Daniel Mach, un nom per a recordar. "Els diaris de PascaStalin", una sèrie per denunciar.

Escric després de dos mesos i mig de no fer-ho. La veritat és que, en aquesta segona fase del bloc (o ja tercera), em costa trobar el to i el ritme. En tot cas, em sembla que les meves intervencions seran irregulars en els propers temps. Escriuré quant em vagui i em vingui de gust, és tot el que puc dir.

En aquest post, m'agradaria fer esment d'un fet de trascendència en la història de Catalunya, del qual, els nostres mitjans de comunicació, i especialment els públics, entonats en la seva espiral d'acomplexament i hispanocentrisme, no se n'han fet ressó. Per primera vegada a la història, s'ha parlat en català al parlament francès, com va informar Vilaweb, i es pot sentir en aquest arxiu mp3. Ho va fer el dia 7 de maig el diputat del partit de Sarkozy, la UMP, Daniel Mach -també alcalde del municipi de Pollestres, a la Catalunya Nord. Concretament, Mach va dir: "Senyor Ministre, els Catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures." El president de l'Assemblea, pràcticament no el va deixar acabar, ordenant-li parlar en francés, i llavors Mach va traduïr aquests mots a la llengua de la République. En acabar, molts diputats van aplaudir la intervenció del català.

De fet, aquesta intervenció de Mach s'engloba dins una campanya iniciada per 30 diputats de la UMP, encapçalats pel bretó Marc Le Fur, perquè l'Assemblea francesa ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que té per objectiu que es legalitzin i es potencïi l'ús públic d'aquestes llengües. Diputats del Partit Socialista (PS) i d'altres formacions, com els comunistes, també han donat suport a la legalització i promoció de les anomenades "llengües regionals" de França. De moment, sembla que el parlament francés no ratificarà la Carta. Però s'ha aconseguit que la qüestió del reconeixement de les llengües minoritàries a França, es debati tant al Parlament com al Senat, la qual cosa ja és una veritable revolució a l'Estat paradigma del jacobinisme i la uniformització cultural.

El propassat 14 de maig, Jean Paul Alduy, batlle de Perpinyà reelegit recentment i membre del Senat francès, va intervenir en el si d'un debat sobre les llengües minoritàries al Senat, i defensà la modificació de l'article 2 de la Constitució francesa -com també havia fet la portantveu del PS-, que diu que el francés el l'única llengua de la República. I tot això passa quan, a l'Ajuntament de Perpinyà, hi ha més partits i regidors catalanistes que mai, tant al govern com a l'oposició. Tot aquest debat, ha portat a l'Assemblea francesa a fer una proposta de modificació de l'esmentat article de la Constitució, acceptant que, a França, existeixen una sèrie de llengües regionals. La proposta, emperò, no preveu dotar de drets aquestes llengües, i considera com a tals multitud de dialectes, especialment de l'occità. Però comptat i debatut, és un pas endavant.

I, mentre a la Catalunya Nord avança el catalanisme, i a França, s'ha produït una petita revolució en relació al reconeixement de les llengües minoritàries, els mitjans públics de la Catalunya Sud ho ignoren tant com poden, ocupats com estan a conscienciar a la població que només existeix l'eix polític dreta-esquerra, a potenciar l'imaginari espanyol, i a erradicar, al seu torn, l'imaginari català i la consciència de l'eix catalanisme-espanyolisme.

Així, per exemple, els nostres venuts amics de TV3 ens bombardegen tant com poden amb documentals i programes on es parla de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Un context que els serveix per a potenciar la consciència de l'eix dreta-esquerra, que en aquella època, al contrari que avui en dia, era vigent. La perla de la campanya de rentat de cervell ha estat la sèrie "Els diaris de Pascal", situada a la Catalunya dels anys 30, que ja es pot col.locar directament al llibre dels rècords Guiness per ser la telesèrie en què més es repeteixen els mots "dretes" i "esquerres" de la història. Dretes amunt, esquerres avall, sense aturall. Evidentment, als anys trenta aquest eix era molt viu, al contrari que avui dia, però existien molts altres matisos polítics: el republicanisme, el falangisme, l'anarquisme, el comunisme amb totes les seves variants i, sobretot i transversalment a tot, l'espanyolisme i el catalanisme. Però als "diaris de Pascal" tot és propaganda maniqueista i d'estil estalinista, per fer creure que, llavors, tot eren dretes -els dolents- i esquerres -els bons-, i intentar, així, potenciar un sentiment d'identificació amb aquest eix avui en dia. Com si la història es reduís a quatre imbècils que reien i aplaudien tot el que feien els que s'anomenaven d'"esquerres", i que xiulaven i cridaven "dulen, dulen!" com criatures de mama quan aparieixia en escena algun dels anomenats de "dreta".

