Missatge al programa Valor Afegit

Per començar, copiarè un missatge que vaig enviar abans-d'ahir a l'email del programa Valor Afegit, de TV3, després d'experimentar una indignació genuïna i profunda amb la seva visualització -amb la qual cosa, és un missatge no pas mancat de certa visceralitat-:

"Srs,

fa un temps, el seu programa tenia un interés genuï. Era interessant, aportava idees i informació útil per a les persones amb caràcter emprenedor, acostava l'economia als no especialistes, etc. Durant molt temps, no el vaig poder seguir gaire. Bé, el que volia comentar, és que avui he al.lucinat amb el seu programa. No sabia si estava veient la televisió nacional de Catalunya o la Televisión de Espanya en Catalunya. Em sembla que encara no havia vist mai, en un programa de la televisió pública catalana, parlar tanta estona en castellà. I tanta poca cura amb l'aspecte lingüístic. Perquè TV3, entre d’altres coses, és una televisió per a prestigiar i augmentar l’ús social del català.

Tot parlant del màrqueting als punts de venda al detall, o quelcom semblant, entre una veu en off femenina que anava desenvolupant el tema, intercalaven trossos bastant llargs d'una noia que anava parlant enmig del carrer davant una rotllana de gent, íntegrament en castellà. Semblava que s'estés dient a l'espectador: quan s'ha de parlar davant un grup heterogeni de gent, s'ha de fer en castellà, ja que és la "lingua franca" amb la qual tots ens entenem a Catalunya. Patètic. A TV3 caldria buscar sempre gent que parlés el català, de totes les condicions, races i procedències, per a donar exemple als ciutadans de Catalunya de quina ha de ser la seva llengua vehicular. TV3, és un mitjà creat per a potenciar la llengua i cultura pròpies de Catalunya, no les pròpies d'Espanya –de l’Espanya castellana, s’entén-, ja prou protegides i potenciades per administracions i bastants mitjans més poderosos que TV3.

Perquè, si hem d'usar una llengua i una altra indistintament, o sigui potenciar el bilingüisme, ja sabem quina llengua hi sortiria perdent: el català, ja que el castellà és la llengua dominant. Ho diu la ciència sociolingüística: una situació de bilingüisme no es sostenible a llarg termini, ja que sempre hi ha una llengua dominant que acaba assimilant la dominada. Són dades objectives. O sigui que, no cal fer bilingüisme, més val estalviar l'agonia al català, i fer-ho tot directament en castellà: així, les coses quedaran més clares, els ciutadans de Catalunya veuran quin és el veritable interés dels responsables de molts programes de TV3 en la seva llengua i cultura. I potser hi haurà una mobilització ciutadana, però, almenys, no perdrem tots plegats el temps fent veure que es defensen coses quan realment no es fa.

Continuant amb el tema, si, en un programa, no hi ha més remei que que hi surti algú parlant en castellà, s'hauria de subtitular al català, com es fa amb qualsevol altra llengua. Ja que, Tv3, no només la miren els catalans de Catalunya, o ciutadans d'Espanya, també ho fan els de la Catalunya Nord, l'Alguer, i tota una diàspora de desenes o centenars de milers de persones, que poden tenir fills, o familiars, que entenguin el català, però no el castellà. No fer-ho així, és tenir una visió provinciana de TV3, només com la televisió d'una regió d'Espanya, en la qual, no cal traduïr el castellà perquè, clar, aquesta hi és la llengua vehicular -nou contrasentit amb els principis fundacionals de TV3.

D'altra banda, en aquest mateix reportatge, s'han mostrat tot d'imatges d'un dels únics, sinó l'únic supermercat de Catalunya que no té tots els rètols dels productes i els lineals en català: El Corte Inglés. Així, doncs, TV3 ha fet publicitat a un dels pocs supermercats que no fa l'esforç d'etiquetar en la nostra llengua al nostre país. I això ho fa TV3, la televisió que ha de potenciar i prestigiar l'ús social del català. No és això, completament incongruent, i contrari als Estatuts de TV3, senyors?

Per acabar, faré també esment del patètic provincianisme que s'ha demostrat -també- a la resta d'aquest programa. S'ha parlat de la indústria cultural, i continuament s'han estat comparant les dades de Catalunya i Barcelona, amb les d'Espanya i Madrid. Un país punter, és el que s'emmiralla en la resta del món, en les tendències pioneres al món. El país que s'emmiralla només en el centre del seu Estat, estat centralista i uniformista a nivell cultural i lingüístic, d'altra banda, no és un País, és una Regió, o Província. I això, exactament, el que han fet vostès en aquest programa, i es fa en tants altres de TV3, es diu PROVINCIANISME. I aquest provincianisme porta, indefectiblement, a la curtesa de mires, a la mediocritat, a l'empobriment a tots els nivells, i facilita la manipulació del poder dominant a l'Estat als ciutadans d'aquesta regió.

El que he vist en aquest programa, ha estat tant flagrant, denigrant i patètic que no he pogut evitar enviar aquesta queixa. Ja sé que, segurament, no canviaré res, però, potser, amb sort, faré moure alguna consciència. Alguna consciència que es pregunta perquè TV3 perd audiència a cada mes, per exemple: doncs perquè quan no es té ambició Nacional, es cau en la mediocritat i en l'estupidització total. Quan una televisió nacional no en té, a més –d’ambició nacional-, no sap ella mateixa ni per a què serveix.

