Art=Diversió. Llaunes no, gràcies.

Particularment la cultura i l'art, m'interessen bàsicament en el seu aspecte lúdic, o sigui en la seva capacitat d'absorvir la meva atenció per fer-me passar una grata estona. Així doncs, en general les úniques manifestacions artístiques a què paro atenció, són el cinema i la literatura que em diverteixin. No m'interessen en absolut les obres massa “intel.lectuals”, que sacrifiquin la diversió de l'usuari en ares d'un missatge "profund", sovint transmés maldestrament a través d'artificis de cineasta o escriptor mediocre. I que, a més, normalment volen arribar a una idea a la qual s'hi pot arribar, sense més circumloquis, a través d'un parell o tres de simples raonaments. Aquest tipus d'obres sovint coincideixen amb les que tenen per objectiu, simplement, ser una demostració del gran talent i capacitats del seu autor, en ares de reforçar el seu ego. Tampoc m'interessen aquelles obres que tenen per objectiu la pura innovació estètica.

D'altra banda, admiro la literatura o el cinema, que tenint la capacitat de divertir, és capaç al mateix temps de transmetre idees i/o evocar reflexions interessants. Però primerament, que sigui amè. És que algú es pensa que es tornarà més intel.ligent, o bé li creixerà el cervell, consumint literatura o cinema que algú considera "alt", "intel.lectual" o "seriós" i que la majoria de vegades no passa de "complicat", "obvi" i "tediós"? Que els inteliprogres vagin al Verdi o al Boliche a veure "Las manzanas morales- vasectomía de una bolsa de supermercado" o "Hong Xin xun, wang xin xung xe- La vida de Hong Xin, el contable", que jo anirè al Lauren o al Comedia a veure "Gladiator II" o "Scary Movie 6" (ep, si pot ser, en català, clar), entendré el missatge i segurament em divertiré molt més.

Resultat de la 1a Guerra (Dialèctica) Sobiranista: no hem de votar ERC fins que no mani Carretero, i Montilla està semiacabat

Sens dubte podríem omplir Gigabytes d’informació amb tot el que s’ha escrit aquests dies sobre l’estira-i-arronsa per veure qui és més independentista entre els dos partits catalanistes, ERC i CiU. Des d’aquest modest espai, i creient, molt prudentment, que puc aportar alguna cosa al debat, també diré breument la meva.

Què ha passat?: els dirigents de ERC, que pensaven passar una plàcida legislatura, sense vaivens ni estridències, sota les ordres del Sr. Montilla, han vist com la seva aposta pel patriotisme social, era amenaçada des de dins i des de fora. Des de dins, pel Sr. Carretero i el seu corrent, i des de fora, per molts votants decebuts, que pensen retirar-los el vot de cara a les properes eleccions municipals de maig (fet que suposo que han estudiat i els ha estat confirmat empíricament). Que reclamen tots aquests descontents?, doncs que ERC es comporti com un partit realment catalanista, i que no es converteixi en un satèl.lit del PSC.

Idò que, davant la proximitat de les municipals, des d’Esquerra han volgut matar tres! ocells d’un tret. Un, millorar la seva imatge com a partit catalanista, a causa del que he comentat. Dos, d’acord amb la seva estratègia (la seva única estratègia) a mitjà-llarg plaç (destruïr CiU i quedar-se amb els seus votants -idea brillantíssima allí on les hi hagi, què caram!), atacar CiU en la seva línia de flotació catalanista, i presentar-lo com un partit realment no catalanista/sobiranista. I tres, demostrar que no estan supeditats a l’autoritat de Montilla i del PSC. Resultat de la ofensiva? Fracàs absolut d’Esquerra en els dos primers objectius, i aparent èxit en el tercer, amb el consegüent debilitament del tripartit.

Esquerra ha fracassat perquè, lluny de donar una imatge catalanista/sobiranista, ha donat la imatge de jugar per interessos propis, desprestigiant-lo, amb un tema que és la principal aspiració de molts catalans, entre els quals s’hi troben el gruix dels que els hem votat: la independència de Catalunya. CiU, per la seva part, ha sabut respondre a la ofensiva “sobiranista” amb una intel.ligent contraofensiva, i ha posat en evidència ERC, de manera que aquesta, per no veure’s atrapada en un compromís, que no era, com he comentat, en absolut el seu objectiu, ha augmentat la intensitat de la ofensiva. Al final però, tot el relacionat amb l’autodeterminació ha quedat en foc d’encenalls, en res.

En definitiva, Esquerra probablement encara ha perdut més potencials votants després d’aquesta actuació política, i CiU segurament n'ha guanyat. Pel que fa a Montilla, que va garantir que sota la seva presidència hi hauria un govern estable i unit, i que ell seria el seu únic portantveu, els fets han desacreditat la seva paraula. ERC ha ofert el govern a CiU i ha fet propostes passant olímpicament de Montilla. Ha quedat clar, doncs, que aquest no controla el govern, i poc a poc el nou tripartit es va convertint en un circ, igual com l’anterior. Poc a poc, i a pesar de que els mitjans controlats pel PSC parlen tan poc com poden de política catalana, el nou tripartit, i amb ell Montilla, van cap a la pròpia destrucció.

Campanya per una TV3 per tots els Països de parla Catalana

A través d'aquest link us podeu adherir a la campanya que ha posat en marxa la web Criteri per reclamar que TV3 es pugui veure a tots els territoris de parla catalana. Ja s'hi han adherit 44.000 persones. Com diuen els socialistes, i sense cap ànim d'imitar-los, passeu-ho. Com més soroll fem, més ens sentiran. Aprofito per recomanar aquesta web Criteri, dirigida a tots els territoris de parla catalana, i dedicada a potenciar el sentiment d'unitat i "autocentrament" de tots els catalanoparlants. I estèticament interessant.

Com ja hem comentat per aquí en alguna ocasió, hi hauria d'haver una web en català -que podria ser la mateixa Criteri, o no-, dedicada a crear i publicitar campanyes a favor dels interessos dels catalans i Catalunya, a l'estil de la web espanyola hazteoir.org. Cal començar a aprofitar el potencial que ens ofereix internet per fer-se sentir directament com a ciutadans a les diferents administracions, organismes i empreses. La democràcia només té sentit si els ciutadans participen activament en el seu govern. En aquesta hipotètica web també es podrien donar consells pràctics i fer reflexions sobre què pot fer cada català per viure dignament al seu país, per millorar la llengua, integrar els immigrants, etc., a l'estil del "gra de sorra" que comentava en una ocasió en cdecarabassa.

No parlar sempre en català a la gent castellanoparlant és de mala educació

La manera més efectiva que té un ciutadà català per contribuïr a construïr una societat respectuosa i integradora, al manteniment de la pròpia llengua i nació, a la seva sobirania, i en definitiva a construïr un món millor, més just i lliure, des del nostre racó del globus, és parlant sempre, i amb tothom, en català. Per descomptat sempre educada i respectuosament. I si algú s'enfada és el seu problema: és un maleducat i/o algú amb prejudicis negatius cap als catalans i/o algú amb mentalitat totalitària: que s'en vagi a prendre vent.

Perquè és important parlar sempre, amb tothom, en català?:

1-Perquè parlar en català al país dels catalans, Catalunya, és la cosa més lògica i natural del món.

2-Perquè som catalans, i un ha de ser modest i sentir-se orgullòs del poc, o molt que Déu li ha donat, i a nosaltres ens ha donat, entre altres coses, ser catalans, i per tant ens hem de sentir orgullosos de ser-ho. I en conseqüència, no hem de deixar que ningú ens digui que una altra llengua és més important que la nostra, perquè la parlen xilions de persones o el que sigui (com per exemple el castellà). Totes les llengües són igual d'importants, però per a cadascú la seva és la més important, i la nostra és la catalana. Per tant l'hem de respectar com ens respectem a nosaltres mateixos, i fer-la respectar com ens fem respectar. Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà.

3-Perquè volem que tots els immigrants, i els fills d'aquests que encara no s'han integrat, s'integrin a Catalunya, a la nostra cultura i llengua. Perquè som una societat oberta, i no volem marginar ningú que vulgui viure al nostre país, ni volem que es creïn guetos. Quan li parlem en castellà a un castellanoparlant o a un nouvingut que usa habitualment aquesta llengua:

a-Li estem dient que la llengua d'aquí és la castellana. Per tant li amaguem que la llengua pròpia del país és la catalana, i l'allunyem de la possibilitat d'integrar-se realment al nostre país: l'estem marginant.

b-Ens estem faltant el respecte a nosaltres mateixos, i estem sent un exemple que la propaganda espanyola respecte a la superioritat del castellà, ha estat un èxit. Som l'exemple viu que les actituds de dominació i imposició són exitoses, i per tant estem potenciant-les i contribuïnt a un món pitjor.

En definitiva, i parafrasejant aquella frase tan sentida, paradigma de l'autoodi, de que "parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació", afirmo que "no parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació". És de mala educació perquè denota una actitud poc digna, de claudicació davant la imposició més barroera, perquè denota poca estima per la pròpia cultura i llengua, cosa que no deixa de formar part de l'autoestima, i perquè, amb aquesta actitud, es margina als immigrants a seguir sent extrangers eternament al nostre país.


P.D.: evidentment hi ha excepcions que justifiquen no parlar en català:

-Quan ens trobem amb un turista que no l'entèn.

-Quan ets empleat d'una empresa i has de tractar amb clients, en pro d'un millor servei cal parlar la llengua del client sempre que es conegui (castellà, anglès, francès, alemany, etc.)

-Quan ens trobem amb empleats d'atenció al públic acabats d'arribar: amb aquests el que es pot fer és dir les coses en català, esperar un moment a veure si ho ha entès, i si no ho ha fet traduïr-li al castellà. I la nova demanda tornar a fer-li primer en català, etc.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (III)

(continuació de l'enumeració de les idees del fals progressisme, des de la 2a part)

6-El capitalisme salvatge o neoliberalisme és negatiu. No totes les coses tenen un preu.

Comentari: Idea que prové del nucli essencial del comunisme, l’objectiu del qual és l’eliminació del sistema econòmic capitalista, que considera una fase oposada i prèvia a l’instauració d’una economia dirigida des de l’Estat. En primer lloc, sé el que és el liberalisme econòmic, però encara no sé què vol dir “neoliberalisme”. Encara que sospito que només és una manera per anomenar el mateix i que sembli més “terrorífic”. El “capitalisme salvatge” també deu ser el mateix respecte el “capitalisme”. El capitalisme és l’evolució natural de l’economia humana, des del moment en el qual, en el neolític, els qui treballaven la terra van començar a produïr més del que consumien, i a intercanviar aquest excés per altres béns o serveis. Les tesis de Marx s’han demostrat falses: la pròpia evolució del capitalisme no ha portat a un bloqueig del desenvolupament econòmic, ni això ha portat de forma natural a la socialització dels mitjans de producció. Per altra banda, tampoc mai, en cap societat desenvolupada, s’ha aplicat al peu de la lletra el liberalisme econòmic. A tot arreu, en major o menor mesura, l’economia sempre ha estat influïda per l’Estat. És a dir, el fals progressisme critica quelcom que no ha existit mai.

