Notícies -tristes?- del Nord

No vull deprimir a ningú, però constato que aquests són els resultats del catalanisme a la primera volta de les eleccions legislatives franceses a la Catalunya Nord: un 1,45% dels vots (2798) entre els tres partits catalanistes que han concorregut en aquests comicis. ERC (424 vots), Unitat Catalana (UC) (576 vots) -que només es presentaven a una de les quatre circumsripcions en què França ha dividit el territori-, i CDC (1798 vots, un 0,93% del total), que es presentava a tot el territori. ERC i CDC era el primer cop que concorrien a unes legislatives franceses. En el cas de Convergència, després d'absorvir el Bloc Català, partit catalanista tradicional a la zona. L'únic partit catalanista adscrit només a la Catalunya Nord que resta és ara l'històric UC, i suposo que serà absorvit, en un futur, per algun dels dos "grans" catalans.

A les eleccions municipals, sembla que el catalanisme treu més vots, i fins i tot, hi ha dos regidors d'UC a l'ajuntament de Perpinyà -entre ells, la carismàtica Virginie Barre, candidata a les legilsatives-, i diversos alcaldes catalanistes. Bé, en tot cas, el sentiment nacional -català-, està molt malament per allà a dalt, cosa notòria des de fa molt de temps. De tots els territoris de parla catalana, la Catalunya Nord -o Pyrenées Orientales, com li'n diuen els francesos, per posar-li un nom que no recordi gens el que és-, és on el català està més minoritzat, més fins i tot que a l'Alguer, segons les dades de les últimes enquestes lingüístiques (gencat). Només el parla el 37% de la població, i només el 6,2% el té com a primera llengua (el 4% també junt amb el francès) (2004).

Si ens fixem en les llistes electorals, però, s'observa com la gran majoria dels cognoms dels candidats són catalans. I ben segur que bastants d'ells parlen el català, com ho fa François Calvet, un dels candidats per la Union pour un Mouvement Populaire (UMP, la coalició de Sarkozy, que ha estat la més votada en les quatre circumscripcions), i com ho fan polítics rellevants com l'alcalde de Perpinyà, Joan Pau Alduy. Però el catalanisme, no penetra gaire ni entre els ciutadans arrelats. A pesar d'això, avui dia hi ha un moviment per revifar la llengua catalana i per recuperar els signes d'identitat. Quasi la meitat de la població (44%, gencat), vol que els seus fills aprenguin el català, que, poc a poc, es va introduïnt en l'ensenyament. Hi ha una xarxa d'escoles bressol (La Bressola, Arrels) que fan ensenyament bilingüe català-francès, i a bona part de centres de preescolar i primària i, cada cop més, de secundària, es fan assignatures de català.

Cap a finals dels anys quaranta, els nordcatalans, que fins llavors havien conservat el català com a llengua familiar i principal llengua vehicular -a pesar de la prohibició del seu ús públic des del 1700-, van deixar de parlar-lo als fills de forma massiva. Hi han diverses hipòtesis de perquè es va donar aquest fet tant sobtadament, després de segles mantenint la llengua. Però crec que la més plausible és el que li va comentar un senyor rossellonès a un familiar meu fa temps: que els nordcatalans es van passar al francès per no ser vistos com a traïdors per la resta de francesos després de la segona guerra mundial. Sí, efectivament, quan l'exèrcit francès -gràcies al triomf dels nord-americans-, va tornar a prendre el control del país després del nazisme, va buscar i executà tots aquells acusats de col.laboracionistes.

Els nordcatalans, pel que es veu, van acceptar el nou règim sense grans escarafalls. D’un règim opressor i que imposava la seva llengua, lleis i govern a un altre, pels nostres compatriotes no hi havia gaires diferències, i per tant, es van adaptar fàcilment a la nova dictadura alemanya. Que jo sàpiga, no van ser col.laboracionistes, o almenys no amb cap organització catalanista. Els que sí que van col.laborar amb els nazis, van ser un sector de bretonistes –o això diuen els francesos. França, quan va reprendre el control, ho va aprofitar per destruïr tot el que va poder del moviment nacional bretó. Els catalans, en vistes de que França aprofitava l’avinentesa per atacar els nacionalismes interns, i sabent que, el parlar una altra llengua, els convertia, a ulls dels francesos, en extrangers, i, per tant, més sospitosos, van tallar la transmissió intergeneracional del seu idioma d’un any a l’altre –cap allà el 1946-48.

A la Catalunya Nord, però, hi ha un moviment que lluita aferrissadament per conservar la pròpia catalanitat i la del país. Fins i tot hi ha autors, com Joan-Lluís Lluís, que han aconseguit acabar totalment amb el seu complex d’inferioritat com a catalans. Molt recomanable el llibre d’aquest Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), en què descriu, amb tota la cruesa, el genocidi cultural al qual han estat sotmesos els catalans per part de l’Estat francès. Esperem que els nostres germans del nord trobin la manera de canviar el sentit dels esdeveniments o, almenys, de seguir sent amb orgull.

L'esquerra és maligna per Catalunya (i no sóc de dretes)

Sóc del parer que l’eix polític dreta-esquerra ha quedat obsolet, avui dia, com a forma d’explicar les diferències entre els partits polítics. Cada dia més gent intueix, o s’adona clarament, que aquesta distinció ja no és vàlida. I cada dia s’alcen més veus acreditades que raonen la seva inoperància, i proposen nous models de dialèctica política (per ex. La Tercera Via, l’ideòleg de la qual és Anthony Giddens). Tot i així, l’ús de l’eix dreta-esquerra, és impulsat i mantingut, encara, en el nostre àmbit, per aquells partits, o sectors, que s’autoanomenen d’esquerres. Ja que el ser d’esquerres, a pesar que per aquests només és una postura estètica, els aporta el recolzament fidel d’una part de la ciutadania, que manté la creença que l’esquerra representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat, la Justícia, la Igualtat, la Solidaritat, etc. (vaig raonar també aquest tema a El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I), (II) i (III))

Els partits que s’autodefineixen com d’esquerres adopten, al llarg d’Europa, un discurs compost per una sèrie d’idees definides (que comento als dos darrers posts esmentats), creades en gran part pel comunisme durant la Guerra Freda, i que s'han mantingut, en general, amb pocs canvis al llarg de les últimes dècades. Una de les principals seria, per exemple, “els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat”. Aquestes idees, són adoptades també per tota la gent que comparteix la creença de l’esquerra, com una característica identitària i definidora del seu “esquerranisme”. En ser part d’una creença –o sigui, de la fe en la realitat d’una cosa-, són adoptades sense cap mena d’esperit crític per qui es considera d’esquerres. Els actors socials d’aquesta tendència, creen el seu discurs al voltant d’aquestes idees-base, i aquest és adoptat directament per tot aquell que combrega amb la “fe” de l’esquerra.

L’esquerra, a Catalunya, està ampliament liderada pel PSC. Aquest, és el partit més gran que representa aquesta tendència –dels altres, ICV, està en la seva òrbita política i intel.lectual, i ERC, malauradament, sembla que s’hi aproxima-, i ell i els seus mitjans i sectors afins, són els grans creadors i comunicadors dels tòpics de l’esquerra al nostre país. El PSC es va crear com la unió del PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament –dos partits, i especialment el segon, clarament catalanistes- amb la federació catalana del PSOE. Des d’aquell moment, el PSC va passar a ser un partit bàsicament espanyolista. L’espanyolisme, de fets i de paraules, es va anar ensenyorint del partit, fins a dominar-lo tot. Com no podia ser d’altra manera.

El PSC, com a partit espanyolista, va ser, des de llavors –i junt amb tots els mitjans i organitzacions afins-, transmissor i promotor de tota una sèrie d’idees, encaminades a desprestigiar el catalanisme, i encara més, tot el ser català. Idees com “el catalanisme és cosa de la burgesia, no és una preocupació del poble”, “el catalanisme és cosa de gent provinciana”, “la llengua castellana és cosmopolita, mentre que la catalana és local”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul” o –un dels grans “hits”-“parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”. Totes vénen a ser variacions del mateix: l’odi, o autoodi –depèn- al ser català, propi de l’espanyolisme.

Aquest anticatalanisme, expressat poques vegades de forma explícita, però implícit en totes les accions de l’esquerra espanyolista catalana, ha sigut assumit, sovint de manera inconscient, i com a part dels postulats de l’esquerra, per la gran majoria dels que professen aquesta creença a Catalunya –seguidors del PSC. Fins i tot l’esquerra netament catalanista –ERC-, no es pot escapar de veure’s influïda, encara que amb menys intensitat, per aquestes idees. I encara, com a tòpics habituals en la nostra àrea mediàtico-cultural, també han influït en el pensament d’altres sectors de la societat que no s’identifiquen exactament amb aquesta tendència política.

Mentre no aparegui una esquerra catalanista que sigui la majoritària a Catalunya –cosa improbable-, el pensament “oficial” d’aquesta tendència al nostre país, serà promogut pel PSC-PSOE, i serà anticatalà. I com que el ser d'esquerra és una fe, el seu "credo" és el que uneix els seus fidels, que tendeixen a adoptar-lo en la seva totalitat, i sense oposar-hi cap crítica.

Així, a més que l’eix dreta-esquerra és ja notòriament obsolet i fals, i només mantingut per alguns partits pel rèdit electoral que els aporta, és nefast per a Catalunya, ja que el principal beneficiari d’aquesta dialèctica –l’esquerra-, és contrari al catalanisme. A la pràctica, està al servei d’Espanya i l’espanyolisme, que, com sabem, tenen per objectiu acabar amb la cultura, i nació, catalanes. Catalunya, més que cap altre indret, necessita modernitzar-se políticament, i acabar amb la dialèctica dreta-esquerra: és una qüestió de supervivència.

