Perquè els periodistes catalans tendeixen desproporcionadament a l'espanyolisme?

Els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i concretament la presidenta del comitè professional de Tv3, Anna Farrero, demanen que els partits polítics no controlin la designació dels directius d'aquests organismes ni la informació que s'hi transmet. Bé, no sé exactament quina motivació té darrere aquesta reclamació, però em temo que és la següent: que Ciu deixi de tenir cap mena d'influència dins la CCRTV. Ciu i qualsevol altre partit que no sigui el Psc i potser el seu annex Icv. Farrero diu que "nosaltres estem desitjant fer informació plural, rigorosa i que interessi, i volem fer-nos responsables de totes i cadascuna de les nostres peces". És clar, ara que els informatius de Tv3 i bona part de la corporació està controlada no només per directius socialistes, sinó per periodistes favorables al Psc, és millor tallar qualsevol lligam amb el poder polític, i així podran assegurar una Corporació socialista per sempre més. O sigui que darrere una reclamació aparentment legítima, s’amaga la voluntat de convertir la CCRTV en ideològicament monocolor. I dic aparentment legítima perquè realment no ho és, ja que un mitjà de comunicació públic, pagat entre tots els contribuents, ha d’estar també controlat pels contribuents, i els representants d’aquests són els partits polítics. Als periodistes o a qui sigui els pot agradar més o menys la democràcia, potser preferirien un altre sistema (comunisme, feixisme, dictadura bananera, monarquia absoluta, anarquia?), però mentre visquem en aquest, i que sigui així per molts anys, tothom ha d’acceptar les regles del joc. I siusplau que no ens prenguin per burros als ciutadans.

Perquè em sembla que el control d'elements prosocialistes concretament de Tv3, és un fet que va més enllà de qui governi en un moment determinat aquest mitjà. Tinc la sensació que s'han apoderat dels informatius de Tv3 un grup de periodistes fanàticament socialistes, i per tant fanàticament espanyolistes, i que són endogàmics ideològicament, per la qual cosa només deixen entrar de periodistes d'informatius gent de la seva corda, amb la qual cosa conserven uns noticiaris de Tv3 pensats des de l'espanyolisme. Així aquest espanyolisme, aquest hispanocentrisme l'expressió clau del qual és "aquí a Espanya", es fa més o menys evident depenent de qui governa i quin partit controla els mitjans. Però aquesta realitat ja existia, em sembla, en els últims, o almenys a l'últim govern de Ciu. O sigui que quan es criticava tant els noticiaris de Tv3 per ser tendenciosos a favor de Ciu, ja estaven controlats per periodistes socialistes, el principal representant dels quals, i potser també l'organitzador i ideòleg, era el gran, gran Francino (que al final sembla que va haver de marxar de Tv3 per discrepàncies amb el propi "partido", que el va premiar abastament "por los servicios prestados al partido y a España", donant-li un programa en una de les cadenes de ràdio del Psoe, la Ser, i com ja sabem, obtenir un lloc del que sigui però amb tota España de públic, és la gran aspiració de tot socialista que s'aprecïi, la resta són collonades i trampolins). Vull dir que quan més intensament es van criticar els telenotícies per afavorir Ciu, és quan menys tendenciosos eren, i segurament l'augment de la crítica va ser propiciada pels mateixos periodistes de què parlem, perquè no fos tant evident el que estava passant.

Bé de tota manera, crec que puc afirmar rotundament, i sense gaire por d'equivocar-me, que la tendenciositat a favor de Ciu, que va existir és clar, era una brometa d'infantó en comparació amb el que està passant avui, ja que els informatius de Tv3 són els més tendenciosos del món a favor de tots els tòpics del ventall ideològic "progre", si exceptuem els d’una dictadura com per exemple la de Fidel Castro. I ja no parlo de la visió espanyola des de la qual estan fets (tema que ha estudiat molt acuradament Víctor Alexandre (blog), al seu llibre "Tv3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?"), perquè crec que aquesta tendència ha disminuït poc o molt des de les recents eleccions al Parlament(un altre dia faré un post sobre aquest tema, quan tingui prou dades). Com a exemple paradigmàtic, el que va posar Vicent Sanchís al programa de Ferran Monegal, quan va comparar la mateixa notícia sobre uns soldats israelians que havien disparat a uns palestins vestits com dones perquè creien que portaven armes amagades sota els vestits, donada a Tv1 i a Tv3. Les dues televisions estan controlades pels socialistes, però a Tv1 ensenyaven al final la imatge amb els homes obrint-se el vestit i ensenyant les armes, i a Tv3 deien que els soldats israelians els havien disparat tot i que no s'havia demostrat que anessin armats, i no van ensenyar la imatge dels homes obrint-se el vestit!! Les dues noticies es basaven en el mateix vídeo fet per una agència internacional, però Tv3 havia tallat el final, en pro de potenciar la imatge d'uns palestins indefensos i uns israelians-jueus pro-americans poderosos, dolents i sanguinaris. La manipulació informativa més primària al servei de l'imaginari progre més tronat. Bé no m'extendré en adjectivacions (negatives clar) sobre això.

