de l’ONU ha diluït resolucions destinades a pressionar el govern del Sudan contra la neteja ètnica que porta a terme a Darfur. O directament ha enviat armes i diners a Robert Mugabe, sanguinari president de Zimbabwe acusat de tota mena de violacions dels drets humans.

I parlo d’Àfrica, perquè la Xina ha deixat ja de ser simplement un immens país que produeix barat i que exporta industriosos immigrants que s’organitzen en guetos per tot el món. Conscient del seu poder a tots els nivells, ha decidit començar a actuar com a potència al món. O sigui, a assegurar-se el subministrament de materies primeres i energia pel creixement de la seva indústria i economia en general. Així, compra i construeix mines i pous a l’Àfrica, així com carreteres i vies fèrrees per transportar els materials. Extén els seus interessos a qualsevol país amb importants recursos naturals, o amb una importància estratègica pel seu desenvolupament. No només Angola, Zimbabwe o el Sudan, sinó també països propers com Tailàndia i Laos, o rics en materials com Austràlia i Brasil, són destinataris de massives inversions xineses.

Esperem doncs, que tot aquest immens poder que té i tindrà la Xina al món, serveixi per al progrés de la humanitat, i no per a la seva involució. I em reca dir-ho, però la cosa està crua. Mentre el poder xinès no faci gestos per cambiar a un règim democràtic, la Xina serà un perill en potència. I potser un dia, ai! enyorarem aquells dies en què els EUA eren el gran poder mundial i ens deixaven manifestar com si res contra les seves guerres per assegurar-se els recursos.

3 comentaris:

Lluis C ha dit...

Tots pendents d'Espanya

Tal com ho veig, no sé si realment si la Xina és o serà tan perillosa en un futur pròxim.

Realment em de deixar de mirar als altres com uns folls, uns rars, estrambòtics fins i tot, hi ha qui diria que potencialment perillosos. Quan no en coneixem ni les costums, ni la cultura dels altres ens és més fàcil veure la brossa en l'ull de l'altre que la que en el nostre. deixem-nos de tonteries fen neteja de casa nostra abans fins i tot de voler netejar la casa dels altres.

Llegiu l'extret del diari Avui a data de 17 de febrer del 2007:
"Aznar, un radical enfollit
Alfons Quintà

Un professor universitari nord-americà, molt amic meu, va ser present en una conferència que va pronunciar fa poc José María Aznar en una entitat privada de Washington sobre l'OTAN i les relacions transatlàntiques. Em va trucar esverat. Em va dir que hi assistien acadèmics, alts funcionaris i legisladors dels EUA, però que el més escorat a la dreta, en totes les qüestions, va ser Aznar.

"Fins i tot els republicans més conservadors -em va dir- feien cara d'espantats. Tots quedàvem a l'esquerra d'Aznar, també en temes com el rol de la religió o l'ús de les cèl·lules mare, que no causen gaire controvèrsia a Espanya i que podia deixar de banda. Volia mostrar-se més papista que el Papa. Ho fou".

Per una altra banda, una enquesta publicada al juny pel Financial Times mostrava que Espanya era el país europeu on hi ha més gent que creu que "els EUA són la més gran amenaça a la seguretat global". Els situaven pitjor que l'Iran i que Corea del Nord.

La barreja entre el que acreditava el diari britànic i el radicalisme enfollit d'Aznar és fatal. S'entén que Espanya es caracteritzi per un enfrontament polític intern sense parió en el món civilitzat i que es faci de tot per exportar-lo.

Ho fa Aznar i també Zapatero. Aquest, en antiamericanisme i antiliberalisme primitius i irracionals, és tan radical com Aznar. És més hàbil Chirac, que no oblida la importància dels EUA i, per això, tira la pedra i amaga (una mica) la mà, com Prodi. En canvi, Zapatero juga a fer de David contra Goliat, després d'haver jugat a negociar amb ETA com si aquesta organització terrorista fos un grupet de nois desorientats.

Sempre he defugit el pessimisme i he cregut que ni els Pirineus ni l'Atlàntic no havien de ser barreres, atès el nostre obvi i secular endarreriment en tants camps. Però Aznar i Zapatero ho posen difícil."