Anàlisi de les eleccions

(Ja sé que ha passat una setmana des de les eleccions, i que s’han esdevingut, ja, reaccions de gran rellevància (cas Portabella i d’altres candidats d’ERC, Reagrupament.cat, etc.), però em vaig proposar fer-la, i fins ara no he pogut acabar aquesta, humil -però amb la voluntat d'aportar alguna cosa al debat-, anàlisi)

En primer lloc, com tothom ha dit, cal fer esment a l'alta abstenció, la més elevada des de la restauració de la democràcia, si descomptem les eleccions al Parlament europeu i els referèndums (gencat). Què vol dir aquest alt nivell d'abstenció? Doncs que una part de la població que anteriorment ha votat, o sigui, preocupada per qui la governa, no es sent identificada o engrescada amb l'oferta de cap partit polític.

A les municipals, hi ha una tendència a votar més en base a persones, que a partits o ideologies. Aquesta tendència, és més forta en les poblacions més petites, i es dilueix a mesura que són més grans, ja que, en aquestes, els candidats són més llunyans al votant, que vota més en base a l’ideologia. En aquest sentit, la participació a Barcelona, el major municipi, ha estat de les més baixes del país -junt amb altres ciutats de l'àrea metropolitana-, amb menys d’un 50% (front el 59% del 2003), la qual cosa és l’indici més paradigmàtic que, la dinàmica de la política nacional catalana, causa cada cop menys interès entre els ciutadans.

El catalanisme moderat, en part no acaba de sentir-se engrescat amb l’actual CiU, i en part, es desencanta en veure que la coalició, a pesar de ser la més votada, no pot governar. A pesar d’això, el trasvàs d’alguns vots que anaven a ERC, i una certa alerta pel fet d’intentar impedir que el PSC augmentés el seu poder a les administracions catalanes, ja quasi total, ha fet que CiU sigui la formació que ha perdut, de llarg, menys votants, un 9,2%, i l’única que ha augmentat en percentatge de vots (0,78%).

El catalanisme més radical, es sent orfe en veure que ERC, pactant i permetent governar a un partit espanyolista, no representa els seus interessos. ERC ha fracassat completament: ha disminuït un 19,8% (82.000) el nombre de votants, i ha tret un 1,11% menys respecte el total. Molts dels seus electors, han anat cap a CiU, o cap a les CUP, formacions que han captat el seu vot en diverses capitals de comarca. A més, a les poblacions de més de 50.000 habitants on, com comentava, les eleccions són més en clau nacional, ha perdut el 41% de votants (a Barcelona el 45%). També s’ha demostrat fals un dels principals raonaments que ERC usa per explicar els pactes tripartits: que fent-los, apropa l’esquerra independentista a l’àrea metropolitana de Barcelona, als ciutadans provinents de la immigració espanyola-castellana. Allà, hi ha baixat un 30%, i a ciutats com l’Hospitalet o Cerdanyola, ha perdut tota la representació. S’ha demostrat que un partit catalanista, per més que es digui d’esquerres, no captarà mai una part considerable de la població de l’extraradi, ja que és majoritàriament espanyolista, ans encara perdrà aquell sector que el pot votar, si no es presenta com a fermament catalanista.

El potencial votant majoritari del PSC, provinent de la immigració espanyola, i de tarannà espanyolista, es desorienta veient com el seu partit pacta amb independentistes, i no l’il.lusiona que no tingui un projecte nacional –espanyol, d’encaix a Espanya- explícit –que sí implícit-, mentre predica que el que cal és només gestió. Tot i així, a pesar que ha obtingut un 16,7% de vots menys que el 2003 (184.000), i un 1,7% menys del total, ha estat la força més votada, i ha mantingut, en general, el seu poder, a més d’obtenir l’alcaldia de Tarragona, i treure majoria absoluta a la de Lleida. És la segona força en nombre de regidors, que han augmentat en 283, en bona part degut a que, com els dos petits del tripartit, ha presentat més llistes electorals.

ICV ha estat víctima de les maniobres per desprestigiar-la, fetes pel propi PSC, situant Saura al capdavant d’Interior. La detenció de Núria Pòrtulas, i les successives campanyes alarmistes sobre la inseguretat ciutadana o les actuacions dels Mossos, promogudes des dels mitjans que controla el PSC, han reeixit i han enfosquit la imatge dels ecosocialistes. Així, ICV, com ERC, ha fracassat estrepitosament. És el partit que ha perdut més votants, un 23,5% (79.000), i ha tret un 1,33% menys del vot total. Igualment com ERC, ha guanyat regidors (60) perquè ha presentat més llistes, la qual cosa encara fa més profunda la retallada soferta allí on ja hi era. Davant d’aquest fracàs, és possible que Saura s’empesqui alguna genialitat com a conseller d’Interior per millorar la seva popularitat –de cara a les generals. I això és molt greu perquè la seguretat dels ciutadans, i el desenvolupament del nostre autogovern en una qüestió clau com l’ordre públic, no haurien d’estar en mans de polítics poc hàbils, inconscients i desesperats. Han de començar a tremolar els Mossos? O nosaltres? Estarem amatents.

En quant al nacionalisme espanyol “castís”, potser també s’ha desencisat en veure que no podia accedir als ajuntaments a causa dels pactes tripartits massius. La irrupció de Ciudadanos els ha restat vots -encara que no crec que hagi estat un fenomen decisiu en aquesta davallada. Així, el PP també ha fracassat, en disminuïr un 21,6% (78.000) el nombre de votants respecte al 2003, i perdre un 19% (67) de regidors. A Barcelona, però, ha pogut mantenir els 7 regidors de què disposava.

CONCLUSIONS

L’alta abstenció té diferents causes –que ja he apuntat en relació a cada partit-, però una de les principals és el lideratge que el PSC i el seu model de “gestió” exerceix sobre la política catalana. Aquest, li dóna un caire de cosa funcionarial, ja que l’eficiència en la gestió, sense més, és això, cosa de funcionaris o d’empleats de banca. La gestió no té sentit sense un projecte al darrere, i aquest projecte sempre hi és -i no admetre-ho és falsejar la realitat-, i sempre és nacional. Nacional espanyol –el cas del PSC- o català, però nacional, de concepció d’un país, i d’encaix d’aquest al món. I això és el que il.lusiona la gent i l’impeleix a votar, recolzar un projecte de país en el qual s’hi senti identificat.

Per això CiU aconseguia majories absolutes, perquè tenia un projecte de país ambiciós. I va deixar de treure-les quan van ser evidents les seves limitacions per portar a terme aquest projecte. I per això el PP ha ampliat la majoria absoluta al País Valencià -a pesar dels casos de corrupció, etc.-, perquè ofereix als valencians participar en un projecte nacional espanyol atractiu, que els aporta riquesa, competicions de vela, de F-1, i els fa avançar –encara que potser no de manera molt sòlida- com a regió d’un país amb una ambició de ser dins del món.

I per això hi ha hagut una alta abstenció a les últimes eleccions celebrades a Catalunya –catalanes i municipals-, perquè ningú presenta un projecte de país ambiciós i creïble. I s’absté tant el catalanisme com l’espanyolisme.

D’altra banda, el catalanisme ha respost de forma clara a l’estratègia actual de ERC, nefasta per a Catalunya i el seu autogovern, i ha retirat una bona part del seu vot a aquesta formació. La qual cosa esperem que provoqui una crisi interna, crisi que ja està auspiciant Carretero i el seu Reagrupament, que acabi fent caure l’actual direcció del partit. I que tot això porti a una nova estratègia d’ERC, l’única que pot fer possible el que ella mateixa predica: l’unió de tot el catalanisme per avançar en la construcció nacional, i cap a la independència.

Catalunya ha reclamat que tot el catalanisme s’uneixi, a través del seu vot. La qual cosa obrirà nous horitzons a la política catalana. I això és, probablement, el més rellevant que ha succeït en aquestes eleccions.

Potser no és tan inútil... tots a votar, doncs!! (a CiU, clar)

No sóc militant, ni especialment simpatitzant de Convergència. Simplement sóc un català informat i amb amor propi, i per tant sóc catalanista, i més, independentista. Sóc simpatitzant de tots els partits catalanistes, però no vull ni CiU, ni Esquerra, ni UNC, ni cap altre partit ni organisme. Només vull Catalunya. Només vull sentir-me a casa meva quan camino pels carrers del meu país, no sentir-me un extraterrestre parlant una llengua indígena quan parlo en català, ni que sigui una cosa extranya enorgullir-me del que, simplement, sóc. Vull que els catalans comanem les regnes del nostre país. Perquè és allò just i adequat.

Fins ara, sempre havia votat Esquerra. Però ara mateix, l'única estratègia d'Esquerra és destruïr CiU per quedar-se'n els votants. I aquesta estratègia la porta a terme a costa de Catalunya. Creant, a tot arreu on pot, governs de coalició amb el partit espanyolista PSC, i el partit seguidor d'aquest ICV -i com a tal, també espanyolista a la pràctica. I ser això últim vol dir, exactament i únicament, tenir per objectiu acabar amb l'existència d'altres nacions diferents de l'espanyola dins el territori espanyol. O sigui, acabar amb el sentiment nacional català, amb l'autogovern dels catalans i amb la seva llengua i cultura.

Aquest partit, el PSC-PSOE, actualment controla TOTES les administracions més rellevants de Catalunya. Controla el govern central, la Generalitat, i els ajuntaments de les ciutats més importants. Així com també alguna Diputació. I gràcies a l'estratègia d'Esquerra, després de les municipals d'avui, probablement el PSC encara augmentarà el seu poder al nostre país, aconseguint el govern d'algunes ciutats més, així com de totes les Diputacions. Tots els catalanistes, o sigui, aquells que estimem el nostre país, hem de fer un esforç extra en aquestes eleccions, per evitar el monopoli del poder públic català per part del PSC. Un partit que, a més, controla tots els mitjans públics i la majoria dels privats. Una situació que, no només és un perill per a la supervivència del nostre poble, sinó que, a més, és una greu amenaça per al bon funcionament del nostre sistema democràtic.

