Insulta'm!!

Les llengües que gaudeixen de bona salut, són aquelles que tenen un vocabulari ric per a tots els registres lingüístics, des dels més alts -científic-, fins als més baixos -vulgar. I, que són capaces d'evolucionar, incorporant nous mots i expressions, sobretot basats en el lèxic i fonètica de la llengua ja existent. O sigui, que no evolucionen a través d'incorporar mots d'altres llengües. En el cas del català, doncs, essent una llengua tant en contacte amb el castellà, i que té el perill d'anar sent absorvida per aquesta, la bona salut de la llengua es denotaria en què no progressa a través de castellanismes, bàsicament. Ja Pompeu Fabra, fixador de la llengua moderna, va deixar clar que s'havia de posar especial cura en què el català fos el menys influït possible pel castellà, i que calia impedir al màxim que evolucionés a través de castellanismes.

En el cas del francès, per exemple, els veïns del nord estan preocupadíssims que es vagin introduïnt mots anglesos en el parlar corrent, fins al punt que això acabi desvirtuant la seva llengua, o convertint-la en un dialecte de la llengua universal. Val a dir que, a pesar de la propaganda secular de l'Estat francès entre els seus súbdits que la seva llengua és la de la cultura, la millor del món, etc., els francesos tenen una forta predisposició a deixar-se influïr per l'anglès. Mots com "o.k." (oké), "week-end", i molts d'altres estan plenament incorporats en la parla d'aquests. Així, s'han inventat maneres de fer progressar la llengua en base al propi francès, com per exemple -i que em perdonin els francesos, però vaja obvietat-, dir les paraules al revés -un exemple dels més habituals en aquest cas és el que es dona amb "femme", a la qual li diuen "mef"(moeuf)-, o fórmules semblants augmentant la complexitat de la transformació lèxica. En tots aquests casos, estic parlant del llenguatge vulgar o familiar, clar.

En el nostre cas, doncs, cal ser curosos, i evitar al màxim expressar-se amb castellanismes i seguir les normes de Fabra. Però amb això, no n'hi ha prou. Cal fer jugar la llengua. Cal fer-la nostra en profunditat, assimilar-la íntimament i, a partir d'aquí, des del coneixement, recrear-la. Recrear-nos-hi. Només així, des de l'orgull legítim que ens dóna el fet de ser conscients que és la Nostra llengua, l'única que tenim, parlada des de fa més de mil anys, serem capaços d'adaptar-la als nous temps amb accent inconfusiblement propi.

Em vull centrar ara en el registre vulgar de la llengua. En aquest, sembla, de vegades, que al català li falti dinamisme i capacitat per produïr nous mots autònomament d'altres llengües. S'hi usen molts castellanismes. Segurament pel fet que les capes més pobres de la societat, principals creadors d'aquest tipus de llenguatge, en els últims 60 anys han estat, molt majoritàriament, castellanoparlants. El "nucli" del llenguatge vulgar són els insults, mots d'una gran força, on sovint es considera que resideix l'homenia d'una llengua. De vegades, els catalans -bàsicament per aquests maleïts prejudicis contra la nostra llengua inculcats des de Madriz, que o bé diuen que és de pagesos, o bé que és fluixa, poc “potent”-, no ens atrevim a usar insults o mots pejoratius tradicionals.

Des d’aquí en vull recordar alguns: tanoca, enze, talòs, torrecollons, torrecastanyes, xitxarel.lo, ase, bord, bordegàs, barjaula, tita-fluixa, bocamoll, pixamandúrries, perepunyetes, sòmines, babau, barrut, capsigrany, botifler, pelacanyes, tabalot, tastaolletes, escalfabraguetes, brètol, mesell, baliga-balaga (aquí podeu trobar-los tots). Tot recopilant informació per fer el post, m’han informat de l’existència d’un cantant, Estanislau Verdet, que té una cançó que és una enumeració d’insults catalans(la podeu escoltar a la seva web). Té també un blog, de to humorístic, on es dedica a jugar amb el llenguatge.

Personalment, també volia fer la meva aportació a la riquesa i salut de la llengua, proposant alguns insults amb arrel lèxica i/o fonètica catalana: esclafa-putxinel.lis (el que espatlla la festa als nens), enganya-sardines (pescador), esclofoll, espitx, barjot, borgassell, clàpol (el que es clapa per tot arreu, també “gandul”), cullerot (ase, poc intel.ligent), torrebous, escaldacabres, cul-de-trons (el que es tira pets per tot arreu), mitja-bandera (espanyolista), cap-de-fony, cremallot, bigó, camellissa (prostituta), bòfol, cardabitlles, trescamarcells, ensibornafigues (el que enganya a les dones), blòquil (el que fa blocs). (Us invito a proposar-ne de nous, si voleu).

Animo a tothom a fer ús dels insults de la nostra llengua amb total desimboltura. Exercitem-los, fem-los nostres, alliberem-nos!!

