Podrà seguir sent, França, el model d'Estat jacobí?

És igual que guanyi Sarkozy, Bayrou o Segolène: molt possiblement, en algun moment donat, França sofrirà un cataclisme de grans proporcions. Dins d'ella es produeix una contradicció insalvable, i caldrà canviar l'essència de l'Estat-nació per superar-la: França diu a tots els immigrants que poden ser francesos, si adopten la llengua i la visió del món de l'Estat. Però quan aquests immigrants, o els seus fills, nets o besnets, ja han estat educats i assimilats per l'Estat francès, quan ja es senten francesos, llavors els arriba l'hora d'anar a buscar feina i no en troben, perquè els francesos "de sang", que detenten el poder econòmic, són profundament racistes.

O sigui, a pesar del que promet l'Estat, els francesos no accepten com a tals la gent d'altres ètnies, cultures i, especialment, races. Què passa llavors?, que els immigrants procedents de les excolònies africanes i els seus descendents, es queden a l'atur, se senten frustrats i enganyats per França, i s'apilonen en suburbis ultraviolents on no s'atreveix a entrar-hi ni la policia. I de tant en tant, aquesta gent esclata i incendia França sencera. Amb la qual cosa, França s'està convertint en un país policial, on cada dia els seus habitants viuen amb més por del veí. Segons fonts ben informades, avui en dia, els fills de l’antiga aristocràcia francesa, els que més es senten guardians de la pàtria, tenen una especial predilecció per fer-se policies d’èlit: per ells, i per gran part dels francesos arrelats -profundament catòlics i tradicionalistes- l’autèntic enemic de França està dins el propi país.

Quin és el problema de fons? Que l’Estat jacobí educa en la creença que el ser francès és un compendi de virtuts i qualitats positives, motiu d’orgull, i al mateix temps, i com a complement necessari, en el menyspreu a tot aquell que habita a França i no és, de forma evident, francès. El problema és el menyspreu a la diferència, la profunda hipocresia que s’amaga rere els Estats-nació. A França hi ha milions de descendents de primera, segona i tercera generació de la immigració de les excolònies africanes, i encara que ells es senten plenament francesos, els francesos de socarrel, instintivament, no els hi consideren.

Per superar aquest greu problema, França hauria de reconsiderar la validesa dels fonaments ideològics de l’Estat jacobí, instaurat durant la Revolució Francesa. Hauria de replantejar-se a si mateixa a nivell profund. Però això, és clar, no hi ha cap polític, de moment, que tingui els “ous” de plantejar-ho. Significaria acceptar, per començar, que França no és el país de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Els candidats parlen molt d’immigració, sí, tots diuen que cal, com a mínim, regular-la eficaçment. Però el veritable problema, són els milions d’immigrants que ja tenen a casa des de fa dècades, unit al racisme dels francesos, producte de la configuració mental d’un Estat font d’uniformització cultural i nacional.

França és la creadora i model de l’Estat jacobí –omnipotent, centralitzat i nacionalment uniformitzador- al món. Serà també la primera que demostrarà –obligada per les circumstàncies- la inviabilitat a llarg termini d’aquesta mena d'Estat?

Encontres amb Nouvinguts (I)

En aquest post encetaré una sèrie, que anirè continuant de tant en tant, sobre les meves experiències com a català conscient i amb voluntat pedagògica i integradora, amb immigrants o "nouvinguts". Fa cosa d'unes setmanes, vaig prendre contacte amb un veneçolà, que m'havia de venir a pintar a casa. Me l'havia enviat un senyor conegut que fa feines per la meva família. Quan vaig parlar per primer cop amb el veneçolà, li vaig parlar en català, lògicament, però al cap d'unes frases meves, i uns silencis seus, i després d'haver-li de preguntar si entenia el català, em va dir que no, que no l'entenia. Vaja, vaig pensar, sóc el seu client i a sobre, haig de parlar-li en la seva llengua, la llengua de l'Imperio, per més "tocada d'ous".

En venir per triar i comprar la pintura, li vaig preguntar que quan temps feia que vivia aquí. Em va dir "aquí en España, pueees...", no, que li dic, aquí a Catalunya vull dir. "Si, en Catalunya, pues un año". Caram, vaig pensar, un any i encara no entèn ni un borrall de català -la meva molèstia va augmentar lleugerament. Bé, llavors li vaig fer les explicacions de rigor, que aquí a Catalunya parlàvem el català, que era la llengua propia d'aquí, etc. "Si", em diu, "yo tengo amigos catalanes, pero me hablan siempre en español", vaaaja, que extrany, vaig pensar. En un moment donat, vaig tenir una inspiració, i li vaig començar a parlar en català, i li vaig dir que a partir d'ara li parlaria en aquesta llengua, i que si no entenia alguna cosa, que m'ho digués i li traduiria.

El veneçolà no es devia esperar aquest canvi, però ho va acceptar, i resulta que el tipus m'entenia quasi del tot -o almenys ho feia veure. Just quan li vaig dir això, em va començar a explicar, que ell tenia un amic dependent, i que un dia havia entrat un senyor gran a la seva botiga, i se li havia posat a parlar en català. El seu amic no l'entenia, li va dir al senyor però aquest no va canviar de llengua, i l'amic li va dir que si volia podia parlar en anglès o castellà, però que no entenia el català. El senyor gran es va enfadar i va marxar donant un cop de puny al mostrador.

El veneçolà m'explicava aquesta història com per exemplificar-me que els catalans que volien viure normalment en la seva llengua, eren una mena de tarats o maleducats. D'avis rondinaires n'hi ha a tot arreu... dic jo. Vaig pensar, aquest pobre home, el seu amic dependent i molts d'altres viuen contaminats per la subtil propaganda anticatalana dels socialistes -principals productors de tòpics entre la immigració a Catalunya-, i per la idea que Catalunya és Espanya, i que els catalans som bilingües, o sigui que, com que parlem castellà, no cal esforçar-se per parlar la nostra llengua. I el més trist és que, fins el moment que m'havia trobat, els fets no li havien negat aquestes idees, i ningú no li havia explicat què era Catalunya i la llengua catalana.

El pintor també em va comentar que, en arribar a Catalunya, va veure que moltes coses estaven en una altra llengua, i va pensar que era portuguès -és evident que l'home no tenia moltes llums, però aquesta és la realitat de molts immigrants. Tampoc sabia encara que el català era idioma oficial de Catalunya! I llavors li vaig comentar que no només ho era, sinó que era l'únic idioma propi de Catalunya. També em va dir, per empatitzar amb mi, que sabia que a l'època franquista no es podia parlar en català. Llavors li vaig dir, "si, els espanyols sempre que poden ens impedeixen parlar el català, i anulen el nostre govern i lleis, són així els espanyols". Crec que en aquell moment, per la manera com em va mirar, es va produïr un petit cortcircuit en la seva ment.

Vaig animar al bon home a que aprengués català. Llavors em va dir que ell havia treballat a Alemanya, i que havia aprés algunes paraules d'alemany... I em va preguntar, "pero si no sabes hablar una lengua, qué puedes haser?"(???). "Bé, doncs l'aprens, clar, l'has d'aprendre, fas classes, li demanes a la gent que et parli català, de moment ja has començat amb mi, ja veuràs com ho aconseguiràs".

L'occità, llengua de moribunds, poetes i sodomites...

L'altre dia vaig veure la pel.lícula "A Good Year", dirigida per Ridley Scott, amb Russell Crowe com a protagonista, i basada en una novel.la del britànic Peter Mayle. La pel.lícula no té massa secret, és una oda a les virtuts epicúries i fins espirituals de la "campagne" provençal francesa. Bé, ja coneixem la veneració de molts anglosaxons ben educats per aquesta regió: le soleil, les gens, le vin, le temps qui passe agreablement a coté des vignes, ou la lah, la France!, i tot això. Els anglosaxons estressats i plens de cabòries i problemes "importants" arriben en aquests bucòlics paratges i veuen la "llum" i tasten el nèctar de la vida, etc. Les pel.lícules i novel.les que tracten sobre aquest tema, encara que passen normalment a la Provença, no es refereixen mai a la cultura autòctona d'aquesta regió, l'occitana. És com si no existís. Però aquest no és el cas de "A Good Year".

Al film, enmig de bells paisatges, cases i sanes persones, apareix un personatge que és un avi dement, que l'han d'anar aguantant amb una corda perquè no es vagi caient, adormit, pels llocs. En un moment donat, enmig d'un sopar el vell comença a parlar de manera indesxifrable, i el seu fill, comenta que només parla provençal, que és una llengua que ja no entèn ningú, i només parlen encara "els poetes i els sodomites". I després d'això, el tio es queda tan tranquil, el vell ja no apareix més al film, i el tema del provençal queda dat i beneït.

L'autor de la novel.la en la que es basa el film, Peter Mayle, demostra no sols ignorància, sinó directament odi envers la cultura i llengua occitanes. Suposo que el fet que existeixin, ennuvola la seva idea tòpica i simple d'una Provença paradisíaca dins una França paradigma del tonto-romanticisme. Com que el seu cervell, quan deu anar de vacances, no deu suportar la contradicció que l'existència d'una nació occitana deu suposar en la seva ment -les coses complicades passen a Anglaterra, la resta del món és simple i primitiva com una margarida-, llança el seu odi destructiu de nen al que li han pres la joguina contra els occitans. Als quals esperonaria a que es querellin contra aquest energumen.

L'Estat, quan vol, ens abandona en estampida.

