Anàlisi de les eleccions (tenir o no tenir mitjans de comunicació de masses. Aquesta pot ser la gran diferència)

Espanya, el poder espanyol, el que s'adscriu al PSOE o al PP, ha fet un esforç extraordinari, en aquesta darrera campanya, perquè només siguin visibles aquests dos partits. Perquè els ciutadans percebin que la realitat és PSOE i PP, i, més enllà, només hi ha un buit innominat. Aquest esforç és part d'un projecte a llarg termini: eliminar, al màxim possible, la presència de partits petits al parlament espanyol, que restin diputats i condicionin l'acció de govern a nivell estatal dels dos grans. Les cúpules de poder espanyoles busquen la uniformització a nivell polític, tal i com ho fan també a nivell cultural, lingüístic i administratiu. Això, convé tant als dos grans partits, com a aquestes cúpules, en el sentit que la governabilitat d'Espanya deixa d'estar condicionada per partits nacionalistes, o sense la seva mateixa visió d'una Espanya uniforme i ultracentralitzada.

En aquestes eleccions, doncs, PP i PSOE han fet un bon avenç en la uniformització d'Espanya. Entre els dos, han augmentat 10 diputats respecte a les eleccions de 2004. Catalunya, en aquestes eleccions, ha caigut de ple en el joc de les cúpules de poder madrilenyes. Era de preveure que els partits catalanistes, CiU i ERC, no assolissin, en conjunt, el nombre de vots que van aconseguir en les anteriors estatals, ja que els projectes que presentaven eren de poc engrescadors a completament decepcionants. Ara, potser no ho era tant que el PSC-PSOE, després de la retallada de l'Estatut per part del PSOE al congrés, després de posar-se en evidència que tenim unes infraestructures molt lluny de ser òptimes, i que l'Estat no hi destina ni el mínim necessari perquè funcionin sense problemes, després de les ingerències del govern espanyol en àmbits competencials de Catalunya (llei dependència, tercera hora, etc.), després de fer-se evident el dèficit fiscal demencial de Catalunya amb Espanya, i que aquesta no en vulgui donar les dades, després de veure que el Prat s'està convertint en una nova terminal de Barajas per a vols de poca monta, després que Zapatero ens ha pres el pèl amb mil promeses incomplertes.

Després que, en definitiva, Espanya -el PSOE, que és el partit que ha governat Espanya-, ens margini -i ens robi-, no ens respecti i se'ns rigui a la cara de les nostres demandes i aspiracions, potser no era tant de preveure que el PSC fos l'únic partit que augmentés en nombre de vots respecte a fa quatre anys. Això té, al meu parer, tres explicacions:

1-A Catalunya hi ha molts ciutadans que se senten espanyols, simplement, i no són conscients, o no els interessa, o ja els està bé fins i tot, la injustícia que pateix Catalunya. Aquests són el gruix dels votants del PSC. Voten molt més a les eleccions al parlament espanyol que a les altres.

2-Els ciutadans de Catalunya, en general tenen poc esperit crític, i poca cultura política. Les seves opinions són fàcilment modelables pels missatges que llancen els mitjans de comunicació de masses al servei de certes cúpules de poder.

3-Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i especialment els seus informatius, estan controlats per gent favorable al PSC, i per tant de mentalitat espanyolista. Els noticiaris públics catalans, que en els darrers quatre anys s'han anat tornant cada vegada més tendenciosos a favor del PSC, ignorant els altres partits catalans i la política catalana en general, més llagoters amb l'acció del govern espanyol, i més hispanocèntrics en general, en la darrera precampanya -especialment- i campanya, a més de fer descarada propaganda de Zapatero-PSOE, han potenciat la imatge que, en aquestes eleccions, només s'hi estaven enfrontant PSOE i PP. TV3 ha actuat al servei de les cúpules de poder madrilenyes.

I sobre aquest tercer punt, m'agradaria fer una reflexió que considero que és clau per entendre el què ha passat, i posar les bases per a que el procés d'uniformització, no només a nivell polític, sinó a tots els nivells, no avanci, ans ho faci la construcció i la normalització nacional de Catalunya. El PSC ha tret més nombre absolut de vots que mai. Només el 1982 va treure millor resultat relatiu -el 45,8% dels vots. Aquell any, de fet, els resultats van ser quasi clavats als d'aquest: 25 escons per al PSC, 12 per a CiU, 8 per a Alianza Popular (l'actual PP), 1 per a ERC i 1 per a ICV (llavors PSUC). El catalanisme, doncs -si comptem com a tal el PSUC-, va treure 14 escons, igual que ara -si ens aventurem a comptar-hi ICV. Enmig, ha arribat a obtenir 22 escons.

I què hi havia de diferent, entre el 1982 i el 2008? Doncs una televisió pública catalana amb una visió catalanocèntrica, amb consciència de ser part essencial d'un procés de construcció nacional. El 1982, encara no existia TV3 -va nàixer el 1983-, i el 2008, està plenament en mans de l'espanyolisme -almenys els seus informatius. I hi ha molts catalans que la segueixen mirant, i la segueixen considerant la televisió nacional de Catalunya, la "seva". Quan en realitat, ara mateix, és la televisió "regional" de Catalunya. El catalanisme ha de recuperar el control dels informatius de la CCRTV. Aquest és un punt clau per a continuar el procés de construcció nacional, augmentar la seva base electoral, i preparar el camí cap a l'emancipació total com a poble.

Tanmateix, fins i tot considerant la incidència dels mitjans de comunicació, i que en unes eleccions espanyoles, els partits d'obediència espanyola sempre treuen més vots, sorprèn que el PSC hagi pogut obtenir tals resultats. Sobretot perquè el PSOE no ha presentat cap gran projecte, ni per a Catalunya ni per a Espanya. En Zapatero és un mediocre amb poc carisma i la Chacón és una nina autòmata de Famosa. El seu únic argument ha estat "si no em votes a mi hi haurà el PP". Però, que no es dona sempre, aquesta circumstància?? Que no hi és sempre, el PP, cada quatre anys, en cada elecció?? El 1982, s'iniciava la democràcia, i el PSOE tenia un líder amb carisma, Felipe González. El 2008 només ofereix mediocritat, i especialment a Catalunya. I tot i així, ha tret el millor resultat absolut de la història. Al final, l'única explicació plausible que em ve al cap per al que ha passat és la del segon punt: que el ciutadà català és poc crític amb els missatges que llença el poder, i té poca cultura política. (Però, que no ho enteneu, catalans, que per a Catalunya és exactament igual PSOE que PP, PP que PSOE, l'Espanya negra que l'Espanya blanca?? Tant l'un com l'altre volen el mateix per a Catalunya: la seva inexistència).

En quant als resultats de CiU i ERC, crec que eren molt més esperables que els del PSC. Més enllà que no controlin els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa no els és en absolut favorable, no presentaven, ni l'un ni l'altre, projectes atractius ni engrescadors. Entre ambdós, han perdut 410.000 votants respecte a fa quatre anys. CiU, tanmateix, ha mantingut les seves posicions, la qual cosa la pot fer decisiva per a la governabilitat d'Espanya. Si és així, esperem que en tregui rèdits positius per a Catalunya. El fet que no hagi augmentat en nombre de vots, ni tret el nombre de diputats que tenia abans del 2004, farà que vegi la necessitat de crear i/o millorar el seu projecte estratègic per a Catalunya, per tal d'engrescar-hi la massa catalanista que ara, i en anteriors ocasions, l'ha anat abandonant.

ERC s'ha enfonsat, tal i com era desitjable -com comentava en un post anterior. Esperem que això desemboqui en un canvi de l'actual direcció. De moment, Carod i Puigcercós ens estan oferint un espectacle circense per veure qui es queda amb la direcció del partit. No hauria de ser cap dels dos, sinó Carretero, o algú que tingui per objectiu canviar l'estratègia de recolzament al PSC. Al final, el que seria més desitjable, és que CiU i ERC veiessin que no tenen altra opció que comptar l'un amb l'altre, si pretenen governar Catalunya.

L'escenari ideal després del 9-M.

No ens enganyem. Aquestes properes legislatives espanyoles són les eleccions que Catalunya afronta amb pitjors perspectives dels últims temps -des dels inicis de la democràcia, abans de l'hegemonia del projecte CiU-Pujol, potser? El catalanisme no té cap objectiu rellevant que il.lusioni i unifiqui, no ofereix cap projecte que engresqui, tenim un partit d'obediència espanyola ficat fins al moll de l'ós de l'esfera pública catalana, que es dedica a erosionar el poc autogovern que tenim i a narcotitzar nacionalment la població, gràcies a un partit que s'autoanomena sobiranista -o independentista. Tots els mitjans de comunicació rellevants, els catalans inclosos, transmeten la idea que, en aquestes eleccions, només hi pugnen els dos grans partits espanyols. Sembla que el catalanisme hagi de desaparèixer, ofegat, ignorat, marginat, i incapaç d'adaptar-se als nous temps i fer-se creïble. No hi ha èpica, no hi ha res.

Però com diu la dita, al mal temps, cal posar-hi bona cara. I d'aquestes eleccions, sense grandesa ni passió, cal esperar de treure'n el major profit possible. Faré un humil exercici de prospectiva, tenint en compte la percepció -individual- del capteniment que pensen tenir el proper dia 9 els catalans de tendència catalanista, i el que diuen les enquestes, com la darrera de Tele 5, o la d'Antena 3. Primerament, es pot assegurar que el catalanisme no actuarà unitàriament. Vull dir, no hi haurà ni una abstenció, o vot en blanc, massius, amb l'objectiu de reduir el suport electoral, i fer replantejar les seves estratègies polítiques als partits catalanistes -CiU i ERC. Ni tampoc sembla que hi hagi d'haver una mobilització massiva per a votar cap partit. En cas que hi fos, en principi seria per a votar CiU -aquesta era la meva opció-, amb l'objectiu de que sigui necessari per a governar a Madrid, i per a atacar el PSC i el tripartit.

Sembla ser que, en general, els votants habituals de CiU tornaran a votar-la. I també que hi ha certs sectors del catalanisme, que voten habitualment algun partit, que clarament pensen abstenir-se o votar en blanc -aquesta postura és la majoritària, sembla, entre els blocaires. ERC sembla que sofrirà una davallada més forta que CiU en el seu suport electoral. En definitiva, tenint en compte com estan les coses, i que cal treure el major profit de les circumstàncies, els millors resultats per a Catalunya serien: CiU 9-12 escons, i ERC 3 escons, dins un context en el qual cap dels dos grans partits espanyols tingués majoria absoluta, i CiU fos necessària per a governar.

