Em sento insegur, Montillator salva'm please!

Com comentava a l'anterior post sobre el càstig sumari de Montilla a Saura per haver tret massa vots (PSC vs. Iniciativa) , crec que el poder socialista, a través del seu aparell mediàtic, està intentant crear en la ciutadania una falsa sensació d'inseguretat. Tinc algunes dades per justificar aquesta hipòtesi, i Montilla té alguns motius per voler una situació així. Últimament els mitjans de comunicació parlen continuament de casos d'atracaments, sobretot a xalets, i en general d'un augment de la criminalitat. Però em sembla que no existeix tal augment, i és més, que Catalunya és un país amb una baixa criminalitat, com tot seguit explicarè.

El passat dia 23, Terribas va entrevistar a La Nit al Dia de Tv3 Joan Delort, secretari de Seguretat Pública del Departament d'Interior, per parlar sobre aquesta esmentada sensació d'inseguretat. Aquest va aportar dades dels robatoris a cases sense que ningú se n'adoni, els anomenats robatoris silenciosos, i es veia que del 2005 al 2006 havien augmentat un 26% (com anunciaven els mitjans), certament, però la gran majoria dels del 2006 es concentraven al primer semestre (approx. 380 contra 180 al segon). Com recordarem, a princìpis del 2006 es va crear una alarma social, aquest cop justificada, pel gran augment de robatoris a cases aïllades i segones residències. Com explicava Delort, la policia es va posar en màxima alerta sobre aquesta qüestió, tant Mossos com urbana, es van augmentar el contingent de guardies civils a l'àrea de Tarragona, i van augmentar les detencions i aquesta mena de criminalitat va davallar considerablement, com mostren les dades. Delort comentava específicament que ara la situació estava sota control, i que si hi havia dos atracaments en pocs dies, els mitjans no havien de parlar d'una nova onada de criminalitat i alarmar injustificadament els ciutadans.

Com comentava en el post esmentat, s'ha publicitat als mitjans l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Posaré un altre exemple de la criminalitat al nostre país. La revista Contraste, dirigida al sector de la joieria, cada mes fa un balanç dels atracaments a joieries a tot l'estat espanyol, per comunitats autònomes. Doncs a l'octubre del 2006, a Catalunya hi va haver un atracament a joieries o representants de joieria (a Salou), mentre que a Madrid, per exemple, n'hi va haver 11, a Andalusia, 6, i a Galicia, 3. El novembre del 2006, no hi va haver cap atracament a joieries a Catalunya segons informa aquesta revista, mentre que a Madrid n'hi va haver 13, a Andalusia 10 i a Galicia 2.

Segons aquestes dades comparatives amb altres territoris peninsulars, i si es consideren les dades d'atracaments al sector de la joieria com més o menys extrapolables a la criminalitat en general, doncs es pot deduïr que Catalunya no té cap problema d'inseguretat. Sembla que la criminalitat al nostre país està controlada sota uns mínims raonables. I segur que hi ha molts factors que influeixen en aquesta situació, però un dels principals és la bona tasca de la policia.

Montilla pretén imposar un clima d'inseguretat per desprestigiar Saura, com vaig comentar, i per tant és igual si ell i la policia que dirigeix fan una bona tasca. A més a més d'aquesta raó, Montilla pot ser que vulgui matar dos, o més, ocells d'un tret, ja que crear una sensació de por en la ciutadania també pot servir al poder per:

a]justificar la presa de mesures extraordinàries en el sentit d'augmentar el control dels ciutadans, o bé la despesa en seguretat i defensa (aquest punt queda descartat a Catalunya en no tenir exèrcit). Un exemple d'això el tenim als Estats Units dels últims temps, en els quals, junt amb l'atac a les torres bessones, es va crear un clima d'inseguretat i perill imminent per justificar mesures de control de la població extraordinàries i, sobretot, justificar un augment de la despesa militar i d'accions militars com les d'Afganistan o Irak.

b]Simplement per mantenir l'atenció de la població en un tema, i desviar-la així d'altres temes o accions que al govern li interessa que passin desapercebuts.

Què és el que pretén Montilla? Jo em decantaria per la opció b], amb una mica de la a]. Estarem a l'aguait del què ens depara el President. En tot cas, Montilla demostra amb aquesta mena d'accions quina mena de polític és. La seva poca habilitat política en general el porta a haver d'utilitzar permanentment aquestes burdes tècniques d'ocultació i manipulació de la realitat per aconseguir els seus objectius.

P.D.: sobre aquest tema volia afegir que, encara que crec que no hi ha una crisi d'inseguretat i que Catalunya és un país en general segur, sí que existeix un dèficit de Mossos d'Esquadra, i que la seva bona tasca va en detriment molts cops d'un horari raonable i una bona qualitat de vida. El càlcul a la baixa dels efectius que necessita Catalunya, el gran augment de la població des que es van fer les previsions, i l'habitual reticència de l'Estat a traspassar pressupostos, fan que la manca d'efectius suposi un problema potencial d'inseguretat, que cal solucionar.

El meu heroi es diu Pedro, Pedro Morón

Pedro Morón és el president de la Casa d'Andalusia de Sant Boi de Llobregat, i un dels membres del col.lectiu Els Altres Andalusos (web). Aquests són immigrants o fills d'immigrants andalusos, que han entès que a Catalunya existeix la nació catalana, i que integrar-se a Catalunya és integrar-se en aquesta nació. I que una gran part dels seus compatriotes immigrants viuen completament d'esquena a aquesta realitat, immersos en una visió espanyolista favorable a una Espanya monolítica nacional i culturalment. Els Altres Andalusos pretenen fer conèixer el seu punt de vista al col.lectiu d'immigrants del sud d'Espanya i als seus descendents. Són gent que estima Catalunya, com s'estima una terra que t'ha acollit amb els braços oberts, i que s'han adonat de la terrible injustícia i imposició que es comet contra el nostre poble, de la qual molts dels seus compatriotes en són, per acció o per omissió, còmplices.

Pedro Morón és un dels més infatigables d'aquests altres andalusos, fundador de l'Associació Catalonia Acord (web), que té l'objectiu d'establir vincles entre els catalans i els andalusos d'origen que viuen al nostre país i d'acostar aquests últims al catalanisme. Pedro Morón és el meu heroi particular. Crec que els catalans ens mereixem, després de segles lluitant per la nostra supervivència tots sols, i en què s'ha anat soscavant la nostra autoestima, que aquells que han vingut a viure a la nostra terra creguin que allò pel que lluitem val la pena, i s'uneixin a la nostra lluita, oferint a aquesta lluita també la seva visió diversa. Ens mereixem que homes d'altura i valerosos com Pedro Morón, forasters d'origen i que, per tant, poden comunicar-se més eficaçment amb els molts immigrants i els seus descendents que encara viuen d'esquena a la nació catalana, s'uneixin a la nostra causa, perquè aquesta és en el fons la de la Llibertat i la Justícia, a pesar que el menyspreu d'uns i la ignorància d'altres vulguin fer creure una altra cosa.

En aquest blog parlaré sobre o transcriuré més d'una vegada escrits seus, alguns dels quals són perles rares. Seguidament copio el diàleg "Conversación con un "guerrero de las estepas"" (que es pot trobar a la web de Catalonia Acord) en el qual Morón replica a un espanyolista de "por mis huevos" que el va a increpar a la paradeta que va posar Catalonia Acord a la Feria de Abril del 2003:

Por Pedro Morón de la Fuente

Sábado 3 de mayo de 2003, 18,30 de la tarde. Lugar: Caseta de Catalònia Acord en la Feria de Abril de la Mar Bella

-Hola, buenas tardes ¿Es usted el responsable de la caseta?

-Sí señor, el mismo.

-¿Y a usted no les da vergüenza estar en este sitio?

-Vergüenza... ¿por qué?

-Porque este no es un lugar adecuado para decir ciertas mentiras. Están ustedes en territorio español... En una fiesta española...

-Perdone, estamos en Catalunya y esto es una fiesta catalana. Se equivoca; no decimos nada que no se pueda decir en cualquier parte del mundo.

-No sea usted iluso. Dicen mentiras muy gordas en su pestilente y proselitista propaganda.

-¿Por ejemplo?

-Catalunya no es una nación y ustedes no son catalanes. Son españoles.

-Eso lo será usted Sr.....

-A usted no le importa como me llamo.

-Evidentemente, pero resulta que ha venido usted a mi caseta a insultarme y tiene la desfachatez de hacerlo como un anónimo. Aparte soy catalán y andaluz, por lo tanto tengo esa doble nacionalidad. Me huele usted a guerrero de las mesetas...

-Y usted a mí a pelotas de los separatistas catalanes que prohiben el castellano en las escuelas y ponen multas por no rotular los comercios en su pseudoidioma.

-Mal informado anda usted Sr. nacionalista.

-¿Nacionalista yo?

-Si, de los "Gloriosos Tercios" y la España profunda.

-No se pase usted que he venido en son de paz.

-Pues anda que si viene en son de guerra... Aquí no se ha prohibido nada, las leyes son irrebatibles y lo dicen bien claro: somos un país bilingüe con predominación del español por imposición de ustedes los nacionalistas hegemónicos de las Españas Imperiales, o sea; los de la Corona de Castilla. Si existe un idioma que se margine en esta nación es precisamente el catalán.