(El següent text és una ampliació d'un comentari que vaig fer a l'interessant blog Maniobras Orquestales... en la Blogscuridad)

Renfe sempre ha donat un servei més aviat dolent a Catalunya, però últimament és molt pitjor. Hi haurà aguts comentaristes espanyols que diran que des dels mitjans catalans s'exagera la mala qualitat del servei de Renfe, preparant el terreny per a tenir motius morals per a exigir el traspàs previst a l’Estatut de Renfe a la Generalitat (com afirmava fa mesos el (ultra)no-nacionalista Antonio Robles, secretari de Ciudadanos). Collonades. Per començar, des de quan els mitjans de comunicació catalans són majoritàriament catalanistes. Des de mai. Per acabar, el que passa és real. Jo feia molt temps que no agafava el tren, i el vaig agafar fa dos dies (Divendres Sant) per a anar a Girona. D'anada, vam haver d'anar dempeus, enganxats a la porta de sortida, ja que estava a rebentar, durant 1hora i 20m (moltes vegades feia aquest trajecte i mai m'havia passat). De tornada, vam haver de deixar passar un tren, ja que, al no haver passat l'anterior, l'andana estava pleníssima de gent, la qual es va abalançar com un ramat en estampida dins els vagons, comprimint-se fins desafiar les lleis de la física. Algú viatjat va cridar, "això és pitjor que a la Índia!"

I és que dóna la sensació, que davant la proximitat del traspàs dels trens de Renfe, "les rates abandonen el vaixell", així de simple. L'estat destina menys recursos dels mínims exigibles a aquest servei. D'igual manera, a Tarragona, on els Mossos havien de desplegar-se el 2008, substituint als cossos de policia estatals, aquests cossos s'han retirat ja de la província, obligant al trasllat urgent i no previst de 330 Mossos al Tarragonès (informació del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya). I això quan n’hi ha menys dels necessaris, encara, allà on ja s'han desplegat. A més, ja fa anys que els cossos estatals, davant el trasllat de competències, tenen i han tingut menys efectius dels necessaris en els territoris que encara han controlat.

Tot això, unit a la reticència de l'Estat a traspassar més recursos financers a la Generalitat (competències sense recursos... mal negoci), suposo que té per objectiu, el causar un col·lapse. I que els catalans, il·luminats per la Veritat (la "Verdad Ezzpañola"), veiem la llum i ens adonem que un excessiu autogovern és perjudicial per a nosaltres, i que el millor és que el "Papa Estat" Ezzpañó ens ho controli tot. Això sí, expoliant-nos fiscalment, i devent gran part de la seva capacitat financera a la recaptació a Catalunya. Gràcies Espanya per l'expoli que escanya el nostre desenvolupament. Gràcies per no respectar la nostra llengua i cultura i lleis i intentar contínuament destruir-les. Gràcies per mentir i imposar sempre. Gràcies per res de res.

Art=Diversió. Llaunes no, gràcies.

Particularment la cultura i l'art, m'interessen bàsicament en el seu aspecte lúdic, o sigui en la seva capacitat d'absorvir la meva atenció per fer-me passar una grata estona. Així doncs, en general les úniques manifestacions artístiques a què paro atenció, són el cinema i la literatura que em diverteixin. No m'interessen en absolut les obres massa “intel.lectuals”, que sacrifiquin la diversió de l'usuari en ares d'un missatge "profund", sovint transmés maldestrament a través d'artificis de cineasta o escriptor mediocre. I que, a més, normalment volen arribar a una idea a la qual s'hi pot arribar, sense més circumloquis, a través d'un parell o tres de simples raonaments. Aquest tipus d'obres sovint coincideixen amb les que tenen per objectiu, simplement, ser una demostració del gran talent i capacitats del seu autor, en ares de reforçar el seu ego. Tampoc m'interessen aquelles obres que tenen per objectiu la pura innovació estètica.

D'altra banda, admiro la literatura o el cinema, que tenint la capacitat de divertir, és capaç al mateix temps de transmetre idees i/o evocar reflexions interessants. Però primerament, que sigui amè. És que algú es pensa que es tornarà més intel.ligent, o bé li creixerà el cervell, consumint literatura o cinema que algú considera "alt", "intel.lectual" o "seriós" i que la majoria de vegades no passa de "complicat", "obvi" i "tediós"? Que els inteliprogres vagin al Verdi o al Boliche a veure "Las manzanas morales- vasectomía de una bolsa de supermercado" o "Hong Xin xun, wang xin xung xe- La vida de Hong Xin, el contable", que jo anirè al Lauren o al Comedia a veure "Gladiator II" o "Scary Movie 6" (ep, si pot ser, en català, clar), entendré el missatge i segurament em divertiré molt més.

Resultat de la 1a Guerra (Dialèctica) Sobiranista: no hem de votar ERC fins que no mani Carretero, i Montilla està semiacabat

Sens dubte podríem omplir Gigabytes d’informació amb tot el que s’ha escrit aquests dies sobre l’estira-i-arronsa per veure qui és més independentista entre els dos partits catalanistes, ERC i CiU. Des d’aquest modest espai, i creient, molt prudentment, que puc aportar alguna cosa al debat, també diré breument la meva.

Què ha passat?: els dirigents de ERC, que pensaven passar una plàcida legislatura, sense vaivens ni estridències, sota les ordres del Sr. Montilla, han vist com la seva aposta pel patriotisme social, era amenaçada des de dins i des de fora. Des de dins, pel Sr. Carretero i el seu corrent, i des de fora, per molts votants decebuts, que pensen retirar-los el vot de cara a les properes eleccions municipals de maig (fet que suposo que han estudiat i els ha estat confirmat empíricament). Que reclamen tots aquests descontents?, doncs que ERC es comporti com un partit realment catalanista, i que no es converteixi en un satèl.lit del PSC.

Idò que, davant la proximitat de les municipals, des d’Esquerra han volgut matar tres! ocells d’un tret. Un, millorar la seva imatge com a partit catalanista, a causa del que he comentat. Dos, d’acord amb la seva estratègia (la seva única estratègia) a mitjà-llarg plaç (destruïr CiU i quedar-se amb els seus votants -idea brillantíssima allí on les hi hagi, què caram!), atacar CiU en la seva línia de flotació catalanista, i presentar-lo com un partit realment no catalanista/sobiranista. I tres, demostrar que no estan supeditats a l’autoritat de Montilla i del PSC. Resultat de la ofensiva? Fracàs absolut d’Esquerra en els dos primers objectius, i aparent èxit en el tercer, amb el consegüent debilitament del tripartit.

Esquerra ha fracassat perquè, lluny de donar una imatge catalanista/sobiranista, ha donat la imatge de jugar per interessos propis, desprestigiant-lo, amb un tema que és la principal aspiració de molts catalans, entre els quals s’hi troben el gruix dels que els hem votat: la independència de Catalunya. CiU, per la seva part, ha sabut respondre a la ofensiva “sobiranista” amb una intel.ligent contraofensiva, i ha posat en evidència ERC, de manera que aquesta, per no veure’s atrapada en un compromís, que no era, com he comentat, en absolut el seu objectiu, ha augmentat la intensitat de la ofensiva. Al final però, tot el relacionat amb l’autodeterminació ha quedat en foc d’encenalls, en res.

En definitiva, Esquerra probablement encara ha perdut més potencials votants després d’aquesta actuació política, i CiU segurament n'ha guanyat. Pel que fa a Montilla, que va garantir que sota la seva presidència hi hauria un govern estable i unit, i que ell seria el seu únic portantveu, els fets han desacreditat la seva paraula. ERC ha ofert el govern a CiU i ha fet propostes passant olímpicament de Montilla. Ha quedat clar, doncs, que aquest no controla el govern, i poc a poc el nou tripartit es va convertint en un circ, igual com l’anterior. Poc a poc, i a pesar de que els mitjans controlats pel PSC parlen tan poc com poden de política catalana, el nou tripartit, i amb ell Montilla, van cap a la pròpia destrucció.

Campanya per una TV3 per tots els Països de parla Catalana

A través d'aquest link us podeu adherir a la campanya que ha posat en marxa la web Criteri per reclamar que TV3 es pugui veure a tots els territoris de parla catalana. Ja s'hi han adherit 44.000 persones. Com diuen els socialistes, i sense cap ànim d'imitar-los, passeu-ho. Com més soroll fem, més ens sentiran. Aprofito per recomanar aquesta web Criteri, dirigida a tots els territoris de parla catalana, i dedicada a potenciar el sentiment d'unitat i "autocentrament" de tots els catalanoparlants. I estèticament interessant.

Com ja hem comentat per aquí en alguna ocasió, hi hauria d'haver una web en català -que podria ser la mateixa Criteri, o no-, dedicada a crear i publicitar campanyes a favor dels interessos dels catalans i Catalunya, a l'estil de la web espanyola hazteoir.org. Cal començar a aprofitar el potencial que ens ofereix internet per fer-se sentir directament com a ciutadans a les diferents administracions, organismes i empreses. La democràcia només té sentit si els ciutadans participen activament en el seu govern. En aquesta hipotètica web també es podrien donar consells pràctics i fer reflexions sobre què pot fer cada català per viure dignament al seu país, per millorar la llengua, integrar els immigrants, etc., a l'estil del "gra de sorra" que comentava en una ocasió en cdecarabassa.

No parlar sempre en català a la gent castellanoparlant és de mala educació

La manera més efectiva que té un ciutadà català per contribuïr a construïr una societat respectuosa i integradora, al manteniment de la pròpia llengua i nació, a la seva sobirania, i en definitiva a construïr un món millor, més just i lliure, des del nostre racó del globus, és parlant sempre, i amb tothom, en català. Per descomptat sempre educada i respectuosament. I si algú s'enfada és el seu problema: és un maleducat i/o algú amb prejudicis negatius cap als catalans i/o algú amb mentalitat totalitària: que s'en vagi a prendre vent.

Perquè és important parlar sempre, amb tothom, en català?:

1-Perquè parlar en català al país dels catalans, Catalunya, és la cosa més lògica i natural del món.

2-Perquè som catalans, i un ha de ser modest i sentir-se orgullòs del poc, o molt que Déu li ha donat, i a nosaltres ens ha donat, entre altres coses, ser catalans, i per tant ens hem de sentir orgullosos de ser-ho. I en conseqüència, no hem de deixar que ningú ens digui que una altra llengua és més important que la nostra, perquè la parlen xilions de persones o el que sigui (com per exemple el castellà). Totes les llengües són igual d'importants, però per a cadascú la seva és la més important, i la nostra és la catalana. Per tant l'hem de respectar com ens respectem a nosaltres mateixos, i fer-la respectar com ens fem respectar. Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà.