Caldria que CiU obtingués una representació semblant a la que té, però potser -i considerant que a Catalunya hi haurà un nivell d'abstenció més elevat que en les darreres eleccions legislatives-, amb un nombre absolut de vots inferior que en l'anterior ocasió. Així, CiU tindria força suficient per a ser un partit decisiu per a formar govern, i per tant, podria pressionar en favor de Catalunya i, en principi, en contra del tripartit i el poder omnímode del PSC -el principal mal que pateix Catalunya. A més, significaria que el catalanisme, li dóna crèdit en el seu projecte de la Casa Gran del catalanisme, però que, al mateix temps, no està plenament convençut ni engrescat amb ell, i per tant, CiU no es podrà acomodar, i encara s'haurà d'esforçar per a crear un projecte atractiu i creïble.

I finalment, 3 escons per a ERC, seria el resultat a partir del qual es desencadenaria, quasi amb total seguretat, un canvi en la direcció del partit. I per tant, en l'estratègia de suport al PSC, la qual cosa desembocaria, hipotèticament i en el curt termini, en el desmantellament del govern tripartit a la Generalitat, o sigui, en la fi del nociu poder total que el PSC té en l'àmbit públic català. Si ERC obtingués 4 escons, també podria passar tot això, però ja no ho veig tant clar: diria que ERC ha de sofrir una autèntica desfeta, si pot ser que la torni a situar als nivells d'abans del seu "esclat independentista". Ho sento, però ha de fer un pas enrere per tal de poder-ne fer un altre de molt més gran endavant.

Aquests resultats, s'arrodonirien si el PP no es convertís en la 2a força política més votada. Tenint en compte tots els partits, els resultats podrien anar així: PSC-PSOE, 20 escons, CiU, 12 escons, PP, 10 escons, ERC, 3 escons, i ICV, 2 escons.

No ens acaba de satisfer cap opció? Doncs almenys fem feina: Votem massivament a CiU i enfonsarem el PSC.

Catalunya es troba en un moment difícil. El projecte catalanista moderat de Ciu, que va ocupar la Generalitat durant dues dècades, va entrar fa anys en una via morta. Una part de Catalunya reclamava més. Més autogovern, més autocentrament. Molts, ja n'estaven farts d'Espanya, i aspiraven, simplement -potser massa simplement- a l'independència total. Era un desig, un sentiment, més que quelcom molt reflexionat. ERC semblava que podia ser el partit adequat per satisfer aquestes ambicions. Però, quan va augmentar la seva influència, per raons d'estratègia, va otorgar el control de la Generalitat a un partit d'obediència espanyola, o sigui, espanyolista. Un partit que ja controlava quasi tota la resta d'administracions públiques rellevants de Catalunya, gràcies al vot de sentiment nacional espanyol. Sentiment que l'esmentat partit ha perpetuat a tot arreu on ha pogut, aïllant els ciutadans provinents de la immigració espanyola de la realitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya. El PSC. Una organització que, ara, ho domina quasi tot a Catalunya.

Espanya, el poder espanyol, des de sempre ha tingut per objectiu, en relació a Catalunya, obtenir el govern total sobre aquesta -per tal que sigui una simple província més que recolzi un model d'Estat ultracentralista- i l'assimilació cultural i lingüística a favor del castellà. El PSC és un partit que representa el poder espanyol. El poder omnímode que té el PSC a casa nostra, per tant, és un perill per a la nostra subsistència com a poble a mig o llarg termini. La prioritat de tot catalanista, de tot català conscient, ha de ser assetjar aquest poder, amb l'objectiu d'enfonsar-lo. I al mateix temps, posar les bases, perquè en el futur cap partit d'obediència espanyola torni a dominar políticament Catalunya. D'aquesta manera, els catalans tindrem a ratlla el major perill de desaparició, empobriment i provincialització que representa que el poder espanyol treballi des de dins de les nostres institucions, i estarem en una situació òptima per a la nostra subsistència com a poble i el nostre creixement a tots els nivells -nacional, econòmic, cultural, lingüístic, etc.

Molts catalans, estan desencisats amb l'oferta política catalanista actual. Sembla que, una bona part, pensen abstenir-se. O bé votar en blanc. A tots ells, a tots vosaltres, us demano que us ho penseu bé. Per una banda, una disminució dels escons catalanistes al parlament espanyol, faria repensar als nostres partits sendes estratègies?? O bé només serviria per refermar i augmentar el poder del PSC al nostre país, especialment si les formacions catalanistes no són necessàries per a formar govern -una situació que ens faria passar una legislatura espanyola deplorable per a Catalunya-? I més encara, si el PP també augmenta els seus escons, com és previsible -i cap la possibilitat, fins i tot, que en tregui més que CiU-, això donaria peu a l'espanyolisme a pensar que el catalanisme ja és cosa del passat, i d'anar a sac contra Catalunya. Clar que això, podria despertar consciències. Però pensar que aquesta situació, a través de colpir les ments, podria acabar sent positiva per a Catalunya, és com a mínim arriscat...

Per l'altra banda, la prioritat, ara, a Catalunya, és destituir el PSC de la seva posició de partit polític dominant. I si pot ser, relegar-lo per sempre, o durant molt temps, a una posició de partit secundari. Per a tal fi, aquestes properes eleccions espanyoles ens presenten tres vies. Primera, retirar, els que encara no ho hagin fet, el vot a ERC. Un fracàs estrepitós en aquestes eleccions -especialment desprès que en les darreres van treure 8 diputats-, és la millor garantia que hi haurà un relleu en la direcció del partit, i en l'estratègia de recolzament al PSC. Per tant, després de les generals pot ser que el tripartit sigui cancel.lat via ERC. Segona. Que el catalanisme voti massivament a CiU. Pel que sembla, una bona part del vot espanyolista que habitualment ha votat el PSC, també està desencisat, i previsiblement també s'abstindrà. Per tant, si el vot a CiU -principal rival del PSC a Catalunya-, augmentés, o bé es quedés igual, disminuïrien els escons aconseguits pel PSC.

Tercera, i derivada de la segona. Els escons de CiU, molt probablement, seran necessaris per a que governi, previsiblement, el PSOE. Com més en tingui, més probable serà això, i més podrà pressionar per aconseguir els seus interessos, que majoritàriament -en principi i com a partit catalanista-, coincideixen amb els de Catalunya. En Duran i Lleida -al qual des d'aquí desitjo una prompta recuperació-, pot agradar o no, però és un animal polític, hàbil i temible com a enemic. I el seu enemic és el PSC. I la prioritat de CiU, a canvi de la qual donarà el seu suport, serà que Zapatero desmantelli el tripartit.

A més, cal tenir en compte que, si tant ERC, com CiU perden igualment bastants diputats, la direcció de ERC, pot imputar la causa de la davallada del seu partit, a un difús desencís del catalanisme en general, i aconseguir no canviar res essencial al si de l'organització. Amb la qual cosa, l'oportunitat per acabar amb el tripartit i, específicament, amb el lideratge del PSC a Catalunya, que representen aquestes eleccions, s'hauria perdut. I aquest lideratge, posa en perill a cada moment el nostre minse autogovern, el nostre desenvolupament econòmic -i ens limita el benestar-, la normalització de la nostra llengua, la nostra consciència nacional, la integració dels nouvinguts i, en general, el nostre desenvolupament com a poble a tots els nivells.

Catalans, amics, lectors, féu el que cregueu més convenient. El més probable és que aquestes properes eleccions no siguin les que canviïn el rumb de la nostra història. Però si que és possible que canviïn el de la d'Espanya. I de moment, Catalunya està dins Espanya, i juga amb les seves regles. I prendre posicions al seu parlament, per tal de treure'n beneficis per al país, ha estat un dels pilars de l'estratègia dels partits catalanistes des de fa més de cent anys.

El PSC, càncer de Catalunya

El fet que caracteritza primordialment la situació del país en aquests moments, i que ho domina tot, tots els estaments més rellevants, i condiciona les idees que suren en l’ambient –les que emeten els principals mitjans de comunicació- és el poder omnímode que posseeix el PSC. Un partit d’obediència espanyola que, per tant i com a tal -d'acord amb l'objectiu del poder espanyol-castellà des que Espanya existeix-, té com a objectiu acabar amb el fet nacional català, la nostra cultura i llengua, i estendre la consciència d’espanyolitat, i la cultura i llengua espanyola-castellana.

El PSC no té més ideologia que la que es deriva de la seva espanyolitat i, especialment, de la seva condició de màquina de poder. En aquest sentit, és una organització que domina els mitjans, mètodes i tècniques de propaganda, altament adaptable si és necessari, que ha sabut crear adeptes fidels i bosses de vot captiu. Un vot, aquest darrer, potenciat a base d’allunyar els immigrants espanyols del segle XX dels autòctons, i de la cultura i llengua propis del país. Allunyant-los de la integració, en definitiva, tot patrocinant centres regionals, festes regionals cada cop més ridícules –imitacions tronades i corruptes de les originals-, i creant-los, o dilatant-los, el sentiment de viure en un tros més de l’Espanya castellanoparlant.

El PSC ha triomfat bàsicament a còpia de fer veure que Catalunya no existeix. Però tampoc podria haver arribat a aquests nivells d'èxit i influència sense el suport de molta gent que es sent nacionalment catalana. Catalans que, enganyats, es creuen de bona fe que el PSC és un partit d’”esquerres” que lluita per solucionar els problemes socials, o pels drets dels treballadors, etc, o bé catalans que renuncien a viure plena i dignament com a tals, a canvi que el Partido els doni una bona feineta i els ompli les butxaquetes -venuts i hipòcrites, ras i curt.

Els socialistes i simpatitzants, acusen sempre de sectaris tots aquells que els porten la contrària en els seus plantejaments. Això és així ja que, com tot partit que ha begut de les fonts del socialisme-comunisme –encara que ara ja no hi tingui res a veure-, és en el fons de pensament totalitari, i no accepta la dissidència. Precisament, d’allò que ells acusen a la resta, és exactament el que són. El PSC és una organització de tipus sectari, amb un poder i una extensió que ja voldria qualsevol secta a Catalunya.

Som en un moment en què l’espoli econòmic sobre Catalunya és especialment intens, ja que, com comenta Ramon Tremosa, Espanya està intentant fer de Madrid una de les ciutats més importants del món, en contra de la tendència geoeconòmica natural de la zona i de les tendències que defineixen els eixos econòmics al segle XXI (ja no basats en les ciutats, sinó en àrees geogràfiques extenses). Com aconsegueix Espanya els recursos per fer aquesta “gran Madrid” destinada -molt probablement- a un fracàs escandalós?? Doncs xuclant fins a l’última gota possible a Catalunya, i també al País Valencià i a les Illes. Per això darrerament fallen estrepitosament fins i tot les mediocres infraestructures de què disposem els catalans.