El fet és que el sistema econòmic capitalista ha aportat, a tot arreu del món on s’ha aplicat, uns alts nivells de benestar, que augmenten en proporció al desenvolupament de l’economia i al nivell de democràcia dels Estats. Jutjar moralment un sistema econòmic, basant-se en l’apreciació d’una altra teoria econòmica, és com jutjar moralment un sistema matemàtic, només perquè un altre el considera incert. Un altre que, a més, s’ha demostrat fals. Simplement, és absurd. La moralitat s’ocupa de la bondat o maldat dels actes humans. Les persones són altruistes, bondadoses o malignes independentment del sistema econòmic en el qual viuen.

I qui no consideri el nostre sistema econòmic -que és el resultat natural de 10.000 anys d’evolució econòmica- adequat, siusplau, que en proposi un altre. I no, el comunisme no val, amb ell no sols el 98% de la població és miserable, mentre que el 2% que pertany al Partit és ric, sinó que, a més, els ciutadans no tenen llibertat per fer el què volen i són constantment vigilats. Per acabar, vull comentar que la majoria de persones que fan afirmacions a la lleugera sobre aquest tema, no tenen ni la més mínima noció d’economia, entre elles un exèrcit de periodistes. És vergonyós i un insult a la intel.ligència.

7-La multiculturalitat és positiva.

Comentari: La multiculturalitat és positiva, o negativa, segons els interessos de cadascú. Aquesta idea allunya el debat del que és important en relació a una societat multicultural, eufemisme per anomenar una societat amb alta immigració. El rellevant en aquest cas és decidir si cal i com cal: controlar els fluxos migratoris, actuar per integrar els immigrants en la societat receptora, actuar perquè no es creïn “guetos”, prevenir que part de la immigració caigui en la marginalitat i la delinqüència, etc. Aquesta idea és especialment usada per “l’esquerra” catalana encarnada en el PSC. Aquesta esquerra, des que es va unir al PSOE, es va convertir en favorable a l’espanyolisme. I aquesta idea és perfecta per a desviar l’atenció de la importància de la cultura i llengua pròpies de Catalunya, diluïnt-les en un mar de cultures totes iguals. Cosa que permet al nostre socialisme justificar no fer res d’especial per la pròpia llengua sempre que pot, i imposar, de sotamà, la cultura i llengües estatals. ICV també incideix molt en aquesta idea etèria, potser no per anticatalanisme conscient, sinó com a partit satèl.lit i seguidor del PSC.

8-Cal ser tolerants.

Comentari:Idea que sempre m’ha semblat molt paradigmàtica de l’ideari d’esquerres. Ja que “tolerar” significa que es “suporta” o “deixa fer” quelcom a algú tot i que no agradi o no s’hi estigui d’acord. Per “deixar fer” quelcom, en primer lloc s’ha de tenir el poder de “no deixar fer”. El considerar que es té la possibilitat d’imposar als altres el que poden o no poden fer segons els propis gustos, denota una mentalitat totalitària i arrogant. Perquè es clar, el tolerant, amb un gest magnànim, “deixarà fer”, però quan, segons el seu criteri, cregui que ja n’hi ha prou, llavors imposarà “per collons” la seva opinió o visió. Fem atenció a que l’ideari progressista no diu “cal ser comprensius”. Segons aquest, no cal comprendre les realitats alienes, només suportar-les si és necessari, sempre considerant la possibilitat d’eliminar-les si estan massa en discordància amb els seus principis.

9-La diferència entre rics i pobres al món cada dia és més gran. El capitalisme ens porta a un món pitjor, amb més fam i violència.

Comentari: Una de les més grans fal.làcies del fals progressisme, ja que el cert és que cada any l’economia creix globalment, i més països i milions de persones surten de la pobresa. Els únics països que no milloren els seus nivells de benestar, són els que, pels motius que sigui, no evolucionen tècnicament i econòmicament, i no entren en l’economia global, com la majoria d’Estats africans i molts sudamericans.

10-Cal estar a favor de totes les causes aparentment justes i bones que hi hagi.

Comentari:La defensa del medi ambient, dels col.lectius desfavorits, de les aparents víctimes en conflictes llunyans, etc, etc. Bé, el fals progressisme té una opinió oficial, que és tramesa a tots els seus seguidors, sobre tot tipus de temes amb connotacions de Justícia, Solidaritat, i tots els grans ideals relacionats amb el Bé. Tots els temes que li interessi recolzar també els relacionarà amb aquests ideals, i els que vulgui atacar, els relacionarà amb el Mal, la dreta. L’aproximació a qualsevol tema de l’esquerra, per més de justícia que sigui i com he anat describint, és sempre en base a una idea simple i que no intenta aprofundir en el problema ni, per tant, trobar cap solució.

11-El catalanisme és cosa de la burgesia i de gent provinciana, no és una preocupació del poble.

Comentari:Idea que va adoptar, des de principis del segle XX, el pensament d’esquerres espanyolista ubicat a Catalunya, com era el Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Tenia per objectiu desprestigiar el catalanisme, en una època de lluites socials i populars. Una altra mostra de com està d’enquistat en el passat el pensament d’esquerres, és que el PSC –com he comentat, un partit espanyolista des del moment que es va unir al PSOE- ha adoptat la mateixa idea per atacar el catalanisme en els nostres dies. El PSC ha usat tots els recursos possibles per identificar el catalanisme, encarnat durant molts anys per CiU, amb una cosa de gent benestant i que afavoria el poder econòmic. Una manera de definir el catalanisme com de dretes, o sigui, pertanyent a l’Imperi del Mal. Un argument per desprestigiar el ser català des de la visió simplista de l’esquerra, que sospito que ha quallat, en l’inconscient dels catalans, més del que es pot imaginar.

L’esquerra majoritària a Catalunya, encarnada en el PSC, també és la promotora de tota una bateria d’idees que com la comentada, tenen per objectiu desprestigiar els diferents aspectes del ser català. Algunes d’elles són: “parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul”, o “la llengua castellana és més cosmopolita”. En realitat són idees que s’han anat forjant a través de segles de dominació i repressió del poder castellà. Amparada en la creença de que l’esquerra és sempre la banderera del Bé, el fals progressisme català contribueix, entre les masses benestants i benpensants, a l’autoodi, més eficaçment que tres segles de dominació castellana. Una actitud contrària al Bé i al progrés, a la Justícia i a la Veritat, que denuncio des d’aquest modest espai.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (II)

Des d’aquí vull enumerar tota una sèrie d’idees, que van ser creades bàsicament pel comunisme durant la guerra freda, i que formen el nucli de creences de l’esquerra (el comunisme és un dels seus pilars fundacionals, com comentava en l’anterior post) a Europa i Catalunya. Unes idees completament desfassades, que no pretenen explicar ni expliquen la realitat, i que no podrien resistir un embat dialèctic mínimament seriòs, però que lògicament no ho necessiten ja que són creences. Unes idees que satisfan les ànsies de lluitar per un món millor de milions d’europeus. Però que no contribueixen realment a un món millor, sinó simplement a mantenir l’status de certs partits polítics. Milions de persones intercanvien fe per tranquilitat moral, però fer un món millor no té res a veure amb això.

Aquestes idees, com el binomi esquerra-dreta, són maniqueistes, plantegen les coses en termes de bo/dolent, o sigui simplifiquen a la mínima expressió la immensa complexitat de la realitat. Els comentaris que faig pretenen explicar la motivació original d'aquestes idees, i posar en evidència que no són afirmacions imparcials i objectives sobre la realitat, sinó idees simples i poc vàlides per explicar-la:

1-Els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat.

Comentari: els EUA són el país més poderòs del món, i hi han aportat coses bones i dolentes. És un dels països més democràtics del món, i ens van salvar de l’amenaça nazi, però per altra banda, com a imperi, colonitzen territoris per assegurar-se els recursos per la seva economia. Si ho comparem amb les colonitzacions dels imperis europeus, són molt més subtils, menys destructius i més respectuosos amb les cultures natives. L’odi als EUA prové, evidentment, de que eren el principal enemic del comunisme (URSS), creador del pensament d’esquerres, durant la guerra freda.

2-Israel és el 2on estat més maligne del món. Oprimeix i aniquila els pobres palestins, que només tenen pedres per defensar-se.

Comentari: el cas d’Israel és extremament complex i no es pot simplificar d’aquesta forma infantil. L’odi a Israel prové de que eren i són aliats habituals dels EUA, i es recolza en l’antisemitisme secular que hi ha a Europa. A l’edat mitjana, com ara, s’estigmatitzava i culpava als jueus de tots els mals i vicis. Precisament per la persecució de què van ser objecte durant segles es van veure abocats a crear un Estat només per ells, en que poguessin viure en pau. No oblidem que som els europeus que els hem abocat a aquesta situació, i no fem com si la cosa no anès amb nosaltres. Els palestins són víctimes, sí, i també fan la seva lluita, però els jueus han estat víctimes durant milenis.

3-La religió cristiana catòlica, és una manera de manipular la gent, i és un dels principals enemics del progrés. En canvi, la religió musulmana és positiva per se i ha de ser respectada.

Comentari: un dels principals enemics del comunisme era la religió, en tant que sistema de creences que s’oposaven a les seves. L’esquerra té especial odi al catolicisme per aquest motiu, ja que els fa la competència a nivell de font de fe. A pesar que avui en dia l'extensió i el poder del catolicisme ha disminuït moltíssim respecte a fa unes dècades, i especialment a Catalunya. Però aquest detall no té importància ja que com he comentat, les idees de l'esquerra pertanyen bàsicament al passat. En canvi, a redós de les últimes actuacions dels EUA en països àrabo-musulmans i del conflicte d’Israel, l’esquerra ha pres l’opció de considerar amics els enemics dels seus enemics.

4-Cal ser feministes, eliminar les diferències entre homes i dones, establir quotes per dones en els llocs de responsabilitat, etc.

