Campanya per una TV3 per tots els Països de parla Catalana

A través d'aquest link us podeu adherir a la campanya que ha posat en marxa la web Criteri per reclamar que TV3 es pugui veure a tots els territoris de parla catalana. Ja s'hi han adherit 44.000 persones. Com diuen els socialistes, i sense cap ànim d'imitar-los, passeu-ho. Com més soroll fem, més ens sentiran. Aprofito per recomanar aquesta web Criteri, dirigida a tots els territoris de parla catalana, i dedicada a potenciar el sentiment d'unitat i "autocentrament" de tots els catalanoparlants. I estèticament interessant.

Com ja hem comentat per aquí en alguna ocasió, hi hauria d'haver una web en català -que podria ser la mateixa Criteri, o no-, dedicada a crear i publicitar campanyes a favor dels interessos dels catalans i Catalunya, a l'estil de la web espanyola hazteoir.org. Cal començar a aprofitar el potencial que ens ofereix internet per fer-se sentir directament com a ciutadans a les diferents administracions, organismes i empreses. La democràcia només té sentit si els ciutadans participen activament en el seu govern. En aquesta hipotètica web també es podrien donar consells pràctics i fer reflexions sobre què pot fer cada català per viure dignament al seu país, per millorar la llengua, integrar els immigrants, etc., a l'estil del "gra de sorra" que comentava en una ocasió en cdecarabassa.

No parlar sempre en català a la gent castellanoparlant és de mala educació

La manera més efectiva que té un ciutadà català per contribuïr a construïr una societat respectuosa i integradora, al manteniment de la pròpia llengua i nació, a la seva sobirania, i en definitiva a construïr un món millor, més just i lliure, des del nostre racó del globus, és parlant sempre, i amb tothom, en català. Per descomptat sempre educada i respectuosament. I si algú s'enfada és el seu problema: és un maleducat i/o algú amb prejudicis negatius cap als catalans i/o algú amb mentalitat totalitària: que s'en vagi a prendre vent.

Perquè és important parlar sempre, amb tothom, en català?:

1-Perquè parlar en català al país dels catalans, Catalunya, és la cosa més lògica i natural del món.

2-Perquè som catalans, i un ha de ser modest i sentir-se orgullòs del poc, o molt que Déu li ha donat, i a nosaltres ens ha donat, entre altres coses, ser catalans, i per tant ens hem de sentir orgullosos de ser-ho. I en conseqüència, no hem de deixar que ningú ens digui que una altra llengua és més important que la nostra, perquè la parlen xilions de persones o el que sigui (com per exemple el castellà). Totes les llengües són igual d'importants, però per a cadascú la seva és la més important, i la nostra és la catalana. Per tant l'hem de respectar com ens respectem a nosaltres mateixos, i fer-la respectar com ens fem respectar. Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà.

3-Perquè volem que tots els immigrants, i els fills d'aquests que encara no s'han integrat, s'integrin a Catalunya, a la nostra cultura i llengua. Perquè som una societat oberta, i no volem marginar ningú que vulgui viure al nostre país, ni volem que es creïn guetos. Quan li parlem en castellà a un castellanoparlant o a un nouvingut que usa habitualment aquesta llengua:

a-Li estem dient que la llengua d'aquí és la castellana. Per tant li amaguem que la llengua pròpia del país és la catalana, i l'allunyem de la possibilitat d'integrar-se realment al nostre país: l'estem marginant.

b-Ens estem faltant el respecte a nosaltres mateixos, i estem sent un exemple que la propaganda espanyola respecte a la superioritat del castellà, ha estat un èxit. Som l'exemple viu que les actituds de dominació i imposició són exitoses, i per tant estem potenciant-les i contribuïnt a un món pitjor.

En definitiva, i parafrasejant aquella frase tan sentida, paradigma de l'autoodi, de que "parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació", afirmo que "no parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació". És de mala educació perquè denota una actitud poc digna, de claudicació davant la imposició més barroera, perquè denota poca estima per la pròpia cultura i llengua, cosa que no deixa de formar part de l'autoestima, i perquè, amb aquesta actitud, es margina als immigrants a seguir sent extrangers eternament al nostre país.