Desitjo que, almenys, tingui en compte els punts als quals es refereix la meva queixa, i seria fantàstic veure algun canvi en futures edicions del seu programa. Moltes gràcies,

Roger T."

Em van contestar tres dies després, comunicant-me que havien pres nota de la meva queixa, i que "tindrien en compte" el que els deia. Veurem, oi?...

Daniel Mach, un nom per a recordar. "Els diaris de PascaStalin", una sèrie per denunciar.

Escric després de dos mesos i mig de no fer-ho. La veritat és que, en aquesta segona fase del bloc (o ja tercera), em costa trobar el to i el ritme. En tot cas, em sembla que les meves intervencions seran irregulars en els propers temps. Escriuré quant em vagui i em vingui de gust, és tot el que puc dir.

En aquest post, m'agradaria fer esment d'un fet de trascendència en la història de Catalunya, del qual, els nostres mitjans de comunicació, i especialment els públics, entonats en la seva espiral d'acomplexament i hispanocentrisme, no se n'han fet ressó. Per primera vegada a la història, s'ha parlat en català al parlament francès, com va informar Vilaweb, i es pot sentir en aquest arxiu mp3. Ho va fer el dia 7 de maig el diputat del partit de Sarkozy, la UMP, Daniel Mach -també alcalde del municipi de Pollestres, a la Catalunya Nord. Concretament, Mach va dir: "Senyor Ministre, els Catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures." El president de l'Assemblea, pràcticament no el va deixar acabar, ordenant-li parlar en francés, i llavors Mach va traduïr aquests mots a la llengua de la République. En acabar, molts diputats van aplaudir la intervenció del català.

De fet, aquesta intervenció de Mach s'engloba dins una campanya iniciada per 30 diputats de la UMP, encapçalats pel bretó Marc Le Fur, perquè l'Assemblea francesa ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que té per objectiu que es legalitzin i es potencïi l'ús públic d'aquestes llengües. Diputats del Partit Socialista (PS) i d'altres formacions, com els comunistes, també han donat suport a la legalització i promoció de les anomenades "llengües regionals" de França. De moment, sembla que el parlament francés no ratificarà la Carta. Però s'ha aconseguit que la qüestió del reconeixement de les llengües minoritàries a França, es debati tant al Parlament com al Senat, la qual cosa ja és una veritable revolució a l'Estat paradigma del jacobinisme i la uniformització cultural.

El propassat 14 de maig, Jean Paul Alduy, batlle de Perpinyà reelegit recentment i membre del Senat francès, va intervenir en el si d'un debat sobre les llengües minoritàries al Senat, i defensà la modificació de l'article 2 de la Constitució francesa -com també havia fet la portantveu del PS-, que diu que el francés el l'única llengua de la República. I tot això passa quan, a l'Ajuntament de Perpinyà, hi ha més partits i regidors catalanistes que mai, tant al govern com a l'oposició. Tot aquest debat, ha portat a l'Assemblea francesa a fer una proposta de modificació de l'esmentat article de la Constitució, acceptant que, a França, existeixen una sèrie de llengües regionals. La proposta, emperò, no preveu dotar de drets aquestes llengües, i considera com a tals multitud de dialectes, especialment de l'occità. Però comptat i debatut, és un pas endavant.

I, mentre a la Catalunya Nord avança el catalanisme, i a França, s'ha produït una petita revolució en relació al reconeixement de les llengües minoritàries, els mitjans públics de la Catalunya Sud ho ignoren tant com poden, ocupats com estan a conscienciar a la població que només existeix l'eix polític dreta-esquerra, a potenciar l'imaginari espanyol, i a erradicar, al seu torn, l'imaginari català i la consciència de l'eix catalanisme-espanyolisme.

Així, per exemple, els nostres venuts amics de TV3 ens bombardegen tant com poden amb documentals i programes on es parla de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Un context que els serveix per a potenciar la consciència de l'eix dreta-esquerra, que en aquella època, al contrari que avui en dia, era vigent. La perla de la campanya de rentat de cervell ha estat la sèrie "Els diaris de Pascal", situada a la Catalunya dels anys 30, que ja es pot col.locar directament al llibre dels rècords Guiness per ser la telesèrie en què més es repeteixen els mots "dretes" i "esquerres" de la història. Dretes amunt, esquerres avall, sense aturall. Evidentment, als anys trenta aquest eix era molt viu, al contrari que avui dia, però existien molts altres matisos polítics: el republicanisme, el falangisme, l'anarquisme, el comunisme amb totes les seves variants i, sobretot i transversalment a tot, l'espanyolisme i el catalanisme. Però als "diaris de Pascal" tot és propaganda maniqueista i d'estil estalinista, per fer creure que, llavors, tot eren dretes -els dolents- i esquerres -els bons-, i intentar, així, potenciar un sentiment d'identificació amb aquest eix avui en dia. Com si la història es reduís a quatre imbècils que reien i aplaudien tot el que feien els que s'anomenaven d'"esquerres", i que xiulaven i cridaven "dulen, dulen!" com criatures de mama quan aparieixia en escena algun dels anomenats de "dreta".