Comentari: en primer lloc les idees de tipus exhortatiu/imperatiu demostren com el pensament d’esquerres és de tipus dogmàtic, semblantment a una ideologia política, com el comunisme. O sigui, si no es combrega amb algun punt del dogma, en aquell punt no s’és d’esquerres, sinó de dretes. La idea del feminisme prové de l’igualitarisme propi del comunisme. Estic completament d’acord en què home i dona tenen el mateix valor i han de tenir les mateixes oportunitats per ser el que vulguin. Però a partir d’unes mateixes condicions de partida, cadascú ha de ser el que més el satisfagi, i potser les dones no tenen el mateix interés que els homes a ocupar posicions de poder, i potser es senten més satisfetes desenvolupant rols diferents dels que més habitualment satisfan els seus congèneres. Normativitzar d'acord amb un dogma pot ser contrari a la naturalesa de les coses, i això pot ser frustrant i desastrós.

5-L’Estat ha de garantir l’educació, l’atenció a la salut, subsidis d’atur, jubilació, totes les prestacions i tots els drets possibles als ciutadans.

Comentari: idea provinent de la idea comunista que l’Estat ha de tenir un poder omnímode. En primer lloc l’Estat no ha de garantir ni fer res per se. En un sistema democràtic, qui determina les competències que ha de tenir l’Estat, és el poble. Si els ciutadans es posen d’acord en què volen un Estat que cobri menys impostos i influeixi menys en l’economia per tal d’augmentar la riquesa de les persones, serà legítim. Igual que si decideixen que volen un Estat del benestar fort, que garanteixi als desfavorits un mínim nivell de vida, o fins i tot que pagui tot el que es consideri bàsic als ciutadans, a través d’una més gran recaptació d’impostos. Una opció significarà un Estat dèbil i una economia forta, una altra un Estat totpoderòs i una economia més dèbil. Dins els límits del que és possible, el poble és qui ha de determinar quin Estat vol. Aquest és el valor essencial de la democràcia, i no tenir-ho en compte és no saber què és una democràcia.

(continuarà en la 3a entrega)

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I)

Durant les primeres dècades del segle XX, el món occidental va passar una època de revolucions i de lluites socials, que tenien per objectiu assolir ideals com la Llibertat, la Justicia o la Igualtat: comunisme, anarquisme, i a Catalunya també republicanisme i catalanisme. Aquelles revolucions van canviar el món i el balanç que van deixar es pot considerar positiu: l’Estat del benestar democràtic es va imposar com el model a seguir a occident i com a l’únic que garantia uns mínims de qualitat de vida, de llibertat i de justícia als ciutadans.

La idea d’esquerra política (i amb ella el seu contrari, la dreta), es va basar des dels seus inicis bàsicament en l’ideal revolucionari i la ideologia comunista. Avui en dia, en què ambdós ja s’han posat en pràctica, han contribuït a la creació de les societats i els sistemes de govern vigents i ja s'han demostrat obsolets -i especialment el comunisme-, encara continua, però, la mateixa distinció. Avui en dia, en què els principals problemes de les nostres societats i del món, han canviat respecte de fa 100 anys. A diferència de llavors, a occident vivim en democràcies, la immensa majoria de la població és benestant, els obrers són una minoria dels treballadors, i ja no són explotats salvatgement i tenen un bon nivell de vida.

Però si l’esquerra ha continuat vigent a través dels temps i els canvis és perquè no és una idea, s'ha convertit ja fa molt, com comenta el pensador d’esquerres Norberto Bobbio, en una creença (Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política, 1995). Per aquell que creu, una creença està més enllà de la discussió i del raonament, és simplement la realitat. Com comenta Ortega i Gasset, “les creences van ser primer idees, però que lentament van ser absorvides per multituds, perdent el seu caràcter d’idees per consolidar-se en “realitats inqüestionables”” (Del Imperio romano, obres completes vol. IV, 1941-46). Segons la creença de l’esquerra, aquesta representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat o la Justícia. Per als que professen aquesta fe, tot aquell que no combrega amb les idees de l’esquerra, forma part del seu particular dimoni, la dreta.

Avui dia els problemes a Europa són la immigració, la conveniència o no de reduïr el pes de l’Estat en l’economia, la centralització o descentralització de les administracions estatals, la degradació del medi ambient, l’aparició de societats multiculturals o les nacions sense Estat, entre d’altres. La gestió d’aquests i dels altres problemes de les societats, s’ha de fer analitzant acuradament la situació, i proposant i executant solucions que beneficiïn el màxim possible la ciutadania, segons els interessos d’aquesta. No sé què hi tenen a veure les dretes i les esquerres en tot això.

Jo també vull un món millor, també sóc progressista, i no sóc d’esquerres, ni evidentment del seu “abocador” ideològic les dretes. Vull un món millor, però quan començo a aprofundir en com és la realitat que m’agradaria millorar, oh sorpresa!, ho comparo amb el que diu l’esquerra i llavors penso si no s’estarà referint a la realitat de Mart. O potser sóc jo que sóc un marcià. Bé no sé, en tot cas cada dia n’estic més fart de sentir repetir collonades de l’alçada d’un campanar de forma acrítica. Siusplau esquerrans, informeu-vos i sigueu crítics, i deixeu la fe per a coses espiritualment més elevades.

(continua en la 2a part)

Perquè

De vegades no puc deixar de preguntar-me el perquè de la manca d'ambició dels catalans. Perquè ens acontentem en ser un tros d'aquest racó de món geogràfica i sobretot mentalment que és Espanya. Perquè ens emmirallem i adoptem en gran part l'imaginari dels castellans, un poble que no deixa de mirar-se al melic, que la seva gran proesa històrica va ser descobrir per casualitat un continent, del qual va arrasar i violar quasi per complet els seus habitants indefensos, i que només s'ha atrevit a enfrontar-se a nosaltres, o a qualsevol, quan estàvem dividits o molt debilitats. Una gent que no té cap virtut a part de la seva fe.

Em pregunto perquè no parlem i mirem més el què fan els francesos, els anglesos, els irlandesos, els holandesos o els alemanys. Perquè no tenim per objectiu ser un país com Suïssa, o millor. Un país on es respecti la llibertat de les persones i els pobles per damunt de qualsevol altra cosa. Perquè estic convençut que la idea de Llibertat està especialment impresa en el ser profund dels catalans, no en va la Corona d'Aragó era una federació d'Estats cadascun amb les seves pròpies lleis i govern.

Perquè hem renunciat a destacar al món, a despuntar entre els nostres veïns occidentals, a ser un exemple de societat desenvolupada? Em pregunto quan vam desistir de portar la iniciativa, de tenir una veu pròpia al món. I ho faig perquè aquesta és la manera més trista de suïcidar-se, d’anar-se exhaurint en una lenta i inacabable agonia. Perquè un poble que no es senti orgullòs de si mateix i no confïi en les seves possibilitats és un poble mort. O sigui que si es vol no només sobreviure, sinó Viure, cal canviar. Cal canviar de mentalitat. Cal allunyar l’autoodi, cultivar l’amor propi, exportar al món els nostres punts forts, i potenciar els dèbils.

Crec fermament que els catalans tenim totes les qualitats per ser una de les societats més desenvolupades del món, tant a nivell social, com polític, com econòmic. El nostre esperit liberal, treballador i emprenedor, i al mateix temps obert i comunicatiu, amb un toc d’innocència i bona fe que no hem perdut mai, ens pot portar a construïr un país veritablement pròsper, organitzat i respectuós amb tots els grups i tendències. Un país com aquell que descrivia Espriu “nord enllà” (amb gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) però amb un agradable toc mediterrani, sense les rigideses dels pobles de climes més freds. Potser aquest és el destí suprem dels catalans, per assolir el qual hem sobreviscut tants segles: fer un món millor a través de fer el millor país possible.

Però per assolir-ho cal desfer-se de totes les pors que ens atenallen. I eliminar de socarrel el fals cosmopolitisme amb el qual molts s’omplen la boca, i tota la hipocresia intel.lectual que ens envolta, i que és simplement la màscara d’un profund odi a Catalunya o autoodi. Prou de cosmopolitisme que vol dir turisme barat i tenir per objectiu ser una pseudorepública bananera, prou de progressisme que vol dir saltar-se les normes i pixar-se en tot en pro d'un bé comú fals. Cal ser realment cosmopolites i realment progressistes. Cal voler menjar-se el món. Cal sentir-se orgullòs del que som. Cal que agafem el destí per les regnes i que ens regim completament a nosaltres mateixos.

Tots atents a la Xina

El setmanari nordamericà Time, en el seu número de 22 de gener, elevava oficialment la Xina a la categoria de Superpotència. O sigui, Estats Units d'Amèrica, la primera superpotència, i que només ha pogut ser comparada en poder a l'extingida URSS, defineix ja la Xina com una igual. Potser els americans s'avancen una mica als esdeveniments, ja que la Xina encara té un PIB 5 vegades inferior al nordamericà, i una renda per càpita 26 vegades inferior. Però segurament volen convidar a la Xina al reduïdissim club de les superpotències, per compartir i mostrar el camí a la novella en la dificultat i la trascendentalitat per al món que aporta aquesta categoria, amb l'objectiu d'evitar així un superconflicte superdestructiu per tots plegats.

Perquè, efectivament, la Xina és un perill, i el perill per al món que pugui suposar els EUA, és una brometa d'infantó comparat amb el que pot ser la Xina. Perquè?, doncs simplement perquè té el 20% de la població mundial, és la quarta economia del món (wikipedia), amb un creixement del 10% anual, i a més produeix bona part de tot el que consumim a Occident, i... és una dictadura comunista. Una dictadura que evidentment ha fet concessions al liberalisme econòmic, però no al polític. Una dictadura imperialista que manté dins el seu territori països per la força de les armes contra la seva voluntat, com el Tibet o Taiwan.

Segons explica Time, els EUA i altres països estan fent, des de fa temps, esforços diplomàtics perquè la Xina prengui un paper conscient del seu nou rol dins el món, i contribueixi a expandir la democràcia al món. Sembla que la Xina està fent algun esforç en aquest sentit, però poc, potser merament testimonial. Per exemple, la Xina ha desplegat últimament soldats en missions de manteniment de la pau de l’ONU. El juliol passat n’eren 1.400. Mentre, només al Sudan, hi té 4.000 soldats protegint les perforacions petrolieres d’una empresa pública xinesa. O bé, després de les proves nuclears d’octubre passat, finalment la Xina va condemnar la carrera nuclear de Corea del Nord, tradicional aliat seu, després d’anys de pressions diplomàtiques nordamericanes perquè s’hi posicionés en contra. Però per altra banda, el govern xinès ajuda a dictadors sanguinaris africans, en les seves neteges ètniques o en les salvatjades que els vingui de gust fer. Així, des del Consell de Seguretat de l’ONU ha diluït resolucions destinades a pressionar el govern del Sudan contra la neteja ètnica que porta a terme a Darfur. O directament ha enviat armes i diners a Robert Mugabe, sanguinari president de Zimbabwe acusat de tota mena de violacions dels drets humans.