P.D.: evidentment hi ha excepcions que justifiquen no parlar en català:

-Quan ens trobem amb un turista que no l'entèn.

-Quan ets empleat d'una empresa i has de tractar amb clients, en pro d'un millor servei cal parlar la llengua del client sempre que es conegui (castellà, anglès, francès, alemany, etc.)

-Quan ens trobem amb empleats d'atenció al públic acabats d'arribar: amb aquests el que es pot fer és dir les coses en català, esperar un moment a veure si ho ha entès, i si no ho ha fet traduïr-li al castellà. I la nova demanda tornar a fer-li primer en català, etc.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (III)

(continuació de l'enumeració de les idees del fals progressisme, des de la 2a part)

6-El capitalisme salvatge o neoliberalisme és negatiu. No totes les coses tenen un preu.

Comentari: Idea que prové del nucli essencial del comunisme, l’objectiu del qual és l’eliminació del sistema econòmic capitalista, que considera una fase oposada i prèvia a l’instauració d’una economia dirigida des de l’Estat. En primer lloc, sé el que és el liberalisme econòmic, però encara no sé què vol dir “neoliberalisme”. Encara que sospito que només és una manera per anomenar el mateix i que sembli més “terrorífic”. El “capitalisme salvatge” també deu ser el mateix respecte el “capitalisme”. El capitalisme és l’evolució natural de l’economia humana, des del moment en el qual, en el neolític, els qui treballaven la terra van començar a produïr més del que consumien, i a intercanviar aquest excés per altres béns o serveis. Les tesis de Marx s’han demostrat falses: la pròpia evolució del capitalisme no ha portat a un bloqueig del desenvolupament econòmic, ni això ha portat de forma natural a la socialització dels mitjans de producció. Per altra banda, tampoc mai, en cap societat desenvolupada, s’ha aplicat al peu de la lletra el liberalisme econòmic. A tot arreu, en major o menor mesura, l’economia sempre ha estat influïda per l’Estat. És a dir, el fals progressisme critica quelcom que no ha existit mai.

El fet és que el sistema econòmic capitalista ha aportat, a tot arreu del món on s’ha aplicat, uns alts nivells de benestar, que augmenten en proporció al desenvolupament de l’economia i al nivell de democràcia dels Estats. Jutjar moralment un sistema econòmic, basant-se en l’apreciació d’una altra teoria econòmica, és com jutjar moralment un sistema matemàtic, només perquè un altre el considera incert. Un altre que, a més, s’ha demostrat fals. Simplement, és absurd. La moralitat s’ocupa de la bondat o maldat dels actes humans. Les persones són altruistes, bondadoses o malignes independentment del sistema econòmic en el qual viuen.

I qui no consideri el nostre sistema econòmic -que és el resultat natural de 10.000 anys d’evolució econòmica- adequat, siusplau, que en proposi un altre. I no, el comunisme no val, amb ell no sols el 98% de la població és miserable, mentre que el 2% que pertany al Partit és ric, sinó que, a més, els ciutadans no tenen llibertat per fer el què volen i són constantment vigilats. Per acabar, vull comentar que la majoria de persones que fan afirmacions a la lleugera sobre aquest tema, no tenen ni la més mínima noció d’economia, entre elles un exèrcit de periodistes. És vergonyós i un insult a la intel.ligència.

7-La multiculturalitat és positiva.

Comentari: La multiculturalitat és positiva, o negativa, segons els interessos de cadascú. Aquesta idea allunya el debat del que és important en relació a una societat multicultural, eufemisme per anomenar una societat amb alta immigració. El rellevant en aquest cas és decidir si cal i com cal: controlar els fluxos migratoris, actuar per integrar els immigrants en la societat receptora, actuar perquè no es creïn “guetos”, prevenir que part de la immigració caigui en la marginalitat i la delinqüència, etc. Aquesta idea és especialment usada per “l’esquerra” catalana encarnada en el PSC. Aquesta esquerra, des que es va unir al PSOE, es va convertir en favorable a l’espanyolisme. I aquesta idea és perfecta per a desviar l’atenció de la importància de la cultura i llengua pròpies de Catalunya, diluïnt-les en un mar de cultures totes iguals. Cosa que permet al nostre socialisme justificar no fer res d’especial per la pròpia llengua sempre que pot, i imposar, de sotamà, la cultura i llengües estatals. ICV també incideix molt en aquesta idea etèria, potser no per anticatalanisme conscient, sinó com a partit satèl.lit i seguidor del PSC.