Realment és tan preocupant que la xina pugui arribar a ser una superpotencia? Personalment em preocupa més la cara dels altres, que en veure'ns amb un totxo a l'ull. La Xina com a mínim tindrá un paper en el futur i de nosaltres es continuará sense ubicar-nos a un mapa.

Lluis C ha dit...

Fullejant el diari Avui he trobat una noticia que reflexa la sintonia dels ciutadans d'aquest "meravellós" país anomenat Espanya.

No m'ha sobtat gens l'actitud de RTVE i meys encara la de tots els seus séquits. Ja vaig avisar en l'altre post que amb qui em de vigilar és amb el nostre veí de replà, pel que sembla el joc continua però cada dia que passa es torna més perillós i si cap més perniciós. Aquesta malatia és més contagiosa que la grip aviar.

Llegiu amb atenció l'extret a data de 26 de febrer de 2007.

Censura és poc

He acceptat el repte de José María García. He mirat sencera l'entrevista no emesa per TVE perquè deien que contenia insults i no n'he trobat ni un. És el gran escàndol d'un ens sense rumb.

Després d'escoltar els gairebé tres quarts d'hora d'entrevista, certifico que, a diferència del que asseguraven el rètol i el comunicat que emetia TVE, no hi ha cap insult en tota l'entrevista. El que més s'hi acosta és un "impresentable" que dedica al president de Cajamadrid. D'altres coses que s'hi poden assemblar és que "Ernesto Sáez de Buruaga no sabia llegir ni un balanç" o, parlant de la COPE, que "el Bisbe és molt rar i el Cardenal és raríssim", que Luis Herrero "s'ha venut al PP per un lloc a les eleccions europees" i que el Jiménez Losantos "ha deixat de ser periodista perquè no és plural ni neutral i ha dividit el món en bons i dolents".

Més enllà dels insults, els dos més malparats de l'entrevista són José María Aznar i Florentino Pérez. De tots dos, revela escenes que n'hi ha per sucar-hi pa. D'Aznar diu que és un home ple de rancor, de revenja, que va cometre l'error gravíssim de la guerra d'Iraq i que encara és l'únic que mana en el PP. Explica el dia que muntant el grup multimèdia de Telefònica García avisa Aznar dels riscos de no fer-ho bé i l'aleshores president li va dir: "Tocayo, yo nunca he perdido un partido" i el Butano, a la cara, li va respondre: "T'has tornat boig!".

De Florentino i de les seves "actituds mafioses" diu les coses més fortes: "Subjecte que no val la pena, que és un trampós que juga amb les cartes marcades i una persona no apta per a la societat". Tot això García també li va dir a la cara al president del Madrid fent un cafè a l'hotel Villa Magna, amb Zaplana de testimoni. Diu que qualsevol persona normal li hauria trencat el cap amb una ampolla. En comptes d'això, desvela que Florentino, a través de Manuel García Duran, el va intentar comprar en l'única ocasió que algú ha maldat per pagar pel seu silenci.

El Butanito (1.500 milions de pessetes anuals a la COPE) va dir que "l'únic que té un periodista és la seva llibertat" i va afegir que "els polítics, siguin del signe que siguin, no volen periodistes; volen aduladors". Havia començat l'entrevista dient que l'havia acceptat perquè "aquest espai de Jesús Quintero és una petita illa que, per ara, sura entre tanta merda i bestiesa que surt per la caixa tonta". Doncs ja no, s'ha enfonsat l'illa i, amb ella, aquest model de televisió pública que, fins ara, era un escàndol com a sangonera i ara també ho és com a model de privació de llibertat d'expressió.

Xavier Bosch

Roger T. ha dit...

Benvolgut lluís, estic d'acord amb tu que el major perill per a nosaltres és la nostra veïna Espanya, sempre ha estat així. I ara mateix viu en un deliri que va autolimentant-se i augmentant i que al final explotarà com un globus hiperinflat, però això només ens enviarà una mica d'airet ja que tota aquesta escalada de violència verbal només és aire, cosa buida. Però parlo de la Xina per canviar de tema, per no parlar sempre del mateix, i això forma part d'una visió de Catalunya coom a país que ha d'ocupar un lloc d'igual a igual amb els altres estats del món i per tant que ha de deixar de mirar-se només a ella i a Espanya. Hem de fer la nostra i mirar tot l'ampli món com el tot al qual pertanyem.