dimecres, d’abril 25, 2007

Nosaltres també érem espanyols


Ara m'estic llegint "Inquisitio", aquest petit best-seller català que situa la trama en la València dels anys vint del segle XIX. Alfred Bosch, l'autor, reprodueix molt bé en el llibre aquella època i país, i es fa evident al lector una cosa: el profund sentiment d'espanyolitat de tots els catalans (o habitants dels països de parla catalana, però deixem-ho en catalans, per entendre'ns), tant els de València, com els de Catalunya (de les Balears, el llibre no en parla, però no crec que les coses siguessin molt diferents allí). En aquella època, el 1825, els catalans vivien pregonament immersos en la política espanyola i els seus efectes, i no estaven per "vel.leïtats identitàries" (com diria un de Ciudadanos).

Efectivament, hi va haver una època, que va abarcar la major part del segle XVIII i la primera meitat del XIX, en la qual els catalans ens sentiem partícips del projecte d'Espanya. Això, deixem-ho clar, a pesar que tothom parlava en català, excepte la majoria de governants i membres de la justícia. Aquesta espanyolitat, es va fer especialment patent al segle XIX. En ell, els catalans vam patir primer la invasió francesa de Napoleó, per derrocar el vell règim, després la dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, per tornar a instaurar-lo, i entremig i durant dècades, vam participar en les lluites i guerres interminables entre liberals i absolutistes, progressistes i moderats. Aquesta implicació, va portar a que Catalunya aportés molts prohoms a Espanya, entre ells grans militars (Prim) i fins i tot presidents (Figueres, Pi i Margall).

No cal dir, que aquest sentiment d'espanyolitat, venia donat perquè vivíem totalment immersos en la política espanyola, dictada des de Madrid, ja que la política, i el poder, catalans, havien estat abolits, per la força de les armes, a principis del segle XVIII. Cal admetre, també, que ja a finals del segle XVII, després que Catalunya s'havia vist incapaç de desfer-se militarment d'Espanya, si no era caient en mans de França, i viceversa, algunes veus ja van advocar que calia contribuïr al projecte econòmic espanyol. Però sempre mantenint el nostre total autogovern i lleis, clar. També val a dir, que el català feia ja segles que perdia prestigi en la cultura i entre les classes dirigents.

Avui, exactament 300 anys després de la batalla d’Almansa, en la qual les tropes borbòniques van derrotar les austriacistes, la qual cosa va significar l’abolició, per part d’Espanya, dels governs i lleis dels antics regnes catalans de la Corona d’Aragó, recordem que nosaltres també vam ser espanyols. Recordem-ho bé, i no deixem que ens tornin a enganyar mai més. Recordem que l’única actitud digna, és lluitar per ser lliures. Lluitar per la Llibertat i la Justícia. Recordem-ho sempre i que la ignorància no ens faci caure al mateix parany dues vegades.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Sort dels catalans i catalanes que van fer possible la Renaixença. És gràcies a ells que el nacionalisme català és fort i és aquí.
Felicitats pel post.

CdeCarabassa ha dit...

Sí noi, un post molt ben treballat.
També n'hi ha molts que es casen enamorats i al final reconeixen que no hi ha més manera que separar-se.
Ho hem provat del dret i del revés, ara volem cardar el camp.

Anònim ha dit...

Que seria Cataluña sense España?
De que serveix tenir llibertat si no se sap administrar?
Cataluña és lo que és gracies a España, per què no us agrada l´idea de bloc unitari español?
Al final la mateixa constitució us declara com a españols amb els mateixos drets que un andalús, un gallec, un madrileny.
De que seveix tenir autodeterminació, es que a cas algun partit polític actual defén els drets dels catalans?
Són algunes de les preguntes de les que em formulo tot pensan´t amb aquest engany.

Júlia ha dit...

Els catalans i catalanes -poques- que van fer possible la Renaixença eren burgesos rics, interessats en fer avançar la indústria, el comerç, coses que la miopia i mediocritat dels governs espanyols no feia possible. Els mecenes de la Renaixença va ser gent com els Comillas, els Güell, no pas uns angelets amb aspiracions independentistes lligades amb la igualtat i la fraternitat. El divorci entre aquesta burgesia i les classes populars també es palesa en moltes ocasions, quan les classes populars parlen castellà perquè tenen un gruix d'immigrants importantíssim, la cosa s'agreuja i molts fets dolorosos de la divisió entre les esquerres i la composició de grups com la FAI evidencien moltes coses que no es volen estudiar a fons. Si no som una mica generosos i raonables i no admetem que la cosa encara dura i que per això tele taxi té tant d'èxit, cometrem els mateixos errors o pitjor, més encara ara, amb tanta gent de fora. Ningú pot saber si amb la independència ens aniria millor, però sembla que ens ho volem creure. La història és molt i molt complexa.