8-Cal ser tolerants.

Comentari:Idea que sempre m’ha semblat molt paradigmàtica de l’ideari d’esquerres. Ja que “tolerar” significa que es “suporta” o “deixa fer” quelcom a algú tot i que no agradi o no s’hi estigui d’acord. Per “deixar fer” quelcom, en primer lloc s’ha de tenir el poder de “no deixar fer”. El considerar que es té la possibilitat d’imposar als altres el que poden o no poden fer segons els propis gustos, denota una mentalitat totalitària i arrogant. Perquè es clar, el tolerant, amb un gest magnànim, “deixarà fer”, però quan, segons el seu criteri, cregui que ja n’hi ha prou, llavors imposarà “per collons” la seva opinió o visió. Fem atenció a que l’ideari progressista no diu “cal ser comprensius”. Segons aquest, no cal comprendre les realitats alienes, només suportar-les si és necessari, sempre considerant la possibilitat d’eliminar-les si estan massa en discordància amb els seus principis.

9-La diferència entre rics i pobres al món cada dia és més gran. El capitalisme ens porta a un món pitjor, amb més fam i violència.

Comentari: Una de les més grans fal.làcies del fals progressisme, ja que el cert és que cada any l’economia creix globalment, i més països i milions de persones surten de la pobresa. Els únics països que no milloren els seus nivells de benestar, són els que, pels motius que sigui, no evolucionen tècnicament i econòmicament, i no entren en l’economia global, com la majoria d’Estats africans i molts sudamericans.

10-Cal estar a favor de totes les causes aparentment justes i bones que hi hagi.

Comentari:La defensa del medi ambient, dels col.lectius desfavorits, de les aparents víctimes en conflictes llunyans, etc, etc. Bé, el fals progressisme té una opinió oficial, que és tramesa a tots els seus seguidors, sobre tot tipus de temes amb connotacions de Justícia, Solidaritat, i tots els grans ideals relacionats amb el Bé. Tots els temes que li interessi recolzar també els relacionarà amb aquests ideals, i els que vulgui atacar, els relacionarà amb el Mal, la dreta. L’aproximació a qualsevol tema de l’esquerra, per més de justícia que sigui i com he anat describint, és sempre en base a una idea simple i que no intenta aprofundir en el problema ni, per tant, trobar cap solució.

11-El catalanisme és cosa de la burgesia i de gent provinciana, no és una preocupació del poble.

Comentari:Idea que va adoptar, des de principis del segle XX, el pensament d’esquerres espanyolista ubicat a Catalunya, com era el Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Tenia per objectiu desprestigiar el catalanisme, en una època de lluites socials i populars. Una altra mostra de com està d’enquistat en el passat el pensament d’esquerres, és que el PSC –com he comentat, un partit espanyolista des del moment que es va unir al PSOE- ha adoptat la mateixa idea per atacar el catalanisme en els nostres dies. El PSC ha usat tots els recursos possibles per identificar el catalanisme, encarnat durant molts anys per CiU, amb una cosa de gent benestant i que afavoria el poder econòmic. Una manera de definir el catalanisme com de dretes, o sigui, pertanyent a l’Imperi del Mal. Un argument per desprestigiar el ser català des de la visió simplista de l’esquerra, que sospito que ha quallat, en l’inconscient dels catalans, més del que es pot imaginar.

