divendres, de març 07, 2008

Algunes situacions en les que m'he trobat com a catalanoparlant que no es subordina lingüísticament al castellà


SITUACIÓ 1

Truquen a la meva empresa de Telefónica, per a oferir un nou pack mensual que engloba telèfon i ADSL, per un preu més econòmic (o quelcom de semblant):

-Buenas tardes, le llamo de Telefónica. Le queremos ofrecer un nuevo servicio...(etc., etc.)
Espero a que acabi l'explicació, ja que va com una metralleta, i després jo:
-Entén el català?
-No, no, le llamo de Madrid.
-Doncs em sembla que no ens entendrem. No em pot posar amb algú que em pugui atendre en català?
-En catalán, a ver, ahora pregunto a mis compañeros, a ver si alguien lo habla -posa la trucada en espera. Després d'un o dos minuts:
-No, lo siento, lo siento mucho -sembla que ho senti de veritat-, aquí nadie habla catalán. No nos podemos entender, no?
-No, no, no ens podrem entendre.
-Lo siento...
-Bé, ja em trucaran en un altre moment, quan trobin algú que parli català, ara tinc feina, adéu.

Molt bé per a la telefonista. La noia, ha entès i respectat en tot moment la meva opció, i ha fet un esforç per provar d'atendre'm en català. S'ha diculpat llargament per no poder-me atendre correctament.

Molt malament per a Telefònica. Darrerament, no fa cap esforç per a fer les seves campanyes promocionals en català. Com tantes altres empreses, especialment els ex(?)monopolis madrilenys, darrerament estan eliminant el català de les seves prestacions, ja que, és clar, han de reduïr costos... I si als catalans ja ens sembla bé i no mostrem el nostre desacord amb aquesta actitud, continuaran amb aquesta estratègia. Jo, quan pugui, mal que sigui complicar-se la vida, em canviaré de companyia telefònica.


SITUACIÓ 2

Truco a un xinès perquè em portin menjar a domicili. Faig la comanda amb penes i treballs, ja que al noi que m'atén, li costa bastant entendre el que li dic.

-Voldria una vedella amb bambú i bolets xinesos.
-Vedella amb bambú... ternera con bambú?
-Sí, efectivament...
I així anem trempejant, però arribem a un plat espinós:
-Voldria un pollastre amb anous.
-Ternera con arroz?
-No, no, pollastre amb anous.
-Arroz?
-No, Po-llastre amb anous.
-Pollo con arroz?
-Quasi, però no, pollastre, sí, però amb anous.
Fa un altre intent infructuós per endevinar el que li dic. No l'encerta. Provo amb el número de plat:
-El plat número 46.
-Veintisei?
-No, quaranta-sis
-No entiendo...
i dic:
-Chicken with nuts, I want a chicken with nuts.
L'home tampoc entén l'anglés, i m'acaba passant amb una senyora, que, aquesta sí, entén bastant ràpidament el que li demano en català.

En no poguer-me entendre amb el meu interlocutor en català, li he parlat en l'única lingua franca i universal del món, l'anglès. Ja havia trucat diverses vegades a aquest restaurant, i la senyora amb qui vaig parlar al final d'aquesta comanda, va passar de no entendre'm quasi de res, el primer dia, a entendre tot el que li deia a la primera, i fins i tot a dir els números en català, en posteriors ocasions!


SITUACIÓ 3

Entro al bar de sota casa i li dic a una cambrera, ucraïnesa:
-Hola, em podries dir de què és aquest plat que hi ha aquí, dins aquesta vitrina?
-Por favor, por favor, háblame en castellano.
Em vaig quedar parat, ja que, que jo recordi, mai m'havien fet semblant petició, a Barcelona almenys. Dic:
-No, no, si hi ha alguna cosa que no entens, ja t'ho traduiré. Mira, voldria saber de què és aquest plat -jo, assenyalant i gesticulant de manera que entengués de forma clara a què em referia.

Mai més m'ha tornat a dir que li parli en castellà, encara que jo, si puc, li demano les coses a algú altre. En aquest bar, no puc parlar tant clar com voldria, ni explicar-li a aquesta noia perquè li parlo català, ja que no vull tenir mala maror amb els meus veïns. El fet és que, aquest bar, està regentat per una família d'"invasors". El senyor, andalús, ella d'ascendència gallega -però nascuda aquí!!-, i no parla ni dos mots de català, ni pràcticament l'entén. Els seus fills, ja granadets, només parlen castellà, un d'ells com si estés en un poblat d'Andalusia. Són d'allò pitjor que se'ns ha colat a casa nostra. No s'enfaden amb mi perquè parli sempre en català, ja que sóc veí, client, i els caic bé, què caram! (el senyor es pensa que sóc de poble(!!): res més lluny de la realitat)


