dijous, de març 01, 2007

Perquè

De vegades no puc deixar de preguntar-me el perquè de la manca d'ambició dels catalans. Perquè ens acontentem en ser un tros d'aquest racó de món geogràfica i sobretot mentalment que és Espanya. Perquè ens emmirallem i adoptem en gran part l'imaginari dels castellans, un poble que no deixa de mirar-se al melic, que la seva gran proesa històrica va ser descobrir per casualitat un continent, del qual va arrasar i violar quasi per complet els seus habitants indefensos, i que només s'ha atrevit a enfrontar-se a nosaltres, o a qualsevol, quan estàvem dividits o molt debilitats. Una gent que no té cap virtut a part de la seva fe.

Em pregunto perquè no parlem i mirem més el què fan els francesos, els anglesos, els irlandesos, els holandesos o els alemanys. Perquè no tenim per objectiu ser un país com Suïssa, o millor. Un país on es respecti la llibertat de les persones i els pobles per damunt de qualsevol altra cosa. Perquè estic convençut que la idea de Llibertat està especialment impresa en el ser profund dels catalans, no en va la Corona d'Aragó era una federació d'Estats cadascun amb les seves pròpies lleis i govern.

Perquè hem renunciat a destacar al món, a despuntar entre els nostres veïns occidentals, a ser un exemple de societat desenvolupada? Em pregunto quan vam desistir de portar la iniciativa, de tenir una veu pròpia al món. I ho faig perquè aquesta és la manera més trista de suïcidar-se, d’anar-se exhaurint en una lenta i inacabable agonia. Perquè un poble que no es senti orgullòs de si mateix i no confïi en les seves possibilitats és un poble mort. O sigui que si es vol no només sobreviure, sinó Viure, cal canviar. Cal canviar de mentalitat. Cal allunyar l’autoodi, cultivar l’amor propi, exportar al món els nostres punts forts, i potenciar els dèbils.

Crec fermament que els catalans tenim totes les qualitats per ser una de les societats més desenvolupades del món, tant a nivell social, com polític, com econòmic. El nostre esperit liberal, treballador i emprenedor, i al mateix temps obert i comunicatiu, amb un toc d’innocència i bona fe que no hem perdut mai, ens pot portar a construïr un país veritablement pròsper, organitzat i respectuós amb tots els grups i tendències. Un país com aquell que descrivia Espriu “nord enllà” (amb gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) però amb un agradable toc mediterrani, sense les rigideses dels pobles de climes més freds. Potser aquest és el destí suprem dels catalans, per assolir el qual hem sobreviscut tants segles: fer un món millor a través de fer el millor país possible.

Però per assolir-ho cal desfer-se de totes les pors que ens atenallen. I eliminar de socarrel el fals cosmopolitisme amb el qual molts s’omplen la boca, i tota la hipocresia intel.lectual que ens envolta, i que és simplement la màscara d’un profund odi a Catalunya o autoodi. Prou de cosmopolitisme que vol dir turisme barat i tenir per objectiu ser una pseudorepública bananera, prou de progressisme que vol dir saltar-se les normes i pixar-se en tot en pro d'un bé comú fals. Cal ser realment cosmopolites i realment progressistes. Cal voler menjar-se el món. Cal sentir-se orgullòs del que som. Cal que agafem el destí per les regnes i que ens regim completament a nosaltres mateixos.

27 comentaris:

Phantom Lord ha dit...

Quanta raó que tens!. EL perquè de la manca d'ambició és fruit de segles de desgast pels atacs continuats a la nació catalana, amb mil cares diferents. Els processos d'autoodi han fet i fan molt de mal. Tot va ser tant pervers, i encara ho és. Res va a favor dels catalans excepte el seu determinant desig de voler seguir sent-ho; la seva lluita per la supervivència de la nació.
Jo com a català intento viure de forma autocentrada en la nació catalana, intentant ser el més just i lliure possible: ser el més cosmopolita i progressista possible, en el sentit radical de la paraula. I sempre amb l'objectiu d'aconseguir la sobirania completa del poble al qual sento que pertanyo. És l'única manera dels bons i justes dones i homes: de ser fidels a la veritat, requisit per la llibertat i la justícia.
Roger T., moltes gràcies per aquest post.

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

Aquest discurs l'hem sentit mil cops, però la realitat el desmenteix una vegada rere l'altra. Al final ja no sé si tenim totes aquestes qualitats i aquest potencial que creiem tenir. Al final la veritat és la que és: som a Espanya i som Espanya. Per què només ens rebotem en 'petit comité'? A l'hora de la veritat sempre ens caguem a les calces i ens apunyalem entre nosaltres (ERC-CiU).
Què tal si ens plantem tots, cada un de nosaltres. Establim unes directrius d'actuació i les complim tots?
Algú hauria d'encetar un bloc, amb el nom de GRA de SORRA per exemple, on definissim que podem cada un de nosaltres per assolir l'independència.
Què comprar, com parlar, què llegir, com actuar davant les administracions, què explicar als nostres fills, .....