Els catalans hem de deixar de donar tanta importància a l'eix dreta-esquerra (que en la meva opinió no explica les diferències entre partits i no és més que una "pose", especialment per part dels qui es diuen d'esquerres, com raono aquí), i començar a donar-ne més a l'eix catalanisme-espanyolisme -que sí que explica les diferències entre partits. Si nosaltres no ho volem veure, no us preocupeu, que ells -el poder espanyol- ho tenen molt clar. I se n'alegren molt de que ho dividim tot en dreta i esquerra.

Tota la bona gent de Catalunya hem de votar CiU, ara i en totes les eleccions on imperi la dinàmica actual, per castigar l'estratègia d'Esquerra, i intentar reduïr el poder del PSC. Us desitjo una bona jornada electoral.

Sobre la campanya per desprestigiar els Mossos d'Esquadra: no ho aconseguiran

Aquests últims dies hi ha una allau de notícies i de polèmiques que fan referència a l'actuació dels Mossos d'Esquadra. Els casos concrets que són objecte de l’atenció mediàtica entren dins les incidències que es poden considerar normals dins l’acció policial en un país de 7 milions d’habitants. Però això és igual, evidentment. Tota aquesta atenció exagerada és induïda des de sectors interessats a utilitzar els Mossos com a arma política a favor seu o en contra d’altres, que no tenen cap mena d’interés en el prestigi dels Mossos o bé busquen activament el seu descrèdit.

Ja fa uns mesos vaig comentar (PSC vs. Iniciativa i Em sento insegur, Montillator salva'm please!) que Montilla havia situat Saura al capdavant d’Interior per desprestigiar-lo a ell i a Iniciativa com a càstig per haver-li “robat” vots al PSC, i per evitar que aquest trasvàs electoral anès en augment. L’amo mai ha de deixar que els servents es fagin massa poderosos en detriment seu, o aquests seran menys submisos i més difícilment controlables, si no es revolten directament. Aquesta manera de fer de Montilla, denota un estil polític autoritari-totalitari, però també un espanyolisme rampant i la voluntat d’acabar amb l’autogovern dels catalans, com raonaré.

Com comentava Salvador Cardús fa uns dies a l’Avui, el catalanisme polític després del franquisme ha basat la seva acció sobre tres objectius fonamentals: finançament, autogovern i ordre públic. El control d’aquest últim és, doncs, un dels pilars de la construcció nacional. Perquè és un tret imprescindible i essencial de qualsevol poble sobirà. Els Mossos d’Esquadra no hi són perquè als catalans ens ha vingut de gust tenir una policia més a la nostra “autonomia”. Hi són perquè un govern de la Generalitat catalanista –el de CiU-, va lluitar per aconseguir una policia pròpia –que ens va atorgar el PP, ho recordo, no el PSOE- com a part essencial de la seva estratègia de construcció nacional.

Dit això, doncs, si de vegades no queda gaire clar quins partits són catalanistes i quins no basant-nos en l’actuació de cada formació sobre dos dels pilars que comenta Cardús, el finançament i l’autogovern, amb el que està passant aquests dies en relació als Mossos, es fa evident qui està per la construcció nacional, per l’avenç de Catalunya com a nació, i qui no. El PSC, situant Saura al capdavant d’Interior per atacar-lo, demostra al mateix temps un interès en desprestigiar els Mossos, en un moment en què encara s’estan creant –desplegant-, i que per tant encara s’està construïnt la seva imatge en la societat.

D’aquesta manera, el PSC, a més de a ICV, ataca directament un dels elements fonamentals de l’autogovern català. En això PSC i PP –com en tot el que es refereix als avenços de Catalunya com a nació, d’altra banda- tenen exactament el mateix objectiu: desacreditar i enfonsar la imatge dels Mossos, fins al punt que sembli raonable el demanar un retorn, d’una manera o altra, de les policies espanyoles a Catalunya. El PP ja ho va fer fa alguns mesos, de la mà de la política aficionada Montserrat Nebrera, que va dir alguna cosa com que els Mossos no eren eficaços perquè “tenen por” de fer la seva feina. El PP, a Catalunya, pot dir el que vulgui perquè és un partit marginal. Però el PSC necessita un aval “moral” més gran per dir o fer segons quines coses.

Bé, doncs amb la campanya de desprestigi actual, a més d’atacar a ICV just abans de les eleccions, segueix sumant punts per completar aquest aval moral que li permeti dir un dia a Montilla: “escutxeu catalans, am pensu que hauria de tornar la Policía Nacional als nostras carrerus, no craieu?” O alguna cosa semblant. Ja Maragall, quan era president, va intentar fer no sé quines maniobres –maragallades sens dubte- per convertir els Mossos d’Esquadra en guàrdies urbans, en els municipis amb pocs habitants. Ara Montilla, després d’haver desfermat la mala maror contra els Mossos de cara a les municipals, fa com qui no ha trencat un plat i diu que ell dóna total suport als Mossos, dóna la culpa del seu descrèdit a CiU –de fet tots els altres partits també ho han fet-, i tema tancat. Com si la cosa no anès amb ell.

De moment, però, les forces espanyolistes ja s'han apuntat almenys un gol segur, ja que la jutgessa que porta el cas del noi que va morir mentre era custodiat per dos Mossos a Badalona, ja ha decretat que la investigació l'haurà de fer la Guàrdia Civil, ja que així ho demanava la seva família, segons vaig llegir al diari El Punt. La família està molt afectada i no es creu la versió dels Mossos, però pel que he llegit, aquesta és corroborada per multitud de testimonis que estaven al lloc dels fets. En un cas tant clar, perquè la justícia reclama la Guàrdia Civil, si a més els Mossos també tenen una Policia d'Investigació? És que la jutgessa, igual com la familia del noi, no se'ls creu? Sembla que es tracta d'una vergonyosa ingerència en les competències de la Generalitat, però estic molt tranquil: sé que cap polític català hi farà res...

Però, i ICV? Ai angelets ensucrats. Els nostres ecotontaines demostren tenir tant interès en el prestigi dels Mossos, com un escamarlà en el concurs d’Eurovisió. Potser no en busquen el desprestigi activament, com PSC i PP, però denoten no tenir-los el mínim respecte, desconèixer absolutament què és la construcció nacional, no tenir cap visió de país i no ser, per tant, en absolut catalanistes. Estan al servei del PSC i de l’espanyolisme, en definitiva.

ICV va ser l’iniciador, en realitat, i sense voler-ho –només degut a la seva malaptesa política- de la campanya contra els Mossos. Va ser el director dels Mossos, Rafael Olmos, qui va fer públiques les imatges de quatre policies pegant a un detingut, entre d’altres. Es veu que els llestos de ICV, van fer posar a la Divisió d’Assumptes Interns una càmera oculta en diverses comissaries durant dies, i després van mirar els centenars d’hores d’imatges per veure si trobaven alguna irregularitat. Però, era una investigació rutinària sobre el compliment dels reglaments per part del cos?? No, tenia per objectiu trobar algun abús d’autoritat, i esbombar-lo directament a tots els mitjans. Perquè? Per demostrar que ICV és un partit clar i transparent i que vol fer les coses bé. Que no admetrà abusos, etc., i fer una aclucada d’ull als antisistema de cara a les municipals, com també comentava Pilar Rahola en aquest article.

O sigui que ICV es va gastar els calers públics per fer una investigació amb l’objectiu de millorar la seva imatge, es va saltar totes les normes professionals i va acusar davant la societat cinc Mossos de maltractaments, abans que la justícia dictaminés si realment van cometre algun delicte, demostrant un menyspreu total pel cos que governa i causant una greu sensació d’inseguretat i desemparament en aquest. I a més, va donar el tret de sortida a una campanya de descrèdit dels Mossos a la qual s’hi ha afegit tot l’espanyolisme de Catalunya, amb gran alegria, i que al final ha acabat perjudicant la imatge de ICV. A aquests descerebrats sí que caldria investigar-los, per enganyar i estafar als ciutadans i per ser un perill públic capaç d’ensorrar la institució més sòlida amb la seva ineptitud.

Des d’aquí vull animar a tot el cos de Mossos d’Esquadra a mantenir-se ferms davant les campanyes de desprestigi com aquestes, dutes a terme pels mateixos que els governen i per totes les forces espanyolistes en general, que segurament es seguiran produïnt periòdicament. Els animo a fer les coses de forma professional i a seguir sent un cos modèlic i no deixar-se intimidar. I també faig una crida a tota la societat catalana, que volem un país millor, més digne i més sobirà, i que no volem haver d’aguantar mai més una policia que ens menysprea com a catalans i que representa el poder espanyol que vol acabar amb nosaltres, a recolzar els Mossos d’Esquadra davant qualsevol atac injustificat. Al final, se’n cansaran i la nostra policia es mantindrà ja per sempre, inqüestionablement, com un dels pilars fonamentals del nostre país.

Adéu Caprabo, hola Bonpreu (el català no serà llengua habitual en el consum si no ho exigim com a consumidors)

Fa anys que jo i la meva família fem les compres al Caprabo. Recordo que fa temps, quan començava a ser una empresa amb gran implantació, Caprabo ens va sorprendre agradablement a molts perquè va ser el primer supermercat -o la primera empresa de compra massiva en general- que etiquetava els seus productes en català (cap allà el 1992). Des de llavors, per mi Caprabo sempre ha estat un exemple d'empresa que respecta la nostra llengua i etiqueta en ella. Després em vaig anar assabentant que d'altres supermercats, com Bonpreu o Condis, també etiquetaven en català. Crec, però, que aquestes cadenes es van expandir posteriorment a Caprabo, i que, per tant, aquest últim va ser el pioner en l'etiquetatge dels productes de marca blanca en català.

Quina no ha estat la meva decepció, quan al llarg dels darrers mesos, he anat descobrint que, al meu Caprabo habitual (a Gràcia), més i més productes que fins llavors havien estat etiquetats en català, passaven a estar en castellà. El que abans era una safata de "Lloms de porc" ara ho era de "Lomos de cerdo", i el que abans eren "Iogurs" ara eren "Iogures". Evidentment no he fet un estudi sobre el tema, però tinc la sensació que Caprabo està afegint bastants nous productes a la seva oferta de marca blanca, i tots ells són etiquetats directament en castellà. Només alguns "clàssics" de marca blanca de Caprabo, tradicionalment en català, ho segueixen sent, com potser la llet i l'oli. Últimament, fins i tot la revista mensual que publiquen, "Sabor" crec que es diu, ha passat d'estar en català a estar en castellà -o almenys en l'última ocasió que vaig anar-hi a comprar me la van entregar en castellà.

