El català, el gran perjudicat a la restauració

Pel que sembla, el sector de la restauració ha experimentat grans canvis en els darrers anys. Pel que sigui, hi ha una altíssima demanda de personal. I també una baixíssima cerca de l'excel.lència en el servei. Es veu que la gent del país ja no vol treballar en aquesta mena de feines. Així, són moltes les empreses, bars i restaurants, en les quals el personal d'atenció al client ni tan sols entén correctament el català. I són pocs els llocs on el personal parla català. I la situació sembla que encara empitjora quan arriba l'estiu. Això, almenys a l'àrea de Barcelona.

Procuro no ser catastrofista, i penso que aquesta situació només és temporal, i que durarà el temps que trigui la nova immigració a aprendre el català. I que, aquest aprenentatge, s'accelerarà en la mesura en què la gent d'aquí els parli català -de moment, el 10-20%? de catalanoparlants que no ens subordinem lingüísticament al castellà-, i els fagi veure la importància i el valor social que té parlar la llengua del país. Ara, que aquest procés, seria molt més ràpid, si els empresaris del país consideressin el saber parlar català, com un requisit mínim a l'hora de contractar empleats d'atenció al públic. O, almenys, que els contractessin donant-los facilitats per a aprendre la llengua i amb la condició que, al cap d'x mesos, hagin de parlar català correctament. Però això em sembla que no passa ja que, pel que sé, no hi ha cua per a accedir als cursos gratuïts de català que ofereixen les diferents administracions.

És, efectivament, una mica decepcionant veure el valor que donen els empresaris de la restauració catalans a la seva pròpia llengua. Quan, ben probablement, la majoria d'ells són catalanoparlants i es senten nacionalment catalans. En molts casos, tanmateix, tenen clar que cal tenir la carta, o el menú, o la comunicació en general, en català. I llavors, passen coses com que li demanes a un cambrer que et porti quelcom en el mateix idioma en què està escrit a la carta que ell mateix t'ha entregat , i no t'entén.

L'altre dia, per exemple, a l'Starbucks de Via Laietana, on tota l'oferta de productes, i tots els rètols en general, són escrits íntegrament en català, li feia la meva comanda a la noia de la caixa -argentina, crec-, i ella, pensant-se que parlava en una llengua extrangera, em va contestar en anglés... La caixera, no s'havia ni molestat a llegir tota l'oferta de productes, que té en un gran cartell darrere seu completament en català?? Pensava la noia que allò era llatí, o un dialecte barceloní del castellà?? No ho sé.

En tot cas, jo, si no m'entenen en català, i no tinc la sospita que em trobo davant d'un sudamericà monolingüe castellanoparlant, demano les coses en l'única llengua universal i comuna del món: l'anglés. Com vaig haver de fer l'altre dia al restaurant Gran Foc, situat al carrer Roger de Llúria, davant per davant de l'hotel Ritz. El lloc, em va atreure en un principi, perquè des de fora, es veia una gran pantalla a l'interior, on espeterregava un foc de llenya, i deia "Cuina cosmopolita". Vaig pensar: cuina cosmopolita, i en català, tot plegat sembla prou curiós i interessant, l'haig de provar, aquest lloc.

Finalment ho vaig fer. I era el que podia semblar en un principi: típic lloc pijoprogre, de molt disseny i un contingut normal, o just. El menjar estava bé. El servei, gens. La primera cambrera que ens va atendre, era una francesa que no entenia quasi gens el català. El segon cambrer, era un italià -crec- que tampoc l'entenia quasi gens. A l'hora de demanar els cafés, ens va dir si li "podíamos repetir en castellano". Jo li vaig demanar un "coffee with ice", que ell em va servir sense problemes. Un company de taula li va preguntar si feia molt temps que vivia aquí. Ell va dir: "en España, unos tres años". I jo li vaig preguntar "i a Catalunya quant fa?": "unos tres años". Bravo noi. Viva el Imperio Jpañó.

Missatge al programa Valor Afegit

Per començar, copiarè un missatge que vaig enviar abans-d'ahir a l'email del programa Valor Afegit, de TV3, després d'experimentar una indignació genuïna i profunda amb la seva visualització -amb la qual cosa, és un missatge no pas mancat de certa visceralitat-:

"Srs,

fa un temps, el seu programa tenia un interés genuï. Era interessant, aportava idees i informació útil per a les persones amb caràcter emprenedor, acostava l'economia als no especialistes, etc. Durant molt temps, no el vaig poder seguir gaire. Bé, el que volia comentar, és que avui he al.lucinat amb el seu programa. No sabia si estava veient la televisió nacional de Catalunya o la Televisión de Espanya en Catalunya. Em sembla que encara no havia vist mai, en un programa de la televisió pública catalana, parlar tanta estona en castellà. I tanta poca cura amb l'aspecte lingüístic. Perquè TV3, entre d’altres coses, és una televisió per a prestigiar i augmentar l’ús social del català.

Tot parlant del màrqueting als punts de venda al detall, o quelcom semblant, entre una veu en off femenina que anava desenvolupant el tema, intercalaven trossos bastant llargs d'una noia que anava parlant enmig del carrer davant una rotllana de gent, íntegrament en castellà. Semblava que s'estés dient a l'espectador: quan s'ha de parlar davant un grup heterogeni de gent, s'ha de fer en castellà, ja que és la "lingua franca" amb la qual tots ens entenem a Catalunya. Patètic. A TV3 caldria buscar sempre gent que parlés el català, de totes les condicions, races i procedències, per a donar exemple als ciutadans de Catalunya de quina ha de ser la seva llengua vehicular. TV3, és un mitjà creat per a potenciar la llengua i cultura pròpies de Catalunya, no les pròpies d'Espanya –de l’Espanya castellana, s’entén-, ja prou protegides i potenciades per administracions i bastants mitjans més poderosos que TV3.

Perquè, si hem d'usar una llengua i una altra indistintament, o sigui potenciar el bilingüisme, ja sabem quina llengua hi sortiria perdent: el català, ja que el castellà és la llengua dominant. Ho diu la ciència sociolingüística: una situació de bilingüisme no es sostenible a llarg termini, ja que sempre hi ha una llengua dominant que acaba assimilant la dominada. Són dades objectives. O sigui que, no cal fer bilingüisme, més val estalviar l'agonia al català, i fer-ho tot directament en castellà: així, les coses quedaran més clares, els ciutadans de Catalunya veuran quin és el veritable interés dels responsables de molts programes de TV3 en la seva llengua i cultura. I potser hi haurà una mobilització ciutadana, però, almenys, no perdrem tots plegats el temps fent veure que es defensen coses quan realment no es fa.

Continuant amb el tema, si, en un programa, no hi ha més remei que que hi surti algú parlant en castellà, s'hauria de subtitular al català, com es fa amb qualsevol altra llengua. Ja que, Tv3, no només la miren els catalans de Catalunya, o ciutadans d'Espanya, també ho fan els de la Catalunya Nord, l'Alguer, i tota una diàspora de desenes o centenars de milers de persones, que poden tenir fills, o familiars, que entenguin el català, però no el castellà. No fer-ho així, és tenir una visió provinciana de TV3, només com la televisió d'una regió d'Espanya, en la qual, no cal traduïr el castellà perquè, clar, aquesta hi és la llengua vehicular -nou contrasentit amb els principis fundacionals de TV3.