La funció del PSC, com a partit d’obediència espanyola, és silenciar aquesta injustícia econòmica, així com la injustícia nacional, cultural i lingüística que pateix Catalunya. Fer creure que a Catalunya tot va molt bé, i que el PSOE, artífex, junt amb el PP, d’aquestes injustícies, és molt bo per a Catalunya. L’objectiu del PSC és adormir-nos i, quan ho hagi aconseguit, practicar l’”eutanàsia nacional”, com va dir l’històric dirigent d’ERC Heribert Barrera.

Per tot això, el PSC és equivalent a un càncer per Catalunya. Un tumor maligne que, si es deixa assentar, o créixer, acabarà amb Catalunya: amb la nostra consciència nacional, amb la nostra cultura i llengua, i fins i tot amb el nostre benestar econòmic. Un tumor l’extirpació del qual ha de ser prioritat per a qualsevol català conscient i que vulgui viure dignament com a tal.

Perquè volen matar la gallina dels ous d'or??

Parafrasejant la famosa -ens la fiquen a tot arreu- cançó de Julieta Venegas, és probable que em mereixi -ens mereixem tots els catalans- aquests polítics que tenim, però jo no els vull. De què collons -amb perdó- ens serveix aquesta classe política??? I ja no parlo dels polítics d'un o altre partit. Parlo de tots, del conjunt. En aquest precís moment de la nostra història, Catalunya està patint, més clarament que mai, la desídia i la manca d'inversió de l'Estat. Mentre que el nostre país és el que aporta més al conjunt d'Espanya, gràcies a l'expoli, acreditat per tothom, no només per estudiosos catalans i/o catalanistes, sinó per institucions tan espanyoles com el BBVA, de què som objecte.

Ara seria un moment ideal perquè el catalanisme polític expliqués la clara connexió entre tots els problemes que patim i la injustícia que comet el poder espanyol amb nosaltres. Seria el moment de reclamar més autogovern, de fer veure la necessitat de la independència a més gent, de parlar clar, i de fer avançar el país. Però què fa el catalanisme polític?? Res.

Existeixen clars símptomes, que ens poden fer pensar que, des del poder espanyol, ja fa temps que està posat en marxa un pla per evitar que Catalunya sigui un centre econòmic rellevant: atracció de totes les seus de multinacionals a Madrid, traves al creixement internacional del Prat, traves a la connexió ferroviària amb Europa, manca d'inversió en carreteres, electricitat, i en totes les infraestructures de comunicació i energia en general -coses, totes elles, que foragiten la possible inversió extrangera a Catalunya-, i empobriment a través de l'expoli fiscal pur i dur. A més de totes les coses, sabudes o no, i que s'han pogut quantificar o no -per opacitat informativa de l'Estat-, que em deixo, que seguríssim que n'hi ha unes quantes. Dit tot això, no sona molt a diferents símptomes d'una mateixa malaltia?? Exacte, és el virus que ens inocula subreptíciament -tant com pot-, Espanya. La malaltia de la marginació en un món econòmicament globalitzat, i de l'empobriment premeditat.

Perquè ho fa, tot això, Espanya, si Catalunya és la gran subvencionadora de bona part del seu creixement i benestar??? És que no s'ha de cuidar, la gallina dels ous d'or, perquè en segueixi donant?? Doncs es veu que no. Si en algun moment s'ha potenciat aquesta gallina ponedora -Catalunya-, ara sembla que la consigna ha canviat. I que la nova estratègia és matar la gallina -enfonsar-nos. Amb quin objectiu?? Amb el que alguna crisi econòmica ens afecti especialment, i es produeixin tota mena de conflictes socials, tenint en compte que en els últims 7 o 8 anys han arribat a Catalunya 1,5 milions d'immigrants, la major part mà d'obra poc qualificada, i que presumiblement, serien els primers a quedar-se sense feina en cas de crisi?? Algú -que cregui que la hipòtesi que exposo és certa-, té alguna idea de perquè Espanya ens vol enfonsar en la misèria en el context actual??

I davant de tots aquests fets deplorables, els nostres polítics callen. I qui calla, otorga, com diuen els castellans. Possiblement, estem patint els efectes d'un pla del poder espanyol per empobrir-nos, i enriquir Madrid al seu torn, i què fa la classe política catalana?? Espera, tensa, a veure si li cau una mica més de poder. Es mira el melic. I ningú mira Catalunya. I a mi, que procuro observar-la atentament, sovint em venen esgarrifances. Però, contràriament al que diu Venegas, no puc, ni vull, dir, m'en vaig, quina llàstima però me'n vaig, m'acomiado de tu i me'n vaig. No. Em quedo, no m'agraden els polítics que tenim, ni la situació que pateix el meu país: no els vull, però em quedo, obviament.

ICV i el PP voten junts... contra el català

Continuem amb la temàtica lingüística, sobre la qual ja porto uns quants posts. No pretenc cansar a ningú, però és que alguns fets, clamen al cel, i cal explicar-los ben alt i ben fort, ja que els mitjans de comunicació tradicionals, molt en general no ho fan. Resulta que, segons informa Vilaweb, i també l'Avui -breument en un petit apartat titulat "Les claus"que no he trobat a l'edició d'Internet, i mencionat brevíssimament en aquest article de Marçal Sintes-, el propassat dimarts dia 10, en un ple de l'Ajuntament, el PSC, ICV-EUiA i el PP, van votar conjuntament en contra d'una proposta d'ERC perquè l'Ajuntament fes un Reglament d'Usos Lingüístics.

Resulta que el 80% d'ajuntaments de Catalunya ja tenen aquest Reglament, el desenvolupament del qual disposa la Llei de Política Lingüística de 1998. Caram, no calia que entrés Ciudadanos a l'Ajuntament per anar contra el català, però si tenim ICV!! Iniciativa, el partit dels grans barruts, el que té més densitat de barra per polític. Un partit, al contrari del que diu el seu nom, sense cap voluntat ni capacitat d'iniciativa política. Completament al servei del PSC -i per tant, de l'espanyolisme-, i incapaç de discrepar de l'Amo en res mínimament rellevant. Com gosaran anomenar-se catalanistes després d'això?? Doncs -ho faran- amb un gran somriure, una gran convicció i sense cap mena de vergonya!!

En aquesta línia, també vull recordar que, durant el govern bipartit amb PSC i ICV -després que es fes fora ERC del Tripartit I-, el govern espanyol, va presentar a la Generalitat l'esborrany del Decret d'Ensenyaments Mínims de l'Educació Primària -el de la tercera hora de castellà. El decret pretenia desbaratar un sistema educatiu que permet l'existència de la immersió lingüística a Catalunya. Més tard, totes les associacions del món de l'educació s'hi van oposar. A més de ser una ingerència en les competències de la Generalitat. Al govern català li va semblar perfecte, impecable, no hi va veure cap inconvenient.

Per acabar, vull recordar la darrera pijoanècdota de la pija cap d'ICV a Barcelona, Imma Mayol. Aquesta, amb motiu de la visita a Barcelona de l'exvicepresident dels Estats Units Al Gore, va fer un discurs... en castellà. Perquè -en aquest idioma i no en català, la seva llengua i pròpia de Catalunya, o en anglès, la llengua del convidat i universal-?? Suposo que perquè quedava més "fino" i per no ser "grosera", no? Bé en fi... que si algú encara es pensa que ICV és catalanista -i ja no dic el PSC, perquè la cosa està més clara-, i que no actua contra Catalunya, la seva cultura i llengua, que s'ho tregui del cap.

Ernest Maragall, o el desig irrefrenable d'acabar amb Catalunya

Ahir, després de l’alegria i el petit triomf per la nostra llengua que va suposar que ja es pugui posar en català la interfície del Blogger -plataforma sobre la qual es fan tots els blocs amb l'adreça "blogspot"-, Ernest Maragall, conseller d'Educació, va tornar a embestir contra aquest idioma. Com que no devia quedar content amb que el govern central no imposés, directament, la tercera hora de castellà, i al final tot quedés en que s'aplicarà si cada centre ho vol, i si el seu Departament ho veu bé -sent com és l'"hermanito", segur que ho veurà bé sempre-, doncs ara ha tornat amb noves propostes, que s'ha empescat ell tot sol -sense el recolzament logístic de Madriz-, per acabar amb el català.

En Maragall ha anat a Finlàndia amb en Cadot i, després d'una visita a la televisió finlandesa, quelcom s'ha il.luminat dins seu i ho ha vist clar -la manera de fotre Catalunya-: Cal importar el model televisiu finlandès, país trilingüe, i incorporar-lo a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Perquè naltros, Catalunya, també hem de ser un país trilingüe. I és igual si, en aquest camí cap al trilingüisme, sacrifiquem una de les tres llengües i ens quedem només amb dues -castellà i anglès-, perquè clar, cal considerar que els nens d'Olot, aquests pagesots, no-sa-ben-par-lar-cas-te-llà -así como te lo digo, oye, chica-, i això, és vergonyós: ens fa quedar malament a Madriz i, per tant, mereix un càstig (que quedi clar que és mentida que algun nen no sàpiga parlar castellà a Catalunya: Maragall menteix en nom de l'Amo, el que ens dona una idea de la seva nul.la dignitat)

Maragall, que no en té prou amb espanyolitzar tant com pot tot el que depèn del seu Departament, proposarà que les televisions públiques catalanes -que depenen del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació-, emetin pel.lícules i sèries en versió original subtitolada en català. Què passaria si es fes això? Doncs que, com que la gent està habituada –a diferència de Finlàndia- a veure-les en versió doblada, doncs majoritàriament no les miraria, simplement. Miraria pel.lícules i sèries d'altres canals -espanyols-, que sí que seguirien estant doblats. Per tant, si els immigrants, vells i nous, ja miren poc la televisió en català, veurien encara reduïdes les seves opcions per fer-ho. I els catalanoparlants, ens quedaríem sense pel.lícules i sèries en la nostra llengua.

Només es podria plantejar l'aplicació de la proposta d'en Maragall, si TOTES les altres televisions, públiques i privades, fessin el mateix. Però si només ho fa la CCRTV, l'únic que passarà és que, l'eina més potent per donar a conèixer i prestigiar la nostra llengua, essencial precisament ara, en un moment en què arriba una quantitat ingent d'immigrants, reduïra la seva audiència -encara més- en favor de les televisions estatals. Tinc pocs dubtes, també, que si el "tete" proposa això, és amb l'obscur desig, d'ampliar el nombre de pel.lícules en castellà que es passen per la televisió catalana: amb aquestes, no caldrà ni posar-hi subtítols! A més, aquesta mesura podria donar peu, amb l’excusa de millorar el coneixement de l’anglès, a anar reduïnt la producció pròpia –actualment bastant majoritària, diria-, en català, en favor de més pel.lícules, sèries i programes estrangers.

