divendres, de maig 11, 2007

Jordi, la Generació Pujol et saluda... i t'agraeix tot l'esforç.

Aquells que vam nèixer, aproximadament, entre el 1972 i el 1990, vam viure gran part, o tota, la nostra educació escolar i la nostra formació com a persones amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya. Dels diferents governs de Pujol, se'n poden dir, i se'n diuen, meravelles i pestes. I és cert que no va aconseguir fer sentir seva Catalunya, la seva cultura i llengua a una part molt gran de la immigració castellana-espanyola, que ha viscut i viu, encara, d'esquena a la nació catalana. Però va crear, entre els catalans, un sentiment de país, un miratge clar del que hauria de ser un país normal, i un orgull de ser. En la tradició del millor catalanisme polític del segle XX.

Catalunya ha donat, al llarg del segle XX, tres polítics de talla. Prat de la Riba, Francesc Macià i Jordi Pujol. Tots tres tenen el mèrit que han servit el seu poble i l'han fet més pròsper amb el poder real i la força dels tòpics dominants en contra. O sigui, amb el poder espanyol i l'espanyolisme imperant, fins i tot entre sectors de la societat catalana, en contra. Pujol ens va donar un govern propi, la Generalitat, amb certes competències importants, com l'educació -amb una gran eina per donar a conèixer el català a amplis sectors castellanoparlants, la immersió lingüística-, o la sanitat. I va aconseguir crear un sistema de mitjans públics en català, quasi per miracle. I va posar la seva ingent habilitat política al servei d'aconseguir quotes de poder pel govern dels catalans. Un poder que havia de contrarestar els continuats intents de genocidi i/o minorització cultural -un dia caldria fer un llibre ben documentat sobre aquest genocidi i fer despertar ja la gent- i l'expoli econòmic del poder espanyol.

Jo no he votat mai a CiU fins ara -encara que crec que, aquest cop si, ja n'estic fins els d'allò, i votarè Trias com a alcalde. Però no cal haver votat mai Pujol, per veure que la consciència de nació i el subtil orgull de ser de molts catalans, són conseqüència de la seva política. Per ser conscient que, si ara tants joves reclamem, simplement i directament, la independència com la cosa més justa i natural del món, és perquè Pujol ens va fer creure que vivíem en un país, Catalunya. I ens va crear el miratge del que era un país normal, i ens va crear les ànsies d'assolir-lo. Això va més enllà de les dretes i les esquerres, se'ns ha presentat clarament com una qüestió de Justícia i de Llibertat. Gràcies Jordi, nosaltres intentarem acabar el que tu vas començar.

10 comentaris:

Phantom Lord ha dit...

Jo tinc la sort de ser un integrant de la que anomenes "Generació Pujol". M'he educat en una escola pública catalana a primària i a secundària. A diferència dels meus pares vaig ser educat amb el català com a llengua principal, i com a futur ciutadà català. Això no té preu! M'ha facilitat molt el fet de ser un ciutadà català amb pocs complexos. Realment, el que va fer el govern de Pujol, a grans trets, va ser posar la primera pedra per fer ciutadans catalans i començar a iniciar el procés de construcció nacional. SE'ls pot retreure moltes coses, però això no se'ls podrà criticar mai l'inici d'aquest procés! En canvi, el tripartit...
FElicitats Roger per recordar-nos a alguns d'on venim!
I gràcies President Pujol!

Roger T. ha dit...

phantom lord, sí, som molts, tota una generació dels que ens sentim nacionalment catalans tenim aquesta disposició mental, encara que alguns en siguin més conscients i d'altres menys, o gens. I tots els que no es senten nacionalemnt catalans, han percebut clarament que a Catalunya tenia una cultura i llengua pròpies, i que això era quelcom important. Però encara hi ha molta feina per fer, entre uns i altres.

Phantom Lord ha dit...