Roger T. ha dit...

phantom lord, bé home m'alegro que t'hagi agradat el post. Tanmateix no estic d'acord en el que dius que la causa de la manca d'ambició és el desgast pels atacs continuats a la nació catalana. Si un poble sencer sent que ocupa un lloc al món i que té una missió en ell, res de res el pot aturar. La pèrdua d'ambició va ser fins i tot anterior a quan el primer rei castellà va ocupar el tron d'Aragó. Em sembla que és tot culpa nostra. I potser la causa es troba simplement en el nostre poc orgull de ser.

cdecarabassa, el que dic és perquè penso que el que cal és "insuflar moral a la tropa", ja que certament que la realitat diu una cosa, però nosaltres hem de ser més tossuts que la realitat, ens hem de sentir orgullosos del que som perquè tenim qualitats i motius de sobres per fer-ho, potser més que molts altres pobles que se'n senten. Aquesta és la clau, estar orgullòs amb el que un és, la qual cosa no vol dir caure en l'autocomplaença, sinó que s'ha de buscar un estat de satisfacció i al mateix temps d'alerta i fer un esforç constant per millorar. Però primer de tot als catalans ens cal autoinsuflar-nos molt d'amor. La dinàmica dels partits catalanistes (que comento a http://magradaparlar.blogspot.com/2007/02/nestic-fart-daquest-catalanisme.html), canviarà quan els votants així ho exigeixin. Per començar podriem castigar partits que es diuen catalanistes i no fan avançar el procés de contrucció nacional, traient-los el vot. Sobre el que dius que s'hauria de crear un blog on es concretés que pot fer cada català per avançar en la construcció nacional i cap a la independència, doncs em sembla una gran idea. Millor una web. En aquesta web també s'hi podrien tenir tot de campanyes obertes amb escrits preparats de reclamació, queixa o el que sigui per enviar a emails d'administracions, empreses, institucions, etc. Tal com fan molt bé els espanyols a la web ultraconservadora http://www.hazteoir.org/.

Phantom Lord ha dit...

Roger T., estic d'acord en part en que la culpa de la manca d'ambició, al cap i a la fi, és dels mateixos catalans. Però no em negaràs que aquest poble fa temps que ho té magre. Jo parlo des del que veig avui dia; moltes vegades als catalans ens cal un despertar, una reflexió profunda, moltes converses, i cafès, moltes anàlisis, etc. per adonar-nos de què passa a Catalunya. Molta gent no té aquesta opció; molta gent s'endormisca amb els cants omnipresents de l'espanyolisme complaent, que diu que tots som espanyols en una gran Espanya plural i unida en l'harmonia dels seus diversos pobles. D'altres es passen directament a l'odi explícit contra les seves arrels fruit dels processos de l'autoodi. A això suma-li la immigració i la capacitat de Catalunya per a integrar-la satisfactòriament. Hi ha un munt de processos i dinàmiques psicològiques, socials, lingüístiques, econòmiques, polítiques, que ocorren al nostre país, i penso que arrosseguen al més distret, i per tant, es desgasta i es frena el catalanisme per diversos flancs. Ei, però queda clar que la culpa final la tenim els propis catalans. Tot això no passaria sense una voluntat ferma i implacable. Jo com a mínim, penso que la tinc.
Cdecarabassa, d'acord amb el tema blog o web. REalment seria un gra de sorra. Estaria bé buscar webs catalanistes, que em penso que n'hi ha alguna, per veure com està el pati i pensar si en cal una altra, o com plantejar una web nova, etc.
Però això de que sempre és la mateixa cantarella... ho veig més com el que diu el Roger. Per exemple, ahir tenia un dia tocat, i el seu post em va donar alè , de forma que torno a estar vigorós en la lluita.
Nosaltres no som ERC ni CIU; som abans que res persones individuals, i el que facin els polítics mai han de canviar els nostres ideals: el catalanisme és una posició que va més enllà de les accions partidistes. Estem, individualent, per damunt d'ells. I si ens defrauden, doncs els castiguem amb el vot de càstig (smpre que es pugui, és clar... últimament no és fàcil). Vaja, això és el que faig jo, i el S. Cardús, i el Xavier Roig, etc. Són veus crítiques, i sempre autocentrades en Catalunya i per Catalunya, per damunt de partits polítics.
Salutacions als dos!

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

Molt bé. Ja sabem el que volem, ens creiem capacitats per aconseguir-ho i cada vegada som més.... la colla del bròquil que en diuen ara a les cartes de l'AVUI.
Ara bé, el fotut de tot, és que en l'únic que ens hem posat d'acord és en no votar els partits catalanistes que ens en semblen poc i mira on hem arribat: amb Espanya instal·lada a Palau.
Jo, el primer Gra de Sorra que posaria a la llista seria votar partits catalans i votar sempre. No té lògica pensar que no votar sigui una opció intel·ligent, pensa que hi ha gent que no arriba a aquesta 'intel.ligència' i si que vota. Deixaràs que ells siguin els que trien el teu president? Deixaràs que ells siguin els que trien els teus representants a Madrid?
El problema etern del catalanisme és que mai ha sabut identificar l'enemic, com els passa ara entre CiU i ERC. Junts a Madrid seriem invencibles.