Esperem que aquest panorama canvïi, poc a poc, amb el nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, i que aquesta -i Catalunya Ràdio- torni a ser un estri per a potenciar l'ús social del català i crear un imaginari català i, per tant, no adscrit a l'espanyol. Que torni a servir per allò pel que va ser creada fa 25 anys fora de la legalitat vigent. Que torni a ser la televisió nacional de Catalunya. De moment, Rosa Cullell, la nova directora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), a pesar de ser una socialista de llarga trajectòria i aparentment ortodoxa -hispanocèntrica-, ha nomenat Terribas i Sarsanedas com a directors dels mitjans públics catalans, i ha afirmat que aquests han de ser un instrument per a donar a conèixer i potenciar l'ús del català. Veurem...

El NO-DO socioide va fent camí, mentre jo somiejo.

L'altre dia vaig mirar, casualment, el Telenotícies Migdia. Era el dia de la inauguració del TGV, i el dia després de la declaració d'independència de Kosovo. Ja era conscient del grau de manipulació prosocialista i, per tant, proespanyol en general, d'aquests informatius -principal motiu pel qual, en general, no els veig. Del grau de desinformació i narcotització a nivell de les reivindicacions nacionals de Catalunya -i de la política catalana. Les escasses vegades que veig parts d'aquests informatius, i especialment ara en periode preelectoral, tinc la sensació d'estar vivint un malson, quelcom que no pertany a aquest pla de la realitat. És tristíssim admetre que aquesta és la realitat. Que els informatius de la televisió nacional de Catalunya estan conduïts per gent que no estima el seu país, que no té ni puta idea de què significa TV3, ni Catalunya, ni la lluita per la justícia i la llibertat. Gent -periodistes- que, o bé no tenen la suficient capacitat intel.lectual per a superar els tòpics dominants, creats pel poder i els mèdia espanyols, o bé són endollats vitalicis del règim socioide, o simplement tenen tal autoodi que actuen com a traïdors al seu país.

Mentre uns ens escarrassem per construïr, dins els límits de les possibilitats de cadascú, un país on hi poguem viure dignament, que conservi la seva idiosincràcia, i del qual ens en poguem sentir orgullosos a tots els nivells possibles, d'altres, per darrere, ho van destruïnt, per necedat o per mala fe. Bé, en fi, vaig al que volia comentar. El NO-DO socioide del migdia va fer un gran desplegament de mitjans per informar sobre la posada en marxa del TGV Madrid-Barcelona, que tenim gràcies a la magnanimitat del PSOE. Segons els sectaritzats periodistes de TV3, hem de besar els peus als hispanoides -"gracias, ZP, te quiero, y te vi a votá"- per haver-nos atorgat la gràcia de potenciar una Espanya ultracentralista, i provincianitzar una mica més Catalunya -ahir, al Telenotícies Vespre, van comparar quin mitjà era més ràpid per anar de Barcelona a La Puerta del Sol de Madrid, si TGV o avió, els molt provincians i llagoters.

Diu, però, que el TGV -AVE segons els rucs de teuvetres-, s'atura a Lleida, Tarragona i, no sé si ho he entés bé, a dues poblacions de Catalunya més. Bé, el que jo somiejo, i espero, és que els surti el tret per la culata -als espanyols, clar-, i el TGV no augmenti els desplaçaments entre Barcelona i Madrid, o poc, i que si que es converteixi en un mitjà cohesionador del país. Que permeti una més gran fluïdesa entre Barcelona i Lleida, passant per Tarragona, i que uneixi més Catalunya a nivell humà i econòmic.

Sobre Kosovo, a can tauvetres no deixen passar la ocasió de relacionar la seva independència amb violència i altres coses indesitjables. O de rebaixar la rellevància d'aquest fet. Amb aquesta fi, dedicaven una bona estona a deixar parlar un noi kosovar, de no sé quina organització, que sostenia que Kosovo no era realment independent, ja que era controlada pels EUA, etc. -potser, aquest noi, hagués preferit quedar-se a Sèrbia, i que un dia els serbis li tallessin els ous en una de les seves neteges ètniques. En cap moment, a teuvetres, han fet cap esment a la victòria per a la democràcia i la llibertat al món, que representava que un poble s'independitzés democràticament d'un Estat que era un perill constant per a la seva supervivència. L'únic que els interessava era relacionar independència amb violència, por, i el pitjor malson dels burroprogres, els EUA. No fos cas que els catalans ni tan sols pensèssim seriosament en independitzar-nos. Ben bé igual que si es tractés de TV1. Però encara més sectari i biaixat. Com en una dictadura.

Ernest Maragall, o el desig irrefrenable d'acabar amb Catalunya

Ahir, després de l’alegria i el petit triomf per la nostra llengua que va suposar que ja es pugui posar en català la interfície del Blogger -plataforma sobre la qual es fan tots els blocs amb l'adreça "blogspot"-, Ernest Maragall, conseller d'Educació, va tornar a embestir contra aquest idioma. Com que no devia quedar content amb que el govern central no imposés, directament, la tercera hora de castellà, i al final tot quedés en que s'aplicarà si cada centre ho vol, i si el seu Departament ho veu bé -sent com és l'"hermanito", segur que ho veurà bé sempre-, doncs ara ha tornat amb noves propostes, que s'ha empescat ell tot sol -sense el recolzament logístic de Madriz-, per acabar amb el català.

