El NO-DO socioide va fent camí, mentre jo somiejo.

L'altre dia vaig mirar, casualment, el Telenotícies Migdia. Era el dia de la inauguració del TGV, i el dia després de la declaració d'independència de Kosovo. Ja era conscient del grau de manipulació prosocialista i, per tant, proespanyol en general, d'aquests informatius -principal motiu pel qual, en general, no els veig. Del grau de desinformació i narcotització a nivell de les reivindicacions nacionals de Catalunya -i de la política catalana. Les escasses vegades que veig parts d'aquests informatius, i especialment ara en periode preelectoral, tinc la sensació d'estar vivint un malson, quelcom que no pertany a aquest pla de la realitat. És tristíssim admetre que aquesta és la realitat. Que els informatius de la televisió nacional de Catalunya estan conduïts per gent que no estima el seu país, que no té ni puta idea de què significa TV3, ni Catalunya, ni la lluita per la justícia i la llibertat. Gent -periodistes- que, o bé no tenen la suficient capacitat intel.lectual per a superar els tòpics dominants, creats pel poder i els mèdia espanyols, o bé són endollats vitalicis del règim socioide, o simplement tenen tal autoodi que actuen com a traïdors al seu país.

Mentre uns ens escarrassem per construïr, dins els límits de les possibilitats de cadascú, un país on hi poguem viure dignament, que conservi la seva idiosincràcia, i del qual ens en poguem sentir orgullosos a tots els nivells possibles, d'altres, per darrere, ho van destruïnt, per necedat o per mala fe. Bé, en fi, vaig al que volia comentar. El NO-DO socioide del migdia va fer un gran desplegament de mitjans per informar sobre la posada en marxa del TGV Madrid-Barcelona, que tenim gràcies a la magnanimitat del PSOE. Segons els sectaritzats periodistes de TV3, hem de besar els peus als hispanoides -"gracias, ZP, te quiero, y te vi a votá"- per haver-nos atorgat la gràcia de potenciar una Espanya ultracentralista, i provincianitzar una mica més Catalunya -ahir, al Telenotícies Vespre, van comparar quin mitjà era més ràpid per anar de Barcelona a La Puerta del Sol de Madrid, si TGV o avió, els molt provincians i llagoters.

Diu, però, que el TGV -AVE segons els rucs de teuvetres-, s'atura a Lleida, Tarragona i, no sé si ho he entés bé, a dues poblacions de Catalunya més. Bé, el que jo somiejo, i espero, és que els surti el tret per la culata -als espanyols, clar-, i el TGV no augmenti els desplaçaments entre Barcelona i Madrid, o poc, i que si que es converteixi en un mitjà cohesionador del país. Que permeti una més gran fluïdesa entre Barcelona i Lleida, passant per Tarragona, i que uneixi més Catalunya a nivell humà i econòmic.

Sobre Kosovo, a can tauvetres no deixen passar la ocasió de relacionar la seva independència amb violència i altres coses indesitjables. O de rebaixar la rellevància d'aquest fet. Amb aquesta fi, dedicaven una bona estona a deixar parlar un noi kosovar, de no sé quina organització, que sostenia que Kosovo no era realment independent, ja que era controlada pels EUA, etc. -potser, aquest noi, hagués preferit quedar-se a Sèrbia, i que un dia els serbis li tallessin els ous en una de les seves neteges ètniques. En cap moment, a teuvetres, han fet cap esment a la victòria per a la democràcia i la llibertat al món, que representava que un poble s'independitzés democràticament d'un Estat que era un perill constant per a la seva supervivència. L'únic que els interessava era relacionar independència amb violència, por, i el pitjor malson dels burroprogres, els EUA. No fos cas que els catalans ni tan sols pensèssim seriosament en independitzar-nos. Ben bé igual que si es tractés de TV1. Però encara més sectari i biaixat. Com en una dictadura.

No ens acaba de satisfer cap opció? Doncs almenys fem feina: Votem massivament a CiU i enfonsarem el PSC.

Catalunya es troba en un moment difícil. El projecte catalanista moderat de Ciu, que va ocupar la Generalitat durant dues dècades, va entrar fa anys en una via morta. Una part de Catalunya reclamava més. Més autogovern, més autocentrament. Molts, ja n'estaven farts d'Espanya, i aspiraven, simplement -potser massa simplement- a l'independència total. Era un desig, un sentiment, més que quelcom molt reflexionat. ERC semblava que podia ser el partit adequat per satisfer aquestes ambicions. Però, quan va augmentar la seva influència, per raons d'estratègia, va otorgar el control de la Generalitat a un partit d'obediència espanyola, o sigui, espanyolista. Un partit que ja controlava quasi tota la resta d'administracions públiques rellevants de Catalunya, gràcies al vot de sentiment nacional espanyol. Sentiment que l'esmentat partit ha perpetuat a tot arreu on ha pogut, aïllant els ciutadans provinents de la immigració espanyola de la realitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya. El PSC. Una organització que, ara, ho domina quasi tot a Catalunya.

