El català, el gran perjudicat a la restauració

Pel que sembla, el sector de la restauració ha experimentat grans canvis en els darrers anys. Pel que sigui, hi ha una altíssima demanda de personal. I també una baixíssima cerca de l'excel.lència en el servei. Es veu que la gent del país ja no vol treballar en aquesta mena de feines. Així, són moltes les empreses, bars i restaurants, en les quals el personal d'atenció al client ni tan sols entén correctament el català. I són pocs els llocs on el personal parla català. I la situació sembla que encara empitjora quan arriba l'estiu. Això, almenys a l'àrea de Barcelona.

Procuro no ser catastrofista, i penso que aquesta situació només és temporal, i que durarà el temps que trigui la nova immigració a aprendre el català. I que, aquest aprenentatge, s'accelerarà en la mesura en què la gent d'aquí els parli català -de moment, el 10-20%? de catalanoparlants que no ens subordinem lingüísticament al castellà-, i els fagi veure la importància i el valor social que té parlar la llengua del país. Ara, que aquest procés, seria molt més ràpid, si els empresaris del país consideressin el saber parlar català, com un requisit mínim a l'hora de contractar empleats d'atenció al públic. O, almenys, que els contractessin donant-los facilitats per a aprendre la llengua i amb la condició que, al cap d'x mesos, hagin de parlar català correctament. Però això em sembla que no passa ja que, pel que sé, no hi ha cua per a accedir als cursos gratuïts de català que ofereixen les diferents administracions.

És, efectivament, una mica decepcionant veure el valor que donen els empresaris de la restauració catalans a la seva pròpia llengua. Quan, ben probablement, la majoria d'ells són catalanoparlants i es senten nacionalment catalans. En molts casos, tanmateix, tenen clar que cal tenir la carta, o el menú, o la comunicació en general, en català. I llavors, passen coses com que li demanes a un cambrer que et porti quelcom en el mateix idioma en què està escrit a la carta que ell mateix t'ha entregat , i no t'entén.

L'altre dia, per exemple, a l'Starbucks de Via Laietana, on tota l'oferta de productes, i tots els rètols en general, són escrits íntegrament en català, li feia la meva comanda a la noia de la caixa -argentina, crec-, i ella, pensant-se que parlava en una llengua extrangera, em va contestar en anglés... La caixera, no s'havia ni molestat a llegir tota l'oferta de productes, que té en un gran cartell darrere seu completament en català?? Pensava la noia que allò era llatí, o un dialecte barceloní del castellà?? No ho sé.

En tot cas, jo, si no m'entenen en català, i no tinc la sospita que em trobo davant d'un sudamericà monolingüe castellanoparlant, demano les coses en l'única llengua universal i comuna del món: l'anglés. Com vaig haver de fer l'altre dia al restaurant Gran Foc, situat al carrer Roger de Llúria, davant per davant de l'hotel Ritz. El lloc, em va atreure en un principi, perquè des de fora, es veia una gran pantalla a l'interior, on espeterregava un foc de llenya, i deia "Cuina cosmopolita". Vaig pensar: cuina cosmopolita, i en català, tot plegat sembla prou curiós i interessant, l'haig de provar, aquest lloc.

Finalment ho vaig fer. I era el que podia semblar en un principi: típic lloc pijoprogre, de molt disseny i un contingut normal, o just. El menjar estava bé. El servei, gens. La primera cambrera que ens va atendre, era una francesa que no entenia quasi gens el català. El segon cambrer, era un italià -crec- que tampoc l'entenia quasi gens. A l'hora de demanar els cafés, ens va dir si li "podíamos repetir en castellano". Jo li vaig demanar un "coffee with ice", que ell em va servir sense problemes. Un company de taula li va preguntar si feia molt temps que vivia aquí. Ell va dir: "en España, unos tres años". I jo li vaig preguntar "i a Catalunya quant fa?": "unos tres años". Bravo noi. Viva el Imperio Jpañó.

Perquè volen matar la gallina dels ous d'or??

Parafrasejant la famosa -ens la fiquen a tot arreu- cançó de Julieta Venegas, és probable que em mereixi -ens mereixem tots els catalans- aquests polítics que tenim, però jo no els vull. De què collons -amb perdó- ens serveix aquesta classe política??? I ja no parlo dels polítics d'un o altre partit. Parlo de tots, del conjunt. En aquest precís moment de la nostra història, Catalunya està patint, més clarament que mai, la desídia i la manca d'inversió de l'Estat. Mentre que el nostre país és el que aporta més al conjunt d'Espanya, gràcies a l'expoli, acreditat per tothom, no només per estudiosos catalans i/o catalanistes, sinó per institucions tan espanyoles com el BBVA, de què som objecte.

