Nosaltres també érem espanyols

Ara m'estic llegint "Inquisitio", aquest petit best-seller català que situa la trama en la València dels anys vint del segle XIX. Alfred Bosch, l'autor, reprodueix molt bé en el llibre aquella època i país, i es fa evident al lector una cosa: el profund sentiment d'espanyolitat de tots els catalans (o habitants dels països de parla catalana, però deixem-ho en catalans, per entendre'ns), tant els de València, com els de Catalunya (de les Balears, el llibre no en parla, però no crec que les coses siguessin molt diferents allí). En aquella època, el 1825, els catalans vivien pregonament immersos en la política espanyola i els seus efectes, i no estaven per "vel.leïtats identitàries" (com diria un de Ciudadanos).

Efectivament, hi va haver una època, que va abarcar la major part del segle XVIII i la primera meitat del XIX, en la qual els catalans ens sentiem partícips del projecte d'Espanya. Això, deixem-ho clar, a pesar que tothom parlava en català, excepte la majoria de governants i membres de la justícia. Aquesta espanyolitat, es va fer especialment patent al segle XIX. En ell, els catalans vam patir primer la invasió francesa de Napoleó, per derrocar el vell règim, després la dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, per tornar a instaurar-lo, i entremig i durant dècades, vam participar en les lluites i guerres interminables entre liberals i absolutistes, progressistes i moderats. Aquesta implicació, va portar a que Catalunya aportés molts prohoms a Espanya, entre ells grans militars (Prim) i fins i tot presidents (Figueres, Pi i Margall).

No cal dir, que aquest sentiment d'espanyolitat, venia donat perquè vivíem totalment immersos en la política espanyola, dictada des de Madrid, ja que la política, i el poder, catalans, havien estat abolits, per la força de les armes, a principis del segle XVIII. Cal admetre, també, que ja a finals del segle XVII, després que Catalunya s'havia vist incapaç de desfer-se militarment d'Espanya, si no era caient en mans de França, i viceversa, algunes veus ja van advocar que calia contribuïr al projecte econòmic espanyol. Però sempre mantenint el nostre total autogovern i lleis, clar. També val a dir, que el català feia ja segles que perdia prestigi en la cultura i entre les classes dirigents.

Avui, exactament 300 anys després de la batalla d’Almansa, en la qual les tropes borbòniques van derrotar les austriacistes, la qual cosa va significar l’abolició, per part d’Espanya, dels governs i lleis dels antics regnes catalans de la Corona d’Aragó, recordem que nosaltres també vam ser espanyols. Recordem-ho bé, i no deixem que ens tornin a enganyar mai més. Recordem que l’única actitud digna, és lluitar per ser lliures. Lluitar per la Llibertat i la Justícia. Recordem-ho sempre i que la ignorància no ens faci caure al mateix parany dues vegades.

Podrà seguir sent, França, el model d'Estat jacobí?

És igual que guanyi Sarkozy, Bayrou o Segolène: molt possiblement, en algun moment donat, França sofrirà un cataclisme de grans proporcions. Dins d'ella es produeix una contradicció insalvable, i caldrà canviar l'essència de l'Estat-nació per superar-la: França diu a tots els immigrants que poden ser francesos, si adopten la llengua i la visió del món de l'Estat. Però quan aquests immigrants, o els seus fills, nets o besnets, ja han estat educats i assimilats per l'Estat francès, quan ja es senten francesos, llavors els arriba l'hora d'anar a buscar feina i no en troben, perquè els francesos "de sang", que detenten el poder econòmic, són profundament racistes.

O sigui, a pesar del que promet l'Estat, els francesos no accepten com a tals la gent d'altres ètnies, cultures i, especialment, races. Què passa llavors?, que els immigrants procedents de les excolònies africanes i els seus descendents, es queden a l'atur, se senten frustrats i enganyats per França, i s'apilonen en suburbis ultraviolents on no s'atreveix a entrar-hi ni la policia. I de tant en tant, aquesta gent esclata i incendia França sencera. Amb la qual cosa, França s'està convertint en un país policial, on cada dia els seus habitants viuen amb més por del veí. Segons fonts ben informades, avui en dia, els fills de l’antiga aristocràcia francesa, els que més es senten guardians de la pàtria, tenen una especial predilecció per fer-se policies d’èlit: per ells, i per gran part dels francesos arrelats -profundament catòlics i tradicionalistes- l’autèntic enemic de França està dins el propi país.