D'altra banda, en aquest mateix reportatge, s'han mostrat tot d'imatges d'un dels únics, sinó l'únic supermercat de Catalunya que no té tots els rètols dels productes i els lineals en català: El Corte Inglés. Així, doncs, TV3 ha fet publicitat a un dels pocs supermercats que no fa l'esforç d'etiquetar en la nostra llengua al nostre país. I això ho fa TV3, la televisió que ha de potenciar i prestigiar l'ús social del català. No és això, completament incongruent, i contrari als Estatuts de TV3, senyors?

Per acabar, faré també esment del patètic provincianisme que s'ha demostrat -també- a la resta d'aquest programa. S'ha parlat de la indústria cultural, i continuament s'han estat comparant les dades de Catalunya i Barcelona, amb les d'Espanya i Madrid. Un país punter, és el que s'emmiralla en la resta del món, en les tendències pioneres al món. El país que s'emmiralla només en el centre del seu Estat, estat centralista i uniformista a nivell cultural i lingüístic, d'altra banda, no és un País, és una Regió, o Província. I això, exactament, el que han fet vostès en aquest programa, i es fa en tants altres de TV3, es diu PROVINCIANISME. I aquest provincianisme porta, indefectiblement, a la curtesa de mires, a la mediocritat, a l'empobriment a tots els nivells, i facilita la manipulació del poder dominant a l'Estat als ciutadans d'aquesta regió.

El que he vist en aquest programa, ha estat tant flagrant, denigrant i patètic que no he pogut evitar enviar aquesta queixa. Ja sé que, segurament, no canviaré res, però, potser, amb sort, faré moure alguna consciència. Alguna consciència que es pregunta perquè TV3 perd audiència a cada mes, per exemple: doncs perquè quan no es té ambició Nacional, es cau en la mediocritat i en l'estupidització total. Quan una televisió nacional no en té, a més –d’ambició nacional-, no sap ella mateixa ni per a què serveix.

Desitjo que, almenys, tingui en compte els punts als quals es refereix la meva queixa, i seria fantàstic veure algun canvi en futures edicions del seu programa. Moltes gràcies,

Roger T."

Em van contestar tres dies després, comunicant-me que havien pres nota de la meva queixa, i que "tindrien en compte" el que els deia. Veurem, oi?...

Daniel Mach, un nom per a recordar. "Els diaris de PascaStalin", una sèrie per denunciar.

Escric després de dos mesos i mig de no fer-ho. La veritat és que, en aquesta segona fase del bloc (o ja tercera), em costa trobar el to i el ritme. En tot cas, em sembla que les meves intervencions seran irregulars en els propers temps. Escriuré quant em vagui i em vingui de gust, és tot el que puc dir.

En aquest post, m'agradaria fer esment d'un fet de trascendència en la història de Catalunya, del qual, els nostres mitjans de comunicació, i especialment els públics, entonats en la seva espiral d'acomplexament i hispanocentrisme, no se n'han fet ressó. Per primera vegada a la història, s'ha parlat en català al parlament francès, com va informar Vilaweb, i es pot sentir en aquest arxiu mp3. Ho va fer el dia 7 de maig el diputat del partit de Sarkozy, la UMP, Daniel Mach -també alcalde del municipi de Pollestres, a la Catalunya Nord. Concretament, Mach va dir: "Senyor Ministre, els Catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures." El president de l'Assemblea, pràcticament no el va deixar acabar, ordenant-li parlar en francés, i llavors Mach va traduïr aquests mots a la llengua de la République. En acabar, molts diputats van aplaudir la intervenció del català.

De fet, aquesta intervenció de Mach s'engloba dins una campanya iniciada per 30 diputats de la UMP, encapçalats pel bretó Marc Le Fur, perquè l'Assemblea francesa ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que té per objectiu que es legalitzin i es potencïi l'ús públic d'aquestes llengües. Diputats del Partit Socialista (PS) i d'altres formacions, com els comunistes, també han donat suport a la legalització i promoció de les anomenades "llengües regionals" de França. De moment, sembla que el parlament francés no ratificarà la Carta. Però s'ha aconseguit que la qüestió del reconeixement de les llengües minoritàries a França, es debati tant al Parlament com al Senat, la qual cosa ja és una veritable revolució a l'Estat paradigma del jacobinisme i la uniformització cultural.

El propassat 14 de maig, Jean Paul Alduy, batlle de Perpinyà reelegit recentment i membre del Senat francès, va intervenir en el si d'un debat sobre les llengües minoritàries al Senat, i defensà la modificació de l'article 2 de la Constitució francesa -com també havia fet la portantveu del PS-, que diu que el francés el l'única llengua de la República. I tot això passa quan, a l'Ajuntament de Perpinyà, hi ha més partits i regidors catalanistes que mai, tant al govern com a l'oposició. Tot aquest debat, ha portat a l'Assemblea francesa a fer una proposta de modificació de l'esmentat article de la Constitució, acceptant que, a França, existeixen una sèrie de llengües regionals. La proposta, emperò, no preveu dotar de drets aquestes llengües, i considera com a tals multitud de dialectes, especialment de l'occità. Però comptat i debatut, és un pas endavant.

I, mentre a la Catalunya Nord avança el catalanisme, i a França, s'ha produït una petita revolució en relació al reconeixement de les llengües minoritàries, els mitjans públics de la Catalunya Sud ho ignoren tant com poden, ocupats com estan a conscienciar a la població que només existeix l'eix polític dreta-esquerra, a potenciar l'imaginari espanyol, i a erradicar, al seu torn, l'imaginari català i la consciència de l'eix catalanisme-espanyolisme.

Així, per exemple, els nostres venuts amics de TV3 ens bombardegen tant com poden amb documentals i programes on es parla de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Un context que els serveix per a potenciar la consciència de l'eix dreta-esquerra, que en aquella època, al contrari que avui en dia, era vigent. La perla de la campanya de rentat de cervell ha estat la sèrie "Els diaris de Pascal", situada a la Catalunya dels anys 30, que ja es pot col.locar directament al llibre dels rècords Guiness per ser la telesèrie en què més es repeteixen els mots "dretes" i "esquerres" de la història. Dretes amunt, esquerres avall, sense aturall. Evidentment, als anys trenta aquest eix era molt viu, al contrari que avui dia, però existien molts altres matisos polítics: el republicanisme, el falangisme, l'anarquisme, el comunisme amb totes les seves variants i, sobretot i transversalment a tot, l'espanyolisme i el catalanisme. Però als "diaris de Pascal" tot és propaganda maniqueista i d'estil estalinista, per fer creure que, llavors, tot eren dretes -els dolents- i esquerres -els bons-, i intentar, així, potenciar un sentiment d'identificació amb aquest eix avui en dia. Com si la història es reduís a quatre imbècils que reien i aplaudien tot el que feien els que s'anomenaven d'"esquerres", i que xiulaven i cridaven "dulen, dulen!" com criatures de mama quan aparieixia en escena algun dels anomenats de "dreta".