3-Perquè volem que tots els immigrants, i els fills d'aquests que encara no s'han integrat, s'integrin a Catalunya, a la nostra cultura i llengua. Perquè som una societat oberta, i no volem marginar ningú que vulgui viure al nostre país, ni volem que es creïn guetos. Quan li parlem en castellà a un castellanoparlant o a un nouvingut que usa habitualment aquesta llengua:

a-Li estem dient que la llengua d'aquí és la castellana. Per tant li amaguem que la llengua pròpia del país és la catalana, i l'allunyem de la possibilitat d'integrar-se realment al nostre país: l'estem marginant.

b-Ens estem faltant el respecte a nosaltres mateixos, i estem sent un exemple que la propaganda espanyola respecte a la superioritat del castellà, ha estat un èxit. Som l'exemple viu que les actituds de dominació i imposició són exitoses, i per tant estem potenciant-les i contribuïnt a un món pitjor.

En definitiva, i parafrasejant aquella frase tan sentida, paradigma de l'autoodi, de que "parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació", afirmo que "no parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació". És de mala educació perquè denota una actitud poc digna, de claudicació davant la imposició més barroera, perquè denota poca estima per la pròpia cultura i llengua, cosa que no deixa de formar part de l'autoestima, i perquè, amb aquesta actitud, es margina als immigrants a seguir sent extrangers eternament al nostre país.


P.D.: evidentment hi ha excepcions que justifiquen no parlar en català:

-Quan ens trobem amb un turista que no l'entèn.

-Quan ets empleat d'una empresa i has de tractar amb clients, en pro d'un millor servei cal parlar la llengua del client sempre que es conegui (castellà, anglès, francès, alemany, etc.)

-Quan ens trobem amb empleats d'atenció al públic acabats d'arribar: amb aquests el que es pot fer és dir les coses en català, esperar un moment a veure si ho ha entès, i si no ho ha fet traduïr-li al castellà. I la nova demanda tornar a fer-li primer en català, etc.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (III)

(continuació de l'enumeració de les idees del fals progressisme, des de la 2a part)

6-El capitalisme salvatge o neoliberalisme és negatiu. No totes les coses tenen un preu.

Comentari: Idea que prové del nucli essencial del comunisme, l’objectiu del qual és l’eliminació del sistema econòmic capitalista, que considera una fase oposada i prèvia a l’instauració d’una economia dirigida des de l’Estat. En primer lloc, sé el que és el liberalisme econòmic, però encara no sé què vol dir “neoliberalisme”. Encara que sospito que només és una manera per anomenar el mateix i que sembli més “terrorífic”. El “capitalisme salvatge” també deu ser el mateix respecte el “capitalisme”. El capitalisme és l’evolució natural de l’economia humana, des del moment en el qual, en el neolític, els qui treballaven la terra van començar a produïr més del que consumien, i a intercanviar aquest excés per altres béns o serveis. Les tesis de Marx s’han demostrat falses: la pròpia evolució del capitalisme no ha portat a un bloqueig del desenvolupament econòmic, ni això ha portat de forma natural a la socialització dels mitjans de producció. Per altra banda, tampoc mai, en cap societat desenvolupada, s’ha aplicat al peu de la lletra el liberalisme econòmic. A tot arreu, en major o menor mesura, l’economia sempre ha estat influïda per l’Estat. És a dir, el fals progressisme critica quelcom que no ha existit mai.

El fet és que el sistema econòmic capitalista ha aportat, a tot arreu del món on s’ha aplicat, uns alts nivells de benestar, que augmenten en proporció al desenvolupament de l’economia i al nivell de democràcia dels Estats. Jutjar moralment un sistema econòmic, basant-se en l’apreciació d’una altra teoria econòmica, és com jutjar moralment un sistema matemàtic, només perquè un altre el considera incert. Un altre que, a més, s’ha demostrat fals. Simplement, és absurd. La moralitat s’ocupa de la bondat o maldat dels actes humans. Les persones són altruistes, bondadoses o malignes independentment del sistema econòmic en el qual viuen.

I qui no consideri el nostre sistema econòmic -que és el resultat natural de 10.000 anys d’evolució econòmica- adequat, siusplau, que en proposi un altre. I no, el comunisme no val, amb ell no sols el 98% de la població és miserable, mentre que el 2% que pertany al Partit és ric, sinó que, a més, els ciutadans no tenen llibertat per fer el què volen i són constantment vigilats. Per acabar, vull comentar que la majoria de persones que fan afirmacions a la lleugera sobre aquest tema, no tenen ni la més mínima noció d’economia, entre elles un exèrcit de periodistes. És vergonyós i un insult a la intel.ligència.

7-La multiculturalitat és positiva.

Comentari: La multiculturalitat és positiva, o negativa, segons els interessos de cadascú. Aquesta idea allunya el debat del que és important en relació a una societat multicultural, eufemisme per anomenar una societat amb alta immigració. El rellevant en aquest cas és decidir si cal i com cal: controlar els fluxos migratoris, actuar per integrar els immigrants en la societat receptora, actuar perquè no es creïn “guetos”, prevenir que part de la immigració caigui en la marginalitat i la delinqüència, etc. Aquesta idea és especialment usada per “l’esquerra” catalana encarnada en el PSC. Aquesta esquerra, des que es va unir al PSOE, es va convertir en favorable a l’espanyolisme. I aquesta idea és perfecta per a desviar l’atenció de la importància de la cultura i llengua pròpies de Catalunya, diluïnt-les en un mar de cultures totes iguals. Cosa que permet al nostre socialisme justificar no fer res d’especial per la pròpia llengua sempre que pot, i imposar, de sotamà, la cultura i llengües estatals. ICV també incideix molt en aquesta idea etèria, potser no per anticatalanisme conscient, sinó com a partit satèl.lit i seguidor del PSC.

8-Cal ser tolerants.

Comentari:Idea que sempre m’ha semblat molt paradigmàtica de l’ideari d’esquerres. Ja que “tolerar” significa que es “suporta” o “deixa fer” quelcom a algú tot i que no agradi o no s’hi estigui d’acord. Per “deixar fer” quelcom, en primer lloc s’ha de tenir el poder de “no deixar fer”. El considerar que es té la possibilitat d’imposar als altres el que poden o no poden fer segons els propis gustos, denota una mentalitat totalitària i arrogant. Perquè es clar, el tolerant, amb un gest magnànim, “deixarà fer”, però quan, segons el seu criteri, cregui que ja n’hi ha prou, llavors imposarà “per collons” la seva opinió o visió. Fem atenció a que l’ideari progressista no diu “cal ser comprensius”. Segons aquest, no cal comprendre les realitats alienes, només suportar-les si és necessari, sempre considerant la possibilitat d’eliminar-les si estan massa en discordància amb els seus principis.

9-La diferència entre rics i pobres al món cada dia és més gran. El capitalisme ens porta a un món pitjor, amb més fam i violència.

Comentari: Una de les més grans fal.làcies del fals progressisme, ja que el cert és que cada any l’economia creix globalment, i més països i milions de persones surten de la pobresa. Els únics països que no milloren els seus nivells de benestar, són els que, pels motius que sigui, no evolucionen tècnicament i econòmicament, i no entren en l’economia global, com la majoria d’Estats africans i molts sudamericans.

10-Cal estar a favor de totes les causes aparentment justes i bones que hi hagi.

Comentari:La defensa del medi ambient, dels col.lectius desfavorits, de les aparents víctimes en conflictes llunyans, etc, etc. Bé, el fals progressisme té una opinió oficial, que és tramesa a tots els seus seguidors, sobre tot tipus de temes amb connotacions de Justícia, Solidaritat, i tots els grans ideals relacionats amb el Bé. Tots els temes que li interessi recolzar també els relacionarà amb aquests ideals, i els que vulgui atacar, els relacionarà amb el Mal, la dreta. L’aproximació a qualsevol tema de l’esquerra, per més de justícia que sigui i com he anat describint, és sempre en base a una idea simple i que no intenta aprofundir en el problema ni, per tant, trobar cap solució.

11-El catalanisme és cosa de la burgesia i de gent provinciana, no és una preocupació del poble.

Comentari:Idea que va adoptar, des de principis del segle XX, el pensament d’esquerres espanyolista ubicat a Catalunya, com era el Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Tenia per objectiu desprestigiar el catalanisme, en una època de lluites socials i populars. Una altra mostra de com està d’enquistat en el passat el pensament d’esquerres, és que el PSC –com he comentat, un partit espanyolista des del moment que es va unir al PSOE- ha adoptat la mateixa idea per atacar el catalanisme en els nostres dies. El PSC ha usat tots els recursos possibles per identificar el catalanisme, encarnat durant molts anys per CiU, amb una cosa de gent benestant i que afavoria el poder econòmic. Una manera de definir el catalanisme com de dretes, o sigui, pertanyent a l’Imperi del Mal. Un argument per desprestigiar el ser català des de la visió simplista de l’esquerra, que sospito que ha quallat, en l’inconscient dels catalans, més del que es pot imaginar.

L’esquerra majoritària a Catalunya, encarnada en el PSC, també és la promotora de tota una bateria d’idees que com la comentada, tenen per objectiu desprestigiar els diferents aspectes del ser català. Algunes d’elles són: “parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul”, o “la llengua castellana és més cosmopolita”. En realitat són idees que s’han anat forjant a través de segles de dominació i repressió del poder castellà. Amparada en la creença de que l’esquerra és sempre la banderera del Bé, el fals progressisme català contribueix, entre les masses benestants i benpensants, a l’autoodi, més eficaçment que tres segles de dominació castellana. Una actitud contrària al Bé i al progrés, a la Justícia i a la Veritat, que denuncio des d’aquest modest espai.

