El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I)

Durant les primeres dècades del segle XX, el món occidental va passar una època de revolucions i de lluites socials, que tenien per objectiu assolir ideals com la Llibertat, la Justicia o la Igualtat: comunisme, anarquisme, i a Catalunya també republicanisme i catalanisme. Aquelles revolucions van canviar el món i el balanç que van deixar es pot considerar positiu: l’Estat del benestar democràtic es va imposar com el model a seguir a occident i com a l’únic que garantia uns mínims de qualitat de vida, de llibertat i de justícia als ciutadans.

La idea d’esquerra política (i amb ella el seu contrari, la dreta), es va basar des dels seus inicis bàsicament en l’ideal revolucionari i la ideologia comunista. Avui en dia, en què ambdós ja s’han posat en pràctica, han contribuït a la creació de les societats i els sistemes de govern vigents i ja s'han demostrat obsolets -i especialment el comunisme-, encara continua, però, la mateixa distinció. Avui en dia, en què els principals problemes de les nostres societats i del món, han canviat respecte de fa 100 anys. A diferència de llavors, a occident vivim en democràcies, la immensa majoria de la població és benestant, els obrers són una minoria dels treballadors, i ja no són explotats salvatgement i tenen un bon nivell de vida.

Però si l’esquerra ha continuat vigent a través dels temps i els canvis és perquè no és una idea, s'ha convertit ja fa molt, com comenta el pensador d’esquerres Norberto Bobbio, en una creença (Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política, 1995). Per aquell que creu, una creença està més enllà de la discussió i del raonament, és simplement la realitat. Com comenta Ortega i Gasset, “les creences van ser primer idees, però que lentament van ser absorvides per multituds, perdent el seu caràcter d’idees per consolidar-se en “realitats inqüestionables”” (Del Imperio romano, obres completes vol. IV, 1941-46). Segons la creença de l’esquerra, aquesta representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat o la Justícia. Per als que professen aquesta fe, tot aquell que no combrega amb les idees de l’esquerra, forma part del seu particular dimoni, la dreta.

Avui dia els problemes a Europa són la immigració, la conveniència o no de reduïr el pes de l’Estat en l’economia, la centralització o descentralització de les administracions estatals, la degradació del medi ambient, l’aparició de societats multiculturals o les nacions sense Estat, entre d’altres. La gestió d’aquests i dels altres problemes de les societats, s’ha de fer analitzant acuradament la situació, i proposant i executant solucions que beneficiïn el màxim possible la ciutadania, segons els interessos d’aquesta. No sé què hi tenen a veure les dretes i les esquerres en tot això.

Jo també vull un món millor, també sóc progressista, i no sóc d’esquerres, ni evidentment del seu “abocador” ideològic les dretes. Vull un món millor, però quan començo a aprofundir en com és la realitat que m’agradaria millorar, oh sorpresa!, ho comparo amb el que diu l’esquerra i llavors penso si no s’estarà referint a la realitat de Mart. O potser sóc jo que sóc un marcià. Bé no sé, en tot cas cada dia n’estic més fart de sentir repetir collonades de l’alçada d’un campanar de forma acrítica. Siusplau esquerrans, informeu-vos i sigueu crítics, i deixeu la fe per a coses espiritualment més elevades.

(continua en la 2a part)