Esperem que aquest panorama canvïi, poc a poc, amb el nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, i que aquesta -i Catalunya Ràdio- torni a ser un estri per a potenciar l'ús social del català i crear un imaginari català i, per tant, no adscrit a l'espanyol. Que torni a servir per allò pel que va ser creada fa 25 anys fora de la legalitat vigent. Que torni a ser la televisió nacional de Catalunya. De moment, Rosa Cullell, la nova directora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), a pesar de ser una socialista de llarga trajectòria i aparentment ortodoxa -hispanocèntrica-, ha nomenat Terribas i Sarsanedas com a directors dels mitjans públics catalans, i ha afirmat que aquests han de ser un instrument per a donar a conèixer i potenciar l'ús del català. Veurem...

Algunes situacions en les que m'he trobat com a catalanoparlant que no es subordina lingüísticament al castellà

SITUACIÓ 1

Truquen a la meva empresa de Telefónica, per a oferir un nou pack mensual que engloba telèfon i ADSL, per un preu més econòmic (o quelcom de semblant):

-Buenas tardes, le llamo de Telefónica. Le queremos ofrecer un nuevo servicio...(etc., etc.)

Espero a que acabi l'explicació, ja que va com una metralleta, i després jo:

-Entén el català?

-No, no, le llamo de Madrid.

-Doncs em sembla que no ens entendrem. No em pot posar amb algú que em pugui atendre en català?

-En catalán, a ver, ahora pregunto a mis compañeros, a ver si alguien lo habla -posa la trucada en espera. Després d'un o dos minuts:

-No, lo siento, lo siento mucho -sembla que ho senti de veritat-, aquí nadie habla catalán. No nos podemos entender, no?

-No, no, no ens podrem entendre.

-Lo siento...

-Bé, ja em trucaran en un altre moment, quan trobin algú que parli català, ara tinc feina, adéu.

Molt bé per a la telefonista. La noia, ha entès i respectat en tot moment la meva opció, i ha fet un esforç per provar d'atendre'm en català. S'ha diculpat llargament per no poder-me atendre correctament.

Molt malament per a Telefònica. Darrerament, no fa cap esforç per a fer les seves campanyes promocionals en català. Com tantes altres empreses, especialment els ex(?)monopolis madrilenys, darrerament estan eliminant el català de les seves prestacions, ja que, és clar, han de reduïr costos... I si als catalans ja ens sembla bé i no mostrem el nostre desacord amb aquesta actitud, continuaran amb aquesta estratègia. Jo, quan pugui, mal que sigui complicar-se la vida, em canviaré de companyia telefònica.

SITUACIÓ 2

Truco a un xinès perquè em portin menjar a domicili. Faig la comanda amb penes i treballs, ja que al noi que m'atén, li costa bastant entendre el que li dic.

-Voldria una vedella amb bambú i bolets xinesos.

-Vedella amb bambú... ternera con bambú?

-Sí, efectivament...

I així anem trempejant, però arribem a un plat espinós:

-Voldria un pollastre amb anous.

-Ternera con arroz?

-No, no, pollastre amb anous.

-Arroz?

-No, Po-llastre amb anous.

-Pollo con arroz?

-Quasi, però no, pollastre, sí, però amb anous.

Fa un altre intent infructuós per endevinar el que li dic. No l'encerta. Provo amb el número de plat:

-El plat número 46.

-Veintisei?

-No, quaranta-sis

-No entiendo...

i dic:

-Chicken with nuts, I want a chicken with nuts.

L'home tampoc entén l'anglés, i m'acaba passant amb una senyora, que, aquesta sí, entén bastant ràpidament el que li demano en català.

En no poguer-me entendre amb el meu interlocutor en català, li he parlat en l'única lingua franca i universal del món, l'anglès. Ja havia trucat diverses vegades a aquest restaurant, i la senyora amb qui vaig parlar al final d'aquesta comanda, va passar de no entendre'm quasi de res, el primer dia, a entendre tot el que li deia a la primera, i fins i tot a dir els números en català, en posteriors ocasions!

SITUACIÓ 3

Entro al bar de sota casa i li dic a una cambrera, ucraïnesa:

-Hola, em podries dir de què és aquest plat que hi ha aquí, dins aquesta vitrina?

-Por favor, por favor, háblame en castellano.

Em vaig quedar parat, ja que, que jo recordi, mai m'havien fet semblant petició, a Barcelona almenys. Dic:

-No, no, si hi ha alguna cosa que no entens, ja t'ho traduiré. Mira, voldria saber de què és aquest plat -jo, assenyalant i gesticulant de manera que entengués de forma clara a què em referia.

Mai més m'ha tornat a dir que li parli en castellà, encara que jo, si puc, li demano les coses a algú altre. En aquest bar, no puc parlar tant clar com voldria, ni explicar-li a aquesta noia perquè li parlo català, ja que no vull tenir mala maror amb els meus veïns. El fet és que, aquest bar, està regentat per una família d'"invasors". El senyor, andalús, ella d'ascendència gallega -però nascuda aquí!!-, i no parla ni dos mots de català, ni pràcticament l'entén. Els seus fills, ja granadets, només parlen castellà, un d'ells com si estés en un poblat d'Andalusia. Són d'allò pitjor que se'ns ha colat a casa nostra. No s'enfaden amb mi perquè parli sempre en català, ja que sóc veí, client, i els caic bé, què caram! (el senyor es pensa que sóc de poble(!!): res més lluny de la realitat)

SITUACIÓ 4

Al "paki" del costat de casa hi ha un dependent jove, d'uns vint-i-pocs. Un dia li vaig demanar no sé què, i com que no m'entenia, li vaig demanar en anglès. Vaig pensar que m'entendria perfectament, ja que el Pakistan havia format part de l'Índia, antiga colònia britànica. Pel que es veu, ara ja no tothom entén l'anglès, però aquest noi em va entendre bastant bé. Jo, llavors, li vaig dir que aquí, a Catalunya, s'havia de parlar català i, si no ens podíem entendre en català, doncs l'anglès. Des de llavors, tenim una relació d'allò més cordial, i cada cop sap dir més coses en català. I m'he fixat que li parla a tots els clients, no només a mi, directament en català. Encara que siguin castellanoparlants.

SITUACIÓ 5

Un bar de Gràcia un divendres a la nit. Hi ha una parella. Ell és canari, i ella ejpañiola. Baixeta, grassoneta, lletja i amb uns ulls petitets i fanàtics. Pel que sigui, ens coneixem. Jo els parlo en català, ells a mi, en castellà. En un moment donat, ell li diu a ella, fent broma, que no l'ha sentit mai parlar català, a pesar que és catalana. Ella diu:

-El catalán es una mierda.

