Notícies -tristes?- del Nord
No vull deprimir a ningú, però constato que aquests són els resultats del catalanisme a la primera volta de les eleccions legislatives franceses a la Catalunya Nord: un 1,45% dels vots (2798) entre els tres partits catalanistes que han concorregut en aquests comicis. ERC (424 vots), Unitat Catalana (UC) (576 vots) -que només es presentaven a una de les quatre circumsripcions en què França ha dividit el territori-, i CDC (1798 vots, un 0,93% del total), que es presentava a tot el territori. ERC i CDC era el primer cop que concorrien a unes legislatives franceses. En el cas de Convergència, després d'absorvir el Bloc Català, partit catalanista tradicional a la zona. L'únic partit catalanista adscrit només a la Catalunya Nord que resta és ara l'històric UC, i suposo que serà absorvit, en un futur, per algun dels dos "grans" catalans.
A les eleccions municipals, sembla que el catalanisme treu més vots, i fins i tot, hi ha dos regidors d'UC a l'ajuntament de Perpinyà -entre ells, la carismàtica Virginie Barre, candidata a les legilsatives-, i diversos alcaldes catalanistes. Bé, en tot cas, el sentiment nacional -català-, està molt malament per allà a dalt, cosa notòria des de fa molt de temps. De tots els territoris de parla catalana, la Catalunya Nord -o Pyrenées Orientales, com li'n diuen els francesos, per posar-li un nom que no recordi gens el que és-, és on el català està més minoritzat, més fins i tot que a l'Alguer, segons les dades de les últimes enquestes lingüístiques (gencat). Només el parla el 37% de la població, i només el 6,2% el té com a primera llengua (el 4% també junt amb el francès) (2004).
Si ens fixem en les llistes electorals, però, s'observa com la gran majoria dels cognoms dels candidats són catalans. I ben segur que bastants d'ells parlen el català, com ho fa François Calvet, un dels candidats per la Union pour un Mouvement Populaire (UMP, la coalició de Sarkozy, que ha estat la més votada en les quatre circumscripcions), i com ho fan polítics rellevants com l'alcalde de Perpinyà, Joan Pau Alduy. Però el catalanisme, no penetra gaire ni entre els ciutadans arrelats. A pesar d'això, avui dia hi ha un moviment per revifar la llengua catalana i per recuperar els signes d'identitat. Quasi la meitat de la població (44%, gencat), vol que els seus fills aprenguin el català, que, poc a poc, es va introduïnt en l'ensenyament. Hi ha una xarxa d'escoles bressol (La Bressola, Arrels) que fan ensenyament bilingüe català-francès, i a bona part de centres de preescolar i primària i, cada cop més, de secundària, es fan assignatures de català.
Cap a finals dels anys quaranta, els nordcatalans, que fins llavors havien conservat el català com a llengua familiar i principal llengua vehicular -a pesar de la prohibició del seu ús públic des del 1700-, van deixar de parlar-lo als fills de forma massiva. Hi han diverses hipòtesis de perquè es va donar aquest fet tant sobtadament, després de segles mantenint la llengua. Però crec que la més plausible és el que li va comentar un senyor rossellonès a un familiar meu fa temps: que els nordcatalans es van passar al francès per no ser vistos com a traïdors per la resta de francesos després de la segona guerra mundial. Sí, efectivament, quan l'exèrcit francès -gràcies al triomf dels nord-americans-, va tornar a prendre el control del país després del nazisme, va buscar i executà tots aquells acusats de col.laboracionistes.
Els nordcatalans, pel que es veu, van acceptar el nou règim sense grans escarafalls. D’un règim opressor i que imposava la seva llengua, lleis i govern a un altre, pels nostres compatriotes no hi havia gaires diferències, i per tant, es van adaptar fàcilment a la nova dictadura alemanya. Que jo sàpiga, no van ser col.laboracionistes, o almenys no amb cap organització catalanista. Els que sí que van col.laborar amb els nazis, van ser un sector de bretonistes –o això diuen els francesos. França, quan va reprendre el control, ho va aprofitar per destruïr tot el que va poder del moviment nacional bretó. Els catalans, en vistes de que França aprofitava l’avinentesa per atacar els nacionalismes interns, i sabent que, el parlar una altra llengua, els convertia, a ulls dels francesos, en extrangers, i, per tant, més sospitosos, van tallar la transmissió intergeneracional del seu idioma d’un any a l’altre –cap allà el 1946-48.
A la Catalunya Nord, però, hi ha un moviment que lluita aferrissadament per conservar la pròpia catalanitat i la del país. Fins i tot hi ha autors, com Joan-Lluís Lluís, que han aconseguit acabar totalment amb el seu complex d’inferioritat com a catalans. Molt recomanable el llibre d’aquest Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), en què descriu, amb tota la cruesa, el genocidi cultural al qual han estat sotmesos els catalans per part de l’Estat francès. Esperem que els nostres germans del nord trobin la manera de canviar el sentit dels esdeveniments o, almenys, de seguir sent amb orgull.