Tot això, en definitiva, només seria acceptable si la CCRTV dediqués un canal a part de TV3 i el 33, per a aquests menesters. O sigui, si fes un canal només amb pel.lícules i sèries subtitolades, amb la finalitat de potenciar el coneixement, especialment de l'anglès, però també d'altres llengües. Ai, però, què dic, si aquest canal ja existeix!: és el canal 300, que es pot veure amb la Televisió Digital Terrestre (TDT). Els programes hi apareixen, per defecte, en versió original subtitolada. És més, amb la TDT, tothom, en principi, pot i/o podrà veure totes les pel.lícules, sèries i programes, en la versió original, i amb subtítols. A què ve, doncs, aquest exabrupte de Maragall? Doncs ve a intentar acabar amb el model de televisió pública en català que tenim actualment.

Només volia afegir, que el conseller de la Vicepresidència Cadot, ha dit que la proposta de Maragall li semblava bé (¿???????????????????????), sempre que s’apliqués també a TVE. I a totes les cadenes privades, que tenen la major part de l’audiència ja ara? Carod hauria de deixar ja això de la política, ja ha perdut el nord i hi ha el perill que destrueixi el poc que ja està fet a Catalunya.

És una vergonya que gent com Ernest Maragall governi Catalunya. Gent amb l'única obsessió d'acabar amb el poc prestigi que té el català, amb el poc autogovern que tenim. Amb Catalunya, en definitiva. Gent curulla de malaltís autoodi. I és de psiquiàtric que algú que es diu catalanista, com Carod-Rovira, els doni suport.

PD: en David Rodríguez, m'ha fet adonar, a més, que ja fa... 20 anys! Que existeix un sistema dual a la televisió analògica, que semblava una mica oblidat, i del que, avui mateix, n'he fet ús. Això no fa més que corroborar, que el que pretenen Maragall i companyia amb aquesta "proposta", no és potenciar l'anglès, sinó acabar amb el model actual de televisió pública en català.

Als votants del PSC: és un partit de dretes, que no ho veieu??

Com ja he comentat en altres posts, considero que l'eix dreta-esquerra és, avui dia, obsolet per definir el posicionament dels partits polítics. Però entenc que, encara, una majoria de la societat creu en la validesa d'aquesta dialèctica. A Catalunya -segons l'estudi de la Fundació Jaume Bofill "Viabilitat i impacte d'una renda bàsica de ciutadania a Catalunya" (2005)-, un 44,1% de la població es considera d'esquerra, i un 9,1% de dreta -la resta es considera de centre (15,8%), o bé no es posiciona en aquest eix (31%). Per tant, un 53% dels ciutadans s'inclouen en alguna de les postures d'aquesta confrontació dual.

Com he postulat, el manteniment d'aquest eix, és perniciós per Catalunya, perquè fàcilment ens situa en la dialèctica política de la resta d'Espanya (PP-PSOE) i, sobretot, perquè permet a un partit espanyolista -el PSC, recolzat per bona part dels seus votants perquè el consideren d'esquerres-, dominar quasi tots els estaments del nostre país. I ser espanyolista, ho recordo, vol dir ser contrari a l'existència de la nació, cultura i llengua catalanes.

Donat tot això, si per ara no es pot fer veure a la majoria de ciutadans la falsedat de l'eix dreta-esquerra, doncs cal situar-se, de moment, en aquesta dialèctica, i fer honor a la veritat i demostrar que el PSC, de partit d'esquerres, no en té res. Cal destapar la mentida flagrant que és aquest partit. Una mentida, que no deixaria de ser una més de les moltes que produeix la política, si el PSC no fos l'Espanya unitària i centralista destruïnt, poc a poc, el nostre país des del seu interior. Cal convèncer, especialment, aquells que se senten nacionalment catalans i que voten -encara- el PSC. Ja que ells són, al cap i a la fi, els que permeten als socialistes tenir el poder que tenen arreu del territori.

Amb aquest fi, avui –és el primer cop que poso un text d’altri, i segurament ho faré escasses vegades- copiarè una part d’un article de Salvador Cardús -La sordesa del PSC- publicat el passat divendres a l’Avui, que descriu el PSC com un partit que respon molt més al que es considera que són les dretes que no les esquerres. Cardús és una de les ments més brillants, i amb una visió més clara i profunda de la situació global del país, que hi ha avui dia a Catalunya:


"El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible. Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d'aquesta incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n'hi faci retret. Diguem que es tracta d'un partit amb una enorme capacitat d'acomodació a la realitat, a l'statu quo que dèiem abans. I és un partit, en definitiva, que s'ajusta com un guant al funcionament dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més conservador de tot el mapa polític català.

PROVA CLARÍSSIMA DEL QUE DIC ÉS EL CAS DEL MODEL de desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de la xarxa d'interessos empresarials que hi van associats. Són gairebé trenta anys de manar i teixir una sòlida teranyina que pot resistir qualsevol candidat que hi presentin. I només cal veure l'entusiasme gens dissimulat de determinats sectors empresarials que es feliciten de deixar-se governar per un partit que respecta els seus interessos sense altres "collonades" patriòtiques que no siguin les espanyoles. Aquí teniu les paraules de les principals organitzacions empresarials, agraint que se'ls deixi fer negocis en pau, és a dir, que la governació garanteixi l'estabilitat per tal d'assegurar el rendiment dels seus afers, que el risc ja el posen ells. O llegiu les recents paraules del conseller d'Economia tranquil·litzant els empresaris sobre l'aplicació -és a dir, anunciant la no-aplicació- de la llei de política lingüística en qüestions d'etiquetatge.

SERIA EXTRAORDINÀRIAMENT REVELADOR saber quants milers de persones depenen directament i indirecta, a temps complet o parcial, d'aquesta màquina de manar i, en conseqüència, d'aquesta gran agència de col·locació que ofereix llocs de treball de nivell d'ingressos mitjà i alt. Rieu-vos dels "vicis" derivats dels 23 anys de governs convergents, que no van passar mai de ser un joc de criatures al costat d'aquesta "multimunicipal" del poder polític, que ara també controla tres de les quatre Diputacions -algunes, amb presidència interposada- i, des de finals del 2003, el govern de la Generalitat. És a dir, pràcticament tot. I, abracadabra, malgrat una caiguda lliure de votants mai no vista.

ÉS CONEGUT QUE EL PSC SEMPRE VA ESTAR MOSCA per l'anomalia que suposava que CiU controlés el poder regional. Males llengües deien que a Madrid ja els anava bé tenir-hi un govern nacionalista que podia fer de torna a canvi de peixet quan les eleccions no proporcionaven el pes electoral necessari. De fet, si hagués estat pel PSOE, ara governaria Mas. Però pel PSC, per bé que la Generalitat era -i és- un poder més aviat simbòlic i tenallat entre el poder municipal i el govern de l'Estat, això de no tenir-ne el control, li mantenia viu el disgust de 1980. Fins que ERC li va donar la satisfacció.

(...)"

Collons de recollons!!

Veient les declaracions i els comentaris dels nostres polítics sobre la Fira del Llibre de Frankurt, m'ha vingut al cap com un llampec, lluminosa i imparable, la tan nostrada expressió: "collons de recollons de recontracollons, és que no hi ha, al nostre país, cap polític que tingui (els collons!) de parlar clar i dir les coses pel seu nom??". I és que tan difícil és dir (treguin els amables lectors els "collons" que hi hagi pel mig): "El collons de literatura catalana, senyors, és la que s'escriu en català. Literatura catalana no és sinònim de "literatura que s'escriu a Catalunya" -cosa que ja hagués tancat bona part de la polèmica sobre si havien de venir els escriptors en castellà de Catalunya, etc-, sinó de "la que s'escriu a tots els territoris de parla catalana, en llen-gua ca-ta-la-na""

Ja no demano que diguin que la cultura catalana, en general, és la que es fa -o es "pensa"- en català, entroncada amb la tradició multisecular de la gent de parla catalana. Encara que evidentment és així, ja sé que, els organitzadors de les activitats de la cultura catalana a la Fira -encapçalats per la Conselleria de Cultura-, van acordar, fent una concessió a l'espanyolisme del PSC, considerar cultura catalana tota la que es feia a Catalunya. La qual cosa és absurda i contradictòria, i feia difícilment defensable, i comprensible, que la literatura fos només l'escrita en la nostra llengua, a tots els territoris on és pròpia. Mal fet, molt mal fet -típic nyap de la "política tripartit"-, l'embolic ja estava servit. Però tot i així, es va acordar clarament que la literatura catalana era només la que es feia en català.

Però... el senyor Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull -al programa de debat Geometria Variable, a La 2, el passat dijous-, davant dels atacs d'Àlex Salmon -director d'El Mundo a Catalunya-, que deia que el que havia passat -que només anaven escriptors en català a Frankfurt- era molt greu per Catalunya, i que, en resum, s'acostava la fi del món conegut perquè Catalunya no llepava prou fort allò que no sona a Spaña. Bargalló, com deia, li responia així: "jo n'estic fart i cansat, de sentir aquest discurs (...) hauríem d'estar parlant del programa d'actes (...) en quant als actes de la cultura catalana, hem convidat músics de flamenc (...) em vaig posar en contacte amb deu escriptors en llengua castellana (??????), que van declinar l'oferiment de venir".

I així estava l'home tota l'estona, marejant la perdiu. Donat que ja s'han baixat els pantalons amb el tema de la cultura, tan difícil era tallar qualsevol intent de polèmica sobre la literatura, parlant clar i català: "senyor Salmón, literatura catalana és la que es fa en català, a tots els territoris de llengua catalana, no només a Catalunya..., etc., etc." Perquè, perquè, perquè els nostres polítics no diuen les coses pel seu nom? I més quan són tan simples i lògiques? Si no deixem clares les coses bàsiques, com què és ser català, la cultura catalana, etc., etc., com hem de construïr-hi un país, a sobre?? Sobre els equívocs i les mitges tintes, no es construeix res.

Reconec, però, que el fet que, finalment, no hi vagin autors en castellà, és un triomf pel catalanisme -és un acte de normalitat cultural i nacional. Però ha passat després de massa concessions, massa polèmiques, massa atacs. I, sobretot, després de veure que el nostre govern, no té una opinió clara sobre què és la cultura i la literatura pròpia del seu país, i/o no sap expressar ni defensar clarament quina és la seva postura. El catalanisme, tot, cal que es replantegi, i defineixi clarament, què és Catalunya, el ser català, la cultura catalana, etc. Si no tenim clar què és tot això -a més d'altres efectes perniciosos-, mai hi podrem incloure la massa ingent d'immigrants que tenim a casa nostra.