Phantom Lord ha dit...

CdCarabassa:
Completament d'acord amb el teu primer gra de sorra. No sé si el teu últim post anava pel Roger, o per mi, o pels dos, però vull dir-te que en cap cas quan jo em refereixo a "vot de càstig" vull dir no votar. Per suposat que no deixaré de votar partits catalanistes. Però ERC m'han fallat últimament, sobretot perquè han posat al Govern al Montillator i els seus esbirros totalitaris i espanyolistes, i per tant, ara el meu vot se n'anirà cap una altra banda, segur, a les municipals. Penso que cal airejar l'Ajuntament, i bé, no cal dir res més. Per les eleccions catalanes, encara ha de ploure molt. Salut!

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

Per l'Ajuntament de Barcelona fa temps que tinc clar que votaré Trias. I ho tinc tant clar que ho dic en veu alta sempre que puc, aquells que votin Trias ho han de fer amb orgull i convenciment de que és l'única opció intel·ligent. Aniré a votar Trias amb il·lusió i esperança i arrossegaré a tanta gent com en sigui capaç.
A veure qui té pabrots que de dir en veu alta i amb il·lusió que pensa votar l'hereu Hereu.
La meva frase que deixo anar a la mínima que ve a tomb és: jo votaré Trias, i tu?

Roger T. ha dit...

cdecarabassa, quan comentava que hem de treure el vot a partits que es diuen catalanistes i no fan avançar el procés de construcció nacional, no em referia a deixar de votar a partits catalanistes, sinó concretament a deixar de votar Erc, de moment, i votar Ciu, que se'ls pot titllar de moltes coses però que és l'únic partit que ha fet avançar la construcció nacional després de la transició. Però no ho volia dir tan clarament ja que el "pati" té la sensibilitat molt a flor de pell amb aquest tema. Tampoc estic a favor de votar partits minoritaris perquè això ens divideix i ens debilita. Sobre les municipals, jo també home, Trias és el meu home, i tant de bo es produeixi un miracle i deixi de governar el Psc a l'Ajuntament.

pasabaporaqui ha dit...

Cataluña como "unidad de destino en lo universal". Cada vez tengo más claro que hay muy poca distancia de los fascismos a los nacionalismos.

Phantom Lord ha dit...

Pasabaporaqui: Si no t'expliques millor jo no entendré en que vols dir amb el teu comentari. Menys distància entre feixisme i nacionalisme? Personalment n'estic una mica fart d'aquest ús indiscriminat de les paraules feixisme i nacionalisme. Et demano sisplau que busquis en algun lloc aquestes dues paraules, entenguis les definicions, i hi reflexionis. D'aquesta manera ho tindràs una mica més clar i no parlaràs de distàncies entre dos conceptes que no són necessàriament recíprocs.
Salut.

pasabaporaqui ha dit...

Potser aquest és el destí suprem dels catalans [...]: fer un món millor a través de fer el millor país possible. (Roger).

Una nación es una unidad de destino en lo universal. (Falange Española).

---

Phantom Lord, ¿de verdad no detectas similitudes?

El nacionalismo y el fascismo se caracterizan, entre otras cosas, por el colectivismo.

Phantom Lord ha dit...

Pasabaporaqui: Agraeixo el teu aclariment i que hagis intentat dessenvolupar una mica el teu comentari. Però estic convençut que el teu punt de vista és profundament equivocat, quan equipares nacionalisme amb feixisme. La Falange era profundament nacionalista (espanyola), i també eren feixistes. Els nacionalsocialistes i el feixisme italià també. És clar, que un tret del feixisme era el seu profund sentiment nacionalista. Fins aquí suposo que ens entenem. Però el feixisme també tenia molts altres trets distintius, entre ells el militarisme, l'autoritarisme d'un règim dictatorial amb un cabdill, etc.
El que no ports fer és posar al calaix del feixisme el nacionalisme. Perquè el nacionalisme no només pertany al feixisme. És anterior en el temps a ell!!. El concepte ha anat evolucionant al llarg del temps, ja que és un deíctic. L'Espanya actual és nacionalista també; la seva Constitució i les seves altres lleis desprenen un sentiment nacional molt clar. I bé, dir que és feixista, potser seria agosarat, no creus.
Pel que fa el nacionalisme català, aquest és plenament democràtic, com bé pots haver notat en els posts de Roger T.
Per tant, et convido altre cop a reflexionar sobre la teva comparació un tant esbiaixada.
Salutacions.

pasabaporaqui ha dit...

El nacionalismo es colectivista, es antiliberal, por definición. El unidad de medida de las políticas nacionalistas no son las personas, sino las naciones. O, peor aún, se considera a todas las personas como equivalentes en sus aspiraciones y modos de querer vivir. Sólo así puede entenderse que alguien pueda hablar de "el destino de los catalanes", como si los catalanes (o los españoles o los jamaicanos) tuviéramos algún destino común.

