Positivitzem tota aquesta anguniosa exaltació espanyolista

El dia que Espanya va guanyar els quarts de final de l'Eurocopa, jo acabava d'arribar de viatge. De tornada de l'aeroport, a la plaça Catalunya vaig veure un parell de motos que anaven fent botzinades, i el passatger anava onejant una bandera espanyola. Algun quillet -aixó és el que era, ho vaig veure- va cridar "arriba Espanya". I, en aquell instant, un pressentiment límpid i clar va creuar la meva ment com un llampec: allò eren els darrers estèrtors de la història de Catalunya dins d'Espanya. I, en certa manera, el lúcids amics de E-Criteri venen a justificar a nivell de raonament lògic la sensació que jo vaig tenir:

"Ahir a la nit vam poder contemplar una de les evidències de la proximitat de la independència de Catalunya. El procés d’alliberament i construcció nacional comportarà també un fenomen paral•lel (a manera de danys col•laterals) que consisteix en la presentació en societat de formes cada cop menys acomplexades i més histèriques d’espanyolisme barroer i tronat. L’aparició a l’escena política del fenomen Ciudadanos ve a ser el mateix que els coets i les banderes a les places catalanes d’ahir a la nit. Com més ens acostem a la independència més extremes i radicals seran les expressions de l’unionisme, tant l’aristocràtic com el popular. I aquest és un element que hem d’incorporar en l’anàlisi del termòmetre independentista. És evident que és molest haver de suportar expressions i simbologies feixistes a casa nostra. Però Espanya és com és i aquell qui estigui disposat a treballar per l’objectiu històric dels catalans, haurà de saber relativitzar l’angúnia i el fàstic i aprendre a treure’n la lliçó positiva"

L'escenari ideal després del 9-M.

No ens enganyem. Aquestes properes legislatives espanyoles són les eleccions que Catalunya afronta amb pitjors perspectives dels últims temps -des dels inicis de la democràcia, abans de l'hegemonia del projecte CiU-Pujol, potser? El catalanisme no té cap objectiu rellevant que il.lusioni i unifiqui, no ofereix cap projecte que engresqui, tenim un partit d'obediència espanyola ficat fins al moll de l'ós de l'esfera pública catalana, que es dedica a erosionar el poc autogovern que tenim i a narcotitzar nacionalment la població, gràcies a un partit que s'autoanomena sobiranista -o independentista. Tots els mitjans de comunicació rellevants, els catalans inclosos, transmeten la idea que, en aquestes eleccions, només hi pugnen els dos grans partits espanyols. Sembla que el catalanisme hagi de desaparèixer, ofegat, ignorat, marginat, i incapaç d'adaptar-se als nous temps i fer-se creïble. No hi ha èpica, no hi ha res.

Però com diu la dita, al mal temps, cal posar-hi bona cara. I d'aquestes eleccions, sense grandesa ni passió, cal esperar de treure'n el major profit possible. Faré un humil exercici de prospectiva, tenint en compte la percepció -individual- del capteniment que pensen tenir el proper dia 9 els catalans de tendència catalanista, i el que diuen les enquestes, com la darrera de Tele 5, o la d'Antena 3. Primerament, es pot assegurar que el catalanisme no actuarà unitàriament. Vull dir, no hi haurà ni una abstenció, o vot en blanc, massius, amb l'objectiu de reduir el suport electoral, i fer replantejar les seves estratègies polítiques als partits catalanistes -CiU i ERC. Ni tampoc sembla que hi hagi d'haver una mobilització massiva per a votar cap partit. En cas que hi fos, en principi seria per a votar CiU -aquesta era la meva opció-, amb l'objectiu de que sigui necessari per a governar a Madrid, i per a atacar el PSC i el tripartit.

