Tots atents a la Xina

El setmanari nordamericà Time, en el seu número de 22 de gener, elevava oficialment la Xina a la categoria de Superpotència. O sigui, Estats Units d'Amèrica, la primera superpotència, i que només ha pogut ser comparada en poder a l'extingida URSS, defineix ja la Xina com una igual. Potser els americans s'avancen una mica als esdeveniments, ja que la Xina encara té un PIB 5 vegades inferior al nordamericà, i una renda per càpita 26 vegades inferior. Però segurament volen convidar a la Xina al reduïdissim club de les superpotències, per compartir i mostrar el camí a la novella en la dificultat i la trascendentalitat per al món que aporta aquesta categoria, amb l'objectiu d'evitar així un superconflicte superdestructiu per tots plegats.

Perquè, efectivament, la Xina és un perill, i el perill per al món que pugui suposar els EUA, és una brometa d'infantó comparat amb el que pot ser la Xina. Perquè?, doncs simplement perquè té el 20% de la població mundial, és la quarta economia del món (wikipedia), amb un creixement del 10% anual, i a més produeix bona part de tot el que consumim a Occident, i... és una dictadura comunista. Una dictadura que evidentment ha fet concessions al liberalisme econòmic, però no al polític. Una dictadura imperialista que manté dins el seu territori països per la força de les armes contra la seva voluntat, com el Tibet o Taiwan.

Segons explica Time, els EUA i altres països estan fent, des de fa temps, esforços diplomàtics perquè la Xina prengui un paper conscient del seu nou rol dins el món, i contribueixi a expandir la democràcia al món. Sembla que la Xina està fent algun esforç en aquest sentit, però poc, potser merament testimonial. Per exemple, la Xina ha desplegat últimament soldats en missions de manteniment de la pau de l’ONU. El juliol passat n’eren 1.400. Mentre, només al Sudan, hi té 4.000 soldats protegint les perforacions petrolieres d’una empresa pública xinesa. O bé, després de les proves nuclears d’octubre passat, finalment la Xina va condemnar la carrera nuclear de Corea del Nord, tradicional aliat seu, després d’anys de pressions diplomàtiques nordamericanes perquè s’hi posicionés en contra. Però per altra banda, el govern xinès ajuda a dictadors sanguinaris africans, en les seves neteges ètniques o en les salvatjades que els vingui de gust fer. Així, des del Consell de Seguretat de l’ONU ha diluït resolucions destinades a pressionar el govern del Sudan contra la neteja ètnica que porta a terme a Darfur. O directament ha enviat armes i diners a Robert Mugabe, sanguinari president de Zimbabwe acusat de tota mena de violacions dels drets humans.

I parlo d’Àfrica, perquè la Xina ha deixat ja de ser simplement un immens país que produeix barat i que exporta industriosos immigrants que s’organitzen en guetos per tot el món. Conscient del seu poder a tots els nivells, ha decidit començar a actuar com a potència al món. O sigui, a assegurar-se el subministrament de materies primeres i energia pel creixement de la seva indústria i economia en general. Així, compra i construeix mines i pous a l’Àfrica, així com carreteres i vies fèrrees per transportar els materials. Extén els seus interessos a qualsevol país amb importants recursos naturals, o amb una importància estratègica pel seu desenvolupament. No només Angola, Zimbabwe o el Sudan, sinó també països propers com Tailàndia i Laos, o rics en materials com Austràlia i Brasil, són destinataris de massives inversions xineses.

Esperem doncs, que tot aquest immens poder que té i tindrà la Xina al món, serveixi per al progrés de la humanitat, i no per a la seva involució. I em reca dir-ho, però la cosa està crua. Mentre el poder xinès no faci gestos per cambiar a un règim democràtic, la Xina serà un perill en potència. I potser un dia, ai! enyorarem aquells dies en què els EUA eren el gran poder mundial i ens deixaven manifestar com si res contra les seves guerres per assegurar-se els recursos.

N'estic fart d'aquest catalanisme

N'estic fart de la dinàmica predominant actualment al catalanisme, de desqualificar, desprestigiar o fins i tot insultar el contrari. Quan parlo de catalanisme, em refereixo, com és lògic, als dos únics partits catalanistes, CiU i ERC. El màxim objectiu del catalanisme, ho digui o no obertament (això depèn de la imatge política que es vulgui donar, i no és l'essencial), és aconseguir la plena sobirania del govern dels catalans, de manera que aquests puguin actuar i decidir en condicions d'igualtat amb la resta d'Estats sobirans del món. L'objectiu de la construcció nacional -la principal tasca del catalanisme- no és altre que l'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un Estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població. Per tant, l'objectiu de tot el catalanisme és l'obtenció d'un Estat, i el que es consideri catalanista i no ho cregui així, o bé afirmi que altres catalanistes no ho tenen per objectiu, o bé actua de mala fe o bé està desinformat.