En Maragall ha anat a Finlàndia amb en Cadot i, després d'una visita a la televisió finlandesa, quelcom s'ha il.luminat dins seu i ho ha vist clar -la manera de fotre Catalunya-: Cal importar el model televisiu finlandès, país trilingüe, i incorporar-lo a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Perquè naltros, Catalunya, també hem de ser un país trilingüe. I és igual si, en aquest camí cap al trilingüisme, sacrifiquem una de les tres llengües i ens quedem només amb dues -castellà i anglès-, perquè clar, cal considerar que els nens d'Olot, aquests pagesots, no-sa-ben-par-lar-cas-te-llà -así como te lo digo, oye, chica-, i això, és vergonyós: ens fa quedar malament a Madriz i, per tant, mereix un càstig (que quedi clar que és mentida que algun nen no sàpiga parlar castellà a Catalunya: Maragall menteix en nom de l'Amo, el que ens dona una idea de la seva nul.la dignitat)

Maragall, que no en té prou amb espanyolitzar tant com pot tot el que depèn del seu Departament, proposarà que les televisions públiques catalanes -que depenen del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació-, emetin pel.lícules i sèries en versió original subtitolada en català. Què passaria si es fes això? Doncs que, com que la gent està habituada –a diferència de Finlàndia- a veure-les en versió doblada, doncs majoritàriament no les miraria, simplement. Miraria pel.lícules i sèries d'altres canals -espanyols-, que sí que seguirien estant doblats. Per tant, si els immigrants, vells i nous, ja miren poc la televisió en català, veurien encara reduïdes les seves opcions per fer-ho. I els catalanoparlants, ens quedaríem sense pel.lícules i sèries en la nostra llengua.

Només es podria plantejar l'aplicació de la proposta d'en Maragall, si TOTES les altres televisions, públiques i privades, fessin el mateix. Però si només ho fa la CCRTV, l'únic que passarà és que, l'eina més potent per donar a conèixer i prestigiar la nostra llengua, essencial precisament ara, en un moment en què arriba una quantitat ingent d'immigrants, reduïra la seva audiència -encara més- en favor de les televisions estatals. Tinc pocs dubtes, també, que si el "tete" proposa això, és amb l'obscur desig, d'ampliar el nombre de pel.lícules en castellà que es passen per la televisió catalana: amb aquestes, no caldrà ni posar-hi subtítols! A més, aquesta mesura podria donar peu, amb l’excusa de millorar el coneixement de l’anglès, a anar reduïnt la producció pròpia –actualment bastant majoritària, diria-, en català, en favor de més pel.lícules, sèries i programes estrangers.

Tot això, en definitiva, només seria acceptable si la CCRTV dediqués un canal a part de TV3 i el 33, per a aquests menesters. O sigui, si fes un canal només amb pel.lícules i sèries subtitolades, amb la finalitat de potenciar el coneixement, especialment de l'anglès, però també d'altres llengües. Ai, però, què dic, si aquest canal ja existeix!: és el canal 300, que es pot veure amb la Televisió Digital Terrestre (TDT). Els programes hi apareixen, per defecte, en versió original subtitolada. És més, amb la TDT, tothom, en principi, pot i/o podrà veure totes les pel.lícules, sèries i programes, en la versió original, i amb subtítols. A què ve, doncs, aquest exabrupte de Maragall? Doncs ve a intentar acabar amb el model de televisió pública en català que tenim actualment.

Només volia afegir, que el conseller de la Vicepresidència Cadot, ha dit que la proposta de Maragall li semblava bé (¿???????????????????????), sempre que s’apliqués també a TVE. I a totes les cadenes privades, que tenen la major part de l’audiència ja ara? Carod hauria de deixar ja això de la política, ja ha perdut el nord i hi ha el perill que destrueixi el poc que ja està fet a Catalunya.

És una vergonya que gent com Ernest Maragall governi Catalunya. Gent amb l'única obsessió d'acabar amb el poc prestigi que té el català, amb el poc autogovern que tenim. Amb Catalunya, en definitiva. Gent curulla de malaltís autoodi. I és de psiquiàtric que algú que es diu catalanista, com Carod-Rovira, els doni suport.

PD: en David Rodríguez, m'ha fet adonar, a més, que ja fa... 20 anys! Que existeix un sistema dual a la televisió analògica, que semblava una mica oblidat, i del que, avui mateix, n'he fet ús. Això no fa més que corroborar, que el que pretenen Maragall i companyia amb aquesta "proposta", no és potenciar l'anglès, sinó acabar amb el model actual de televisió pública en català.

El nostre periodisme és de baixa qualitat moral

A Catalunya, i als països del nostre entorn, es considera que el bon periodisme és aquell que es fa independentment de qualsevol poder i/o sistema d'opinió. Això es basa en la idea subjacent de que existeix un criteri "pur" o neutre que defineix els fets que són notícia. Aquesta idea generalitzada, que pel seu arrelament en la ment de la població, podríem definir com a tòpic, és falsa. No existeix tal criteri, simplement perquè el periodisme té com a missió d'informar a persones sobre fets del seu interès, i aquestes persones tenen interessos diferents. Vull dir que el periodisme no és una ciència exacta, no existeixen unes normes estrictes per a escollir i explicar aquells fets que són importants per a les persones en general.

El mitjans de comunicació de masses no són, recíprocament, una mena d'ONGs amb l'elevat objectiu de tenir informada a la població sobre els temes que li interessen. Són grans muntatges i, sigui el seu principal objectiu l'ànim de lucre o no, són a més òrgans de creació d'opinió. Pretenen crear un estat d'opinió favorable a determinat partit polític, grup social, grup de pressió, ideologia, tendència política, estament, etc.