Evidentemente, fascismo y nacionalismo comparten rasgos, pero no son lo mismo. Pero creo que son equivalentes en una de las mayores miserias ideológicas posibles: el negar la libertad de las personas para organizar su vida, puesto que lo importante no es lo que quiera hacer cada cual, sino el avance del proyecto nacional. Para mí, nacionalismo y libertad son dos conceptos muy difíciles de reconciliar. ¿O acaso el proyecto nacionalista catalán no es altamente coercitivo?

Anònim ha dit...

Hola, voldria contestar a algunes coses de les que ha dit en pasabaporaqui. En primer lloc el planeta esta organitzat per Estat/nacions/ entitats nacionals, ... diguem-li com vulguis, totes elles sense excepció son "nacionalistes", TOTES!.
Dir que els projectes nacionals dins d'una estructura plenament democràtica (com els cas de Catalunya) son feixistes és de fet una expressió “feixista” (sense ànim de provocar) en si mateixa ja que intenta imposar el que pensa una persona al que democràticament ha decidit la majoria dels altres. En Roger com és evident en el seus posts no esta d'acord en moltes coses de la nostre societat i de la relació amb España i intenta a través del seu post influir, convèncer o encoratjar a la gent.
Si tu no estàs d’acord en alguna cosa hi ha molts mecanismes dins de la nostre societat per a canviar les coses, però si la majoria o vol fer d’una manera ... noi això és la democràcia.
Sincerament quant dius “el negar la libertad de las personas para organizar su vida, puesto que lo importante no es lo que quiera hacer cada cual, sino el avance del proyecto nacional. Para mí, nacionalismo y libertad son dos conceptos muy difíciles de reconciliar. ¿O acaso el proyecto nacionalista catalán no es altamente coercitivo? ... home expliquem-ho per que jo no crec que sigui coercitiu en absolut i si tu ho creus intenta canviar la llei que et coarta ja que només a través d’una llei la nostre societat pot dur a terme qualsevol acte per part de l’administració .... Penso que tens un garbuix mental, una cosa és el projecte nacional i una altre cosa les llibertats i deures individuals ...

Albert.

pasabaporaqui ha dit...

Perdona, pero yo no he dicho que los nacionalismos sean fascistas. He dicho que comparten algunos rasgos.

Esto, claro, es una simplificación, dado que hay muchos tipos distintos de nacionalismo. Está el nacionalismo que, simplemente, busca constituir una entidad administrativa propia, ser un Estado. Esta nacionalismo independentista, per se, no tiene por qué ser colectivista. A Xavier Sala no lo veo yo muy colectivista.

Pero creo que el nacionalismo de corte liberal es francamente minoritario. El nacionalismo más común se centra en la existencia de identidades comunes, derechos de los pueblos, que se sobreponen a los derechos individuales.

¿Por qué desde posiciones nacionalistas se justifica el que los comercios hayan de rotular en obligatoriamente en una determinada lengua? Porque el pueblo tiene derecho a vivir en su idioma. No porque haya que respetar los dos idiomas oficiales de Cataluña. De ser así, también habría denuncias por todos los comercios que sólo rotulan y etiquetan en catalán. El derecho del tendero a gestionar su negocio como le dé la gana tiene menos peso que el derecho de "el pueblo". Curiosamente, el pueblo siente como lengua propia en la misma medida el castellano y el catalán. Y, en el caso de que algo tan abstracto como "el pueblo" deseara y valorara en muy gran medida que la rotulación de los comercios fuese en catalán, el mercado acabaría imponiendo esto. Los comercios no rotulados en catalán irían quebrando. Pero como esto no ocurre, es necesario que las leyes y la coerción, que pisotean los derechos individuales, se pongan en acción.

Albert, creo que sobrevaloras la democracia. Si todos los catalanes votásemos y decidiésemos que el castellano tiene que estar prohibido incluso para las conversaciones privadas, ¿te parecería bien? (Quiero suponer que no). ¿Te parecería mal aunque fuera una decisión democráticamente asumida? Si realmente te parece inapropiado someter a votación esto, es porque consideras que hay asuntos que caen al margen de las opciones de la mayoría, porque son derechos inalienables. Puede que fuera democrático, puede que incluso fuera constitucional, pero no por ello sería moralmente aceptable.

El nacionalismo catalán está lleno de normas que violentan los derechos individuales, porque los catalanes tenemos que pasar por la piedra de "el pueblo catalán". Un pueblo catalán que, cuando se les pregunta y no se parte de lo que dice la imaginación, se sienten simultáneamente españoles y catalanes y un pueblo (unas personas) que sienten que tanto el castellano como el catalán son sus lenguas maternas. Ya no hay personas; ahora hay pueblo, hay nación, una nación no basada en la realidad sociológica, sino en la ficción. Todo muy democrático, sí, y muy legal.

Un saludo.

Roger T. ha dit...