-En Catalunya está penado hablar castellano, y usted lo sabe. Se impone el catalán en las escuelas, se margina a los de habla castellana.

-No es precisamente esa la experiencia que yo tengo y mi extensa familia, y van 41 años.

-Porque usted es un vendido que no quiere ver la realidad ¿Quién les paga?

-Vendido ando, pero por el billón doscientos mil millones de pesetas que nos roban ustedes cada año a los catalanes desde el Paseo de la Castellana...

-O sea que además de separatista está usted en contra de la solidaridad entre regiones.

-Ni mucho menos. Estoy en contra del atraco a mano armada. Sabe usted muy bien que los Fondos de Cohesión de la CEE (Comunidad Económica Europea) y otros muchos presupuestos están para eso. Ustedes no preguntan en cuanto estamos dispuestos a ser solidarios. Recaudan y nos devuelven lo que les da la gana. Y resulta que en mi pueblo andamos escasos de muchos equipamientos para niños, jóvenes y ancianos a causa de esa "solidaridad obligada."

-Vergüenza tendría que darle como español hablar de esa manera...

-Poca vergüenza la de usted con sus ideas nazis...

-Usted es un renegado de su tierra y un antiespañolista.

-Se equivoca, estoy enteramente a favor de España, pero no la España que usted propugna, sino de una España mejor, más justa, plurinacional y plurilingüe. Una España que respete las diferencias, las lenguas y las culturas. Una España Federal. La de la antigua Corona de Aragón...

-Y además republicano ¡Acabáramos¡

-¿Le molesta a usted la "diferencia" y el ejercicio de los derechos individuales de la persona? ¿Tan "facha" es usted, amigo? ¿No admite usted que haya quién piense fuera de su contexto españolista?

-Yo soy democrático y como tal respeto lo que opina la gran mayoría de españoles: los catalanes son separatistas e insolidarios. Usted Sr. Morón no respeta esas premisas

-En eso se han basado ustedes a lo largo de la historia; en que son mayoría. Olvida que su argumento ha sido siempre la fuerza de las armas , con robo, saqueo e imposición de la lengua a las demás comunidades. Es evidente que como ahora estamos en democracia las cosas pueden y deben cambiar. Catalunya es una nación quiera usted o no, Sr. X.

-Valiente traidor es usted...

-¿Traidor? A quién, porque a Andalucía no. Tome este folleto y léaselo...

-Me repugna ese folletín amarillo...

-Y a mí me repugna usted. Se lo digo mirándolo a los ojos, no como usted que me esquiva la mirada.

-Me da usted asco...

-Y usted a mí náuseas...

-Yo que ustedes cerraría esta caseta de inmediato.

-Estará abierta hasta las 10 de la noche del domingo día 4 de mayo, se lo aseguro, y le recomiendo que se marche por la puerta de la derecha o no respondo a partir de ahora de mi buena educación.

-¿Va usted a pegarme?

-Ganas me dan, pero no es mi estilo, ni el de los catalanes en su conjunto. La de los "suyos" sí.

-Que más quisieran ustedes tener nuestro señorío y buena educación.

-Eso sí, de "señoritos de alto linaje" lo son mucho, pero con mala baba y los calzoncillos sucios...

-No me insulte que acabaremos mal.

-Usted ha comenzado a insultar primero con su verborrea de "ordeno y mando". Váyase a freír espárragos. Ni mandan en mí los que son de su cuerda, ni me creo toda su sarta de mentiras e infamias sobre Catalunya y los catalanes. Es su "fórmula" para escamotear y dar argumentos al saqueo continuo.

-Adiós separatista traidor.

-Vaya con Dios, guerrero de las estepas.

Nota: Testigos atónitos y tensos de esta conversación fueron el Grupo Flamenco "Raíces" del Equipament Delta del Llobregat de El Prat, cuyos nombres son: Filo, Sara, Vanessa, Ma-ribel, Nuri y Judith, que hicieron de azafatas de nuestra caseta los días de Feria.

N'estic fins als collons

Personalment estic fins als collons de viure a Espanya, de viure de facto sota el domini de la nació castellana, i que els "señoritos" que ostenten tot el poder d'aquest Estat, ens otorguin als catalans exactament el poder i la independència que a ells els convé, sempre sota l'amenaça implícita de la violència si gosem demanar alguna cosa que en la seva opinió unilateral és excessiva.

N'estic fins als collons que quan volem quelcom que ells no ens han otorgat, els catalans haguem d'anar a captar a casa dels grans "señoritos". Ja que la seva Constitución, elaborada, el 1978, sota la por cerval del retorn al franquisme, dictamina que qualsevol decisió mínimament important dels catalans i el seu govern, ha de passar pel vist-i-plau del poder espanyol. Perquè quedi clar qui mana la seva Carta Magna disposa que:

1-L'Estatut que ens doni la gana fer als catalans, ha de ser aprovat pel seu parlament.

2-No podem convocar referèndums fora de per ratificar un nou Estatut.

3-No tenim veu ni vot a l'hora de ratificar o modificar la Constitución.

4-L'Estat permanentment pot revocar competències autonòmiques (per ex. cas LOAPA).

5-L'Estat té privilegis que l'afavoreixen en els judicis per impugnació a disposicions que pugui adoptar una comunitat autònoma front el Tribunal Constitucional (exactament el TC suspèn automàticament temporalment l'aplicació de la disposició que l'Estat impugna)

6-Segons l'article 155, l'Estat pot prendre les mesures extraordinàries que consideri necessàries si considera que una comunitat no compleix les obligacions que la Constitución i les lleis imposen (per exemple enviar uns quants míssils Tomahawk??)

Aquestes són les boniques bases de convivència, respecte i igualtat entre pobles que els castellans ens han imposat "por mis huevos". No sols no s'han preocupat mai per què volem o quina mena de govern volem els catalans, sinó que quan declarem que som una nació (afirmat pel nostre Parlament amb el 90% dels vots) ho neguen, quan demanem més autogovern es fan l'orni o ens titllen d'insolidaris o coses pitjors, i quan parlem d'independència ens titllen de bojos o d'insensats.

Per tot això els catalans no vivim en una democràcia real. Vivim en un Estat amb un poder legislatiu, executiu i judicial centralitzat, amb sistema parlamentari elegit per sufragi universal, certament, però dominat per la nació majoritària en el seu territori, la castellana, que s'ha preocupat de construïr una base legal que nega la mera existència d'altres nacions en el seu territori, i al mateix temps la possibilitat que puguin decidir sobre el seu propi destí. La qual cosa atempta, com a mínim, contra els principis de Veritat i Llibertat, bases de qualsevol democràcia real.

N'estic fins als collons perquè a sobre que Espanya ens ignora, ens desprecia i entorpeix el nostre desenvolupament econòmic, cultural i social, sempre fa tot el possible, aprofitant el seu poder i de manera tant directa com indirecta, per desprestigiar la nació catalana, la seva llengua i cultura i per fer-les recular enfront la nació, llengua i cultura castellanes. I res fa pensar que pretengui acabar amb aquesta dinàmica fins que hagi acabat totalment amb nosaltres.

N'estic fins als collons d'estar dominat per una nació que sempre que les circumstàncies li permeten, fa ús de la violència per imposar les seves lleis i normes, com han demostrat històricament repetidament. Una nació que no entèn realment el concepte de democràcia. Una nació que prefereix sempre imposar que dialogar. Una nació que, com deia Machado, "desprecia cuánto ignora", menysprea tot allò que està més enllà del seu nas o les seves obsessions del moment. Una nació, per acabar, que està convençuda des de temps immemorials que ha de ser la mestressa de la Península Ibèrica, ja que això forma part del seu alto destino encomanat per Déu.

Per tot això, i perquè crec en la llibertat, dels individus, dels pobles i de qui sigui, i no vull viure a mercè d'una altra nació. Una nació que imposa, sempre que pot i l'enemic és prou dèbil, a sang i a foc els seus preceptes. Una nació que l'únic que vol de nosaltres és el territori on vivim. I que no s'aturarà fins que no quedi un sol català que cregui que som una nació.

Per tot això, com dic, n'estic fins als putos collons de viure en aquest Estat.

PSC vs. Iniciativa

Aquest Montilla és molt llest a l'hora de fer anar els "seus" per on vol. Iniciativa és un partit que fa la funció de satèlit del PSC, ja que a pesar de que el seu discurs pot divergir en algun punt, a l'hora de governar i de prendre decisions efectives rellevants sempre s'alia i recolza els socialistes. ICV actua, en definitiva, com una segona marca del PSC. Montilla és un home de mentalitat autoritària, hereva de les dictadures comunistes. I en aquests sistemes, quan algun dirigent del règim agafa un poder massa gran que posa en perill el comandament absolut del dictador, aquest és defenestrat, rebaixat de categoria o aniquilat.

Així, per més que Iniciativa sigui un partit seguidor del PSC, a aquest no li ha agradat perdre vots en favor del primer. En les eleccions al Parlament del 2006, el PSC va perdre 235.000 vots respecte a les del 2003, mentre que ICV en va guanyar 42.000. Alguns d'aquests vots perduts pels socialistes van anar a l'abstenció, d'altres a Ciutadans, i d'altres, doncs, a ICV. Montilla, temerós que Iniciativa debiliti els resultats del seu partit, que tingui un pes massa gran i, potser, amb l'objectiu final de debilitar els ecoprogressistes per iniciar un procés d'absorció definitiva del PSC sobre els de Saura, ha posat en marxa una campanya encoberta de desprestigi cap a aquest partit.