Espanya, el poder espanyol, des de sempre ha tingut per objectiu, en relació a Catalunya, obtenir el govern total sobre aquesta -per tal que sigui una simple província més que recolzi un model d'Estat ultracentralista- i l'assimilació cultural i lingüística a favor del castellà. El PSC és un partit que representa el poder espanyol. El poder omnímode que té el PSC a casa nostra, per tant, és un perill per a la nostra subsistència com a poble a mig o llarg termini. La prioritat de tot catalanista, de tot català conscient, ha de ser assetjar aquest poder, amb l'objectiu d'enfonsar-lo. I al mateix temps, posar les bases, perquè en el futur cap partit d'obediència espanyola torni a dominar políticament Catalunya. D'aquesta manera, els catalans tindrem a ratlla el major perill de desaparició, empobriment i provincialització que representa que el poder espanyol treballi des de dins de les nostres institucions, i estarem en una situació òptima per a la nostra subsistència com a poble i el nostre creixement a tots els nivells -nacional, econòmic, cultural, lingüístic, etc.

Molts catalans, estan desencisats amb l'oferta política catalanista actual. Sembla que, una bona part, pensen abstenir-se. O bé votar en blanc. A tots ells, a tots vosaltres, us demano que us ho penseu bé. Per una banda, una disminució dels escons catalanistes al parlament espanyol, faria repensar als nostres partits sendes estratègies?? O bé només serviria per refermar i augmentar el poder del PSC al nostre país, especialment si les formacions catalanistes no són necessàries per a formar govern -una situació que ens faria passar una legislatura espanyola deplorable per a Catalunya-? I més encara, si el PP també augmenta els seus escons, com és previsible -i cap la possibilitat, fins i tot, que en tregui més que CiU-, això donaria peu a l'espanyolisme a pensar que el catalanisme ja és cosa del passat, i d'anar a sac contra Catalunya. Clar que això, podria despertar consciències. Però pensar que aquesta situació, a través de colpir les ments, podria acabar sent positiva per a Catalunya, és com a mínim arriscat...

Per l'altra banda, la prioritat, ara, a Catalunya, és destituir el PSC de la seva posició de partit polític dominant. I si pot ser, relegar-lo per sempre, o durant molt temps, a una posició de partit secundari. Per a tal fi, aquestes properes eleccions espanyoles ens presenten tres vies. Primera, retirar, els que encara no ho hagin fet, el vot a ERC. Un fracàs estrepitós en aquestes eleccions -especialment desprès que en les darreres van treure 8 diputats-, és la millor garantia que hi haurà un relleu en la direcció del partit, i en l'estratègia de recolzament al PSC. Per tant, després de les generals pot ser que el tripartit sigui cancel.lat via ERC. Segona. Que el catalanisme voti massivament a CiU. Pel que sembla, una bona part del vot espanyolista que habitualment ha votat el PSC, també està desencisat, i previsiblement també s'abstindrà. Per tant, si el vot a CiU -principal rival del PSC a Catalunya-, augmentés, o bé es quedés igual, disminuïrien els escons aconseguits pel PSC.

Tercera, i derivada de la segona. Els escons de CiU, molt probablement, seran necessaris per a que governi, previsiblement, el PSOE. Com més en tingui, més probable serà això, i més podrà pressionar per aconseguir els seus interessos, que majoritàriament -en principi i com a partit catalanista-, coincideixen amb els de Catalunya. En Duran i Lleida -al qual des d'aquí desitjo una prompta recuperació-, pot agradar o no, però és un animal polític, hàbil i temible com a enemic. I el seu enemic és el PSC. I la prioritat de CiU, a canvi de la qual donarà el seu suport, serà que Zapatero desmantelli el tripartit.

A més, cal tenir en compte que, si tant ERC, com CiU perden igualment bastants diputats, la direcció de ERC, pot imputar la causa de la davallada del seu partit, a un difús desencís del catalanisme en general, i aconseguir no canviar res essencial al si de l'organització. Amb la qual cosa, l'oportunitat per acabar amb el tripartit i, específicament, amb el lideratge del PSC a Catalunya, que representen aquestes eleccions, s'hauria perdut. I aquest lideratge, posa en perill a cada moment el nostre minse autogovern, el nostre desenvolupament econòmic -i ens limita el benestar-, la normalització de la nostra llengua, la nostra consciència nacional, la integració dels nouvinguts i, en general, el nostre desenvolupament com a poble a tots els nivells.

Catalans, amics, lectors, féu el que cregueu més convenient. El més probable és que aquestes properes eleccions no siguin les que canviïn el rumb de la nostra història. Però si que és possible que canviïn el de la d'Espanya. I de moment, Catalunya està dins Espanya, i juga amb les seves regles. I prendre posicions al seu parlament, per tal de treure'n beneficis per al país, ha estat un dels pilars de l'estratègia dels partits catalanistes des de fa més de cent anys.