Quin és el problema de fons? Que l’Estat jacobí educa en la creença que el ser francès és un compendi de virtuts i qualitats positives, motiu d’orgull, i al mateix temps, i com a complement necessari, en el menyspreu a tot aquell que habita a França i no és, de forma evident, francès. El problema és el menyspreu a la diferència, la profunda hipocresia que s’amaga rere els Estats-nació. A França hi ha milions de descendents de primera, segona i tercera generació de la immigració de les excolònies africanes, i encara que ells es senten plenament francesos, els francesos de socarrel, instintivament, no els hi consideren.

Per superar aquest greu problema, França hauria de reconsiderar la validesa dels fonaments ideològics de l’Estat jacobí, instaurat durant la Revolució Francesa. Hauria de replantejar-se a si mateixa a nivell profund. Però això, és clar, no hi ha cap polític, de moment, que tingui els “ous” de plantejar-ho. Significaria acceptar, per començar, que França no és el país de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Els candidats parlen molt d’immigració, sí, tots diuen que cal, com a mínim, regular-la eficaçment. Però el veritable problema, són els milions d’immigrants que ja tenen a casa des de fa dècades, unit al racisme dels francesos, producte de la configuració mental d’un Estat font d’uniformització cultural i nacional.

França és la creadora i model de l’Estat jacobí –omnipotent, centralitzat i nacionalment uniformitzador- al món. Serà també la primera que demostrarà –obligada per les circumstàncies- la inviabilitat a llarg termini d’aquesta mena d'Estat?

Encontres amb Nouvinguts (I)

En aquest post encetaré una sèrie, que anirè continuant de tant en tant, sobre les meves experiències com a català conscient i amb voluntat pedagògica i integradora, amb immigrants o "nouvinguts". Fa cosa d'unes setmanes, vaig prendre contacte amb un veneçolà, que m'havia de venir a pintar a casa. Me l'havia enviat un senyor conegut que fa feines per la meva família. Quan vaig parlar per primer cop amb el veneçolà, li vaig parlar en català, lògicament, però al cap d'unes frases meves, i uns silencis seus, i després d'haver-li de preguntar si entenia el català, em va dir que no, que no l'entenia. Vaja, vaig pensar, sóc el seu client i a sobre, haig de parlar-li en la seva llengua, la llengua de l'Imperio, per més "tocada d'ous".

En venir per triar i comprar la pintura, li vaig preguntar que quan temps feia que vivia aquí. Em va dir "aquí en España, pueees...", no, que li dic, aquí a Catalunya vull dir. "Si, en Catalunya, pues un año". Caram, vaig pensar, un any i encara no entèn ni un borrall de català -la meva molèstia va augmentar lleugerament. Bé, llavors li vaig fer les explicacions de rigor, que aquí a Catalunya parlàvem el català, que era la llengua propia d'aquí, etc. "Si", em diu, "yo tengo amigos catalanes, pero me hablan siempre en español", vaaaja, que extrany, vaig pensar. En un moment donat, vaig tenir una inspiració, i li vaig començar a parlar en català, i li vaig dir que a partir d'ara li parlaria en aquesta llengua, i que si no entenia alguna cosa, que m'ho digués i li traduiria.

El veneçolà no es devia esperar aquest canvi, però ho va acceptar, i resulta que el tipus m'entenia quasi del tot -o almenys ho feia veure. Just quan li vaig dir això, em va començar a explicar, que ell tenia un amic dependent, i que un dia havia entrat un senyor gran a la seva botiga, i se li havia posat a parlar en català. El seu amic no l'entenia, li va dir al senyor però aquest no va canviar de llengua, i l'amic li va dir que si volia podia parlar en anglès o castellà, però que no entenia el català. El senyor gran es va enfadar i va marxar donant un cop de puny al mostrador.