Ara seria un moment ideal perquè el catalanisme polític expliqués la clara connexió entre tots els problemes que patim i la injustícia que comet el poder espanyol amb nosaltres. Seria el moment de reclamar més autogovern, de fer veure la necessitat de la independència a més gent, de parlar clar, i de fer avançar el país. Però què fa el catalanisme polític?? Res.

Existeixen clars símptomes, que ens poden fer pensar que, des del poder espanyol, ja fa temps que està posat en marxa un pla per evitar que Catalunya sigui un centre econòmic rellevant: atracció de totes les seus de multinacionals a Madrid, traves al creixement internacional del Prat, traves a la connexió ferroviària amb Europa, manca d'inversió en carreteres, electricitat, i en totes les infraestructures de comunicació i energia en general -coses, totes elles, que foragiten la possible inversió extrangera a Catalunya-, i empobriment a través de l'expoli fiscal pur i dur. A més de totes les coses, sabudes o no, i que s'han pogut quantificar o no -per opacitat informativa de l'Estat-, que em deixo, que seguríssim que n'hi ha unes quantes. Dit tot això, no sona molt a diferents símptomes d'una mateixa malaltia?? Exacte, és el virus que ens inocula subreptíciament -tant com pot-, Espanya. La malaltia de la marginació en un món econòmicament globalitzat, i de l'empobriment premeditat.

Perquè ho fa, tot això, Espanya, si Catalunya és la gran subvencionadora de bona part del seu creixement i benestar??? És que no s'ha de cuidar, la gallina dels ous d'or, perquè en segueixi donant?? Doncs es veu que no. Si en algun moment s'ha potenciat aquesta gallina ponedora -Catalunya-, ara sembla que la consigna ha canviat. I que la nova estratègia és matar la gallina -enfonsar-nos. Amb quin objectiu?? Amb el que alguna crisi econòmica ens afecti especialment, i es produeixin tota mena de conflictes socials, tenint en compte que en els últims 7 o 8 anys han arribat a Catalunya 1,5 milions d'immigrants, la major part mà d'obra poc qualificada, i que presumiblement, serien els primers a quedar-se sense feina en cas de crisi?? Algú -que cregui que la hipòtesi que exposo és certa-, té alguna idea de perquè Espanya ens vol enfonsar en la misèria en el context actual??

I davant de tots aquests fets deplorables, els nostres polítics callen. I qui calla, otorga, com diuen els castellans. Possiblement, estem patint els efectes d'un pla del poder espanyol per empobrir-nos, i enriquir Madrid al seu torn, i què fa la classe política catalana?? Espera, tensa, a veure si li cau una mica més de poder. Es mira el melic. I ningú mira Catalunya. I a mi, que procuro observar-la atentament, sovint em venen esgarrifances. Però, contràriament al que diu Venegas, no puc, ni vull, dir, m'en vaig, quina llàstima però me'n vaig, m'acomiado de tu i me'n vaig. No. Em quedo, no m'agraden els polítics que tenim, ni la situació que pateix el meu país: no els vull, però em quedo, obviament.

Encontres amb Nouvinguts (I)

En aquest post encetaré una sèrie, que anirè continuant de tant en tant, sobre les meves experiències com a català conscient i amb voluntat pedagògica i integradora, amb immigrants o "nouvinguts". Fa cosa d'unes setmanes, vaig prendre contacte amb un veneçolà, que m'havia de venir a pintar a casa. Me l'havia enviat un senyor conegut que fa feines per la meva família. Quan vaig parlar per primer cop amb el veneçolà, li vaig parlar en català, lògicament, però al cap d'unes frases meves, i uns silencis seus, i després d'haver-li de preguntar si entenia el català, em va dir que no, que no l'entenia. Vaja, vaig pensar, sóc el seu client i a sobre, haig de parlar-li en la seva llengua, la llengua de l'Imperio, per més "tocada d'ous".

En venir per triar i comprar la pintura, li vaig preguntar que quan temps feia que vivia aquí. Em va dir "aquí en España, pueees...", no, que li dic, aquí a Catalunya vull dir. "Si, en Catalunya, pues un año". Caram, vaig pensar, un any i encara no entèn ni un borrall de català -la meva molèstia va augmentar lleugerament. Bé, llavors li vaig fer les explicacions de rigor, que aquí a Catalunya parlàvem el català, que era la llengua propia d'aquí, etc. "Si", em diu, "yo tengo amigos catalanes, pero me hablan siempre en español", vaaaja, que extrany, vaig pensar. En un moment donat, vaig tenir una inspiració, i li vaig començar a parlar en català, i li vaig dir que a partir d'ara li parlaria en aquesta llengua, i que si no entenia alguna cosa, que m'ho digués i li traduiria.