Esperem que aquest panorama canvïi, poc a poc, amb el nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, i que aquesta -i Catalunya Ràdio- torni a ser un estri per a potenciar l'ús social del català i crear un imaginari català i, per tant, no adscrit a l'espanyol. Que torni a servir per allò pel que va ser creada fa 25 anys fora de la legalitat vigent. Que torni a ser la televisió nacional de Catalunya. De moment, Rosa Cullell, la nova directora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), a pesar de ser una socialista de llarga trajectòria i aparentment ortodoxa -hispanocèntrica-, ha nomenat Terribas i Sarsanedas com a directors dels mitjans públics catalans, i ha afirmat que aquests han de ser un instrument per a donar a conèixer i potenciar l'ús del català. Veurem...

Podrà seguir sent, França, el model d'Estat jacobí?

És igual que guanyi Sarkozy, Bayrou o Segolène: molt possiblement, en algun moment donat, França sofrirà un cataclisme de grans proporcions. Dins d'ella es produeix una contradicció insalvable, i caldrà canviar l'essència de l'Estat-nació per superar-la: França diu a tots els immigrants que poden ser francesos, si adopten la llengua i la visió del món de l'Estat. Però quan aquests immigrants, o els seus fills, nets o besnets, ja han estat educats i assimilats per l'Estat francès, quan ja es senten francesos, llavors els arriba l'hora d'anar a buscar feina i no en troben, perquè els francesos "de sang", que detenten el poder econòmic, són profundament racistes.

O sigui, a pesar del que promet l'Estat, els francesos no accepten com a tals la gent d'altres ètnies, cultures i, especialment, races. Què passa llavors?, que els immigrants procedents de les excolònies africanes i els seus descendents, es queden a l'atur, se senten frustrats i enganyats per França, i s'apilonen en suburbis ultraviolents on no s'atreveix a entrar-hi ni la policia. I de tant en tant, aquesta gent esclata i incendia França sencera. Amb la qual cosa, França s'està convertint en un país policial, on cada dia els seus habitants viuen amb més por del veí. Segons fonts ben informades, avui en dia, els fills de l’antiga aristocràcia francesa, els que més es senten guardians de la pàtria, tenen una especial predilecció per fer-se policies d’èlit: per ells, i per gran part dels francesos arrelats -profundament catòlics i tradicionalistes- l’autèntic enemic de França està dins el propi país.

Quin és el problema de fons? Que l’Estat jacobí educa en la creença que el ser francès és un compendi de virtuts i qualitats positives, motiu d’orgull, i al mateix temps, i com a complement necessari, en el menyspreu a tot aquell que habita a França i no és, de forma evident, francès. El problema és el menyspreu a la diferència, la profunda hipocresia que s’amaga rere els Estats-nació. A França hi ha milions de descendents de primera, segona i tercera generació de la immigració de les excolònies africanes, i encara que ells es senten plenament francesos, els francesos de socarrel, instintivament, no els hi consideren.

Per superar aquest greu problema, França hauria de reconsiderar la validesa dels fonaments ideològics de l’Estat jacobí, instaurat durant la Revolució Francesa. Hauria de replantejar-se a si mateixa a nivell profund. Però això, és clar, no hi ha cap polític, de moment, que tingui els “ous” de plantejar-ho. Significaria acceptar, per començar, que França no és el país de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Els candidats parlen molt d’immigració, sí, tots diuen que cal, com a mínim, regular-la eficaçment. Però el veritable problema, són els milions d’immigrants que ja tenen a casa des de fa dècades, unit al racisme dels francesos, producte de la configuració mental d’un Estat font d’uniformització cultural i nacional.

França és la creadora i model de l’Estat jacobí –omnipotent, centralitzat i nacionalment uniformitzador- al món. Serà també la primera que demostrarà –obligada per les circumstàncies- la inviabilitat a llarg termini d’aquesta mena d'Estat?