Potser no és tan inútil... tots a votar, doncs!! (a CiU, clar)

No sóc militant, ni especialment simpatitzant de Convergència. Simplement sóc un català informat i amb amor propi, i per tant sóc catalanista, i més, independentista. Sóc simpatitzant de tots els partits catalanistes, però no vull ni CiU, ni Esquerra, ni UNC, ni cap altre partit ni organisme. Només vull Catalunya. Només vull sentir-me a casa meva quan camino pels carrers del meu país, no sentir-me un extraterrestre parlant una llengua indígena quan parlo en català, ni que sigui una cosa extranya enorgullir-me del que, simplement, sóc. Vull que els catalans comanem les regnes del nostre país. Perquè és allò just i adequat.

Fins ara, sempre havia votat Esquerra. Però ara mateix, l'única estratègia d'Esquerra és destruïr CiU per quedar-se'n els votants. I aquesta estratègia la porta a terme a costa de Catalunya. Creant, a tot arreu on pot, governs de coalició amb el partit espanyolista PSC, i el partit seguidor d'aquest ICV -i com a tal, també espanyolista a la pràctica. I ser això últim vol dir, exactament i únicament, tenir per objectiu acabar amb l'existència d'altres nacions diferents de l'espanyola dins el territori espanyol. O sigui, acabar amb el sentiment nacional català, amb l'autogovern dels catalans i amb la seva llengua i cultura.

Aquest partit, el PSC-PSOE, actualment controla TOTES les administracions més rellevants de Catalunya. Controla el govern central, la Generalitat, i els ajuntaments de les ciutats més importants. Així com també alguna Diputació. I gràcies a l'estratègia d'Esquerra, després de les municipals d'avui, probablement el PSC encara augmentarà el seu poder al nostre país, aconseguint el govern d'algunes ciutats més, així com de totes les Diputacions. Tots els catalanistes, o sigui, aquells que estimem el nostre país, hem de fer un esforç extra en aquestes eleccions, per evitar el monopoli del poder públic català per part del PSC. Un partit que, a més, controla tots els mitjans públics i la majoria dels privats. Una situació que, no només és un perill per a la supervivència del nostre poble, sinó que, a més, és una greu amenaça per al bon funcionament del nostre sistema democràtic.

Els catalans hem de deixar de donar tanta importància a l'eix dreta-esquerra (que en la meva opinió no explica les diferències entre partits i no és més que una "pose", especialment per part dels qui es diuen d'esquerres, com raono aquí), i començar a donar-ne més a l'eix catalanisme-espanyolisme -que sí que explica les diferències entre partits. Si nosaltres no ho volem veure, no us preocupeu, que ells -el poder espanyol- ho tenen molt clar. I se n'alegren molt de que ho dividim tot en dreta i esquerra.

Tota la bona gent de Catalunya hem de votar CiU, ara i en totes les eleccions on imperi la dinàmica actual, per castigar l'estratègia d'Esquerra, i intentar reduïr el poder del PSC. Us desitjo una bona jornada electoral.

Sobre la campanya per desprestigiar els Mossos d'Esquadra: no ho aconseguiran

Aquests últims dies hi ha una allau de notícies i de polèmiques que fan referència a l'actuació dels Mossos d'Esquadra. Els casos concrets que són objecte de l’atenció mediàtica entren dins les incidències que es poden considerar normals dins l’acció policial en un país de 7 milions d’habitants. Però això és igual, evidentment. Tota aquesta atenció exagerada és induïda des de sectors interessats a utilitzar els Mossos com a arma política a favor seu o en contra d’altres, que no tenen cap mena d’interés en el prestigi dels Mossos o bé busquen activament el seu descrèdit.

Ja fa uns mesos vaig comentar (PSC vs. Iniciativa i Em sento insegur, Montillator salva'm please!) que Montilla havia situat Saura al capdavant d’Interior per desprestigiar-lo a ell i a Iniciativa com a càstig per haver-li “robat” vots al PSC, i per evitar que aquest trasvàs electoral anès en augment. L’amo mai ha de deixar que els servents es fagin massa poderosos en detriment seu, o aquests seran menys submisos i més difícilment controlables, si no es revolten directament. Aquesta manera de fer de Montilla, denota un estil polític autoritari-totalitari, però també un espanyolisme rampant i la voluntat d’acabar amb l’autogovern dels catalans, com raonaré.