Alguns parlen de federalisme o derivats. La tendència centralista de l'Espanya actual, així com la observació de la història, no deixen lloc a dubte que la dependència de Catalunya d'una Espanya castellana, és perjudicial per al desenvolupament social, polític, econòmic i cultural de la nació catalana, així com una amenaça constant a la seva supervivència, per tant haurien de quedar també descartades solucions d'encaix a Espanya de tipus federalista. Primer perquè a Espanya no li interessa, i segon perquè per dur a terme tals solucions, primer el govern de Catalunya hauria de ser completament sobirà, per decidir en condicions d'igualtat amb el govern d'Espanya, quina mena de nou Estat d'estructura federal es crea. I si fossim sobirans, seria absurd tornar a caure altre cop a la gola del llop.

Bé, el que vull dir, en definitiva, és que l'únic objectiu possible del catalanisme és la plena sobirania, i que l'única manera d'aconseguir-la, és a través de la unió de tot el catalanisme. Les lluites entre els dos partits que el conformen, allunyen Catalunya de la seva sobirania, i deixen a l'espanyolisme el camí més fàcil per controlar les estructures de govern de Catalunya, i per tant per acabar amb la nació catalana.

Per avançar en la construcció nacional, i preparar el camí cap al pas de l'autodeterminació, cal un govern sòlidament catalanista. Quan Jordi Pujol va obtenir la majoria absoluta al Parlament (legislatures de 1984, 1988 i 1992), amb un govern únicament catalanista l'autogovern de Catalunya va millorar considerablement. I no va ser fins que CiU va perdre aquesta majoria, que l'avanç en aquest sentit es va ralentitzar, la qual cosa va portar al desencís de molts catalanistes. Als quals més endavant ERC, hàbilment, els va oferir la possibilitat de lluitar directament per la independència.

Però no hi ha independència possible sense seguir avançant en la construcció nacional. Sense que el catalanisme disposi de mitjans de comunicació líders que contribueixin a la normalització de la nació catalana, a eliminar l'autoodi acumulat de segles de dominació, i a una certa pedagogia dels beneficis a tots els nivells que per als catalans suposarà tenir un Estat propi. Sense avanços valents en l'autogovern, desafiant la imposició centralista, la qual cosa llançarà l'espanyolisme contra nostre, amb el resultat que s'anirà despertant la consciència de molts que encara no tenen clar que Espanya ens perjudica, no ens veu com a iguals i que, en definitiva, l'únic que vol és acabar amb nosaltres com a nació. No hi ha independència possible, com dic, sense una planificació de tot això descrit, per arribar a una situació social, política i econòmica que permeti decidir unilateralment fer un referèndum d'autodeterminació (ja que la Constitución ho prohibeix, com comento aquí), i afrontar-lo amb garanties d'èxit. Perquè per fer el ridícul, més val quedar-se a casa.

Per assolir tot això cal, com a cosa bàsica, una Generalitat plenament catalanista durant algunes legislatures. I com que no sembla que en els propers temps un sol partit hagi de tornar a tenir majoria absoluta, els dos partits catalanistes hauran d'unir forces. Avui en dia sumen just la majoria absoluta, 69 escons. El 1992 n'eren 81. I demà potser en seran menys.

En conclusió, la crítica mútua gratuïta entre els partits catalanistes no sols és una pèrdua de temps, a més és un pas cap a la desintegració nacional. És una irresponsabilitat pròpia de gent amb una visió de curta volada. I actualment els polítics d'ambdós partits, i en general la resta del catalanisme, posicionat amb un o altre, es refereixen al contrari exclusivament a base de desqualificacions gratuïtes i/o personals, falsedats (en un proper post parlaré d'aquestes falsedats)i insults. Fins i tot Carretero, la veu crítica que ha sorgit dins de ERC, elogiat en els dos bàndols, demostra, curiosament, estar en la línia oficial del seu partit respecte a CiU, quan diu, entre d'altres, que "la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder" en un dels seus famosos articles (Avui, 20 i 21 de gener). Amb aquesta flagrant falsedat, demostra no tenir tampoc visió a llarg termini, ni voler realment l'independència. I que consti que jo he estat sempre votant de ERC (el perquè ho explico aquí), però això no m'impedeix reconèixer mèrits a qui els té.