Abans de la guerra civil, a Catalunya, pràcticament cada partit polític o tendència ideològica, tenia un diari favorable, i aquest declarava obertament les seves filiacions, i tothom sabia a qui representava cada diari, i escollia el mitjà que més li interessava segons les seves afinitats. Avui dia, això seria impensable. Probablement perquè la societat, en general, no està tant polititzada, els mitjans de comunicació han tendit a no definir-se clarament en relació a què o qui representen. Simplement intenten -amb la, com he comentat, falsa idea que han contribuït a expandir de que existeix un periodisme "neutral"- semblar els més veraços, independents, neutrals, amb l'objectiu de captar un públic més ampli del que s'adscriuria purament al grup o tendència que de facto afavoreixen. Així, tenim noms tan contundents entre els diaris espanyols com La Razón, que a més porta per subtítol Diario independiente, o el Diario independiente de la mañana, El País.

Els codis deontològics de la professió periodística (Col.legi de Periodistes de Catalunya, Codi deontològic europeu, Codi del Regne Unit), donen molta importància a aspectes com respectar la veritat dels fets, i no barrejar mai fets i opinió. Però en general passen completament per alt que els mitjans de comunicació de masses tenen com a objectiu la creació d'opinió -que acompleixen tant a través de bona part dels fets que escullen com a noticiables i la manera de presentar-los, com dels articles d'opinió en si . Si es segueix el principi que és necessari un codi ètic sobre el periodisme, per la forta responsabilitat social que tenen els mitjans de comunicació de masses, es pot arribar a la conclusió que aquests últims també haurien de ser objecte d'aquest codi. I, el compromís d'honestedat i respecte a la veritat que se li demana al periodista, per als mitjans equivaldria a admetre la impossibilitat de la seva independència o neutralitat, i a comunicar oberta i clarament a qui o què recolzen.

A partir d'aquí, cada mitjà hauria d'atreure públic cap a la seva tendència, a través de donar notícies impactants, opinions convincents, etc., sempre seguint el codi ètic del periodisme. Això potser estimularia el periodisme d'investigació -avui en dia quasibé desaparegut dels mitjans catalans-, en l'afany de donar notícies i arguments inèdits per atraure cap a la pròpia "causa". Potser dinamitzaria el periodisme en general, que avui dia viu en una mena d'abúlia poc crítica, amb una gran part de les notícies que ja arriben prefabricades a les redaccions, i que ja ha perdut aquella imatge del periodista compromés, que buscava la notícia pel seu compte.

Per acabar, comentar que potser, per als "iniciats" en política, és evident a quin partit o tendència recolza cada diari, ràdio o televisió, però la majoria de gent és molt poc crítica amb els mitjans de comunicació, i si un diari es defineix com a "independent", doncs s'ho creu. I a això se li diu enganyar a la gent.

Tots a caçar bolets a la Meseta!!!

Així com semblava que just després de les recents eleccions al parlament Tv3, amb els seus noticiaris al capdavant, s'havia moderat en el seu espanyolisme, ara que ha quedat clar que Mascarell serà el director de la CCRTV i que el Psc controlarà la Corporació, han tornat a la càrrega sembla que amb forces i inventiva redoblades.

Per als periodistes de Tv3, servils amb el poder espanyol, qualsevol excusa és bona per parlar d'Espanya, i sempre que es parla de Catalunya, s'he l'ha de relacionar d'una manera o altra amb Espanya perquè quedi clara la seva inclusió dins l'Estat. Aquesta pràctica sembla que la volen portar a l'extrem, donant la cosa resultats bastant absurds. Així, tenim el programa Caçadors de Bolets, que basa el seu èxit en la gran afició que hi ha a Catalunya a collir, cuinar i menjar aquest producte.

Doncs suposo que com que aquest programa potencia "excessivament" una imatge de Catalunya com a societat amb costums específics, nacionalment diferenciada, avui ens han donat una grata sorpresa: han fet un entranyable viatge des de Catalunya, passant per Saragossa, Burgos i alguna altra ciutat espanyola (lliço gratuïta de geografia espanyola dels amables productors del programa), i han arribat a un camp de la Meseta mig desolat. Allí uns nois catalans han collit uns bolets i després han anat a casa una senyora del poble que els ha cuinat. Suposo que als productors els haurà costat trobar una senyora castellana que cuinés bolets -ja s'ha vist que no han trobat ningú del poble per anar a collir-los-, ja que com sabem els castellans tenen poca afició a la micologia. Però això és igual, què coi, perquè els catalans no podem tenir aficions diferents dels castellans, res ha d'induir a pensar que som dues nacions diferents, som espanyols i per tant tot ho hem de fer igual.

Molt bé, periodistes, productors i dirigents de Tv3, aneu fent, però ara mateix ja heu fracassat. Tv3, en la seva etapa espanyola (des del 1er tripartit), ha passat de ser la televisió líder d'audiència a Catalunya a ser la 3era. I els noticiaris, que sempre havien estat líders i eren la programació més sòlida de la televisió, també han perdut el seu lideratge estrepitosament. I és que és diferent considerar una televisió com el principal mitjà de masses d'una nació, o considerar-la només una televisió regional, útil per expandir l'ideologia o el programa del partit que governa en un moment donat. La primera manera de fer suposa que el mitjà busca l'excel.lència, és una reflex del bo i millor d'aquella nació que representa, i la segona manera de fer suposa que és només una eina al servei d'un partit, on hi treballen mercenaris, que fan la seva feina, cobren i prou.