De fet, encara que la meva percepció era que tots els productes de marca blanca de Caprabo eren en català, segons un estudi (2004) de la Plataforma per la Llengua sobre la llengua d'etiquetatge d'aquests productes en els supermercats , ja llavors aquests només representaven el 42% de la oferta. Em sap greu per Caprabo, ja que aquest era el súper al que li tenia més "apreci", el primer que vaig conèixer, i que sempre havia estat associat per mi a un respecte inusual a la nostra llengua. Al principi del boom de les cadenes de supermercats, quan era adolescent, Caprabo representava per mi la Catalunya del futur.

Potser Caprabo ha contractat un director de màrqueting, carregat de màsters i espanyol-castellà, que ha considerat que l'adaptar-se a la llengua de Catalunya no aportava cap benefici a l'empresa -aquest director de màrqueting podria dir-se Rafael Peces Fernández, com és el cas. I potser el director d'operacions ha vist que això d'etiquetar els productes en català només per a Catalunya -o potser els Països Catalans?-, suposava un cost addicional de desenes de milers d'euros l'any i, total, si no aportava cap benefici, doncs ens el podíem estalviar, i potser ha pensat que, mira, encara m'emportaré alguna medalleta per la reducció de costos.

Molt bé doncs savis, aquí teniu un client menys. Un client que es gasta uns 150 euros cada dues setmanes al supermercat. I que intentarà convèncer a tothom que pugui, des d’aquest blog o parlant, a familiars, amics i coneguts, que canvïin el Caprabo, si és que hi compraven, pel Bonpreu, Condis, Sorli-Discau o fins Eroski, supermercats que sí que respecten la nostra llengua i ho etiqueten tot, o quasi tot, en català (segons l’esmentat estudi). I espero que altres fagin com jo, i que Caprabo acabi perdent centenars de milers, o fins milions d’euros de vendes al mes, i que s’adoni que sí, que etiquetar en català és no ja un valor afegit, sinó en aquest cas, una característica associada de manera instintiva a la marca Caprabo. I que estalviar-se unes desenes de milers d’euros no compensa perdre un dels punts forts de la marca a Catalunya. Però de moment ja s’ho faran, i abans que el català desaparegui dels lineals de Caprabo, o que quedi reduït a dos o tres productes per acontentar els tontos, jo i la meva família ens n’acomiadem, i a partir d’ara entregarem els nostres 300 euros al mes al Bonpreu, que és l’establiment dels que he esmentat que tenim més a prop.

Jordi, la Generació Pujol et saluda... i t'agraeix tot l'esforç.

Aquells que vam nèixer, aproximadament, entre el 1972 i el 1990, vam viure gran part, o tota, la nostra educació escolar i la nostra formació com a persones amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya. Dels diferents governs de Pujol, se'n poden dir, i se'n diuen, meravelles i pestes. I és cert que no va aconseguir fer sentir seva Catalunya, la seva cultura i llengua a una part molt gran de la immigració castellana-espanyola, que ha viscut i viu, encara, d'esquena a la nació catalana. Però va crear, entre els catalans, un sentiment de país, un miratge clar del que hauria de ser un país normal, i un orgull de ser. En la tradició del millor catalanisme polític del segle XX.

Catalunya ha donat, al llarg del segle XX, tres polítics de talla. Prat de la Riba, Francesc Macià i Jordi Pujol. Tots tres tenen el mèrit que han servit el seu poble i l'han fet més pròsper amb el poder real i la força dels tòpics dominants en contra. O sigui, amb el poder espanyol i l'espanyolisme imperant, fins i tot entre sectors de la societat catalana, en contra. Pujol ens va donar un govern propi, la Generalitat, amb certes competències importants, com l'educació -amb una gran eina per donar a conèixer el català a amplis sectors castellanoparlants, la immersió lingüística-, o la sanitat. I va aconseguir crear un sistema de mitjans públics en català, quasi per miracle. I va posar la seva ingent habilitat política al servei d'aconseguir quotes de poder pel govern dels catalans. Un poder que havia de contrarestar els continuats intents de genocidi i/o minorització cultural -un dia caldria fer un llibre ben documentat sobre aquest genocidi i fer despertar ja la gent- i l'expoli econòmic del poder espanyol.

Jo no he votat mai a CiU fins ara -encara que crec que, aquest cop si, ja n'estic fins els d'allò, i votarè Trias com a alcalde. Però no cal haver votat mai Pujol, per veure que la consciència de nació i el subtil orgull de ser de molts catalans, són conseqüència de la seva política. Per ser conscient que, si ara tants joves reclamem, simplement i directament, la independència com la cosa més justa i natural del món, és perquè Pujol ens va fer creure que vivíem en un país, Catalunya. I ens va crear el miratge del que era un país normal, i ens va crear les ànsies d'assolir-lo. Això va més enllà de les dretes i les esquerres, se'ns ha presentat clarament com una qüestió de Justícia i de Llibertat. Gràcies Jordi, nosaltres intentarem acabar el que tu vas començar.

Nosaltres també érem espanyols

Ara m'estic llegint "Inquisitio", aquest petit best-seller català que situa la trama en la València dels anys vint del segle XIX. Alfred Bosch, l'autor, reprodueix molt bé en el llibre aquella època i país, i es fa evident al lector una cosa: el profund sentiment d'espanyolitat de tots els catalans (o habitants dels països de parla catalana, però deixem-ho en catalans, per entendre'ns), tant els de València, com els de Catalunya (de les Balears, el llibre no en parla, però no crec que les coses siguessin molt diferents allí). En aquella època, el 1825, els catalans vivien pregonament immersos en la política espanyola i els seus efectes, i no estaven per "vel.leïtats identitàries" (com diria un de Ciudadanos).

Efectivament, hi va haver una època, que va abarcar la major part del segle XVIII i la primera meitat del XIX, en la qual els catalans ens sentiem partícips del projecte d'Espanya. Això, deixem-ho clar, a pesar que tothom parlava en català, excepte la majoria de governants i membres de la justícia. Aquesta espanyolitat, es va fer especialment patent al segle XIX. En ell, els catalans vam patir primer la invasió francesa de Napoleó, per derrocar el vell règim, després la dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, per tornar a instaurar-lo, i entremig i durant dècades, vam participar en les lluites i guerres interminables entre liberals i absolutistes, progressistes i moderats. Aquesta implicació, va portar a que Catalunya aportés molts prohoms a Espanya, entre ells grans militars (Prim) i fins i tot presidents (Figueres, Pi i Margall).

No cal dir, que aquest sentiment d'espanyolitat, venia donat perquè vivíem totalment immersos en la política espanyola, dictada des de Madrid, ja que la política, i el poder, catalans, havien estat abolits, per la força de les armes, a principis del segle XVIII. Cal admetre, també, que ja a finals del segle XVII, després que Catalunya s'havia vist incapaç de desfer-se militarment d'Espanya, si no era caient en mans de França, i viceversa, algunes veus ja van advocar que calia contribuïr al projecte econòmic espanyol. Però sempre mantenint el nostre total autogovern i lleis, clar. També val a dir, que el català feia ja segles que perdia prestigi en la cultura i entre les classes dirigents.

Avui, exactament 300 anys després de la batalla d’Almansa, en la qual les tropes borbòniques van derrotar les austriacistes, la qual cosa va significar l’abolició, per part d’Espanya, dels governs i lleis dels antics regnes catalans de la Corona d’Aragó, recordem que nosaltres també vam ser espanyols. Recordem-ho bé, i no deixem que ens tornin a enganyar mai més. Recordem que l’única actitud digna, és lluitar per ser lliures. Lluitar per la Llibertat i la Justícia. Recordem-ho sempre i que la ignorància no ens faci caure al mateix parany dues vegades.

Podrà seguir sent, França, el model d'Estat jacobí?

És igual que guanyi Sarkozy, Bayrou o Segolène: molt possiblement, en algun moment donat, França sofrirà un cataclisme de grans proporcions. Dins d'ella es produeix una contradicció insalvable, i caldrà canviar l'essència de l'Estat-nació per superar-la: França diu a tots els immigrants que poden ser francesos, si adopten la llengua i la visió del món de l'Estat. Però quan aquests immigrants, o els seus fills, nets o besnets, ja han estat educats i assimilats per l'Estat francès, quan ja es senten francesos, llavors els arriba l'hora d'anar a buscar feina i no en troben, perquè els francesos "de sang", que detenten el poder econòmic, són profundament racistes.

O sigui, a pesar del que promet l'Estat, els francesos no accepten com a tals la gent d'altres ètnies, cultures i, especialment, races. Què passa llavors?, que els immigrants procedents de les excolònies africanes i els seus descendents, es queden a l'atur, se senten frustrats i enganyats per França, i s'apilonen en suburbis ultraviolents on no s'atreveix a entrar-hi ni la policia. I de tant en tant, aquesta gent esclata i incendia França sencera. Amb la qual cosa, França s'està convertint en un país policial, on cada dia els seus habitants viuen amb més por del veí. Segons fonts ben informades, avui en dia, els fills de l’antiga aristocràcia francesa, els que més es senten guardians de la pàtria, tenen una especial predilecció per fer-se policies d’èlit: per ells, i per gran part dels francesos arrelats -profundament catòlics i tradicionalistes- l’autèntic enemic de França està dins el propi país.