Així, va començar posant Saura al capdavant del Departament d'Interior. D'aquesta manera pretenia atacar el principal signe distintiu dels ecosocialistes, el seu discurs idealista, a favor dels okupes i d'altres causes "progres", idees que són incompatibles amb l'exercici del poder públic real. Montilla li va donar a Saura el control dels Mossos amb molta mala llet, ja que aquest és l'àmbit del poder on menys es pot defensar un discurs de les característiques que predica ICV. És més, li va donar a Saura el control dels Mossos precisament en un moment en què estaven previstes tota una campaña d'actuacions de desallotjaments d'edificis ocupats a Barcelona. I en un moment en què els Mossos reivindiquen fortament millores en les seves condicions laborals, entre altres coses. O sigui que ara tant els okupes, com els mateixos Mossos (aquests es queixen a més que Saura no escolta les seves demandes), es manifesten incansablement contra el conseller verd.

D'altra banda, en els mitjans també s'han vist diversos casos d'atracaments violents, i s'ha publicitat l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Bé, total, els socialistes, que controlen els mitjans més importants, han intentat crear un clima fals d'inseguretat, al més pur estil de manipulació totalitària, per tal de contribuïr al desprestigi de Saura i d'ICV, i perquè Montilla pugui acabar amenaçant a Saura que "si no recondueix la situació no tindrà més remei que cessar-lo" (elsingulardigital). I si el cessa, la qual cosa seria un desastre per a la imatge de ICV, és de suposar que hi posarà un dels seus, és clar

Saura, un polític, pel que sembla, poc capaç, acostumat a obeïr en tot i per tot el PSC, i a acontentar-se amb les quotes de poder que aquest assigna al seu partit, no les ha vist a venir, i ha caigut de quatre grapes a la trampa. Almenys de moment, potser ens sorprén amb alguna actuació inesperada. En tot cas, trobo just que si ICV va ser l'únic partit que va sortir amb una imatge reforçada de l'anterior tripartit, per no cometre cap error, però no perquè ho fes tot molt bé, sinó perquè no va fer res rellevant, ara pagui un desgast polític com qualsevol partit de poder.

Per ara, a Montilla li ha sortit rodona la jugada de desprestigi de Saura, líder relativament carismàtic entre els sectors ecosocialistes, que ja no sap per on navega. Ja veurem si això es tradueix en un retransavassament de vots de ICV als socialistes en les properes eleccions. O si forma part de l'inici d'una Opa hostil del PSC cap a ICV, el partit que representa l'esquerra "pura".

ETA, terror al servei d'Espanya

L'organització terrorista ETA és una rèmora d'altres temps, és una organització que va ser creada com a resposta violenta a un Estat dictatorial i violent, i en el seu moment va tenir un sentit i va fer una funció positiva per al seu país, Euskadi. Però els temps han anat canviant, i la lluita violenta en l'entorn i les circumstàncies actuals s'ha convertit en obsoleta, mentre que ETA no ha sabut desapàreixer dignament fent una contribució positiva al seu país. És un organisme que s'ha enquistat, incapaç de superar la inèrcia dels hàbits i les estructures adquirides quan tenia un sentit, amb un esforç que la portés a l'autodesintegració.

En un moment donat, el nacionalisme espanyol (encara que el PSOE és igualment nacionalista, el seu banderer és el PP), suposo que es va adonar que era incapaç d'acabar amb ella, i que com que comptat i debatut no feia tant de mal, doncs s'aprofitaria de la seva existència per reforçar-se. ETA li donava un enemic clar, que catalitzava i potenciava el sentiment espanyolista de la població, sentiment que revertia en més vots al nacionalisme espanyol, o sigui al PP. D'altra banda, el nacionalisme basc s'encamina de forma pacífica, ferma i efectiva cap a una emancipació cada cop més gran d'Euskadi, i ETA és un pal a les rodes en aquest procés. És un impediment perquè avui dia el País Basc, i qualsevol país en el nostre entorn, només pot avançar en el procés de construcció-emancipació nacional de forma demòcratica i pacífica. I per a que aquest avenç sigui possible, és necessària la unió de tots els nacionalistes bascos. I ETA i el seu entorn, no només no contribueixen a aquest avenç, sinó que a més donen motius a l'enemic per deslegitimar-lo. Per tant ETA és avui només una eina al servei del PP.

Aquest últim atemptat -que aparentment no pretenia fer víctimes mortals-, sembla que volia ser només un avís de que calia alguna oferta millor per part del govern espanyol. Els terroristes imitaven així el que va que fer la IRA quan negociava el desarmament definitiu amb els anglesos. Però pel que es veu (singulardigital), el màxim dirigent de la banda, Josu Ternera, diu que "ni conec l'atemptat ni estic d'acord amb ell". O sigui que la ETA "oficial" sembla que és conscient que només és ja un estorb per a Euskadi i que ha de deixar d'actuar i desaparèixer del mapa, i que l'atemptat és obra de purs sonats o psicòpates amb ganes de sang i fetge. És possible fins i tot que hagués estat organitzat per algun membre del CESID favorable al PP infiltrat dins la banda (doncs els Estats tenen espies allí on els hi convé).

A més a més l'existència d'una ETA activa posa l'opinió pública espanyola en una dialèctica de guerra i violència impròpia d'un Estat occidental avançat, i que trobo patètica i insuportable. El millor que podria fer ETA és desintegrar-se, sense cap negociació prèvia ni sense demanar res, de cop i volta, durant aquesta legislatura, o bé esperant a la propera legislatura al govern espanyol (en la que amb tota probabilitat governaria el PP), a mode de càstig per un PSOE que ha negociat de forma nula. Li faria un favor al seu país i donaria també el seu últim cop al PP, al qual deixaria sense enemic.

P.D.:Llavors sens dubte el catalanisme passaria a primera línia de foc del PP, però això probablement ens beneficia als catalans, ja que desperta molt més les consciències sobre la injusticia en la que ens trobem. Doncs el PSOE, si bé té igualment com a objectiu acabar amb nosaltres com a poble, té un estil més subtil, més maquiavèlic i envoltat d'un tel de fals progressisme, i això sempre enganya a més d'un.

L'Ansenseaturador ataca de nou!

El Ministre de Justícia, perdó d'Indústria i Turisme, Joan Clos, o també anomenat Closi Closi, Floquet de Neu, alcalde crispeta, o, més comunament, Ansenseaturador, n'ha tornat a fer de les seves. Segons expliquen observadors madrilenys, en els seus blocs o en cartes al director d'algun mitjà digital (ja que pel que es veu cap mitjà es va fer ressó del fet, no devien saber a què atendre's), Clos va participar en l'acte de presentació de la quarta companyia de telefonia mòbil que ha obtingut la llicència per operar a Espanya, la sueca Yoigo, i va fer el ridícul de forma estrepitosa i desconcertant. En aquest acte, que se celebrava en un entorn ideal per al que anava a fer Clos, el Teatro Lope de Vega, primer Clos no va saber pronunciar bé el nom del cap de Yoigo, Johan Andsjo, i seguidament va afegir despectivament "o algo así", i després no va saber dir el nom de les tres altres companyies que operen en el sector (Orange, Vodafone i Movistar no?), un sector que ateny el seu ministeri. Això a part de que, com que era el dia de Santa Llúcia, que és patrona de Suècia, sembla que es va embrancar a explicar el significat de Santa Llúcia i com es celebrava a Barcelona ("si, saben nosotros en Barcelona por Santa Lucía cada año ponemos unas paraditas, y se venden de todo para el pesebre, incluidos "pixaners", ay no perdón, "ca-ga-ners", ya sé que esto no tiene nada que ver con la vista, però en Catalunya lo hacemos así", etc., etc.), dient collonades una rere l'altra, segons els observadors. Bé el resultat és que el públic es va sentir realment al teatre i es va riure d'ell a cor que vols, i alguns al final el van xiular i el van acomiadar amb crits de "fuera!".

Després d'aquesta nova actuació, jo em reitero en la pregunta, d'on collons ha sortit aquest home?, és un extraterrestre?, quina mena d'entitat és? Però la resposta crec que és bastant senzilla i casolana: aquest paio és curt, més curt que la tita del seu estimat floquet de neu (com sabem els micos tenen un penis més aviat petit). Aquest home no pot ser ministre de res, no pot fer cap feina que comporti concentrar la seva atenció més de 5 segons en un tema. I a més el millor és que em sembla que el tio està autosatisfet, no té cap mena d'esperit crític, és un arrogant, sinó no s'entèn que després de totes les crítiques directes, indirectes i mofes que ha rebut a la seva gestió i a la seva actitud, no es doni per aludit (així, el Closi en acabar l'acte de Yoigo, li comenta a algú "¿Pero qué querían que les dijera?", doncs com a mínim, Clos, volien que recordessis els noms de les tres companyies d'un sector que tu gestiones i que tot cristo coneix). Potser l'Ansense es creu que va ser colocat com a alcalde, i després com a ministre, per la seva vàlua o les seves capacitats, potser es creu el rei del mambo. En fi, un cas curiós d'imbecilitat en estat pur, i segurament irrepetible. Bon any!