Així, des dels seus inicis, Tv3 ha estat una televisió altament innovadora, que ha buscat l'excel.lència en allò que ha fet, i que l'ha obtinguda ja que ha estat líder d'audiència. Des que està controlada per elements amb un ideari espanyolista, les coses ja no són així. S'intenta mantenir alguns programes d'èxit creats en temps de Convergència, però no dona la sensació que s'intenti fer una programació de cadena que pretén ser líder en totes les franges horàries.

I en això els catalanistes us hem de donar les gràcies a tots els periodistes i dirigents espanyolistes de la Corporació: és notori que des que la controla el PSC Tv3 ja no és la televisió nacional de Catalunya, perquè no pretén ser-ho, i els catalans ho sabem, i per això els noticiaris ja no són líders d'audiència. És notori que el PSC és un partit espanyolista i anticatalà. I el vostre error és de base, Catalunya no continua existint com a nació després de 600 anys de dominació per casualitat. Ni Tv3, ni els seus noticiaris tornaran a ser líders fins que no torni a ser la televisió nacional de Catalunya.

Perquè els periodistes catalans tendeixen desproporcionadament a l'espanyolisme?

Els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i concretament la presidenta del comitè professional de Tv3, Anna Farrero, demanen que els partits polítics no controlin la designació dels directius d'aquests organismes ni la informació que s'hi transmet. Bé, no sé exactament quina motivació té darrere aquesta reclamació, però em temo que és la següent: que Ciu deixi de tenir cap mena d'influència dins la CCRTV. Ciu i qualsevol altre partit que no sigui el Psc i potser el seu annex Icv. Farrero diu que "nosaltres estem desitjant fer informació plural, rigorosa i que interessi, i volem fer-nos responsables de totes i cadascuna de les nostres peces". És clar, ara que els informatius de Tv3 i bona part de la corporació està controlada no només per directius socialistes, sinó per periodistes favorables al Psc, és millor tallar qualsevol lligam amb el poder polític, i així podran assegurar una Corporació socialista per sempre més. O sigui que darrere una reclamació aparentment legítima, s’amaga la voluntat de convertir la CCRTV en ideològicament monocolor. I dic aparentment legítima perquè realment no ho és, ja que un mitjà de comunicació públic, pagat entre tots els contribuents, ha d’estar també controlat pels contribuents, i els representants d’aquests són els partits polítics. Als periodistes o a qui sigui els pot agradar més o menys la democràcia, potser preferirien un altre sistema (comunisme, feixisme, dictadura bananera, monarquia absoluta, anarquia?), però mentre visquem en aquest, i que sigui així per molts anys, tothom ha d’acceptar les regles del joc. I siusplau que no ens prenguin per burros als ciutadans.

Perquè em sembla que el control d'elements prosocialistes concretament de Tv3, és un fet que va més enllà de qui governi en un moment determinat aquest mitjà. Tinc la sensació que s'han apoderat dels informatius de Tv3 un grup de periodistes fanàticament socialistes, i per tant fanàticament espanyolistes, i que són endogàmics ideològicament, per la qual cosa només deixen entrar de periodistes d'informatius gent de la seva corda, amb la qual cosa conserven uns noticiaris de Tv3 pensats des de l'espanyolisme. Així aquest espanyolisme, aquest hispanocentrisme l'expressió clau del qual és "aquí a Espanya", es fa més o menys evident depenent de qui governa i quin partit controla els mitjans. Però aquesta realitat ja existia, em sembla, en els últims, o almenys a l'últim govern de Ciu. O sigui que quan es criticava tant els noticiaris de Tv3 per ser tendenciosos a favor de Ciu, ja estaven controlats per periodistes socialistes, el principal representant dels quals, i potser també l'organitzador i ideòleg, era el gran, gran Francino (que al final sembla que va haver de marxar de Tv3 per discrepàncies amb el propi "partido", que el va premiar abastament "por los servicios prestados al partido y a España", donant-li un programa en una de les cadenes de ràdio del Psoe, la Ser, i com ja sabem, obtenir un lloc del que sigui però amb tota España de públic, és la gran aspiració de tot socialista que s'aprecïi, la resta són collonades i trampolins). Vull dir que quan més intensament es van criticar els telenotícies per afavorir Ciu, és quan menys tendenciosos eren, i segurament l'augment de la crítica va ser propiciada pels mateixos periodistes de què parlem, perquè no fos tant evident el que estava passant.