L’esquerra majoritària a Catalunya, encarnada en el PSC, també és la promotora de tota una bateria d’idees que com la comentada, tenen per objectiu desprestigiar els diferents aspectes del ser català. Algunes d’elles són: “parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul”, o “la llengua castellana és més cosmopolita”. En realitat són idees que s’han anat forjant a través de segles de dominació i repressió del poder castellà. Amparada en la creença de que l’esquerra és sempre la banderera del Bé, el fals progressisme català contribueix, entre les masses benestants i benpensants, a l’autoodi, més eficaçment que tres segles de dominació castellana. Una actitud contrària al Bé i al progrés, a la Justícia i a la Veritat, que denuncio des d’aquest modest espai.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (II)

Des d’aquí vull enumerar tota una sèrie d’idees, que van ser creades bàsicament pel comunisme durant la guerra freda, i que formen el nucli de creences de l’esquerra (el comunisme és un dels seus pilars fundacionals, com comentava en l’anterior post) a Europa i Catalunya. Unes idees completament desfassades, que no pretenen explicar ni expliquen la realitat, i que no podrien resistir un embat dialèctic mínimament seriòs, però que lògicament no ho necessiten ja que són creences. Unes idees que satisfan les ànsies de lluitar per un món millor de milions d’europeus. Però que no contribueixen realment a un món millor, sinó simplement a mantenir l’status de certs partits polítics. Milions de persones intercanvien fe per tranquilitat moral, però fer un món millor no té res a veure amb això.

Aquestes idees, com el binomi esquerra-dreta, són maniqueistes, plantegen les coses en termes de bo/dolent, o sigui simplifiquen a la mínima expressió la immensa complexitat de la realitat. Els comentaris que faig pretenen explicar la motivació original d'aquestes idees, i posar en evidència que no són afirmacions imparcials i objectives sobre la realitat, sinó idees simples i poc vàlides per explicar-la:

1-Els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat.

Comentari: els EUA són el país més poderòs del món, i hi han aportat coses bones i dolentes. És un dels països més democràtics del món, i ens van salvar de l’amenaça nazi, però per altra banda, com a imperi, colonitzen territoris per assegurar-se els recursos per la seva economia. Si ho comparem amb les colonitzacions dels imperis europeus, són molt més subtils, menys destructius i més respectuosos amb les cultures natives. L’odi als EUA prové, evidentment, de que eren el principal enemic del comunisme (URSS), creador del pensament d’esquerres, durant la guerra freda.

2-Israel és el 2on estat més maligne del món. Oprimeix i aniquila els pobres palestins, que només tenen pedres per defensar-se.

Comentari: el cas d’Israel és extremament complex i no es pot simplificar d’aquesta forma infantil. L’odi a Israel prové de que eren i són aliats habituals dels EUA, i es recolza en l’antisemitisme secular que hi ha a Europa. A l’edat mitjana, com ara, s’estigmatitzava i culpava als jueus de tots els mals i vicis. Precisament per la persecució de què van ser objecte durant segles es van veure abocats a crear un Estat només per ells, en que poguessin viure en pau. No oblidem que som els europeus que els hem abocat a aquesta situació, i no fem com si la cosa no anès amb nosaltres. Els palestins són víctimes, sí, i també fan la seva lluita, però els jueus han estat víctimes durant milenis.

3-La religió cristiana catòlica, és una manera de manipular la gent, i és un dels principals enemics del progrés. En canvi, la religió musulmana és positiva per se i ha de ser respectada.

Comentari: un dels principals enemics del comunisme era la religió, en tant que sistema de creences que s’oposaven a les seves. L’esquerra té especial odi al catolicisme per aquest motiu, ja que els fa la competència a nivell de font de fe. A pesar que avui en dia l'extensió i el poder del catolicisme ha disminuït moltíssim respecte a fa unes dècades, i especialment a Catalunya. Però aquest detall no té importància ja que com he comentat, les idees de l'esquerra pertanyen bàsicament al passat. En canvi, a redós de les últimes actuacions dels EUA en països àrabo-musulmans i del conflicte d’Israel, l’esquerra ha pres l’opció de considerar amics els enemics dels seus enemics.

4-Cal ser feministes, eliminar les diferències entre homes i dones, establir quotes per dones en els llocs de responsabilitat, etc.