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (II)

Des d’aquí vull enumerar tota una sèrie d’idees, que van ser creades bàsicament pel comunisme durant la guerra freda, i que formen el nucli de creences de l’esquerra (el comunisme és un dels seus pilars fundacionals, com comentava en l’anterior post) a Europa i Catalunya. Unes idees completament desfassades, que no pretenen explicar ni expliquen la realitat, i que no podrien resistir un embat dialèctic mínimament seriòs, però que lògicament no ho necessiten ja que són creences. Unes idees que satisfan les ànsies de lluitar per un món millor de milions d’europeus. Però que no contribueixen realment a un món millor, sinó simplement a mantenir l’status de certs partits polítics. Milions de persones intercanvien fe per tranquilitat moral, però fer un món millor no té res a veure amb això.

Aquestes idees, com el binomi esquerra-dreta, són maniqueistes, plantegen les coses en termes de bo/dolent, o sigui simplifiquen a la mínima expressió la immensa complexitat de la realitat. Els comentaris que faig pretenen explicar la motivació original d'aquestes idees, i posar en evidència que no són afirmacions imparcials i objectives sobre la realitat, sinó idees simples i poc vàlides per explicar-la:

1-Els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat.

Comentari: els EUA són el país més poderòs del món, i hi han aportat coses bones i dolentes. És un dels països més democràtics del món, i ens van salvar de l’amenaça nazi, però per altra banda, com a imperi, colonitzen territoris per assegurar-se els recursos per la seva economia. Si ho comparem amb les colonitzacions dels imperis europeus, són molt més subtils, menys destructius i més respectuosos amb les cultures natives. L’odi als EUA prové, evidentment, de que eren el principal enemic del comunisme (URSS), creador del pensament d’esquerres, durant la guerra freda.

2-Israel és el 2on estat més maligne del món. Oprimeix i aniquila els pobres palestins, que només tenen pedres per defensar-se.

Comentari: el cas d’Israel és extremament complex i no es pot simplificar d’aquesta forma infantil. L’odi a Israel prové de que eren i són aliats habituals dels EUA, i es recolza en l’antisemitisme secular que hi ha a Europa. A l’edat mitjana, com ara, s’estigmatitzava i culpava als jueus de tots els mals i vicis. Precisament per la persecució de què van ser objecte durant segles es van veure abocats a crear un Estat només per ells, en que poguessin viure en pau. No oblidem que som els europeus que els hem abocat a aquesta situació, i no fem com si la cosa no anès amb nosaltres. Els palestins són víctimes, sí, i també fan la seva lluita, però els jueus han estat víctimes durant milenis.

3-La religió cristiana catòlica, és una manera de manipular la gent, i és un dels principals enemics del progrés. En canvi, la religió musulmana és positiva per se i ha de ser respectada.

Comentari: un dels principals enemics del comunisme era la religió, en tant que sistema de creences que s’oposaven a les seves. L’esquerra té especial odi al catolicisme per aquest motiu, ja que els fa la competència a nivell de font de fe. A pesar que avui en dia l'extensió i el poder del catolicisme ha disminuït moltíssim respecte a fa unes dècades, i especialment a Catalunya. Però aquest detall no té importància ja que com he comentat, les idees de l'esquerra pertanyen bàsicament al passat. En canvi, a redós de les últimes actuacions dels EUA en països àrabo-musulmans i del conflicte d’Israel, l’esquerra ha pres l’opció de considerar amics els enemics dels seus enemics.

4-Cal ser feministes, eliminar les diferències entre homes i dones, establir quotes per dones en els llocs de responsabilitat, etc.

Comentari: en primer lloc les idees de tipus exhortatiu/imperatiu demostren com el pensament d’esquerres és de tipus dogmàtic, semblantment a una ideologia política, com el comunisme. O sigui, si no es combrega amb algun punt del dogma, en aquell punt no s’és d’esquerres, sinó de dretes. La idea del feminisme prové de l’igualitarisme propi del comunisme. Estic completament d’acord en què home i dona tenen el mateix valor i han de tenir les mateixes oportunitats per ser el que vulguin. Però a partir d’unes mateixes condicions de partida, cadascú ha de ser el que més el satisfagi, i potser les dones no tenen el mateix interés que els homes a ocupar posicions de poder, i potser es senten més satisfetes desenvolupant rols diferents dels que més habitualment satisfan els seus congèneres. Normativitzar d'acord amb un dogma pot ser contrari a la naturalesa de les coses, i això pot ser frustrant i desastrós.

5-L’Estat ha de garantir l’educació, l’atenció a la salut, subsidis d’atur, jubilació, totes les prestacions i tots els drets possibles als ciutadans.

Comentari: idea provinent de la idea comunista que l’Estat ha de tenir un poder omnímode. En primer lloc l’Estat no ha de garantir ni fer res per se. En un sistema democràtic, qui determina les competències que ha de tenir l’Estat, és el poble. Si els ciutadans es posen d’acord en què volen un Estat que cobri menys impostos i influeixi menys en l’economia per tal d’augmentar la riquesa de les persones, serà legítim. Igual que si decideixen que volen un Estat del benestar fort, que garanteixi als desfavorits un mínim nivell de vida, o fins i tot que pagui tot el que es consideri bàsic als ciutadans, a través d’una més gran recaptació d’impostos. Una opció significarà un Estat dèbil i una economia forta, una altra un Estat totpoderòs i una economia més dèbil. Dins els límits del que és possible, el poble és qui ha de determinar quin Estat vol. Aquest és el valor essencial de la democràcia, i no tenir-ho en compte és no saber què és una democràcia.

(continuarà en la 3a entrega)

El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I)

Durant les primeres dècades del segle XX, el món occidental va passar una època de revolucions i de lluites socials, que tenien per objectiu assolir ideals com la Llibertat, la Justicia o la Igualtat: comunisme, anarquisme, i a Catalunya també republicanisme i catalanisme. Aquelles revolucions van canviar el món i el balanç que van deixar es pot considerar positiu: l’Estat del benestar democràtic es va imposar com el model a seguir a occident i com a l’únic que garantia uns mínims de qualitat de vida, de llibertat i de justícia als ciutadans.

La idea d’esquerra política (i amb ella el seu contrari, la dreta), es va basar des dels seus inicis bàsicament en l’ideal revolucionari i la ideologia comunista. Avui en dia, en què ambdós ja s’han posat en pràctica, han contribuït a la creació de les societats i els sistemes de govern vigents i ja s'han demostrat obsolets -i especialment el comunisme-, encara continua, però, la mateixa distinció. Avui en dia, en què els principals problemes de les nostres societats i del món, han canviat respecte de fa 100 anys. A diferència de llavors, a occident vivim en democràcies, la immensa majoria de la població és benestant, els obrers són una minoria dels treballadors, i ja no són explotats salvatgement i tenen un bon nivell de vida.

Però si l’esquerra ha continuat vigent a través dels temps i els canvis és perquè no és una idea, s'ha convertit ja fa molt, com comenta el pensador d’esquerres Norberto Bobbio, en una creença (Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política, 1995). Per aquell que creu, una creença està més enllà de la discussió i del raonament, és simplement la realitat. Com comenta Ortega i Gasset, “les creences van ser primer idees, però que lentament van ser absorvides per multituds, perdent el seu caràcter d’idees per consolidar-se en “realitats inqüestionables”” (Del Imperio romano, obres completes vol. IV, 1941-46). Segons la creença de l’esquerra, aquesta representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat o la Justícia. Per als que professen aquesta fe, tot aquell que no combrega amb les idees de l’esquerra, forma part del seu particular dimoni, la dreta.

Avui dia els problemes a Europa són la immigració, la conveniència o no de reduïr el pes de l’Estat en l’economia, la centralització o descentralització de les administracions estatals, la degradació del medi ambient, l’aparició de societats multiculturals o les nacions sense Estat, entre d’altres. La gestió d’aquests i dels altres problemes de les societats, s’ha de fer analitzant acuradament la situació, i proposant i executant solucions que beneficiïn el màxim possible la ciutadania, segons els interessos d’aquesta. No sé què hi tenen a veure les dretes i les esquerres en tot això.

Jo també vull un món millor, també sóc progressista, i no sóc d’esquerres, ni evidentment del seu “abocador” ideològic les dretes. Vull un món millor, però quan començo a aprofundir en com és la realitat que m’agradaria millorar, oh sorpresa!, ho comparo amb el que diu l’esquerra i llavors penso si no s’estarà referint a la realitat de Mart. O potser sóc jo que sóc un marcià. Bé no sé, en tot cas cada dia n’estic més fart de sentir repetir collonades de l’alçada d’un campanar de forma acrítica. Siusplau esquerrans, informeu-vos i sigueu crítics, i deixeu la fe per a coses espiritualment més elevades.

(continua en la 2a part)

Perquè

De vegades no puc deixar de preguntar-me el perquè de la manca d'ambició dels catalans. Perquè ens acontentem en ser un tros d'aquest racó de món geogràfica i sobretot mentalment que és Espanya. Perquè ens emmirallem i adoptem en gran part l'imaginari dels castellans, un poble que no deixa de mirar-se al melic, que la seva gran proesa històrica va ser descobrir per casualitat un continent, del qual va arrasar i violar quasi per complet els seus habitants indefensos, i que només s'ha atrevit a enfrontar-se a nosaltres, o a qualsevol, quan estàvem dividits o molt debilitats. Una gent que no té cap virtut a part de la seva fe.

Em pregunto perquè no parlem i mirem més el què fan els francesos, els anglesos, els irlandesos, els holandesos o els alemanys. Perquè no tenim per objectiu ser un país com Suïssa, o millor. Un país on es respecti la llibertat de les persones i els pobles per damunt de qualsevol altra cosa. Perquè estic convençut que la idea de Llibertat està especialment impresa en el ser profund dels catalans, no en va la Corona d'Aragó era una federació d'Estats cadascun amb les seves pròpies lleis i govern.

Perquè hem renunciat a destacar al món, a despuntar entre els nostres veïns occidentals, a ser un exemple de societat desenvolupada? Em pregunto quan vam desistir de portar la iniciativa, de tenir una veu pròpia al món. I ho faig perquè aquesta és la manera més trista de suïcidar-se, d’anar-se exhaurint en una lenta i inacabable agonia. Perquè un poble que no es senti orgullòs de si mateix i no confïi en les seves possibilitats és un poble mort. O sigui que si es vol no només sobreviure, sinó Viure, cal canviar. Cal canviar de mentalitat. Cal allunyar l’autoodi, cultivar l’amor propi, exportar al món els nostres punts forts, i potenciar els dèbils.