Hauria d'existir una Espanya -i una Catalunya, inserida o no a Espanya- on hi hagués molta diversitat entre els extrems de ser un fanàtic o un traïdor, com ens volen fer veure. Però em sembla que no anem per aquí.

Jo encara crec en un estat federal, encara que això ara 'no ven'.

Anònim ha dit...

Benvolguda Júlia:
Quan parlo de Renaixença no em limito a la cultural i artística. També parlo de la política; Bonaventura Carles Aribau, Enric Prat de la Riba, etc. Efectivament, no serien gent miserable ni popular, però això m'és igual; Pujol i Maragall no són pas pobres; això no m'importa. Però jo reconec el mèrit dels de la Renaixença d'haver recuperat i ordenat la consciència nacional catalana, establint unes bases polítiques i culturals per la identitat i llibertat del poble català.

Pel que fa la divisió burgesia-poble que fas, doncs hi estic d'acord en part. La divisió hi era, però em sembla que hi era a bona part d'Europa. La FAI i els comunistes vénen un xic després.

Un besavi meu va venir d'Almeria en els anys 10, i va aprendre el català; era una societat catalana on s'havia d'integrar! I va venir a Barcelona, no a Ripoll... La immigració era forta, però no com als anys de la postguerra fins els 60's. Va ser durant Franco que bona part de la immigració espanyola es va guetitzar a la perifèria de Barcelona (i no dic que fós aquesta immigració que en tingués la culpa de la seva guetització). D'aquí entenc millor el perquè hi ha tant de TeleTaxi i Can Zam. No per la immigració espanyola de principis del segle XX, abans de la guerra civil o durant aquesta.

Quan parles de la FAI i els comunistes, bé, jo ho interpreto de forma més general; just abans i durant la guerra civil, a Europa i Rússia hi havia convulsió amb el tema naixement de les esquerres populistes revolucionàries i els populistes ultraconservadors feixistes. Aquest era el pà que s'hi menjava, i no tenia res a veure amb el fet del catalanisme, el qual es va menjar amb patates aquesta dicotomia o tricotomia mortal: revolucionaris (anarquistes) vs. revolucionaris (comunistes) vs. feixistes.
El catalanisme no era prou fort per obviar aquestes pressions. Primer els revolucionaris, i després els feixistes. El meu besavi tenia uns quants carnets sindicals per ensenyar als sindicalistes violents que el paraven. Més endavant es va passar als nacionals. En el fons, era català, i la resta era supervivència. La meva àvia no entén encara el perquè van matar als pobres caputxins. Ella és catalana, la resta li venia imposat fós revolucionari o feixista.
EL que va passar no té res a veure amb el catalanisme; només amb la dicotomia esquerra-dreta que fa joc a Espanya (el segon potser amb més fervor que el primer, però al cap i a la fi és el mateix). La dicotomia aquesta ens la mengem avui també però en forma de socialdemocràcia espanyola.

Efectivament, ningú pot saber si la independència seria millor, però jo penso que és l'única via. La nació castellana sempre ens ha fotut, i encara ho fa. L'Estat Federal és una excusa; sempre dependríem d'Espanya, la qual no té pas una mentalitat igualitària i de respecte per les nacions que domina i sotmet. I el Maragall es va omplir la boca de federalisme, i al final, res de res. La independència és la via ràpida per la llibertat total de Catalunya. I ara potser no vindrà perquè la població catalana no està preparada, però temps al temps.
Primer hem de tenir clar el que som, i intentar ser un país d'acollida; acollir els que no són catalans a Catalunya i la nació catalana, no a Espanya i a la Comunitat Autònoma. DE no ser així mai podrem canviar els TEletaxis dels que parles, ni els nouvinguts.

Salut!

Roger T. ha dit...

phantom lord, si, la Renaixença és un moviment que entronca totalment amb l'aparició dels nacionalismes a tot Europa al segle XVIII. Totes les societats d'Europa es van definir en nacions. I nosaltres, ens vam definir com a societat i com a nació.

cdecarabassa, perfectament definit: volem cardar el camp.