Comentari: en primer lloc les idees de tipus exhortatiu/imperatiu demostren com el pensament d’esquerres és de tipus dogmàtic, semblantment a una ideologia política, com el comunisme. O sigui, si no es combrega amb algun punt del dogma, en aquell punt no s’és d’esquerres, sinó de dretes. La idea del feminisme prové de l’igualitarisme propi del comunisme. Estic completament d’acord en què home i dona tenen el mateix valor i han de tenir les mateixes oportunitats per ser el que vulguin. Però a partir d’unes mateixes condicions de partida, cadascú ha de ser el que més el satisfagi, i potser les dones no tenen el mateix interés que els homes a ocupar posicions de poder, i potser es senten més satisfetes desenvolupant rols diferents dels que més habitualment satisfan els seus congèneres. Normativitzar d'acord amb un dogma pot ser contrari a la naturalesa de les coses, i això pot ser frustrant i desastrós.

5-L’Estat ha de garantir l’educació, l’atenció a la salut, subsidis d’atur, jubilació, totes les prestacions i tots els drets possibles als ciutadans.

Comentari: idea provinent de la idea comunista que l’Estat ha de tenir un poder omnímode. En primer lloc l’Estat no ha de garantir ni fer res per se. En un sistema democràtic, qui determina les competències que ha de tenir l’Estat, és el poble. Si els ciutadans es posen d’acord en què volen un Estat que cobri menys impostos i influeixi menys en l’economia per tal d’augmentar la riquesa de les persones, serà legítim. Igual que si decideixen que volen un Estat del benestar fort, que garanteixi als desfavorits un mínim nivell de vida, o fins i tot que pagui tot el que es consideri bàsic als ciutadans, a través d’una més gran recaptació d’impostos. Una opció significarà un Estat dèbil i una economia forta, una altra un Estat totpoderòs i una economia més dèbil. Dins els límits del que és possible, el poble és qui ha de determinar quin Estat vol. Aquest és el valor essencial de la democràcia, i no tenir-ho en compte és no saber què és una democràcia.

(continuarà en la 3a entrega)

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I)

Durant les primeres dècades del segle XX, el món occidental va passar una època de revolucions i de lluites socials, que tenien per objectiu assolir ideals com la Llibertat, la Justicia o la Igualtat: comunisme, anarquisme, i a Catalunya també republicanisme i catalanisme. Aquelles revolucions van canviar el món i el balanç que van deixar es pot considerar positiu: l’Estat del benestar democràtic es va imposar com el model a seguir a occident i com a l’únic que garantia uns mínims de qualitat de vida, de llibertat i de justícia als ciutadans.

La idea d’esquerra política (i amb ella el seu contrari, la dreta), es va basar des dels seus inicis bàsicament en l’ideal revolucionari i la ideologia comunista. Avui en dia, en què ambdós ja s’han posat en pràctica, han contribuït a la creació de les societats i els sistemes de govern vigents i ja s'han demostrat obsolets -i especialment el comunisme-, encara continua, però, la mateixa distinció. Avui en dia, en què els principals problemes de les nostres societats i del món, han canviat respecte de fa 100 anys. A diferència de llavors, a occident vivim en democràcies, la immensa majoria de la població és benestant, els obrers són una minoria dels treballadors, i ja no són explotats salvatgement i tenen un bon nivell de vida.

Però si l’esquerra ha continuat vigent a través dels temps i els canvis és perquè no és una idea, s'ha convertit ja fa molt, com comenta el pensador d’esquerres Norberto Bobbio, en una creença (Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política, 1995). Per aquell que creu, una creença està més enllà de la discussió i del raonament, és simplement la realitat. Com comenta Ortega i Gasset, “les creences van ser primer idees, però que lentament van ser absorvides per multituds, perdent el seu caràcter d’idees per consolidar-se en “realitats inqüestionables”” (Del Imperio romano, obres completes vol. IV, 1941-46). Segons la creença de l’esquerra, aquesta representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat o la Justícia. Per als que professen aquesta fe, tot aquell que no combrega amb les idees de l’esquerra, forma part del seu particular dimoni, la dreta.

Avui dia els problemes a Europa són la immigració, la conveniència o no de reduïr el pes de l’Estat en l’economia, la centralització o descentralització de les administracions estatals, la degradació del medi ambient, l’aparició de societats multiculturals o les nacions sense Estat, entre d’altres. La gestió d’aquests i dels altres problemes de les societats, s’ha de fer analitzant acuradament la situació, i proposant i executant solucions que beneficiïn el màxim possible la ciutadania, segons els interessos d’aquesta. No sé què hi tenen a veure les dretes i les esquerres en tot això.

