dijous, de febrer 08, 2007

N'estic fart d'aquest catalanisme

N'estic fart de la dinàmica predominant actualment al catalanisme, de desqualificar, desprestigiar o fins i tot insultar el contrari. Quan parlo de catalanisme, em refereixo, com és lògic, als dos únics partits catalanistes, CiU i ERC. El màxim objectiu del catalanisme, ho digui o no obertament (això depèn de la imatge política que es vulgui donar, i no és l'essencial), és aconseguir la plena sobirania del govern dels catalans, de manera que aquests puguin actuar i decidir en condicions d'igualtat amb la resta d'Estats sobirans del món. L'objectiu de la construcció nacional -la principal tasca del catalanisme- no és altre que l'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un Estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població. Per tant, l'objectiu de tot el catalanisme és l'obtenció d'un Estat, i el que es consideri catalanista i no ho cregui així, o bé afirmi que altres catalanistes no ho tenen per objectiu, o bé actua de mala fe o bé està desinformat.

Alguns parlen de federalisme o derivats. La tendència centralista de l'Espanya actual, així com la observació de la història, no deixen lloc a dubte que la dependència de Catalunya d'una Espanya castellana, és perjudicial per al desenvolupament social, polític, econòmic i cultural de la nació catalana, així com una amenaça constant a la seva supervivència, per tant haurien de quedar també descartades solucions d'encaix a Espanya de tipus federalista. Primer perquè a Espanya no li interessa, i segon perquè per dur a terme tals solucions, primer el govern de Catalunya hauria de ser completament sobirà, per decidir en condicions d'igualtat amb el govern d'Espanya, quina mena de nou Estat d'estructura federal es crea. I si fossim sobirans, seria absurd tornar a caure altre cop a la gola del llop.

Bé, el que vull dir, en definitiva, és que l'únic objectiu possible del catalanisme és la plena sobirania, i que l'única manera d'aconseguir-la, és a través de la unió de tot el catalanisme. Les lluites entre els dos partits que el conformen, allunyen Catalunya de la seva sobirania, i deixen a l'espanyolisme el camí més fàcil per controlar les estructures de govern de Catalunya, i per tant per acabar amb la nació catalana.

Per avançar en la construcció nacional, i preparar el camí cap al pas de l'autodeterminació, cal un govern sòlidament catalanista. Quan Jordi Pujol va obtenir la majoria absoluta al Parlament (legislatures de 1984, 1988 i 1992), amb un govern únicament catalanista l'autogovern de Catalunya va millorar considerablement. I no va ser fins que CiU va perdre aquesta majoria, que l'avanç en aquest sentit es va ralentitzar, la qual cosa va portar al desencís de molts catalanistes. Als quals més endavant ERC, hàbilment, els va oferir la possibilitat de lluitar directament per la independència.

Però no hi ha independència possible sense seguir avançant en la construcció nacional. Sense que el catalanisme disposi de mitjans de comunicació líders que contribueixin a la normalització de la nació catalana, a eliminar l'autoodi acumulat de segles de dominació, i a una certa pedagogia dels beneficis a tots els nivells que per als catalans suposarà tenir un Estat propi. Sense avanços valents en l'autogovern, desafiant la imposició centralista, la qual cosa llançarà l'espanyolisme contra nostre, amb el resultat que s'anirà despertant la consciència de molts que encara no tenen clar que Espanya ens perjudica, no ens veu com a iguals i que, en definitiva, l'únic que vol és acabar amb nosaltres com a nació. No hi ha independència possible, com dic, sense una planificació de tot això descrit, per arribar a una situació social, política i econòmica que permeti decidir unilateralment fer un referèndum d'autodeterminació (ja que la Constitución ho prohibeix, com comento aquí), i afrontar-lo amb garanties d'èxit. Perquè per fer el ridícul, més val quedar-se a casa.

Per assolir tot això cal, com a cosa bàsica, una Generalitat plenament catalanista durant algunes legislatures. I com que no sembla que en els propers temps un sol partit hagi de tornar a tenir majoria absoluta, els dos partits catalanistes hauran d'unir forces. Avui en dia sumen just la majoria absoluta, 69 escons. El 1992 n'eren 81. I demà potser en seran menys.