I parlo d’Àfrica, perquè la Xina ha deixat ja de ser simplement un immens país que produeix barat i que exporta industriosos immigrants que s’organitzen en guetos per tot el món. Conscient del seu poder a tots els nivells, ha decidit començar a actuar com a potència al món. O sigui, a assegurar-se el subministrament de materies primeres i energia pel creixement de la seva indústria i economia en general. Així, compra i construeix mines i pous a l’Àfrica, així com carreteres i vies fèrrees per transportar els materials. Extén els seus interessos a qualsevol país amb importants recursos naturals, o amb una importància estratègica pel seu desenvolupament. No només Angola, Zimbabwe o el Sudan, sinó també països propers com Tailàndia i Laos, o rics en materials com Austràlia i Brasil, són destinataris de massives inversions xineses.

Esperem doncs, que tot aquest immens poder que té i tindrà la Xina al món, serveixi per al progrés de la humanitat, i no per a la seva involució. I em reca dir-ho, però la cosa està crua. Mentre el poder xinès no faci gestos per cambiar a un règim democràtic, la Xina serà un perill en potència. I potser un dia, ai! enyorarem aquells dies en què els EUA eren el gran poder mundial i ens deixaven manifestar com si res contra les seves guerres per assegurar-se els recursos.

N'estic fart d'aquest catalanisme

N'estic fart de la dinàmica predominant actualment al catalanisme, de desqualificar, desprestigiar o fins i tot insultar el contrari. Quan parlo de catalanisme, em refereixo, com és lògic, als dos únics partits catalanistes, CiU i ERC. El màxim objectiu del catalanisme, ho digui o no obertament (això depèn de la imatge política que es vulgui donar, i no és l'essencial), és aconseguir la plena sobirania del govern dels catalans, de manera que aquests puguin actuar i decidir en condicions d'igualtat amb la resta d'Estats sobirans del món. L'objectiu de la construcció nacional -la principal tasca del catalanisme- no és altre que l'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un Estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població. Per tant, l'objectiu de tot el catalanisme és l'obtenció d'un Estat, i el que es consideri catalanista i no ho cregui així, o bé afirmi que altres catalanistes no ho tenen per objectiu, o bé actua de mala fe o bé està desinformat.

Alguns parlen de federalisme o derivats. La tendència centralista de l'Espanya actual, així com la observació de la història, no deixen lloc a dubte que la dependència de Catalunya d'una Espanya castellana, és perjudicial per al desenvolupament social, polític, econòmic i cultural de la nació catalana, així com una amenaça constant a la seva supervivència, per tant haurien de quedar també descartades solucions d'encaix a Espanya de tipus federalista. Primer perquè a Espanya no li interessa, i segon perquè per dur a terme tals solucions, primer el govern de Catalunya hauria de ser completament sobirà, per decidir en condicions d'igualtat amb el govern d'Espanya, quina mena de nou Estat d'estructura federal es crea. I si fossim sobirans, seria absurd tornar a caure altre cop a la gola del llop.

Bé, el que vull dir, en definitiva, és que l'únic objectiu possible del catalanisme és la plena sobirania, i que l'única manera d'aconseguir-la, és a través de la unió de tot el catalanisme. Les lluites entre els dos partits que el conformen, allunyen Catalunya de la seva sobirania, i deixen a l'espanyolisme el camí més fàcil per controlar les estructures de govern de Catalunya, i per tant per acabar amb la nació catalana.

Per avançar en la construcció nacional, i preparar el camí cap al pas de l'autodeterminació, cal un govern sòlidament catalanista. Quan Jordi Pujol va obtenir la majoria absoluta al Parlament (legislatures de 1984, 1988 i 1992), amb un govern únicament catalanista l'autogovern de Catalunya va millorar considerablement. I no va ser fins que CiU va perdre aquesta majoria, que l'avanç en aquest sentit es va ralentitzar, la qual cosa va portar al desencís de molts catalanistes. Als quals més endavant ERC, hàbilment, els va oferir la possibilitat de lluitar directament per la independència.

Però no hi ha independència possible sense seguir avançant en la construcció nacional. Sense que el catalanisme disposi de mitjans de comunicació líders que contribueixin a la normalització de la nació catalana, a eliminar l'autoodi acumulat de segles de dominació, i a una certa pedagogia dels beneficis a tots els nivells que per als catalans suposarà tenir un Estat propi. Sense avanços valents en l'autogovern, desafiant la imposició centralista, la qual cosa llançarà l'espanyolisme contra nostre, amb el resultat que s'anirà despertant la consciència de molts que encara no tenen clar que Espanya ens perjudica, no ens veu com a iguals i que, en definitiva, l'únic que vol és acabar amb nosaltres com a nació. No hi ha independència possible, com dic, sense una planificació de tot això descrit, per arribar a una situació social, política i econòmica que permeti decidir unilateralment fer un referèndum d'autodeterminació (ja que la Constitución ho prohibeix, com comento aquí), i afrontar-lo amb garanties d'èxit. Perquè per fer el ridícul, més val quedar-se a casa.

Per assolir tot això cal, com a cosa bàsica, una Generalitat plenament catalanista durant algunes legislatures. I com que no sembla que en els propers temps un sol partit hagi de tornar a tenir majoria absoluta, els dos partits catalanistes hauran d'unir forces. Avui en dia sumen just la majoria absoluta, 69 escons. El 1992 n'eren 81. I demà potser en seran menys.

En conclusió, la crítica mútua gratuïta entre els partits catalanistes no sols és una pèrdua de temps, a més és un pas cap a la desintegració nacional. És una irresponsabilitat pròpia de gent amb una visió de curta volada. I actualment els polítics d'ambdós partits, i en general la resta del catalanisme, posicionat amb un o altre, es refereixen al contrari exclusivament a base de desqualificacions gratuïtes i/o personals, falsedats (en un proper post parlaré d'aquestes falsedats)i insults. Fins i tot Carretero, la veu crítica que ha sorgit dins de ERC, elogiat en els dos bàndols, demostra, curiosament, estar en la línia oficial del seu partit respecte a CiU, quan diu, entre d'altres, que "la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder" en un dels seus famosos articles (Avui, 20 i 21 de gener). Amb aquesta flagrant falsedat, demostra no tenir tampoc visió a llarg termini, ni voler realment l'independència. I que consti que jo he estat sempre votant de ERC (el perquè ho explico aquí), però això no m'impedeix reconèixer mèrits a qui els té.

A tots els catalanistes, aquesta actitud destructiva entre CiU i ERC no serveix per a res, ens destrueix com a nació i ens allunya dels nostres objectius nacionals, únicament assolibles a través de la unió del catalanisme. Ja n'hi ha prou d'irresponsabilitat, així no ens guanyarem la llibertat caram!

El nostre periodisme és de baixa qualitat moral

A Catalunya, i als països del nostre entorn, es considera que el bon periodisme és aquell que es fa independentment de qualsevol poder i/o sistema d'opinió. Això es basa en la idea subjacent de que existeix un criteri "pur" o neutre que defineix els fets que són notícia. Aquesta idea generalitzada, que pel seu arrelament en la ment de la població, podríem definir com a tòpic, és falsa. No existeix tal criteri, simplement perquè el periodisme té com a missió d'informar a persones sobre fets del seu interès, i aquestes persones tenen interessos diferents. Vull dir que el periodisme no és una ciència exacta, no existeixen unes normes estrictes per a escollir i explicar aquells fets que són importants per a les persones en general.

El mitjans de comunicació de masses no són, recíprocament, una mena d'ONGs amb l'elevat objectiu de tenir informada a la població sobre els temes que li interessen. Són grans muntatges i, sigui el seu principal objectiu l'ànim de lucre o no, són a més òrgans de creació d'opinió. Pretenen crear un estat d'opinió favorable a determinat partit polític, grup social, grup de pressió, ideologia, tendència política, estament, etc.

Abans de la guerra civil, a Catalunya, pràcticament cada partit polític o tendència ideològica, tenia un diari favorable, i aquest declarava obertament les seves filiacions, i tothom sabia a qui representava cada diari, i escollia el mitjà que més li interessava segons les seves afinitats. Avui dia, això seria impensable. Probablement perquè la societat, en general, no està tant polititzada, els mitjans de comunicació han tendit a no definir-se clarament en relació a què o qui representen. Simplement intenten -amb la, com he comentat, falsa idea que han contribuït a expandir de que existeix un periodisme "neutral"- semblar els més veraços, independents, neutrals, amb l'objectiu de captar un públic més ampli del que s'adscriuria purament al grup o tendència que de facto afavoreixen. Així, tenim noms tan contundents entre els diaris espanyols com La Razón, que a més porta per subtítol Diario independiente, o el Diario independiente de la mañana, El País.

Els codis deontològics de la professió periodística (Col.legi de Periodistes de Catalunya, Codi deontològic europeu, Codi del Regne Unit), donen molta importància a aspectes com respectar la veritat dels fets, i no barrejar mai fets i opinió. Però en general passen completament per alt que els mitjans de comunicació de masses tenen com a objectiu la creació d'opinió -que acompleixen tant a través de bona part dels fets que escullen com a noticiables i la manera de presentar-los, com dels articles d'opinió en si . Si es segueix el principi que és necessari un codi ètic sobre el periodisme, per la forta responsabilitat social que tenen els mitjans de comunicació de masses, es pot arribar a la conclusió que aquests últims també haurien de ser objecte d'aquest codi. I, el compromís d'honestedat i respecte a la veritat que se li demana al periodista, per als mitjans equivaldria a admetre la impossibilitat de la seva independència o neutralitat, i a comunicar oberta i clarament a qui o què recolzen.

A partir d'aquí, cada mitjà hauria d'atreure públic cap a la seva tendència, a través de donar notícies impactants, opinions convincents, etc., sempre seguint el codi ètic del periodisme. Això potser estimularia el periodisme d'investigació -avui en dia quasibé desaparegut dels mitjans catalans-, en l'afany de donar notícies i arguments inèdits per atraure cap a la pròpia "causa". Potser dinamitzaria el periodisme en general, que avui dia viu en una mena d'abúlia poc crítica, amb una gran part de les notícies que ja arriben prefabricades a les redaccions, i que ja ha perdut aquella imatge del periodista compromés, que buscava la notícia pel seu compte.