Crec fermament que els catalans tenim totes les qualitats per ser una de les societats més desenvolupades del món, tant a nivell social, com polític, com econòmic. El nostre esperit liberal, treballador i emprenedor, i al mateix temps obert i comunicatiu, amb un toc d’innocència i bona fe que no hem perdut mai, ens pot portar a construïr un país veritablement pròsper, organitzat i respectuós amb tots els grups i tendències. Un país com aquell que descrivia Espriu “nord enllà” (amb gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) però amb un agradable toc mediterrani, sense les rigideses dels pobles de climes més freds. Potser aquest és el destí suprem dels catalans, per assolir el qual hem sobreviscut tants segles: fer un món millor a través de fer el millor país possible.

Però per assolir-ho cal desfer-se de totes les pors que ens atenallen. I eliminar de socarrel el fals cosmopolitisme amb el qual molts s’omplen la boca, i tota la hipocresia intel.lectual que ens envolta, i que és simplement la màscara d’un profund odi a Catalunya o autoodi. Prou de cosmopolitisme que vol dir turisme barat i tenir per objectiu ser una pseudorepública bananera, prou de progressisme que vol dir saltar-se les normes i pixar-se en tot en pro d'un bé comú fals. Cal ser realment cosmopolites i realment progressistes. Cal voler menjar-se el món. Cal sentir-se orgullòs del que som. Cal que agafem el destí per les regnes i que ens regim completament a nosaltres mateixos.

Tots atents a la Xina

El setmanari nordamericà Time, en el seu número de 22 de gener, elevava oficialment la Xina a la categoria de Superpotència. O sigui, Estats Units d'Amèrica, la primera superpotència, i que només ha pogut ser comparada en poder a l'extingida URSS, defineix ja la Xina com una igual. Potser els americans s'avancen una mica als esdeveniments, ja que la Xina encara té un PIB 5 vegades inferior al nordamericà, i una renda per càpita 26 vegades inferior. Però segurament volen convidar a la Xina al reduïdissim club de les superpotències, per compartir i mostrar el camí a la novella en la dificultat i la trascendentalitat per al món que aporta aquesta categoria, amb l'objectiu d'evitar així un superconflicte superdestructiu per tots plegats.

Perquè, efectivament, la Xina és un perill, i el perill per al món que pugui suposar els EUA, és una brometa d'infantó comparat amb el que pot ser la Xina. Perquè?, doncs simplement perquè té el 20% de la població mundial, és la quarta economia del món (wikipedia), amb un creixement del 10% anual, i a més produeix bona part de tot el que consumim a Occident, i... és una dictadura comunista. Una dictadura que evidentment ha fet concessions al liberalisme econòmic, però no al polític. Una dictadura imperialista que manté dins el seu territori països per la força de les armes contra la seva voluntat, com el Tibet o Taiwan.

Segons explica Time, els EUA i altres països estan fent, des de fa temps, esforços diplomàtics perquè la Xina prengui un paper conscient del seu nou rol dins el món, i contribueixi a expandir la democràcia al món. Sembla que la Xina està fent algun esforç en aquest sentit, però poc, potser merament testimonial. Per exemple, la Xina ha desplegat últimament soldats en missions de manteniment de la pau de l’ONU. El juliol passat n’eren 1.400. Mentre, només al Sudan, hi té 4.000 soldats protegint les perforacions petrolieres d’una empresa pública xinesa. O bé, després de les proves nuclears d’octubre passat, finalment la Xina va condemnar la carrera nuclear de Corea del Nord, tradicional aliat seu, després d’anys de pressions diplomàtiques nordamericanes perquè s’hi posicionés en contra. Però per altra banda, el govern xinès ajuda a dictadors sanguinaris africans, en les seves neteges ètniques o en les salvatjades que els vingui de gust fer. Així, des del Consell de Seguretat de l’ONU ha diluït resolucions destinades a pressionar el govern del Sudan contra la neteja ètnica que porta a terme a Darfur. O directament ha enviat armes i diners a Robert Mugabe, sanguinari president de Zimbabwe acusat de tota mena de violacions dels drets humans.

I parlo d’Àfrica, perquè la Xina ha deixat ja de ser simplement un immens país que produeix barat i que exporta industriosos immigrants que s’organitzen en guetos per tot el món. Conscient del seu poder a tots els nivells, ha decidit començar a actuar com a potència al món. O sigui, a assegurar-se el subministrament de materies primeres i energia pel creixement de la seva indústria i economia en general. Així, compra i construeix mines i pous a l’Àfrica, així com carreteres i vies fèrrees per transportar els materials. Extén els seus interessos a qualsevol país amb importants recursos naturals, o amb una importància estratègica pel seu desenvolupament. No només Angola, Zimbabwe o el Sudan, sinó també països propers com Tailàndia i Laos, o rics en materials com Austràlia i Brasil, són destinataris de massives inversions xineses.

Esperem doncs, que tot aquest immens poder que té i tindrà la Xina al món, serveixi per al progrés de la humanitat, i no per a la seva involució. I em reca dir-ho, però la cosa està crua. Mentre el poder xinès no faci gestos per cambiar a un règim democràtic, la Xina serà un perill en potència. I potser un dia, ai! enyorarem aquells dies en què els EUA eren el gran poder mundial i ens deixaven manifestar com si res contra les seves guerres per assegurar-se els recursos.

N'estic fart d'aquest catalanisme

N'estic fart de la dinàmica predominant actualment al catalanisme, de desqualificar, desprestigiar o fins i tot insultar el contrari. Quan parlo de catalanisme, em refereixo, com és lògic, als dos únics partits catalanistes, CiU i ERC. El màxim objectiu del catalanisme, ho digui o no obertament (això depèn de la imatge política que es vulgui donar, i no és l'essencial), és aconseguir la plena sobirania del govern dels catalans, de manera que aquests puguin actuar i decidir en condicions d'igualtat amb la resta d'Estats sobirans del món. L'objectiu de la construcció nacional -la principal tasca del catalanisme- no és altre que l'obtenció de les institucions i els instruments de poder propis d'un Estat, paral.lelament a la creació d'una consciència clara de nació en la població. Per tant, l'objectiu de tot el catalanisme és l'obtenció d'un Estat, i el que es consideri catalanista i no ho cregui així, o bé afirmi que altres catalanistes no ho tenen per objectiu, o bé actua de mala fe o bé està desinformat.

Alguns parlen de federalisme o derivats. La tendència centralista de l'Espanya actual, així com la observació de la història, no deixen lloc a dubte que la dependència de Catalunya d'una Espanya castellana, és perjudicial per al desenvolupament social, polític, econòmic i cultural de la nació catalana, així com una amenaça constant a la seva supervivència, per tant haurien de quedar també descartades solucions d'encaix a Espanya de tipus federalista. Primer perquè a Espanya no li interessa, i segon perquè per dur a terme tals solucions, primer el govern de Catalunya hauria de ser completament sobirà, per decidir en condicions d'igualtat amb el govern d'Espanya, quina mena de nou Estat d'estructura federal es crea. I si fossim sobirans, seria absurd tornar a caure altre cop a la gola del llop.

Bé, el que vull dir, en definitiva, és que l'únic objectiu possible del catalanisme és la plena sobirania, i que l'única manera d'aconseguir-la, és a través de la unió de tot el catalanisme. Les lluites entre els dos partits que el conformen, allunyen Catalunya de la seva sobirania, i deixen a l'espanyolisme el camí més fàcil per controlar les estructures de govern de Catalunya, i per tant per acabar amb la nació catalana.

Per avançar en la construcció nacional, i preparar el camí cap al pas de l'autodeterminació, cal un govern sòlidament catalanista. Quan Jordi Pujol va obtenir la majoria absoluta al Parlament (legislatures de 1984, 1988 i 1992), amb un govern únicament catalanista l'autogovern de Catalunya va millorar considerablement. I no va ser fins que CiU va perdre aquesta majoria, que l'avanç en aquest sentit es va ralentitzar, la qual cosa va portar al desencís de molts catalanistes. Als quals més endavant ERC, hàbilment, els va oferir la possibilitat de lluitar directament per la independència.

Però no hi ha independència possible sense seguir avançant en la construcció nacional. Sense que el catalanisme disposi de mitjans de comunicació líders que contribueixin a la normalització de la nació catalana, a eliminar l'autoodi acumulat de segles de dominació, i a una certa pedagogia dels beneficis a tots els nivells que per als catalans suposarà tenir un Estat propi. Sense avanços valents en l'autogovern, desafiant la imposició centralista, la qual cosa llançarà l'espanyolisme contra nostre, amb el resultat que s'anirà despertant la consciència de molts que encara no tenen clar que Espanya ens perjudica, no ens veu com a iguals i que, en definitiva, l'únic que vol és acabar amb nosaltres com a nació. No hi ha independència possible, com dic, sense una planificació de tot això descrit, per arribar a una situació social, política i econòmica que permeti decidir unilateralment fer un referèndum d'autodeterminació (ja que la Constitución ho prohibeix, com comento aquí), i afrontar-lo amb garanties d'èxit. Perquè per fer el ridícul, més val quedar-se a casa.

Per assolir tot això cal, com a cosa bàsica, una Generalitat plenament catalanista durant algunes legislatures. I com que no sembla que en els propers temps un sol partit hagi de tornar a tenir majoria absoluta, els dos partits catalanistes hauran d'unir forces. Avui en dia sumen just la majoria absoluta, 69 escons. El 1992 n'eren 81. I demà potser en seran menys.