Tot això ho he exposat com a paradigma del que és el periodisme actualment a Catalunya. Perquè potser els periodistes dels noticiaris de Tv3 no representen tots els periodistes catalans, però si una part molt, molt considerable, la qual cosa explica també en gran part perquè dominen d'aquesta manera aquests noticiaris, sense discrepàncies en aparença. I la meva pregunta és, sent Catalunya un país on a pesar de tot els partits catalanistes encara tenen majoria absoluta, o sigui on la majoria de votants són catalanistes, on cada cop hi ha més catalans desacomplexats de ser-ho, on cada cop és més la gent compromesa amb el país, perquè la professió periodística no reflecteix aquesta realitat, com a mínim proporcionalment a la població en general, com seria lògic? Perquè dona la sensació que els ciutadans van cap a un procés de desacomplexament nacional, i els periodistes cada cop semblen més acomplexats, i més compromesos amb Espanya? Bé doncs jo, que precisament sóc llicenciat en periodisme, encara que no m'hi dedico, tinc una explicació per aquest fenomen, basada en els següents punts:

1er-La professió periodística és poc amiga de la reflexió en profunditat sobre qualsevol tema, ja que el periodisme es basa en la immediatesa i en la varietat d'informacions. Un periodista ha de parlar de bastants o molts temes al llarg d'un sol dia, i ho ha de fer relativament ràpid. Això habitua (o potencia en molts casos) a una forma de pensar, com dic, poc compatible amb la reflexió profunda.

2on-El periodista és el creador, però també el primer usuari dels tòpics. Els llocs comuns (tòpics) són arguments que s’apliquen a un conjunt de casos semblants, en general coneguts i acceptats per tothom, i que serveixen per facilitar/optimitzar la comunicació d'informacions. Els periodistes viuen entre els tòpics, naden en ells, perquè la seva feina els porta a fer-ho. Aquest fet, sumat a la seva poca predisposició a la reflexió en profunditat, com s’ha dit, els converteix també en víctimes d'aquests tòpics. Els llocs comuns, a més d'eines de treball, es converteixen en allò que configura el seu pensament, la seva visió del món. I qui és i ha estat el gran productor de tòpics en la nostra àrea d'influència mediàtica i cultural? Doncs Espanya, és clar. Espanya és productora de tòpics espanyolistes i per tant anticatalans, tòpics que en gran part estan arrelats en la ment de tots els catalans com a herència cultural, i que configuren el tan anomenat "autoodi català". Són tòpics que els catalans que hem entrat en un procés de desacomplexament hem anat expulsant de la nostra ment, però que sembla que als periodistes, perquè tenen els tòpics com a modus vivendi, els costa més. I imbricats amb els tòpics espanyolistes, també hi han tots els tòpics de la pseudoesquerra que predomina a Espanya, i especialment a Catalunya, els dels autoanomenats “progressistes” o, més popularment, “progres”. Aquestes idees configuraven el pensament d’esquerres a bona part d’Europa durant la guerra freda, i l’autoanomenada esquerra catalana les ha conservat sense canvis remarcables fins avui dia. Això en un món que ja no és el mateix i on aquests tòpics ressonen com ecos del passat als ulls de qualsevol que analitzi les coses sense encotillaments (en aquest sentit l’esquerra europea avança cap a la seva reformulació, de la mà de persones com Segoléne Royal, però això és un tema per un altre post). Aquest pensament progre no considera el debat nacional com a important, i per tant no el té en compte. És més, el debat nacional és un estorb per aquesta mena de pensament, perquè afirma que hi han coses igual o més importants que aquest conjunt d'idees “autosuficients” que el formen.

3er-A més, i com alerta Joaquim Maria Puyal en un manifest, l’exercici del periodisme a Catalunya cada cop s’allunya més de la imatge del periodista compromès, que busca pel seu compte la veritat i intenta demostrar amb dades empíriques allò de què informa. Cada cop més els poders amb voluntat d’influència són més conscients de la importància que té participar en els mitjans de masses, i tendeixen a crear notícies que envien als mitjans quasi “empaquetades” molts cops, i el periodista s’amotlla a aquesta situació que li facilita en part la feina. I com també comenta Puyal, el periodista té com a prioritat servir l’interés del propietari del mitjà pel qual treballa, enfront de servir l’interés públic, o sigui oferir informació contrastada, plural, etc. I no cal esmentar, suposo, que en aquests moments quasi tots els mitjans de comunicació de masses amb més audiència a Catalunya, tant els públics com els privats, estan controlats pel Psc: la televisions i ràdios de la CCRTV, Com Ràdio, El Periòdico, El Punt...