Per acabar, comentar que potser, per als "iniciats" en política, és evident a quin partit o tendència recolza cada diari, ràdio o televisió, però la majoria de gent és molt poc crítica amb els mitjans de comunicació, i si un diari es defineix com a "independent", doncs s'ho creu. I a això se li diu enganyar a la gent.

Em sento insegur, Montillator salva'm please!

Com comentava a l'anterior post sobre el càstig sumari de Montilla a Saura per haver tret massa vots (PSC vs. Iniciativa) , crec que el poder socialista, a través del seu aparell mediàtic, està intentant crear en la ciutadania una falsa sensació d'inseguretat. Tinc algunes dades per justificar aquesta hipòtesi, i Montilla té alguns motius per voler una situació així. Últimament els mitjans de comunicació parlen continuament de casos d'atracaments, sobretot a xalets, i en general d'un augment de la criminalitat. Però em sembla que no existeix tal augment, i és més, que Catalunya és un país amb una baixa criminalitat, com tot seguit explicarè.

El passat dia 23, Terribas va entrevistar a La Nit al Dia de Tv3 Joan Delort, secretari de Seguretat Pública del Departament d'Interior, per parlar sobre aquesta esmentada sensació d'inseguretat. Aquest va aportar dades dels robatoris a cases sense que ningú se n'adoni, els anomenats robatoris silenciosos, i es veia que del 2005 al 2006 havien augmentat un 26% (com anunciaven els mitjans), certament, però la gran majoria dels del 2006 es concentraven al primer semestre (approx. 380 contra 180 al segon). Com recordarem, a princìpis del 2006 es va crear una alarma social, aquest cop justificada, pel gran augment de robatoris a cases aïllades i segones residències. Com explicava Delort, la policia es va posar en màxima alerta sobre aquesta qüestió, tant Mossos com urbana, es van augmentar el contingent de guardies civils a l'àrea de Tarragona, i van augmentar les detencions i aquesta mena de criminalitat va davallar considerablement, com mostren les dades. Delort comentava específicament que ara la situació estava sota control, i que si hi havia dos atracaments en pocs dies, els mitjans no havien de parlar d'una nova onada de criminalitat i alarmar injustificadament els ciutadans.

Com comentava en el post esmentat, s'ha publicitat als mitjans l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Posaré un altre exemple de la criminalitat al nostre país. La revista Contraste, dirigida al sector de la joieria, cada mes fa un balanç dels atracaments a joieries a tot l'estat espanyol, per comunitats autònomes. Doncs a l'octubre del 2006, a Catalunya hi va haver un atracament a joieries o representants de joieria (a Salou), mentre que a Madrid, per exemple, n'hi va haver 11, a Andalusia, 6, i a Galicia, 3. El novembre del 2006, no hi va haver cap atracament a joieries a Catalunya segons informa aquesta revista, mentre que a Madrid n'hi va haver 13, a Andalusia 10 i a Galicia 2.

Segons aquestes dades comparatives amb altres territoris peninsulars, i si es consideren les dades d'atracaments al sector de la joieria com més o menys extrapolables a la criminalitat en general, doncs es pot deduïr que Catalunya no té cap problema d'inseguretat. Sembla que la criminalitat al nostre país està controlada sota uns mínims raonables. I segur que hi ha molts factors que influeixen en aquesta situació, però un dels principals és la bona tasca de la policia.

Montilla pretén imposar un clima d'inseguretat per desprestigiar Saura, com vaig comentar, i per tant és igual si ell i la policia que dirigeix fan una bona tasca. A més a més d'aquesta raó, Montilla pot ser que vulgui matar dos, o més, ocells d'un tret, ja que crear una sensació de por en la ciutadania també pot servir al poder per:

a]justificar la presa de mesures extraordinàries en el sentit d'augmentar el control dels ciutadans, o bé la despesa en seguretat i defensa (aquest punt queda descartat a Catalunya en no tenir exèrcit). Un exemple d'això el tenim als Estats Units dels últims temps, en els quals, junt amb l'atac a les torres bessones, es va crear un clima d'inseguretat i perill imminent per justificar mesures de control de la població extraordinàries i, sobretot, justificar un augment de la despesa militar i d'accions militars com les d'Afganistan o Irak.

b]Simplement per mantenir l'atenció de la població en un tema, i desviar-la així d'altres temes o accions que al govern li interessa que passin desapercebuts.

Què és el que pretén Montilla? Jo em decantaria per la opció b], amb una mica de la a]. Estarem a l'aguait del què ens depara el President. En tot cas, Montilla demostra amb aquesta mena d'accions quina mena de polític és. La seva poca habilitat política en general el porta a haver d'utilitzar permanentment aquestes burdes tècniques d'ocultació i manipulació de la realitat per aconseguir els seus objectius.

P.D.: sobre aquest tema volia afegir que, encara que crec que no hi ha una crisi d'inseguretat i que Catalunya és un país en general segur, sí que existeix un dèficit de Mossos d'Esquadra, i que la seva bona tasca va en detriment molts cops d'un horari raonable i una bona qualitat de vida. El càlcul a la baixa dels efectius que necessita Catalunya, el gran augment de la població des que es van fer les previsions, i l'habitual reticència de l'Estat a traspassar pressupostos, fan que la manca d'efectius suposi un problema potencial d'inseguretat, que cal solucionar.

El meu heroi es diu Pedro, Pedro Morón

Pedro Morón és el president de la Casa d'Andalusia de Sant Boi de Llobregat, i un dels membres del col.lectiu Els Altres Andalusos (web). Aquests són immigrants o fills d'immigrants andalusos, que han entès que a Catalunya existeix la nació catalana, i que integrar-se a Catalunya és integrar-se en aquesta nació. I que una gran part dels seus compatriotes immigrants viuen completament d'esquena a aquesta realitat, immersos en una visió espanyolista favorable a una Espanya monolítica nacional i culturalment. Els Altres Andalusos pretenen fer conèixer el seu punt de vista al col.lectiu d'immigrants del sud d'Espanya i als seus descendents. Són gent que estima Catalunya, com s'estima una terra que t'ha acollit amb els braços oberts, i que s'han adonat de la terrible injustícia i imposició que es comet contra el nostre poble, de la qual molts dels seus compatriotes en són, per acció o per omissió, còmplices.

Pedro Morón és un dels més infatigables d'aquests altres andalusos, fundador de l'Associació Catalonia Acord (web), que té l'objectiu d'establir vincles entre els catalans i els andalusos d'origen que viuen al nostre país i d'acostar aquests últims al catalanisme. Pedro Morón és el meu heroi particular. Crec que els catalans ens mereixem, després de segles lluitant per la nostra supervivència tots sols, i en què s'ha anat soscavant la nostra autoestima, que aquells que han vingut a viure a la nostra terra creguin que allò pel que lluitem val la pena, i s'uneixin a la nostra lluita, oferint a aquesta lluita també la seva visió diversa. Ens mereixem que homes d'altura i valerosos com Pedro Morón, forasters d'origen i que, per tant, poden comunicar-se més eficaçment amb els molts immigrants i els seus descendents que encara viuen d'esquena a la nació catalana, s'uneixin a la nostra causa, perquè aquesta és en el fons la de la Llibertat i la Justícia, a pesar que el menyspreu d'uns i la ignorància d'altres vulguin fer creure una altra cosa.

En aquest blog parlaré sobre o transcriuré més d'una vegada escrits seus, alguns dels quals són perles rares. Seguidament copio el diàleg "Conversación con un "guerrero de las estepas"" (que es pot trobar a la web de Catalonia Acord) en el qual Morón replica a un espanyolista de "por mis huevos" que el va a increpar a la paradeta que va posar Catalonia Acord a la Feria de Abril del 2003:

Por Pedro Morón de la Fuente

Sábado 3 de mayo de 2003, 18,30 de la tarde. Lugar: Caseta de Catalònia Acord en la Feria de Abril de la Mar Bella

-Hola, buenas tardes ¿Es usted el responsable de la caseta?

-Sí señor, el mismo.

-¿Y a usted no les da vergüenza estar en este sitio?

-Vergüenza... ¿por qué?

-Porque este no es un lugar adecuado para decir ciertas mentiras. Están ustedes en territorio español... En una fiesta española...

-Perdone, estamos en Catalunya y esto es una fiesta catalana. Se equivoca; no decimos nada que no se pueda decir en cualquier parte del mundo.

-No sea usted iluso. Dicen mentiras muy gordas en su pestilente y proselitista propaganda.

-¿Por ejemplo?

-Catalunya no es una nación y ustedes no son catalanes. Son españoles.

-Eso lo será usted Sr.....

-A usted no le importa como me llamo.

-Evidentemente, pero resulta que ha venido usted a mi caseta a insultarme y tiene la desfachatez de hacerlo como un anónimo. Aparte soy catalán y andaluz, por lo tanto tengo esa doble nacionalidad. Me huele usted a guerrero de las mesetas...

-Y usted a mí a pelotas de los separatistas catalanes que prohiben el castellano en las escuelas y ponen multas por no rotular los comercios en su pseudoidioma.

-Mal informado anda usted Sr. nacionalista.

-¿Nacionalista yo?

-Si, de los "Gloriosos Tercios" y la España profunda.

-No se pase usted que he venido en son de paz.

-Pues anda que si viene en son de guerra... Aquí no se ha prohibido nada, las leyes son irrebatibles y lo dicen bien claro: somos un país bilingüe con predominación del español por imposición de ustedes los nacionalistas hegemónicos de las Españas Imperiales, o sea; los de la Corona de Castilla. Si existe un idioma que se margine en esta nación es precisamente el catalán.

-En Catalunya está penado hablar castellano, y usted lo sabe. Se impone el catalán en las escuelas, se margina a los de habla castellana.

-No es precisamente esa la experiencia que yo tengo y mi extensa familia, y van 41 años.

-Porque usted es un vendido que no quiere ver la realidad ¿Quién les paga?

-Vendido ando, pero por el billón doscientos mil millones de pesetas que nos roban ustedes cada año a los catalanes desde el Paseo de la Castellana...

-O sea que además de separatista está usted en contra de la solidaridad entre regiones.

-Ni mucho menos. Estoy en contra del atraco a mano armada. Sabe usted muy bien que los Fondos de Cohesión de la CEE (Comunidad Económica Europea) y otros muchos presupuestos están para eso. Ustedes no preguntan en cuanto estamos dispuestos a ser solidarios. Recaudan y nos devuelven lo que les da la gana. Y resulta que en mi pueblo andamos escasos de muchos equipamientos para niños, jóvenes y ancianos a causa de esa "solidaridad obligada."

-Vergüenza tendría que darle como español hablar de esa manera...