L'esquerra és maligna per Catalunya (i no sóc de dretes)

Sóc del parer que l’eix polític dreta-esquerra ha quedat obsolet, avui dia, com a forma d’explicar les diferències entre els partits polítics. Cada dia més gent intueix, o s’adona clarament, que aquesta distinció ja no és vàlida. I cada dia s’alcen més veus acreditades que raonen la seva inoperància, i proposen nous models de dialèctica política (per ex. La Tercera Via, l’ideòleg de la qual és Anthony Giddens). Tot i així, l’ús de l’eix dreta-esquerra, és impulsat i mantingut, encara, en el nostre àmbit, per aquells partits, o sectors, que s’autoanomenen d’esquerres. Ja que el ser d’esquerres, a pesar que per aquests només és una postura estètica, els aporta el recolzament fidel d’una part de la ciutadania, que manté la creença que l’esquerra representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat, la Justícia, la Igualtat, la Solidaritat, etc. (vaig raonar també aquest tema a El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I), (II) i (III))

Els partits que s’autodefineixen com d’esquerres adopten, al llarg d’Europa, un discurs compost per una sèrie d’idees definides (que comento als dos darrers posts esmentats), creades en gran part pel comunisme durant la Guerra Freda, i que s'han mantingut, en general, amb pocs canvis al llarg de les últimes dècades. Una de les principals seria, per exemple, “els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat”. Aquestes idees, són adoptades també per tota la gent que comparteix la creença de l’esquerra, com una característica identitària i definidora del seu “esquerranisme”. En ser part d’una creença –o sigui, de la fe en la realitat d’una cosa-, són adoptades sense cap mena d’esperit crític per qui es considera d’esquerres. Els actors socials d’aquesta tendència, creen el seu discurs al voltant d’aquestes idees-base, i aquest és adoptat directament per tot aquell que combrega amb la “fe” de l’esquerra.

L’esquerra, a Catalunya, està ampliament liderada pel PSC. Aquest, és el partit més gran que representa aquesta tendència –dels altres, ICV, està en la seva òrbita política i intel.lectual, i ERC, malauradament, sembla que s’hi aproxima-, i ell i els seus mitjans i sectors afins, són els grans creadors i comunicadors dels tòpics de l’esquerra al nostre país. El PSC es va crear com la unió del PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament –dos partits, i especialment el segon, clarament catalanistes- amb la federació catalana del PSOE. Des d’aquell moment, el PSC va passar a ser un partit bàsicament espanyolista. L’espanyolisme, de fets i de paraules, es va anar ensenyorint del partit, fins a dominar-lo tot. Com no podia ser d’altra manera.

El PSC, com a partit espanyolista, va ser, des de llavors –i junt amb tots els mitjans i organitzacions afins-, transmissor i promotor de tota una sèrie d’idees, encaminades a desprestigiar el catalanisme, i encara més, tot el ser català. Idees com “el catalanisme és cosa de la burgesia, no és una preocupació del poble”, “el catalanisme és cosa de gent provinciana”, “la llengua castellana és cosmopolita, mentre que la catalana és local”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul” o –un dels grans “hits”-“parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”. Totes vénen a ser variacions del mateix: l’odi, o autoodi –depèn- al ser català, propi de l’espanyolisme.

Aquest anticatalanisme, expressat poques vegades de forma explícita, però implícit en totes les accions de l’esquerra espanyolista catalana, ha sigut assumit, sovint de manera inconscient, i com a part dels postulats de l’esquerra, per la gran majoria dels que professen aquesta creença a Catalunya –seguidors del PSC. Fins i tot l’esquerra netament catalanista –ERC-, no es pot escapar de veure’s influïda, encara que amb menys intensitat, per aquestes idees. I encara, com a tòpics habituals en la nostra àrea mediàtico-cultural, també han influït en el pensament d’altres sectors de la societat que no s’identifiquen exactament amb aquesta tendència política.

Mentre no aparegui una esquerra catalanista que sigui la majoritària a Catalunya –cosa improbable-, el pensament “oficial” d’aquesta tendència al nostre país, serà promogut pel PSC-PSOE, i serà anticatalà. I com que el ser d'esquerra és una fe, el seu "credo" és el que uneix els seus fidels, que tendeixen a adoptar-lo en la seva totalitat, i sense oposar-hi cap crítica.

Així, a més que l’eix dreta-esquerra és ja notòriament obsolet i fals, i només mantingut per alguns partits pel rèdit electoral que els aporta, és nefast per a Catalunya, ja que el principal beneficiari d’aquesta dialèctica –l’esquerra-, és contrari al catalanisme. A la pràctica, està al servei d’Espanya i l’espanyolisme, que, com sabem, tenen per objectiu acabar amb la cultura, i nació, catalanes. Catalunya, més que cap altre indret, necessita modernitzar-se políticament, i acabar amb la dialèctica dreta-esquerra: és una qüestió de supervivència.

Anàlisi de les eleccions

(Ja sé que ha passat una setmana des de les eleccions, i que s’han esdevingut, ja, reaccions de gran rellevància (cas Portabella i d’altres candidats d’ERC, Reagrupament.cat, etc.), però em vaig proposar fer-la, i fins ara no he pogut acabar aquesta, humil -però amb la voluntat d'aportar alguna cosa al debat-, anàlisi)

En primer lloc, com tothom ha dit, cal fer esment a l'alta abstenció, la més elevada des de la restauració de la democràcia, si descomptem les eleccions al Parlament europeu i els referèndums (gencat). Què vol dir aquest alt nivell d'abstenció? Doncs que una part de la població que anteriorment ha votat, o sigui, preocupada per qui la governa, no es sent identificada o engrescada amb l'oferta de cap partit polític.

A les municipals, hi ha una tendència a votar més en base a persones, que a partits o ideologies. Aquesta tendència, és més forta en les poblacions més petites, i es dilueix a mesura que són més grans, ja que, en aquestes, els candidats són més llunyans al votant, que vota més en base a l’ideologia. En aquest sentit, la participació a Barcelona, el major municipi, ha estat de les més baixes del país -junt amb altres ciutats de l'àrea metropolitana-, amb menys d’un 50% (front el 59% del 2003), la qual cosa és l’indici més paradigmàtic que, la dinàmica de la política nacional catalana, causa cada cop menys interès entre els ciutadans.

El catalanisme moderat, en part no acaba de sentir-se engrescat amb l’actual CiU, i en part, es desencanta en veure que la coalició, a pesar de ser la més votada, no pot governar. A pesar d’això, el trasvàs d’alguns vots que anaven a ERC, i una certa alerta pel fet d’intentar impedir que el PSC augmentés el seu poder a les administracions catalanes, ja quasi total, ha fet que CiU sigui la formació que ha perdut, de llarg, menys votants, un 9,2%, i l’única que ha augmentat en percentatge de vots (0,78%).

El catalanisme més radical, es sent orfe en veure que ERC, pactant i permetent governar a un partit espanyolista, no representa els seus interessos. ERC ha fracassat completament: ha disminuït un 19,8% (82.000) el nombre de votants, i ha tret un 1,11% menys respecte el total. Molts dels seus electors, han anat cap a CiU, o cap a les CUP, formacions que han captat el seu vot en diverses capitals de comarca. A més, a les poblacions de més de 50.000 habitants on, com comentava, les eleccions són més en clau nacional, ha perdut el 41% de votants (a Barcelona el 45%). També s’ha demostrat fals un dels principals raonaments que ERC usa per explicar els pactes tripartits: que fent-los, apropa l’esquerra independentista a l’àrea metropolitana de Barcelona, als ciutadans provinents de la immigració espanyola-castellana. Allà, hi ha baixat un 30%, i a ciutats com l’Hospitalet o Cerdanyola, ha perdut tota la representació. S’ha demostrat que un partit catalanista, per més que es digui d’esquerres, no captarà mai una part considerable de la població de l’extraradi, ja que és majoritàriament espanyolista, ans encara perdrà aquell sector que el pot votar, si no es presenta com a fermament catalanista.

El potencial votant majoritari del PSC, provinent de la immigració espanyola, i de tarannà espanyolista, es desorienta veient com el seu partit pacta amb independentistes, i no l’il.lusiona que no tingui un projecte nacional –espanyol, d’encaix a Espanya- explícit –que sí implícit-, mentre predica que el que cal és només gestió. Tot i així, a pesar que ha obtingut un 16,7% de vots menys que el 2003 (184.000), i un 1,7% menys del total, ha estat la força més votada, i ha mantingut, en general, el seu poder, a més d’obtenir l’alcaldia de Tarragona, i treure majoria absoluta a la de Lleida. És la segona força en nombre de regidors, que han augmentat en 283, en bona part degut a que, com els dos petits del tripartit, ha presentat més llistes electorals.

ICV ha estat víctima de les maniobres per desprestigiar-la, fetes pel propi PSC, situant Saura al capdavant d’Interior. La detenció de Núria Pòrtulas, i les successives campanyes alarmistes sobre la inseguretat ciutadana o les actuacions dels Mossos, promogudes des dels mitjans que controla el PSC, han reeixit i han enfosquit la imatge dels ecosocialistes. Així, ICV, com ERC, ha fracassat estrepitosament. És el partit que ha perdut més votants, un 23,5% (79.000), i ha tret un 1,33% menys del vot total. Igualment com ERC, ha guanyat regidors (60) perquè ha presentat més llistes, la qual cosa encara fa més profunda la retallada soferta allí on ja hi era. Davant d’aquest fracàs, és possible que Saura s’empesqui alguna genialitat com a conseller d’Interior per millorar la seva popularitat –de cara a les generals. I això és molt greu perquè la seguretat dels ciutadans, i el desenvolupament del nostre autogovern en una qüestió clau com l’ordre públic, no haurien d’estar en mans de polítics poc hàbils, inconscients i desesperats. Han de començar a tremolar els Mossos? O nosaltres? Estarem amatents.

En quant al nacionalisme espanyol “castís”, potser també s’ha desencisat en veure que no podia accedir als ajuntaments a causa dels pactes tripartits massius. La irrupció de Ciudadanos els ha restat vots -encara que no crec que hagi estat un fenomen decisiu en aquesta davallada. Així, el PP també ha fracassat, en disminuïr un 21,6% (78.000) el nombre de votants respecte al 2003, i perdre un 19% (67) de regidors. A Barcelona, però, ha pogut mantenir els 7 regidors de què disposava.

CONCLUSIONS

L’alta abstenció té diferents causes –que ja he apuntat en relació a cada partit-, però una de les principals és el lideratge que el PSC i el seu model de “gestió” exerceix sobre la política catalana. Aquest, li dóna un caire de cosa funcionarial, ja que l’eficiència en la gestió, sense més, és això, cosa de funcionaris o d’empleats de banca. La gestió no té sentit sense un projecte al darrere, i aquest projecte sempre hi és -i no admetre-ho és falsejar la realitat-, i sempre és nacional. Nacional espanyol –el cas del PSC- o català, però nacional, de concepció d’un país, i d’encaix d’aquest al món. I això és el que il.lusiona la gent i l’impeleix a votar, recolzar un projecte de país en el qual s’hi senti identificat.