Sembla ser que, en general, els votants habituals de CiU tornaran a votar-la. I també que hi ha certs sectors del catalanisme, que voten habitualment algun partit, que clarament pensen abstenir-se o votar en blanc -aquesta postura és la majoritària, sembla, entre els blocaires. ERC sembla que sofrirà una davallada més forta que CiU en el seu suport electoral. En definitiva, tenint en compte com estan les coses, i que cal treure el major profit de les circumstàncies, els millors resultats per a Catalunya serien: CiU 9-12 escons, i ERC 3 escons, dins un context en el qual cap dels dos grans partits espanyols tingués majoria absoluta, i CiU fos necessària per a governar.

Caldria que CiU obtingués una representació semblant a la que té, però potser -i considerant que a Catalunya hi haurà un nivell d'abstenció més elevat que en les darreres eleccions legislatives-, amb un nombre absolut de vots inferior que en l'anterior ocasió. Així, CiU tindria força suficient per a ser un partit decisiu per a formar govern, i per tant, podria pressionar en favor de Catalunya i, en principi, en contra del tripartit i el poder omnímode del PSC -el principal mal que pateix Catalunya. A més, significaria que el catalanisme, li dóna crèdit en el seu projecte de la Casa Gran del catalanisme, però que, al mateix temps, no està plenament convençut ni engrescat amb ell, i per tant, CiU no es podrà acomodar, i encara s'haurà d'esforçar per a crear un projecte atractiu i creïble.

I finalment, 3 escons per a ERC, seria el resultat a partir del qual es desencadenaria, quasi amb total seguretat, un canvi en la direcció del partit. I per tant, en l'estratègia de suport al PSC, la qual cosa desembocaria, hipotèticament i en el curt termini, en el desmantellament del govern tripartit a la Generalitat, o sigui, en la fi del nociu poder total que el PSC té en l'àmbit públic català. Si ERC obtingués 4 escons, també podria passar tot això, però ja no ho veig tant clar: diria que ERC ha de sofrir una autèntica desfeta, si pot ser que la torni a situar als nivells d'abans del seu "esclat independentista". Ho sento, però ha de fer un pas enrere per tal de poder-ne fer un altre de molt més gran endavant.

Aquests resultats, s'arrodonirien si el PP no es convertís en la 2a força política més votada. Tenint en compte tots els partits, els resultats podrien anar així: PSC-PSOE, 20 escons, CiU, 12 escons, PP, 10 escons, ERC, 3 escons, i ICV, 2 escons.

Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta per l'apagada!!!!

Ja n'hi prou caram: expoli que ens empobreix, atracció de les seus de les multinacionals cap a Madrid, prohibició per llei de l'arribada de vols internacionals al Prat -en favor de Madrid-, negació del traspàs de serveis i infraestructures bàsics, cada cop més mal gestionats i degradats -conversió de Catalunya en un barri perifèric de Madrid, en definitiva-, caos de Renfe, i ara... apagada massiva a la capital i rodalies: milions d'euros de vendes perduts, caos... Prou redéu, fem notar d'una vegada la nostra indignació per la presa de pél que és la pertinença a Espanya, l'únic objectiu de la qual és xuclar-nos fins deixar-nos en la misèria, a part d'acabar amb les nostres senyes d'identitat.

Faig una crida a tots els catalans a protestar de forma silenciosa, cada vegada que la nostra societat sofreixi les conseqüències de la desídia de l'administració espanyola a Catalunya, i dels seus monopolis públics i pseudopúblics. Enlloc de picar cassoles, o a més a més, proposo que tots pengem l'estelada als nostres balcons, mentre duri l'apagada i fins uns quants dies després. Jo ja ho vaig fer anit.

Envieu el següent missatge per mòvil a com més contactes millor: "Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta contra les apagades d'Endesa. Espanya ens enfonsa en la misèria, reclamem silenciosament la independència en cada situació com aquesta. Passa-ho!!" Fem-nos notar, activem-nos per una Catalunya autogovernada, més rica, millor organitzada i amb un futur més brillant i democràtic!!!