Catalanitzar l'Islam

Catalunya, com tots els països més desenvolupats de l'Europa occidental, s'enfronta ara mateix a una immigració massiva des dels països en vies de desenvolupament. En l'últim lustre, s'han quasi triplicat el nombre de residents extrangers, passant de ser el 3,5% (215.000 persones, 2000) al 9% de la població (604.000 persones, 2005), segons dades de l'Idescat, amb la qual cosa ja estem al mateix nivell que països on ja fa dècades que tenen alts índexs d'immigració, com França, amb un 8,1% de la població el 2004 (wiquipedia), o Alemanya, salvant les distàncies amb la situacions respectives d'aquests països. De moment els poders estatals i europeu no han posat en marxa cap mesura per regular aquesta entrada d'immigrants, la qual cosa pot acabar tenint conseqüències greus, si es dóna el cas que arriben molts més immigrants dels que l'economia i la societat de cada país pot absorvir. A partir d'aquest moment caldria treballar per regular aquest flux migratori, i intentar que en els propers 5 anys no arribin mig milió de persones més de forma descontrolada al nostre país, perquè això no seria positiu ni pels que arriben, ni pels que ja hi som. Però bé no és això el que volia comentar ara.

Ara mateix cal acceptar el que ja hi ha sense posar-s'hi pedres al fetge, i treballar a partir d'aquesta acceptació. En el cas de Catalunya, la immigració massiva, a més dels efectes, positius i negatius, que causa en qualsevol país, suposa la possibilitat que la població que es sent nacionalment catalana, perdi pes relatiu. I per tant la possibilitat que el catalanisme perdi poder, fins a convertir-se en una opció permanentment minoritària en les diferents eleccions, la qual cosa impossibilitaria que tingués un pes decisiu en el propi govern, i per tant avançar en el procés de construcció nacional. Això suposaria facilitar les coses al poder espanyol (amb un Estat darrere) en el seu objectiu d'acabar amb la nació catalana, objectiu que tard o d'hora aconseguiria en una situació així. I que l'única manera d'evitar definitivament, és avançant en la construcció nacional i, quan sigui factible, emancipant-nos com a poble i creant un Estat propi.

Sent així les coses, la supervivència de Catalunya com a nació passa per integrar tota aquesta immigració, si no la primera sí la segona generació (o següents), o bé atreure-la cap a la causa del catalanisme. Cal que es sentin identificats amb els interessos dels catalans, i que els vegin desitjables també per a ells. En aquesta tasca doncs, cal lluitar (també) contra la influència dels tòpics espanyolistes creats pel poder espanyol, i que són molt presents en la nostra àrea d'influència mediàtico-cultural. Cal fer-ho: perquè ells o els seus descendents s'integrin a la nació catalana, perquè en el cas que participin electoralment votin partits catalanistes (la manera més efectiva d'avançar en el procés de construcció nacional és que el catalanisme governi amb majoria absoluta a Catalunya), i perquè arribat el moment votin que Si en un referèndum d'autodeterminació (en tot cas, en el seu defecte, que no votin que No).

La immigració dels últims anys a Catalunya té bàsicament dues procedències: sudamèrica i centreamèrica (approx. 197.000, 2,9% població) i Àfrica (209.000, 3,1% població) (idescat). Aquesta última prové molt majoritàriament del Marroc, i és pràcticament tota musulmana. Els immigrants sudamericans, degut a que són de llengua materna castellana, en general monolingües, amb un nivell educatiu bàsic i que, influïts pels tòpics espanyolistes, venen a Catalunya amb la idea que venen a la "madre patria", on creuen hi podran viure i treballar sense canviar de llengua, són en general els menys permeables a la comprensió del fet diferencial català i a la incoporació de la llengua catalana en el seu dia a dia.

La immigració africana, i per tant musulmana, és molt més permeable a la comprensió del fet diferencial català, sobretot perquè d'entrada no parlen ni català ni castellà, no estan tan influïts pels tòpics espanyolistes, i a l'Àfrica és normal la convivència de diverses llengües i ètnies en un mateix territori. En aquest sentit, estudis sociolingüístics han demostrat que el nivell de competència en català dels immigrants africans que porten cert temps aquí és molt més alt que el dels sudamericans.

Tot i així, he observat que els musulmants tendeixen a donar una gran importància a la comunitat islàmica d'allí on estan, i aquesta comunitat s'organitza en associacions pel que sembla hispanocèntriques (a tall d'exemple, l'adreça www.islam.cat, està agafada per una Unión de Comunidades Islámicas de España, amb centre a Madrid). El cas és que a altres parts de l'Estat, com a Andalusia, hi han comunitats islàmiques importants (en alguns casos formades per castellans cristians d'origen, com a Córdoba) i amb consciència diguessim política, i aquestes s'han erigit en la veu predominant en el món islàmic espanyol. De tal manera que hi han webs com www.webislam.com (gran portal d'informació i reflexió sobre l'islam), o www.islamenlinea.com (un altre portal amb menys recursos), que volen ser centres de trobada/portaveus de tota la comunitat islàmica espanyola, ergo potencien una imatge entre els musulmans d'Espanya com una sola nació amb una sola llengua, el castellà.

En definitiva, crec que des de Catalunya hauria de crear-se, aprofintant la relativa alta competència dels immigrants africans-musulmans en llengua catalana, com he comentat, un portal d'informació i de reflexió sòlid en català sobre i per a l'islam, que disposés d'eines de participació i d'altres serveis. Aquest portal hauria de tenir l'objectiu de ser un punt de trobada de tots els musulmans que viuen a Catalunya. I aconseguint això, també contribuiria a crear una imatge de Catalunya com a nació amb una llengua pròpia, que també poden utilitzar els musulmans per comunicar-se amb els no musulmans i fins i tot entre ells, i oberta a acollir la gent de l'islam.

Existeix una petita comunitat de catalans musulmans d'origen cristià (veure article (del 1997 però) de Omar Abu Bilal, musulmanocatalà, que parla sobre l'islam a Catalunya i l'encaix dels musulmans al país), però pel que sembla no s'han organitzat associativament ni estan presents amb veu pròpia a la xarxa. La manera de fer avançar Catalunya, com diu Joan Laporta, passa per prendre la iniciativa des de la societat civil. Perquè no podrem construïr Catalunya sense tenir en compte aquesta gent. O sigui que mans a l'obra.

Tots a caçar bolets a la Meseta!!!

Així com semblava que just després de les recents eleccions al parlament Tv3, amb els seus noticiaris al capdavant, s'havia moderat en el seu espanyolisme, ara que ha quedat clar que Mascarell serà el director de la CCRTV i que el Psc controlarà la Corporació, han tornat a la càrrega sembla que amb forces i inventiva redoblades.

Per als periodistes de Tv3, servils amb el poder espanyol, qualsevol excusa és bona per parlar d'Espanya, i sempre que es parla de Catalunya, s'he l'ha de relacionar d'una manera o altra amb Espanya perquè quedi clara la seva inclusió dins l'Estat. Aquesta pràctica sembla que la volen portar a l'extrem, donant la cosa resultats bastant absurds. Així, tenim el programa Caçadors de Bolets, que basa el seu èxit en la gran afició que hi ha a Catalunya a collir, cuinar i menjar aquest producte.

Doncs suposo que com que aquest programa potencia "excessivament" una imatge de Catalunya com a societat amb costums específics, nacionalment diferenciada, avui ens han donat una grata sorpresa: han fet un entranyable viatge des de Catalunya, passant per Saragossa, Burgos i alguna altra ciutat espanyola (lliço gratuïta de geografia espanyola dels amables productors del programa), i han arribat a un camp de la Meseta mig desolat. Allí uns nois catalans han collit uns bolets i després han anat a casa una senyora del poble que els ha cuinat. Suposo que als productors els haurà costat trobar una senyora castellana que cuinés bolets -ja s'ha vist que no han trobat ningú del poble per anar a collir-los-, ja que com sabem els castellans tenen poca afició a la micologia. Però això és igual, què coi, perquè els catalans no podem tenir aficions diferents dels castellans, res ha d'induir a pensar que som dues nacions diferents, som espanyols i per tant tot ho hem de fer igual.

Molt bé, periodistes, productors i dirigents de Tv3, aneu fent, però ara mateix ja heu fracassat. Tv3, en la seva etapa espanyola (des del 1er tripartit), ha passat de ser la televisió líder d'audiència a Catalunya a ser la 3era. I els noticiaris, que sempre havien estat líders i eren la programació més sòlida de la televisió, també han perdut el seu lideratge estrepitosament. I és que és diferent considerar una televisió com el principal mitjà de masses d'una nació, o considerar-la només una televisió regional, útil per expandir l'ideologia o el programa del partit que governa en un moment donat. La primera manera de fer suposa que el mitjà busca l'excel.lència, és una reflex del bo i millor d'aquella nació que representa, i la segona manera de fer suposa que és només una eina al servei d'un partit, on hi treballen mercenaris, que fan la seva feina, cobren i prou.

Així, des dels seus inicis, Tv3 ha estat una televisió altament innovadora, que ha buscat l'excel.lència en allò que ha fet, i que l'ha obtinguda ja que ha estat líder d'audiència. Des que està controlada per elements amb un ideari espanyolista, les coses ja no són així. S'intenta mantenir alguns programes d'èxit creats en temps de Convergència, però no dona la sensació que s'intenti fer una programació de cadena que pretén ser líder en totes les franges horàries.