En conclusió, la crítica mútua gratuïta entre els partits catalanistes no sols és una pèrdua de temps, a més és un pas cap a la desintegració nacional. És una irresponsabilitat pròpia de gent amb una visió de curta volada. I actualment els polítics d'ambdós partits, i en general la resta del catalanisme, posicionat amb un o altre, es refereixen al contrari exclusivament a base de desqualificacions gratuïtes i/o personals, falsedats (en un proper post parlaré d'aquestes falsedats)i insults. Fins i tot Carretero, la veu crítica que ha sorgit dins de ERC, elogiat en els dos bàndols, demostra, curiosament, estar en la línia oficial del seu partit respecte a CiU, quan diu, entre d'altres, que "la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder" en un dels seus famosos articles (Avui, 20 i 21 de gener). Amb aquesta flagrant falsedat, demostra no tenir tampoc visió a llarg termini, ni voler realment l'independència. I que consti que jo he estat sempre votant de ERC (el perquè ho explico aquí), però això no m'impedeix reconèixer mèrits a qui els té.

A tots els catalanistes, aquesta actitud destructiva entre CiU i ERC no serveix per a res, ens destrueix com a nació i ens allunya dels nostres objectius nacionals, únicament assolibles a través de la unió del catalanisme. Ja n'hi ha prou d'irresponsabilitat, així no ens guanyarem la llibertat caram!

El nostre periodisme és de baixa qualitat moral

A Catalunya, i als països del nostre entorn, es considera que el bon periodisme és aquell que es fa independentment de qualsevol poder i/o sistema d'opinió. Això es basa en la idea subjacent de que existeix un criteri "pur" o neutre que defineix els fets que són notícia. Aquesta idea generalitzada, que pel seu arrelament en la ment de la població, podríem definir com a tòpic, és falsa. No existeix tal criteri, simplement perquè el periodisme té com a missió d'informar a persones sobre fets del seu interès, i aquestes persones tenen interessos diferents. Vull dir que el periodisme no és una ciència exacta, no existeixen unes normes estrictes per a escollir i explicar aquells fets que són importants per a les persones en general.

El mitjans de comunicació de masses no són, recíprocament, una mena d'ONGs amb l'elevat objectiu de tenir informada a la població sobre els temes que li interessen. Són grans muntatges i, sigui el seu principal objectiu l'ànim de lucre o no, són a més òrgans de creació d'opinió. Pretenen crear un estat d'opinió favorable a determinat partit polític, grup social, grup de pressió, ideologia, tendència política, estament, etc.

Abans de la guerra civil, a Catalunya, pràcticament cada partit polític o tendència ideològica, tenia un diari favorable, i aquest declarava obertament les seves filiacions, i tothom sabia a qui representava cada diari, i escollia el mitjà que més li interessava segons les seves afinitats. Avui dia, això seria impensable. Probablement perquè la societat, en general, no està tant polititzada, els mitjans de comunicació han tendit a no definir-se clarament en relació a què o qui representen. Simplement intenten -amb la, com he comentat, falsa idea que han contribuït a expandir de que existeix un periodisme "neutral"- semblar els més veraços, independents, neutrals, amb l'objectiu de captar un públic més ampli del que s'adscriuria purament al grup o tendència que de facto afavoreixen. Així, tenim noms tan contundents entre els diaris espanyols com La Razón, que a més porta per subtítol Diario independiente, o el Diario independiente de la mañana, El País.

Els codis deontològics de la professió periodística (Col.legi de Periodistes de Catalunya, Codi deontològic europeu, Codi del Regne Unit), donen molta importància a aspectes com respectar la veritat dels fets, i no barrejar mai fets i opinió. Però en general passen completament per alt que els mitjans de comunicació de masses tenen com a objectiu la creació d'opinió -que acompleixen tant a través de bona part dels fets que escullen com a noticiables i la manera de presentar-los, com dels articles d'opinió en si . Si es segueix el principi que és necessari un codi ètic sobre el periodisme, per la forta responsabilitat social que tenen els mitjans de comunicació de masses, es pot arribar a la conclusió que aquests últims també haurien de ser objecte d'aquest codi. I, el compromís d'honestedat i respecte a la veritat que se li demana al periodista, per als mitjans equivaldria a admetre la impossibilitat de la seva independència o neutralitat, i a comunicar oberta i clarament a qui o què recolzen.

A partir d'aquí, cada mitjà hauria d'atreure públic cap a la seva tendència, a través de donar notícies impactants, opinions convincents, etc., sempre seguint el codi ètic del periodisme. Això potser estimularia el periodisme d'investigació -avui en dia quasibé desaparegut dels mitjans catalans-, en l'afany de donar notícies i arguments inèdits per atraure cap a la pròpia "causa". Potser dinamitzaria el periodisme en general, que avui dia viu en una mena d'abúlia poc crítica, amb una gran part de les notícies que ja arriben prefabricades a les redaccions, i que ja ha perdut aquella imatge del periodista compromés, que buscava la notícia pel seu compte.

Per acabar, comentar que potser, per als "iniciats" en política, és evident a quin partit o tendència recolza cada diari, ràdio o televisió, però la majoria de gent és molt poc crítica amb els mitjans de comunicació, i si un diari es defineix com a "independent", doncs s'ho creu. I a això se li diu enganyar a la gent.

Em sento insegur, Montillator salva'm please!

Com comentava a l'anterior post sobre el càstig sumari de Montilla a Saura per haver tret massa vots (PSC vs. Iniciativa) , crec que el poder socialista, a través del seu aparell mediàtic, està intentant crear en la ciutadania una falsa sensació d'inseguretat. Tinc algunes dades per justificar aquesta hipòtesi, i Montilla té alguns motius per voler una situació així. Últimament els mitjans de comunicació parlen continuament de casos d'atracaments, sobretot a xalets, i en general d'un augment de la criminalitat. Però em sembla que no existeix tal augment, i és més, que Catalunya és un país amb una baixa criminalitat, com tot seguit explicarè.

El passat dia 23, Terribas va entrevistar a La Nit al Dia de Tv3 Joan Delort, secretari de Seguretat Pública del Departament d'Interior, per parlar sobre aquesta esmentada sensació d'inseguretat. Aquest va aportar dades dels robatoris a cases sense que ningú se n'adoni, els anomenats robatoris silenciosos, i es veia que del 2005 al 2006 havien augmentat un 26% (com anunciaven els mitjans), certament, però la gran majoria dels del 2006 es concentraven al primer semestre (approx. 380 contra 180 al segon). Com recordarem, a princìpis del 2006 es va crear una alarma social, aquest cop justificada, pel gran augment de robatoris a cases aïllades i segones residències. Com explicava Delort, la policia es va posar en màxima alerta sobre aquesta qüestió, tant Mossos com urbana, es van augmentar el contingent de guardies civils a l'àrea de Tarragona, i van augmentar les detencions i aquesta mena de criminalitat va davallar considerablement, com mostren les dades. Delort comentava específicament que ara la situació estava sota control, i que si hi havia dos atracaments en pocs dies, els mitjans no havien de parlar d'una nova onada de criminalitat i alarmar injustificadament els ciutadans.

Com comentava en el post esmentat, s'ha publicitat als mitjans l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Posaré un altre exemple de la criminalitat al nostre país. La revista Contraste, dirigida al sector de la joieria, cada mes fa un balanç dels atracaments a joieries a tot l'estat espanyol, per comunitats autònomes. Doncs a l'octubre del 2006, a Catalunya hi va haver un atracament a joieries o representants de joieria (a Salou), mentre que a Madrid, per exemple, n'hi va haver 11, a Andalusia, 6, i a Galicia, 3. El novembre del 2006, no hi va haver cap atracament a joieries a Catalunya segons informa aquesta revista, mentre que a Madrid n'hi va haver 13, a Andalusia 10 i a Galicia 2.

Segons aquestes dades comparatives amb altres territoris peninsulars, i si es consideren les dades d'atracaments al sector de la joieria com més o menys extrapolables a la criminalitat en general, doncs es pot deduïr que Catalunya no té cap problema d'inseguretat. Sembla que la criminalitat al nostre país està controlada sota uns mínims raonables. I segur que hi ha molts factors que influeixen en aquesta situació, però un dels principals és la bona tasca de la policia.

Montilla pretén imposar un clima d'inseguretat per desprestigiar Saura, com vaig comentar, i per tant és igual si ell i la policia que dirigeix fan una bona tasca. A més a més d'aquesta raó, Montilla pot ser que vulgui matar dos, o més, ocells d'un tret, ja que crear una sensació de por en la ciutadania també pot servir al poder per:

a]justificar la presa de mesures extraordinàries en el sentit d'augmentar el control dels ciutadans, o bé la despesa en seguretat i defensa (aquest punt queda descartat a Catalunya en no tenir exèrcit). Un exemple d'això el tenim als Estats Units dels últims temps, en els quals, junt amb l'atac a les torres bessones, es va crear un clima d'inseguretat i perill imminent per justificar mesures de control de la població extraordinàries i, sobretot, justificar un augment de la despesa militar i d'accions militars com les d'Afganistan o Irak.

b]Simplement per mantenir l'atenció de la població en un tema, i desviar-la així d'altres temes o accions que al govern li interessa que passin desapercebuts.

Què és el que pretén Montilla? Jo em decantaria per la opció b], amb una mica de la a]. Estarem a l'aguait del què ens depara el President. En tot cas, Montilla demostra amb aquesta mena d'accions quina mena de polític és. La seva poca habilitat política en general el porta a haver d'utilitzar permanentment aquestes burdes tècniques d'ocultació i manipulació de la realitat per aconseguir els seus objectius.

P.D.: sobre aquest tema volia afegir que, encara que crec que no hi ha una crisi d'inseguretat i que Catalunya és un país en general segur, sí que existeix un dèficit de Mossos d'Esquadra, i que la seva bona tasca va en detriment molts cops d'un horari raonable i una bona qualitat de vida. El càlcul a la baixa dels efectius que necessita Catalunya, el gran augment de la població des que es van fer les previsions, i l'habitual reticència de l'Estat a traspassar pressupostos, fan que la manca d'efectius suposi un problema potencial d'inseguretat, que cal solucionar.

