Podrà seguir sent, França, el model d'Estat jacobí?
És igual que guanyi Sarkozy, Bayrou o Segolène: molt possiblement, en algun moment donat, França sofrirà un cataclisme de grans proporcions. Dins d'ella es produeix una contradicció insalvable, i caldrà canviar l'essència de l'Estat-nació per superar-la: França diu a tots els immigrants que poden ser francesos, si adopten la llengua i la visió del món de l'Estat. Però quan aquests immigrants, o els seus fills, nets o besnets, ja han estat educats i assimilats per l'Estat francès, quan ja es senten francesos, llavors els arriba l'hora d'anar a buscar feina i no en troben, perquè els francesos "de sang", que detenten el poder econòmic, són profundament racistes.O sigui, a pesar del que promet l'Estat, els francesos no accepten com a tals la gent d'altres ètnies, cultures i, especialment, races. Què passa llavors?, que els immigrants procedents de les excolònies africanes i els seus descendents, es queden a l'atur, se senten frustrats i enganyats per França, i s'apilonen en suburbis ultraviolents on no s'atreveix a entrar-hi ni la policia. I de tant en tant, aquesta gent esclata i incendia França sencera. Amb la qual cosa, França s'està convertint en un país policial, on cada dia els seus habitants viuen amb més por del veí. Segons fonts ben informades, avui en dia, els fills de l’antiga aristocràcia francesa, els que més es senten guardians de la pàtria, tenen una especial predilecció per fer-se policies d’èlit: per ells, i per gran part dels francesos arrelats -profundament catòlics i tradicionalistes- l’autèntic enemic de França està dins el propi país.
Quin és el problema de fons? Que l’Estat jacobí educa en la creença que el ser francès és un compendi de virtuts i qualitats positives, motiu d’orgull, i al mateix temps, i com a complement necessari, en el menyspreu a tot aquell que habita a França i no és, de forma evident, francès. El problema és el menyspreu a la diferència, la profunda hipocresia que s’amaga rere els Estats-nació. A França hi ha milions de descendents de primera, segona i tercera generació de la immigració de les excolònies africanes, i encara que ells es senten plenament francesos, els francesos de socarrel, instintivament, no els hi consideren.
Per superar aquest greu problema, França hauria de reconsiderar la validesa dels fonaments ideològics de l’Estat jacobí, instaurat durant la Revolució Francesa. Hauria de replantejar-se a si mateixa a nivell profund. Però això, és clar, no hi ha cap polític, de moment, que tingui els “ous” de plantejar-ho. Significaria acceptar, per començar, que França no és el país de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Els candidats parlen molt d’immigració, sí, tots diuen que cal, com a mínim, regular-la eficaçment. Però el veritable problema, són els milions d’immigrants que ja tenen a casa des de fa dècades, unit al racisme dels francesos, producte de la configuració mental d’un Estat font d’uniformització cultural i nacional.
França és la creadora i model de l’Estat jacobí –omnipotent, centralitzat i nacionalment uniformitzador- al món. Serà també la primera que demostrarà –obligada per les circumstàncies- la inviabilitat a llarg termini d’aquesta mena d'Estat?
11 comentaris:
Ostres, m'ha sobtat el teu article si et sóc sincer!
M'encanta França i encara la considero un model d'Estat a seguir (no pas el millor, és clar, però sí molt millor que el què tenim).
Tot fa olor a Sarkozy i estic impacient per saber què passarà!
Ja veurem el que passa. Però l'Estat policial els durà al desastre. És una solució desesperada i el Kärcher no serveix per rentar la banlieue.
Per mi el model francès d'estat, vaja, l'Estat-nació modern per excel.lència, està caducat i no ben ajustat.
Estaré a l'expectativa del que passa.
A veure si un dia expliques una mica més el que entens exactament per estat jacobí; m'ajudaria a comprendre millor la naturalesa dels problemes que comporta a França.
Salut!
Guillem, la veritat és que la idea de parlar de França me la va donar el teu post La France, que vas fer fa alguns dies. T'ho anava a comentar, però com que ja fa uns quants dies que el vas fer i jo anava a parlar de coses bastant diferents, al final no ho vaig fer.
Personalment, jo a França m'hi trobo molt bé, i crec que els francesos i els catalans som molt semblants, però la manera en com organitzen el govern de la seva societat té alguna, o molta, cosa de sinistre. França és un Estat molt hipòcrita, i amaga multitud d'injustícies i atacs als drets humans rere la bonica façana del país banderer en la lluita per les llibertats i els drets de l'home.
phantom, amb molt de gust, un dia d'aquests farè un post explicant el que entenc per Estat jacobí, model d'altres Estats com Espanya o la sinistra Turquia. Salutacions.