I en això els catalanistes us hem de donar les gràcies a tots els periodistes i dirigents espanyolistes de la Corporació: és notori que des que la controla el PSC Tv3 ja no és la televisió nacional de Catalunya, perquè no pretén ser-ho, i els catalans ho sabem, i per això els noticiaris ja no són líders d'audiència. És notori que el PSC és un partit espanyolista i anticatalà. I el vostre error és de base, Catalunya no continua existint com a nació després de 600 anys de dominació per casualitat. Ni Tv3, ni els seus noticiaris tornaran a ser líders fins que no torni a ser la televisió nacional de Catalunya.

Els valencians

Tots els catalans que tenim alguna inquietud catalanista som més o menys conscients que de tots els països catalans, on la nació està més viva i la construcció nacional ha avançat més, és a Catalunya. I que a les Balears i al País Valencià la situació està molt pitjor. I crec que la situació està especialment malament a València. L'únic partit catalanista del país, el Bloc Nacionalista Valencià, no ha aconseguit encara entrar mai al parlament de la comunitat. Mai ha tret el 5% -llindar que sembla escollit premeditadament contra aquest partit- dels vots, necessaris per entrar-hi. I a més una part important de la classe dirigent del país, així com bona part de la població autòctona, és furibundament anticatalana. Això deixant de banda que el país és un cau de corrupció. Tot això és propi de les societats que sofreixien una desorientació identitària: odi a la identitat original -la catalana- i decadència moral generalitzada.

Bé, però enmig d'aquest panorama quasi desolador, al País Valencià existeix una lluita serena i continua, la lluita de tots els valencians que no volen desaparèixer com a poble. I aquests valencians estan encapçalats per grans personalitats, homes que a pesar de la situació del seu país, l'amor al que són i la voluntat de no deixar-se dominar els porta a lluitar contra vent i marea, contra tot per tal de fer avançar el seu país, per poc que sigui, en la seva pròpia construcció nacional. Aquesta gent són grans guerrers, herois moderns, i segurament amb unes quantes desenes com ells, qualsevol país pot arribar allí on es proposi. I crec que els catalans de Catalunya també necessitem personalitats així si algun dia volem aconseguir deslliurar-nos dels castellans.

Citaré tot seguit aquests valencians dignes d'admiració, encara que segur que m'en deixo, però aquests són els que jo, i crec que la majoria de catalans, coneixem

-Eliseu Climent (Llombai, 1940): un històric del catalanisme a València, ja va participar en la redacció de l'Estatut valencià de 1975. És propietari de l'editorial 3 i 4, la principal del País Valencià de llibres en llengua catalana, així com del setmanari pancatalà El Temps. És també l'organitzador dels Premis Octubre, els grans premis de la cultura en català al País Valencià, i organitza i participa constantment en activitats per potenciar la cultura i la llengua valenciana, i per millorar els vincles entre els territoris de parla catalana. És el gran incombustible del catalanisme a valència, i el blanc preferit de tots els atacs del poder espanyolista reaccionari valencià

-Vicent Sanchís (Llàcer, 1961): és director del diari Avui, el més gran diari en català (i catalanista), des de fa uns 10 anys. Ha aconseguit mantenir el control del diari i situar-lo en una línia catalanista no adscrita a cap partit en concret -per la qual cosa potser ha perdut suports entre sectors de Ciu i sectors de Erc-, després de la seva adquisició per part del Grup Godó. Crec que és també un líder catalanista eclèctic i amb una visió global dels Països Catalans. Ferm en les seves conviccions, ha demostrat ser un negociador hàbil. Crec que és un líder catalanista amb gran futur sigui a Catalunya o al País Valencià.

-Vicent Partal (Bétera, 1960): és el gran pioner d'internet als Països Catalans. Quan tot just es començava a parlar d'internet, ell ja havia creat el portal Vilaweb (1996), un portal d'informació en català creat i dirigit a tots els usuaris de parla catalana. Actualment Vilaweb és la web en català més visitada, i un important punt de contacte i unió entre totes les terres de parla catalana, a més de ser un centre d'innovació en les noves tecnologies a casa nostra. Gràcies a persones com Partal el món d'internet en català té un gran dinamisme, i ara i en el futur és un dels pilars on es crea la consciència nacional, i on més s'avança en la construcció nacional (el .cat és un avenç espectacular). Partal té grans projectes en aquest món, com la creació de canals de televisió en català via internet.

-Ferran Torrent (Sedaví, 1951): és potser el personatge de perfil menys clarament catalanista dels que aquí comento, però crec que és destacable perquè és l'escriptor que ha normalitzat la novel.la en català al País Valencià, per dir-ho d'alguna manera. Que l'ha convertit en un fenomen de masses. A més a més és un crític implacable de la societat valenciana i els seus entramats de corrupció, en la seva trilogia Societat Limitada (2002), Espècies Protegides (2004) i Judici Final (2006). Hi fot un parell d'ous, si s'em permet l'expressió.

Perquè els periodistes catalans tendeixen desproporcionadament a l'espanyolisme?

Els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i concretament la presidenta del comitè professional de Tv3, Anna Farrero, demanen que els partits polítics no controlin la designació dels directius d'aquests organismes ni la informació que s'hi transmet. Bé, no sé exactament quina motivació té darrere aquesta reclamació, però em temo que és la següent: que Ciu deixi de tenir cap mena d'influència dins la CCRTV. Ciu i qualsevol altre partit que no sigui el Psc i potser el seu annex Icv. Farrero diu que "nosaltres estem desitjant fer informació plural, rigorosa i que interessi, i volem fer-nos responsables de totes i cadascuna de les nostres peces". És clar, ara que els informatius de Tv3 i bona part de la corporació està controlada no només per directius socialistes, sinó per periodistes favorables al Psc, és millor tallar qualsevol lligam amb el poder polític, i així podran assegurar una Corporació socialista per sempre més. O sigui que darrere una reclamació aparentment legítima, s’amaga la voluntat de convertir la CCRTV en ideològicament monocolor. I dic aparentment legítima perquè realment no ho és, ja que un mitjà de comunicació públic, pagat entre tots els contribuents, ha d’estar també controlat pels contribuents, i els representants d’aquests són els partits polítics. Als periodistes o a qui sigui els pot agradar més o menys la democràcia, potser preferirien un altre sistema (comunisme, feixisme, dictadura bananera, monarquia absoluta, anarquia?), però mentre visquem en aquest, i que sigui així per molts anys, tothom ha d’acceptar les regles del joc. I siusplau que no ens prenguin per burros als ciutadans.

Perquè em sembla que el control d'elements prosocialistes concretament de Tv3, és un fet que va més enllà de qui governi en un moment determinat aquest mitjà. Tinc la sensació que s'han apoderat dels informatius de Tv3 un grup de periodistes fanàticament socialistes, i per tant fanàticament espanyolistes, i que són endogàmics ideològicament, per la qual cosa només deixen entrar de periodistes d'informatius gent de la seva corda, amb la qual cosa conserven uns noticiaris de Tv3 pensats des de l'espanyolisme. Així aquest espanyolisme, aquest hispanocentrisme l'expressió clau del qual és "aquí a Espanya", es fa més o menys evident depenent de qui governa i quin partit controla els mitjans. Però aquesta realitat ja existia, em sembla, en els últims, o almenys a l'últim govern de Ciu. O sigui que quan es criticava tant els noticiaris de Tv3 per ser tendenciosos a favor de Ciu, ja estaven controlats per periodistes socialistes, el principal representant dels quals, i potser també l'organitzador i ideòleg, era el gran, gran Francino (que al final sembla que va haver de marxar de Tv3 per discrepàncies amb el propi "partido", que el va premiar abastament "por los servicios prestados al partido y a España", donant-li un programa en una de les cadenes de ràdio del Psoe, la Ser, i com ja sabem, obtenir un lloc del que sigui però amb tota España de públic, és la gran aspiració de tot socialista que s'aprecïi, la resta són collonades i trampolins). Vull dir que quan més intensament es van criticar els telenotícies per afavorir Ciu, és quan menys tendenciosos eren, i segurament l'augment de la crítica va ser propiciada pels mateixos periodistes de què parlem, perquè no fos tant evident el que estava passant.

Bé de tota manera, crec que puc afirmar rotundament, i sense gaire por d'equivocar-me, que la tendenciositat a favor de Ciu, que va existir és clar, era una brometa d'infantó en comparació amb el que està passant avui, ja que els informatius de Tv3 són els més tendenciosos del món a favor de tots els tòpics del ventall ideològic "progre", si exceptuem els d’una dictadura com per exemple la de Fidel Castro. I ja no parlo de la visió espanyola des de la qual estan fets (tema que ha estudiat molt acuradament Víctor Alexandre (blog), al seu llibre "Tv3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?"), perquè crec que aquesta tendència ha disminuït poc o molt des de les recents eleccions al Parlament(un altre dia faré un post sobre aquest tema, quan tingui prou dades). Com a exemple paradigmàtic, el que va posar Vicent Sanchís al programa de Ferran Monegal, quan va comparar la mateixa notícia sobre uns soldats israelians que havien disparat a uns palestins vestits com dones perquè creien que portaven armes amagades sota els vestits, donada a Tv1 i a Tv3. Les dues televisions estan controlades pels socialistes, però a Tv1 ensenyaven al final la imatge amb els homes obrint-se el vestit i ensenyant les armes, i a Tv3 deien que els soldats israelians els havien disparat tot i que no s'havia demostrat que anessin armats, i no van ensenyar la imatge dels homes obrint-se el vestit!! Les dues noticies es basaven en el mateix vídeo fet per una agència internacional, però Tv3 havia tallat el final, en pro de potenciar la imatge d'uns palestins indefensos i uns israelians-jueus pro-americans poderosos, dolents i sanguinaris. La manipulació informativa més primària al servei de l'imaginari progre més tronat. Bé no m'extendré en adjectivacions (negatives clar) sobre això.