Pasabaporaquí, t'asseguro que jo sóc molt liberal, i no veig cap conflicte entre nacionalisme i liberalisme, si com diu Albert els individus elegeixen lliurement ser nacionalistes i defensar la seva nació. T'asseguro que a mi el tema de les nacions no em preocuparia gaire, si no veiès que es comet una injusticia contra la meva. I home, veure com una altra nació, que si que es considera nació i ho crida sempre als quatre vents sense complexos, fa tot el que pot per eliminar la teva, i quedar-se quiet mirant perquè sóc molt "liberal" o molt "obert", doncs em sembla d'imbècil, de covard i indigne. Per tant sóc nacionalista, per contraposar-me a la injusticia de la nació espanyola-castellana. I sí, la nació pròpia de Catalunya és la catalana, i la llengua pròpia és la catalana, i perdona que ho digui tant clarament, però qui viu a Catalunya i no és català, és perquè és un immigrant o fill de immigrants no integrats. I punt. Molts immigrants van arribar i es van integrar, ells o bé els seus fills, com els meus avis, i cada dia passa.

Roger T. ha dit...

A i per cert, segons una enquesta de la Fundació Jaume Bofill (la dada també es pot trobar en altres enquestes similars, com la que es va fer per saber els motius de l'abstenció), el 41% dels catalans es considera bàsicament català. Entre els catalanoparlants (llengua materna), el 76% es cosnidera bàsicament català, i només un 1,5% bàsicament espanyol. Entre els castellanoparlants, només un 11% es considera bàsicament català, i un 33% bàsicament espanyol. 76%-11%, 1,5%-36%. Tots els altres es consideren tant catalans com espanyols, opció majoritària entre els castellanoparlants (56%), i que creuen un 23% de catalonparlants. Els bilingües representen més o menys un 10% del total, i el 32% es sent bàsicament català, i el 18% espanyol. En aquesta enquesta es veu clarament que a Catalunya hi han dos sentiments nacionals, un associat bàsicament als catalanoparlants, i un altre bàsicament als castellanoparlants.

Júlia ha dit...

Crec que el tema és més complex del que dieu. A nivell cultural es pot fer molt més, ningú no ens en priva, però hem perdut molta pistonada des dels setanta, quan, amb moltes més dificultats, s'endegaven iniciatives que la democràcia va esmicolar, i en podria posar molts exemples. Només cal veure tevetrès, com ha degenerat, durant un temps feia programes que captaven públic no habitual, castellà, però ara fa el mateix que tothom. No em fio de les enquestes, si dius que no t'importa ser espanyola i catalana et miren malament a molts indrets i molta gent catalana no gosa dir-ho. Personalment, crec que tenim moltes coses hispàniques, bones i dolentes, que no volem veure. La història es pot llegir de moltes maneres, quan l'estat espanyol tenia un pes hi havia molt més espanyolisme ideològic, ara bé, la feblesa i la disbauxa governamental del XIX van propiciar la Renaixença i el sentiment nacionalista actual, tot agreujat per la desgraciada pre-guerra, guerra i postguerra. Encara crec en un estat federal i penso que moltes culpes del que ens passa són només nostres. Només cal veure la papanateria amb què es parla d'augmentar l'estudi de l'anglès a les escoles, hem patit massa esnobisme dels 'nostres' polítics, molt fer volar coloms i no veure els 'altres', o sigui, els immigrants i moltes coses més. Així ens va.

pasaporaqui ha dit...

Roger, no es creíble que seas liberal. Un liberal permitiría que la gente se sintiera catalán aunque su lengua habitual fuera el castellano. Pero no, para ti eso no es posible. Tú tienes la capacidad de decir quiénes son catalanes (los que comulgan ccon tus puntos de vista) o quiénes no. Para ti una persona nacida en Cataluña y residente en Cataluña, a todos los efectos legales catalana, no es catalana si no siente que Cataluña es su nación de referencia y que, además, España no lo es. Cuando tú hablas de "los catalanes" no te refieres a los siete millones de personas que vivimos aquí, sino únicamente a quienes comulgan con tus ideas.

Si te consideras liberal, arguméntame por qué se multa a tenderos (y se promueve desde la Generalitat) por rotular en castellano. Estoy a la espera de ver qué respuesta ofreces.

No es liberal considerar que hay un destino común a los catalanes. Los catalanes (ni los españoles ni ningún colectivo nacional) contamos con ningún objetivo común. Los aficionados del Barça tienen objetivos comunes: son del Barça libremente y tienen unas metas claras, el ganar títulos. Los catalanes somos cada cual hijos de nuestros padres y nuestras madres y, desde luego, pocos nos sentimos como tú miembros del "pueblo elegido" con destinos a cumplir.