Com comentava Salvador Cardús fa uns dies a l’Avui, el catalanisme polític després del franquisme ha basat la seva acció sobre tres objectius fonamentals: finançament, autogovern i ordre públic. El control d’aquest últim és, doncs, un dels pilars de la construcció nacional. Perquè és un tret imprescindible i essencial de qualsevol poble sobirà. Els Mossos d’Esquadra no hi són perquè als catalans ens ha vingut de gust tenir una policia més a la nostra “autonomia”. Hi són perquè un govern de la Generalitat catalanista –el de CiU-, va lluitar per aconseguir una policia pròpia –que ens va atorgar el PP, ho recordo, no el PSOE- com a part essencial de la seva estratègia de construcció nacional.

Dit això, doncs, si de vegades no queda gaire clar quins partits són catalanistes i quins no basant-nos en l’actuació de cada formació sobre dos dels pilars que comenta Cardús, el finançament i l’autogovern, amb el que està passant aquests dies en relació als Mossos, es fa evident qui està per la construcció nacional, per l’avenç de Catalunya com a nació, i qui no. El PSC, situant Saura al capdavant d’Interior per atacar-lo, demostra al mateix temps un interès en desprestigiar els Mossos, en un moment en què encara s’estan creant –desplegant-, i que per tant encara s’està construïnt la seva imatge en la societat.

D’aquesta manera, el PSC, a més de a ICV, ataca directament un dels elements fonamentals de l’autogovern català. En això PSC i PP –com en tot el que es refereix als avenços de Catalunya com a nació, d’altra banda- tenen exactament el mateix objectiu: desacreditar i enfonsar la imatge dels Mossos, fins al punt que sembli raonable el demanar un retorn, d’una manera o altra, de les policies espanyoles a Catalunya. El PP ja ho va fer fa alguns mesos, de la mà de la política aficionada Montserrat Nebrera, que va dir alguna cosa com que els Mossos no eren eficaços perquè “tenen por” de fer la seva feina. El PP, a Catalunya, pot dir el que vulgui perquè és un partit marginal. Però el PSC necessita un aval “moral” més gran per dir o fer segons quines coses.

Bé, doncs amb la campanya de desprestigi actual, a més d’atacar a ICV just abans de les eleccions, segueix sumant punts per completar aquest aval moral que li permeti dir un dia a Montilla: “escutxeu catalans, am pensu que hauria de tornar la Policía Nacional als nostras carrerus, no craieu?” O alguna cosa semblant. Ja Maragall, quan era president, va intentar fer no sé quines maniobres –maragallades sens dubte- per convertir els Mossos d’Esquadra en guàrdies urbans, en els municipis amb pocs habitants. Ara Montilla, després d’haver desfermat la mala maror contra els Mossos de cara a les municipals, fa com qui no ha trencat un plat i diu que ell dóna total suport als Mossos, dóna la culpa del seu descrèdit a CiU –de fet tots els altres partits també ho han fet-, i tema tancat. Com si la cosa no anès amb ell.

De moment, però, les forces espanyolistes ja s'han apuntat almenys un gol segur, ja que la jutgessa que porta el cas del noi que va morir mentre era custodiat per dos Mossos a Badalona, ja ha decretat que la investigació l'haurà de fer la Guàrdia Civil, ja que així ho demanava la seva família, segons vaig llegir al diari El Punt. La família està molt afectada i no es creu la versió dels Mossos, però pel que he llegit, aquesta és corroborada per multitud de testimonis que estaven al lloc dels fets. En un cas tant clar, perquè la justícia reclama la Guàrdia Civil, si a més els Mossos també tenen una Policia d'Investigació? És que la jutgessa, igual com la familia del noi, no se'ls creu? Sembla que es tracta d'una vergonyosa ingerència en les competències de la Generalitat, però estic molt tranquil: sé que cap polític català hi farà res...

Però, i ICV? Ai angelets ensucrats. Els nostres ecotontaines demostren tenir tant interès en el prestigi dels Mossos, com un escamarlà en el concurs d’Eurovisió. Potser no en busquen el desprestigi activament, com PSC i PP, però denoten no tenir-los el mínim respecte, desconèixer absolutament què és la construcció nacional, no tenir cap visió de país i no ser, per tant, en absolut catalanistes. Estan al servei del PSC i de l’espanyolisme, en definitiva.