El meu heroi es diu Pedro, Pedro Morón

Pedro Morón és el president de la Casa d'Andalusia de Sant Boi de Llobregat, i un dels membres del col.lectiu Els Altres Andalusos (web). Aquests són immigrants o fills d'immigrants andalusos, que han entès que a Catalunya existeix la nació catalana, i que integrar-se a Catalunya és integrar-se en aquesta nació. I que una gran part dels seus compatriotes immigrants viuen completament d'esquena a aquesta realitat, immersos en una visió espanyolista favorable a una Espanya monolítica nacional i culturalment. Els Altres Andalusos pretenen fer conèixer el seu punt de vista al col.lectiu d'immigrants del sud d'Espanya i als seus descendents. Són gent que estima Catalunya, com s'estima una terra que t'ha acollit amb els braços oberts, i que s'han adonat de la terrible injustícia i imposició que es comet contra el nostre poble, de la qual molts dels seus compatriotes en són, per acció o per omissió, còmplices.

Pedro Morón és un dels més infatigables d'aquests altres andalusos, fundador de l'Associació Catalonia Acord (web), que té l'objectiu d'establir vincles entre els catalans i els andalusos d'origen que viuen al nostre país i d'acostar aquests últims al catalanisme. Pedro Morón és el meu heroi particular. Crec que els catalans ens mereixem, després de segles lluitant per la nostra supervivència tots sols, i en què s'ha anat soscavant la nostra autoestima, que aquells que han vingut a viure a la nostra terra creguin que allò pel que lluitem val la pena, i s'uneixin a la nostra lluita, oferint a aquesta lluita també la seva visió diversa. Ens mereixem que homes d'altura i valerosos com Pedro Morón, forasters d'origen i que, per tant, poden comunicar-se més eficaçment amb els molts immigrants i els seus descendents que encara viuen d'esquena a la nació catalana, s'uneixin a la nostra causa, perquè aquesta és en el fons la de la Llibertat i la Justícia, a pesar que el menyspreu d'uns i la ignorància d'altres vulguin fer creure una altra cosa.

En aquest blog parlaré sobre o transcriuré més d'una vegada escrits seus, alguns dels quals són perles rares. Seguidament copio el diàleg "Conversación con un "guerrero de las estepas"" (que es pot trobar a la web de Catalonia Acord) en el qual Morón replica a un espanyolista de "por mis huevos" que el va a increpar a la paradeta que va posar Catalonia Acord a la Feria de Abril del 2003:

Por Pedro Morón de la Fuente

Sábado 3 de mayo de 2003, 18,30 de la tarde. Lugar: Caseta de Catalònia Acord en la Feria de Abril de la Mar Bella

-Hola, buenas tardes ¿Es usted el responsable de la caseta?

-Sí señor, el mismo.

-¿Y a usted no les da vergüenza estar en este sitio?

-Vergüenza... ¿por qué?

-Porque este no es un lugar adecuado para decir ciertas mentiras. Están ustedes en territorio español... En una fiesta española...

-Perdone, estamos en Catalunya y esto es una fiesta catalana. Se equivoca; no decimos nada que no se pueda decir en cualquier parte del mundo.

-No sea usted iluso. Dicen mentiras muy gordas en su pestilente y proselitista propaganda.

-¿Por ejemplo?

-Catalunya no es una nación y ustedes no son catalanes. Son españoles.

-Eso lo será usted Sr.....

-A usted no le importa como me llamo.

-Evidentemente, pero resulta que ha venido usted a mi caseta a insultarme y tiene la desfachatez de hacerlo como un anónimo. Aparte soy catalán y andaluz, por lo tanto tengo esa doble nacionalidad. Me huele usted a guerrero de las mesetas...

-Y usted a mí a pelotas de los separatistas catalanes que prohiben el castellano en las escuelas y ponen multas por no rotular los comercios en su pseudoidioma.

-Mal informado anda usted Sr. nacionalista.

-¿Nacionalista yo?

-Si, de los "Gloriosos Tercios" y la España profunda.

-No se pase usted que he venido en son de paz.

-Pues anda que si viene en son de guerra... Aquí no se ha prohibido nada, las leyes son irrebatibles y lo dicen bien claro: somos un país bilingüe con predominación del español por imposición de ustedes los nacionalistas hegemónicos de las Españas Imperiales, o sea; los de la Corona de Castilla. Si existe un idioma que se margine en esta nación es precisamente el catalán.

-En Catalunya está penado hablar castellano, y usted lo sabe. Se impone el catalán en las escuelas, se margina a los de habla castellana.

-No es precisamente esa la experiencia que yo tengo y mi extensa familia, y van 41 años.

-Porque usted es un vendido que no quiere ver la realidad ¿Quién les paga?

-Vendido ando, pero por el billón doscientos mil millones de pesetas que nos roban ustedes cada año a los catalanes desde el Paseo de la Castellana...

-O sea que además de separatista está usted en contra de la solidaridad entre regiones.

-Ni mucho menos. Estoy en contra del atraco a mano armada. Sabe usted muy bien que los Fondos de Cohesión de la CEE (Comunidad Económica Europea) y otros muchos presupuestos están para eso. Ustedes no preguntan en cuanto estamos dispuestos a ser solidarios. Recaudan y nos devuelven lo que les da la gana. Y resulta que en mi pueblo andamos escasos de muchos equipamientos para niños, jóvenes y ancianos a causa de esa "solidaridad obligada."

-Vergüenza tendría que darle como español hablar de esa manera...

-Poca vergüenza la de usted con sus ideas nazis...

-Usted es un renegado de su tierra y un antiespañolista.

-Se equivoca, estoy enteramente a favor de España, pero no la España que usted propugna, sino de una España mejor, más justa, plurinacional y plurilingüe. Una España que respete las diferencias, las lenguas y las culturas. Una España Federal. La de la antigua Corona de Aragón...

-Y además republicano ¡Acabáramos¡

-¿Le molesta a usted la "diferencia" y el ejercicio de los derechos individuales de la persona? ¿Tan "facha" es usted, amigo? ¿No admite usted que haya quién piense fuera de su contexto españolista?

-Yo soy democrático y como tal respeto lo que opina la gran mayoría de españoles: los catalanes son separatistas e insolidarios. Usted Sr. Morón no respeta esas premisas

-En eso se han basado ustedes a lo largo de la historia; en que son mayoría. Olvida que su argumento ha sido siempre la fuerza de las armas , con robo, saqueo e imposición de la lengua a las demás comunidades. Es evidente que como ahora estamos en democracia las cosas pueden y deben cambiar. Catalunya es una nación quiera usted o no, Sr. X.

-Valiente traidor es usted...

-¿Traidor? A quién, porque a Andalucía no. Tome este folleto y léaselo...

-Me repugna ese folletín amarillo...

-Y a mí me repugna usted. Se lo digo mirándolo a los ojos, no como usted que me esquiva la mirada.

-Me da usted asco...

-Y usted a mí náuseas...

-Yo que ustedes cerraría esta caseta de inmediato.

-Estará abierta hasta las 10 de la noche del domingo día 4 de mayo, se lo aseguro, y le recomiendo que se marche por la puerta de la derecha o no respondo a partir de ahora de mi buena educación.

-¿Va usted a pegarme?

-Ganas me dan, pero no es mi estilo, ni el de los catalanes en su conjunto. La de los "suyos" sí.

-Que más quisieran ustedes tener nuestro señorío y buena educación.

-Eso sí, de "señoritos de alto linaje" lo son mucho, pero con mala baba y los calzoncillos sucios...

-No me insulte que acabaremos mal.

-Usted ha comenzado a insultar primero con su verborrea de "ordeno y mando". Váyase a freír espárragos. Ni mandan en mí los que son de su cuerda, ni me creo toda su sarta de mentiras e infamias sobre Catalunya y los catalanes. Es su "fórmula" para escamotear y dar argumentos al saqueo continuo.

-Adiós separatista traidor.

-Vaya con Dios, guerrero de las estepas.

Nota: Testigos atónitos y tensos de esta conversación fueron el Grupo Flamenco "Raíces" del Equipament Delta del Llobregat de El Prat, cuyos nombres son: Filo, Sara, Vanessa, Ma-ribel, Nuri y Judith, que hicieron de azafatas de nuestra caseta los días de Feria.

N'estic fins als collons

Personalment estic fins als collons de viure a Espanya, de viure de facto sota el domini de la nació castellana, i que els "señoritos" que ostenten tot el poder d'aquest Estat, ens otorguin als catalans exactament el poder i la independència que a ells els convé, sempre sota l'amenaça implícita de la violència si gosem demanar alguna cosa que en la seva opinió unilateral és excessiva.

N'estic fins als collons que quan volem quelcom que ells no ens han otorgat, els catalans haguem d'anar a captar a casa dels grans "señoritos". Ja que la seva Constitución, elaborada, el 1978, sota la por cerval del retorn al franquisme, dictamina que qualsevol decisió mínimament important dels catalans i el seu govern, ha de passar pel vist-i-plau del poder espanyol. Perquè quedi clar qui mana la seva Carta Magna disposa que:

1-L'Estatut que ens doni la gana fer als catalans, ha de ser aprovat pel seu parlament.

2-No podem convocar referèndums fora de per ratificar un nou Estatut.

3-No tenim veu ni vot a l'hora de ratificar o modificar la Constitución.

4-L'Estat permanentment pot revocar competències autonòmiques (per ex. cas LOAPA).

5-L'Estat té privilegis que l'afavoreixen en els judicis per impugnació a disposicions que pugui adoptar una comunitat autònoma front el Tribunal Constitucional (exactament el TC suspèn automàticament temporalment l'aplicació de la disposició que l'Estat impugna)

6-Segons l'article 155, l'Estat pot prendre les mesures extraordinàries que consideri necessàries si considera que una comunitat no compleix les obligacions que la Constitución i les lleis imposen (per exemple enviar uns quants míssils Tomahawk??)