Jo també vull un món millor, també sóc progressista, i no sóc d’esquerres, ni evidentment del seu “abocador” ideològic les dretes. Vull un món millor, però quan començo a aprofundir en com és la realitat que m’agradaria millorar, oh sorpresa!, ho comparo amb el que diu l’esquerra i llavors penso si no s’estarà referint a la realitat de Mart. O potser sóc jo que sóc un marcià. Bé no sé, en tot cas cada dia n’estic més fart de sentir repetir collonades de l’alçada d’un campanar de forma acrítica. Siusplau esquerrans, informeu-vos i sigueu crítics, i deixeu la fe per a coses espiritualment més elevades.

(continua en la 2a part)

Perquè

De vegades no puc deixar de preguntar-me el perquè de la manca d'ambició dels catalans. Perquè ens acontentem en ser un tros d'aquest racó de món geogràfica i sobretot mentalment que és Espanya. Perquè ens emmirallem i adoptem en gran part l'imaginari dels castellans, un poble que no deixa de mirar-se al melic, que la seva gran proesa històrica va ser descobrir per casualitat un continent, del qual va arrasar i violar quasi per complet els seus habitants indefensos, i que només s'ha atrevit a enfrontar-se a nosaltres, o a qualsevol, quan estàvem dividits o molt debilitats. Una gent que no té cap virtut a part de la seva fe.

Em pregunto perquè no parlem i mirem més el què fan els francesos, els anglesos, els irlandesos, els holandesos o els alemanys. Perquè no tenim per objectiu ser un país com Suïssa, o millor. Un país on es respecti la llibertat de les persones i els pobles per damunt de qualsevol altra cosa. Perquè estic convençut que la idea de Llibertat està especialment impresa en el ser profund dels catalans, no en va la Corona d'Aragó era una federació d'Estats cadascun amb les seves pròpies lleis i govern.

Perquè hem renunciat a destacar al món, a despuntar entre els nostres veïns occidentals, a ser un exemple de societat desenvolupada? Em pregunto quan vam desistir de portar la iniciativa, de tenir una veu pròpia al món. I ho faig perquè aquesta és la manera més trista de suïcidar-se, d’anar-se exhaurint en una lenta i inacabable agonia. Perquè un poble que no es senti orgullòs de si mateix i no confïi en les seves possibilitats és un poble mort. O sigui que si es vol no només sobreviure, sinó Viure, cal canviar. Cal canviar de mentalitat. Cal allunyar l’autoodi, cultivar l’amor propi, exportar al món els nostres punts forts, i potenciar els dèbils.

Crec fermament que els catalans tenim totes les qualitats per ser una de les societats més desenvolupades del món, tant a nivell social, com polític, com econòmic. El nostre esperit liberal, treballador i emprenedor, i al mateix temps obert i comunicatiu, amb un toc d’innocència i bona fe que no hem perdut mai, ens pot portar a construïr un país veritablement pròsper, organitzat i respectuós amb tots els grups i tendències. Un país com aquell que descrivia Espriu “nord enllà” (amb gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) però amb un agradable toc mediterrani, sense les rigideses dels pobles de climes més freds. Potser aquest és el destí suprem dels catalans, per assolir el qual hem sobreviscut tants segles: fer un món millor a través de fer el millor país possible.

Però per assolir-ho cal desfer-se de totes les pors que ens atenallen. I eliminar de socarrel el fals cosmopolitisme amb el qual molts s’omplen la boca, i tota la hipocresia intel.lectual que ens envolta, i que és simplement la màscara d’un profund odi a Catalunya o autoodi. Prou de cosmopolitisme que vol dir turisme barat i tenir per objectiu ser una pseudorepública bananera, prou de progressisme que vol dir saltar-se les normes i pixar-se en tot en pro d'un bé comú fals. Cal ser realment cosmopolites i realment progressistes. Cal voler menjar-se el món. Cal sentir-se orgullòs del que som. Cal que agafem el destí per les regnes i que ens regim completament a nosaltres mateixos.