Quin és el problema de fons? Que l’Estat jacobí educa en la creença que el ser francès és un compendi de virtuts i qualitats positives, motiu d’orgull, i al mateix temps, i com a complement necessari, en el menyspreu a tot aquell que habita a França i no és, de forma evident, francès. El problema és el menyspreu a la diferència, la profunda hipocresia que s’amaga rere els Estats-nació. A França hi ha milions de descendents de primera, segona i tercera generació de la immigració de les excolònies africanes, i encara que ells es senten plenament francesos, els francesos de socarrel, instintivament, no els hi consideren.

Per superar aquest greu problema, França hauria de reconsiderar la validesa dels fonaments ideològics de l’Estat jacobí, instaurat durant la Revolució Francesa. Hauria de replantejar-se a si mateixa a nivell profund. Però això, és clar, no hi ha cap polític, de moment, que tingui els “ous” de plantejar-ho. Significaria acceptar, per començar, que França no és el país de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Els candidats parlen molt d’immigració, sí, tots diuen que cal, com a mínim, regular-la eficaçment. Però el veritable problema, són els milions d’immigrants que ja tenen a casa des de fa dècades, unit al racisme dels francesos, producte de la configuració mental d’un Estat font d’uniformització cultural i nacional.

França és la creadora i model de l’Estat jacobí –omnipotent, centralitzat i nacionalment uniformitzador- al món. Serà també la primera que demostrarà –obligada per les circumstàncies- la inviabilitat a llarg termini d’aquesta mena d'Estat?

Encontres amb Nouvinguts (I)

En aquest post encetaré una sèrie, que anirè continuant de tant en tant, sobre les meves experiències com a català conscient i amb voluntat pedagògica i integradora, amb immigrants o "nouvinguts". Fa cosa d'unes setmanes, vaig prendre contacte amb un veneçolà, que m'havia de venir a pintar a casa. Me l'havia enviat un senyor conegut que fa feines per la meva família. Quan vaig parlar per primer cop amb el veneçolà, li vaig parlar en català, lògicament, però al cap d'unes frases meves, i uns silencis seus, i després d'haver-li de preguntar si entenia el català, em va dir que no, que no l'entenia. Vaja, vaig pensar, sóc el seu client i a sobre, haig de parlar-li en la seva llengua, la llengua de l'Imperio, per més "tocada d'ous".

En venir per triar i comprar la pintura, li vaig preguntar que quan temps feia que vivia aquí. Em va dir "aquí en España, pueees...", no, que li dic, aquí a Catalunya vull dir. "Si, en Catalunya, pues un año". Caram, vaig pensar, un any i encara no entèn ni un borrall de català -la meva molèstia va augmentar lleugerament. Bé, llavors li vaig fer les explicacions de rigor, que aquí a Catalunya parlàvem el català, que era la llengua propia d'aquí, etc. "Si", em diu, "yo tengo amigos catalanes, pero me hablan siempre en español", vaaaja, que extrany, vaig pensar. En un moment donat, vaig tenir una inspiració, i li vaig començar a parlar en català, i li vaig dir que a partir d'ara li parlaria en aquesta llengua, i que si no entenia alguna cosa, que m'ho digués i li traduiria.

El veneçolà no es devia esperar aquest canvi, però ho va acceptar, i resulta que el tipus m'entenia quasi del tot -o almenys ho feia veure. Just quan li vaig dir això, em va començar a explicar, que ell tenia un amic dependent, i que un dia havia entrat un senyor gran a la seva botiga, i se li havia posat a parlar en català. El seu amic no l'entenia, li va dir al senyor però aquest no va canviar de llengua, i l'amic li va dir que si volia podia parlar en anglès o castellà, però que no entenia el català. El senyor gran es va enfadar i va marxar donant un cop de puny al mostrador.

El veneçolà m'explicava aquesta història com per exemplificar-me que els catalans que volien viure normalment en la seva llengua, eren una mena de tarats o maleducats. D'avis rondinaires n'hi ha a tot arreu... dic jo. Vaig pensar, aquest pobre home, el seu amic dependent i molts d'altres viuen contaminats per la subtil propaganda anticatalana dels socialistes -principals productors de tòpics entre la immigració a Catalunya-, i per la idea que Catalunya és Espanya, i que els catalans som bilingües, o sigui que, com que parlem castellà, no cal esforçar-se per parlar la nostra llengua. I el més trist és que, fins el moment que m'havia trobat, els fets no li havien negat aquestes idees, i ningú no li havia explicat què era Catalunya i la llengua catalana.

El pintor també em va comentar que, en arribar a Catalunya, va veure que moltes coses estaven en una altra llengua, i va pensar que era portuguès -és evident que l'home no tenia moltes llums, però aquesta és la realitat de molts immigrants. Tampoc sabia encara que el català era idioma oficial de Catalunya! I llavors li vaig comentar que no només ho era, sinó que era l'únic idioma propi de Catalunya. També em va dir, per empatitzar amb mi, que sabia que a l'època franquista no es podia parlar en català. Llavors li vaig dir, "si, els espanyols sempre que poden ens impedeixen parlar el català, i anulen el nostre govern i lleis, són així els espanyols". Crec que en aquell moment, per la manera com em va mirar, es va produïr un petit cortcircuit en la seva ment.

Vaig animar al bon home a que aprengués català. Llavors em va dir que ell havia treballat a Alemanya, i que havia aprés algunes paraules d'alemany... I em va preguntar, "pero si no sabes hablar una lengua, qué puedes haser?"(???). "Bé, doncs l'aprens, clar, l'has d'aprendre, fas classes, li demanes a la gent que et parli català, de moment ja has començat amb mi, ja veuràs com ho aconseguiràs".

L'occità, llengua de moribunds, poetes i sodomites...

L'altre dia vaig veure la pel.lícula "A Good Year", dirigida per Ridley Scott, amb Russell Crowe com a protagonista, i basada en una novel.la del britànic Peter Mayle. La pel.lícula no té massa secret, és una oda a les virtuts epicúries i fins espirituals de la "campagne" provençal francesa. Bé, ja coneixem la veneració de molts anglosaxons ben educats per aquesta regió: le soleil, les gens, le vin, le temps qui passe agreablement a coté des vignes, ou la lah, la France!, i tot això. Els anglosaxons estressats i plens de cabòries i problemes "importants" arriben en aquests bucòlics paratges i veuen la "llum" i tasten el nèctar de la vida, etc. Les pel.lícules i novel.les que tracten sobre aquest tema, encara que passen normalment a la Provença, no es refereixen mai a la cultura autòctona d'aquesta regió, l'occitana. És com si no existís. Però aquest no és el cas de "A Good Year".

Al film, enmig de bells paisatges, cases i sanes persones, apareix un personatge que és un avi dement, que l'han d'anar aguantant amb una corda perquè no es vagi caient, adormit, pels llocs. En un moment donat, enmig d'un sopar el vell comença a parlar de manera indesxifrable, i el seu fill, comenta que només parla provençal, que és una llengua que ja no entèn ningú, i només parlen encara "els poetes i els sodomites". I després d'això, el tio es queda tan tranquil, el vell ja no apareix més al film, i el tema del provençal queda dat i beneït.

L'autor de la novel.la en la que es basa el film, Peter Mayle, demostra no sols ignorància, sinó directament odi envers la cultura i llengua occitanes. Suposo que el fet que existeixin, ennuvola la seva idea tòpica i simple d'una Provença paradisíaca dins una França paradigma del tonto-romanticisme. Com que el seu cervell, quan deu anar de vacances, no deu suportar la contradicció que l'existència d'una nació occitana deu suposar en la seva ment -les coses complicades passen a Anglaterra, la resta del món és simple i primitiva com una margarida-, llança el seu odi destructiu de nen al que li han pres la joguina contra els occitans. Als quals esperonaria a que es querellin contra aquest energumen.

L'Estat, quan vol, ens abandona en estampida.

(El següent text és una ampliació d'un comentari que vaig fer a l'interessant blog Maniobras Orquestales... en la Blogscuridad)

Renfe sempre ha donat un servei més aviat dolent a Catalunya, però últimament és molt pitjor. Hi haurà aguts comentaristes espanyols que diran que des dels mitjans catalans s'exagera la mala qualitat del servei de Renfe, preparant el terreny per a tenir motius morals per a exigir el traspàs previst a l’Estatut de Renfe a la Generalitat (com afirmava fa mesos el (ultra)no-nacionalista Antonio Robles, secretari de Ciudadanos). Collonades. Per començar, des de quan els mitjans de comunicació catalans són majoritàriament catalanistes. Des de mai. Per acabar, el que passa és real. Jo feia molt temps que no agafava el tren, i el vaig agafar fa dos dies (Divendres Sant) per a anar a Girona. D'anada, vam haver d'anar dempeus, enganxats a la porta de sortida, ja que estava a rebentar, durant 1hora i 20m (moltes vegades feia aquest trajecte i mai m'havia passat). De tornada, vam haver de deixar passar un tren, ja que, al no haver passat l'anterior, l'andana estava pleníssima de gent, la qual es va abalançar com un ramat en estampida dins els vagons, comprimint-se fins desafiar les lleis de la física. Algú viatjat va cridar, "això és pitjor que a la Índia!"

I és que dóna la sensació, que davant la proximitat del traspàs dels trens de Renfe, "les rates abandonen el vaixell", així de simple. L'estat destina menys recursos dels mínims exigibles a aquest servei. D'igual manera, a Tarragona, on els Mossos havien de desplegar-se el 2008, substituint als cossos de policia estatals, aquests cossos s'han retirat ja de la província, obligant al trasllat urgent i no previst de 330 Mossos al Tarragonès (informació del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya). I això quan n’hi ha menys dels necessaris, encara, allà on ja s'han desplegat. A més, ja fa anys que els cossos estatals, davant el trasllat de competències, tenen i han tingut menys efectius dels necessaris en els territoris que encara han controlat.