Anònim, les preguntes que fas es responen per si mateixes. Denoten que tens en molt baixa estima el que ets, et recomano que augmentis la teva autoestima com a català. Pregunta't què i qui ets, sense prejudicis, i trobaràs les respostes.

júlia, molt amable de passar-te per aquí. Sobre el que dius, comentar que aquesta idea que el catalanisme és cosa de la burgesia, va ser molt usada pels partits espanyolistes "d'esquerres" des de principis del segle XX per denigrar-lo i atreure's "el poble". Encara ho fa avui, exactament igual, el PSC. Bé, des de quan les idees no s'expandeixen des de les classes dirigents cap a la resta de la societat? El catalanisme, com comentava abans, s'entronca amb el despertar dels nacionalismes a tot Europa. La Renaixença va ser un moviment literari, encapçalat pels elements més cultes de la societat catalana. Després, el catalanisme polític va adoptar aquest sentiment que havia creat la Renaixença -sentiment de nació-, per intentar aplicar-lo a la política. Fins als anys trenta, la immigració espanyola a Catalunya no va començar a ser significativa. Per tant fins llavors, tots, rics i pobres, eren catalans catalanoparlants. No era més lògic per a un catalanoparlant, adoptar les idees polítiques que s'expressaven en la seva llengua, i pretenien defensar aquesta llengua, la seva cultura, i advocaven per un govern propi, que defensés els seus interessos a aquest i altres nivells? No era això més natural per al poble català que defensar un model de govern espanyol o un altre, ignorant completament la seva catalanitat, l'expressió profunda del seu ser?

La immigració espanyola, no va tenir un gran pes en la societat catalana, fins les immigracions dels 50-60-70. La major part dels integrants de la Fai, eren catalanoparlants, no immigrants. Ara, els dirigents eren, molts, part de la immigració, si. En aquella època, els anys 30, el catalanisme encara no havia "calat" en tots els sectors de la població catalana, molts no sentien, encara gaire profundament la seva catalanitat, i es van passar d'una ideologia a una altra sense problemes -els que havien votat ERC es van tornar anarquistes i, després, del PSUC-, i alguns, potser els més ignorants, encara carretejaven el complex d'inferioritat secular davant els castellans, que per a ells respresentaven el poder i la cultura. Molt exemplificador d'això que dic és una història que descriu Joan Sales a l'interessantíssim "Cartes de la guerra". Ell, en Sales, capità de l'exèrcit republicà, instrueix un grup de camperols catalans dels batallons de la Fai. Aquests camperols, que no saben res d’ideologies, li expliquen que senten una gran admiració pels capitostos de la Fai perquè "saben parlar castellà". Impressionant no?

Tinc una hipòtesi respecte al fet que els dirigents més destacats de la Fai fossin immigrants castellans -excepte algun, com Salvador Seguí, el noi de sucre, assassinat potser perquè era massa catalanista?-, i és que, en un estat d'anarquia, no és el més fort el que imposa l'ordre? Doncs els més salvatges, per haver viscut en la misèria, i els més oberts a passar-ho tot i a tothom a sang i a foc, eren els immigrants que descriu Sentís a "Viatge en transmiserià". Els més oberts perquè aquella a la que arribaven no era la seva terra, era una altra, que en realitat ells, íntimament, menyspreaven influïts pels seculars tòpics negatius del poder castellà contra els catalans.

Tampoc no cal oblidar els contactes entre la Falange i la Fai, unides ambdós per un profund sentiment d'espanyolitat, i que va ser gràcies a la Falange que la Fai va saber quan es produïria la insurrecció militar, i va poder preparar-se i robar les armes del quarter del Bruc de Barcelona (ho explica Enric Vila al seu llibre sobre Companys), cosa que li va permetre crear el seu petit "regne del terror", a l'estil Robespierre, a Catalunya durant mesos. I va obligar a la fugida del poder econòmic de Catalunya, gran part del qual es va passar a l'altre bàndol, la qual cosa va reduïr, molt sensiblement, les possibilitats de Catalunya de sortir-se'n amb èxit d'aquella guerra. Però bé, ja ho sé, eren altres temps i les lluites de classes estaven a l'ordre del dia. I sent així les coses, i no havent-se consolidat encara el catalanisme realment i profundament, com a manera d'estructurar políticament Catalunya, i d'enfocar-se cap al món, entre el poble català, doncs Catalunya va entrar en una guerra entre espanyols, altre cop, perduda –a més a més- ja abans de començar.