Decàleg del catalanista del segle XXI (sense el qual no hi haurà independència)

1-En la vida quotidiana, parlar sempre en català a tothom i a tot arreu, a no ser que no t’entenguin. En aquest cas, anar dient les coses en català, i traduïnt-les tot seguit -si les circumstàncies ho permeten. Tot això, sempre amable i educadament i com si fos la cosa més normal del món –que ho ha de ser. (Per a més concreció sobre aquest hàbit, veure el decàleg del catalanoparlant de Tilbert Stegmann). Ser conscient de la importància de no canviar de llengua, per aconseguir que el català sigui una llengua necessària a nivell social, i no acabi desapareixent.

2-Informar-se sobre la realitat de Catalunya, la seva cultura i llengua, i conèixer la història del país.

3-Ser conscient de la injustícia que viu Catalunya com a poble des de fa segles, a causa d’estar integrat en un Estat-nació dominat per la nació castellana, que tradicionalment imposa el seu govern, lleis, cultura i llengua sobre Catalunya, amb la voluntat d’uniformitzar cultural, lingüística i nacionalment tot el territori de l’Estat. Ser capaç d’explicar aquesta injustícia. I tenir clar que, l'única manera de desfer-se'n, és fent ús de la capacitat que té qualsevol poble de decidir lliurement la mena de govern i el futur que vol.

Comunicar, tant com sigui possible, el fet d’aquesta injustícia, que cal superar, a altres catalans. També, explicar-los la importància de parlar sempre en català. Donar a conèixer, tant com sigui possible, la realitat de Catalunya a immigrants nous i vells. A visitants. I a coneixences extrangeres quan es surti de Catalunya.

4-Votar sempre a partits catalanistes (a nivell de Catalunya, CiU i ERC). Col.laborar en associacions, adherir-se a moviments, participar en manifestacions, etc., dirigides a reivindicar i lluitar pel país, la seva cultura i llengua, en la mesura del possible.

5-Com a consumidors, preferenciar la compra de productes etiquetats en català, l’ús de serveis anunciats i oferts en català, el consum de productes culturals en català, etc. A tot arreu on sigui possible, exigir que ens entenguin, almenys, en català.

6-Com a empleats, en la mesura del possible, intentar potenciar que el català sigui la llengua vehicular dins l’empresa, si no ho és ja.

Com a empresaris, contractar només personal que parli català, i fer que la llengua vehicular dins l’empresa, i que tota la publicitat i informació dirigida als consumidors catalans, estigui en català. Si és possible, col.laborar econòmicament amb iniciatives i associacions en favor dels drets nacionals, la cultura i la llengua.

7-Estar sempre amatent a desterrar del nostre pensament idees que provinguin del complex d’inferioritat que els catalans rebem “de naixença” com a herència cultural. Aquest complex és produït per la propaganda multisecular de desprestigi de la cultura, llengua i nació catalanes per part del poder espanyol, en favor de tot allò espanyol-castellà. Cal eliminar qualsevol rastre de tòpic espanyolista de la nostra ment, només així podem pensar lliurement, sense interferències esclavitzants, allò que som i el que ens convé. Potenciar, per contra, l'orgull de ser -en el sentit de sentiment legítim de satisfacció amb el que un és, en cap cas en el sentit d'arrogància.

8-Estar atents a les maniobres del poder espanyol, i de l’espanyolisme, especialment dins de Catalunya, contra el nostre país, cultura i llengua, i denunciar-les en la mesura del possible.

9-A pesar que la tasca que cal realitzar ens sembli ingent, i que ens doni la sensació que, la castellanització i espanyolització de Catalunya és molt –massa, fins i tot- gran. I que per tant, per a viure dignament com a català, ens calgui anar sovint contracorrent, no hem de caure mai en el desànim. I cal assumir que ser catalanista és anar contra el poder real -l'Estat espanyol- i és un atac a tots Estats-nació centralistes del món -com França o Rússia, per exemple. Cal no deixar-se intimidar per cap amenaça ni temor infundat. Cal perseverar sempre, passi el que passi.