Jo, com podeu comprendre, em quedo parat. Molt parat. Dic:

-Home, això no es diu. El català és la nostra llengua -jo, sempre tan integrador.

Ella s'embarbussa i diu quelcom poc comprensible i poc sòlid. El seu company se m'acosta i em diu que la disculpi pel que ha dit. Jo li dic que no passa res, que no s'amoïni.

Que no passa res perquè som en un bar, passant agradablement l'estona, i, si no és estrictament necessari, no cal malbaratar les energies amb els enemics de Catalunya.

ICV i el PP voten junts... contra el català

Continuem amb la temàtica lingüística, sobre la qual ja porto uns quants posts. No pretenc cansar a ningú, però és que alguns fets, clamen al cel, i cal explicar-los ben alt i ben fort, ja que els mitjans de comunicació tradicionals, molt en general no ho fan. Resulta que, segons informa Vilaweb, i també l'Avui -breument en un petit apartat titulat "Les claus"que no he trobat a l'edició d'Internet, i mencionat brevíssimament en aquest article de Marçal Sintes-, el propassat dimarts dia 10, en un ple de l'Ajuntament, el PSC, ICV-EUiA i el PP, van votar conjuntament en contra d'una proposta d'ERC perquè l'Ajuntament fes un Reglament d'Usos Lingüístics.

Resulta que el 80% d'ajuntaments de Catalunya ja tenen aquest Reglament, el desenvolupament del qual disposa la Llei de Política Lingüística de 1998. Caram, no calia que entrés Ciudadanos a l'Ajuntament per anar contra el català, però si tenim ICV!! Iniciativa, el partit dels grans barruts, el que té més densitat de barra per polític. Un partit, al contrari del que diu el seu nom, sense cap voluntat ni capacitat d'iniciativa política. Completament al servei del PSC -i per tant, de l'espanyolisme-, i incapaç de discrepar de l'Amo en res mínimament rellevant. Com gosaran anomenar-se catalanistes després d'això?? Doncs -ho faran- amb un gran somriure, una gran convicció i sense cap mena de vergonya!!

En aquesta línia, també vull recordar que, durant el govern bipartit amb PSC i ICV -després que es fes fora ERC del Tripartit I-, el govern espanyol, va presentar a la Generalitat l'esborrany del Decret d'Ensenyaments Mínims de l'Educació Primària -el de la tercera hora de castellà. El decret pretenia desbaratar un sistema educatiu que permet l'existència de la immersió lingüística a Catalunya. Més tard, totes les associacions del món de l'educació s'hi van oposar. A més de ser una ingerència en les competències de la Generalitat. Al govern català li va semblar perfecte, impecable, no hi va veure cap inconvenient.

Per acabar, vull recordar la darrera pijoanècdota de la pija cap d'ICV a Barcelona, Imma Mayol. Aquesta, amb motiu de la visita a Barcelona de l'exvicepresident dels Estats Units Al Gore, va fer un discurs... en castellà. Perquè -en aquest idioma i no en català, la seva llengua i pròpia de Catalunya, o en anglès, la llengua del convidat i universal-?? Suposo que perquè quedava més "fino" i per no ser "grosera", no? Bé en fi... que si algú encara es pensa que ICV és catalanista -i ja no dic el PSC, perquè la cosa està més clara-, i que no actua contra Catalunya, la seva cultura i llengua, que s'ho tregui del cap.

Sobre el bilingüisme com a concepte fals i perjudicial i el català com a única llengua oficial.

Es diu que Catalunya és un país bilingüe -que usa dues llengües indistintament. Mentida. Els únics bilingües són els que parlen català. I no tots (jo mateix, per exemple, no sóc bilingüe. Només utilitzo el castellà a la feina, com el francès o l'anglès, amb clients i/o proveïdors –d'aquests, els de fora de Catalunya- parlants d'aquests idiomes, i algunes paraules soltes amb empleats d'atenció al públic que encara no entenen el català). El que sí que es pot afirmar, per contra, és que tots els catalanoparlants sabem parlar, també, castellà. Es diu que el bilingüisme -ús alternatiu de dues llengües en un individu i, per extensió, en un grup social- és un tret que ens enriqueix, als catalans. Mentida. El bilingüisme és el principi de la fi, una fase intermitja en el procés de substitució d'una llengua -dominada-, per una altra -dominant. Per tant, tenint en compte que és fals que la societat catalana, en general, sigui bilingüe, i que el bilingüisme és un tret positiu, es pot induir que aquells que defineixen Catalunya com a país bilingüe, i atribueixen, a aquesta característica, connotacions positives, tenen com a finalitat, realment, acabar amb la llengua catalana (en quant a partits, són el PSC, el PP i Ciudadanos).

El que sí que és positiu i enriquidor, tant a nivell econòmic, com social, com cultural, és saber parlar diverses llengües o, si es vol, el multilingüisme. El coneixement d'idiomes, fruit d'una prèvia reflexió, sobre els beneficis que ens pot aportar, i de la lliure decisió, individual o col.lectiva, d'adquirir-lo. Els catalans hem d'aprendre el castellà, l'anglès, el francés, l'italià, l'alemany, el xinés, etc. No tots totes aquestes llengües, però si, cadascú, dues o tres. Tal i com es fa a Alemanya, Finlàndia i altres països. I he dit de la "lliure decisió", perquè per als catalans, l'aprendre a parlar castellà no ha estat fruit del lliure albir. Cal valorar el coneixement profund del castellà a què ens han portat les circumstàncies contemporànees del nostre país. Però també cal tenir en compte, que si l'hem aprés i hi som totalment competents, és perquè és una llengua oficial a Catalunya. I la manera com ha aconseguit aquesta oficialitat, no té res a veure amb la llibertat, la democràcia ni l'enriquiment a cap nivell.

Després de les derrotes davant els borbons que van seguir a la d'Almansa (1707), el castellà es va imposar com a única llengua oficial a tots els territoris de parla catalana. Després, el català va tornar a ser oficial en alguns periodes -ja junt al castellà. Al segle XX, durant la dictadura de Primo de Ribera i, després de la derrota de 1939, la franquista, el català va ser novament escombrat de tot allò públic. El castellà, s'ha convertit en oficial a Catalunya a base de força militar. Ha estat, i és, un símbol del poder d’Espanya sobre Catalunya. Un símbol d'invasió i de colonització. D’acord que la majoria de ciutadans de Catalunya són de llengua materna castellana (53,5% de la població, i 2,8% de llengua materna bilingüe català-castellà (Estadística sobre els Usos Lingüístics a Catalunya 2003, elaborada per la Generalitat)). Però aquest no és el motiu pel qual aquesta llengua és oficial a Catalunya, sinó el que he descrit.

Imaginem-nos que, en lloc de rebre una immigració de llengua materna castellana que hagués arribat a representar més del 50% de la població, com és el cas, n’hagués arribat una de similar des d’Algèria –el país més proper a Catalunya després dels nostres veïns immediats-, d’araboparlant. És que l’àrab s’hagués instituït com a llengua oficial i d’obligatori coneixement a Catalunya? No, es clar que no. I ningú, tret d’algun sector amb la voluntat de reinstaurar els regnes musulmans a Catalunya, o sigui, amb la intenció d’envaïr i imposar, hagués exigit tal cosa.