No sé si te resultarán fiables los resultados del CIS. Según datos de finales de 2005, sólo el 14,3% de la población catalana dice sentirse únicamente catalana, frente al 44,8% de los que dicen sentirse tan catalanes como españoles. Desde luego, hay más personas en Cataluña que se sienten únicamente catalanes frente a quienes se sienten únicamente españoles, pero, en cualquier caso, lo común es compatibilizar sin problemas la identificación simultánea como español y como catalán.

http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2600_2619/2610/e261090.html

Desde un punto de vista liberal, es temerario decir que las naciones tienen lenguas propias, puesto que las naciones, a día de hoy, no hablan. Quienes hablan son los ciudadanos, los habitantes de la nación. Y, en el caso catalán, y según datos del idescat (Generalitat), a 2003, el 49'5% de los catalanes sienten el español como lengua propia, sólo algo inferior a 54% de las personas que sienten el catalán como su lengua propia. (La suma da más de 100 porque hay quienes, oh sorpresa, se identifican por igual con ambas lenguas).

http://www.idescat.net/cat/idescat/publicacions/anuari/aec_pdf/aec-cap15.pdf

Parece, pues, que ni está tan claro que los catalanes nos sintamos tan a disgusto en España ni está tan claro que los catalanes sintamos el catalán como nuestra lengua propia. Lo común es que los catalanes seamos bilingües felices, identificados sin problemas con una Cataluña dentro de España.

Roger, me parece que tú hablas de una nación que casi no tiene ciudadanos.

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

Pasabaporaquí, crec que ningú ha dit que no et puguis sentir català si no parles català. Conec castellano-parlants catalanistes i fins i tot independentistes. És un cas que es dóna, i per exemple al país basc encara amb més freqüència. Ara bé, com et deia en Roger, les estadístiques demostren que els catalano-parlants es manifesten més catalans que no pas els castellano-parlants. No és una opinió de'n Roger, és una realitat.
És una realitat que a Catalunya hi ha dues realitats: la meva i la teva. I és lògic que la realitat que avança es defensi democràticament legislant, per exemple, la rotulació dels comerços. El que em sap greu és que com sempre les lleis es queden al calaix i ningú no les sap fer complir. Surt al carrer i fes recompte de les rotulacions en castellà i en català,... no sé qui guanya.
Tampoc ningú ha dit que els catalans se sentin a disgust a Espanya. Però et puc assegurar que jo sí, i no són l'únic.

Anònim ha dit...

Només volia aclarir una cosa. Em resulta "cargant" haver de convèncer a Catalans per que defensin el Català ... quin País !!. Se suposa que tothom esta (ho hauria d’estar) d’acord en preservar l'idioma propi de Catalunya que és el Català (tot i que evidentment si parlem molt més idiomes i on el Castellà és també cooficial ...) però "pasabaporaqui" el Castellà és un dels idiomes més parlants del planeta, compte amb desenes de d'Estats que en fan promoció i a on és oficial te centenars de milions de parlants i el Català, amics meus, només ens te a nosaltres o desapareix. És un fet. Jo penso que la gent que viu a Catalunya i que se sent part de la nostre societat sigui o no Catalano-parlant ha de defensar el Català, posant un símil esportiu hem de ser del mateix equip. Això no vol dir anar en contra ningú ... I imposar multes no és el millor mètode però aquesta és una batalla que no podem perdre ....
Jo sóc liberal (tot i que a l’amic "pasabaporaqui" li costi de creure) però tot i així crec que defensar l’idioma propi que és més dèbil en nombre de parlants respecte al poderós a nivell mundial i de mitjans ... quant la majoria democràtica del Parlament així ho decideix no em sembla un disbarat.
El tema de les multes per a rotular en Castellà un cop explicat no es tan blanc o negre i si es l’únic argument per argumentar que a Catalunya se’t coarta la llibertat individual doncs ... home, no i puc estar d’acord, m’entens oi?
Albert.
PD Felicitats al Roger per al bloc i als participans per animar-lo-

Roger T. ha dit...

júlia, sobre el que dius que tenim moltes coses hispàniques, si, és clar, ho tenim tot hispànic perquè som hispànics, perquè som habitants d'Hispania, que és la península ibèrica. Ara, de castellans no en tenim res. Tenim característiques semblants, ja que som veïns i amb una gènesi comuna en alguns aspectes, però som coses diferents. M'agradaria, des d'aquí, reivindicar la hispanitat dels catalans, i denunciar que la nació castellana s'ha quedat amb el monopoli de la hispanitat. Sobre el que dius del federalisme, és una idea senzillament impossible amb la nació castellana. Entronca molt amb la sensibilitat catalana, de caire liberal, i com a exemple, que poso al post, la Corona d'Aragó, vist als ulls d'avui dia, era un regne federal, ja que cada part tenia el seu propi govern i lleis. El problema és que aquesta no és la sensibilitat de la nació castellana, d'essencia més autoritària. Ni quan Castella era un regne ni més tard, va existir aquesta mena de federalisme, el rei tenia un gran poder i dictava les normes uniformement. L'única excepció va ser quan es va incorporar la Corona d'Aragó al regne de Castella, i llavors Aragó va tenir el seu propi govern i lleis dins el regne, durant 300 anys fins que els castellans ho van poder abolir (ells sempre ho van veure com una anomalia, com va dir Quevedo "Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor"). Els aragonesos que van voler un rei castellà per la seva Corona, es deuen estar revoltant ara dins la tomba: la nació aragonesa ja no existeix, ha estat completament substituïda per la castellana. I això és el que ens passarà als catalans si continuem units a la nació castellana. No hi ha opció federalista: la història ens ho diu clar, i és absurd caure una vegada i una altra amb la mateixa pedra. Si els catalans es van resignar a ser espanyols durant molt temps, com comentes, és perquè, després d'intentar deslliurar-nos d'Espanya durant el segle XVII, vam veure que no podiem si no voliem caure en mans de França, igual o pitjor, ja que no teniem poder ni riquesa (després de segles de decadència en picat) com per pagar un exèrcit per fer front a regnes en aquella època poderosos com Espanya i França. I ens vam resignar a quedar-nos on érem, i a intentar simplement canviar Espanya al nostre favor. Però avui en dia, en un entorn pacífic i democràtic, res ens impedeix desfer-nos per fi d'Espanya, que és el que desitjàvem en primera instància i el que realment hem de fer per sobreviure, si no és la nostra por.