Aquestes són les boniques bases de convivència, respecte i igualtat entre pobles que els castellans ens han imposat "por mis huevos". No sols no s'han preocupat mai per què volem o quina mena de govern volem els catalans, sinó que quan declarem que som una nació (afirmat pel nostre Parlament amb el 90% dels vots) ho neguen, quan demanem més autogovern es fan l'orni o ens titllen d'insolidaris o coses pitjors, i quan parlem d'independència ens titllen de bojos o d'insensats.

Per tot això els catalans no vivim en una democràcia real. Vivim en un Estat amb un poder legislatiu, executiu i judicial centralitzat, amb sistema parlamentari elegit per sufragi universal, certament, però dominat per la nació majoritària en el seu territori, la castellana, que s'ha preocupat de construïr una base legal que nega la mera existència d'altres nacions en el seu territori, i al mateix temps la possibilitat que puguin decidir sobre el seu propi destí. La qual cosa atempta, com a mínim, contra els principis de Veritat i Llibertat, bases de qualsevol democràcia real.

N'estic fins als collons perquè a sobre que Espanya ens ignora, ens desprecia i entorpeix el nostre desenvolupament econòmic, cultural i social, sempre fa tot el possible, aprofitant el seu poder i de manera tant directa com indirecta, per desprestigiar la nació catalana, la seva llengua i cultura i per fer-les recular enfront la nació, llengua i cultura castellanes. I res fa pensar que pretengui acabar amb aquesta dinàmica fins que hagi acabat totalment amb nosaltres.

N'estic fins als collons d'estar dominat per una nació que sempre que les circumstàncies li permeten, fa ús de la violència per imposar les seves lleis i normes, com han demostrat històricament repetidament. Una nació que no entèn realment el concepte de democràcia. Una nació que prefereix sempre imposar que dialogar. Una nació que, com deia Machado, "desprecia cuánto ignora", menysprea tot allò que està més enllà del seu nas o les seves obsessions del moment. Una nació, per acabar, que està convençuda des de temps immemorials que ha de ser la mestressa de la Península Ibèrica, ja que això forma part del seu alto destino encomanat per Déu.

Per tot això, i perquè crec en la llibertat, dels individus, dels pobles i de qui sigui, i no vull viure a mercè d'una altra nació. Una nació que imposa, sempre que pot i l'enemic és prou dèbil, a sang i a foc els seus preceptes. Una nació que l'únic que vol de nosaltres és el territori on vivim. I que no s'aturarà fins que no quedi un sol català que cregui que som una nació.

Per tot això, com dic, n'estic fins als putos collons de viure en aquest Estat.

PSC vs. Iniciativa

Aquest Montilla és molt llest a l'hora de fer anar els "seus" per on vol. Iniciativa és un partit que fa la funció de satèlit del PSC, ja que a pesar de que el seu discurs pot divergir en algun punt, a l'hora de governar i de prendre decisions efectives rellevants sempre s'alia i recolza els socialistes. ICV actua, en definitiva, com una segona marca del PSC. Montilla és un home de mentalitat autoritària, hereva de les dictadures comunistes. I en aquests sistemes, quan algun dirigent del règim agafa un poder massa gran que posa en perill el comandament absolut del dictador, aquest és defenestrat, rebaixat de categoria o aniquilat.

Així, per més que Iniciativa sigui un partit seguidor del PSC, a aquest no li ha agradat perdre vots en favor del primer. En les eleccions al Parlament del 2006, el PSC va perdre 235.000 vots respecte a les del 2003, mentre que ICV en va guanyar 42.000. Alguns d'aquests vots perduts pels socialistes van anar a l'abstenció, d'altres a Ciutadans, i d'altres, doncs, a ICV. Montilla, temerós que Iniciativa debiliti els resultats del seu partit, que tingui un pes massa gran i, potser, amb l'objectiu final de debilitar els ecoprogressistes per iniciar un procés d'absorció definitiva del PSC sobre els de Saura, ha posat en marxa una campanya encoberta de desprestigi cap a aquest partit.

Així, va començar posant Saura al capdavant del Departament d'Interior. D'aquesta manera pretenia atacar el principal signe distintiu dels ecosocialistes, el seu discurs idealista, a favor dels okupes i d'altres causes "progres", idees que són incompatibles amb l'exercici del poder públic real. Montilla li va donar a Saura el control dels Mossos amb molta mala llet, ja que aquest és l'àmbit del poder on menys es pot defensar un discurs de les característiques que predica ICV. És més, li va donar a Saura el control dels Mossos precisament en un moment en què estaven previstes tota una campaña d'actuacions de desallotjaments d'edificis ocupats a Barcelona. I en un moment en què els Mossos reivindiquen fortament millores en les seves condicions laborals, entre altres coses. O sigui que ara tant els okupes, com els mateixos Mossos (aquests es queixen a més que Saura no escolta les seves demandes), es manifesten incansablement contra el conseller verd.

D'altra banda, en els mitjans també s'han vist diversos casos d'atracaments violents, i s'ha publicitat l'últim baròmetre trimestral de Barcelona, amb el titular que la sensació d'inseguretat s'ha situat com la primera preocupació del ciutadans, quan si s'observa es veu que el passat juny, o fa un any, era més alta. Bé, total, els socialistes, que controlen els mitjans més importants, han intentat crear un clima fals d'inseguretat, al més pur estil de manipulació totalitària, per tal de contribuïr al desprestigi de Saura i d'ICV, i perquè Montilla pugui acabar amenaçant a Saura que "si no recondueix la situació no tindrà més remei que cessar-lo" (elsingulardigital). I si el cessa, la qual cosa seria un desastre per a la imatge de ICV, és de suposar que hi posarà un dels seus, és clar

Saura, un polític, pel que sembla, poc capaç, acostumat a obeïr en tot i per tot el PSC, i a acontentar-se amb les quotes de poder que aquest assigna al seu partit, no les ha vist a venir, i ha caigut de quatre grapes a la trampa. Almenys de moment, potser ens sorprén amb alguna actuació inesperada. En tot cas, trobo just que si ICV va ser l'únic partit que va sortir amb una imatge reforçada de l'anterior tripartit, per no cometre cap error, però no perquè ho fes tot molt bé, sinó perquè no va fer res rellevant, ara pagui un desgast polític com qualsevol partit de poder.

Per ara, a Montilla li ha sortit rodona la jugada de desprestigi de Saura, líder relativament carismàtic entre els sectors ecosocialistes, que ja no sap per on navega. Ja veurem si això es tradueix en un retransavassament de vots de ICV als socialistes en les properes eleccions. O si forma part de l'inici d'una Opa hostil del PSC cap a ICV, el partit que representa l'esquerra "pura".

ETA, terror al servei d'Espanya

L'organització terrorista ETA és una rèmora d'altres temps, és una organització que va ser creada com a resposta violenta a un Estat dictatorial i violent, i en el seu moment va tenir un sentit i va fer una funció positiva per al seu país, Euskadi. Però els temps han anat canviant, i la lluita violenta en l'entorn i les circumstàncies actuals s'ha convertit en obsoleta, mentre que ETA no ha sabut desapàreixer dignament fent una contribució positiva al seu país. És un organisme que s'ha enquistat, incapaç de superar la inèrcia dels hàbits i les estructures adquirides quan tenia un sentit, amb un esforç que la portés a l'autodesintegració.

En un moment donat, el nacionalisme espanyol (encara que el PSOE és igualment nacionalista, el seu banderer és el PP), suposo que es va adonar que era incapaç d'acabar amb ella, i que com que comptat i debatut no feia tant de mal, doncs s'aprofitaria de la seva existència per reforçar-se. ETA li donava un enemic clar, que catalitzava i potenciava el sentiment espanyolista de la població, sentiment que revertia en més vots al nacionalisme espanyol, o sigui al PP. D'altra banda, el nacionalisme basc s'encamina de forma pacífica, ferma i efectiva cap a una emancipació cada cop més gran d'Euskadi, i ETA és un pal a les rodes en aquest procés. És un impediment perquè avui dia el País Basc, i qualsevol país en el nostre entorn, només pot avançar en el procés de construcció-emancipació nacional de forma demòcratica i pacífica. I per a que aquest avenç sigui possible, és necessària la unió de tots els nacionalistes bascos. I ETA i el seu entorn, no només no contribueixen a aquest avenç, sinó que a més donen motius a l'enemic per deslegitimar-lo. Per tant ETA és avui només una eina al servei del PP.

Aquest últim atemptat -que aparentment no pretenia fer víctimes mortals-, sembla que volia ser només un avís de que calia alguna oferta millor per part del govern espanyol. Els terroristes imitaven així el que va que fer la IRA quan negociava el desarmament definitiu amb els anglesos. Però pel que es veu (singulardigital), el màxim dirigent de la banda, Josu Ternera, diu que "ni conec l'atemptat ni estic d'acord amb ell". O sigui que la ETA "oficial" sembla que és conscient que només és ja un estorb per a Euskadi i que ha de deixar d'actuar i desaparèixer del mapa, i que l'atemptat és obra de purs sonats o psicòpates amb ganes de sang i fetge. És possible fins i tot que hagués estat organitzat per algun membre del CESID favorable al PP infiltrat dins la banda (doncs els Estats tenen espies allí on els hi convé).

A més a més l'existència d'una ETA activa posa l'opinió pública espanyola en una dialèctica de guerra i violència impròpia d'un Estat occidental avançat, i que trobo patètica i insuportable. El millor que podria fer ETA és desintegrar-se, sense cap negociació prèvia ni sense demanar res, de cop i volta, durant aquesta legislatura, o bé esperant a la propera legislatura al govern espanyol (en la que amb tota probabilitat governaria el PP), a mode de càstig per un PSOE que ha negociat de forma nula. Li faria un favor al seu país i donaria també el seu últim cop al PP, al qual deixaria sense enemic.

P.D.:Llavors sens dubte el catalanisme passaria a primera línia de foc del PP, però això probablement ens beneficia als catalans, ja que desperta molt més les consciències sobre la injusticia en la que ens trobem. Doncs el PSOE, si bé té igualment com a objectiu acabar amb nosaltres com a poble, té un estil més subtil, més maquiavèlic i envoltat d'un tel de fals progressisme, i això sempre enganya a més d'un.