Cal que el català sigui l'única llengua oficial de Catalunya, perquè és de justícia, i perquè aquesta és l'única llengua pròpia del nostre país, i el principal tret que defineix Catalunya com a societat diferenciada. I perquè que també ho sigui el castellà, porta a molts ciutadans, i especialment nous i vells immigrants, a confondre's sobre la identitat de Catalunya, i a creure que Catalunya forma part de l’Espanya culturalment castellana. I a considerar que, només amb el castellà, ja n’hi ha prou per ser català. I a acabar actuant, de facto –la majoria de vegades de manera inconscient, però-, al servei dels interessos de colonització cultural d’Espanya sobre Catalunya. I perquè el castellà, ja disposa de molts altres territoris al món on és llengua pròpia i oficial, i per tant, la seva subsistència no depèn en absolut de disposar d’aquesta segona qualitat als països de parla catalana. Mentre que la del català, sí.

Per tot això, comencem a expressar-nos amb claredat respecte als temes lingüístics a Catalunya. Tothom pot entendre aquesta i altres demandes respecte a la llengua catalana, si no és que està aquí, clarament, amb ànim d’invasor i de colonitzador cultural. Cal incloure la idea de convertir el català en l’única llengua oficial de Catalunya dins qualsevol projecte de construcció/emancipació nacional que es proposi.

Insulta'm!!

Les llengües que gaudeixen de bona salut, són aquelles que tenen un vocabulari ric per a tots els registres lingüístics, des dels més alts -científic-, fins als més baixos -vulgar. I, que són capaces d'evolucionar, incorporant nous mots i expressions, sobretot basats en el lèxic i fonètica de la llengua ja existent. O sigui, que no evolucionen a través d'incorporar mots d'altres llengües. En el cas del català, doncs, essent una llengua tant en contacte amb el castellà, i que té el perill d'anar sent absorvida per aquesta, la bona salut de la llengua es denotaria en què no progressa a través de castellanismes, bàsicament. Ja Pompeu Fabra, fixador de la llengua moderna, va deixar clar que s'havia de posar especial cura en què el català fos el menys influït possible pel castellà, i que calia impedir al màxim que evolucionés a través de castellanismes.

En el cas del francès, per exemple, els veïns del nord estan preocupadíssims que es vagin introduïnt mots anglesos en el parlar corrent, fins al punt que això acabi desvirtuant la seva llengua, o convertint-la en un dialecte de la llengua universal. Val a dir que, a pesar de la propaganda secular de l'Estat francès entre els seus súbdits que la seva llengua és la de la cultura, la millor del món, etc., els francesos tenen una forta predisposició a deixar-se influïr per l'anglès. Mots com "o.k." (oké), "week-end", i molts d'altres estan plenament incorporats en la parla d'aquests. Així, s'han inventat maneres de fer progressar la llengua en base al propi francès, com per exemple -i que em perdonin els francesos, però vaja obvietat-, dir les paraules al revés -un exemple dels més habituals en aquest cas és el que es dona amb "femme", a la qual li diuen "mef"(moeuf)-, o fórmules semblants augmentant la complexitat de la transformació lèxica. En tots aquests casos, estic parlant del llenguatge vulgar o familiar, clar.

En el nostre cas, doncs, cal ser curosos, i evitar al màxim expressar-se amb castellanismes i seguir les normes de Fabra. Però amb això, no n'hi ha prou. Cal fer jugar la llengua. Cal fer-la nostra en profunditat, assimilar-la íntimament i, a partir d'aquí, des del coneixement, recrear-la. Recrear-nos-hi. Només així, des de l'orgull legítim que ens dóna el fet de ser conscients que és la Nostra llengua, l'única que tenim, parlada des de fa més de mil anys, serem capaços d'adaptar-la als nous temps amb accent inconfusiblement propi.

Em vull centrar ara en el registre vulgar de la llengua. En aquest, sembla, de vegades, que al català li falti dinamisme i capacitat per produïr nous mots autònomament d'altres llengües. S'hi usen molts castellanismes. Segurament pel fet que les capes més pobres de la societat, principals creadors d'aquest tipus de llenguatge, en els últims 60 anys han estat, molt majoritàriament, castellanoparlants. El "nucli" del llenguatge vulgar són els insults, mots d'una gran força, on sovint es considera que resideix l'homenia d'una llengua. De vegades, els catalans -bàsicament per aquests maleïts prejudicis contra la nostra llengua inculcats des de Madriz, que o bé diuen que és de pagesos, o bé que és fluixa, poc “potent”-, no ens atrevim a usar insults o mots pejoratius tradicionals.

Des d’aquí en vull recordar alguns: tanoca, enze, talòs, torrecollons, torrecastanyes, xitxarel.lo, ase, bord, bordegàs, barjaula, tita-fluixa, bocamoll, pixamandúrries, perepunyetes, sòmines, babau, barrut, capsigrany, botifler, pelacanyes, tabalot, tastaolletes, escalfabraguetes, brètol, mesell, baliga-balaga (aquí podeu trobar-los tots). Tot recopilant informació per fer el post, m’han informat de l’existència d’un cantant, Estanislau Verdet, que té una cançó que és una enumeració d’insults catalans(la podeu escoltar a la seva web). Té també un blog, de to humorístic, on es dedica a jugar amb el llenguatge.

Personalment, també volia fer la meva aportació a la riquesa i salut de la llengua, proposant alguns insults amb arrel lèxica i/o fonètica catalana: esclafa-putxinel.lis (el que espatlla la festa als nens), enganya-sardines (pescador), esclofoll, espitx, barjot, borgassell, clàpol (el que es clapa per tot arreu, també “gandul”), cullerot (ase, poc intel.ligent), torrebous, escaldacabres, cul-de-trons (el que es tira pets per tot arreu), mitja-bandera (espanyolista), cap-de-fony, cremallot, bigó, camellissa (prostituta), bòfol, cardabitlles, trescamarcells, ensibornafigues (el que enganya a les dones), blòquil (el que fa blocs). (Us invito a proposar-ne de nous, si voleu).

Animo a tothom a fer ús dels insults de la nostra llengua amb total desimboltura. Exercitem-los, fem-los nostres, alliberem-nos!!

Ernest Maragall, o el desig irrefrenable d'acabar amb Catalunya

Ahir, després de l’alegria i el petit triomf per la nostra llengua que va suposar que ja es pugui posar en català la interfície del Blogger -plataforma sobre la qual es fan tots els blocs amb l'adreça "blogspot"-, Ernest Maragall, conseller d'Educació, va tornar a embestir contra aquest idioma. Com que no devia quedar content amb que el govern central no imposés, directament, la tercera hora de castellà, i al final tot quedés en que s'aplicarà si cada centre ho vol, i si el seu Departament ho veu bé -sent com és l'"hermanito", segur que ho veurà bé sempre-, doncs ara ha tornat amb noves propostes, que s'ha empescat ell tot sol -sense el recolzament logístic de Madriz-, per acabar amb el català.