Ernest Maragall, o el desig irrefrenable d'acabar amb Catalunya

Ahir, després de l’alegria i el petit triomf per la nostra llengua que va suposar que ja es pugui posar en català la interfície del Blogger -plataforma sobre la qual es fan tots els blocs amb l'adreça "blogspot"-, Ernest Maragall, conseller d'Educació, va tornar a embestir contra aquest idioma. Com que no devia quedar content amb que el govern central no imposés, directament, la tercera hora de castellà, i al final tot quedés en que s'aplicarà si cada centre ho vol, i si el seu Departament ho veu bé -sent com és l'"hermanito", segur que ho veurà bé sempre-, doncs ara ha tornat amb noves propostes, que s'ha empescat ell tot sol -sense el recolzament logístic de Madriz-, per acabar amb el català.

En Maragall ha anat a Finlàndia amb en Cadot i, després d'una visita a la televisió finlandesa, quelcom s'ha il.luminat dins seu i ho ha vist clar -la manera de fotre Catalunya-: Cal importar el model televisiu finlandès, país trilingüe, i incorporar-lo a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Perquè naltros, Catalunya, també hem de ser un país trilingüe. I és igual si, en aquest camí cap al trilingüisme, sacrifiquem una de les tres llengües i ens quedem només amb dues -castellà i anglès-, perquè clar, cal considerar que els nens d'Olot, aquests pagesots, no-sa-ben-par-lar-cas-te-llà -así como te lo digo, oye, chica-, i això, és vergonyós: ens fa quedar malament a Madriz i, per tant, mereix un càstig (que quedi clar que és mentida que algun nen no sàpiga parlar castellà a Catalunya: Maragall menteix en nom de l'Amo, el que ens dona una idea de la seva nul.la dignitat)

Maragall, que no en té prou amb espanyolitzar tant com pot tot el que depèn del seu Departament, proposarà que les televisions públiques catalanes -que depenen del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació-, emetin pel.lícules i sèries en versió original subtitolada en català. Què passaria si es fes això? Doncs que, com que la gent està habituada –a diferència de Finlàndia- a veure-les en versió doblada, doncs majoritàriament no les miraria, simplement. Miraria pel.lícules i sèries d'altres canals -espanyols-, que sí que seguirien estant doblats. Per tant, si els immigrants, vells i nous, ja miren poc la televisió en català, veurien encara reduïdes les seves opcions per fer-ho. I els catalanoparlants, ens quedaríem sense pel.lícules i sèries en la nostra llengua.

Només es podria plantejar l'aplicació de la proposta d'en Maragall, si TOTES les altres televisions, públiques i privades, fessin el mateix. Però si només ho fa la CCRTV, l'únic que passarà és que, l'eina més potent per donar a conèixer i prestigiar la nostra llengua, essencial precisament ara, en un moment en què arriba una quantitat ingent d'immigrants, reduïra la seva audiència -encara més- en favor de les televisions estatals. Tinc pocs dubtes, també, que si el "tete" proposa això, és amb l'obscur desig, d'ampliar el nombre de pel.lícules en castellà que es passen per la televisió catalana: amb aquestes, no caldrà ni posar-hi subtítols! A més, aquesta mesura podria donar peu, amb l’excusa de millorar el coneixement de l’anglès, a anar reduïnt la producció pròpia –actualment bastant majoritària, diria-, en català, en favor de més pel.lícules, sèries i programes estrangers.

Tot això, en definitiva, només seria acceptable si la CCRTV dediqués un canal a part de TV3 i el 33, per a aquests menesters. O sigui, si fes un canal només amb pel.lícules i sèries subtitolades, amb la finalitat de potenciar el coneixement, especialment de l'anglès, però també d'altres llengües. Ai, però, què dic, si aquest canal ja existeix!: és el canal 300, que es pot veure amb la Televisió Digital Terrestre (TDT). Els programes hi apareixen, per defecte, en versió original subtitolada. És més, amb la TDT, tothom, en principi, pot i/o podrà veure totes les pel.lícules, sèries i programes, en la versió original, i amb subtítols. A què ve, doncs, aquest exabrupte de Maragall? Doncs ve a intentar acabar amb el model de televisió pública en català que tenim actualment.

Només volia afegir, que el conseller de la Vicepresidència Cadot, ha dit que la proposta de Maragall li semblava bé (¿???????????????????????), sempre que s’apliqués també a TVE. I a totes les cadenes privades, que tenen la major part de l’audiència ja ara? Carod hauria de deixar ja això de la política, ja ha perdut el nord i hi ha el perill que destrueixi el poc que ja està fet a Catalunya.

És una vergonya que gent com Ernest Maragall governi Catalunya. Gent amb l'única obsessió d'acabar amb el poc prestigi que té el català, amb el poc autogovern que tenim. Amb Catalunya, en definitiva. Gent curulla de malaltís autoodi. I és de psiquiàtric que algú que es diu catalanista, com Carod-Rovira, els doni suport.