El veneçolà no es devia esperar aquest canvi, però ho va acceptar, i resulta que el tipus m'entenia quasi del tot -o almenys ho feia veure. Just quan li vaig dir això, em va començar a explicar, que ell tenia un amic dependent, i que un dia havia entrat un senyor gran a la seva botiga, i se li havia posat a parlar en català. El seu amic no l'entenia, li va dir al senyor però aquest no va canviar de llengua, i l'amic li va dir que si volia podia parlar en anglès o castellà, però que no entenia el català. El senyor gran es va enfadar i va marxar donant un cop de puny al mostrador.

El veneçolà m'explicava aquesta història com per exemplificar-me que els catalans que volien viure normalment en la seva llengua, eren una mena de tarats o maleducats. D'avis rondinaires n'hi ha a tot arreu... dic jo. Vaig pensar, aquest pobre home, el seu amic dependent i molts d'altres viuen contaminats per la subtil propaganda anticatalana dels socialistes -principals productors de tòpics entre la immigració a Catalunya-, i per la idea que Catalunya és Espanya, i que els catalans som bilingües, o sigui que, com que parlem castellà, no cal esforçar-se per parlar la nostra llengua. I el més trist és que, fins el moment que m'havia trobat, els fets no li havien negat aquestes idees, i ningú no li havia explicat què era Catalunya i la llengua catalana.

El pintor també em va comentar que, en arribar a Catalunya, va veure que moltes coses estaven en una altra llengua, i va pensar que era portuguès -és evident que l'home no tenia moltes llums, però aquesta és la realitat de molts immigrants. Tampoc sabia encara que el català era idioma oficial de Catalunya! I llavors li vaig comentar que no només ho era, sinó que era l'únic idioma propi de Catalunya. També em va dir, per empatitzar amb mi, que sabia que a l'època franquista no es podia parlar en català. Llavors li vaig dir, "si, els espanyols sempre que poden ens impedeixen parlar el català, i anulen el nostre govern i lleis, són així els espanyols". Crec que en aquell moment, per la manera com em va mirar, es va produïr un petit cortcircuit en la seva ment.

Vaig animar al bon home a que aprengués català. Llavors em va dir que ell havia treballat a Alemanya, i que havia aprés algunes paraules d'alemany... I em va preguntar, "pero si no sabes hablar una lengua, qué puedes haser?"(???). "Bé, doncs l'aprens, clar, l'has d'aprendre, fas classes, li demanes a la gent que et parli català, de moment ja has començat amb mi, ja veuràs com ho aconseguiràs".

Catalanitzar l'Islam

Catalunya, com tots els països més desenvolupats de l'Europa occidental, s'enfronta ara mateix a una immigració massiva des dels països en vies de desenvolupament. En l'últim lustre, s'han quasi triplicat el nombre de residents extrangers, passant de ser el 3,5% (215.000 persones, 2000) al 9% de la població (604.000 persones, 2005), segons dades de l'Idescat, amb la qual cosa ja estem al mateix nivell que països on ja fa dècades que tenen alts índexs d'immigració, com França, amb un 8,1% de la població el 2004 (wiquipedia), o Alemanya, salvant les distàncies amb la situacions respectives d'aquests països. De moment els poders estatals i europeu no han posat en marxa cap mesura per regular aquesta entrada d'immigrants, la qual cosa pot acabar tenint conseqüències greus, si es dóna el cas que arriben molts més immigrants dels que l'economia i la societat de cada país pot absorvir. A partir d'aquest moment caldria treballar per regular aquest flux migratori, i intentar que en els propers 5 anys no arribin mig milió de persones més de forma descontrolada al nostre país, perquè això no seria positiu ni pels que arriben, ni pels que ja hi som. Però bé no és això el que volia comentar ara.

Ara mateix cal acceptar el que ja hi ha sense posar-s'hi pedres al fetge, i treballar a partir d'aquesta acceptació. En el cas de Catalunya, la immigració massiva, a més dels efectes, positius i negatius, que causa en qualsevol país, suposa la possibilitat que la població que es sent nacionalment catalana, perdi pes relatiu. I per tant la possibilitat que el catalanisme perdi poder, fins a convertir-se en una opció permanentment minoritària en les diferents eleccions, la qual cosa impossibilitaria que tingués un pes decisiu en el propi govern, i per tant avançar en el procés de construcció nacional. Això suposaria facilitar les coses al poder espanyol (amb un Estat darrere) en el seu objectiu d'acabar amb la nació catalana, objectiu que tard o d'hora aconseguiria en una situació així. I que l'única manera d'evitar definitivament, és avançant en la construcció nacional i, quan sigui factible, emancipant-nos com a poble i creant un Estat propi.