Cap a finals dels anys quaranta, els nordcatalans, que fins llavors havien conservat el català com a llengua familiar i principal llengua vehicular -a pesar de la prohibició del seu ús públic des del 1700-, van deixar de parlar-lo als fills de forma massiva. Hi han diverses hipòtesis de perquè es va donar aquest fet tant sobtadament, després de segles mantenint la llengua. Però crec que la més plausible és el que li va comentar un senyor rossellonès a un familiar meu fa temps: que els nordcatalans es van passar al francès per no ser vistos com a traïdors per la resta de francesos després de la segona guerra mundial. Sí, efectivament, quan l'exèrcit francès -gràcies al triomf dels nord-americans-, va tornar a prendre el control del país després del nazisme, va buscar i executà tots aquells acusats de col.laboracionistes.
Els nordcatalans, pel que es veu, van acceptar el nou règim sense grans escarafalls. D’un règim opressor i que imposava la seva llengua, lleis i govern a un altre, pels nostres compatriotes no hi havia gaires diferències, i per tant, es van adaptar fàcilment a la nova dictadura alemanya. Que jo sàpiga, no van ser col.laboracionistes, o almenys no amb cap organització catalanista. Els que sí que van col.laborar amb els nazis, van ser un sector de bretonistes –o això diuen els francesos. França, quan va reprendre el control, ho va aprofitar per destruïr tot el que va poder del moviment nacional bretó. Els catalans, en vistes de que França aprofitava l’avinentesa per atacar els nacionalismes interns, i sabent que, el parlar una altra llengua, els convertia, a ulls dels francesos, en extrangers, i, per tant, més sospitosos, van tallar la transmissió intergeneracional del seu idioma d’un any a l’altre –cap allà el 1946-48.
A la Catalunya Nord, però, hi ha un moviment que lluita aferrissadament per conservar la pròpia catalanitat i la del país. Fins i tot hi ha autors, com Joan-Lluís Lluís, que han aconseguit acabar totalment amb el seu complex d’inferioritat com a catalans. Molt recomanable el llibre d’aquest Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), en què descriu, amb tota la cruesa, el genocidi cultural al qual han estat sotmesos els catalans per part de l’Estat francès. Esperem que els nostres germans del nord trobin la manera de canviar el sentit dels esdeveniments o, almenys, de seguir sent amb orgull.
9 comentaris:
Crec que la justificació és més prosaica: a França els nordcatalans sempre han estat els parents pobres. Per tant, fer servir el francès era una via per "pujar de categoria", mentre que continuar amb el català era continuar amb una sabata i una espardenya. Més o menys això fou el que va passar a les zones urbanes de Galícia, o a les ciutats d'Alacant i València. El fet de què les dues bandes visquessin (i encara viuen) al marge una de l'altra va contribuir-hi.
L'única manera de donar la volta a aquesta situació és incrementar els intercanvis entre el nord i el sud. En Jean Paul Alduy fa anys que se'n va adonar i es va decidir a aprendre català (fa uns anys només parlava francès). Si algun dia el TAV arriba a La Jonquera Perpinyà estarà a poc més d'una hora de Barcelona. Amb una major facilitat de comunicacions hi haurà majors intercanvis i llavors s'imposarà la lògica del mercat.
Felicitat, un bloc molt interessant.Ara mateix l'enllaço al meu.
David, el que dius sobre "pujar de categoria" és cert en part i, en alguns casos, deu ser la prinicpal raó del canvi de llengua. Però hi han alguns indicis que fan pensar que aquesta no va ser la prinicpal raó de l'abandonament del català al nord. Ja feia segles que els catalans participaven activament en la societat francesa, sense canviar la llengua familiar. Així, hi va haver grans militars catalans de l'exèrcit francès (Jofre, etc.), i per la part "baixa", s'explica que a la primera meitat del s.XX, era freqüent trobar policies i prostitutes catalans a París. En quant a la raó de pujar de categoria, es pot dir que la Catalunya Nord segueix sent un dels territoris més pobres de França, i aparentment, en general, ja estan satisfets tal com estan. I sobretot hi ha una dada que dificulta defensar que només van canviar per pujar de categoria: que l'abandó del català es va produïr, pràcticament, d'un a any a l'altre. Un parent meu, nat el 1946, em comentava que, els de la seva edat o més joves, encara parlaven tots el català. Els d'un any o dos més grans, ja no. A mi, personalment, tenint en compte les dades que comento, em convenç més la hipòtesi que van canviar de llengua perquè, després de la guerra, hi va haver una onada nacionalista francesa. L'Estat ho necessitava per reprendre el seu prestigi després d'haver desaparegut totalment i d'haver-se demostrat la debilitat del concepte de nació dels francesos. Perquè no ho admetran, però la majoria de francesos, ràpidament es van adaptar a la nova situació i estaven disposats a perdre govern i llengua i tot si feia falta -la resistència?? sí, la gran resistència que va salvar França, quatre gats mal comptats, i la majoria exrepublicans catalans i espanyols. Perquè el nacionalisme francès es basa en l'Estat, i per tant, si no hi ha Estat, no hi ha nació. Per tant, després de la 2a GM, l'Estat va fer un esforç per reafirmar-se, castigant durament aquells que havien col.laborat amb els nazis, i de pas, reprimint tota dissidència "nacional". En veure venir aquesta onada ultranacionalista "frenxi", els catalans van veure que, si no parlaven francès, no serien considerats part d'aquesta "nació" que es reconstruïa, i van optar, segurament en part per temor i en part perquè ja se'n sentien bastant, perquè els seus fills fossin francesos sense taca de dubte.