Bé de tota manera, crec que puc afirmar rotundament, i sense gaire por d'equivocar-me, que la tendenciositat a favor de Ciu, que va existir és clar, era una brometa d'infantó en comparació amb el que està passant avui, ja que els informatius de Tv3 són els més tendenciosos del món a favor de tots els tòpics del ventall ideològic "progre", si exceptuem els d’una dictadura com per exemple la de Fidel Castro. I ja no parlo de la visió espanyola des de la qual estan fets (tema que ha estudiat molt acuradament Víctor Alexandre (blog), al seu llibre "Tv3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?"), perquè crec que aquesta tendència ha disminuït poc o molt des de les recents eleccions al Parlament(un altre dia faré un post sobre aquest tema, quan tingui prou dades). Com a exemple paradigmàtic, el que va posar Vicent Sanchís al programa de Ferran Monegal, quan va comparar la mateixa notícia sobre uns soldats israelians que havien disparat a uns palestins vestits com dones perquè creien que portaven armes amagades sota els vestits, donada a Tv1 i a Tv3. Les dues televisions estan controlades pels socialistes, però a Tv1 ensenyaven al final la imatge amb els homes obrint-se el vestit i ensenyant les armes, i a Tv3 deien que els soldats israelians els havien disparat tot i que no s'havia demostrat que anessin armats, i no van ensenyar la imatge dels homes obrint-se el vestit!! Les dues noticies es basaven en el mateix vídeo fet per una agència internacional, però Tv3 havia tallat el final, en pro de potenciar la imatge d'uns palestins indefensos i uns israelians-jueus pro-americans poderosos, dolents i sanguinaris. La manipulació informativa més primària al servei de l'imaginari progre més tronat. Bé no m'extendré en adjectivacions (negatives clar) sobre això.

Tot això ho he exposat com a paradigma del que és el periodisme actualment a Catalunya. Perquè potser els periodistes dels noticiaris de Tv3 no representen tots els periodistes catalans, però si una part molt, molt considerable, la qual cosa explica també en gran part perquè dominen d'aquesta manera aquests noticiaris, sense discrepàncies en aparença. I la meva pregunta és, sent Catalunya un país on a pesar de tot els partits catalanistes encara tenen majoria absoluta, o sigui on la majoria de votants són catalanistes, on cada cop hi ha més catalans desacomplexats de ser-ho, on cada cop és més la gent compromesa amb el país, perquè la professió periodística no reflecteix aquesta realitat, com a mínim proporcionalment a la població en general, com seria lògic? Perquè dona la sensació que els ciutadans van cap a un procés de desacomplexament nacional, i els periodistes cada cop semblen més acomplexats, i més compromesos amb Espanya? Bé doncs jo, que precisament sóc llicenciat en periodisme, encara que no m'hi dedico, tinc una explicació per aquest fenomen, basada en els següents punts:

1er-La professió periodística és poc amiga de la reflexió en profunditat sobre qualsevol tema, ja que el periodisme es basa en la immediatesa i en la varietat d'informacions. Un periodista ha de parlar de bastants o molts temes al llarg d'un sol dia, i ho ha de fer relativament ràpid. Això habitua (o potencia en molts casos) a una forma de pensar, com dic, poc compatible amb la reflexió profunda.

2on-El periodista és el creador, però també el primer usuari dels tòpics. Els llocs comuns (tòpics) són arguments que s’apliquen a un conjunt de casos semblants, en general coneguts i acceptats per tothom, i que serveixen per facilitar/optimitzar la comunicació d'informacions. Els periodistes viuen entre els tòpics, naden en ells, perquè la seva feina els porta a fer-ho. Aquest fet, sumat a la seva poca predisposició a la reflexió en profunditat, com s’ha dit, els converteix també en víctimes d'aquests tòpics. Els llocs comuns, a més d'eines de treball, es converteixen en allò que configura el seu pensament, la seva visió del món. I qui és i ha estat el gran productor de tòpics en la nostra àrea d'influència mediàtica i cultural? Doncs Espanya, és clar. Espanya és productora de tòpics espanyolistes i per tant anticatalans, tòpics que en gran part estan arrelats en la ment de tots els catalans com a herència cultural, i que configuren el tan anomenat "autoodi català". Són tòpics que els catalans que hem entrat en un procés de desacomplexament hem anat expulsant de la nostra ment, però que sembla que als periodistes, perquè tenen els tòpics com a modus vivendi, els costa més. I imbricats amb els tòpics espanyolistes, també hi han tots els tòpics de la pseudoesquerra que predomina a Espanya, i especialment a Catalunya, els dels autoanomenats “progressistes” o, més popularment, “progres”. Aquestes idees configuraven el pensament d’esquerres a bona part d’Europa durant la guerra freda, i l’autoanomenada esquerra catalana les ha conservat sense canvis remarcables fins avui dia. Això en un món que ja no és el mateix i on aquests tòpics ressonen com ecos del passat als ulls de qualsevol que analitzi les coses sense encotillaments (en aquest sentit l’esquerra europea avança cap a la seva reformulació, de la mà de persones com Segoléne Royal, però això és un tema per un altre post). Aquest pensament progre no considera el debat nacional com a important, i per tant no el té en compte. És més, el debat nacional és un estorb per aquesta mena de pensament, perquè afirma que hi han coses igual o més importants que aquest conjunt d'idees “autosuficients” que el formen.

3er-A més, i com alerta Joaquim Maria Puyal en un manifest, l’exercici del periodisme a Catalunya cada cop s’allunya més de la imatge del periodista compromès, que busca pel seu compte la veritat i intenta demostrar amb dades empíriques allò de què informa. Cada cop més els poders amb voluntat d’influència són més conscients de la importància que té participar en els mitjans de masses, i tendeixen a crear notícies que envien als mitjans quasi “empaquetades” molts cops, i el periodista s’amotlla a aquesta situació que li facilita en part la feina. I com també comenta Puyal, el periodista té com a prioritat servir l’interés del propietari del mitjà pel qual treballa, enfront de servir l’interés públic, o sigui oferir informació contrastada, plural, etc. I no cal esmentar, suposo, que en aquests moments quasi tots els mitjans de comunicació de masses amb més audiència a Catalunya, tant els públics com els privats, estan controlats pel Psc: la televisions i ràdios de la CCRTV, Com Ràdio, El Periòdico, El Punt...

