Als votants del PSC: és un partit de dretes, que no ho veieu??

Com ja he comentat en altres posts, considero que l'eix dreta-esquerra és, avui dia, obsolet per definir el posicionament dels partits polítics. Però entenc que, encara, una majoria de la societat creu en la validesa d'aquesta dialèctica. A Catalunya -segons l'estudi de la Fundació Jaume Bofill "Viabilitat i impacte d'una renda bàsica de ciutadania a Catalunya" (2005)-, un 44,1% de la població es considera d'esquerra, i un 9,1% de dreta -la resta es considera de centre (15,8%), o bé no es posiciona en aquest eix (31%). Per tant, un 53% dels ciutadans s'inclouen en alguna de les postures d'aquesta confrontació dual.

Com he postulat, el manteniment d'aquest eix, és perniciós per Catalunya, perquè fàcilment ens situa en la dialèctica política de la resta d'Espanya (PP-PSOE) i, sobretot, perquè permet a un partit espanyolista -el PSC, recolzat per bona part dels seus votants perquè el consideren d'esquerres-, dominar quasi tots els estaments del nostre país. I ser espanyolista, ho recordo, vol dir ser contrari a l'existència de la nació, cultura i llengua catalanes.

Donat tot això, si per ara no es pot fer veure a la majoria de ciutadans la falsedat de l'eix dreta-esquerra, doncs cal situar-se, de moment, en aquesta dialèctica, i fer honor a la veritat i demostrar que el PSC, de partit d'esquerres, no en té res. Cal destapar la mentida flagrant que és aquest partit. Una mentida, que no deixaria de ser una més de les moltes que produeix la política, si el PSC no fos l'Espanya unitària i centralista destruïnt, poc a poc, el nostre país des del seu interior. Cal convèncer, especialment, aquells que se senten nacionalment catalans i que voten -encara- el PSC. Ja que ells són, al cap i a la fi, els que permeten als socialistes tenir el poder que tenen arreu del territori.

Amb aquest fi, avui –és el primer cop que poso un text d’altri, i segurament ho faré escasses vegades- copiarè una part d’un article de Salvador Cardús -La sordesa del PSC- publicat el passat divendres a l’Avui, que descriu el PSC com un partit que respon molt més al que es considera que són les dretes que no les esquerres. Cardús és una de les ments més brillants, i amb una visió més clara i profunda de la situació global del país, que hi ha avui dia a Catalunya:


"El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible. Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d'aquesta incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n'hi faci retret. Diguem que es tracta d'un partit amb una enorme capacitat d'acomodació a la realitat, a l'statu quo que dèiem abans. I és un partit, en definitiva, que s'ajusta com un guant al funcionament dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més conservador de tot el mapa polític català.

PROVA CLARÍSSIMA DEL QUE DIC ÉS EL CAS DEL MODEL de desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de la xarxa d'interessos empresarials que hi van associats. Són gairebé trenta anys de manar i teixir una sòlida teranyina que pot resistir qualsevol candidat que hi presentin. I només cal veure l'entusiasme gens dissimulat de determinats sectors empresarials que es feliciten de deixar-se governar per un partit que respecta els seus interessos sense altres "collonades" patriòtiques que no siguin les espanyoles. Aquí teniu les paraules de les principals organitzacions empresarials, agraint que se'ls deixi fer negocis en pau, és a dir, que la governació garanteixi l'estabilitat per tal d'assegurar el rendiment dels seus afers, que el risc ja el posen ells. O llegiu les recents paraules del conseller d'Economia tranquil·litzant els empresaris sobre l'aplicació -és a dir, anunciant la no-aplicació- de la llei de política lingüística en qüestions d'etiquetatge.

SERIA EXTRAORDINÀRIAMENT REVELADOR saber quants milers de persones depenen directament i indirecta, a temps complet o parcial, d'aquesta màquina de manar i, en conseqüència, d'aquesta gran agència de col·locació que ofereix llocs de treball de nivell d'ingressos mitjà i alt. Rieu-vos dels "vicis" derivats dels 23 anys de governs convergents, que no van passar mai de ser un joc de criatures al costat d'aquesta "multimunicipal" del poder polític, que ara també controla tres de les quatre Diputacions -algunes, amb presidència interposada- i, des de finals del 2003, el govern de la Generalitat. És a dir, pràcticament tot. I, abracadabra, malgrat una caiguda lliure de votants mai no vista.

ÉS CONEGUT QUE EL PSC SEMPRE VA ESTAR MOSCA per l'anomalia que suposava que CiU controlés el poder regional. Males llengües deien que a Madrid ja els anava bé tenir-hi un govern nacionalista que podia fer de torna a canvi de peixet quan les eleccions no proporcionaven el pes electoral necessari. De fet, si hagués estat pel PSOE, ara governaria Mas. Però pel PSC, per bé que la Generalitat era -i és- un poder més aviat simbòlic i tenallat entre el poder municipal i el govern de l'Estat, això de no tenir-ne el control, li mantenia viu el disgust de 1980. Fins que ERC li va donar la satisfacció.

(...)"