El veneçolà m'explicava aquesta història com per exemplificar-me que els catalans que volien viure normalment en la seva llengua, eren una mena de tarats o maleducats. D'avis rondinaires n'hi ha a tot arreu... dic jo. Vaig pensar, aquest pobre home, el seu amic dependent i molts d'altres viuen contaminats per la subtil propaganda anticatalana dels socialistes -principals productors de tòpics entre la immigració a Catalunya-, i per la idea que Catalunya és Espanya, i que els catalans som bilingües, o sigui que, com que parlem castellà, no cal esforçar-se per parlar la nostra llengua. I el més trist és que, fins el moment que m'havia trobat, els fets no li havien negat aquestes idees, i ningú no li havia explicat què era Catalunya i la llengua catalana.

El pintor també em va comentar que, en arribar a Catalunya, va veure que moltes coses estaven en una altra llengua, i va pensar que era portuguès -és evident que l'home no tenia moltes llums, però aquesta és la realitat de molts immigrants. Tampoc sabia encara que el català era idioma oficial de Catalunya! I llavors li vaig comentar que no només ho era, sinó que era l'únic idioma propi de Catalunya. També em va dir, per empatitzar amb mi, que sabia que a l'època franquista no es podia parlar en català. Llavors li vaig dir, "si, els espanyols sempre que poden ens impedeixen parlar el català, i anulen el nostre govern i lleis, són així els espanyols". Crec que en aquell moment, per la manera com em va mirar, es va produïr un petit cortcircuit en la seva ment.

Vaig animar al bon home a que aprengués català. Llavors em va dir que ell havia treballat a Alemanya, i que havia aprés algunes paraules d'alemany... I em va preguntar, "pero si no sabes hablar una lengua, qué puedes haser?"(???). "Bé, doncs l'aprens, clar, l'has d'aprendre, fas classes, li demanes a la gent que et parli català, de moment ja has començat amb mi, ja veuràs com ho aconseguiràs".

L'occità, llengua de moribunds, poetes i sodomites...

L'altre dia vaig veure la pel.lícula "A Good Year", dirigida per Ridley Scott, amb Russell Crowe com a protagonista, i basada en una novel.la del britànic Peter Mayle. La pel.lícula no té massa secret, és una oda a les virtuts epicúries i fins espirituals de la "campagne" provençal francesa. Bé, ja coneixem la veneració de molts anglosaxons ben educats per aquesta regió: le soleil, les gens, le vin, le temps qui passe agreablement a coté des vignes, ou la lah, la France!, i tot això. Els anglosaxons estressats i plens de cabòries i problemes "importants" arriben en aquests bucòlics paratges i veuen la "llum" i tasten el nèctar de la vida, etc. Les pel.lícules i novel.les que tracten sobre aquest tema, encara que passen normalment a la Provença, no es refereixen mai a la cultura autòctona d'aquesta regió, l'occitana. És com si no existís. Però aquest no és el cas de "A Good Year".

Al film, enmig de bells paisatges, cases i sanes persones, apareix un personatge que és un avi dement, que l'han d'anar aguantant amb una corda perquè no es vagi caient, adormit, pels llocs. En un moment donat, enmig d'un sopar el vell comença a parlar de manera indesxifrable, i el seu fill, comenta que només parla provençal, que és una llengua que ja no entèn ningú, i només parlen encara "els poetes i els sodomites". I després d'això, el tio es queda tan tranquil, el vell ja no apareix més al film, i el tema del provençal queda dat i beneït.

L'autor de la novel.la en la que es basa el film, Peter Mayle, demostra no sols ignorància, sinó directament odi envers la cultura i llengua occitanes. Suposo que el fet que existeixin, ennuvola la seva idea tòpica i simple d'una Provença paradisíaca dins una França paradigma del tonto-romanticisme. Com que el seu cervell, quan deu anar de vacances, no deu suportar la contradicció que l'existència d'una nació occitana deu suposar en la seva ment -les coses complicades passen a Anglaterra, la resta del món és simple i primitiva com una margarida-, llança el seu odi destructiu de nen al que li han pres la joguina contra els occitans. Als quals esperonaria a que es querellin contra aquest energumen.