Anècdota: L'altre dia estava escoltant Radio France Internationale (RF1) per Internet, i feien una tertúlia amb un grup de joves que fan ERASMUS a França. El tema era els intercanvis europeus. Una de les tertulianes era catalana, i quan el moderador saludava i presentava a tothom en l'idioma matern de cadascú, a la catalana li va dir (i perdoneu si hi ha algun que altre error en francès) "Bon dia!". Tu n'est pas italienne, pas espagnole... D'ou viens tu? tu etes...?" I ella li respon " Je suis Catalan, de la Catalogne, pas de l'Italie ou de l'Espagne". És clar que ja ho tenien pactat amb el moderador, però crec que és remarcable el fet que el moderador i la tertuliana van voler destacar el seu origen de catalana, de Catalunya; no d'Espanya.
Només volia dir això; un anècdota més que recolza l'existència de la Generació Pujol, en aquest cas, tractant-se més aviat d'una catalana conscient de la seva identitat nacional, sense complexos.

Roger T. ha dit...

phantom lord, quina bonica anècdota, però em sembla que, per desgràcia, a la majoria d'estudiants d'Erasmus catalans que hi ha per Europa, quan algú els pregunta d'"on ets", diuen que "espanyol", i que algú em corregeixi si m'equivoco.

Phantom Lord ha dit...

Si, segurament tens raó. Jo m'hi he trobat algun cop. N'hi ha que diuen que són de Barcelona, però no acaben de dir mai la nacionalitat no fos cas que algú els agredís.

Vaja, es podria fer un interessant estudi sobre això. Com a mínim serviria per saber la identificació nacional del estudiants que viuen a Catalunya i marxen per Europa amb beca, ja sigui Erasmus, de doctorat, etc. Jo ara sóc a l'estranger per uns dies, i no pateixis que tot el meu entorn saben que sóc català, i que molts com jo volem la independència del nostre poble. Sovint quan dic que vinc de Barcelona, molta gent em diu Ah! Català!. No tot està perdut. hi ha més gent que va picant pedra per aquests mons de Déu. Però cal seguir lluitant per canviar la identificació Bcn=España. Però això podria ser un tema per un altre post.
salut!

Anònim ha dit...

Jo era molt petit quant "la NORMA" va aparèixer i no va ser més tard quant ja era gran que vaig comprendre la gran importància que ha tingut aquest personatge i el que representa en la meva educació. S'ha d'agrair al president Pujol el que va fer però també a tota una generació de professors compromesos amb el País i il•lusionats amb un futur millor.

Jo penso que a part del que diuen (totalment d'acord) el President Pujol va aconseguir aglutinar-nos en un moment que la divisió hagués estat mortal. Va ser un gran líder, malauradament les comparacions son realment odioses...

Albert.

Anònim ha dit...

Equivocar-se al respondre a la pregunta d´on ets la resposta de dir que soc español, no es cap delicte, es que Catluña no està integrada dins d´España?es que no forma part d´España al mapa, fins que deixi de ser España es un error afirmar la nostra nacionalitat com a catalana ja que és un error de geografia molt greu.
Pujol?a el que va ser la mà dreta de Jose Maria Aznar igual que Carod es la de Zapatero?si Pujol va fer tot el que va fer es gracies aquest senyor que tothom critica i que jo defenc, crec recordar que durant els seus 8 anys de mandat el país va creixer económicament i defenia la política empresarial.
Sort que el mapa polític europeu s´està recomponent i la dreta avança, el próxim pas es España i Itàlia, per donar un cert ordre social.
Tanta democracia que hi havia en temps del senyor Pujol a mi m´obligaven a cantar els Segadors a l´escola, es equiparable a que t´obliguin a cantar el cara al sol?
O veure al senyor Pujol com a un Caudillo
Tot te el seu moment i el clima polític actual és ridícul així com l´ideal de democràcia.

Phantom Lord ha dit...