pasabaporaquí, primer, hi ha dues accepcions del ser català: el ser català com a persona que ha nascut i habita a Catalunya, el ser donat purament per la geografia, com el ser barceloní, o manresà, i el ser català referit a la pertinença a la nació catalana. O sigui referit a un sentiment de pertinença a la comunitat cultural i lingüística, amb una història de més de 1000 anys, que és la nació catalana. Jo sempre em refereixo a la segona accepció.

En quant al tema de com puc ser liberal i defensar que l'administració posi sancions per no utilitzar el català als comerços, home primer t'haig de dir que això és el típic argument demagògic al qual recorren els nacionalistes espanyols més "hard", tipus Ciutadans, per aparèixer com a víctimes quan en realitat pretenen imposar "por mis huevos" el seu idioma, normes i cultura a tot arreu. L'administració no s'hauria d'ocupar d'aquestes coses, hi estic d'acord com a liberal, que opino que l'Estat no ha de tenir un poder excessiu. I crec que hauriem de ser els mateixos ciutadans que fessim valer el nostre pes com a clients, i elegir sempre els comerços, productes, etc. retolats o etiquetats en català, cosa que jo procuro fer. Però el català és l'idioma propi de Catalunya, com he comentat ja, està envoltat per un idioma molt més poderòs a tots els nivells (i com se sap, en una situació en que conviuen dues llengües en un mateix territori, si es deixa evolucionar naturalment la llengua gran sempre acaba dominant a la més petita o menys poderosa, com diu un dels prinicpis de la sociolingüística), i el nostre govern té l'obligació de protegir-lo i promoure'l a tot el territori. Ho pot fer més o menys encertadament, però aquesta és la idea de fons quan es parla de sancions.

Per acabar, i en relació al sentiment nacional, no compten només com a persones que es senten nacionalment catalanes els que diuen que només es senten catalans, sinó tots els que es senten més catalans que espanyols, ja que aquests, a l'hora de triar una lleialtat, cosa que han i hauran de fer en ocasions ja que nació catalana i espanyola són dues coses diferents i realment incompatibles alhora, triaran la catalana. Els que no sabem què faran són els que diuen que es senten tan una cosa com l'altra. A, i això que dius que el normal és que els catalans siguem bilingües feliços, bé, doncs no. El normal és que uns tinguem com a llengua materna el català, i/o el sentim com a propi, i que uns altres tinguin com a llengua materna el castellà, i/o el sentin com a propi. Això del bilingüisme és una invenció per entabanar quatre il.lusos. Tu has de saber perfectament que cadascú es sent el que sent i sent com a llengua pròpia una o l'altra, excepte algú que s'hagi criat amb les dues i les senti pròpies per igual. Però hi ha una llengua amb la qual pensem, i aquesta acostuma a ser la nostra. Nosaltres, els catalanoparlants, sí que som bilingües, o trilingües, o quatrilingües, etc, sens dubte més que els catsellanoparlants. Però la nostra llengua és una. I deixem-nos d'hipocresies, company.

Júlia ha dit...

En el post d'avui, que està molt bé, desmuntes molts tòpics progres. Crec que en catalanisme també hi ha molts tòpics i una anàlisi històrica aprofundida m'allargaria massa. Recórrer a la història passada i als tarannàs de castellans i catalans és, també, un tòpic. En les guerres de Cuba hi van participar molts catalans 'voluntaris' a favor d'Espanya, el sentiment no era el mateix d'ara, que es congria amb la Renaixença. Potser pagaria la pena deixar el passat, perillós, perquè té molts colors, i veure, de veritat, què volem en el futur, més enllà de tòpics i generalitzacions.

pasaporaqui ha dit...

¿Por qué el catalán es la lengua propia de Cataluña, aunque es la lengua que siente como propia sólo la mitad de los catalanes? ¿Por qué no lo es el castellano, que es el que sienten como propio la otra mitad de los que política y administrativamente se definen como catalanes?

Phantom Lord ha dit...