CONCLUSIÓ

En conclusió, una gran part dels periodistes catalans han construït el seu ideari bebent dels tòpics creats pels poders espanyols i dels creats pels poders "progres" espanyols i catalans , una configuració ideal (uns neguen activament l’existència d’una nació catalana i els altres la neguen passivament ignorant-la) per blindar-los mentalment davant qualsevol tòpic creat des del poder català. A aquest estat de coses hi contribueix l’esperit acomodatici, l’allunyament de la professió periodística de la idea del periodista com a algú compromés amb l’interés públic, amb capacitat crítica i que busca o contrasta la notícia pel seu compte. I també que, com he dit, actualment els mitjans catalans amb més audiència estan tots en mans del Psc (o sigui l’espanyolisme), així com tots els poders executius, i el no tenir rivals mediàtics ni haver de fer de contrapoder crític amb els governants contribueix a l’abúlia periodística d’aquests mitjans.

Els mitjans de comunicació en català, i especialment els públics, necessiten professionals de la informació compromesos amb el país, ja que han de ser capaços d’anar contracorrent de l’opinió i els conceptes que es transmetent majoritàriament en la seva pròpia àrea mediàtica i cultural (espanyols), i oposar a aquests opinió i conceptes que creïn un imaginari colectiu català. Aquesta feina ha de ser constant, proactiva i creativa. Si no és així, es contribueix a un imaginari colectiu, l’espanyol, que nega l’existència d’una realitat nacional catalana, per tant redueix tot el relacionat amb Catalunya a un fet folklòric i regional, i per tant considera que l’existència de mitjans públics catalans, i d’un poder català en general, no té cap sentit. La qual cosa porta a la conclusió que no cal que existeixin, evidentment. En definitiva, que en el cas dels periodistes dels telenoticies de Tv3, aquests fan proselitisme de la desaparició del propi mitjà on treballen, la qual cosa faria riure si no fos que és veritat.

Sortosament, l’imaginari nacional català ha resistit segles de dominació, amb diverses dictadures i, encara que malmés (els tòpics espanyols han penetrat en la ment del catalans), encara existeix i seguirà existint a pesar del sistema mediàtic i la classe periodística actual. Però això no treu que, en el seu procés de construcció nacional -o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població-, Catalunya necessita crear un sistema mediàtic català/catalanista. I la peça entorn la qual ha de girar aquest sistema han de ser la televisió i la ràdio públiques. És essencial per la nostra supervivència a llarg termini, així com per l’avanç en el procés de construcció nacional (recíprocament també aquest avanç és essencial per la nostra supervivència a llarg termini).

El que Tv3 i la CCRTv en general estigui en mans catalanistes no només és necessari per la nostra supervivència, sinó que a més seria sa en aquests moments, ja que actualment tots els mitjans de masses catalans amb més audiència a Catalunya estan en mans del Psc, i a més aquest partit controla la Generalitat, el govern espanyol i els organismes municipals importants. O sigui que el Psc té un poder quasi omnímode a Catalunya, amb cap mitjà de comunicació que li fagi de contrapoder, exceptuant el sempre batallador Avui, amb no massa influència, i la ràdio Rac. Aquesta situació de poder absolut (a tall de broma, i parafrasejant Lluís XIV, el Rei Sol, es pot dir que el PSC és el Partit Sol de Catalunya) és, esperem almenys, circumstancial, però és el que està passant.

En definitiva, crec que el poder català hauria de tenir com a prioritat el fet de controlar els mitjans de la CCRTV, i assegurar al seu torn que hi treballin únicament periodistes compromesos amb el país, o almenys no deixar que els que no ho estiguin tinguin rellevància en l’organització, ja que aquest organisme és un dels pilars de la construcció nacional. I si no es fa així la CCRTV no tindrà raó de ser.

POSSIBLES SOLUCIONS A LA SITUACIÓ DEL PERIODISME A CATALUNYA

-Que a les facultats de periodisme catalanes s’eduquin a periodistes compromesos amb el país. Que s’ensenyi història de la Catalunya moderna junt amb la història del periodisme català. Que s’expliqui com es va crear la televisió i la ràdio catalanes, i perquè. Que s’ensenyi a escriure correctament en català, etc., etc.

-Que a les facultats s’inculqui l’amor per la professió periodística, per l’esperit crític, que s’ensenyi a anar a buscar i contrastar les noticies. Que s’ensenyi la funció del periodisme com a element crític del poder. Que es es posin exemples de bon periodisme, que es combati l’actitud acomodaticia i abúlica. Que es cultivi l’hàbit de la l’estudi i la reflexió acurada, com a complement necessari a l’activitat periodística usual que prima varietat i rapidesa.

-Que s’expliqui clarament als futurs periodistes com es configura el sistema mediàtic, que cada mitjà és una empresa i que aquesta respon a uns interessos, però que l’únic valedor del bon periodisme és el propi periodista. Que s’expliqui que el periodisme és una professió dura, que en general es paga malament i que cal veritable vocació per dedicar-s’hi.

PD: qui llegeixi aquest post i vulgui aportar altres solucions per millorar aquesta situació, o bé tingui dades per corroborar –o bé refutar, és clar- el que dic, serà molt benvingut.