Tot això ho he exposat com a paradigma del que és el periodisme actualment a Catalunya. Perquè potser els periodistes dels noticiaris de Tv3 no representen tots els periodistes catalans, però si una part molt, molt considerable, la qual cosa explica també en gran part perquè dominen d'aquesta manera aquests noticiaris, sense discrepàncies en aparença. I la meva pregunta és, sent Catalunya un país on a pesar de tot els partits catalanistes encara tenen majoria absoluta, o sigui on la majoria de votants són catalanistes, on cada cop hi ha més catalans desacomplexats de ser-ho, on cada cop és més la gent compromesa amb el país, perquè la professió periodística no reflecteix aquesta realitat, com a mínim proporcionalment a la població en general, com seria lògic? Perquè dona la sensació que els ciutadans van cap a un procés de desacomplexament nacional, i els periodistes cada cop semblen més acomplexats, i més compromesos amb Espanya? Bé doncs jo, que precisament sóc llicenciat en periodisme, encara que no m'hi dedico, tinc una explicació per aquest fenomen, basada en els següents punts:

1er-La professió periodística és poc amiga de la reflexió en profunditat sobre qualsevol tema, ja que el periodisme es basa en la immediatesa i en la varietat d'informacions. Un periodista ha de parlar de bastants o molts temes al llarg d'un sol dia, i ho ha de fer relativament ràpid. Això habitua (o potencia en molts casos) a una forma de pensar, com dic, poc compatible amb la reflexió profunda.

2on-El periodista és el creador, però també el primer usuari dels tòpics. Els llocs comuns (tòpics) són arguments que s’apliquen a un conjunt de casos semblants, en general coneguts i acceptats per tothom, i que serveixen per facilitar/optimitzar la comunicació d'informacions. Els periodistes viuen entre els tòpics, naden en ells, perquè la seva feina els porta a fer-ho. Aquest fet, sumat a la seva poca predisposició a la reflexió en profunditat, com s’ha dit, els converteix també en víctimes d'aquests tòpics. Els llocs comuns, a més d'eines de treball, es converteixen en allò que configura el seu pensament, la seva visió del món. I qui és i ha estat el gran productor de tòpics en la nostra àrea d'influència mediàtica i cultural? Doncs Espanya, és clar. Espanya és productora de tòpics espanyolistes i per tant anticatalans, tòpics que en gran part estan arrelats en la ment de tots els catalans com a herència cultural, i que configuren el tan anomenat "autoodi català". Són tòpics que els catalans que hem entrat en un procés de desacomplexament hem anat expulsant de la nostra ment, però que sembla que als periodistes, perquè tenen els tòpics com a modus vivendi, els costa més. I imbricats amb els tòpics espanyolistes, també hi han tots els tòpics de la pseudoesquerra que predomina a Espanya, i especialment a Catalunya, els dels autoanomenats “progressistes” o, més popularment, “progres”. Aquestes idees configuraven el pensament d’esquerres a bona part d’Europa durant la guerra freda, i l’autoanomenada esquerra catalana les ha conservat sense canvis remarcables fins avui dia. Això en un món que ja no és el mateix i on aquests tòpics ressonen com ecos del passat als ulls de qualsevol que analitzi les coses sense encotillaments (en aquest sentit l’esquerra europea avança cap a la seva reformulació, de la mà de persones com Segoléne Royal, però això és un tema per un altre post). Aquest pensament progre no considera el debat nacional com a important, i per tant no el té en compte. És més, el debat nacional és un estorb per aquesta mena de pensament, perquè afirma que hi han coses igual o més importants que aquest conjunt d'idees “autosuficients” que el formen.

3er-A més, i com alerta Joaquim Maria Puyal en un manifest, l’exercici del periodisme a Catalunya cada cop s’allunya més de la imatge del periodista compromès, que busca pel seu compte la veritat i intenta demostrar amb dades empíriques allò de què informa. Cada cop més els poders amb voluntat d’influència són més conscients de la importància que té participar en els mitjans de masses, i tendeixen a crear notícies que envien als mitjans quasi “empaquetades” molts cops, i el periodista s’amotlla a aquesta situació que li facilita en part la feina. I com també comenta Puyal, el periodista té com a prioritat servir l’interés del propietari del mitjà pel qual treballa, enfront de servir l’interés públic, o sigui oferir informació contrastada, plural, etc. I no cal esmentar, suposo, que en aquests moments quasi tots els mitjans de comunicació de masses amb més audiència a Catalunya, tant els públics com els privats, estan controlats pel Psc: la televisions i ràdios de la CCRTV, Com Ràdio, El Periòdico, El Punt...

CONCLUSIÓ

En conclusió, una gran part dels periodistes catalans han construït el seu ideari bebent dels tòpics creats pels poders espanyols i dels creats pels poders "progres" espanyols i catalans , una configuració ideal (uns neguen activament l’existència d’una nació catalana i els altres la neguen passivament ignorant-la) per blindar-los mentalment davant qualsevol tòpic creat des del poder català. A aquest estat de coses hi contribueix l’esperit acomodatici, l’allunyament de la professió periodística de la idea del periodista com a algú compromés amb l’interés públic, amb capacitat crítica i que busca o contrasta la notícia pel seu compte. I també que, com he dit, actualment els mitjans catalans amb més audiència estan tots en mans del Psc (o sigui l’espanyolisme), així com tots els poders executius, i el no tenir rivals mediàtics ni haver de fer de contrapoder crític amb els governants contribueix a l’abúlia periodística d’aquests mitjans.

Els mitjans de comunicació en català, i especialment els públics, necessiten professionals de la informació compromesos amb el país, ja que han de ser capaços d’anar contracorrent de l’opinió i els conceptes que es transmetent majoritàriament en la seva pròpia àrea mediàtica i cultural (espanyols), i oposar a aquests opinió i conceptes que creïn un imaginari colectiu català. Aquesta feina ha de ser constant, proactiva i creativa. Si no és així, es contribueix a un imaginari colectiu, l’espanyol, que nega l’existència d’una realitat nacional catalana, per tant redueix tot el relacionat amb Catalunya a un fet folklòric i regional, i per tant considera que l’existència de mitjans públics catalans, i d’un poder català en general, no té cap sentit. La qual cosa porta a la conclusió que no cal que existeixin, evidentment. En definitiva, que en el cas dels periodistes dels telenoticies de Tv3, aquests fan proselitisme de la desaparició del propi mitjà on treballen, la qual cosa faria riure si no fos que és veritat.

Sortosament, l’imaginari nacional català ha resistit segles de dominació, amb diverses dictadures i, encara que malmés (els tòpics espanyols han penetrat en la ment del catalans), encara existeix i seguirà existint a pesar del sistema mediàtic i la classe periodística actual. Però això no treu que, en el seu procés de construcció nacional -o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població-, Catalunya necessita crear un sistema mediàtic català/catalanista. I la peça entorn la qual ha de girar aquest sistema han de ser la televisió i la ràdio públiques. És essencial per la nostra supervivència a llarg termini, així com per l’avanç en el procés de construcció nacional (recíprocament també aquest avanç és essencial per la nostra supervivència a llarg termini).

El que Tv3 i la CCRTv en general estigui en mans catalanistes no només és necessari per la nostra supervivència, sinó que a més seria sa en aquests moments, ja que actualment tots els mitjans de masses catalans amb més audiència a Catalunya estan en mans del Psc, i a més aquest partit controla la Generalitat, el govern espanyol i els organismes municipals importants. O sigui que el Psc té un poder quasi omnímode a Catalunya, amb cap mitjà de comunicació que li fagi de contrapoder, exceptuant el sempre batallador Avui, amb no massa influència, i la ràdio Rac. Aquesta situació de poder absolut (a tall de broma, i parafrasejant Lluís XIV, el Rei Sol, es pot dir que el PSC és el Partit Sol de Catalunya) és, esperem almenys, circumstancial, però és el que està passant.

En definitiva, crec que el poder català hauria de tenir com a prioritat el fet de controlar els mitjans de la CCRTV, i assegurar al seu torn que hi treballin únicament periodistes compromesos amb el país, o almenys no deixar que els que no ho estiguin tinguin rellevància en l’organització, ja que aquest organisme és un dels pilars de la construcció nacional. I si no es fa així la CCRTV no tindrà raó de ser.

POSSIBLES SOLUCIONS A LA SITUACIÓ DEL PERIODISME A CATALUNYA

-Que a les facultats de periodisme catalanes s’eduquin a periodistes compromesos amb el país. Que s’ensenyi història de la Catalunya moderna junt amb la història del periodisme català. Que s’expliqui com es va crear la televisió i la ràdio catalanes, i perquè. Que s’ensenyi a escriure correctament en català, etc., etc.