L'Estat, quan vol, ens abandona en estampida.

(El següent text és una ampliació d'un comentari que vaig fer a l'interessant blog Maniobras Orquestales... en la Blogscuridad)

Renfe sempre ha donat un servei més aviat dolent a Catalunya, però últimament és molt pitjor. Hi haurà aguts comentaristes espanyols que diran que des dels mitjans catalans s'exagera la mala qualitat del servei de Renfe, preparant el terreny per a tenir motius morals per a exigir el traspàs previst a l’Estatut de Renfe a la Generalitat (com afirmava fa mesos el (ultra)no-nacionalista Antonio Robles, secretari de Ciudadanos). Collonades. Per començar, des de quan els mitjans de comunicació catalans són majoritàriament catalanistes. Des de mai. Per acabar, el que passa és real. Jo feia molt temps que no agafava el tren, i el vaig agafar fa dos dies (Divendres Sant) per a anar a Girona. D'anada, vam haver d'anar dempeus, enganxats a la porta de sortida, ja que estava a rebentar, durant 1hora i 20m (moltes vegades feia aquest trajecte i mai m'havia passat). De tornada, vam haver de deixar passar un tren, ja que, al no haver passat l'anterior, l'andana estava pleníssima de gent, la qual es va abalançar com un ramat en estampida dins els vagons, comprimint-se fins desafiar les lleis de la física. Algú viatjat va cridar, "això és pitjor que a la Índia!"

I és que dóna la sensació, que davant la proximitat del traspàs dels trens de Renfe, "les rates abandonen el vaixell", així de simple. L'estat destina menys recursos dels mínims exigibles a aquest servei. D'igual manera, a Tarragona, on els Mossos havien de desplegar-se el 2008, substituint als cossos de policia estatals, aquests cossos s'han retirat ja de la província, obligant al trasllat urgent i no previst de 330 Mossos al Tarragonès (informació del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya). I això quan n’hi ha menys dels necessaris, encara, allà on ja s'han desplegat. A més, ja fa anys que els cossos estatals, davant el trasllat de competències, tenen i han tingut menys efectius dels necessaris en els territoris que encara han controlat.

Tot això, unit a la reticència de l'Estat a traspassar més recursos financers a la Generalitat (competències sense recursos... mal negoci), suposo que té per objectiu, el causar un col·lapse. I que els catalans, il·luminats per la Veritat (la "Verdad Ezzpañola"), veiem la llum i ens adonem que un excessiu autogovern és perjudicial per a nosaltres, i que el millor és que el "Papa Estat" Ezzpañó ens ho controli tot. Això sí, expoliant-nos fiscalment, i devent gran part de la seva capacitat financera a la recaptació a Catalunya. Gràcies Espanya per l'expoli que escanya el nostre desenvolupament. Gràcies per no respectar la nostra llengua i cultura i lleis i intentar contínuament destruir-les. Gràcies per mentir i imposar sempre. Gràcies per res de res.

Art=Diversió. Llaunes no, gràcies.

Particularment la cultura i l'art, m'interessen bàsicament en el seu aspecte lúdic, o sigui en la seva capacitat d'absorvir la meva atenció per fer-me passar una grata estona. Així doncs, en general les úniques manifestacions artístiques a què paro atenció, són el cinema i la literatura que em diverteixin. No m'interessen en absolut les obres massa “intel.lectuals”, que sacrifiquin la diversió de l'usuari en ares d'un missatge "profund", sovint transmés maldestrament a través d'artificis de cineasta o escriptor mediocre. I que, a més, normalment volen arribar a una idea a la qual s'hi pot arribar, sense més circumloquis, a través d'un parell o tres de simples raonaments. Aquest tipus d'obres sovint coincideixen amb les que tenen per objectiu, simplement, ser una demostració del gran talent i capacitats del seu autor, en ares de reforçar el seu ego. Tampoc m'interessen aquelles obres que tenen per objectiu la pura innovació estètica.