El PSC, càncer de Catalunya

El fet que caracteritza primordialment la situació del país en aquests moments, i que ho domina tot, tots els estaments més rellevants, i condiciona les idees que suren en l’ambient –les que emeten els principals mitjans de comunicació- és el poder omnímode que posseeix el PSC. Un partit d’obediència espanyola que, per tant i com a tal -d'acord amb l'objectiu del poder espanyol-castellà des que Espanya existeix-, té com a objectiu acabar amb el fet nacional català, la nostra cultura i llengua, i estendre la consciència d’espanyolitat, i la cultura i llengua espanyola-castellana.

El PSC no té més ideologia que la que es deriva de la seva espanyolitat i, especialment, de la seva condició de màquina de poder. En aquest sentit, és una organització que domina els mitjans, mètodes i tècniques de propaganda, altament adaptable si és necessari, que ha sabut crear adeptes fidels i bosses de vot captiu. Un vot, aquest darrer, potenciat a base d’allunyar els immigrants espanyols del segle XX dels autòctons, i de la cultura i llengua propis del país. Allunyant-los de la integració, en definitiva, tot patrocinant centres regionals, festes regionals cada cop més ridícules –imitacions tronades i corruptes de les originals-, i creant-los, o dilatant-los, el sentiment de viure en un tros més de l’Espanya castellanoparlant.

El PSC ha triomfat bàsicament a còpia de fer veure que Catalunya no existeix. Però tampoc podria haver arribat a aquests nivells d'èxit i influència sense el suport de molta gent que es sent nacionalment catalana. Catalans que, enganyats, es creuen de bona fe que el PSC és un partit d’”esquerres” que lluita per solucionar els problemes socials, o pels drets dels treballadors, etc, o bé catalans que renuncien a viure plena i dignament com a tals, a canvi que el Partido els doni una bona feineta i els ompli les butxaquetes -venuts i hipòcrites, ras i curt.

Els socialistes i simpatitzants, acusen sempre de sectaris tots aquells que els porten la contrària en els seus plantejaments. Això és així ja que, com tot partit que ha begut de les fonts del socialisme-comunisme –encara que ara ja no hi tingui res a veure-, és en el fons de pensament totalitari, i no accepta la dissidència. Precisament, d’allò que ells acusen a la resta, és exactament el que són. El PSC és una organització de tipus sectari, amb un poder i una extensió que ja voldria qualsevol secta a Catalunya.

Som en un moment en què l’espoli econòmic sobre Catalunya és especialment intens, ja que, com comenta Ramon Tremosa, Espanya està intentant fer de Madrid una de les ciutats més importants del món, en contra de la tendència geoeconòmica natural de la zona i de les tendències que defineixen els eixos econòmics al segle XXI (ja no basats en les ciutats, sinó en àrees geogràfiques extenses). Com aconsegueix Espanya els recursos per fer aquesta “gran Madrid” destinada -molt probablement- a un fracàs escandalós?? Doncs xuclant fins a l’última gota possible a Catalunya, i també al País Valencià i a les Illes. Per això darrerament fallen estrepitosament fins i tot les mediocres infraestructures de què disposem els catalans.

La funció del PSC, com a partit d’obediència espanyola, és silenciar aquesta injustícia econòmica, així com la injustícia nacional, cultural i lingüística que pateix Catalunya. Fer creure que a Catalunya tot va molt bé, i que el PSOE, artífex, junt amb el PP, d’aquestes injustícies, és molt bo per a Catalunya. L’objectiu del PSC és adormir-nos i, quan ho hagi aconseguit, practicar l’”eutanàsia nacional”, com va dir l’històric dirigent d’ERC Heribert Barrera.

Per tot això, el PSC és equivalent a un càncer per Catalunya. Un tumor maligne que, si es deixa assentar, o créixer, acabarà amb Catalunya: amb la nostra consciència nacional, amb la nostra cultura i llengua, i fins i tot amb el nostre benestar econòmic. Un tumor l’extirpació del qual ha de ser prioritat per a qualsevol català conscient i que vulgui viure dignament com a tal.

Tornem-hi!

Tornem-hi després d'unes llargues vacances de bloc, de sis mesos exactament, degudes a motius personals i professionals. Ho sento per tots aquells (pocs) que us interessàveu regularment pel meu bloc, i ho sento també pel bloc, que amb tot aquest temps haurà perdut públic, links en altres blocs, i pes en la catosfera en general. Espero, tanmateix, que aquest període d'inactivitat hagi suposat un recarregament de piles productiu, o sia, que des d'aquest espai pugui aportar idees interessants, i algú el trobi útil i amè. En primer lloc, farè alguns posts parlant de la situació general del país després de tot aquest temps, que si bé en algun sentit és preocupant, en altres dóna sobrats motius per a pensar que s'està gestant un canvi en positiu.