PD: en David Rodríguez, m'ha fet adonar, a més, que ja fa... 20 anys! Que existeix un sistema dual a la televisió analògica, que semblava una mica oblidat, i del que, avui mateix, n'he fet ús. Això no fa més que corroborar, que el que pretenen Maragall i companyia amb aquesta "proposta", no és potenciar l'anglès, sinó acabar amb el model actual de televisió pública en català.

Madame Bâ i els pagesos

M'afegeixo a la proposta d'en Marc Arza d'escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Bé, no puc parlar massa en profunditat de l’Àfrica, ja que sóc poc coneixedor de la seva realitat concreta i profunda. El poc que en sé, és d’haver estat uns dies al Marroc, d’haver llegit a Xavier Sala-i-Martín, l’Antropòleg innocent –un bestseller de l’antropologia- (Edicions 62, 2004), de Nigel Bartley, textos o idees disperses en mitjans de comunicació i, sobretot, de llegir Madame Bâ, la dama africana (La Campana, 2004), novel.la del francès Eric Orsenna.

Així, com que la major part del que sé sobre l’Àfrica en general, és a través de llibres, doncs parlaré en base al coneixement que m’han aportat. En concret, em referiré a l’últim dels que comento, un interessantíssim fresc de l’Àfrica postcolonial, i un alegat contra la continuïtat de la depredació de les exmetròpolis. Madame Bâ ens situa a Mali, excolònia francesa. Parla d’un país habitat per diverses ètnies: els soninkes, els ex-nòmades fulbes, els songhay... Pobles que s’extenen al llarg de diversos països, demostrant la inadequació de les fronteres –en bona part llegat de les colonitzacions europees- de l’Àfrica actual.

Parla de com, la major part d’aquesta gent, són musulmans, però conserven multitud de tradicions ancestrals i creences animistes, la qual cosa, els converteix en mahometans poc ortdoxos, diguessim. De com estar sol és una raresa: tothom està, sempre, envoltat de gent. Parla de com la naturalesa es presenta de forma nua i amb tota la exuberància i cruesa. De com conviuen, amb tota normalitat, i per a astorament de l’observador occidental, multitud de coses contradictòries. De com cohabiten frec a frec el Bé i el Mal absoluts. De com, els pitjors enemics dels africans i del seu desenvolupament, són alguns dels propis africans, dictadors i capitostos de tota mena, corruptes fins la mèdul.la i assassins sanguinaris.

Parla de com, els partits francesos –de la metròpoli-, es financen a través d’aquesta forma de fer neocolonialisme que es diu “francofonia”. De com, França dedica milions a un projecte per millorar les comunicacions. Es comença a construïr una autopista: s’asfalten uns metres de desert, enmig del no-res, i es construeix un tros de via elevada, i de cop les inútils obres s’aturen per sempre. I un home de partit ve de França a recollir un maletí ple de bitllets.

Àfrica, per països tan “avançats” com França, no és més que una mina i/o una deixalleria. I ara llanço una pregunta. Quin serà el primer país occidental que voldrà acabar amb la seva pagesia, per permetre que l’Àfrica pugui exportar allò que més i millor produeix –els productes agrícoles-, i tingui via lliure per desenvolupar-se? Passarà això algun dia??

Als votants del PSC: és un partit de dretes, que no ho veieu??

Com ja he comentat en altres posts, considero que l'eix dreta-esquerra és, avui dia, obsolet per definir el posicionament dels partits polítics. Però entenc que, encara, una majoria de la societat creu en la validesa d'aquesta dialèctica. A Catalunya -segons l'estudi de la Fundació Jaume Bofill "Viabilitat i impacte d'una renda bàsica de ciutadania a Catalunya" (2005)-, un 44,1% de la població es considera d'esquerra, i un 9,1% de dreta -la resta es considera de centre (15,8%), o bé no es posiciona en aquest eix (31%). Per tant, un 53% dels ciutadans s'inclouen en alguna de les postures d'aquesta confrontació dual.

Com he postulat, el manteniment d'aquest eix, és perniciós per Catalunya, perquè fàcilment ens situa en la dialèctica política de la resta d'Espanya (PP-PSOE) i, sobretot, perquè permet a un partit espanyolista -el PSC, recolzat per bona part dels seus votants perquè el consideren d'esquerres-, dominar quasi tots els estaments del nostre país. I ser espanyolista, ho recordo, vol dir ser contrari a l'existència de la nació, cultura i llengua catalanes.

Donat tot això, si per ara no es pot fer veure a la majoria de ciutadans la falsedat de l'eix dreta-esquerra, doncs cal situar-se, de moment, en aquesta dialèctica, i fer honor a la veritat i demostrar que el PSC, de partit d'esquerres, no en té res. Cal destapar la mentida flagrant que és aquest partit. Una mentida, que no deixaria de ser una més de les moltes que produeix la política, si el PSC no fos l'Espanya unitària i centralista destruïnt, poc a poc, el nostre país des del seu interior. Cal convèncer, especialment, aquells que se senten nacionalment catalans i que voten -encara- el PSC. Ja que ells són, al cap i a la fi, els que permeten als socialistes tenir el poder que tenen arreu del territori.

Amb aquest fi, avui –és el primer cop que poso un text d’altri, i segurament ho faré escasses vegades- copiarè una part d’un article de Salvador Cardús -La sordesa del PSC- publicat el passat divendres a l’Avui, que descriu el PSC com un partit que respon molt més al que es considera que són les dretes que no les esquerres. Cardús és una de les ments més brillants, i amb una visió més clara i profunda de la situació global del país, que hi ha avui dia a Catalunya:


"El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible. Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d'aquesta incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n'hi faci retret. Diguem que es tracta d'un partit amb una enorme capacitat d'acomodació a la realitat, a l'statu quo que dèiem abans. I és un partit, en definitiva, que s'ajusta com un guant al funcionament dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més conservador de tot el mapa polític català.

PROVA CLARÍSSIMA DEL QUE DIC ÉS EL CAS DEL MODEL de desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de la xarxa d'interessos empresarials que hi van associats. Són gairebé trenta anys de manar i teixir una sòlida teranyina que pot resistir qualsevol candidat que hi presentin. I només cal veure l'entusiasme gens dissimulat de determinats sectors empresarials que es feliciten de deixar-se governar per un partit que respecta els seus interessos sense altres "collonades" patriòtiques que no siguin les espanyoles. Aquí teniu les paraules de les principals organitzacions empresarials, agraint que se'ls deixi fer negocis en pau, és a dir, que la governació garanteixi l'estabilitat per tal d'assegurar el rendiment dels seus afers, que el risc ja el posen ells. O llegiu les recents paraules del conseller d'Economia tranquil·litzant els empresaris sobre l'aplicació -és a dir, anunciant la no-aplicació- de la llei de política lingüística en qüestions d'etiquetatge.

SERIA EXTRAORDINÀRIAMENT REVELADOR saber quants milers de persones depenen directament i indirecta, a temps complet o parcial, d'aquesta màquina de manar i, en conseqüència, d'aquesta gran agència de col·locació que ofereix llocs de treball de nivell d'ingressos mitjà i alt. Rieu-vos dels "vicis" derivats dels 23 anys de governs convergents, que no van passar mai de ser un joc de criatures al costat d'aquesta "multimunicipal" del poder polític, que ara també controla tres de les quatre Diputacions -algunes, amb presidència interposada- i, des de finals del 2003, el govern de la Generalitat. És a dir, pràcticament tot. I, abracadabra, malgrat una caiguda lliure de votants mai no vista.

ÉS CONEGUT QUE EL PSC SEMPRE VA ESTAR MOSCA per l'anomalia que suposava que CiU controlés el poder regional. Males llengües deien que a Madrid ja els anava bé tenir-hi un govern nacionalista que podia fer de torna a canvi de peixet quan les eleccions no proporcionaven el pes electoral necessari. De fet, si hagués estat pel PSOE, ara governaria Mas. Però pel PSC, per bé que la Generalitat era -i és- un poder més aviat simbòlic i tenallat entre el poder municipal i el govern de l'Estat, això de no tenir-ne el control, li mantenia viu el disgust de 1980. Fins que ERC li va donar la satisfacció.

(...)"

Collons de recollons!!

Veient les declaracions i els comentaris dels nostres polítics sobre la Fira del Llibre de Frankurt, m'ha vingut al cap com un llampec, lluminosa i imparable, la tan nostrada expressió: "collons de recollons de recontracollons, és que no hi ha, al nostre país, cap polític que tingui (els collons!) de parlar clar i dir les coses pel seu nom??". I és que tan difícil és dir (treguin els amables lectors els "collons" que hi hagi pel mig): "El collons de literatura catalana, senyors, és la que s'escriu en català. Literatura catalana no és sinònim de "literatura que s'escriu a Catalunya" -cosa que ja hagués tancat bona part de la polèmica sobre si havien de venir els escriptors en castellà de Catalunya, etc-, sinó de "la que s'escriu a tots els territoris de parla catalana, en llen-gua ca-ta-la-na""

Ja no demano que diguin que la cultura catalana, en general, és la que es fa -o es "pensa"- en català, entroncada amb la tradició multisecular de la gent de parla catalana. Encara que evidentment és així, ja sé que, els organitzadors de les activitats de la cultura catalana a la Fira -encapçalats per la Conselleria de Cultura-, van acordar, fent una concessió a l'espanyolisme del PSC, considerar cultura catalana tota la que es feia a Catalunya. La qual cosa és absurda i contradictòria, i feia difícilment defensable, i comprensible, que la literatura fos només l'escrita en la nostra llengua, a tots els territoris on és pròpia. Mal fet, molt mal fet -típic nyap de la "política tripartit"-, l'embolic ja estava servit. Però tot i així, es va acordar clarament que la literatura catalana era només la que es feia en català.

Però... el senyor Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull -al programa de debat Geometria Variable, a La 2, el passat dijous-, davant dels atacs d'Àlex Salmon -director d'El Mundo a Catalunya-, que deia que el que havia passat -que només anaven escriptors en català a Frankfurt- era molt greu per Catalunya, i que, en resum, s'acostava la fi del món conegut perquè Catalunya no llepava prou fort allò que no sona a Spaña. Bargalló, com deia, li responia així: "jo n'estic fart i cansat, de sentir aquest discurs (...) hauríem d'estar parlant del programa d'actes (...) en quant als actes de la cultura catalana, hem convidat músics de flamenc (...) em vaig posar en contacte amb deu escriptors en llengua castellana (??????), que van declinar l'oferiment de venir".

I així estava l'home tota l'estona, marejant la perdiu. Donat que ja s'han baixat els pantalons amb el tema de la cultura, tan difícil era tallar qualsevol intent de polèmica sobre la literatura, parlant clar i català: "senyor Salmón, literatura catalana és la que es fa en català, a tots els territoris de llengua catalana, no només a Catalunya..., etc., etc." Perquè, perquè, perquè els nostres polítics no diuen les coses pel seu nom? I més quan són tan simples i lògiques? Si no deixem clares les coses bàsiques, com què és ser català, la cultura catalana, etc., etc., com hem de construïr-hi un país, a sobre?? Sobre els equívocs i les mitges tintes, no es construeix res.

Reconec, però, que el fet que, finalment, no hi vagin autors en castellà, és un triomf pel catalanisme -és un acte de normalitat cultural i nacional. Però ha passat després de massa concessions, massa polèmiques, massa atacs. I, sobretot, després de veure que el nostre govern, no té una opinió clara sobre què és la cultura i la literatura pròpia del seu país, i/o no sap expressar ni defensar clarament quina és la seva postura. El catalanisme, tot, cal que es replantegi, i defineixi clarament, què és Catalunya, el ser català, la cultura catalana, etc. Si no tenim clar què és tot això -a més d'altres efectes perniciosos-, mai hi podrem incloure la massa ingent d'immigrants que tenim a casa nostra.

Notícies -tristes?- del Nord

No vull deprimir a ningú, però constato que aquests són els resultats del catalanisme a la primera volta de les eleccions legislatives franceses a la Catalunya Nord: un 1,45% dels vots (2798) entre els tres partits catalanistes que han concorregut en aquests comicis. ERC (424 vots), Unitat Catalana (UC) (576 vots) -que només es presentaven a una de les quatre circumsripcions en què França ha dividit el territori-, i CDC (1798 vots, un 0,93% del total), que es presentava a tot el territori. ERC i CDC era el primer cop que concorrien a unes legislatives franceses. En el cas de Convergència, després d'absorvir el Bloc Català, partit catalanista tradicional a la zona. L'únic partit catalanista adscrit només a la Catalunya Nord que resta és ara l'històric UC, i suposo que serà absorvit, en un futur, per algun dels dos "grans" catalans.

A les eleccions municipals, sembla que el catalanisme treu més vots, i fins i tot, hi ha dos regidors d'UC a l'ajuntament de Perpinyà -entre ells, la carismàtica Virginie Barre, candidata a les legilsatives-, i diversos alcaldes catalanistes. Bé, en tot cas, el sentiment nacional -català-, està molt malament per allà a dalt, cosa notòria des de fa molt de temps. De tots els territoris de parla catalana, la Catalunya Nord -o Pyrenées Orientales, com li'n diuen els francesos, per posar-li un nom que no recordi gens el que és-, és on el català està més minoritzat, més fins i tot que a l'Alguer, segons les dades de les últimes enquestes lingüístiques (gencat). Només el parla el 37% de la població, i només el 6,2% el té com a primera llengua (el 4% també junt amb el francès) (2004).

Si ens fixem en les llistes electorals, però, s'observa com la gran majoria dels cognoms dels candidats són catalans. I ben segur que bastants d'ells parlen el català, com ho fa François Calvet, un dels candidats per la Union pour un Mouvement Populaire (UMP, la coalició de Sarkozy, que ha estat la més votada en les quatre circumscripcions), i com ho fan polítics rellevants com l'alcalde de Perpinyà, Joan Pau Alduy. Però el catalanisme, no penetra gaire ni entre els ciutadans arrelats. A pesar d'això, avui dia hi ha un moviment per revifar la llengua catalana i per recuperar els signes d'identitat. Quasi la meitat de la població (44%, gencat), vol que els seus fills aprenguin el català, que, poc a poc, es va introduïnt en l'ensenyament. Hi ha una xarxa d'escoles bressol (La Bressola, Arrels) que fan ensenyament bilingüe català-francès, i a bona part de centres de preescolar i primària i, cada cop més, de secundària, es fan assignatures de català.

Cap a finals dels anys quaranta, els nordcatalans, que fins llavors havien conservat el català com a llengua familiar i principal llengua vehicular -a pesar de la prohibició del seu ús públic des del 1700-, van deixar de parlar-lo als fills de forma massiva. Hi han diverses hipòtesis de perquè es va donar aquest fet tant sobtadament, després de segles mantenint la llengua. Però crec que la més plausible és el que li va comentar un senyor rossellonès a un familiar meu fa temps: que els nordcatalans es van passar al francès per no ser vistos com a traïdors per la resta de francesos després de la segona guerra mundial. Sí, efectivament, quan l'exèrcit francès -gràcies al triomf dels nord-americans-, va tornar a prendre el control del país després del nazisme, va buscar i executà tots aquells acusats de col.laboracionistes.

Els nordcatalans, pel que es veu, van acceptar el nou règim sense grans escarafalls. D’un règim opressor i que imposava la seva llengua, lleis i govern a un altre, pels nostres compatriotes no hi havia gaires diferències, i per tant, es van adaptar fàcilment a la nova dictadura alemanya. Que jo sàpiga, no van ser col.laboracionistes, o almenys no amb cap organització catalanista. Els que sí que van col.laborar amb els nazis, van ser un sector de bretonistes –o això diuen els francesos. França, quan va reprendre el control, ho va aprofitar per destruïr tot el que va poder del moviment nacional bretó. Els catalans, en vistes de que França aprofitava l’avinentesa per atacar els nacionalismes interns, i sabent que, el parlar una altra llengua, els convertia, a ulls dels francesos, en extrangers, i, per tant, més sospitosos, van tallar la transmissió intergeneracional del seu idioma d’un any a l’altre –cap allà el 1946-48.

A la Catalunya Nord, però, hi ha un moviment que lluita aferrissadament per conservar la pròpia catalanitat i la del país. Fins i tot hi ha autors, com Joan-Lluís Lluís, que han aconseguit acabar totalment amb el seu complex d’inferioritat com a catalans. Molt recomanable el llibre d’aquest Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), en què descriu, amb tota la cruesa, el genocidi cultural al qual han estat sotmesos els catalans per part de l’Estat francès. Esperem que els nostres germans del nord trobin la manera de canviar el sentit dels esdeveniments o, almenys, de seguir sent amb orgull.

L'esquerra és maligna per Catalunya (i no sóc de dretes)

Sóc del parer que l’eix polític dreta-esquerra ha quedat obsolet, avui dia, com a forma d’explicar les diferències entre els partits polítics. Cada dia més gent intueix, o s’adona clarament, que aquesta distinció ja no és vàlida. I cada dia s’alcen més veus acreditades que raonen la seva inoperància, i proposen nous models de dialèctica política (per ex. La Tercera Via, l’ideòleg de la qual és Anthony Giddens). Tot i així, l’ús de l’eix dreta-esquerra, és impulsat i mantingut, encara, en el nostre àmbit, per aquells partits, o sectors, que s’autoanomenen d’esquerres. Ja que el ser d’esquerres, a pesar que per aquests només és una postura estètica, els aporta el recolzament fidel d’una part de la ciutadania, que manté la creença que l’esquerra representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat, la Justícia, la Igualtat, la Solidaritat, etc. (vaig raonar també aquest tema a El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I), (II) i (III))

Els partits que s’autodefineixen com d’esquerres adopten, al llarg d’Europa, un discurs compost per una sèrie d’idees definides (que comento als dos darrers posts esmentats), creades en gran part pel comunisme durant la Guerra Freda, i que s'han mantingut, en general, amb pocs canvis al llarg de les últimes dècades. Una de les principals seria, per exemple, “els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat”. Aquestes idees, són adoptades també per tota la gent que comparteix la creença de l’esquerra, com una característica identitària i definidora del seu “esquerranisme”. En ser part d’una creença –o sigui, de la fe en la realitat d’una cosa-, són adoptades sense cap mena d’esperit crític per qui es considera d’esquerres. Els actors socials d’aquesta tendència, creen el seu discurs al voltant d’aquestes idees-base, i aquest és adoptat directament per tot aquell que combrega amb la “fe” de l’esquerra.

L’esquerra, a Catalunya, està ampliament liderada pel PSC. Aquest, és el partit més gran que representa aquesta tendència –dels altres, ICV, està en la seva òrbita política i intel.lectual, i ERC, malauradament, sembla que s’hi aproxima-, i ell i els seus mitjans i sectors afins, són els grans creadors i comunicadors dels tòpics de l’esquerra al nostre país. El PSC es va crear com la unió del PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament –dos partits, i especialment el segon, clarament catalanistes- amb la federació catalana del PSOE. Des d’aquell moment, el PSC va passar a ser un partit bàsicament espanyolista. L’espanyolisme, de fets i de paraules, es va anar ensenyorint del partit, fins a dominar-lo tot. Com no podia ser d’altra manera.

El PSC, com a partit espanyolista, va ser, des de llavors –i junt amb tots els mitjans i organitzacions afins-, transmissor i promotor de tota una sèrie d’idees, encaminades a desprestigiar el catalanisme, i encara més, tot el ser català. Idees com “el catalanisme és cosa de la burgesia, no és una preocupació del poble”, “el catalanisme és cosa de gent provinciana”, “la llengua castellana és cosmopolita, mentre que la catalana és local”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul” o –un dels grans “hits”-“parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”. Totes vénen a ser variacions del mateix: l’odi, o autoodi –depèn- al ser català, propi de l’espanyolisme.

Aquest anticatalanisme, expressat poques vegades de forma explícita, però implícit en totes les accions de l’esquerra espanyolista catalana, ha sigut assumit, sovint de manera inconscient, i com a part dels postulats de l’esquerra, per la gran majoria dels que professen aquesta creença a Catalunya –seguidors del PSC. Fins i tot l’esquerra netament catalanista –ERC-, no es pot escapar de veure’s influïda, encara que amb menys intensitat, per aquestes idees. I encara, com a tòpics habituals en la nostra àrea mediàtico-cultural, també han influït en el pensament d’altres sectors de la societat que no s’identifiquen exactament amb aquesta tendència política.

Mentre no aparegui una esquerra catalanista que sigui la majoritària a Catalunya –cosa improbable-, el pensament “oficial” d’aquesta tendència al nostre país, serà promogut pel PSC-PSOE, i serà anticatalà. I com que el ser d'esquerra és una fe, el seu "credo" és el que uneix els seus fidels, que tendeixen a adoptar-lo en la seva totalitat, i sense oposar-hi cap crítica.

Així, a més que l’eix dreta-esquerra és ja notòriament obsolet i fals, i només mantingut per alguns partits pel rèdit electoral que els aporta, és nefast per a Catalunya, ja que el principal beneficiari d’aquesta dialèctica –l’esquerra-, és contrari al catalanisme. A la pràctica, està al servei d’Espanya i l’espanyolisme, que, com sabem, tenen per objectiu acabar amb la cultura, i nació, catalanes. Catalunya, més que cap altre indret, necessita modernitzar-se políticament, i acabar amb la dialèctica dreta-esquerra: és una qüestió de supervivència.

Anàlisi de les eleccions

(Ja sé que ha passat una setmana des de les eleccions, i que s’han esdevingut, ja, reaccions de gran rellevància (cas Portabella i d’altres candidats d’ERC, Reagrupament.cat, etc.), però em vaig proposar fer-la, i fins ara no he pogut acabar aquesta, humil -però amb la voluntat d'aportar alguna cosa al debat-, anàlisi)

En primer lloc, com tothom ha dit, cal fer esment a l'alta abstenció, la més elevada des de la restauració de la democràcia, si descomptem les eleccions al Parlament europeu i els referèndums (gencat). Què vol dir aquest alt nivell d'abstenció? Doncs que una part de la població que anteriorment ha votat, o sigui, preocupada per qui la governa, no es sent identificada o engrescada amb l'oferta de cap partit polític.

A les municipals, hi ha una tendència a votar més en base a persones, que a partits o ideologies. Aquesta tendència, és més forta en les poblacions més petites, i es dilueix a mesura que són més grans, ja que, en aquestes, els candidats són més llunyans al votant, que vota més en base a l’ideologia. En aquest sentit, la participació a Barcelona, el major municipi, ha estat de les més baixes del país -junt amb altres ciutats de l'àrea metropolitana-, amb menys d’un 50% (front el 59% del 2003), la qual cosa és l’indici més paradigmàtic que, la dinàmica de la política nacional catalana, causa cada cop menys interès entre els ciutadans.

El catalanisme moderat, en part no acaba de sentir-se engrescat amb l’actual CiU, i en part, es desencanta en veure que la coalició, a pesar de ser la més votada, no pot governar. A pesar d’això, el trasvàs d’alguns vots que anaven a ERC, i una certa alerta pel fet d’intentar impedir que el PSC augmentés el seu poder a les administracions catalanes, ja quasi total, ha fet que CiU sigui la formació que ha perdut, de llarg, menys votants, un 9,2%, i l’única que ha augmentat en percentatge de vots (0,78%).

El catalanisme més radical, es sent orfe en veure que ERC, pactant i permetent governar a un partit espanyolista, no representa els seus interessos. ERC ha fracassat completament: ha disminuït un 19,8% (82.000) el nombre de votants, i ha tret un 1,11% menys respecte el total. Molts dels seus electors, han anat cap a CiU, o cap a les CUP, formacions que han captat el seu vot en diverses capitals de comarca. A més, a les poblacions de més de 50.000 habitants on, com comentava, les eleccions són més en clau nacional, ha perdut el 41% de votants (a Barcelona el 45%). També s’ha demostrat fals un dels principals raonaments que ERC usa per explicar els pactes tripartits: que fent-los, apropa l’esquerra independentista a l’àrea metropolitana de Barcelona, als ciutadans provinents de la immigració espanyola-castellana. Allà, hi ha baixat un 30%, i a ciutats com l’Hospitalet o Cerdanyola, ha perdut tota la representació. S’ha demostrat que un partit catalanista, per més que es digui d’esquerres, no captarà mai una part considerable de la població de l’extraradi, ja que és majoritàriament espanyolista, ans encara perdrà aquell sector que el pot votar, si no es presenta com a fermament catalanista.

El potencial votant majoritari del PSC, provinent de la immigració espanyola, i de tarannà espanyolista, es desorienta veient com el seu partit pacta amb independentistes, i no l’il.lusiona que no tingui un projecte nacional –espanyol, d’encaix a Espanya- explícit –que sí implícit-, mentre predica que el que cal és només gestió. Tot i així, a pesar que ha obtingut un 16,7% de vots menys que el 2003 (184.000), i un 1,7% menys del total, ha estat la força més votada, i ha mantingut, en general, el seu poder, a més d’obtenir l’alcaldia de Tarragona, i treure majoria absoluta a la de Lleida. És la segona força en nombre de regidors, que han augmentat en 283, en bona part degut a que, com els dos petits del tripartit, ha presentat més llistes electorals.

ICV ha estat víctima de les maniobres per desprestigiar-la, fetes pel propi PSC, situant Saura al capdavant d’Interior. La detenció de Núria Pòrtulas, i les successives campanyes alarmistes sobre la inseguretat ciutadana o les actuacions dels Mossos, promogudes des dels mitjans que controla el PSC, han reeixit i han enfosquit la imatge dels ecosocialistes. Així, ICV, com ERC, ha fracassat estrepitosament. És el partit que ha perdut més votants, un 23,5% (79.000), i ha tret un 1,33% menys del vot total. Igualment com ERC, ha guanyat regidors (60) perquè ha presentat més llistes, la qual cosa encara fa més profunda la retallada soferta allí on ja hi era. Davant d’aquest fracàs, és possible que Saura s’empesqui alguna genialitat com a conseller d’Interior per millorar la seva popularitat –de cara a les generals. I això és molt greu perquè la seguretat dels ciutadans, i el desenvolupament del nostre autogovern en una qüestió clau com l’ordre públic, no haurien d’estar en mans de polítics poc hàbils, inconscients i desesperats. Han de començar a tremolar els Mossos? O nosaltres? Estarem amatents.

En quant al nacionalisme espanyol “castís”, potser també s’ha desencisat en veure que no podia accedir als ajuntaments a causa dels pactes tripartits massius. La irrupció de Ciudadanos els ha restat vots -encara que no crec que hagi estat un fenomen decisiu en aquesta davallada. Així, el PP també ha fracassat, en disminuïr un 21,6% (78.000) el nombre de votants respecte al 2003, i perdre un 19% (67) de regidors. A Barcelona, però, ha pogut mantenir els 7 regidors de què disposava.

CONCLUSIONS

L’alta abstenció té diferents causes –que ja he apuntat en relació a cada partit-, però una de les principals és el lideratge que el PSC i el seu model de “gestió” exerceix sobre la política catalana. Aquest, li dóna un caire de cosa funcionarial, ja que l’eficiència en la gestió, sense més, és això, cosa de funcionaris o d’empleats de banca. La gestió no té sentit sense un projecte al darrere, i aquest projecte sempre hi és -i no admetre-ho és falsejar la realitat-, i sempre és nacional. Nacional espanyol –el cas del PSC- o català, però nacional, de concepció d’un país, i d’encaix d’aquest al món. I això és el que il.lusiona la gent i l’impeleix a votar, recolzar un projecte de país en el qual s’hi senti identificat.

Per això CiU aconseguia majories absolutes, perquè tenia un projecte de país ambiciós. I va deixar de treure-les quan van ser evidents les seves limitacions per portar a terme aquest projecte. I per això el PP ha ampliat la majoria absoluta al País Valencià -a pesar dels casos de corrupció, etc.-, perquè ofereix als valencians participar en un projecte nacional espanyol atractiu, que els aporta riquesa, competicions de vela, de F-1, i els fa avançar –encara que potser no de manera molt sòlida- com a regió d’un país amb una ambició de ser dins del món.

I per això hi ha hagut una alta abstenció a les últimes eleccions celebrades a Catalunya –catalanes i municipals-, perquè ningú presenta un projecte de país ambiciós i creïble. I s’absté tant el catalanisme com l’espanyolisme.

D’altra banda, el catalanisme ha respost de forma clara a l’estratègia actual de ERC, nefasta per a Catalunya i el seu autogovern, i ha retirat una bona part del seu vot a aquesta formació. La qual cosa esperem que provoqui una crisi interna, crisi que ja està auspiciant Carretero i el seu Reagrupament, que acabi fent caure l’actual direcció del partit. I que tot això porti a una nova estratègia d’ERC, l’única que pot fer possible el que ella mateixa predica: l’unió de tot el catalanisme per avançar en la construcció nacional, i cap a la independència.

Catalunya ha reclamat que tot el catalanisme s’uneixi, a través del seu vot. La qual cosa obrirà nous horitzons a la política catalana. I això és, probablement, el més rellevant que ha succeït en aquestes eleccions.