-Poca vergüenza la de usted con sus ideas nazis...

-Usted es un renegado de su tierra y un antiespañolista.

-Se equivoca, estoy enteramente a favor de España, pero no la España que usted propugna, sino de una España mejor, más justa, plurinacional y plurilingüe. Una España que respete las diferencias, las lenguas y las culturas. Una España Federal. La de la antigua Corona de Aragón...

-Y además republicano ¡Acabáramos¡

-¿Le molesta a usted la "diferencia" y el ejercicio de los derechos individuales de la persona? ¿Tan "facha" es usted, amigo? ¿No admite usted que haya quién piense fuera de su contexto españolista?

-Yo soy democrático y como tal respeto lo que opina la gran mayoría de españoles: los catalanes son separatistas e insolidarios. Usted Sr. Morón no respeta esas premisas

-En eso se han basado ustedes a lo largo de la historia; en que son mayoría. Olvida que su argumento ha sido siempre la fuerza de las armas , con robo, saqueo e imposición de la lengua a las demás comunidades. Es evidente que como ahora estamos en democracia las cosas pueden y deben cambiar. Catalunya es una nación quiera usted o no, Sr. X.

-Valiente traidor es usted...

-¿Traidor? A quién, porque a Andalucía no. Tome este folleto y léaselo...

-Me repugna ese folletín amarillo...

-Y a mí me repugna usted. Se lo digo mirándolo a los ojos, no como usted que me esquiva la mirada.

-Me da usted asco...

-Y usted a mí náuseas...

-Yo que ustedes cerraría esta caseta de inmediato.

-Estará abierta hasta las 10 de la noche del domingo día 4 de mayo, se lo aseguro, y le recomiendo que se marche por la puerta de la derecha o no respondo a partir de ahora de mi buena educación.

-¿Va usted a pegarme?

-Ganas me dan, pero no es mi estilo, ni el de los catalanes en su conjunto. La de los "suyos" sí.

-Que más quisieran ustedes tener nuestro señorío y buena educación.

-Eso sí, de "señoritos de alto linaje" lo son mucho, pero con mala baba y los calzoncillos sucios...

-No me insulte que acabaremos mal.

-Usted ha comenzado a insultar primero con su verborrea de "ordeno y mando". Váyase a freír espárragos. Ni mandan en mí los que son de su cuerda, ni me creo toda su sarta de mentiras e infamias sobre Catalunya y los catalanes. Es su "fórmula" para escamotear y dar argumentos al saqueo continuo.

-Adiós separatista traidor.

-Vaya con Dios, guerrero de las estepas.

Nota: Testigos atónitos y tensos de esta conversación fueron el Grupo Flamenco "Raíces" del Equipament Delta del Llobregat de El Prat, cuyos nombres son: Filo, Sara, Vanessa, Ma-ribel, Nuri y Judith, que hicieron de azafatas de nuestra caseta los días de Feria.

N'estic fins als collons

Personalment estic fins als collons de viure a Espanya, de viure de facto sota el domini de la nació castellana, i que els "señoritos" que ostenten tot el poder d'aquest Estat, ens otorguin als catalans exactament el poder i la independència que a ells els convé, sempre sota l'amenaça implícita de la violència si gosem demanar alguna cosa que en la seva opinió unilateral és excessiva.

N'estic fins als collons que quan volem quelcom que ells no ens han otorgat, els catalans haguem d'anar a captar a casa dels grans "señoritos". Ja que la seva Constitución, elaborada, el 1978, sota la por cerval del retorn al franquisme, dictamina que qualsevol decisió mínimament important dels catalans i el seu govern, ha de passar pel vist-i-plau del poder espanyol. Perquè quedi clar qui mana la seva Carta Magna disposa que:

1-L'Estatut que ens doni la gana fer als catalans, ha de ser aprovat pel seu parlament.

2-No podem convocar referèndums fora de per ratificar un nou Estatut.

3-No tenim veu ni vot a l'hora de ratificar o modificar la Constitución.

4-L'Estat permanentment pot revocar competències autonòmiques (per ex. cas LOAPA).

5-L'Estat té privilegis que l'afavoreixen en els judicis per impugnació a disposicions que pugui adoptar una comunitat autònoma front el Tribunal Constitucional (exactament el TC suspèn automàticament temporalment l'aplicació de la disposició que l'Estat impugna)

6-Segons l'article 155, l'Estat pot prendre les mesures extraordinàries que consideri necessàries si considera que una comunitat no compleix les obligacions que la Constitución i les lleis imposen (per exemple enviar uns quants míssils Tomahawk??)

Aquestes són les boniques bases de convivència, respecte i igualtat entre pobles que els castellans ens han imposat "por mis huevos". No sols no s'han preocupat mai per què volem o quina mena de govern volem els catalans, sinó que quan declarem que som una nació (afirmat pel nostre Parlament amb el 90% dels vots) ho neguen, quan demanem més autogovern es fan l'orni o ens titllen d'insolidaris o coses pitjors, i quan parlem d'independència ens titllen de bojos o d'insensats.

Per tot això els catalans no vivim en una democràcia real. Vivim en un Estat amb un poder legislatiu, executiu i judicial centralitzat, amb sistema parlamentari elegit per sufragi universal, certament, però dominat per la nació majoritària en el seu territori, la castellana, que s'ha preocupat de construïr una base legal que nega la mera existència d'altres nacions en el seu territori, i al mateix temps la possibilitat que puguin decidir sobre el seu propi destí. La qual cosa atempta, com a mínim, contra els principis de Veritat i Llibertat, bases de qualsevol democràcia real.

N'estic fins als collons perquè a sobre que Espanya ens ignora, ens desprecia i entorpeix el nostre desenvolupament econòmic, cultural i social, sempre fa tot el possible, aprofitant el seu poder i de manera tant directa com indirecta, per desprestigiar la nació catalana, la seva llengua i cultura i per fer-les recular enfront la nació, llengua i cultura castellanes. I res fa pensar que pretengui acabar amb aquesta dinàmica fins que hagi acabat totalment amb nosaltres.

N'estic fins als collons d'estar dominat per una nació que sempre que les circumstàncies li permeten, fa ús de la violència per imposar les seves lleis i normes, com han demostrat històricament repetidament. Una nació que no entèn realment el concepte de democràcia. Una nació que prefereix sempre imposar que dialogar. Una nació que, com deia Machado, "desprecia cuánto ignora", menysprea tot allò que està més enllà del seu nas o les seves obsessions del moment. Una nació, per acabar, que està convençuda des de temps immemorials que ha de ser la mestressa de la Península Ibèrica, ja que això forma part del seu alto destino encomanat per Déu.

Per tot això, i perquè crec en la llibertat, dels individus, dels pobles i de qui sigui, i no vull viure a mercè d'una altra nació. Una nació que imposa, sempre que pot i l'enemic és prou dèbil, a sang i a foc els seus preceptes. Una nació que l'únic que vol de nosaltres és el territori on vivim. I que no s'aturarà fins que no quedi un sol català que cregui que som una nació.

Per tot això, com dic, n'estic fins als putos collons de viure en aquest Estat.

PSC vs. Iniciativa

Aquest Montilla és molt llest a l'hora de fer anar els "seus" per on vol. Iniciativa és un partit que fa la funció de satèlit del PSC, ja que a pesar de que el seu discurs pot divergir en algun punt, a l'hora de governar i de prendre decisions efectives rellevants sempre s'alia i recolza els socialistes. ICV actua, en definitiva, com una segona marca del PSC. Montilla és un home de mentalitat autoritària, hereva de les dictadures comunistes. I en aquests sistemes, quan algun dirigent del règim agafa un poder massa gran que posa en perill el comandament absolut del dictador, aquest és defenestrat, rebaixat de categoria o aniquilat.

Així, per més que Iniciativa sigui un partit seguidor del PSC, a aquest no li ha agradat perdre vots en favor del primer. En les eleccions al Parlament del 2006, el PSC va perdre 235.000 vots respecte a les del 2003, mentre que ICV en va guanyar 42.000. Alguns d'aquests vots perduts pels socialistes van anar a l'abstenció, d'altres a Ciutadans, i d'altres, doncs, a ICV. Montilla, temerós que Iniciativa debiliti els resultats del seu partit, que tingui un pes massa gran i, potser, amb l'objectiu final de debilitar els ecoprogressistes per iniciar un procés d'absorció definitiva del PSC sobre els de Saura, ha posat en marxa una campanya encoberta de desprestigi cap a aquest partit.

Així, va començar posant Saura al capdavant del Departament d'Interior. D'aquesta manera pretenia atacar el principal signe distintiu dels ecosocialistes, el seu discurs idealista, a favor dels okupes i d'altres causes "progres", idees que són incompatibles amb l'exercici del poder públic real. Montilla li va donar a Saura el control dels Mossos amb molta mala llet, ja que aquest és l'àmbit del poder on menys es pot defensar un discurs de les característiques que predica ICV. És més, li va donar a Saura el control dels Mossos precisament en un moment en què estaven previstes tota una campaña d'actuacions de desallotjaments d'edificis ocupats a Barcelona. I en un moment en què els Mossos reivindiquen fortament millores en les seves condicions laborals, entre altres coses. O sigui que ara tant els okupes, com els mateixos Mossos (aquests es queixen a més que Saura no escolta les seves demandes), es manifesten incansablement contra el conseller verd.

D'altra banda, en els mitjans també s'han vist diversos casos d'atracaments violents, i s'ha publicitat l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Bé, total, els socialistes, que controlen els mitjans més importants, han intentat crear un clima fals d'inseguretat, al més pur estil de manipulació totalitària, per tal de contribuïr al desprestigi de Saura i d'ICV, i perquè Montilla pugui acabar amenaçant a Saura que "si no recondueix la situació no tindrà més remei que cessar-lo" (elsingulardigital). I si el cessa, la qual cosa seria un desastre per a la imatge de ICV, és de suposar que hi posarà un dels seus, és clar

Saura, un polític, pel que sembla, poc capaç, acostumat a obeïr en tot i per tot el PSC, i a acontentar-se amb les quotes de poder que aquest assigna al seu partit, no les ha vist a venir, i ha caigut de quatre grapes a la trampa. Almenys de moment, potser ens sorprén amb alguna actuació inesperada. En tot cas, trobo just que si ICV va ser l'únic partit que va sortir amb una imatge reforçada de l'anterior tripartit, per no cometre cap error, però no perquè ho fes tot molt bé, sinó perquè no va fer res rellevant, ara pagui un desgast polític com qualsevol partit de poder.