En conclusió, la crítica mútua gratuïta entre els partits catalanistes no sols és una pèrdua de temps, a més és un pas cap a la desintegració nacional. És una irresponsabilitat pròpia de gent amb una visió de curta volada. I actualment els polítics d'ambdós partits, i en general la resta del catalanisme, posicionat amb un o altre, es refereixen al contrari exclusivament a base de desqualificacions gratuïtes i/o personals, falsedats (en un proper post parlaré d'aquestes falsedats)i insults. Fins i tot Carretero, la veu crítica que ha sorgit dins de ERC, elogiat en els dos bàndols, demostra, curiosament, estar en la línia oficial del seu partit respecte a CiU, quan diu, entre d'altres, que "la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder" en un dels seus famosos articles (Avui, 20 i 21 de gener). Amb aquesta flagrant falsedat, demostra no tenir tampoc visió a llarg termini, ni voler realment l'independència. I que consti que jo he estat sempre votant de ERC (el perquè ho explico aquí), però això no m'impedeix reconèixer mèrits a qui els té.

A tots els catalanistes, aquesta actitud destructiva entre CiU i ERC no serveix per a res, ens destrueix com a nació i ens allunya dels nostres objectius nacionals, únicament assolibles a través de la unió del catalanisme. Ja n'hi ha prou d'irresponsabilitat, així no ens guanyarem la llibertat caram!


7 comentaris:

Anònim ha dit...

Roger t, estic completament d'acord amb la teva opinió. Sense unir forces no arribarem enlloc. És més, aquest enfrontament desgasta la força catalanista. DE moment, estic confús amb l'estratègia d'ERC perquè no veig projecte de construcció nacional per enlloc. Al costat de PSC i ICV poca cosa de construcció nacional es pot fer. I amb aquesta obsessió de mantenir-se damunt l'eix dreta-esquerra, menys. Segons el meu parer, és una obsessió que fa desviar la vista del que realment importa a la nació catalana: el catalanisme. I aquest està per sobre de les dretes i les esquerres. A Catalunya i en altres nacions avançades, tot tendeix al centre avui dia, gràcies a Déu. Però aquí, i a la resta de l'Estat espanyol, alguns partits polítics, d'esquerra generalment, s'entesten a mantenir aquesta divisió, i encara hi ha gent que hi creu. Potser fora de Catalunya tingui algun sentit donat el caràcter ultracoservador de bona part de la dreta espanyola. Però a Catalunya, no té sentit.
Per tant, unim forces, intentem canviar la visió dreta-esquerra per la visió del catalanisme i el progrés de la nació catalana. A veure si se n'adonen d'una vegada els nostres polítics, perquè de moment, jo estic descontent d'ells, i de tanta desqualificació mútua. Catalanisme polític unit, per davant de tot. La resta és anar cap a la perdició.
Salut!

Roger T. ha dit...

Phantom, jo crec que l'estratègia profunda de ERC, és substituïr en bona part CiU, i fins i tot captar votants del PSC, per aconseguir ser com la ERC primigènia del 1931, un partit que va aconseguir l'amplia majoria absoluta en diverses eleccions. Així com aquella ERC de Macià va poder proclamar la República Catalana sabent que la major part del poble català els donava suport, suposo que ells pretenen ser els artífexs d'un referèndum d'autodeterminació i d'un nou Estat Català. Però aquesta estratègia no tinc gaire clar si és factible, per molts motius. I suposa una visió simplista de la realitat per part de ERC, com si només ella pogués i hagués de portar Catalunya a la seva sobirania, quan en realitat no es podrà fer sense unir tot el catalanisme, i part d'aquest mai votarà ERC. Bé això és una hipòtesi de perquè ERC actua d'aquesta manera, i podria molt bé ser certa.

Familia ha dit...