En Maragall ha anat a Finlàndia amb en Cadot i, després d'una visita a la televisió finlandesa, quelcom s'ha il.luminat dins seu i ho ha vist clar -la manera de fotre Catalunya-: Cal importar el model televisiu finlandès, país trilingüe, i incorporar-lo a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Perquè naltros, Catalunya, també hem de ser un país trilingüe. I és igual si, en aquest camí cap al trilingüisme, sacrifiquem una de les tres llengües i ens quedem només amb dues -castellà i anglès-, perquè clar, cal considerar que els nens d'Olot, aquests pagesots, no-sa-ben-par-lar-cas-te-llà -así como te lo digo, oye, chica-, i això, és vergonyós: ens fa quedar malament a Madriz i, per tant, mereix un càstig (que quedi clar que és mentida que algun nen no sàpiga parlar castellà a Catalunya: Maragall menteix en nom de l'Amo, el que ens dona una idea de la seva nul.la dignitat)

Maragall, que no en té prou amb espanyolitzar tant com pot tot el que depèn del seu Departament, proposarà que les televisions públiques catalanes -que depenen del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació-, emetin pel.lícules i sèries en versió original subtitolada en català. Què passaria si es fes això? Doncs que, com que la gent està habituada –a diferència de Finlàndia- a veure-les en versió doblada, doncs majoritàriament no les miraria, simplement. Miraria pel.lícules i sèries d'altres canals -espanyols-, que sí que seguirien estant doblats. Per tant, si els immigrants, vells i nous, ja miren poc la televisió en català, veurien encara reduïdes les seves opcions per fer-ho. I els catalanoparlants, ens quedaríem sense pel.lícules i sèries en la nostra llengua.

Només es podria plantejar l'aplicació de la proposta d'en Maragall, si TOTES les altres televisions, públiques i privades, fessin el mateix. Però si només ho fa la CCRTV, l'únic que passarà és que, l'eina més potent per donar a conèixer i prestigiar la nostra llengua, essencial precisament ara, en un moment en què arriba una quantitat ingent d'immigrants, reduïra la seva audiència -encara més- en favor de les televisions estatals. Tinc pocs dubtes, també, que si el "tete" proposa això, és amb l'obscur desig, d'ampliar el nombre de pel.lícules en castellà que es passen per la televisió catalana: amb aquestes, no caldrà ni posar-hi subtítols! A més, aquesta mesura podria donar peu, amb l’excusa de millorar el coneixement de l’anglès, a anar reduïnt la producció pròpia –actualment bastant majoritària, diria-, en català, en favor de més pel.lícules, sèries i programes estrangers.

Tot això, en definitiva, només seria acceptable si la CCRTV dediqués un canal a part de TV3 i el 33, per a aquests menesters. O sigui, si fes un canal només amb pel.lícules i sèries subtitolades, amb la finalitat de potenciar el coneixement, especialment de l'anglès, però també d'altres llengües. Ai, però, què dic, si aquest canal ja existeix!: és el canal 300, que es pot veure amb la Televisió Digital Terrestre (TDT). Els programes hi apareixen, per defecte, en versió original subtitolada. És més, amb la TDT, tothom, en principi, pot i/o podrà veure totes les pel.lícules, sèries i programes, en la versió original, i amb subtítols. A què ve, doncs, aquest exabrupte de Maragall? Doncs ve a intentar acabar amb el model de televisió pública en català que tenim actualment.

Només volia afegir, que el conseller de la Vicepresidència Cadot, ha dit que la proposta de Maragall li semblava bé (¿???????????????????????), sempre que s’apliqués també a TVE. I a totes les cadenes privades, que tenen la major part de l’audiència ja ara? Carod hauria de deixar ja això de la política, ja ha perdut el nord i hi ha el perill que destrueixi el poc que ja està fet a Catalunya.

És una vergonya que gent com Ernest Maragall governi Catalunya. Gent amb l'única obsessió d'acabar amb el poc prestigi que té el català, amb el poc autogovern que tenim. Amb Catalunya, en definitiva. Gent curulla de malaltís autoodi. I és de psiquiàtric que algú que es diu catalanista, com Carod-Rovira, els doni suport.

PD: en David Rodríguez, m'ha fet adonar, a més, que ja fa... 20 anys! Que existeix un sistema dual a la televisió analògica, que semblava una mica oblidat, i del que, avui mateix, n'he fet ús. Això no fa més que corroborar, que el que pretenen Maragall i companyia amb aquesta "proposta", no és potenciar l'anglès, sinó acabar amb el model actual de televisió pública en català.

Collons de recollons!!

Veient les declaracions i els comentaris dels nostres polítics sobre la Fira del Llibre de Frankurt, m'ha vingut al cap com un llampec, lluminosa i imparable, la tan nostrada expressió: "collons de recollons de recontracollons, és que no hi ha, al nostre país, cap polític que tingui (els collons!) de parlar clar i dir les coses pel seu nom??". I és que tan difícil és dir (treguin els amables lectors els "collons" que hi hagi pel mig): "El collons de literatura catalana, senyors, és la que s'escriu en català. Literatura catalana no és sinònim de "literatura que s'escriu a Catalunya" -cosa que ja hagués tancat bona part de la polèmica sobre si havien de venir els escriptors en castellà de Catalunya, etc-, sinó de "la que s'escriu a tots els territoris de parla catalana, en llen-gua ca-ta-la-na""

Ja no demano que diguin que la cultura catalana, en general, és la que es fa -o es "pensa"- en català, entroncada amb la tradició multisecular de la gent de parla catalana. Encara que evidentment és així, ja sé que, els organitzadors de les activitats de la cultura catalana a la Fira -encapçalats per la Conselleria de Cultura-, van acordar, fent una concessió a l'espanyolisme del PSC, considerar cultura catalana tota la que es feia a Catalunya. La qual cosa és absurda i contradictòria, i feia difícilment defensable, i comprensible, que la literatura fos només l'escrita en la nostra llengua, a tots els territoris on és pròpia. Mal fet, molt mal fet -típic nyap de la "política tripartit"-, l'embolic ja estava servit. Però tot i així, es va acordar clarament que la literatura catalana era només la que es feia en català.

Però... el senyor Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull -al programa de debat Geometria Variable, a La 2, el passat dijous-, davant dels atacs d'Àlex Salmon -director d'El Mundo a Catalunya-, que deia que el que havia passat -que només anaven escriptors en català a Frankfurt- era molt greu per Catalunya, i que, en resum, s'acostava la fi del món conegut perquè Catalunya no llepava prou fort allò que no sona a Spaña. Bargalló, com deia, li responia així: "jo n'estic fart i cansat, de sentir aquest discurs (...) hauríem d'estar parlant del programa d'actes (...) en quant als actes de la cultura catalana, hem convidat músics de flamenc (...) em vaig posar en contacte amb deu escriptors en llengua castellana (??????), que van declinar l'oferiment de venir".