SITUACIÓ 4


Al "paki" del costat de casa hi ha un dependent jove, d'uns vint-i-pocs. Un dia li vaig demanar no sé què, i com que no m'entenia, li vaig demanar en anglès. Vaig pensar que m'entendria perfectament, ja que el Pakistan havia format part de l'Índia, antiga colònia britànica. Pel que es veu, ara ja no tothom entén l'anglès, però aquest noi em va entendre bastant bé. Jo, llavors, li vaig dir que aquí, a Catalunya, s'havia de parlar català i, si no ens podíem entendre en català, doncs l'anglès. Des de llavors, tenim una relació d'allò més cordial, i cada cop sap dir més coses en català. I m'he fixat que li parla a tots els clients, no només a mi, directament en català. Encara que siguin castellanoparlants.


SITUACIÓ 5

Un bar de Gràcia un divendres a la nit. Hi ha una parella. Ell és canari, i ella ejpañiola. Baixeta, grassoneta, lletja i amb uns ulls petitets i fanàtics. Pel que sigui, ens coneixem. Jo els parlo en català, ells a mi, en castellà. En un moment donat, ell li diu a ella, fent broma, que no l'ha sentit mai parlar català, a pesar que és catalana. Ella diu:
-El catalán es una mierda.
Jo, com podeu comprendre, em quedo parat. Molt parat. Dic:
-Home, això no es diu. El català és la nostra llengua -jo, sempre tan integrador.
Ella s'embarbussa i diu quelcom poc comprensible i poc sòlid. El seu company se m'acosta i em diu que la disculpi pel que ha dit. Jo li dic que no passa res, que no s'amoïni.

Que no passa res perquè som en un bar, passant agradablement l'estona, i, si no és estrictament necessari, no cal malbaratar les energies amb els enemics de Catalunya.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Realment relates realitats que tots de forma similar probablement tots em viscut ... És realment tan difícil fer-nos entendre, Per què? Crec que el fet d'haver nascut i viscut dins d'un poble que no te Estat i una cultura lluitadora i amenaçada no ens fa veure que hi ha gent que viu la vida sense donar importància a aquestes coses per que la seua cultura no és en perill i no entenen la actitud, que de vegades perceben com a hostil o que va encontra d’algú o d’alguna cosa (quant simplement és una actitud defensiva) ... Potser cal explicar les coses des de un altre punt de vista per fer-nos entendre millor, jo almenys ho veig així, si una causa és justa i si la majoria de la gent és justa la majoria de la gent ha d’estar a favor d’aquesta causa, no?. Ja se que és infantil i simple posar-ho d’aquesta manera però en essència el que vull dir és que hi ha d’haver més pedagogia.

reflexions en català ha dit...

Jo tampoc canvio mai de llengua. Si ets amable i argumentes que no vols renunciar a la teva llengua, al final els que tenen cervell et comprenen, i als que no tenen sentit comú els deixes en evidència.

Roger T. ha dit...

Anònim, jo també penso plenament com tu: que la nostra causa és justa, i al final, gràcies a això, la major pàrt de la gent, i del món, es posarà de la nostra part. Cal explicar-nos, sens dubte, sempre que sigui possible.

reflexions, i espero que cada cop siguem més catalans els que ho fem, amablement, i no només els superconscienciats. Salutacions.

賈尼 ha dit...

Hola, estic aprenent el català i llegeixo sovint aquest blog; però avui hi ha una frase que no comprenc: "el senyor es pensa que sóc de poble": què significa? Gràcies.

Roger T. ha dit...

Digó Janós, el que vull dir amb això és complex d'explicar. Per una part, hi ha el fet que el poder espanyol (igual que el francés, que de fet és el model que segueix l'espanyol), una de les estratègies que usa per a marginar i denigrar el català, és titllant-lo de llengua de la pagesia, llegeixi's gent del camp, llegeixi's ignorants (tòpic d'altra banda fals). Seguint el fil d'aquesta idea, com més parla algú en català, més pagès és. I si és pagès, ha de ser de poble, és clar. Ja m'he trobat amb altres casos, de gent molt influïda pels tòpics denigratoris del poder espanyol, i que viuen a Catalunya, bàsicament, com a invasors culturals i lingüístics, que no podien concebre que fos de ciutat. Potser també hi ajuda el fet que, els barcelonins, canvien de llengua més que els catalans de fora de Barcelona. Aquest, però, és un fet que no sé si és cert i, en tot cas, no és pas evident.

D'altra banda, aquest tòpic que el català, o la llengua pròpia del territori que sigui fora del castellà, és cosa de la gent del camp, és una idea arrelada més fortament en l'ideari de la gent de llengua materna no castellana en procés d'assimilació per aquesta darrera, com és el cas de molts gallecs.´

Suposo que ets francès, o occità? Me n'alegro que estiguis aprenent la nostra llengua, salutacions cordials.