Tot això, unit a la reticència de l'Estat a traspassar més recursos financers a la Generalitat (competències sense recursos... mal negoci), suposo que té per objectiu, el causar un col·lapse. I que els catalans, il·luminats per la Veritat (la "Verdad Ezzpañola"), veiem la llum i ens adonem que un excessiu autogovern és perjudicial per a nosaltres, i que el millor és que el "Papa Estat" Ezzpañó ens ho controli tot. Això sí, expoliant-nos fiscalment, i devent gran part de la seva capacitat financera a la recaptació a Catalunya. Gràcies Espanya per l'expoli que escanya el nostre desenvolupament. Gràcies per no respectar la nostra llengua i cultura i lleis i intentar contínuament destruir-les. Gràcies per mentir i imposar sempre. Gràcies per res de res.

Art=Diversió. Llaunes no, gràcies.

Particularment la cultura i l'art, m'interessen bàsicament en el seu aspecte lúdic, o sigui en la seva capacitat d'absorvir la meva atenció per fer-me passar una grata estona. Així doncs, en general les úniques manifestacions artístiques a què paro atenció, són el cinema i la literatura que em diverteixin. No m'interessen en absolut les obres massa “intel.lectuals”, que sacrifiquin la diversió de l'usuari en ares d'un missatge "profund", sovint transmés maldestrament a través d'artificis de cineasta o escriptor mediocre. I que, a més, normalment volen arribar a una idea a la qual s'hi pot arribar, sense més circumloquis, a través d'un parell o tres de simples raonaments. Aquest tipus d'obres sovint coincideixen amb les que tenen per objectiu, simplement, ser una demostració del gran talent i capacitats del seu autor, en ares de reforçar el seu ego. Tampoc m'interessen aquelles obres que tenen per objectiu la pura innovació estètica.

D'altra banda, admiro la literatura o el cinema, que tenint la capacitat de divertir, és capaç al mateix temps de transmetre idees i/o evocar reflexions interessants. Però primerament, que sigui amè. És que algú es pensa que es tornarà més intel.ligent, o bé li creixerà el cervell, consumint literatura o cinema que algú considera "alt", "intel.lectual" o "seriós" i que la majoria de vegades no passa de "complicat", "obvi" i "tediós"? Que els inteliprogres vagin al Verdi o al Boliche a veure "Las manzanas morales- vasectomía de una bolsa de supermercado" o "Hong Xin xun, wang xin xung xe- La vida de Hong Xin, el contable", que jo anirè al Lauren o al Comedia a veure "Gladiator II" o "Scary Movie 6" (ep, si pot ser, en català, clar), entendré el missatge i segurament em divertiré molt més.

Resultat de la 1a Guerra (Dialèctica) Sobiranista: no hem de votar ERC fins que no mani Carretero, i Montilla està semiacabat

Sens dubte podríem omplir Gigabytes d’informació amb tot el que s’ha escrit aquests dies sobre l’estira-i-arronsa per veure qui és més independentista entre els dos partits catalanistes, ERC i CiU. Des d’aquest modest espai, i creient, molt prudentment, que puc aportar alguna cosa al debat, també diré breument la meva.

Què ha passat?: els dirigents de ERC, que pensaven passar una plàcida legislatura, sense vaivens ni estridències, sota les ordres del Sr. Montilla, han vist com la seva aposta pel patriotisme social, era amenaçada des de dins i des de fora. Des de dins, pel Sr. Carretero i el seu corrent, i des de fora, per molts votants decebuts, que pensen retirar-los el vot de cara a les properes eleccions municipals de maig (fet que suposo que han estudiat i els ha estat confirmat empíricament). Que reclamen tots aquests descontents?, doncs que ERC es comporti com un partit realment catalanista, i que no es converteixi en un satèl.lit del PSC.

Idò que, davant la proximitat de les municipals, des d’Esquerra han volgut matar tres! ocells d’un tret. Un, millorar la seva imatge com a partit catalanista, a causa del que he comentat. Dos, d’acord amb la seva estratègia (la seva única estratègia) a mitjà-llarg plaç (destruïr CiU i quedar-se amb els seus votants -idea brillantíssima allí on les hi hagi, què caram!), atacar CiU en la seva línia de flotació catalanista, i presentar-lo com un partit realment no catalanista/sobiranista. I tres, demostrar que no estan supeditats a l’autoritat de Montilla i del PSC. Resultat de la ofensiva? Fracàs absolut d’Esquerra en els dos primers objectius, i aparent èxit en el tercer, amb el consegüent debilitament del tripartit.

Esquerra ha fracassat perquè, lluny de donar una imatge catalanista/sobiranista, ha donat la imatge de jugar per interessos propis, desprestigiant-lo, amb un tema que és la principal aspiració de molts catalans, entre els quals s’hi troben el gruix dels que els hem votat: la independència de Catalunya. CiU, per la seva part, ha sabut respondre a la ofensiva “sobiranista” amb una intel.ligent contraofensiva, i ha posat en evidència ERC, de manera que aquesta, per no veure’s atrapada en un compromís, que no era, com he comentat, en absolut el seu objectiu, ha augmentat la intensitat de la ofensiva. Al final però, tot el relacionat amb l’autodeterminació ha quedat en foc d’encenalls, en res.

En definitiva, Esquerra probablement encara ha perdut més potencials votants després d’aquesta actuació política, i CiU segurament n'ha guanyat. Pel que fa a Montilla, que va garantir que sota la seva presidència hi hauria un govern estable i unit, i que ell seria el seu únic portantveu, els fets han desacreditat la seva paraula. ERC ha ofert el govern a CiU i ha fet propostes passant olímpicament de Montilla. Ha quedat clar, doncs, que aquest no controla el govern, i poc a poc el nou tripartit es va convertint en un circ, igual com l’anterior. Poc a poc, i a pesar de que els mitjans controlats pel PSC parlen tan poc com poden de política catalana, el nou tripartit, i amb ell Montilla, van cap a la pròpia destrucció.

Campanya per una TV3 per tots els Països de parla Catalana

A través d'aquest link us podeu adherir a la campanya que ha posat en marxa la web Criteri per reclamar que TV3 es pugui veure a tots els territoris de parla catalana. Ja s'hi han adherit 44.000 persones. Com diuen els socialistes, i sense cap ànim d'imitar-los, passeu-ho. Com més soroll fem, més ens sentiran. Aprofito per recomanar aquesta web Criteri, dirigida a tots els territoris de parla catalana, i dedicada a potenciar el sentiment d'unitat i "autocentrament" de tots els catalanoparlants. I estèticament interessant.

Com ja hem comentat per aquí en alguna ocasió, hi hauria d'haver una web en català -que podria ser la mateixa Criteri, o no-, dedicada a crear i publicitar campanyes a favor dels interessos dels catalans i Catalunya, a l'estil de la web espanyola hazteoir.org. Cal començar a aprofitar el potencial que ens ofereix internet per fer-se sentir directament com a ciutadans a les diferents administracions, organismes i empreses. La democràcia només té sentit si els ciutadans participen activament en el seu govern. En aquesta hipotètica web també es podrien donar consells pràctics i fer reflexions sobre què pot fer cada català per viure dignament al seu país, per millorar la llengua, integrar els immigrants, etc., a l'estil del "gra de sorra" que comentava en una ocasió en cdecarabassa.

No parlar sempre en català a la gent castellanoparlant és de mala educació

La manera més efectiva que té un ciutadà català per contribuïr a construïr una societat respectuosa i integradora, al manteniment de la pròpia llengua i nació, a la seva sobirania, i en definitiva a construïr un món millor, més just i lliure, des del nostre racó del globus, és parlant sempre, i amb tothom, en català. Per descomptat sempre educada i respectuosament. I si algú s'enfada és el seu problema: és un maleducat i/o algú amb prejudicis negatius cap als catalans i/o algú amb mentalitat totalitària: que s'en vagi a prendre vent.

Perquè és important parlar sempre, amb tothom, en català?:

1-Perquè parlar en català al país dels catalans, Catalunya, és la cosa més lògica i natural del món.

2-Perquè som catalans, i un ha de ser modest i sentir-se orgullòs del poc, o molt que Déu li ha donat, i a nosaltres ens ha donat, entre altres coses, ser catalans, i per tant ens hem de sentir orgullosos de ser-ho. I en conseqüència, no hem de deixar que ningú ens digui que una altra llengua és més important que la nostra, perquè la parlen xilions de persones o el que sigui (com per exemple el castellà). Totes les llengües són igual d'importants, però per a cadascú la seva és la més important, i la nostra és la catalana. Per tant l'hem de respectar com ens respectem a nosaltres mateixos, i fer-la respectar com ens fem respectar. Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà.

3-Perquè volem que tots els immigrants, i els fills d'aquests que encara no s'han integrat, s'integrin a Catalunya, a la nostra cultura i llengua. Perquè som una societat oberta, i no volem marginar ningú que vulgui viure al nostre país, ni volem que es creïn guetos. Quan li parlem en castellà a un castellanoparlant o a un nouvingut que usa habitualment aquesta llengua:

a-Li estem dient que la llengua d'aquí és la castellana. Per tant li amaguem que la llengua pròpia del país és la catalana, i l'allunyem de la possibilitat d'integrar-se realment al nostre país: l'estem marginant.

b-Ens estem faltant el respecte a nosaltres mateixos, i estem sent un exemple que la propaganda espanyola respecte a la superioritat del castellà, ha estat un èxit. Som l'exemple viu que les actituds de dominació i imposició són exitoses, i per tant estem potenciant-les i contribuïnt a un món pitjor.

En definitiva, i parafrasejant aquella frase tan sentida, paradigma de l'autoodi, de que "parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació", afirmo que "no parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació". És de mala educació perquè denota una actitud poc digna, de claudicació davant la imposició més barroera, perquè denota poca estima per la pròpia cultura i llengua, cosa que no deixa de formar part de l'autoestima, i perquè, amb aquesta actitud, es margina als immigrants a seguir sent extrangers eternament al nostre país.


P.D.: evidentment hi ha excepcions que justifiquen no parlar en català:

-Quan ens trobem amb un turista que no l'entèn.

-Quan ets empleat d'una empresa i has de tractar amb clients, en pro d'un millor servei cal parlar la llengua del client sempre que es conegui (castellà, anglès, francès, alemany, etc.)