Le jacobinisme est aujourd’hui une conception centralisatrice de la République française, faisant de Paris le lieu essentiel d’exercice du pouvoir, à la différence de ce qui existe dans les pays fédéralistes ou qui du moins ont fait de fortes dévolutions de pouvoir aux entités régionales et locales. Le terme jacobinisme est donc couramment utilisé aujourd'hui, par glissement de sens, comme synonyme de centralisme.
Canvieu França per Espanya i París per Madrid, i veureu definits el PP i el PSOE.
Efectivament cdecarabassa. Però aquesta definició que dones del jacobinisme deu ser francesa, i com a tal passa per alt altres aspectes importants que, al meu entendre, defineixen aquest concepte. Com són el fet d'associar l'Estat a una nació, preexistent en una part del territori, redefinir la seva imatge i assimilar la resta del territori, per un lent procés de desprestigi de la resta de nacions, a aquesta nació dominant. I també el poder omnipresent en l'economia i la societat que, paral.lelament a la centralització, assoleix l'Estat. Bé salutacions.
Franquisme socialista
http://cdecarabassa.blogspot.com/
Jo personalment sempre me mostrat com a admirador de la cultura Francesa, la qual considero pròxima a la Catalana. Però des de un punt de vista d’organització política sempre m’han agradat més les organitzacions tipus Alemanya o fins i tot UK, més descentralitzades i jo crec que molt més eficients i menys ràncies que la "grandeur" Francesa. Salutacions a tot i felicitacions Roger.
Albert.
Albert, si, jo també sóc partidari d'un estat poc centralitzat i fins i tot federal (no parlo d'Espanya, clar, perquè amb Espanya dir això i res, és el mateix), va més amb els catalans crec jo. Bé gràcies i salutacions.
Des d'aquí sempre hem mirat amb badoqueria França,la Nova Cançó es va inspirar en la d'allà, i, en canvi, sembla que no volguem veure que ha bandejat la diversitat lingüística i cultural amb una eficàcia molt més gran que Espanya. França va ser el model de l'estat espanyol a partir de Felip V, si aquí no ha funcionat l'assimilació estatal és, sobretot, per la malaurada història política del darrers segles. No ens enganyem, la majoria de la gent s'apunta 'al carro' de l'estat que toqui, quan aquest funciona, dóna menjar, benestar, seguretat, estudis, diversió, orgull nacional, i té un pes en el conjunt mundial. França sap vendre's molt bé, i explicar la seva història com convé, amb el seu grandeur i glamour, que, si rasques, no són el que semblen, hi ha moltes coses d'aquell país excel·lents, però també d'altres discutibles, no hi ha estats ni països ni nacions ni res innocents del tot, ni molt menys, tampoc Catalunya.
Els temps canvien i calen nous models polítics, caldrà saber quins i veure que vol la gent en general, no només 'nosaltres', però per tot plegat calen idees i també, encara que m'agradaria que no fessin falta, líders que desvetllin il·lusió, en aquest sentit, m'agradin o no, Segolène i Sarkozy han aconseguit portar la gent a votar, que ja és un gran mèrit.
Fer la comparació França-Catalunya no té massa sentit, són dues realitats absolutament diferents. Sobre la semblança entre la cultura francesa i l'espanyola, en dubto molt, encara que hem tingut tirada a anar per allà de vacances i a creure-hi, i a copiar-los una mica, França és gran i diversa i poc coneguda, també, més enllà dels tòpics. Personalment crec que som molt més espanyols -els catalans- del que ens agrada creure i pensar i que això tampoc té perquè ser dolent, encara que sembla que molts opinen que sí. En fi, un tema, com tots, per a un debat molt ampli i -cosa difícil, diria que impossible- sense prejudicis ni tòpics.
França es lo contra modèl total, a donat Bonaparte devengut Napoleon e diktador per Euròpa ; es estat lo modèl per l'Alemanha a donat Hitler, es estat lo modèl per la revolucion russa a donat Stalin, etc .... e uèi dona las multinacionalas que esgótan l'Africa de la seuna economia.
Lo modèl per la democràcia son las Províncias Unidas, que es estat lo modèl pels Estats Units d'America del nòrd, quand an deslargat l'Anglatèrra e lo seu colonialisme transcontinental. Es la Confederacion Helvetica, res d'autre en Euròpa.
Interessant reflexió Jacme, mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera tant clara, gràcies pel comentari!
Era una altra època, però bé es podria dir que la Corona d'Aragó va ser equiparable a un Estat Federal actual, i el model federal hagués estat l'únic possible si els territoris occitans s'haguessin unit mai. Per nosaltres, catalans i occitans, el federalisme és l'única opció. Aquesta i altres coses essencials ens uneixen o ens van unir, i si les coses haguessin anat d'una altra manera (Muret), possiblement haguèssim estat grans aliats, i avui Europa seria bastant diferent. Bé, per somniar que no quedi, oi?
Publica un comentari a l'entrada