Anònim: Si a la pregunta "d'on ets" un català o catalana respon "sóc espanyol", l'únic que fa és amagar el seu origen, la seva cultura, el seu món, la seva autèntica identitat, la seva llengua materna, la difusió del seu país petit i poc conegut. D'això se'n diu mentir. Enganyar-se. És trair el teu poble, la seva cultura, la dels teus avantpassats. És contribuir a la dissolució del poble català en el poble castellà i contribuir a la idea que Espanya és un Estat amb una sola nació: la castellana.
Com pots comprovar, no és un delicte estipulat legalment; d'això ningú en dubta. Però si que és un fet fruit d'una baixesa moral repulsiva, o d'una ignorància majúscula.

T'obligaven a cantar els Segadors a escola? A mi no; vaig anar a escola pública. EL "cara el sol" el cantava el meu pare cada dia a escola en un règim dictatorial feixista. Tu cantaves cada dia els Segadors en un règim dictatorial?

Els Segadors és l'himne nacional de Catalunya, i no passa res que es canti en actes oficials, culturals, etc. A França tenen la Marsellesa. A EEUU canten el seu a tothora, i tenen banderes nacionals arreu. Quin mal hi ha que a Catalunya volguem mantenir els nostres símbols i desprendre'ns dels símbols espanyols, els quals ens vénen imposats?
Anònim, pel teu comentari intueixo que el teu punt de referència és Espanya, i no Catalunya. Per tu Catalunya és una mera regió més d'Espanya. Odies profundament la teva identitat catalana, qui sap perquè. No et fa res que la nació catalana pugui desaparèixer, i es fongui finalment amb Espanya. Per què? On és el teu orgull?

catalunya.ffw ha dit...

Acabo de descobrir el teu bloc i volia felicitar-te. El cert és que coincidim força i en concret el teu post sobre la Generació Pujol lliga amb un post meu molt similar, "La difícil gestió del llegat Pujol".

La qüestió és que una bona part d'aquesta Generació Pujol viu la catalanitat amb un normalitat tal, que no s'adona que hi ha una certa ficció en aquest país a mig fer. La Generació Pujol, justament per aquesta normalitat en que ha viscut, no aprecia el pujolisme i demana més. Ignorant les virtuts d'un model que, de forma lenta però continuada, ens ha dut on sóm i ens deixa llestos per anar més enllà.

En tot cas, felicitats de nou.

Salut,
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com

Roger T. ha dit...

Albert, sí, jo també em recordo de la Norma, que temps després Juan Marsé va intentar ridiculitzar a la seva novel.la "El amante bilingüe". I efectivament, si volguessim fer comparacions amb els polítics que hi ha ara, no sabríem ni per on començar...

Anònim, o sigui que a tu t'obligaven a cantar Els Segadors cada dia a l'arribar a l'escola?? I si t'hi negaves et picaven els dits o t'apallissaven?? Realment ets capaç de creure't tota la merda sobre els catalans que s'inventen els espanyolistes?? És trist això noi...

Benvolgut Marc, he de reconèixer que si, que coincidim en forces coses, i que, efectivament, el teu post sobre el llegat Pujol és similar al meu, sobre la mateixa idea subjacent, parlem de diferents coses. Sobre el tema, jo opino que Pujol, com altres polítics catalanistes al llarg del segle XX, va intentar crear un país "normal", però al mateix temps, crec que "normalitzar" completament el país, no és possible dins l'Estat espanyol, i que en un moment donat, quan es vulgui assolir un cert nivell d'autogovern, caldrà actuar de forma contundent, i obviar el marc constitucional espanyol, per dir-ho d'alguna manera. I no crec que aquesta idea formi part tampoc del llegat Pujol, sinó que ve donada per una lògica elemental de com funcionen les coses, després d'un anàlisi de com ha estat la història de Catalunya. Però mentre no arribi aquest moment que comento, evidentment el que cal, és seguir l'estil polític de relació amb Espanya que va marcar Pujol. Cosa que podríem dir que tristament no s'està duent a terme. Bé salutacions i gràcies per l'elogi.