A tots els catalanistes, aquesta actitud destructiva entre CiU i ERC no serveix per a res, ens destrueix com a nació i ens allunya dels nostres objectius nacionals, únicament assolibles a través de la unió del catalanisme. Ja n'hi ha prou d'irresponsabilitat, així no ens guanyarem la llibertat caram!

El nostre periodisme és de baixa qualitat moral

A Catalunya, i als països del nostre entorn, es considera que el bon periodisme és aquell que es fa independentment de qualsevol poder i/o sistema d'opinió. Això es basa en la idea subjacent de que existeix un criteri "pur" o neutre que defineix els fets que són notícia. Aquesta idea generalitzada, que pel seu arrelament en la ment de la població, podríem definir com a tòpic, és falsa. No existeix tal criteri, simplement perquè el periodisme té com a missió d'informar a persones sobre fets del seu interès, i aquestes persones tenen interessos diferents. Vull dir que el periodisme no és una ciència exacta, no existeixen unes normes estrictes per a escollir i explicar aquells fets que són importants per a les persones en general.

El mitjans de comunicació de masses no són, recíprocament, una mena d'ONGs amb l'elevat objectiu de tenir informada a la població sobre els temes que li interessen. Són grans muntatges i, sigui el seu principal objectiu l'ànim de lucre o no, són a més òrgans de creació d'opinió. Pretenen crear un estat d'opinió favorable a determinat partit polític, grup social, grup de pressió, ideologia, tendència política, estament, etc.

Abans de la guerra civil, a Catalunya, pràcticament cada partit polític o tendència ideològica, tenia un diari favorable, i aquest declarava obertament les seves filiacions, i tothom sabia a qui representava cada diari, i escollia el mitjà que més li interessava segons les seves afinitats. Avui dia, això seria impensable. Probablement perquè la societat, en general, no està tant polititzada, els mitjans de comunicació han tendit a no definir-se clarament en relació a què o qui representen. Simplement intenten -amb la, com he comentat, falsa idea que han contribuït a expandir de que existeix un periodisme "neutral"- semblar els més veraços, independents, neutrals, amb l'objectiu de captar un públic més ampli del que s'adscriuria purament al grup o tendència que de facto afavoreixen. Així, tenim noms tan contundents entre els diaris espanyols com La Razón, que a més porta per subtítol Diario independiente, o el Diario independiente de la mañana, El País.

Els codis deontològics de la professió periodística (Col.legi de Periodistes de Catalunya, Codi deontològic europeu, Codi del Regne Unit), donen molta importància a aspectes com respectar la veritat dels fets, i no barrejar mai fets i opinió. Però en general passen completament per alt que els mitjans de comunicació de masses tenen com a objectiu la creació d'opinió -que acompleixen tant a través de bona part dels fets que escullen com a noticiables i la manera de presentar-los, com dels articles d'opinió en si . Si es segueix el principi que és necessari un codi ètic sobre el periodisme, per la forta responsabilitat social que tenen els mitjans de comunicació de masses, es pot arribar a la conclusió que aquests últims també haurien de ser objecte d'aquest codi. I, el compromís d'honestedat i respecte a la veritat que se li demana al periodista, per als mitjans equivaldria a admetre la impossibilitat de la seva independència o neutralitat, i a comunicar oberta i clarament a qui o què recolzen.

A partir d'aquí, cada mitjà hauria d'atreure públic cap a la seva tendència, a través de donar notícies impactants, opinions convincents, etc., sempre seguint el codi ètic del periodisme. Això potser estimularia el periodisme d'investigació -avui en dia quasibé desaparegut dels mitjans catalans-, en l'afany de donar notícies i arguments inèdits per atraure cap a la pròpia "causa". Potser dinamitzaria el periodisme en general, que avui dia viu en una mena d'abúlia poc crítica, amb una gran part de les notícies que ja arriben prefabricades a les redaccions, i que ja ha perdut aquella imatge del periodista compromés, que buscava la notícia pel seu compte.

Per acabar, comentar que potser, per als "iniciats" en política, és evident a quin partit o tendència recolza cada diari, ràdio o televisió, però la majoria de gent és molt poc crítica amb els mitjans de comunicació, i si un diari es defineix com a "independent", doncs s'ho creu. I a això se li diu enganyar a la gent.