Per això CiU aconseguia majories absolutes, perquè tenia un projecte de país ambiciós. I va deixar de treure-les quan van ser evidents les seves limitacions per portar a terme aquest projecte. I per això el PP ha ampliat la majoria absoluta al País Valencià -a pesar dels casos de corrupció, etc.-, perquè ofereix als valencians participar en un projecte nacional espanyol atractiu, que els aporta riquesa, competicions de vela, de F-1, i els fa avançar –encara que potser no de manera molt sòlida- com a regió d’un país amb una ambició de ser dins del món.

I per això hi ha hagut una alta abstenció a les últimes eleccions celebrades a Catalunya –catalanes i municipals-, perquè ningú presenta un projecte de país ambiciós i creïble. I s’absté tant el catalanisme com l’espanyolisme.

D’altra banda, el catalanisme ha respost de forma clara a l’estratègia actual de ERC, nefasta per a Catalunya i el seu autogovern, i ha retirat una bona part del seu vot a aquesta formació. La qual cosa esperem que provoqui una crisi interna, crisi que ja està auspiciant Carretero i el seu Reagrupament, que acabi fent caure l’actual direcció del partit. I que tot això porti a una nova estratègia d’ERC, l’única que pot fer possible el que ella mateixa predica: l’unió de tot el catalanisme per avançar en la construcció nacional, i cap a la independència.

Catalunya ha reclamat que tot el catalanisme s’uneixi, a través del seu vot. La qual cosa obrirà nous horitzons a la política catalana. I això és, probablement, el més rellevant que ha succeït en aquestes eleccions.

Potser no és tan inútil... tots a votar, doncs!! (a CiU, clar)

No sóc militant, ni especialment simpatitzant de Convergència. Simplement sóc un català informat i amb amor propi, i per tant sóc catalanista, i més, independentista. Sóc simpatitzant de tots els partits catalanistes, però no vull ni CiU, ni Esquerra, ni UNC, ni cap altre partit ni organisme. Només vull Catalunya. Només vull sentir-me a casa meva quan camino pels carrers del meu país, no sentir-me un extraterrestre parlant una llengua indígena quan parlo en català, ni que sigui una cosa extranya enorgullir-me del que, simplement, sóc. Vull que els catalans comanem les regnes del nostre país. Perquè és allò just i adequat.

Fins ara, sempre havia votat Esquerra. Però ara mateix, l'única estratègia d'Esquerra és destruïr CiU per quedar-se'n els votants. I aquesta estratègia la porta a terme a costa de Catalunya. Creant, a tot arreu on pot, governs de coalició amb el partit espanyolista PSC, i el partit seguidor d'aquest ICV -i com a tal, també espanyolista a la pràctica. I ser això últim vol dir, exactament i únicament, tenir per objectiu acabar amb l'existència d'altres nacions diferents de l'espanyola dins el territori espanyol. O sigui, acabar amb el sentiment nacional català, amb l'autogovern dels catalans i amb la seva llengua i cultura.

Aquest partit, el PSC-PSOE, actualment controla TOTES les administracions més rellevants de Catalunya. Controla el govern central, la Generalitat, i els ajuntaments de les ciutats més importants. Així com també alguna Diputació. I gràcies a l'estratègia d'Esquerra, després de les municipals d'avui, probablement el PSC encara augmentarà el seu poder al nostre país, aconseguint el govern d'algunes ciutats més, així com de totes les Diputacions. Tots els catalanistes, o sigui, aquells que estimem el nostre país, hem de fer un esforç extra en aquestes eleccions, per evitar el monopoli del poder públic català per part del PSC. Un partit que, a més, controla tots els mitjans públics i la majoria dels privats. Una situació que, no només és un perill per a la supervivència del nostre poble, sinó que, a més, és una greu amenaça per al bon funcionament del nostre sistema democràtic.

Els catalans hem de deixar de donar tanta importància a l'eix dreta-esquerra (que en la meva opinió no explica les diferències entre partits i no és més que una "pose", especialment per part dels qui es diuen d'esquerres, com raono aquí), i començar a donar-ne més a l'eix catalanisme-espanyolisme -que sí que explica les diferències entre partits. Si nosaltres no ho volem veure, no us preocupeu, que ells -el poder espanyol- ho tenen molt clar. I se n'alegren molt de que ho dividim tot en dreta i esquerra.

Tota la bona gent de Catalunya hem de votar CiU, ara i en totes les eleccions on imperi la dinàmica actual, per castigar l'estratègia d'Esquerra, i intentar reduïr el poder del PSC. Us desitjo una bona jornada electoral.

Sobre la campanya per desprestigiar els Mossos d'Esquadra: no ho aconseguiran

Aquests últims dies hi ha una allau de notícies i de polèmiques que fan referència a l'actuació dels Mossos d'Esquadra. Els casos concrets que són objecte de l’atenció mediàtica entren dins les incidències que es poden considerar normals dins l’acció policial en un país de 7 milions d’habitants. Però això és igual, evidentment. Tota aquesta atenció exagerada és induïda des de sectors interessats a utilitzar els Mossos com a arma política a favor seu o en contra d’altres, que no tenen cap mena d’interés en el prestigi dels Mossos o bé busquen activament el seu descrèdit.

Ja fa uns mesos vaig comentar (PSC vs. Iniciativa i Em sento insegur, Montillator salva'm please!) que Montilla havia situat Saura al capdavant d’Interior per desprestigiar-lo a ell i a Iniciativa com a càstig per haver-li “robat” vots al PSC, i per evitar que aquest trasvàs electoral anès en augment. L’amo mai ha de deixar que els servents es fagin massa poderosos en detriment seu, o aquests seran menys submisos i més difícilment controlables, si no es revolten directament. Aquesta manera de fer de Montilla, denota un estil polític autoritari-totalitari, però també un espanyolisme rampant i la voluntat d’acabar amb l’autogovern dels catalans, com raonaré.

Com comentava Salvador Cardús fa uns dies a l’Avui, el catalanisme polític després del franquisme ha basat la seva acció sobre tres objectius fonamentals: finançament, autogovern i ordre públic. El control d’aquest últim és, doncs, un dels pilars de la construcció nacional. Perquè és un tret imprescindible i essencial de qualsevol poble sobirà. Els Mossos d’Esquadra no hi són perquè als catalans ens ha vingut de gust tenir una policia més a la nostra “autonomia”. Hi són perquè un govern de la Generalitat catalanista –el de CiU-, va lluitar per aconseguir una policia pròpia –que ens va atorgar el PP, ho recordo, no el PSOE- com a part essencial de la seva estratègia de construcció nacional.

Dit això, doncs, si de vegades no queda gaire clar quins partits són catalanistes i quins no basant-nos en l’actuació de cada formació sobre dos dels pilars que comenta Cardús, el finançament i l’autogovern, amb el que està passant aquests dies en relació als Mossos, es fa evident qui està per la construcció nacional, per l’avenç de Catalunya com a nació, i qui no. El PSC, situant Saura al capdavant d’Interior per atacar-lo, demostra al mateix temps un interès en desprestigiar els Mossos, en un moment en què encara s’estan creant –desplegant-, i que per tant encara s’està construïnt la seva imatge en la societat.

D’aquesta manera, el PSC, a més de a ICV, ataca directament un dels elements fonamentals de l’autogovern català. En això PSC i PP –com en tot el que es refereix als avenços de Catalunya com a nació, d’altra banda- tenen exactament el mateix objectiu: desacreditar i enfonsar la imatge dels Mossos, fins al punt que sembli raonable el demanar un retorn, d’una manera o altra, de les policies espanyoles a Catalunya. El PP ja ho va fer fa alguns mesos, de la mà de la política aficionada Montserrat Nebrera, que va dir alguna cosa com que els Mossos no eren eficaços perquè “tenen por” de fer la seva feina. El PP, a Catalunya, pot dir el que vulgui perquè és un partit marginal. Però el PSC necessita un aval “moral” més gran per dir o fer segons quines coses.

Bé, doncs amb la campanya de desprestigi actual, a més d’atacar a ICV just abans de les eleccions, segueix sumant punts per completar aquest aval moral que li permeti dir un dia a Montilla: “escutxeu catalans, am pensu que hauria de tornar la Policía Nacional als nostras carrerus, no craieu?” O alguna cosa semblant. Ja Maragall, quan era president, va intentar fer no sé quines maniobres –maragallades sens dubte- per convertir els Mossos d’Esquadra en guàrdies urbans, en els municipis amb pocs habitants. Ara Montilla, després d’haver desfermat la mala maror contra els Mossos de cara a les municipals, fa com qui no ha trencat un plat i diu que ell dóna total suport als Mossos, dóna la culpa del seu descrèdit a CiU –de fet tots els altres partits també ho han fet-, i tema tancat. Com si la cosa no anès amb ell.

De moment, però, les forces espanyolistes ja s'han apuntat almenys un gol segur, ja que la jutgessa que porta el cas del noi que va morir mentre era custodiat per dos Mossos a Badalona, ja ha decretat que la investigació l'haurà de fer la Guàrdia Civil, ja que així ho demanava la seva família, segons vaig llegir al diari El Punt. La família està molt afectada i no es creu la versió dels Mossos, però pel que he llegit, aquesta és corroborada per multitud de testimonis que estaven al lloc dels fets. En un cas tant clar, perquè la justícia reclama la Guàrdia Civil, si a més els Mossos també tenen una Policia d'Investigació? És que la jutgessa, igual com la familia del noi, no se'ls creu? Sembla que es tracta d'una vergonyosa ingerència en les competències de la Generalitat, però estic molt tranquil: sé que cap polític català hi farà res...

Però, i ICV? Ai angelets ensucrats. Els nostres ecotontaines demostren tenir tant interès en el prestigi dels Mossos, com un escamarlà en el concurs d’Eurovisió. Potser no en busquen el desprestigi activament, com PSC i PP, però denoten no tenir-los el mínim respecte, desconèixer absolutament què és la construcció nacional, no tenir cap visió de país i no ser, per tant, en absolut catalanistes. Estan al servei del PSC i de l’espanyolisme, en definitiva.

ICV va ser l’iniciador, en realitat, i sense voler-ho –només degut a la seva malaptesa política- de la campanya contra els Mossos. Va ser el director dels Mossos, Rafael Olmos, qui va fer públiques les imatges de quatre policies pegant a un detingut, entre d’altres. Es veu que els llestos de ICV, van fer posar a la Divisió d’Assumptes Interns una càmera oculta en diverses comissaries durant dies, i després van mirar els centenars d’hores d’imatges per veure si trobaven alguna irregularitat. Però, era una investigació rutinària sobre el compliment dels reglaments per part del cos?? No, tenia per objectiu trobar algun abús d’autoritat, i esbombar-lo directament a tots els mitjans. Perquè? Per demostrar que ICV és un partit clar i transparent i que vol fer les coses bé. Que no admetrà abusos, etc., i fer una aclucada d’ull als antisistema de cara a les municipals, com també comentava Pilar Rahola en aquest article.