Per ara, a Montilla li ha sortit rodona la jugada de desprestigi de Saura, líder relativament carismàtic entre els sectors ecosocialistes, que ja no sap per on navega. Ja veurem si això es tradueix en un retransavassament de vots de ICV als socialistes en les properes eleccions. O si forma part de l'inici d'una Opa hostil del PSC cap a ICV, el partit que representa l'esquerra "pura".

ETA, terror al servei d'Espanya

L'organització terrorista ETA és una rèmora d'altres temps, és una organització que va ser creada com a resposta violenta a un Estat dictatorial i violent, i en el seu moment va tenir un sentit i va fer una funció positiva per al seu país, Euskadi. Però els temps han anat canviant, i la lluita violenta en l'entorn i les circumstàncies actuals s'ha convertit en obsoleta, mentre que ETA no ha sabut desapàreixer dignament fent una contribució positiva al seu país. És un organisme que s'ha enquistat, incapaç de superar la inèrcia dels hàbits i les estructures adquirides quan tenia un sentit, amb un esforç que la portés a l'autodesintegració.

En un moment donat, el nacionalisme espanyol (encara que el PSOE és igualment nacionalista, el seu banderer és el PP), suposo que es va adonar que era incapaç d'acabar amb ella, i que com que comptat i debatut no feia tant de mal, doncs s'aprofitaria de la seva existència per reforçar-se. ETA li donava un enemic clar, que catalitzava i potenciava el sentiment espanyolista de la població, sentiment que revertia en més vots al nacionalisme espanyol, o sigui al PP. D'altra banda, el nacionalisme basc s'encamina de forma pacífica, ferma i efectiva cap a una emancipació cada cop més gran d'Euskadi, i ETA és un pal a les rodes en aquest procés. És un impediment perquè avui dia el País Basc, i qualsevol país en el nostre entorn, només pot avançar en el procés de construcció-emancipació nacional de forma demòcratica i pacífica. I per a que aquest avenç sigui possible, és necessària la unió de tots els nacionalistes bascos. I ETA i el seu entorn, no només no contribueixen a aquest avenç, sinó que a més donen motius a l'enemic per deslegitimar-lo. Per tant ETA és avui només una eina al servei del PP.

Aquest últim atemptat -que aparentment no pretenia fer víctimes mortals-, sembla que volia ser només un avís de que calia alguna oferta millor per part del govern espanyol. Els terroristes imitaven així el que va que fer la IRA quan negociava el desarmament definitiu amb els anglesos. Però pel que es veu (singulardigital), el màxim dirigent de la banda, Josu Ternera, diu que "ni conec l'atemptat ni estic d'acord amb ell". O sigui que la ETA "oficial" sembla que és conscient que només és ja un estorb per a Euskadi i que ha de deixar d'actuar i desaparèixer del mapa, i que l'atemptat és obra de purs sonats o psicòpates amb ganes de sang i fetge. És possible fins i tot que hagués estat organitzat per algun membre del CESID favorable al PP infiltrat dins la banda (doncs els Estats tenen espies allí on els hi convé).

A més a més l'existència d'una ETA activa posa l'opinió pública espanyola en una dialèctica de guerra i violència impròpia d'un Estat occidental avançat, i que trobo patètica i insuportable. El millor que podria fer ETA és desintegrar-se, sense cap negociació prèvia ni sense demanar res, de cop i volta, durant aquesta legislatura, o bé esperant a la propera legislatura al govern espanyol (en la que amb tota probabilitat governaria el PP), a mode de càstig per un PSOE que ha negociat de forma nula. Li faria un favor al seu país i donaria també el seu últim cop al PP, al qual deixaria sense enemic.

P.D.:Llavors sens dubte el catalanisme passaria a primera línia de foc del PP, però això probablement ens beneficia als catalans, ja que desperta molt més les consciències sobre la injusticia en la que ens trobem. Doncs el PSOE, si bé té igualment com a objectiu acabar amb nosaltres com a poble, té un estil més subtil, més maquiavèlic i envoltat d'un tel de fals progressisme, i això sempre enganya a més d'un.

L'Ansenseaturador ataca de nou!

El Ministre de Justícia, perdó d'Indústria i Turisme, Joan Clos, o també anomenat Closi Closi, Floquet de Neu, alcalde crispeta, o, més comunament, Ansenseaturador, n'ha tornat a fer de les seves. Segons expliquen observadors madrilenys, en els seus blocs o en cartes al director d'algun mitjà digital (ja que pel que es veu cap mitjà es va fer ressó del fet, no devien saber a què atendre's), Clos va participar en l'acte de presentació de la quarta companyia de telefonia mòbil que ha obtingut la llicència per operar a Espanya, la sueca Yoigo, i va fer el ridícul de forma estrepitosa i desconcertant. En aquest acte, que se celebrava en un entorn ideal per al que anava a fer Clos, el Teatro Lope de Vega, primer Clos no va saber pronunciar bé el nom del cap de Yoigo, Johan Andsjo, i seguidament va afegir despectivament "o algo así", i després no va saber dir el nom de les tres altres companyies que operen en el sector (Orange, Vodafone i Movistar no?), un sector que ateny el seu ministeri. Això a part de que, com que era el dia de Santa Llúcia, que és patrona de Suècia, sembla que es va embrancar a explicar el significat de Santa Llúcia i com es celebrava a Barcelona ("si, saben nosotros en Barcelona por Santa Lucía cada año ponemos unas paraditas, y se venden de todo para el pesebre, incluidos "pixaners", ay no perdón, "ca-ga-ners", ya sé que esto no tiene nada que ver con la vista, però en Catalunya lo hacemos así", etc., etc.), dient collonades una rere l'altra, segons els observadors. Bé el resultat és que el públic es va sentir realment al teatre i es va riure d'ell a cor que vols, i alguns al final el van xiular i el van acomiadar amb crits de "fuera!".

Després d'aquesta nova actuació, jo em reitero en la pregunta, d'on collons ha sortit aquest home?, és un extraterrestre?, quina mena d'entitat és? Però la resposta crec que és bastant senzilla i casolana: aquest paio és curt, més curt que la tita del seu estimat floquet de neu (com sabem els micos tenen un penis més aviat petit). Aquest home no pot ser ministre de res, no pot fer cap feina que comporti concentrar la seva atenció més de 5 segons en un tema. I a més el millor és que em sembla que el tio està autosatisfet, no té cap mena d'esperit crític, és un arrogant, sinó no s'entèn que després de totes les crítiques directes, indirectes i mofes que ha rebut a la seva gestió i a la seva actitud, no es doni per aludit (així, el Closi en acabar l'acte de Yoigo, li comenta a algú "¿Pero qué querían que les dijera?", doncs com a mínim, Clos, volien que recordessis els noms de les tres companyies d'un sector que tu gestiones i que tot cristo coneix). Potser l'Ansense es creu que va ser colocat com a alcalde, i després com a ministre, per la seva vàlua o les seves capacitats, potser es creu el rei del mambo. En fi, un cas curiós d'imbecilitat en estat pur, i segurament irrepetible. Bon any!

Catalanitzar l'Islam

Catalunya, com tots els països més desenvolupats de l'Europa occidental, s'enfronta ara mateix a una immigració massiva des dels països en vies de desenvolupament. En l'últim lustre, s'han quasi triplicat el nombre de residents extrangers, passant de ser el 3,5% (215.000 persones, 2000) al 9% de la població (604.000 persones, 2005), segons dades de l'Idescat, amb la qual cosa ja estem al mateix nivell que països on ja fa dècades que tenen alts índexs d'immigració, com França, amb un 8,1% de la població el 2004 (wiquipedia), o Alemanya, salvant les distàncies amb la situacions respectives d'aquests països. De moment els poders estatals i europeu no han posat en marxa cap mesura per regular aquesta entrada d'immigrants, la qual cosa pot acabar tenint conseqüències greus, si es dóna el cas que arriben molts més immigrants dels que l'economia i la societat de cada país pot absorvir. A partir d'aquest moment caldria treballar per regular aquest flux migratori, i intentar que en els propers 5 anys no arribin mig milió de persones més de forma descontrolada al nostre país, perquè això no seria positiu ni pels que arriben, ni pels que ja hi som. Però bé no és això el que volia comentar ara.

Ara mateix cal acceptar el que ja hi ha sense posar-s'hi pedres al fetge, i treballar a partir d'aquesta acceptació. En el cas de Catalunya, la immigració massiva, a més dels efectes, positius i negatius, que causa en qualsevol país, suposa la possibilitat que la població que es sent nacionalment catalana, perdi pes relatiu. I per tant la possibilitat que el catalanisme perdi poder, fins a convertir-se en una opció permanentment minoritària en les diferents eleccions, la qual cosa impossibilitaria que tingués un pes decisiu en el propi govern, i per tant avançar en el procés de construcció nacional. Això suposaria facilitar les coses al poder espanyol (amb un Estat darrere) en el seu objectiu d'acabar amb la nació catalana, objectiu que tard o d'hora aconseguiria en una situació així. I que l'única manera d'evitar definitivament, és avançant en la construcció nacional i, quan sigui factible, emancipant-nos com a poble i creant un Estat propi.

Sent així les coses, la supervivència de Catalunya com a nació passa per integrar tota aquesta immigració, si no la primera sí la segona generació (o següents), o bé atreure-la cap a la causa del catalanisme. Cal que es sentin identificats amb els interessos dels catalans, i que els vegin desitjables també per a ells. En aquesta tasca doncs, cal lluitar (també) contra la influència dels tòpics espanyolistes creats pel poder espanyol, i que són molt presents en la nostra àrea d'influència mediàtico-cultural. Cal fer-ho: perquè ells o els seus descendents s'integrin a la nació catalana, perquè en el cas que participin electoralment votin partits catalanistes (la manera més efectiva d'avançar en el procés de construcció nacional és que el catalanisme governi amb majoria absoluta a Catalunya), i perquè arribat el moment votin que Si en un referèndum d'autodeterminació (en tot cas, en el seu defecte, que no votin que No).

La immigració dels últims anys a Catalunya té bàsicament dues procedències: sudamèrica i centreamèrica (approx. 197.000, 2,9% població) i Àfrica (209.000, 3,1% població) (idescat). Aquesta última prové molt majoritàriament del Marroc, i és pràcticament tota musulmana. Els immigrants sudamericans, degut a que són de llengua materna castellana, en general monolingües, amb un nivell educatiu bàsic i que, influïts pels tòpics espanyolistes, venen a Catalunya amb la idea que venen a la "madre patria", on creuen hi podran viure i treballar sense canviar de llengua, són en general els menys permeables a la comprensió del fet diferencial català i a la incoporació de la llengua catalana en el seu dia a dia.