D'altra banda, admiro la literatura o el cinema, que tenint la capacitat de divertir, és capaç al mateix temps de transmetre idees i/o evocar reflexions interessants. Però primerament, que sigui amè. És que algú es pensa que es tornarà més intel.ligent, o bé li creixerà el cervell, consumint literatura o cinema que algú considera "alt", "intel.lectual" o "seriós" i que la majoria de vegades no passa de "complicat", "obvi" i "tediós"? Que els inteliprogres vagin al Verdi o al Boliche a veure "Las manzanas morales- vasectomía de una bolsa de supermercado" o "Hong Xin xun, wang xin xung xe- La vida de Hong Xin, el contable", que jo anirè al Lauren o al Comedia a veure "Gladiator II" o "Scary Movie 6" (ep, si pot ser, en català, clar), entendré el missatge i segurament em divertiré molt més.

Resultat de la 1a Guerra (Dialèctica) Sobiranista: no hem de votar ERC fins que no mani Carretero, i Montilla està semiacabat

Sens dubte podríem omplir Gigabytes d’informació amb tot el que s’ha escrit aquests dies sobre l’estira-i-arronsa per veure qui és més independentista entre els dos partits catalanistes, ERC i CiU. Des d’aquest modest espai, i creient, molt prudentment, que puc aportar alguna cosa al debat, també diré breument la meva.

Què ha passat?: els dirigents de ERC, que pensaven passar una plàcida legislatura, sense vaivens ni estridències, sota les ordres del Sr. Montilla, han vist com la seva aposta pel patriotisme social, era amenaçada des de dins i des de fora. Des de dins, pel Sr. Carretero i el seu corrent, i des de fora, per molts votants decebuts, que pensen retirar-los el vot de cara a les properes eleccions municipals de maig (fet que suposo que han estudiat i els ha estat confirmat empíricament). Que reclamen tots aquests descontents?, doncs que ERC es comporti com un partit realment catalanista, i que no es converteixi en un satèl.lit del PSC.

Idò que, davant la proximitat de les municipals, des d’Esquerra han volgut matar tres! ocells d’un tret. Un, millorar la seva imatge com a partit catalanista, a causa del que he comentat. Dos, d’acord amb la seva estratègia (la seva única estratègia) a mitjà-llarg plaç (destruïr CiU i quedar-se amb els seus votants -idea brillantíssima allí on les hi hagi, què caram!), atacar CiU en la seva línia de flotació catalanista, i presentar-lo com un partit realment no catalanista/sobiranista. I tres, demostrar que no estan supeditats a l’autoritat de Montilla i del PSC. Resultat de la ofensiva? Fracàs absolut d’Esquerra en els dos primers objectius, i aparent èxit en el tercer, amb el consegüent debilitament del tripartit.

Esquerra ha fracassat perquè, lluny de donar una imatge catalanista/sobiranista, ha donat la imatge de jugar per interessos propis, desprestigiant-lo, amb un tema que és la principal aspiració de molts catalans, entre els quals s’hi troben el gruix dels que els hem votat: la independència de Catalunya. CiU, per la seva part, ha sabut respondre a la ofensiva “sobiranista” amb una intel.ligent contraofensiva, i ha posat en evidència ERC, de manera que aquesta, per no veure’s atrapada en un compromís, que no era, com he comentat, en absolut el seu objectiu, ha augmentat la intensitat de la ofensiva. Al final però, tot el relacionat amb l’autodeterminació ha quedat en foc d’encenalls, en res.

En definitiva, Esquerra probablement encara ha perdut més potencials votants després d’aquesta actuació política, i CiU segurament n'ha guanyat. Pel que fa a Montilla, que va garantir que sota la seva presidència hi hauria un govern estable i unit, i que ell seria el seu únic portantveu, els fets han desacreditat la seva paraula. ERC ha ofert el govern a CiU i ha fet propostes passant olímpicament de Montilla. Ha quedat clar, doncs, que aquest no controla el govern, i poc a poc el nou tripartit es va convertint en un circ, igual com l’anterior. Poc a poc, i a pesar de que els mitjans controlats pel PSC parlen tan poc com poden de política catalana, el nou tripartit, i amb ell Montilla, van cap a la pròpia destrucció.