O sigui que ICV es va gastar els calers públics per fer una investigació amb l’objectiu de millorar la seva imatge, es va saltar totes les normes professionals i va acusar davant la societat cinc Mossos de maltractaments, abans que la justícia dictaminés si realment van cometre algun delicte, demostrant un menyspreu total pel cos que governa i causant una greu sensació d’inseguretat i desemparament en aquest. I a més, va donar el tret de sortida a una campanya de descrèdit dels Mossos a la qual s’hi ha afegit tot l’espanyolisme de Catalunya, amb gran alegria, i que al final ha acabat perjudicant la imatge de ICV. A aquests descerebrats sí que caldria investigar-los, per enganyar i estafar als ciutadans i per ser un perill públic capaç d’ensorrar la institució més sòlida amb la seva ineptitud.

Des d’aquí vull animar a tot el cos de Mossos d’Esquadra a mantenir-se ferms davant les campanyes de desprestigi com aquestes, dutes a terme pels mateixos que els governen i per totes les forces espanyolistes en general, que segurament es seguiran produïnt periòdicament. Els animo a fer les coses de forma professional i a seguir sent un cos modèlic i no deixar-se intimidar. I també faig una crida a tota la societat catalana, que volem un país millor, més digne i més sobirà, i que no volem haver d’aguantar mai més una policia que ens menysprea com a catalans i que representa el poder espanyol que vol acabar amb nosaltres, a recolzar els Mossos d’Esquadra davant qualsevol atac injustificat. Al final, se’n cansaran i la nostra policia es mantindrà ja per sempre, inqüestionablement, com un dels pilars fonamentals del nostre país.

Resultat de la 1a Guerra (Dialèctica) Sobiranista: no hem de votar ERC fins que no mani Carretero, i Montilla està semiacabat

Sens dubte podríem omplir Gigabytes d’informació amb tot el que s’ha escrit aquests dies sobre l’estira-i-arronsa per veure qui és més independentista entre els dos partits catalanistes, ERC i CiU. Des d’aquest modest espai, i creient, molt prudentment, que puc aportar alguna cosa al debat, també diré breument la meva.

Què ha passat?: els dirigents de ERC, que pensaven passar una plàcida legislatura, sense vaivens ni estridències, sota les ordres del Sr. Montilla, han vist com la seva aposta pel patriotisme social, era amenaçada des de dins i des de fora. Des de dins, pel Sr. Carretero i el seu corrent, i des de fora, per molts votants decebuts, que pensen retirar-los el vot de cara a les properes eleccions municipals de maig (fet que suposo que han estudiat i els ha estat confirmat empíricament). Que reclamen tots aquests descontents?, doncs que ERC es comporti com un partit realment catalanista, i que no es converteixi en un satèl.lit del PSC.

Idò que, davant la proximitat de les municipals, des d’Esquerra han volgut matar tres! ocells d’un tret. Un, millorar la seva imatge com a partit catalanista, a causa del que he comentat. Dos, d’acord amb la seva estratègia (la seva única estratègia) a mitjà-llarg plaç (destruïr CiU i quedar-se amb els seus votants -idea brillantíssima allí on les hi hagi, què caram!), atacar CiU en la seva línia de flotació catalanista, i presentar-lo com un partit realment no catalanista/sobiranista. I tres, demostrar que no estan supeditats a l’autoritat de Montilla i del PSC. Resultat de la ofensiva? Fracàs absolut d’Esquerra en els dos primers objectius, i aparent èxit en el tercer, amb el consegüent debilitament del tripartit.

Esquerra ha fracassat perquè, lluny de donar una imatge catalanista/sobiranista, ha donat la imatge de jugar per interessos propis, desprestigiant-lo, amb un tema que és la principal aspiració de molts catalans, entre els quals s’hi troben el gruix dels que els hem votat: la independència de Catalunya. CiU, per la seva part, ha sabut respondre a la ofensiva “sobiranista” amb una intel.ligent contraofensiva, i ha posat en evidència ERC, de manera que aquesta, per no veure’s atrapada en un compromís, que no era, com he comentat, en absolut el seu objectiu, ha augmentat la intensitat de la ofensiva. Al final però, tot el relacionat amb l’autodeterminació ha quedat en foc d’encenalls, en res.

En definitiva, Esquerra probablement encara ha perdut més potencials votants després d’aquesta actuació política, i CiU segurament n'ha guanyat. Pel que fa a Montilla, que va garantir que sota la seva presidència hi hauria un govern estable i unit, i que ell seria el seu únic portantveu, els fets han desacreditat la seva paraula. ERC ha ofert el govern a CiU i ha fet propostes passant olímpicament de Montilla. Ha quedat clar, doncs, que aquest no controla el govern, i poc a poc el nou tripartit es va convertint en un circ, igual com l’anterior. Poc a poc, i a pesar de que els mitjans controlats pel PSC parlen tan poc com poden de política catalana, el nou tripartit, i amb ell Montilla, van cap a la pròpia destrucció.

Em sento insegur, Montillator salva'm please!

Com comentava a l'anterior post sobre el càstig sumari de Montilla a Saura per haver tret massa vots (PSC vs. Iniciativa) , crec que el poder socialista, a través del seu aparell mediàtic, està intentant crear en la ciutadania una falsa sensació d'inseguretat. Tinc algunes dades per justificar aquesta hipòtesi, i Montilla té alguns motius per voler una situació així. Últimament els mitjans de comunicació parlen continuament de casos d'atracaments, sobretot a xalets, i en general d'un augment de la criminalitat. Però em sembla que no existeix tal augment, i és més, que Catalunya és un país amb una baixa criminalitat, com tot seguit explicarè.

El passat dia 23, Terribas va entrevistar a La Nit al Dia de Tv3 Joan Delort, secretari de Seguretat Pública del Departament d'Interior, per parlar sobre aquesta esmentada sensació d'inseguretat. Aquest va aportar dades dels robatoris a cases sense que ningú se n'adoni, els anomenats robatoris silenciosos, i es veia que del 2005 al 2006 havien augmentat un 26% (com anunciaven els mitjans), certament, però la gran majoria dels del 2006 es concentraven al primer semestre (approx. 380 contra 180 al segon). Com recordarem, a princìpis del 2006 es va crear una alarma social, aquest cop justificada, pel gran augment de robatoris a cases aïllades i segones residències. Com explicava Delort, la policia es va posar en màxima alerta sobre aquesta qüestió, tant Mossos com urbana, es van augmentar el contingent de guardies civils a l'àrea de Tarragona, i van augmentar les detencions i aquesta mena de criminalitat va davallar considerablement, com mostren les dades. Delort comentava específicament que ara la situació estava sota control, i que si hi havia dos atracaments en pocs dies, els mitjans no havien de parlar d'una nova onada de criminalitat i alarmar injustificadament els ciutadans.

Com comentava en el post esmentat, s'ha publicitat als mitjans l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Posaré un altre exemple de la criminalitat al nostre país. La revista Contraste, dirigida al sector de la joieria, cada mes fa un balanç dels atracaments a joieries a tot l'estat espanyol, per comunitats autònomes. Doncs a l'octubre del 2006, a Catalunya hi va haver un atracament a joieries o representants de joieria (a Salou), mentre que a Madrid, per exemple, n'hi va haver 11, a Andalusia, 6, i a Galicia, 3. El novembre del 2006, no hi va haver cap atracament a joieries a Catalunya segons informa aquesta revista, mentre que a Madrid n'hi va haver 13, a Andalusia 10 i a Galicia 2.

Segons aquestes dades comparatives amb altres territoris peninsulars, i si es consideren les dades d'atracaments al sector de la joieria com més o menys extrapolables a la criminalitat en general, doncs es pot deduïr que Catalunya no té cap problema d'inseguretat. Sembla que la criminalitat al nostre país està controlada sota uns mínims raonables. I segur que hi ha molts factors que influeixen en aquesta situació, però un dels principals és la bona tasca de la policia.

Montilla pretén imposar un clima d'inseguretat per desprestigiar Saura, com vaig comentar, i per tant és igual si ell i la policia que dirigeix fan una bona tasca. A més a més d'aquesta raó, Montilla pot ser que vulgui matar dos, o més, ocells d'un tret, ja que crear una sensació de por en la ciutadania també pot servir al poder per:

a]justificar la presa de mesures extraordinàries en el sentit d'augmentar el control dels ciutadans, o bé la despesa en seguretat i defensa (aquest punt queda descartat a Catalunya en no tenir exèrcit). Un exemple d'això el tenim als Estats Units dels últims temps, en els quals, junt amb l'atac a les torres bessones, es va crear un clima d'inseguretat i perill imminent per justificar mesures de control de la població extraordinàries i, sobretot, justificar un augment de la despesa militar i d'accions militars com les d'Afganistan o Irak.

b]Simplement per mantenir l'atenció de la població en un tema, i desviar-la així d'altres temes o accions que al govern li interessa que passin desapercebuts.

Què és el que pretén Montilla? Jo em decantaria per la opció b], amb una mica de la a]. Estarem a l'aguait del què ens depara el President. En tot cas, Montilla demostra amb aquesta mena d'accions quina mena de polític és. La seva poca habilitat política en general el porta a haver d'utilitzar permanentment aquestes burdes tècniques d'ocultació i manipulació de la realitat per aconseguir els seus objectius.

P.D.: sobre aquest tema volia afegir que, encara que crec que no hi ha una crisi d'inseguretat i que Catalunya és un país en general segur, sí que existeix un dèficit de Mossos d'Esquadra, i que la seva bona tasca va en detriment molts cops d'un horari raonable i una bona qualitat de vida. El càlcul a la baixa dels efectius que necessita Catalunya, el gran augment de la població des que es van fer les previsions, i l'habitual reticència de l'Estat a traspassar pressupostos, fan que la manca d'efectius suposi un problema potencial d'inseguretat, que cal solucionar.

PSC vs. Iniciativa

Aquest Montilla és molt llest a l'hora de fer anar els "seus" per on vol. Iniciativa és un partit que fa la funció de satèlit del PSC, ja que a pesar de que el seu discurs pot divergir en algun punt, a l'hora de governar i de prendre decisions efectives rellevants sempre s'alia i recolza els socialistes. ICV actua, en definitiva, com una segona marca del PSC. Montilla és un home de mentalitat autoritària, hereva de les dictadures comunistes. I en aquests sistemes, quan algun dirigent del règim agafa un poder massa gran que posa en perill el comandament absolut del dictador, aquest és defenestrat, rebaixat de categoria o aniquilat.