ICV va ser l’iniciador, en realitat, i sense voler-ho –només degut a la seva malaptesa política- de la campanya contra els Mossos. Va ser el director dels Mossos, Rafael Olmos, qui va fer públiques les imatges de quatre policies pegant a un detingut, entre d’altres. Es veu que els llestos de ICV, van fer posar a la Divisió d’Assumptes Interns una càmera oculta en diverses comissaries durant dies, i després van mirar els centenars d’hores d’imatges per veure si trobaven alguna irregularitat. Però, era una investigació rutinària sobre el compliment dels reglaments per part del cos?? No, tenia per objectiu trobar algun abús d’autoritat, i esbombar-lo directament a tots els mitjans. Perquè? Per demostrar que ICV és un partit clar i transparent i que vol fer les coses bé. Que no admetrà abusos, etc., i fer una aclucada d’ull als antisistema de cara a les municipals, com també comentava Pilar Rahola en aquest article.

O sigui que ICV es va gastar els calers públics per fer una investigació amb l’objectiu de millorar la seva imatge, es va saltar totes les normes professionals i va acusar davant la societat cinc Mossos de maltractaments, abans que la justícia dictaminés si realment van cometre algun delicte, demostrant un menyspreu total pel cos que governa i causant una greu sensació d’inseguretat i desemparament en aquest. I a més, va donar el tret de sortida a una campanya de descrèdit dels Mossos a la qual s’hi ha afegit tot l’espanyolisme de Catalunya, amb gran alegria, i que al final ha acabat perjudicant la imatge de ICV. A aquests descerebrats sí que caldria investigar-los, per enganyar i estafar als ciutadans i per ser un perill públic capaç d’ensorrar la institució més sòlida amb la seva ineptitud.

Des d’aquí vull animar a tot el cos de Mossos d’Esquadra a mantenir-se ferms davant les campanyes de desprestigi com aquestes, dutes a terme pels mateixos que els governen i per totes les forces espanyolistes en general, que segurament es seguiran produïnt periòdicament. Els animo a fer les coses de forma professional i a seguir sent un cos modèlic i no deixar-se intimidar. I també faig una crida a tota la societat catalana, que volem un país millor, més digne i més sobirà, i que no volem haver d’aguantar mai més una policia que ens menysprea com a catalans i que representa el poder espanyol que vol acabar amb nosaltres, a recolzar els Mossos d’Esquadra davant qualsevol atac injustificat. Al final, se’n cansaran i la nostra policia es mantindrà ja per sempre, inqüestionablement, com un dels pilars fonamentals del nostre país.

Adéu Caprabo, hola Bonpreu (el català no serà llengua habitual en el consum si no ho exigim com a consumidors)

Fa anys que jo i la meva família fem les compres al Caprabo. Recordo que fa temps, quan començava a ser una empresa amb gran implantació, Caprabo ens va sorprendre agradablement a molts perquè va ser el primer supermercat -o la primera empresa de compra massiva en general- que etiquetava els seus productes en català (cap allà el 1992). Des de llavors, per mi Caprabo sempre ha estat un exemple d'empresa que respecta la nostra llengua i etiqueta en ella. Després em vaig anar assabentant que d'altres supermercats, com Bonpreu o Condis, també etiquetaven en català. Crec, però, que aquestes cadenes es van expandir posteriorment a Caprabo, i que, per tant, aquest últim va ser el pioner en l'etiquetatge dels productes de marca blanca en català.

Quina no ha estat la meva decepció, quan al llarg dels darrers mesos, he anat descobrint que, al meu Caprabo habitual (a Gràcia), més i més productes que fins llavors havien estat etiquetats en català, passaven a estar en castellà. El que abans era una safata de "Lloms de porc" ara ho era de "Lomos de cerdo", i el que abans eren "Iogurs" ara eren "Iogures". Evidentment no he fet un estudi sobre el tema, però tinc la sensació que Caprabo està afegint bastants nous productes a la seva oferta de marca blanca, i tots ells són etiquetats directament en castellà. Només alguns "clàssics" de marca blanca de Caprabo, tradicionalment en català, ho segueixen sent, com potser la llet i l'oli. Últimament, fins i tot la revista mensual que publiquen, "Sabor" crec que es diu, ha passat d'estar en català a estar en castellà -o almenys en l'última ocasió que vaig anar-hi a comprar me la van entregar en castellà.

De fet, encara que la meva percepció era que tots els productes de marca blanca de Caprabo eren en català, segons un estudi (2004) de la Plataforma per la Llengua sobre la llengua d'etiquetatge d'aquests productes en els supermercats , ja llavors aquests només representaven el 42% de la oferta. Em sap greu per Caprabo, ja que aquest era el súper al que li tenia més "apreci", el primer que vaig conèixer, i que sempre havia estat associat per mi a un respecte inusual a la nostra llengua. Al principi del boom de les cadenes de supermercats, quan era adolescent, Caprabo representava per mi la Catalunya del futur.