I així estava l'home tota l'estona, marejant la perdiu. Donat que ja s'han baixat els pantalons amb el tema de la cultura, tan difícil era tallar qualsevol intent de polèmica sobre la literatura, parlant clar i català: "senyor Salmón, literatura catalana és la que es fa en català, a tots els territoris de llengua catalana, no només a Catalunya..., etc., etc." Perquè, perquè, perquè els nostres polítics no diuen les coses pel seu nom? I més quan són tan simples i lògiques? Si no deixem clares les coses bàsiques, com què és ser català, la cultura catalana, etc., etc., com hem de construïr-hi un país, a sobre?? Sobre els equívocs i les mitges tintes, no es construeix res.

Reconec, però, que el fet que, finalment, no hi vagin autors en castellà, és un triomf pel catalanisme -és un acte de normalitat cultural i nacional. Però ha passat després de massa concessions, massa polèmiques, massa atacs. I, sobretot, després de veure que el nostre govern, no té una opinió clara sobre què és la cultura i la literatura pròpia del seu país, i/o no sap expressar ni defensar clarament quina és la seva postura. El catalanisme, tot, cal que es replantegi, i defineixi clarament, què és Catalunya, el ser català, la cultura catalana, etc. Si no tenim clar què és tot això -a més d'altres efectes perniciosos-, mai hi podrem incloure la massa ingent d'immigrants que tenim a casa nostra.

Notícies -tristes?- del Nord

No vull deprimir a ningú, però constato que aquests són els resultats del catalanisme a la primera volta de les eleccions legislatives franceses a la Catalunya Nord: un 1,45% dels vots (2798) entre els tres partits catalanistes que han concorregut en aquests comicis. ERC (424 vots), Unitat Catalana (UC) (576 vots) -que només es presentaven a una de les quatre circumsripcions en què França ha dividit el territori-, i CDC (1798 vots, un 0,93% del total), que es presentava a tot el territori. ERC i CDC era el primer cop que concorrien a unes legislatives franceses. En el cas de Convergència, després d'absorvir el Bloc Català, partit catalanista tradicional a la zona. L'únic partit catalanista adscrit només a la Catalunya Nord que resta és ara l'històric UC, i suposo que serà absorvit, en un futur, per algun dels dos "grans" catalans.

A les eleccions municipals, sembla que el catalanisme treu més vots, i fins i tot, hi ha dos regidors d'UC a l'ajuntament de Perpinyà -entre ells, la carismàtica Virginie Barre, candidata a les legilsatives-, i diversos alcaldes catalanistes. Bé, en tot cas, el sentiment nacional -català-, està molt malament per allà a dalt, cosa notòria des de fa molt de temps. De tots els territoris de parla catalana, la Catalunya Nord -o Pyrenées Orientales, com li'n diuen els francesos, per posar-li un nom que no recordi gens el que és-, és on el català està més minoritzat, més fins i tot que a l'Alguer, segons les dades de les últimes enquestes lingüístiques (gencat). Només el parla el 37% de la població, i només el 6,2% el té com a primera llengua (el 4% també junt amb el francès) (2004).

Si ens fixem en les llistes electorals, però, s'observa com la gran majoria dels cognoms dels candidats són catalans. I ben segur que bastants d'ells parlen el català, com ho fa François Calvet, un dels candidats per la Union pour un Mouvement Populaire (UMP, la coalició de Sarkozy, que ha estat la més votada en les quatre circumscripcions), i com ho fan polítics rellevants com l'alcalde de Perpinyà, Joan Pau Alduy. Però el catalanisme, no penetra gaire ni entre els ciutadans arrelats. A pesar d'això, avui dia hi ha un moviment per revifar la llengua catalana i per recuperar els signes d'identitat. Quasi la meitat de la població (44%, gencat), vol que els seus fills aprenguin el català, que, poc a poc, es va introduïnt en l'ensenyament. Hi ha una xarxa d'escoles bressol (La Bressola, Arrels) que fan ensenyament bilingüe català-francès, i a bona part de centres de preescolar i primària i, cada cop més, de secundària, es fan assignatures de català.

Cap a finals dels anys quaranta, els nordcatalans, que fins llavors havien conservat el català com a llengua familiar i principal llengua vehicular -a pesar de la prohibició del seu ús públic des del 1700-, van deixar de parlar-lo als fills de forma massiva. Hi han diverses hipòtesis de perquè es va donar aquest fet tant sobtadament, després de segles mantenint la llengua. Però crec que la més plausible és el que li va comentar un senyor rossellonès a un familiar meu fa temps: que els nordcatalans es van passar al francès per no ser vistos com a traïdors per la resta de francesos després de la segona guerra mundial. Sí, efectivament, quan l'exèrcit francès -gràcies al triomf dels nord-americans-, va tornar a prendre el control del país després del nazisme, va buscar i executà tots aquells acusats de col.laboracionistes.

Els nordcatalans, pel que es veu, van acceptar el nou règim sense grans escarafalls. D’un règim opressor i que imposava la seva llengua, lleis i govern a un altre, pels nostres compatriotes no hi havia gaires diferències, i per tant, es van adaptar fàcilment a la nova dictadura alemanya. Que jo sàpiga, no van ser col.laboracionistes, o almenys no amb cap organització catalanista. Els que sí que van col.laborar amb els nazis, van ser un sector de bretonistes –o això diuen els francesos. França, quan va reprendre el control, ho va aprofitar per destruïr tot el que va poder del moviment nacional bretó. Els catalans, en vistes de que França aprofitava l’avinentesa per atacar els nacionalismes interns, i sabent que, el parlar una altra llengua, els convertia, a ulls dels francesos, en extrangers, i, per tant, més sospitosos, van tallar la transmissió intergeneracional del seu idioma d’un any a l’altre –cap allà el 1946-48.

A la Catalunya Nord, però, hi ha un moviment que lluita aferrissadament per conservar la pròpia catalanitat i la del país. Fins i tot hi ha autors, com Joan-Lluís Lluís, que han aconseguit acabar totalment amb el seu complex d’inferioritat com a catalans. Molt recomanable el llibre d’aquest Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), en què descriu, amb tota la cruesa, el genocidi cultural al qual han estat sotmesos els catalans per part de l’Estat francès. Esperem que els nostres germans del nord trobin la manera de canviar el sentit dels esdeveniments o, almenys, de seguir sent amb orgull.

Adéu Caprabo, hola Bonpreu (el català no serà llengua habitual en el consum si no ho exigim com a consumidors)

Fa anys que jo i la meva família fem les compres al Caprabo. Recordo que fa temps, quan començava a ser una empresa amb gran implantació, Caprabo ens va sorprendre agradablement a molts perquè va ser el primer supermercat -o la primera empresa de compra massiva en general- que etiquetava els seus productes en català (cap allà el 1992). Des de llavors, per mi Caprabo sempre ha estat un exemple d'empresa que respecta la nostra llengua i etiqueta en ella. Després em vaig anar assabentant que d'altres supermercats, com Bonpreu o Condis, també etiquetaven en català. Crec, però, que aquestes cadenes es van expandir posteriorment a Caprabo, i que, per tant, aquest últim va ser el pioner en l'etiquetatge dels productes de marca blanca en català.