Així, per més que Iniciativa sigui un partit seguidor del PSC, a aquest no li ha agradat perdre vots en favor del primer. En les eleccions al Parlament del 2006, el PSC va perdre 235.000 vots respecte a les del 2003, mentre que ICV en va guanyar 42.000. Alguns d'aquests vots perduts pels socialistes van anar a l'abstenció, d'altres a Ciutadans, i d'altres, doncs, a ICV. Montilla, temerós que Iniciativa debiliti els resultats del seu partit, que tingui un pes massa gran i, potser, amb l'objectiu final de debilitar els ecoprogressistes per iniciar un procés d'absorció definitiva del PSC sobre els de Saura, ha posat en marxa una campanya encoberta de desprestigi cap a aquest partit.

Així, va començar posant Saura al capdavant del Departament d'Interior. D'aquesta manera pretenia atacar el principal signe distintiu dels ecosocialistes, el seu discurs idealista, a favor dels okupes i d'altres causes "progres", idees que són incompatibles amb l'exercici del poder públic real. Montilla li va donar a Saura el control dels Mossos amb molta mala llet, ja que aquest és l'àmbit del poder on menys es pot defensar un discurs de les característiques que predica ICV. És més, li va donar a Saura el control dels Mossos precisament en un moment en què estaven previstes tota una campaña d'actuacions de desallotjaments d'edificis ocupats a Barcelona. I en un moment en què els Mossos reivindiquen fortament millores en les seves condicions laborals, entre altres coses. O sigui que ara tant els okupes, com els mateixos Mossos (aquests es queixen a més que Saura no escolta les seves demandes), es manifesten incansablement contra el conseller verd.

D'altra banda, en els mitjans també s'han vist diversos casos d'atracaments violents, i s'ha publicitat l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Bé, total, els socialistes, que controlen els mitjans més importants, han intentat crear un clima fals d'inseguretat, al més pur estil de manipulació totalitària, per tal de contribuïr al desprestigi de Saura i d'ICV, i perquè Montilla pugui acabar amenaçant a Saura que "si no recondueix la situació no tindrà més remei que cessar-lo" (elsingulardigital). I si el cessa, la qual cosa seria un desastre per a la imatge de ICV, és de suposar que hi posarà un dels seus, és clar

Saura, un polític, pel que sembla, poc capaç, acostumat a obeïr en tot i per tot el PSC, i a acontentar-se amb les quotes de poder que aquest assigna al seu partit, no les ha vist a venir, i ha caigut de quatre grapes a la trampa. Almenys de moment, potser ens sorprén amb alguna actuació inesperada. En tot cas, trobo just que si ICV va ser l'únic partit que va sortir amb una imatge reforçada de l'anterior tripartit, per no cometre cap error, però no perquè ho fes tot molt bé, sinó perquè no va fer res rellevant, ara pagui un desgast polític com qualsevol partit de poder.

Per ara, a Montilla li ha sortit rodona la jugada de desprestigi de Saura, líder relativament carismàtic entre els sectors ecosocialistes, que ja no sap per on navega. Ja veurem si això es tradueix en un retransavassament de vots de ICV als socialistes en les properes eleccions. O si forma part de l'inici d'una Opa hostil del PSC cap a ICV, el partit que representa l'esquerra "pura".

Perquè he votat i potser no tornaré a votar Esquerra

Aquest text és un comentari que vaig escriure com a resposta a un article de Salvador Sostres publicat a l'Avui http://www.avui.cat i al seu blog http://www.salvadorsostres.com/ el dia 2 de novembre, en el qual Sostres es mostrava molt decebut amb els resultats de les eleccions, especialment amb els resultats d'Esquerra, ja que els partits del tripartit podien tornar a sumar i Ciu no havia tret els vots esperats, i expressava la seva perplexitat per aquests fets: "Estic decebut pel país, del país. Si una nació, després del desastre del tripartit, encara li torna a donar la seva confiança; si una nació, després del ridícul estrepitós que ha fet Esquerra i del mal que li ha fet al país li dóna encara 21 diputats, vol dir que aquest país no va enlloc ni respon a cap projecte clar i està sumit en la més absoluta mediocritat. Aquests resultats reflecteixen això, una gran mediocritat", i "No entenc gaire els resultats, no entenc gaire com ha pogut passar, Convergència tenia de llarg el millor candidat i ha fet de llarg la millor campanya".

Bonament li intento explicar perquè això ha pogut passar, que inclou el raonament de perquè jo i segurament molts d'altres vam votar Esquerra, empesos a més per l'esperança que no tornarien a reeditar un desastre com havia estat el tripartit, i que no farien president algú com Montilla, esperança una mica il.lusa com hem pogut comprovar. Però el que hagi passat després no treu validesa als motius pels quals jo i molts catalans vam votar Esquerra, molts catalans que és possible que no tornem a votar Esquerra en properes eleccions si no fan alguna cosa imprevista i espectacular.

I considero que és important explicar perquè molts vam votar Esquerra a pesar i fins i tot contra el tripartit, perquè són els vots de "l'esperança pura per la independència", els vots de la gent que contraposem l'esperança d'aconseguir un dia la independència a qualsevol altra cosa, i si Esquerra s'hagués definit clarament a favor de tornar a fer el tripartit, no l'haguèssim votat, i com a molt mínim hagués tret tres escons menys, i el tripartit no s'hagués pogut reeditar. I perquè aquests votants, que ens sentim poc o molt enganyats, som els responsables de que hi torni a haver un tripartit i de que Montilla sigui president.

Comentari a l'article de Salvador Sostres "Estem malalts" publicat al diari Avui i al seu blog el dia 2-11-2006:

"A veure Sostres, fem un anàlisi diferent. Primer de tot cal observar que el catalanisme no ha augmentat, com semblava que era la tendència i era d'esperar, ciu i erc sumaven 69 diputats el 2003 i en sumen 69 ara. I això aparentment no és bona senyal pels objectius del catalanisme.

Convergència és un partit de poder, una màquina ben engreixada, amb bons gestors, un màrqueting més o menys eficaç però audaç i original, un partit sòlid, amb trempera i amb voluntat de liderar. Un partit orgullòs que et fa sentir orgullòs de ser català, això és cert. Però els catalans tenim un problema essencial: el problema de la supervivència. I el ser que veu la possibilitat de la mort a prop fa el que sigui per evitar-la, es deixa guiar per l'instint més primari i dedica les seves energies a no morir. A menys que no tingui altra opció que la mort, llavors es resigna. Però la veritat és que els catalans estem vius i que sapiguem no tenim cap malaltia terminal.

Però hi ha una cosa que posa la nostra supervivència en perill: estem sotmesos a una nació, la castellana, que té com a objectiu en relació a nosaltres la nostra eliminació o assimilació a ella, i és més poderosa i pot ser que ho aconsegueixi. I això hi ha molts catalans que ho veuen o ho intueixen, i saben perfectament com actua convergència, perquè l'hem vist governar durant més de 20 anys, i saben que la seva acció es basa en el pacte amb els castellans, en anar aconseguint coses a poc a poc, en la moderació i la prudència. Però aquesta estratègia, pot portar-nos una gran estabilitat política, social i econòmica, si, però podem estar decennis i segles aconseguint petites cosetes i el propi mètode no indica que aquest procés hagi de culminar en la independència respecte dels castellans. O sigui que Sostres coi, potser estem perdent el temps miserablement, no et sembla? I hi ha molts catalans que estem farts de miquetes, de prudència i volem cridar que volem viure dignament, completament, i simplement no ens ve de gust viure en una injusticia permanent. I com que res ens impedeix demanar el que volem directament, doncs tenim ganes de fer-ho.

I Erc doncs sincerament ho han fet bastant malament, i el Carod ha perdut completament els papers i encara ara no para de queixar-se del que li han fet, quan el que li ha passat és perquè és burro. Però Erc és el partit que radicalitza la situació, que ens acosta a la desitjada emancipació, que fa que convergència i de retruc els altres partits (aquests només de boquilla però és igual) intensifiquin el seu discurs catalanista (erc és el partit que primer va dir que calia un nou estatut, després convergència i els altres s'hi van apuntar, després el que ha sortit ha estat un ninot mal apedaçat però alguna cosa s'ha fet), que fa que els castellans s'escandalitzin i es posin histèrics perquè volem més poder i volem la independència, que ens ataquin obertament, la qual cosa porta a que els catalans s'adonin que no són els nostres amics sinó els enemics i es vagin despertant del sopor de tòpics espanyols en el qual viuen sumits. Fa que es despertin i que un dia vulguin votar Si en un referèndum d'autodeterminació. I si que Erc ho ha fet fatal, però és la que fa que tot es desperti, que ens dona esperança, Sostres, que ens fa pensar que tot és possible, i si és possible no hi ha temps per perdre, mai hi ha temps per perdre, que potser demà és massa tard coi! I per això jo i tants altres hem votat Erc, perquè volem sobreviure!

I ho sento Sostres, però estic segur que aquesta campanya tan audaç del Madí no ha aconseguit ni un vot més per CiU si és que no n'hi ha restat, perquè els votants de CiU no són joves audaços com per exemple jo, són gent que vol conservar el relativament poc poder català que tenim, gent que estima el seu país però que no vol exabruptes, sinó només seguretat i ni que sigui un govern català a la Generalitat, i que probablement ja s'havien adonat que el tripartit havia estat un desastre. Entenc que et sentis identificat i orgullós amb Convergència, però almenys considera que potser Ciu no és el que més li convé o l'únic que li convé a Catalunya, a no ser que canvii el seu tarannà de forma essencial, adéu."

P.D.: En els últims dies he incorporat el concepte de "construcció nacional"-o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població- al meu ideari, sobretot després de llegir alguns articles sobre la situació política de l'ex-president Jordi Pujol a la seva web http://www.jordipujol.cat/. I veig des d'un altre punt de vista la feina de Ciu, ha estat un partit que ha fet avançar a grans passes la construcció nacional, des d'una transició en què no teniem res. I aquesta construcció nacional és i té com a objectiu final, no pot ser d'una altra manera, la creació d'un Estat. Però la veritat és que segurament els avenços en aquesta construcció nacional es van afeblir en els últims temps ja de Pujol, segurament en comparació amb el molt que s'havia aconseguit en els anys posteriors a la transició (Generalitat amb un poder remarcable, Tv3, etc.). Per tant part del catalanisme ha vist la necessitat d'accelerar aquest procés, de crear algun revulsiu, i Esquerra, un partit que aposta clarament per la independència, podia ser aquest revulsiu. Però si Esquerra no és aquest accelerador, llavors suposo que no cal dir cap a quin partit anirà aquest vot descontent amb aquesta formació, almenys de moment, no?