Sent així les coses, la supervivència de Catalunya com a nació passa per integrar tota aquesta immigració, si no la primera sí la segona generació (o següents), o bé atreure-la cap a la causa del catalanisme. Cal que es sentin identificats amb els interessos dels catalans, i que els vegin desitjables també per a ells. En aquesta tasca doncs, cal lluitar (també) contra la influència dels tòpics espanyolistes creats pel poder espanyol, i que són molt presents en la nostra àrea d'influència mediàtico-cultural. Cal fer-ho: perquè ells o els seus descendents s'integrin a la nació catalana, perquè en el cas que participin electoralment votin partits catalanistes (la manera més efectiva d'avançar en el procés de construcció nacional és que el catalanisme governi amb majoria absoluta a Catalunya), i perquè arribat el moment votin que Si en un referèndum d'autodeterminació (en tot cas, en el seu defecte, que no votin que No).

La immigració dels últims anys a Catalunya té bàsicament dues procedències: sudamèrica i centreamèrica (approx. 197.000, 2,9% població) i Àfrica (209.000, 3,1% població) (idescat). Aquesta última prové molt majoritàriament del Marroc, i és pràcticament tota musulmana. Els immigrants sudamericans, degut a que són de llengua materna castellana, en general monolingües, amb un nivell educatiu bàsic i que, influïts pels tòpics espanyolistes, venen a Catalunya amb la idea que venen a la "madre patria", on creuen hi podran viure i treballar sense canviar de llengua, són en general els menys permeables a la comprensió del fet diferencial català i a la incoporació de la llengua catalana en el seu dia a dia.

La immigració africana, i per tant musulmana, és molt més permeable a la comprensió del fet diferencial català, sobretot perquè d'entrada no parlen ni català ni castellà, no estan tan influïts pels tòpics espanyolistes, i a l'Àfrica és normal la convivència de diverses llengües i ètnies en un mateix territori. En aquest sentit, estudis sociolingüístics han demostrat que el nivell de competència en català dels immigrants africans que porten cert temps aquí és molt més alt que el dels sudamericans.

Tot i així, he observat que els musulmants tendeixen a donar una gran importància a la comunitat islàmica d'allí on estan, i aquesta comunitat s'organitza en associacions pel que sembla hispanocèntriques (a tall d'exemple, l'adreça www.islam.cat, està agafada per una Unión de Comunidades Islámicas de España, amb centre a Madrid). El cas és que a altres parts de l'Estat, com a Andalusia, hi han comunitats islàmiques importants (en alguns casos formades per castellans cristians d'origen, com a Córdoba) i amb consciència diguessim política, i aquestes s'han erigit en la veu predominant en el món islàmic espanyol. De tal manera que hi han webs com www.webislam.com (gran portal d'informació i reflexió sobre l'islam), o www.islamenlinea.com (un altre portal amb menys recursos), que volen ser centres de trobada/portaveus de tota la comunitat islàmica espanyola, ergo potencien una imatge entre els musulmans d'Espanya com una sola nació amb una sola llengua, el castellà.

En definitiva, crec que des de Catalunya hauria de crear-se, aprofintant la relativa alta competència dels immigrants africans-musulmans en llengua catalana, com he comentat, un portal d'informació i de reflexió sòlid en català sobre i per a l'islam, que disposés d'eines de participació i d'altres serveis. Aquest portal hauria de tenir l'objectiu de ser un punt de trobada de tots els musulmans que viuen a Catalunya. I aconseguint això, també contribuiria a crear una imatge de Catalunya com a nació amb una llengua pròpia, que també poden utilitzar els musulmans per comunicar-se amb els no musulmans i fins i tot entre ells, i oberta a acollir la gent de l'islam.

Existeix una petita comunitat de catalans musulmans d'origen cristià (veure article (del 1997 però) de Omar Abu Bilal, musulmanocatalà, que parla sobre l'islam a Catalunya i l'encaix dels musulmans al país), però pel que sembla no s'han organitzat associativament ni estan presents amb veu pròpia a la xarxa. La manera de fer avançar Catalunya, com diu Joan Laporta, passa per prendre la iniciativa des de la societat civil. Perquè no podrem construïr Catalunya sense tenir en compte aquesta gent. O sigui que mans a l'obra.