CONCLUSIÓ

En conclusió, una gran part dels periodistes catalans han construït el seu ideari bebent dels tòpics creats pels poders espanyols i dels creats pels poders "progres" espanyols i catalans , una configuració ideal (uns neguen activament l’existència d’una nació catalana i els altres la neguen passivament ignorant-la) per blindar-los mentalment davant qualsevol tòpic creat des del poder català. A aquest estat de coses hi contribueix l’esperit acomodatici, l’allunyament de la professió periodística de la idea del periodista com a algú compromés amb l’interés públic, amb capacitat crítica i que busca o contrasta la notícia pel seu compte. I també que, com he dit, actualment els mitjans catalans amb més audiència estan tots en mans del Psc (o sigui l’espanyolisme), així com tots els poders executius, i el no tenir rivals mediàtics ni haver de fer de contrapoder crític amb els governants contribueix a l’abúlia periodística d’aquests mitjans.

Els mitjans de comunicació en català, i especialment els públics, necessiten professionals de la informació compromesos amb el país, ja que han de ser capaços d’anar contracorrent de l’opinió i els conceptes que es transmetent majoritàriament en la seva pròpia àrea mediàtica i cultural (espanyols), i oposar a aquests opinió i conceptes que creïn un imaginari colectiu català. Aquesta feina ha de ser constant, proactiva i creativa. Si no és així, es contribueix a un imaginari colectiu, l’espanyol, que nega l’existència d’una realitat nacional catalana, per tant redueix tot el relacionat amb Catalunya a un fet folklòric i regional, i per tant considera que l’existència de mitjans públics catalans, i d’un poder català en general, no té cap sentit. La qual cosa porta a la conclusió que no cal que existeixin, evidentment. En definitiva, que en el cas dels periodistes dels telenoticies de Tv3, aquests fan proselitisme de la desaparició del propi mitjà on treballen, la qual cosa faria riure si no fos que és veritat.

Sortosament, l’imaginari nacional català ha resistit segles de dominació, amb diverses dictadures i, encara que malmés (els tòpics espanyols han penetrat en la ment del catalans), encara existeix i seguirà existint a pesar del sistema mediàtic i la classe periodística actual. Però això no treu que, en el seu procés de construcció nacional -o sigui el procés d'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població-, Catalunya necessita crear un sistema mediàtic català/catalanista. I la peça entorn la qual ha de girar aquest sistema han de ser la televisió i la ràdio públiques. És essencial per la nostra supervivència a llarg termini, així com per l’avanç en el procés de construcció nacional (recíprocament també aquest avanç és essencial per la nostra supervivència a llarg termini).

El que Tv3 i la CCRTv en general estigui en mans catalanistes no només és necessari per la nostra supervivència, sinó que a més seria sa en aquests moments, ja que actualment tots els mitjans de masses catalans amb més audiència a Catalunya estan en mans del Psc, i a més aquest partit controla la Generalitat, el govern espanyol i els organismes municipals importants. O sigui que el Psc té un poder quasi omnímode a Catalunya, amb cap mitjà de comunicació que li fagi de contrapoder, exceptuant el sempre batallador Avui, amb no massa influència, i la ràdio Rac. Aquesta situació de poder absolut (a tall de broma, i parafrasejant Lluís XIV, el Rei Sol, es pot dir que el PSC és el Partit Sol de Catalunya) és, esperem almenys, circumstancial, però és el que està passant.

En definitiva, crec que el poder català hauria de tenir com a prioritat el fet de controlar els mitjans de la CCRTV, i assegurar al seu torn que hi treballin únicament periodistes compromesos amb el país, o almenys no deixar que els que no ho estiguin tinguin rellevància en l’organització, ja que aquest organisme és un dels pilars de la construcció nacional. I si no es fa així la CCRTV no tindrà raó de ser.

POSSIBLES SOLUCIONS A LA SITUACIÓ DEL PERIODISME A CATALUNYA

-Que a les facultats de periodisme catalanes s’eduquin a periodistes compromesos amb el país. Que s’ensenyi història de la Catalunya moderna junt amb la història del periodisme català. Que s’expliqui com es va crear la televisió i la ràdio catalanes, i perquè. Que s’ensenyi a escriure correctament en català, etc., etc.

-Que a les facultats s’inculqui l’amor per la professió periodística, per l’esperit crític, que s’ensenyi a anar a buscar i contrastar les noticies. Que s’ensenyi la funció del periodisme com a element crític del poder. Que es es posin exemples de bon periodisme, que es combati l’actitud acomodaticia i abúlica. Que es cultivi l’hàbit de la l’estudi i la reflexió acurada, com a complement necessari a l’activitat periodística usual que prima varietat i rapidesa.

-Que s’expliqui clarament als futurs periodistes com es configura el sistema mediàtic, que cada mitjà és una empresa i que aquesta respon a uns interessos, però que l’únic valedor del bon periodisme és el propi periodista. Que s’expliqui que el periodisme és una professió dura, que en general es paga malament i que cal veritable vocació per dedicar-s’hi.

PD: qui llegeixi aquest post i vulgui aportar altres solucions per millorar aquesta situació, o bé tingui dades per corroborar –o bé refutar, és clar- el que dic, serà molt benvingut.