-Quan ens trobem amb empleats d'atenció al públic acabats d'arribar: amb aquests el que es pot fer és dir les coses en català, esperar un moment a veure si ho ha entès, i si no ho ha fet traduïr-li al castellà. I la nova demanda tornar a fer-li primer en català, etc.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (III)

(continuació de l'enumeració de les idees del fals progressisme, des de la 2a part)

6-El capitalisme salvatge o neoliberalisme és negatiu. No totes les coses tenen un preu.

Comentari: Idea que prové del nucli essencial del comunisme, l’objectiu del qual és l’eliminació del sistema econòmic capitalista, que considera una fase oposada i prèvia a l’instauració d’una economia dirigida des de l’Estat. En primer lloc, sé el que és el liberalisme econòmic, però encara no sé què vol dir “neoliberalisme”. Encara que sospito que només és una manera per anomenar el mateix i que sembli més “terrorífic”. El “capitalisme salvatge” també deu ser el mateix respecte el “capitalisme”. El capitalisme és l’evolució natural de l’economia humana, des del moment en el qual, en el neolític, els qui treballaven la terra van començar a produïr més del que consumien, i a intercanviar aquest excés per altres béns o serveis. Les tesis de Marx s’han demostrat falses: la pròpia evolució del capitalisme no ha portat a un bloqueig del desenvolupament econòmic, ni això ha portat de forma natural a la socialització dels mitjans de producció. Per altra banda, tampoc mai, en cap societat desenvolupada, s’ha aplicat al peu de la lletra el liberalisme econòmic. A tot arreu, en major o menor mesura, l’economia sempre ha estat influïda per l’Estat. És a dir, el fals progressisme critica quelcom que no ha existit mai.

El fet és que el sistema econòmic capitalista ha aportat, a tot arreu del món on s’ha aplicat, uns alts nivells de benestar, que augmenten en proporció al desenvolupament de l’economia i al nivell de democràcia dels Estats. Jutjar moralment un sistema econòmic, basant-se en l’apreciació d’una altra teoria econòmica, és com jutjar moralment un sistema matemàtic, només perquè un altre el considera incert. Un altre que, a més, s’ha demostrat fals. Simplement, és absurd. La moralitat s’ocupa de la bondat o maldat dels actes humans. Les persones són altruistes, bondadoses o malignes independentment del sistema econòmic en el qual viuen.

I qui no consideri el nostre sistema econòmic -que és el resultat natural de 10.000 anys d’evolució econòmica- adequat, siusplau, que en proposi un altre. I no, el comunisme no val, amb ell no sols el 98% de la població és miserable, mentre que el 2% que pertany al Partit és ric, sinó que, a més, els ciutadans no tenen llibertat per fer el què volen i són constantment vigilats. Per acabar, vull comentar que la majoria de persones que fan afirmacions a la lleugera sobre aquest tema, no tenen ni la més mínima noció d’economia, entre elles un exèrcit de periodistes. És vergonyós i un insult a la intel.ligència.

7-La multiculturalitat és positiva.

Comentari: La multiculturalitat és positiva, o negativa, segons els interessos de cadascú. Aquesta idea allunya el debat del que és important en relació a una societat multicultural, eufemisme per anomenar una societat amb alta immigració. El rellevant en aquest cas és decidir si cal i com cal: controlar els fluxos migratoris, actuar per integrar els immigrants en la societat receptora, actuar perquè no es creïn “guetos”, prevenir que part de la immigració caigui en la marginalitat i la delinqüència, etc. Aquesta idea és especialment usada per “l’esquerra” catalana encarnada en el PSC. Aquesta esquerra, des que es va unir al PSOE, es va convertir en favorable a l’espanyolisme. I aquesta idea és perfecta per a desviar l’atenció de la importància de la cultura i llengua pròpies de Catalunya, diluïnt-les en un mar de cultures totes iguals. Cosa que permet al nostre socialisme justificar no fer res d’especial per la pròpia llengua sempre que pot, i imposar, de sotamà, la cultura i llengües estatals. ICV també incideix molt en aquesta idea etèria, potser no per anticatalanisme conscient, sinó com a partit satèl.lit i seguidor del PSC.

8-Cal ser tolerants.

Comentari:Idea que sempre m’ha semblat molt paradigmàtica de l’ideari d’esquerres. Ja que “tolerar” significa que es “suporta” o “deixa fer” quelcom a algú tot i que no agradi o no s’hi estigui d’acord. Per “deixar fer” quelcom, en primer lloc s’ha de tenir el poder de “no deixar fer”. El considerar que es té la possibilitat d’imposar als altres el que poden o no poden fer segons els propis gustos, denota una mentalitat totalitària i arrogant. Perquè es clar, el tolerant, amb un gest magnànim, “deixarà fer”, però quan, segons el seu criteri, cregui que ja n’hi ha prou, llavors imposarà “per collons” la seva opinió o visió. Fem atenció a que l’ideari progressista no diu “cal ser comprensius”. Segons aquest, no cal comprendre les realitats alienes, només suportar-les si és necessari, sempre considerant la possibilitat d’eliminar-les si estan massa en discordància amb els seus principis.

9-La diferència entre rics i pobres al món cada dia és més gran. El capitalisme ens porta a un món pitjor, amb més fam i violència.

Comentari: Una de les més grans fal.làcies del fals progressisme, ja que el cert és que cada any l’economia creix globalment, i més països i milions de persones surten de la pobresa. Els únics països que no milloren els seus nivells de benestar, són els que, pels motius que sigui, no evolucionen tècnicament i econòmicament, i no entren en l’economia global, com la majoria d’Estats africans i molts sudamericans.

10-Cal estar a favor de totes les causes aparentment justes i bones que hi hagi.

Comentari:La defensa del medi ambient, dels col.lectius desfavorits, de les aparents víctimes en conflictes llunyans, etc, etc. Bé, el fals progressisme té una opinió oficial, que és tramesa a tots els seus seguidors, sobre tot tipus de temes amb connotacions de Justícia, Solidaritat, i tots els grans ideals relacionats amb el Bé. Tots els temes que li interessi recolzar també els relacionarà amb aquests ideals, i els que vulgui atacar, els relacionarà amb el Mal, la dreta. L’aproximació a qualsevol tema de l’esquerra, per més de justícia que sigui i com he anat describint, és sempre en base a una idea simple i que no intenta aprofundir en el problema ni, per tant, trobar cap solució.

11-El catalanisme és cosa de la burgesia i de gent provinciana, no és una preocupació del poble.

Comentari:Idea que va adoptar, des de principis del segle XX, el pensament d’esquerres espanyolista ubicat a Catalunya, com era el Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Tenia per objectiu desprestigiar el catalanisme, en una època de lluites socials i populars. Una altra mostra de com està d’enquistat en el passat el pensament d’esquerres, és que el PSC –com he comentat, un partit espanyolista des del moment que es va unir al PSOE- ha adoptat la mateixa idea per atacar el catalanisme en els nostres dies. El PSC ha usat tots els recursos possibles per identificar el catalanisme, encarnat durant molts anys per CiU, amb una cosa de gent benestant i que afavoria el poder econòmic. Una manera de definir el catalanisme com de dretes, o sigui, pertanyent a l’Imperi del Mal. Un argument per desprestigiar el ser català des de la visió simplista de l’esquerra, que sospito que ha quallat, en l’inconscient dels catalans, més del que es pot imaginar.

L’esquerra majoritària a Catalunya, encarnada en el PSC, també és la promotora de tota una bateria d’idees que com la comentada, tenen per objectiu desprestigiar els diferents aspectes del ser català. Algunes d’elles són: “parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul”, o “la llengua castellana és més cosmopolita”. En realitat són idees que s’han anat forjant a través de segles de dominació i repressió del poder castellà. Amparada en la creença de que l’esquerra és sempre la banderera del Bé, el fals progressisme català contribueix, entre les masses benestants i benpensants, a l’autoodi, més eficaçment que tres segles de dominació castellana. Una actitud contrària al Bé i al progrés, a la Justícia i a la Veritat, que denuncio des d’aquest modest espai.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (II)

Des d’aquí vull enumerar tota una sèrie d’idees, que van ser creades bàsicament pel comunisme durant la guerra freda, i que formen el nucli de creences de l’esquerra (el comunisme és un dels seus pilars fundacionals, com comentava en l’anterior post) a Europa i Catalunya. Unes idees completament desfassades, que no pretenen explicar ni expliquen la realitat, i que no podrien resistir un embat dialèctic mínimament seriòs, però que lògicament no ho necessiten ja que són creences. Unes idees que satisfan les ànsies de lluitar per un món millor de milions d’europeus. Però que no contribueixen realment a un món millor, sinó simplement a mantenir l’status de certs partits polítics. Milions de persones intercanvien fe per tranquilitat moral, però fer un món millor no té res a veure amb això.

Aquestes idees, com el binomi esquerra-dreta, són maniqueistes, plantegen les coses en termes de bo/dolent, o sigui simplifiquen a la mínima expressió la immensa complexitat de la realitat. Els comentaris que faig pretenen explicar la motivació original d'aquestes idees, i posar en evidència que no són afirmacions imparcials i objectives sobre la realitat, sinó idees simples i poc vàlides per explicar-la:

1-Els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat.

Comentari: els EUA són el país més poderòs del món, i hi han aportat coses bones i dolentes. És un dels països més democràtics del món, i ens van salvar de l’amenaça nazi, però per altra banda, com a imperi, colonitzen territoris per assegurar-se els recursos per la seva economia. Si ho comparem amb les colonitzacions dels imperis europeus, són molt més subtils, menys destructius i més respectuosos amb les cultures natives. L’odi als EUA prové, evidentment, de que eren el principal enemic del comunisme (URSS), creador del pensament d’esquerres, durant la guerra freda.

2-Israel és el 2on estat més maligne del món. Oprimeix i aniquila els pobres palestins, que només tenen pedres per defensar-se.