Quina no ha estat la meva decepció, quan al llarg dels darrers mesos, he anat descobrint que, al meu Caprabo habitual (a Gràcia), més i més productes que fins llavors havien estat etiquetats en català, passaven a estar en castellà. El que abans era una safata de "Lloms de porc" ara ho era de "Lomos de cerdo", i el que abans eren "Iogurs" ara eren "Iogures". Evidentment no he fet un estudi sobre el tema, però tinc la sensació que Caprabo està afegint bastants nous productes a la seva oferta de marca blanca, i tots ells són etiquetats directament en castellà. Només alguns "clàssics" de marca blanca de Caprabo, tradicionalment en català, ho segueixen sent, com potser la llet i l'oli. Últimament, fins i tot la revista mensual que publiquen, "Sabor" crec que es diu, ha passat d'estar en català a estar en castellà -o almenys en l'última ocasió que vaig anar-hi a comprar me la van entregar en castellà.

De fet, encara que la meva percepció era que tots els productes de marca blanca de Caprabo eren en català, segons un estudi (2004) de la Plataforma per la Llengua sobre la llengua d'etiquetatge d'aquests productes en els supermercats , ja llavors aquests només representaven el 42% de la oferta. Em sap greu per Caprabo, ja que aquest era el súper al que li tenia més "apreci", el primer que vaig conèixer, i que sempre havia estat associat per mi a un respecte inusual a la nostra llengua. Al principi del boom de les cadenes de supermercats, quan era adolescent, Caprabo representava per mi la Catalunya del futur.

Potser Caprabo ha contractat un director de màrqueting, carregat de màsters i espanyol-castellà, que ha considerat que l'adaptar-se a la llengua de Catalunya no aportava cap benefici a l'empresa -aquest director de màrqueting podria dir-se Rafael Peces Fernández, com és el cas. I potser el director d'operacions ha vist que això d'etiquetar els productes en català només per a Catalunya -o potser els Països Catalans?-, suposava un cost addicional de desenes de milers d'euros l'any i, total, si no aportava cap benefici, doncs ens el podíem estalviar, i potser ha pensat que, mira, encara m'emportaré alguna medalleta per la reducció de costos.

Molt bé doncs savis, aquí teniu un client menys. Un client que es gasta uns 150 euros cada dues setmanes al supermercat. I que intentarà convèncer a tothom que pugui, des d’aquest blog o parlant, a familiars, amics i coneguts, que canvïin el Caprabo, si és que hi compraven, pel Bonpreu, Condis, Sorli-Discau o fins Eroski, supermercats que sí que respecten la nostra llengua i ho etiqueten tot, o quasi tot, en català (segons l’esmentat estudi). I espero que altres fagin com jo, i que Caprabo acabi perdent centenars de milers, o fins milions d’euros de vendes al mes, i que s’adoni que sí, que etiquetar en català és no ja un valor afegit, sinó en aquest cas, una característica associada de manera instintiva a la marca Caprabo. I que estalviar-se unes desenes de milers d’euros no compensa perdre un dels punts forts de la marca a Catalunya. Però de moment ja s’ho faran, i abans que el català desaparegui dels lineals de Caprabo, o que quedi reduït a dos o tres productes per acontentar els tontos, jo i la meva família ens n’acomiadem, i a partir d’ara entregarem els nostres 300 euros al mes al Bonpreu, que és l’establiment dels que he esmentat que tenim més a prop.

No parlar sempre en català a la gent castellanoparlant és de mala educació

La manera més efectiva que té un ciutadà català per contribuïr a construïr una societat respectuosa i integradora, al manteniment de la pròpia llengua i nació, a la seva sobirania, i en definitiva a construïr un món millor, més just i lliure, des del nostre racó del globus, és parlant sempre, i amb tothom, en català. Per descomptat sempre educada i respectuosament. I si algú s'enfada és el seu problema: és un maleducat i/o algú amb prejudicis negatius cap als catalans i/o algú amb mentalitat totalitària: que s'en vagi a prendre vent.

Perquè és important parlar sempre, amb tothom, en català?:

1-Perquè parlar en català al país dels catalans, Catalunya, és la cosa més lògica i natural del món.

2-Perquè som catalans, i un ha de ser modest i sentir-se orgullòs del poc, o molt que Déu li ha donat, i a nosaltres ens ha donat, entre altres coses, ser catalans, i per tant ens hem de sentir orgullosos de ser-ho. I en conseqüència, no hem de deixar que ningú ens digui que una altra llengua és més important que la nostra, perquè la parlen xilions de persones o el que sigui (com per exemple el castellà). Totes les llengües són igual d'importants, però per a cadascú la seva és la més important, i la nostra és la catalana. Per tant l'hem de respectar com ens respectem a nosaltres mateixos, i fer-la respectar com ens fem respectar. Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà.

3-Perquè volem que tots els immigrants, i els fills d'aquests que encara no s'han integrat, s'integrin a Catalunya, a la nostra cultura i llengua. Perquè som una societat oberta, i no volem marginar ningú que vulgui viure al nostre país, ni volem que es creïn guetos. Quan li parlem en castellà a un castellanoparlant o a un nouvingut que usa habitualment aquesta llengua:

a-Li estem dient que la llengua d'aquí és la castellana. Per tant li amaguem que la llengua pròpia del país és la catalana, i l'allunyem de la possibilitat d'integrar-se realment al nostre país: l'estem marginant.

b-Ens estem faltant el respecte a nosaltres mateixos, i estem sent un exemple que la propaganda espanyola respecte a la superioritat del castellà, ha estat un èxit. Som l'exemple viu que les actituds de dominació i imposició són exitoses, i per tant estem potenciant-les i contribuïnt a un món pitjor.

En definitiva, i parafrasejant aquella frase tan sentida, paradigma de l'autoodi, de que "parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació", afirmo que "no parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació". És de mala educació perquè denota una actitud poc digna, de claudicació davant la imposició més barroera, perquè denota poca estima per la pròpia cultura i llengua, cosa que no deixa de formar part de l'autoestima, i perquè, amb aquesta actitud, es margina als immigrants a seguir sent extrangers eternament al nostre país.


P.D.: evidentment hi ha excepcions que justifiquen no parlar en català:

-Quan ens trobem amb un turista que no l'entèn.

-Quan ets empleat d'una empresa i has de tractar amb clients, en pro d'un millor servei cal parlar la llengua del client sempre que es conegui (castellà, anglès, francès, alemany, etc.)

-Quan ens trobem amb empleats d'atenció al públic acabats d'arribar: amb aquests el que es pot fer és dir les coses en català, esperar un moment a veure si ho ha entès, i si no ho ha fet traduïr-li al castellà. I la nova demanda tornar a fer-li primer en català, etc.