10-Tenir molt clar que ser catalanista significa, simplement, viure dignament com a ciutadà català. Vol dir estimar el propi país, i per tant, també, lluitar per la Llibertat –som un poble dominat- i la Justícia –vivim en una injustícia. O sigui, ser catalanista és lluitar per un món millor. És estimar i confiar en el ser humà i en la civilització. Els catalans, és des de casa nostra que podem i hem de fer un món més lliure i més just.

P.D.: Invito a qui vulgui, a afegir aspectes que consideri importants a la llista d'hàbits del catalanista del segle XXI, o bé a criticar els de la llista.

Perquè

De vegades no puc deixar de preguntar-me el perquè de la manca d'ambició dels catalans. Perquè ens acontentem en ser un tros d'aquest racó de món geogràfica i sobretot mentalment que és Espanya. Perquè ens emmirallem i adoptem en gran part l'imaginari dels castellans, un poble que no deixa de mirar-se al melic, que la seva gran proesa històrica va ser descobrir per casualitat un continent, del qual va arrasar i violar quasi per complet els seus habitants indefensos, i que només s'ha atrevit a enfrontar-se a nosaltres, o a qualsevol, quan estàvem dividits o molt debilitats. Una gent que no té cap virtut a part de la seva fe.

Em pregunto perquè no parlem i mirem més el què fan els francesos, els anglesos, els irlandesos, els holandesos o els alemanys. Perquè no tenim per objectiu ser un país com Suïssa, o millor. Un país on es respecti la llibertat de les persones i els pobles per damunt de qualsevol altra cosa. Perquè estic convençut que la idea de Llibertat està especialment impresa en el ser profund dels catalans, no en va la Corona d'Aragó era una federació d'Estats cadascun amb les seves pròpies lleis i govern.

Perquè hem renunciat a destacar al món, a despuntar entre els nostres veïns occidentals, a ser un exemple de societat desenvolupada? Em pregunto quan vam desistir de portar la iniciativa, de tenir una veu pròpia al món. I ho faig perquè aquesta és la manera més trista de suïcidar-se, d’anar-se exhaurint en una lenta i inacabable agonia. Perquè un poble que no es senti orgullòs de si mateix i no confïi en les seves possibilitats és un poble mort. O sigui que si es vol no només sobreviure, sinó Viure, cal canviar. Cal canviar de mentalitat. Cal allunyar l’autoodi, cultivar l’amor propi, exportar al món els nostres punts forts, i potenciar els dèbils.

Crec fermament que els catalans tenim totes les qualitats per ser una de les societats més desenvolupades del món, tant a nivell social, com polític, com econòmic. El nostre esperit liberal, treballador i emprenedor, i al mateix temps obert i comunicatiu, amb un toc d’innocència i bona fe que no hem perdut mai, ens pot portar a construïr un país veritablement pròsper, organitzat i respectuós amb tots els grups i tendències. Un país com aquell que descrivia Espriu “nord enllà” (amb gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) però amb un agradable toc mediterrani, sense les rigideses dels pobles de climes més freds. Potser aquest és el destí suprem dels catalans, per assolir el qual hem sobreviscut tants segles: fer un món millor a través de fer el millor país possible.

Però per assolir-ho cal desfer-se de totes les pors que ens atenallen. I eliminar de socarrel el fals cosmopolitisme amb el qual molts s’omplen la boca, i tota la hipocresia intel.lectual que ens envolta, i que és simplement la màscara d’un profund odi a Catalunya o autoodi. Prou de cosmopolitisme que vol dir turisme barat i tenir per objectiu ser una pseudorepública bananera, prou de progressisme que vol dir saltar-se les normes i pixar-se en tot en pro d'un bé comú fals. Cal ser realment cosmopolites i realment progressistes. Cal voler menjar-se el món. Cal sentir-se orgullòs del que som. Cal que agafem el destí per les regnes i que ens regim completament a nosaltres mateixos.