Potser Caprabo ha contractat un director de màrqueting, carregat de màsters i espanyol-castellà, que ha considerat que l'adaptar-se a la llengua de Catalunya no aportava cap benefici a l'empresa -aquest director de màrqueting podria dir-se Rafael Peces Fernández, com és el cas. I potser el director d'operacions ha vist que això d'etiquetar els productes en català només per a Catalunya -o potser els Països Catalans?-, suposava un cost addicional de desenes de milers d'euros l'any i, total, si no aportava cap benefici, doncs ens el podíem estalviar, i potser ha pensat que, mira, encara m'emportaré alguna medalleta per la reducció de costos.

Molt bé doncs savis, aquí teniu un client menys. Un client que es gasta uns 150 euros cada dues setmanes al supermercat. I que intentarà convèncer a tothom que pugui, des d’aquest blog o parlant, a familiars, amics i coneguts, que canvïin el Caprabo, si és que hi compraven, pel Bonpreu, Condis, Sorli-Discau o fins Eroski, supermercats que sí que respecten la nostra llengua i ho etiqueten tot, o quasi tot, en català (segons l’esmentat estudi). I espero que altres fagin com jo, i que Caprabo acabi perdent centenars de milers, o fins milions d’euros de vendes al mes, i que s’adoni que sí, que etiquetar en català és no ja un valor afegit, sinó en aquest cas, una característica associada de manera instintiva a la marca Caprabo. I que estalviar-se unes desenes de milers d’euros no compensa perdre un dels punts forts de la marca a Catalunya. Però de moment ja s’ho faran, i abans que el català desaparegui dels lineals de Caprabo, o que quedi reduït a dos o tres productes per acontentar els tontos, jo i la meva família ens n’acomiadem, i a partir d’ara entregarem els nostres 300 euros al mes al Bonpreu, que és l’establiment dels que he esmentat que tenim més a prop.

Jordi, la Generació Pujol et saluda... i t'agraeix tot l'esforç.

Aquells que vam nèixer, aproximadament, entre el 1972 i el 1990, vam viure gran part, o tota, la nostra educació escolar i la nostra formació com a persones amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya. Dels diferents governs de Pujol, se'n poden dir, i se'n diuen, meravelles i pestes. I és cert que no va aconseguir fer sentir seva Catalunya, la seva cultura i llengua a una part molt gran de la immigració castellana-espanyola, que ha viscut i viu, encara, d'esquena a la nació catalana. Però va crear, entre els catalans, un sentiment de país, un miratge clar del que hauria de ser un país normal, i un orgull de ser. En la tradició del millor catalanisme polític del segle XX.

Catalunya ha donat, al llarg del segle XX, tres polítics de talla. Prat de la Riba, Francesc Macià i Jordi Pujol. Tots tres tenen el mèrit que han servit el seu poble i l'han fet més pròsper amb el poder real i la força dels tòpics dominants en contra. O sigui, amb el poder espanyol i l'espanyolisme imperant, fins i tot entre sectors de la societat catalana, en contra. Pujol ens va donar un govern propi, la Generalitat, amb certes competències importants, com l'educació -amb una gran eina per donar a conèixer el català a amplis sectors castellanoparlants, la immersió lingüística-, o la sanitat. I va aconseguir crear un sistema de mitjans públics en català, quasi per miracle. I va posar la seva ingent habilitat política al servei d'aconseguir quotes de poder pel govern dels catalans. Un poder que havia de contrarestar els continuats intents de genocidi i/o minorització cultural -un dia caldria fer un llibre ben documentat sobre aquest genocidi i fer despertar ja la gent- i l'expoli econòmic del poder espanyol.

Jo no he votat mai a CiU fins ara -encara que crec que, aquest cop si, ja n'estic fins els d'allò, i votarè Trias com a alcalde. Però no cal haver votat mai Pujol, per veure que la consciència de nació i el subtil orgull de ser de molts catalans, són conseqüència de la seva política. Per ser conscient que, si ara tants joves reclamem, simplement i directament, la independència com la cosa més justa i natural del món, és perquè Pujol ens va fer creure que vivíem en un país, Catalunya. I ens va crear el miratge del que era un país normal, i ens va crear les ànsies d'assolir-lo. Això va més enllà de les dretes i les esquerres, se'ns ha presentat clarament com una qüestió de Justícia i de Llibertat. Gràcies Jordi, nosaltres intentarem acabar el que tu vas començar.