Saps que, com explica Joan Sales, que ho va viure en primer persona, durant la batalla de l'Ebre, la decisiva de la guerra civil, enviaven els soldats catalans (els més proclius a lluitar amb totes les forces en aquesta batalla, ja que d'ella depenia l'entrada dels franquistes a Catalunya, la seva terra), a lluitar a l'altra banda de la península, al front d'Extremadura, amb la consegüent pèrdua de moral i desorganització innecessària de les tropes? Perquè?, doncs perquè la gran por dels dirigents republicans, més que la victòria de Franco, era que els catalans ens declarèssim com a Estat independent. Com va dir Azaña, president de la República fins el 37, "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco", i Negrín, el president del 37 al 39: "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. No hay más que una nación: ¡ España ! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos". Quan Estat Català va enviar uns batallons per envaïr, per sorpresa, l'illa de Mallorca en mans dels "nacionals", l'armada republicana els va impedir desembarcar-hi: Azaña tenia por que els catalans volguessim revifar la Corona d'Aragó!!

Bé, els espanyols no ens estimen, ni de dretes, ni d'esquerres, ni blaus, ni verds. El tema de la immigració és una altra cosa, com diu la Patrícia Gabancho, que tinc la frase posada aquí, i crec que ho deies algun dia, els catalans hem ignorat olímpicament els immigrants espanyols. Éren masses, i no teniem poder per influïr-hi. Crec que el que hem de fer amb ells, primer és prendre consciència de que hi són, i després fer pedagogia entre ells, explicant-los que aquesta terra on han vingut a viure és Catalunya, i que la seva llengua i cultura són la catalana. Invitar-los a participar en el nostre projecte.

Sobre el federalisme, bé aquesta és una bona opció en certs llocs, on hi han diferents territoris que es respecten mútuament els seus governs i cultures, i s'uneixen per un bé comú. Però aquest no és el cas d'Espanya, crec que salta a la vista pel que he explicat. A Espanya ningú està interessat en cap federalisme, per tant, i perdona'm la brusquedat, aquesta no és cap opció. I unit a això, jo entenc molt bé què aportem nosaltres a Espanya (uns 15.000 milions d’euros, només tenint en compte el dèficit fiscal, i sense tenir en compte altres tipus indirectes d’expoli, que existeixen), però no entenc què ens aporta Espanya a nosaltres. A part d’aportar-nos un intent continuat de desprestigi i destrucció de la nostra llengua i cultura, i de disposar legalment de la sobirania de Catalunya. Espanya no vol cap Estat federal, perquè ho hauria de voler si ens té sotmesos per la força de les armes des de fa 300 anys? Així, ella pot disposar de nosaltres sense donar res a canvi. Fins tenint en compte que Espanya no vol cap federació d’Estats, digue’m què ens aporta a nosaltres Espanya per tal que haguem de voler un Estat federal.

Bé salutacions Júlia.

Júlia ha dit...

La situació de la immigració ha estat poc coneguda, poc apreciada i poc valorada. El llibre que recull articles d'Irene Polo n'aplega un de molt gràfic sobre un viatge, crec que per la zona de Sallent on hi havia hagut conflictes molt forts amb els immigrants. Quan el creixement es important, fa falta mà d'obra i es porta d'on sigui, sobretot la porten aquests burgesos que després 'són' catalanistes.

Crec que durant l'època daurada del psuc es va fer una bona política a moltes barriades per fer això que en diuen 'integrar', paraula que no m'agrada massa. Però ara s'ha tornat a perdre el tren, em sembla.

Sobre el federalisme, durant una part de la història d'Espanya va ser una opció important i si ara no se'n parla és perquè hi ha interessos polítics. Hi ha molt esquerrà hispànic anticatalà, evidentment, n'hi hagut sempre, com el mateix Albert, que, per cert, rebien amb badoqueria i lloances a Catalunya durant la República, obviant les seves idees sobre el tema, però crec que també hi ha espanyols que no són ni pensen així, les generalitzacions sempre són molt i molt injustes.

Crec que la història té moltes interpretacions i que podem treure'n el que ens sembli, de tota manera tot plegat s'ha de debatre, el llibre de Gabancho, que menciones, és important per això, pot obrir un debat, però cal que sigui un debat serè i ponderat.

Crec que és més interessant deixar la història, que serveix per a tot, i veure què volem ara i a partir d'ara i quins sentiments té la majoria de la gent respecte a la qüestió. Una altra cosa es si es vol saber o no...

Júlia ha dit...

Perdó, volia dir 'Alberti', el poeta, l'Albert no hi té res a veure.

Anònim ha dit...