Bè senyors,

Hi estic d'acord en el que dius Roger. Com estic d'acord que 2 i 2 són 4.
Però de vegades em pregunto si realment aquesta gent (CIU i ERC) estan realment capacitats i preparats per portar endavant el nostre país. QUan veus que gent a qui encara ens queda molt recorregut per aquesta vida i, per tant, no tenim molta experiència encara, som capaços de veure certs tipus d'errors, em queda només pensar que, en aquest cas ERC i CIU, són miserables? o bè estan poc preparats? o bè no són catalanistes...
Davant d'aquesta "pamema" (com diria el nostre estimat Monagal) no veig una sortida ràpida i només per un motiu: El poble té els polítics que vol, es a dir, si tenim un poble imbècil, tindrem polítics que faran la seva (total ningú els dirà res).
En definitiva demanar que ERC o CIU pensin més enllà dels seus interessos quan, ni en la negociació de l'Estatut van poder posar-se d'acord, és predicar en el desert. Ja no queda gent amb categoria
Salut

Anònim ha dit...

Roger: Segurament tens raó en la teva observació sobre la possible estratègia d'ERC. Des d'abans de les eleccions del 2003 van fer una bona estratègia d'imatge d'honestedat política sobiranista, i van augmentar en votants. Però des d'aleshores que no ho han fet gaire bé, encara que segurament la reedició del tripartit és fruit d'una decisió encaminada a fer-se més populars entre els votants d'esquerra catalans (alguns al PSC, alguns més progres de CIU i d'altres, pocs, a ICV). Jo crec però que ja han tocat sostre a conseqüència de les seves accions.
Mostren molta incoherència en la meva opinió. I potser aquesta incoherència sigui el signe més patent del seu error estratègic: Passar olímpicament de CIU. Està clar que l'estratègia d'ERC no és fer front comú catalanista, sinó abarcar el catalanisme, com bé dius Roger. I és cert que això és poc probable perquè CIU és el partit més votat i amb millor curriculum de construcció nacional.
Potser el Família tingui raó quan diu que són uns miserables sense categoria els nostres polítics. A veure quan ERC se n'adóna que no pot abarcar el catalanisme, que no estem a principis del S.XX, i que el context polític i social no és el mateix que el 1931. Encara que potser m'equivoco ja que no paren de parlar de sobiranisme social... pot ser rendible?

Anònim ha dit...

Bon post. Cal que les forces catalanes treballin juntes. UN front nacional era la millor de totes les opcions, i un Tripi 2 amb un Montilla una de les més lamentables.

I l'eix dreta-esquerra és el del discurs que menys ens interessa, primer fem un estat.

Anònim ha dit...

Tens tota la raó! Crec que en perspectiva quant observarem aquest període històric veurem que en un moment en el que sofríem retallades i atacs contra la nostre sobirania els partits Catalans no estaven a l’altura de les circumstancies. Avui he llegit alguns dels articles que els parlamentaris publiquen a e-noticies i com sempre tots es dedicaven a criticar-se els uns als altres ... quina vergonya.

Albert.

Roger T. ha dit...

Familia, segurament tens raó en això que el poble té els polítics que vol, i que si el poble és imbècil doncs els polítics seran mediocres, per això mateix, des de la meva modestíssima posició, intento denunciar les incoherències i estupideses del poder, i donar així també a altres ciutadans idees i arguments per jutjar de manera crítica la realitat. Crec que entre tots aquells amb esperit crític, podem contribuïr a fer una societat més crítica amb el poder, i el primer pas és comunicar el que un pensa, clara i educadament. I amb sort, un dia els nostres governants, en no poder-nos prendre (tant) el pèl, seran de més categoria.

Phantom, tens més raó que un sant, ERC sembla que té una estratègia, però fa aigües per tots costats, i espero que els ciutadans, com comento al Familia, els faran adonar del seu error. En les properes eleccions municipals veurem si els catalans són tan imbècils com comentem o no.

Tresinores, exactament això penso jo, primer fem un estat i després ja parlarem de dretes i d'esquerres si a la gent li ve de gust. Però em sembla que fins el dia de la nostra emancipació estarem envoltats de gent que ens intentarà fer creure que l'eix dreta-esquerra és l'únic que hi ha. Els catalanistes hem de ser molt conscients que això no és així, que n'hi ha un altre més important pels catalans mentre visquem en una injusticia: l'eix catalanisme-espanyolisme. I així ho hem de reivindicar, crec.

Albert, tant de bo tinguis raó i en un futur veiem aquest moment històric d'aquesta manera, ja que això voldrà dir que estarem molt millor que ara. Efectivament company, vergonya, Vergonya.