Sobre el que dius que l'única manera de poder donar la volta a aquesta situació és enfortint els llaços nord-sud, hi estic totalment d'acord, i tant de bo, els catalans d'aquesta part veiem la importància de fer-ho i ens posem mans a l'obra -potser quan a casa nostra no tinguem tants problemes oberts... Bé salutacions.
Ressalat, bé moltes gràcies per l'elogi, i gràcies pel link, salutacions.
Tinc entès que és ben certa l'explicació que el català va desaparèixer en acabada la guerra.
De fet la II GM pq a la I GM les cròniques parlen de cóm hi havia a les trinxeres un cert desgavell lingüístic entre els soldats francesos catalans, bretons, occitans, etc...
Sobre l'enllaç entre la Catalunya Sud i la Nord, veig que els estats espanyol i francès no corren gaire, oi...?
Odalric, en relació al que comentes, el mateix senyor rossellonés de què parlo al post, d'una familia molt catalanista d'Elna, també comentava que, a la 1a GM, als soldats catalans els posaven a la primera línia de front, perquè els matessin més ràpid. En aquella època, la majoria de catalans reclutats, així com bretons, occitans, etc., no sabien parlar el francès.
I evidentment, França i Espanya no tenen cap interés en potenciar la connexió entre el nostre sud i nord. De ben segur que, aquesta, és una de les causes del "retard" del TAV, o TGV o com es digui. Bé salut!
Hi ha persones que veuen la cultura catalana com a no rival de la francesa, com passa a Sardenya amb el sard. Per tant,stricto senso, seguint a Rokkan, es podria dir que no es pot interpretar aquests resultats en visió de clivella frança-catalunya. Simplement,la societat del Rosselló,no ha desenvolupat la identitat de forma conflictiva. El que sí podria resultar conflictiu és adoptar des de Catalunya, fer-nos propis les persones que tenen aquesta identitat mixta:conseguir tenir moltes simpaties, però un rebuig important.
Andreu, segurament, el cas de Sardenya és diferent, ja que, suposo, que l'Estat italià no és tan uniformista com el francès. Sobre el que dius que la societat del Rosselló no ha desenvolupat la identitat de forma conflictiva. Bé, difícilment es pot dir que ha desenvolupat la identitat, sinó que aquesta identitat ha involucionat des de ser omnipresent, a ser quasi testimonial en només 70 anys. L'única manera de viure la seva identitat de forma no conflictiva amb França, és considerant que el francès i la seva cultura és la única important, i que el català és una llengua de pagerols i ignorants, sense importància. Que el ser català és una cosa folclòrica, que dorma part del passat, però no del brillant futur... francès, per descomptat. Així és com ho veig, veig difícil que es vulgui potenciar el català i el ser català, sentint-se, al mateix temps, francès. Bé, salutacions.
Estic d'acord amb tu, Roger. Jo com a liberal considero que no els ens públics no li han de dir a cadascú quina identitat té. FRança i Espanya han pecat d'això, uns han "triomfat", els altres no. Precisament per aquest motiu crec que el catalanisme no ha de passar per una institució que vagi dient qui és cadascú, o que sentir-se català és excloent de sentir-se espanyol. Deixem que cadascú es senti com vulgui i jo et garanteixo que el catalanisme tindrà menys rebuig en la nostra pròpia societat.A partir d'aquí, la feina s'ha de fer a peu de carrer, mostrant la nostra manera de sentir-nos catalans.
Andreu, sobre sentiments no hi ha res escrit. Però el que està clar, és que sentir-se pertanyent a la nació catalana, és incompatible amb sentir-se pertanyent a la nació espanyola. Et pots sentir català, com a persona que habita, o ha nascut a la regió de Catalunya, i que pertany a la nació espanyola. O et pots sentir català com a persona que pertany a la nació catalana. En aquest tema, hi ha molts equívocs, i molts juguen a perllongar aquests equívocs. No crce que el catalanisme digui que un no es pot sentir català i espanyol. És l'espanyolisme que nega l'existència de qualsevol altra nació al seu territori. Per això, sentir-se pertanyent a la nació catalana, exclou sentir-se'n de la espanyola, i viceversa. En realitat, però, crec que, a pesar dels equívocs interessats, la gent, en general, té bastant clara la seva pertinença, la seva lleialtat final, a Catalunya o a Espanya. S'han fet estudis sobre el tema, un dia d'aquests en parlarè. Crec que, a pesar que discrepem molt, ambdós tenim clara la importància de la integració de tothom en un projecte de Catalunya. Jo, per això, tinc molt clar que no s'ha de fer, mai, cap concessió a l'espanyolisme en aquest aspecte: això seria la mort de Catalunya. Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada