En aquest post encetaré una sèrie, que anirè continuant de tant en tant, sobre les meves experiències com a català conscient i amb voluntat pedagògica i integradora, amb immigrants o "nouvinguts". Fa cosa d'unes setmanes, vaig prendre contacte amb un veneçolà, que m'havia de venir a pintar a casa. Me l'havia enviat un senyor conegut que fa feines per la meva família. Quan vaig parlar per primer cop amb el veneçolà, li vaig parlar en català, lògicament, però al cap d'unes frases meves, i uns silencis seus, i després d'haver-li de preguntar si entenia el català, em va dir que no, que no l'entenia. Vaja, vaig pensar, sóc el seu client i a sobre, haig de parlar-li en la seva llengua, la llengua de l'Imperio, per més "tocada d'ous".En venir per triar i comprar la pintura, li vaig preguntar que quan temps feia que vivia aquí. Em va dir "aquí en España, pueees...", no, que li dic, aquí a Catalunya vull dir. "Si, en Catalunya, pues un año". Caram, vaig pensar, un any i encara no entèn ni un borrall de català -la meva molèstia va augmentar lleugerament. Bé, llavors li vaig fer les explicacions de rigor, que aquí a Catalunya parlàvem el català, que era la llengua propia d'aquí, etc. "Si", em diu, "yo tengo amigos catalanes, pero me hablan siempre en español", vaaaja, que extrany, vaig pensar. En un moment donat, vaig tenir una inspiració, i li vaig començar a parlar en català, i li vaig dir que a partir d'ara li parlaria en aquesta llengua, i que si no entenia alguna cosa, que m'ho digués i li traduiria.
El veneçolà no es devia esperar aquest canvi, però ho va acceptar, i resulta que el tipus m'entenia quasi del tot -o almenys ho feia veure. Just quan li vaig dir això, em va començar a explicar, que ell tenia un amic dependent, i que un dia havia entrat un senyor gran a la seva botiga, i se li havia posat a parlar en català. El seu amic no l'entenia, li va dir al senyor però aquest no va canviar de llengua, i l'amic li va dir que si volia podia parlar en anglès o castellà, però que no entenia el català. El senyor gran es va enfadar i va marxar donant un cop de puny al mostrador.
El veneçolà m'explicava aquesta història com per exemplificar-me que els catalans que volien viure normalment en la seva llengua, eren una mena de tarats o maleducats. D'avis rondinaires n'hi ha a tot arreu... dic jo. Vaig pensar, aquest pobre home, el seu amic dependent i molts d'altres viuen contaminats per la subtil propaganda anticatalana dels socialistes -principals productors de tòpics entre la immigració a Catalunya-, i per la idea que Catalunya és Espanya, i que els catalans som bilingües, o sigui que, com que parlem castellà, no cal esforçar-se per parlar la nostra llengua. I el més trist és que, fins el moment que m'havia trobat, els fets no li havien negat aquestes idees, i ningú no li havia explicat què era Catalunya i la llengua catalana.
El pintor també em va comentar que, en arribar a Catalunya, va veure que moltes coses estaven en una altra llengua, i va pensar que era portuguès -és evident que l'home no tenia moltes llums, però aquesta és la realitat de molts immigrants. Tampoc sabia encara que el català era idioma oficial de Catalunya! I llavors li vaig comentar que no només ho era, sinó que era l'únic idioma propi de Catalunya. També em va dir, per empatitzar amb mi, que sabia que a l'època franquista no es podia parlar en català. Llavors li vaig dir, "si, els espanyols sempre que poden ens impedeixen parlar el català, i anulen el nostre govern i lleis, són així els espanyols". Crec que en aquell moment, per la manera com em va mirar, es va produïr un petit cortcircuit en la seva ment.
Vaig animar al bon home a que aprengués català. Llavors em va dir que ell havia treballat a Alemanya, i que havia aprés algunes paraules d'alemany... I em va preguntar, "pero si no sabes hablar una lengua, qué puedes haser?"(???). "Bé, doncs l'aprens, clar, l'has d'aprendre, fas classes, li demanes a la gent que et parli català, de moment ja has començat amb mi, ja veuràs com ho aconseguiràs".