-Que a les facultats s’inculqui l’amor per la professió periodística, per l’esperit crític, que s’ensenyi a anar a buscar i contrastar les noticies. Que s’ensenyi la funció del periodisme com a element crític del poder. Que es es posin exemples de bon periodisme, que es combati l’actitud acomodaticia i abúlica. Que es cultivi l’hàbit de la l’estudi i la reflexió acurada, com a complement necessari a l’activitat periodística usual que prima varietat i rapidesa.

-Que s’expliqui clarament als futurs periodistes com es configura el sistema mediàtic, que cada mitjà és una empresa i que aquesta respon a uns interessos, però que l’únic valedor del bon periodisme és el propi periodista. Que s’expliqui que el periodisme és una professió dura, que en general es paga malament i que cal veritable vocació per dedicar-s’hi.

PD: qui llegeixi aquest post i vulgui aportar altres solucions per millorar aquesta situació, o bé tingui dades per corroborar –o bé refutar, és clar- el que dic, serà molt benvingut.

Perquè he votat i potser no tornaré a votar Esquerra

Aquest text és un comentari que vaig escriure com a resposta a un article de Salvador Sostres publicat a l'Avui http://www.avui.cat i al seu blog http://www.salvadorsostres.com/ el dia 2 de novembre, en el qual Sostres es mostrava molt decebut amb els resultats de les eleccions, especialment amb els resultats d'Esquerra, ja que els partits del tripartit podien tornar a sumar i Ciu no havia tret els vots esperats, i expressava la seva perplexitat per aquests fets: "Estic decebut pel país, del país. Si una nació, després del desastre del tripartit, encara li torna a donar la seva confiança; si una nació, després del ridícul estrepitós que ha fet Esquerra i del mal que li ha fet al país li dóna encara 21 diputats, vol dir que aquest país no va enlloc ni respon a cap projecte clar i està sumit en la més absoluta mediocritat. Aquests resultats reflecteixen això, una gran mediocritat", i "No entenc gaire els resultats, no entenc gaire com ha pogut passar, Convergència tenia de llarg el millor candidat i ha fet de llarg la millor campanya".

Bonament li intento explicar perquè això ha pogut passar, que inclou el raonament de perquè jo i segurament molts d'altres vam votar Esquerra, empesos a més per l'esperança que no tornarien a reeditar un desastre com havia estat el tripartit, i que no farien president algú com Montilla, esperança una mica il.lusa com hem pogut comprovar. Però el que hagi passat després no treu validesa als motius pels quals jo i molts catalans vam votar Esquerra, molts catalans que és possible que no tornem a votar Esquerra en properes eleccions si no fan alguna cosa imprevista i espectacular.

I considero que és important explicar perquè molts vam votar Esquerra a pesar i fins i tot contra el tripartit, perquè són els vots de "l'esperança pura per la independència", els vots de la gent que contraposem l'esperança d'aconseguir un dia la independència a qualsevol altra cosa, i si Esquerra s'hagués definit clarament a favor de tornar a fer el tripartit, no l'haguèssim votat, i com a molt mínim hagués tret tres escons menys, i el tripartit no s'hagués pogut reeditar. I perquè aquests votants, que ens sentim poc o molt enganyats, som els responsables de que hi torni a haver un tripartit i de que Montilla sigui president.

Comentari a l'article de Salvador Sostres "Estem malalts" publicat al diari Avui i al seu blog el dia 2-11-2006:

"A veure Sostres, fem un anàlisi diferent. Primer de tot cal observar que el catalanisme no ha augmentat, com semblava que era la tendència i era d'esperar, ciu i erc sumaven 69 diputats el 2003 i en sumen 69 ara. I això aparentment no és bona senyal pels objectius del catalanisme.

Convergència és un partit de poder, una màquina ben engreixada, amb bons gestors, un màrqueting més o menys eficaç però audaç i original, un partit sòlid, amb trempera i amb voluntat de liderar. Un partit orgullòs que et fa sentir orgullòs de ser català, això és cert. Però els catalans tenim un problema essencial: el problema de la supervivència. I el ser que veu la possibilitat de la mort a prop fa el que sigui per evitar-la, es deixa guiar per l'instint més primari i dedica les seves energies a no morir. A menys que no tingui altra opció que la mort, llavors es resigna. Però la veritat és que els catalans estem vius i que sapiguem no tenim cap malaltia terminal.

Però hi ha una cosa que posa la nostra supervivència en perill: estem sotmesos a una nació, la castellana, que té com a objectiu en relació a nosaltres la nostra eliminació o assimilació a ella, i és més poderosa i pot ser que ho aconsegueixi. I això hi ha molts catalans que ho veuen o ho intueixen, i saben perfectament com actua convergència, perquè l'hem vist governar durant més de 20 anys, i saben que la seva acció es basa en el pacte amb els castellans, en anar aconseguint coses a poc a poc, en la moderació i la prudència. Però aquesta estratègia, pot portar-nos una gran estabilitat política, social i econòmica, si, però podem estar decennis i segles aconseguint petites cosetes i el propi mètode no indica que aquest procés hagi de culminar en la independència respecte dels castellans. O sigui que Sostres coi, potser estem perdent el temps miserablement, no et sembla? I hi ha molts catalans que estem farts de miquetes, de prudència i volem cridar que volem viure dignament, completament, i simplement no ens ve de gust viure en una injusticia permanent. I com que res ens impedeix demanar el que volem directament, doncs tenim ganes de fer-ho.

I Erc doncs sincerament ho han fet bastant malament, i el Carod ha perdut completament els papers i encara ara no para de queixar-se del que li han fet, quan el que li ha passat és perquè és burro. Però Erc és el partit que radicalitza la situació, que ens acosta a la desitjada emancipació, que fa que convergència i de retruc els altres partits (aquests només de boquilla però és igual) intensifiquin el seu discurs catalanista (erc és el partit que primer va dir que calia un nou estatut, després convergència i els altres s'hi van apuntar, després el que ha sortit ha estat un ninot mal apedaçat però alguna cosa s'ha fet), que fa que els castellans s'escandalitzin i es posin histèrics perquè volem més poder i volem la independència, que ens ataquin obertament, la qual cosa porta a que els catalans s'adonin que no són els nostres amics sinó els enemics i es vagin despertant del sopor de tòpics espanyols en el qual viuen sumits. Fa que es despertin i que un dia vulguin votar Si en un referèndum d'autodeterminació. I si que Erc ho ha fet fatal, però és la que fa que tot es desperti, que ens dona esperança, Sostres, que ens fa pensar que tot és possible, i si és possible no hi ha temps per perdre, mai hi ha temps per perdre, que potser demà és massa tard coi! I per això jo i tants altres hem votat Erc, perquè volem sobreviure!

I ho sento Sostres, però estic segur que aquesta campanya tan audaç del Madí no ha aconseguit ni un vot més per CiU si és que no n'hi ha restat, perquè els votants de CiU no són joves audaços com per exemple jo, són gent que vol conservar el relativament poc poder català que tenim, gent que estima el seu país però que no vol exabruptes, sinó només seguretat i ni que sigui un govern català a la Generalitat, i que probablement ja s'havien adonat que el tripartit havia estat un desastre. Entenc que et sentis identificat i orgullós amb Convergència, però almenys considera que potser Ciu no és el que més li convé o l'únic que li convé a Catalunya, a no ser que canvii el seu tarannà de forma essencial, adéu."

P.D.: En els últims dies he incorporat el concepte de "construcció nacional"-o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població- al meu ideari, sobretot després de llegir alguns articles sobre la situació política de l'ex-president Jordi Pujol a la seva web http://www.jordipujol.cat/. I veig des d'un altre punt de vista la feina de Ciu, ha estat un partit que ha fet avançar a grans passes la construcció nacional, des d'una transició en què no teniem res. I aquesta construcció nacional és i té com a objectiu final, no pot ser d'una altra manera, la creació d'un Estat. Però la veritat és que segurament els avenços en aquesta construcció nacional es van afeblir en els últims temps ja de Pujol, segurament en comparació amb el molt que s'havia aconseguit en els anys posteriors a la transició (Generalitat amb un poder remarcable, Tv3, etc.). Per tant part del catalanisme ha vist la necessitat d'accelerar aquest procés, de crear algun revulsiu, i Esquerra, un partit que aposta clarament per la independència, podia ser aquest revulsiu. Però si Esquerra no és aquest accelerador, llavors suposo que no cal dir cap a quin partit anirà aquest vot descontent amb aquesta formació, almenys de moment, no?

Missatge a Joan Puigcercós

Encetaré el meu blog reproduïnt el missatge que vaig enviar al dirigent d'Esquerra Joan Puigcercós el dia 6-11-2006 (i la resposta d'Esquerra, o més aviat contesta de compromís). Estava molt amoïnat, em sembla que com molts altres catalans, especialment molts dels que haviem votat Esquerra, intentant esbrinar les raons per les quals Esquerra s'havia decantat per aquest nou tipartit ara anomenat Entesa Nacional de Progrés. Volia exigir explicacions, o alguna explicació sòlida almenys, als mateixos dirigents d'Esquerra, però ja m'he adonat que els polítics no poden sortir-se de la disciplina i la linia ideològica i estratègica que marca el seu propi partit, com és natural per altra banda.

Missatge enviat al blog de Joan Puigcercós http://puigcercos.blocsesquerra.cat/ el 6-11-2006:

Hola Puigcercós,

suposo que no em contestaràs perquè ja tens prou feina, però m'agradaria que algun dirigent d'Esquerra m'expliqués a mi i a tots els que us hem votat com a opció que representa la màxima aspiració del catalanisme, o sigui la lluita per la independència de Catalunya, més enllà de la inclinació per dretes o esquerres (que personalment penso que no explica realment les diferències entre partits), perquè heu fet un pacte de govern on el partit dominant, el Psc, és anticatalà, en el sentit que és espanyol i com a tal té com a objectiu en relació a Catalunya l’eliminació de la nació catalana; perquè heu fet president Montilla, un home que més enllà de la seva categoria (que no en té cap, amb perdó) no és català, és espanyol i representant de l’espanyolisme més diàfan; perquè ja no parleu d’independència, ni tan sols parleu de Catalunya, la qual cosa vol dir que la vostra faceta catalanista, la que més interessa, segur, a la major part de gent que us votem, ha desaparegut per deixar només la faceta d’esquerres, que en la meva opinió i en la de la majoria de votants és totalment secundària (la gent d’”esquerres” i punt, per dir-ho així, ja té el seu partit ideal en els “caps de suro”, amb perdó, d’Icv, o bé els que es senten d’esquerra i espanyols, tenen el Psc). He llegit les raons per al nou pacte, penjades a la web d'Esquerra http://www.esquerra.cat/ i, amb perdó, em semblen majoritàriament “collonades” i preses de pèl, com et comentaré ara:

-Raó 1: “Un cop sabut que ni CiU ni PSC no oferien altra cosa que desplegar l’Estatut en els propers anys i que no hi havia damunt la taula cap proposta sobiranista, Esquerra considera que la prioritat és garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social. Només amb programes de serveis públics universals podem garantir-la”.

Comentari: és veritat que Ciu no ha fet cap proposta sobiranista, encara que sens dubte és el partit més sobiranista després de vosaltres. La cohesió nacional i social no és el mateix. No ens enganyem, no tots els habitants de Catalunya pertanyen a la nació catalana, també una gran part pertanyen a la castellana, el que cal és convèncer gent d’altres nacions que s’uneixin a la nació catalana, o bé que els interessos de la nació catalana els convenen. Precisament la cohesió nacional seria crear ponts de diàleg entre el catalanisme moderat de ciu i el més radical vostre. Per fer programes de serveis públics universals, que suposo que vol dir millorar els serveis públics, no cal fer cap govern de partits de suposada esquerra, amb un govern amb Ciu també es podrien fer, i sobretot calen diners per fer això, que només es podran aconseguir negociant/pressionant a Madrid, suposo que a través d’aprofitar al màxim el context financer que proposa el nou estatut.

-Raó 2: “És el govern que s’ha pogut decidir a Catalunya. Els altres, tots presidits per Mas, eren desitjats i empesos des de Madrid pel PSOE o pel PP”.

Comentari: un govern d’Esquerra i Ciu també era desitjat i empés des de Madrid??, crec que no.

-Raó 3: “És el millor govern per evitar el pitjor, la psoevergència. Amb aquest tipus de govern l’Estatut quedaria un altre cop retallat en el seu desplegament. CiU ha mostrat el seu escàs catalanisme pactant a Madrid amb Zapatero la priorització d’un govern amb el suport del PSC. CiU va mostrar durant la campanya estar interessada primer a pactar amb el PP de forma puntual.”

Comentari: la psoevergència també es podia evitar amb un govern Ciu-Erc. Ciu pacta amb el Psoe i amb el PP, Ciu fa el que pot de la manera que pot, igual que vosaltres.

-Raó 4: “L’entesa catalana pel progrés és la fórmula més inclusiva en nombre de forces polítiques i perquè permet empènyer la majoria de la població catalana i els seus representants (118 diputats davant de 17) en la direcció de l’autoestima i l’emancipació. L’altra fórmula hauria deixat l’esquerra subalterna a la intempèrie davant de lerrouxistes i espanyolistes.”

Comentari: aquesta entesa nacional pel progrés, l’antic tripartit al qual intel.ligentment heu canviat el nom, també inclou Ciu??? Ara si que no ho entenc. I què és l’esquerra subalterna, i això que el pacte Ciu-Psc l’hauria deixat a la intempèrie davant els espanyolistes?? Com en una batalla campal, com els Gangs of New york?? No sé què vol dir això, ho sento.

-Raó 5: “Un candidat procedent de l’emigració està fent passos per incorporar-se al catalanisme. L’altre candidat, pota negra catalana, retorna als seus orígens tèbiament catalanistes per practicar polítiques de partit frontissa espanyol, i posa interessos particulars per sobre dels del país.

Comentari: el Montilla és el candidat procedent de l’emigració? Tots sabem que el Montilla no ha fet ni hi ha indicis de que vulgui fer cap pas cap al catalanisme. Sobre l’altre candidat, difamacions i xafarderies que no cal ni comentar.

-Raó 6: “Per a la normalització política del país, és important que Esquerra sigui, en la major part del territori, la força alternativa a la centredreta de CiU. Això ja es dóna en molts municipis. Aquest acord pot facilitar l’acceleració d’aquest procés de nacionalització del mapa polític.”

Comentari: Esquerra és i serà la força alternativa a Ciu allí on la població sigui majoritàriament catalana, i ni Ciu ni Esquerra són ni seran formacions importants allí on la població és majoritàriament castellana. Per poder canviar la realitat primer heu d’acceptar-la tal com és, si no us equivocareu una vegada i una altra i no us podeu equivocar en una qüestió tan essencial, aconseguir la independència requereix molt temps, treball, intel.ligència i valor. No es poden fer errors d’aquests, ho sento.

-Raó 7: “Només un govern d’esquerres pot liderar sense excessius qüestionaments una política d’immigració que alhora garanteixi la seva incorporació social, que no vagi en detriment de les capes mitjanes, i que possibiliti la incorporació lingüística.”

Comentari: el control de la immigració, tant de la gent que entra com dels que ja hi són, és una qüestió essencial per a la supervivència de Catalunya, ja que des de Franco el poder espanyol té molt clar que la manera més simple d’eliminar les aspiracions de la nació catalana és diluint-la enviant a Catalunya immigrants massivament, a poder ser castellanoparlants. Però no entenc com Erc podrà liderar una política d’immigració sense tenir la Generalitat totes les competències en aquest tema, i amb un partit com el Psc que farà tots els possibles perquè els immigrants no s’integrin a la societat catalana sinó més aviat a l’espanyola, liderant el tripartit.

Per tot això, perquè aquests són motius molt poc sòlids i perquè jo i segur que la major part o una gran part dels vostres votants no entenen el que heu fet (i més quan el pacte ha estat votat per 36 dels 37 dirigents d’Esquerra, o sigui una cosa aparantment tan nefasta per Catalunya votada quasi per unanimitat!!?), et demano que m’expliquis els veritables motius d’aquest pacte. Explica-m’ho off the record, no ho diré a ningú, m’agradaria que algun dirigent d’Esquerra es tragués la màscara de polític i ens expliqués els motius de tot això. Perquè no vull pensar que no estimeu Catalunya. No vull pensar que l’odi a Ciu condiciona les vostres accions, perquè per poder avançar realment, i també per poder fer un referèndum d’autodoeterminació, hi haurà d’haver un pacte amb Ciu algun dia, si no no anirem enlloc. I sobretot quan es té un objectiu ni odis ni amors t’han de desviar d’ell, els sentiments no tenen res a veure amb això, ser català és dur i complicat, com tu ja has de saber, i els líders de Catalunya han de ser durs i llestos. I tingues en compte, Puigcercós, que si aquesta vegada no sou molt, molt més llestos que l’anterior (més llestos que el Psc sobretot), i no agafeu la paella pel mànec i no féu avançar Catalunya, de la manera que sigui però de forma notòria, si us deixeu prendre el pèl com en la legislatura anterior, Esquerra tornarà a ser un partit de 200000 votants, l’esperança que hem dipositat en vosaltres s’haurà esvanit, l’esperança en una Catalunya lliure gràcies a la lluita comandada per Esquerra, i serà una pena, una gran pena. Però si no ho podeu ser vosaltres, els catalans que ja vivim amb aquesta esperança crearem un altre partit que lluiti per la independència, farem el que sigui, ja no ens aturarà ningú, adéu.


Resposta d’Esquerra 7-11-2006:

Benvolgut Roger,

T’agraïm que ens hagis volgut fer arribar la teva opinió en aquests moments de gran intensitat política. Som conscients de la transcendència que qualsevol decisió que prenguem ara pot tenir per al futur del nostre país. És per això que els màxims dirigents del partit estan abocats aquests dies, amb cos i ànima, a parlar amb tothom i de tot amb l’objectiu de fer un govern de la Generalitat sòlid i ambiciós socialment i nacionalment, un govern que no depengui de Madrid.

La situació és prou complexa i, sigui quina sigui la composició final del govern, volem que sàpigues que, si Esquerra hi és, no permetrà cap pas enrere en matèria social ni en el camí cap a la plena sobirania.

Et demanem també que confiïs amb nosaltres i ens facis costat en aquest moment difícil però apassionant, que vivim com a partit i com a país.

Moltes gràcies.

Cordialment,

Equip negociador d'Esquerra