Comentari: el cas d’Israel és extremament complex i no es pot simplificar d’aquesta forma infantil. L’odi a Israel prové de que eren i són aliats habituals dels EUA, i es recolza en l’antisemitisme secular que hi ha a Europa. A l’edat mitjana, com ara, s’estigmatitzava i culpava als jueus de tots els mals i vicis. Precisament per la persecució de què van ser objecte durant segles es van veure abocats a crear un Estat només per ells, en que poguessin viure en pau. No oblidem que som els europeus que els hem abocat a aquesta situació, i no fem com si la cosa no anès amb nosaltres. Els palestins són víctimes, sí, i també fan la seva lluita, però els jueus han estat víctimes durant milenis.

3-La religió cristiana catòlica, és una manera de manipular la gent, i és un dels principals enemics del progrés. En canvi, la religió musulmana és positiva per se i ha de ser respectada.

Comentari: un dels principals enemics del comunisme era la religió, en tant que sistema de creences que s’oposaven a les seves. L’esquerra té especial odi al catolicisme per aquest motiu, ja que els fa la competència a nivell de font de fe. A pesar que avui en dia l'extensió i el poder del catolicisme ha disminuït moltíssim respecte a fa unes dècades, i especialment a Catalunya. Però aquest detall no té importància ja que com he comentat, les idees de l'esquerra pertanyen bàsicament al passat. En canvi, a redós de les últimes actuacions dels EUA en països àrabo-musulmans i del conflicte d’Israel, l’esquerra ha pres l’opció de considerar amics els enemics dels seus enemics.

4-Cal ser feministes, eliminar les diferències entre homes i dones, establir quotes per dones en els llocs de responsabilitat, etc.

Comentari: en primer lloc les idees de tipus exhortatiu/imperatiu demostren com el pensament d’esquerres és de tipus dogmàtic, semblantment a una ideologia política, com el comunisme. O sigui, si no es combrega amb algun punt del dogma, en aquell punt no s’és d’esquerres, sinó de dretes. La idea del feminisme prové de l’igualitarisme propi del comunisme. Estic completament d’acord en què home i dona tenen el mateix valor i han de tenir les mateixes oportunitats per ser el que vulguin. Però a partir d’unes mateixes condicions de partida, cadascú ha de ser el que més el satisfagi, i potser les dones no tenen el mateix interés que els homes a ocupar posicions de poder, i potser es senten més satisfetes desenvolupant rols diferents dels que més habitualment satisfan els seus congèneres. Normativitzar d'acord amb un dogma pot ser contrari a la naturalesa de les coses, i això pot ser frustrant i desastrós.

5-L’Estat ha de garantir l’educació, l’atenció a la salut, subsidis d’atur, jubilació, totes les prestacions i tots els drets possibles als ciutadans.

Comentari: idea provinent de la idea comunista que l’Estat ha de tenir un poder omnímode. En primer lloc l’Estat no ha de garantir ni fer res per se. En un sistema democràtic, qui determina les competències que ha de tenir l’Estat, és el poble. Si els ciutadans es posen d’acord en què volen un Estat que cobri menys impostos i influeixi menys en l’economia per tal d’augmentar la riquesa de les persones, serà legítim. Igual que si decideixen que volen un Estat del benestar fort, que garanteixi als desfavorits un mínim nivell de vida, o fins i tot que pagui tot el que es consideri bàsic als ciutadans, a través d’una més gran recaptació d’impostos. Una opció significarà un Estat dèbil i una economia forta, una altra un Estat totpoderòs i una economia més dèbil. Dins els límits del que és possible, el poble és qui ha de determinar quin Estat vol. Aquest és el valor essencial de la democràcia, i no tenir-ho en compte és no saber què és una democràcia.

(continuarà en la 3a entrega)

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I)

Durant les primeres dècades del segle XX, el món occidental va passar una època de revolucions i de lluites socials, que tenien per objectiu assolir ideals com la Llibertat, la Justicia o la Igualtat: comunisme, anarquisme, i a Catalunya també republicanisme i catalanisme. Aquelles revolucions van canviar el món i el balanç que van deixar es pot considerar positiu: l’Estat del benestar democràtic es va imposar com el model a seguir a occident i com a l’únic que garantia uns mínims de qualitat de vida, de llibertat i de justícia als ciutadans.

La idea d’esquerra política (i amb ella el seu contrari, la dreta), es va basar des dels seus inicis bàsicament en l’ideal revolucionari i la ideologia comunista. Avui en dia, en què ambdós ja s’han posat en pràctica, han contribuït a la creació de les societats i els sistemes de govern vigents i ja s'han demostrat obsolets -i especialment el comunisme-, encara continua, però, la mateixa distinció. Avui en dia, en què els principals problemes de les nostres societats i del món, han canviat respecte de fa 100 anys. A diferència de llavors, a occident vivim en democràcies, la immensa majoria de la població és benestant, els obrers són una minoria dels treballadors, i ja no són explotats salvatgement i tenen un bon nivell de vida.

Però si l’esquerra ha continuat vigent a través dels temps i els canvis és perquè no és una idea, s'ha convertit ja fa molt, com comenta el pensador d’esquerres Norberto Bobbio, en una creença (Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política, 1995). Per aquell que creu, una creença està més enllà de la discussió i del raonament, és simplement la realitat. Com comenta Ortega i Gasset, “les creences van ser primer idees, però que lentament van ser absorvides per multituds, perdent el seu caràcter d’idees per consolidar-se en “realitats inqüestionables”” (Del Imperio romano, obres completes vol. IV, 1941-46). Segons la creença de l’esquerra, aquesta representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat o la Justícia. Per als que professen aquesta fe, tot aquell que no combrega amb les idees de l’esquerra, forma part del seu particular dimoni, la dreta.

Avui dia els problemes a Europa són la immigració, la conveniència o no de reduïr el pes de l’Estat en l’economia, la centralització o descentralització de les administracions estatals, la degradació del medi ambient, l’aparició de societats multiculturals o les nacions sense Estat, entre d’altres. La gestió d’aquests i dels altres problemes de les societats, s’ha de fer analitzant acuradament la situació, i proposant i executant solucions que beneficiïn el màxim possible la ciutadania, segons els interessos d’aquesta. No sé què hi tenen a veure les dretes i les esquerres en tot això.

Jo també vull un món millor, també sóc progressista, i no sóc d’esquerres, ni evidentment del seu “abocador” ideològic les dretes. Vull un món millor, però quan començo a aprofundir en com és la realitat que m’agradaria millorar, oh sorpresa!, ho comparo amb el que diu l’esquerra i llavors penso si no s’estarà referint a la realitat de Mart. O potser sóc jo que sóc un marcià. Bé no sé, en tot cas cada dia n’estic més fart de sentir repetir collonades de l’alçada d’un campanar de forma acrítica. Siusplau esquerrans, informeu-vos i sigueu crítics, i deixeu la fe per a coses espiritualment més elevades.

(continua en la 2a part)

Perquè

De vegades no puc deixar de preguntar-me el perquè de la manca d'ambició dels catalans. Perquè ens acontentem en ser un tros d'aquest racó de món geogràfica i sobretot mentalment que és Espanya. Perquè ens emmirallem i adoptem en gran part l'imaginari dels castellans, un poble que no deixa de mirar-se al melic, que la seva gran proesa històrica va ser descobrir per casualitat un continent, del qual va arrasar i violar quasi per complet els seus habitants indefensos, i que només s'ha atrevit a enfrontar-se a nosaltres, o a qualsevol, quan estàvem dividits o molt debilitats. Una gent que no té cap virtut a part de la seva fe.

Em pregunto perquè no parlem i mirem més el què fan els francesos, els anglesos, els irlandesos, els holandesos o els alemanys. Perquè no tenim per objectiu ser un país com Suïssa, o millor. Un país on es respecti la llibertat de les persones i els pobles per damunt de qualsevol altra cosa. Perquè estic convençut que la idea de Llibertat està especialment impresa en el ser profund dels catalans, no en va la Corona d'Aragó era una federació d'Estats cadascun amb les seves pròpies lleis i govern.

Perquè hem renunciat a destacar al món, a despuntar entre els nostres veïns occidentals, a ser un exemple de societat desenvolupada? Em pregunto quan vam desistir de portar la iniciativa, de tenir una veu pròpia al món. I ho faig perquè aquesta és la manera més trista de suïcidar-se, d’anar-se exhaurint en una lenta i inacabable agonia. Perquè un poble que no es senti orgullòs de si mateix i no confïi en les seves possibilitats és un poble mort. O sigui que si es vol no només sobreviure, sinó Viure, cal canviar. Cal canviar de mentalitat. Cal allunyar l’autoodi, cultivar l’amor propi, exportar al món els nostres punts forts, i potenciar els dèbils.

Crec fermament que els catalans tenim totes les qualitats per ser una de les societats més desenvolupades del món, tant a nivell social, com polític, com econòmic. El nostre esperit liberal, treballador i emprenedor, i al mateix temps obert i comunicatiu, amb un toc d’innocència i bona fe que no hem perdut mai, ens pot portar a construïr un país veritablement pròsper, organitzat i respectuós amb tots els grups i tendències. Un país com aquell que descrivia Espriu “nord enllà” (amb gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) però amb un agradable toc mediterrani, sense les rigideses dels pobles de climes més freds. Potser aquest és el destí suprem dels catalans, per assolir el qual hem sobreviscut tants segles: fer un món millor a través de fer el millor país possible.

Però per assolir-ho cal desfer-se de totes les pors que ens atenallen. I eliminar de socarrel el fals cosmopolitisme amb el qual molts s’omplen la boca, i tota la hipocresia intel.lectual que ens envolta, i que és simplement la màscara d’un profund odi a Catalunya o autoodi. Prou de cosmopolitisme que vol dir turisme barat i tenir per objectiu ser una pseudorepública bananera, prou de progressisme que vol dir saltar-se les normes i pixar-se en tot en pro d'un bé comú fals. Cal ser realment cosmopolites i realment progressistes. Cal voler menjar-se el món. Cal sentir-se orgullòs del que som. Cal que agafem el destí per les regnes i que ens regim completament a nosaltres mateixos.