Amb el federalisme no es va enlloc,i dir que l´èpoc bona va ser amb el Psuc es un suïcidi, crec que va ser l´època de més devallada, integrar?es bona l´idea de donar els mateixos drets i serveis a un nou vingut que a gent que portem tota la vida aquìlluitan´t pel país?.
L´esquerra actual ja no sap cap a on tirar, el senyor Maragall s´arepenteix d´algun fet ara?jajajajja, i a una divisió notable, uns volen l´autodeterminació mentre els altres voldrien una dictadura encapçalada pel Carod, el socialisme amb tendencies comunistes fa mal bé els països, lo que necesita aquest país es mà dura, algú que posi les coses al seu lloc, algú que ajudi a sortir d`aquest caos.Clar que fa falta mà d´obra pero que en fem dels que sobren, els tenim passejant per Barcelona o els enviem a acavar la Sagrada Familia? ganes de trevallar no en tenen, busquen diner fàcil, o el que guanyen el 75% l´envien al seu país, això es molt favorable per la nostra economia oi?
En comtes de repassar les époques daurades de l´história catalana per què no repasem la situació actual que es el més preocupan´t crec, el país va sense ruta alguna encapçalat per tres titelles del senyor Zp que ho anomenen govern d´entesa, on esteu tots els que vareu votar ERC?no defeneu els vostres drets ara?us han traicionat i no sabeu com respondre?si fos militant d´ERC em sentiria greument defrauda´t, que es l `esquerra catalana?un conjunt de gent sense fundaments que apoien a un charnego, quina imatge més bona.
Per què gent com el senyor Piqué crea tant odi i persones com Montilla/Carod/Saura que han drfrauda´t a milers de votants causen simpatia?algú em pot explicar la diferencia?
Que passa que un no pot ser del PP, català i español a la vegada?es incompatible?
Crec recordar que la burgesia que va fer la revolució industrial a Catalunya la majoria era de tendencies de nacionals-dretanes com el senyor Màs.

Júlia ha dit...

Anònim, ja et pots pensar que no estic d'acord amb tu. Les teves valoracions de la immigració són prou injustes, podria trobar molts exemples de gent que treballa i molt, i crec que tenen i han de tenir els mateixos drets que no pas jo.

Sobre ganduls, n'hi ha molts de catalans, també, els treiem els drets?

Malgrat que no em caigui simpàtica, la burgesia catalana va ser emprenedora, cosa que en altres llocs no va anar així, d'aquí plora la criatura.

Anònim ha dit...

Anònim,
La immigració cal regular-la, fortament. Estic d'acord. Si no hi cabem tots, doncs que passin els que calguin i ja està. Però tampoc cal criminalitzar-la ni tenir-li odi. De penques n'hi ha de tots colors, i amb això la Júlia té tota la raó. Cal procurar una integració plena, i de ser així aleshores per què no poden tenir els mateixos drets i deures?
Pel que fa el teu comentari polític, a mi m'ha defraudat ERC. Però per això no deixo de ser catalanista que vol la independència per la nació catalana. El meu vot sempre anirà en aquesta direcció. Mai votaria el PPC perquè senzillament la nació catalana només li interessa per diluïr-la ben dissolta. No es pot ser espanyolista i catalanista a la vegada. SEr català i espanyol suposo que si que es pot ser, però aquesta situació implica senzillament fer el joc a la nació que sotmet l'altra: la nació castellana i el seu projecte uniformitzador i homogeinitzador que es diu "España". Reconec que Piqué és un gran orador i polític, i reconec que el PP té les coses molt clares i té "mà dura", però justament en el sentit contrari del que a mi m'agradaria... no sé si m'explico. Per aquest motiu jo no els votaria mai, i altra gent com jo tampoc ho fa, i per això el PP no accedirà mai al Govern de Catalunya i espero que no ho faci mai, perquè senzillament són proEspaña ergo antiCatalunya.

Júlia, no és interessant deixar la història de banda. Aquesta es fa cada dia. El passat s'ha de tenir en compte perquè explica moltes coses, i la història de Catalunya no n'és cap excepció. De fet ens explica clarament el que som avui. No val la pena enganyar-se obviant la història. D'aquesta manera sabem el que som i el que volem. I si pretens obviar-la, només mirant el present, ja pots saber de sobres el que passa a Catalunya. Només cal obrir els ulls i veure la submissió del poble català al poble castellà.
No ens estima, no ens respecta, no ens vol conèixer, i sempre que pot ens dóna pel sac a nivell econòmic, polític, cultural, lingüístic, educatiu, científic, literari, religiós, i en tots els àmbits que se t'acudeixin. Així és com ho veig jo, en la meva opinió.

Salut.