Pasaporaquí: Avui dia, legalment, les llengües oficials a Catalunya són la catalana i la castellana. Però l'originària del territori català és la llengua catalana, no la castellana; Les Homilíes d'Organyà no foren escrites en castellà, sinó en català; Las Glosas Emilianenses de San Millán de la Cogolla foren escrites en castellà; no en deus tenir cap dubte d'això. El català és llengua originària d'aquests territoris, i de les seves gents. Amb el pas del temps, la llengua castellana ha vingut sovint imposada en territori català, País valencià, i les Balears. I no només la llengua castellana, sinó també seva nació. Aquest fet irrefutable ha fet mal a la llengua catalana i a la seva nació.

A banda de les imposicions, tal com diu el Roger en un dels seus posts, la catalana és llengua menys parlada en termes absoluts en comparació amb la castellana, llengua de les més parlades al món, en molts països. Per tant, quan la catalana conviu amb una llengua forta, es produeixen certs processos de substitució i minorització de la llengua menys parlada. La catalana doncs, és llengua que cal protegir en el seu territori natural (no pas a Madrid). Si no ho creus així, t'aconsello que cerquis el terme "llengua minoritzada".

T'he descrit de forma molt general alguns dels motius perquè la llengua catalana és originària de CAtalunya, i perquè cal protegir-la dels embats de la nació castellana i la seva llengua omnipresent.
Si la nació catalana baixa la guàrdia pel que fa la cura de la seva llengua, més pujarà el percentatge de castellanoparlants en el territori català. El dia que hi hagi una majoria castellanoparlant a Catalunya, aleshores, la nació i la llengua catalanes ho tindran fotut. Però el dia no ha arribat, i destijo que no arribi mai.
Si ara féssim com tu dius, adoptar la llengua castellana com a pròpia de Catalunya, la catalana aniria quedant cada cop més en minoria de parlants. SEria injust ja que s'ignoraria la història pròpia del país, la seva llengua única originària, i sobretot, ens hauriem passat pel folre el que diu la ciència sociolingüística, la UNESCO, etc.

Res tu, que sembla que tens la idea de la gran nació castellana i t'importa un carall la nació catalana i la seva llengua, fet que trobo legítim en el marc legal vigent, però injust. Per això estàs confrontant contínuament la meva també legítima idea de país amb la teva, sense adonar-te'n del desastre que significa la teva opinió per la supervivència de la nació catalana i la seva llengua, o potser ets completament conscient d'això i et va de perles. No faries cap de les observacions que has fet si creiéssis que existeix una nació catalana amb llengua pròpia; només veus i creus en la nació castellana (espanyola) on Catalunya és una mera provínicia més on toquen els collons amb una llengua que s'entesten a defensar, i una cultura, institucions, etc. No ho entens o no et ve de gust entendre-ho. Sigui com sigui, espero que l'esforç dialèctic hagi estat enriquidor pels dos (i també per la resta de comentaristes).
Salutacions.

pasabaporaqui ha dit...

Entonces, como el castellano se origina en el norte de la Península, ¿los andaluces no tienen lengua propia? ¿El gobierno chileno debería hacer del mapuche la lengua principal del país?

Yo no tengo absolutamente nada en contra de la nación catalana, en la misma medida que no tengo nada a favor de la nación castellana, dado que niego su valor político. Creo que son realidades puramente afectivas, que no habrían de tener más trascendencia que la que cada persona le quiera dar.

Si los catalanes valoramos tanto el catalán, este idioma podría sobrevivir sin necesidad de legislación que limiten el uso de la otra lengua habitual (y cooficial) en el territorio. Si 'la nación catalana' está tan convencida de su voluntad de seguir hablando el catalán, pues que lo haga. Nadie dice que no.

Las lenguas no tienen ningún valor en sí mismo. Las lenguas son herramientas destinadas a la comunicación. Lo normal es dejar que las personas vayan escogiendo qué herramienta es la que quieren usar en cada momento. Yo creo que, a día de hoy, muy pocos lloran por la 'minorización' de la máquina de escribir, en comparación con el auge de las impresoras y ordenadores. Las personas (y no las instituciones) han sido capaces de detectar las alternativas disponibles, valorarlas y tomar sus propios decisiones.

Si el catalán se mantiene o se expande, perfecto. Señal de que los catalanes lo valoramos importantemente. Si los catalanes nos pasamos a otra lengua, también perfecto. Señal de que esa otra lengua nos convenía.

Las leyes lingüísticas son contrarias a la libre adaptación por parte de las personas a las circunstancias del enterno. Y aquí, de nuevo, el nacionalismo catalán es contrario a la libertad.

Un saludo.

Anònim ha dit...

Pasabaporaqui, el Mapuche era la llengua pròpia del territori que avui és Chile i la bàrbara invasió Espanyola la fa fer desaparèixer ... gairebé ..., a força de pistola i ganivet. Suposo que no et deu semblar be, oi?? . Sense l’increïble genocidi que hi va haver en tot el continent Sud Amèrica, hi ha molt paral·lelismes entre el Mapuche i el Català, un idioma que ha estat prohibit i perseguit durant molts anys i dècades, probablement et pot semblar que es victimisme però es defensa de la cultura ... en el meu cas de la meva Cultura. Afortunadament el Català no esta tan malament com el Mapuche però si no el defensem entre tots aquest és el destí que li espera!!

Albert.