La immigració africana, i per tant musulmana, és molt més permeable a la comprensió del fet diferencial català, sobretot perquè d'entrada no parlen ni català ni castellà, no estan tan influïts pels tòpics espanyolistes, i a l'Àfrica és normal la convivència de diverses llengües i ètnies en un mateix territori. En aquest sentit, estudis sociolingüístics han demostrat que el nivell de competència en català dels immigrants africans que porten cert temps aquí és molt més alt que el dels sudamericans.

Tot i així, he observat que els musulmants tendeixen a donar una gran importància a la comunitat islàmica d'allí on estan, i aquesta comunitat s'organitza en associacions pel que sembla hispanocèntriques (a tall d'exemple, l'adreça www.islam.cat, està agafada per una Unión de Comunidades Islámicas de España, amb centre a Madrid). El cas és que a altres parts de l'Estat, com a Andalusia, hi han comunitats islàmiques importants (en alguns casos formades per castellans cristians d'origen, com a Córdoba) i amb consciència diguessim política, i aquestes s'han erigit en la veu predominant en el món islàmic espanyol. De tal manera que hi han webs com www.webislam.com (gran portal d'informació i reflexió sobre l'islam), o www.islamenlinea.com (un altre portal amb menys recursos), que volen ser centres de trobada/portaveus de tota la comunitat islàmica espanyola, ergo potencien una imatge entre els musulmans d'Espanya com una sola nació amb una sola llengua, el castellà.

En definitiva, crec que des de Catalunya hauria de crear-se, aprofintant la relativa alta competència dels immigrants africans-musulmans en llengua catalana, com he comentat, un portal d'informació i de reflexió sòlid en català sobre i per a l'islam, que disposés d'eines de participació i d'altres serveis. Aquest portal hauria de tenir l'objectiu de ser un punt de trobada de tots els musulmans que viuen a Catalunya. I aconseguint això, també contribuiria a crear una imatge de Catalunya com a nació amb una llengua pròpia, que també poden utilitzar els musulmans per comunicar-se amb els no musulmans i fins i tot entre ells, i oberta a acollir la gent de l'islam.

Existeix una petita comunitat de catalans musulmans d'origen cristià (veure article (del 1997 però) de Omar Abu Bilal, musulmanocatalà, que parla sobre l'islam a Catalunya i l'encaix dels musulmans al país), però pel que sembla no s'han organitzat associativament ni estan presents amb veu pròpia a la xarxa. La manera de fer avançar Catalunya, com diu Joan Laporta, passa per prendre la iniciativa des de la societat civil. Perquè no podrem construïr Catalunya sense tenir en compte aquesta gent. O sigui que mans a l'obra.

Tots a caçar bolets a la Meseta!!!

Així com semblava que just després de les recents eleccions al parlament Tv3, amb els seus noticiaris al capdavant, s'havia moderat en el seu espanyolisme, ara que ha quedat clar que Mascarell serà el director de la CCRTV i que el Psc controlarà la Corporació, han tornat a la càrrega sembla que amb forces i inventiva redoblades.

Per als periodistes de Tv3, servils amb el poder espanyol, qualsevol excusa és bona per parlar d'Espanya, i sempre que es parla de Catalunya, s'he l'ha de relacionar d'una manera o altra amb Espanya perquè quedi clara la seva inclusió dins l'Estat. Aquesta pràctica sembla que la volen portar a l'extrem, donant la cosa resultats bastant absurds. Així, tenim el programa Caçadors de Bolets, que basa el seu èxit en la gran afició que hi ha a Catalunya a collir, cuinar i menjar aquest producte.

Doncs suposo que com que aquest programa potencia "excessivament" una imatge de Catalunya com a societat amb costums específics, nacionalment diferenciada, avui ens han donat una grata sorpresa: han fet un entranyable viatge des de Catalunya, passant per Saragossa, Burgos i alguna altra ciutat espanyola (lliço gratuïta de geografia espanyola dels amables productors del programa), i han arribat a un camp de la Meseta mig desolat. Allí uns nois catalans han collit uns bolets i després han anat a casa una senyora del poble que els ha cuinat. Suposo que als productors els haurà costat trobar una senyora castellana que cuinés bolets -ja s'ha vist que no han trobat ningú del poble per anar a collir-los-, ja que com sabem els castellans tenen poca afició a la micologia. Però això és igual, què coi, perquè els catalans no podem tenir aficions diferents dels castellans, res ha d'induir a pensar que som dues nacions diferents, som espanyols i per tant tot ho hem de fer igual.

Molt bé, periodistes, productors i dirigents de Tv3, aneu fent, però ara mateix ja heu fracassat. Tv3, en la seva etapa espanyola (des del 1er tripartit), ha passat de ser la televisió líder d'audiència a Catalunya a ser la 3era. I els noticiaris, que sempre havien estat líders i eren la programació més sòlida de la televisió, també han perdut el seu lideratge estrepitosament. I és que és diferent considerar una televisió com el principal mitjà de masses d'una nació, o considerar-la només una televisió regional, útil per expandir l'ideologia o el programa del partit que governa en un moment donat. La primera manera de fer suposa que el mitjà busca l'excel.lència, és una reflex del bo i millor d'aquella nació que representa, i la segona manera de fer suposa que és només una eina al servei d'un partit, on hi treballen mercenaris, que fan la seva feina, cobren i prou.

Així, des dels seus inicis, Tv3 ha estat una televisió altament innovadora, que ha buscat l'excel.lència en allò que ha fet, i que l'ha obtinguda ja que ha estat líder d'audiència. Des que està controlada per elements amb un ideari espanyolista, les coses ja no són així. S'intenta mantenir alguns programes d'èxit creats en temps de Convergència, però no dona la sensació que s'intenti fer una programació de cadena que pretén ser líder en totes les franges horàries.

I en això els catalanistes us hem de donar les gràcies a tots els periodistes i dirigents espanyolistes de la Corporació: és notori que des que la controla el PSC Tv3 ja no és la televisió nacional de Catalunya, perquè no pretén ser-ho, i els catalans ho sabem, i per això els noticiaris ja no són líders d'audiència. És notori que el PSC és un partit espanyolista i anticatalà. I el vostre error és de base, Catalunya no continua existint com a nació després de 600 anys de dominació per casualitat. Ni Tv3, ni els seus noticiaris tornaran a ser líders fins que no torni a ser la televisió nacional de Catalunya.

Els valencians

Tots els catalans que tenim alguna inquietud catalanista som més o menys conscients que de tots els països catalans, on la nació està més viva i la construcció nacional ha avançat més, és a Catalunya. I que a les Balears i al País Valencià la situació està molt pitjor. I crec que la situació està especialment malament a València. L'únic partit catalanista del país, el Bloc Nacionalista Valencià, no ha aconseguit encara entrar mai al parlament de la comunitat. Mai ha tret el 5% -llindar que sembla escollit premeditadament contra aquest partit- dels vots, necessaris per entrar-hi. I a més una part important de la classe dirigent del país, així com bona part de la població autòctona, és furibundament anticatalana. Això deixant de banda que el país és un cau de corrupció. Tot això és propi de les societats que sofreixien una desorientació identitària: odi a la identitat original -la catalana- i decadència moral generalitzada.

Bé, però enmig d'aquest panorama quasi desolador, al País Valencià existeix una lluita serena i continua, la lluita de tots els valencians que no volen desaparèixer com a poble. I aquests valencians estan encapçalats per grans personalitats, homes que a pesar de la situació del seu país, l'amor al que són i la voluntat de no deixar-se dominar els porta a lluitar contra vent i marea, contra tot per tal de fer avançar el seu país, per poc que sigui, en la seva pròpia construcció nacional. Aquesta gent són grans guerrers, herois moderns, i segurament amb unes quantes desenes com ells, qualsevol país pot arribar allí on es proposi. I crec que els catalans de Catalunya també necessitem personalitats així si algun dia volem aconseguir deslliurar-nos dels castellans.

Citaré tot seguit aquests valencians dignes d'admiració, encara que segur que m'en deixo, però aquests són els que jo, i crec que la majoria de catalans, coneixem

-Eliseu Climent (Llombai, 1940): un històric del catalanisme a València, ja va participar en la redacció de l'Estatut valencià de 1975. És propietari de l'editorial 3 i 4, la principal del País Valencià de llibres en llengua catalana, així com del setmanari pancatalà El Temps. És també l'organitzador dels Premis Octubre, els grans premis de la cultura en català al País Valencià, i organitza i participa constantment en activitats per potenciar la cultura i la llengua valenciana, i per millorar els vincles entre els territoris de parla catalana. És el gran incombustible del catalanisme a valència, i el blanc preferit de tots els atacs del poder espanyolista reaccionari valencià

-Vicent Sanchís (Llàcer, 1961): és director del diari Avui, el més gran diari en català (i catalanista), des de fa uns 10 anys. Ha aconseguit mantenir el control del diari i situar-lo en una línia catalanista no adscrita a cap partit en concret -per la qual cosa potser ha perdut suports entre sectors de Ciu i sectors de Erc-, després de la seva adquisició per part del Grup Godó. Crec que és també un líder catalanista eclèctic i amb una visió global dels Països Catalans. Ferm en les seves conviccions, ha demostrat ser un negociador hàbil. Crec que és un líder catalanista amb gran futur sigui a Catalunya o al País Valencià.

-Vicent Partal (Bétera, 1960): és el gran pioner d'internet als Països Catalans. Quan tot just es començava a parlar d'internet, ell ja havia creat el portal Vilaweb (1996), un portal d'informació en català creat i dirigit a tots els usuaris de parla catalana. Actualment Vilaweb és la web en català més visitada, i un important punt de contacte i unió entre totes les terres de parla catalana, a més de ser un centre d'innovació en les noves tecnologies a casa nostra. Gràcies a persones com Partal el món d'internet en català té un gran dinamisme, i ara i en el futur és un dels pilars on es crea la consciència nacional, i on més s'avança en la construcció nacional (el .cat és un avenç espectacular). Partal té grans projectes en aquest món, com la creació de canals de televisió en català via internet.

-Ferran Torrent (Sedaví, 1951): és potser el personatge de perfil menys clarament catalanista dels que aquí comento, però crec que és destacable perquè és l'escriptor que ha normalitzat la novel.la en català al País Valencià, per dir-ho d'alguna manera. Que l'ha convertit en un fenomen de masses. A més a més és un crític implacable de la societat valenciana i els seus entramats de corrupció, en la seva trilogia Societat Limitada (2002), Espècies Protegides (2004) i Judici Final (2006). Hi fot un parell d'ous, si s'em permet l'expressió.