Madame Bâ i els pagesos
M'afegeixo a la proposta d'en Marc Arza d'escriure quatre lletres per l'Àfrica.
Bé, no puc parlar massa en profunditat de l’Àfrica, ja que sóc poc coneixedor de la seva realitat concreta i profunda. El poc que en sé, és d’haver estat uns dies al Marroc, d’haver llegit a Xavier Sala-i-Martín, l’Antropòleg innocent –un bestseller de l’antropologia- (Edicions 62, 2004), de Nigel Bartley, textos o idees disperses en mitjans de comunicació i, sobretot, de llegir Madame Bâ, la dama africana (La Campana, 2004), novel.la del francès Eric Orsenna.
Així, com que la major part del que sé sobre l’Àfrica en general, és a través de llibres, doncs parlaré en base al coneixement que m’han aportat. En concret, em referiré a l’últim dels que comento, un interessantíssim fresc de l’Àfrica postcolonial, i un alegat contra la continuïtat de la depredació de les exmetròpolis. Madame Bâ ens situa a Mali, excolònia francesa. Parla d’un país habitat per diverses ètnies: els soninkes, els ex-nòmades fulbes, els songhay... Pobles que s’extenen al llarg de diversos països, demostrant la inadequació de les fronteres –en bona part llegat de les colonitzacions europees- de l’Àfrica actual.
Parla de com, la major part d’aquesta gent, són musulmans, però conserven multitud de tradicions ancestrals i creences animistes, la qual cosa, els converteix en mahometans poc ortdoxos, diguessim. De com estar sol és una raresa: tothom està, sempre, envoltat de gent. Parla de com la naturalesa es presenta de forma nua i amb tota la exuberància i cruesa. De com conviuen, amb tota normalitat, i per a astorament de l’observador occidental, multitud de coses contradictòries. De com cohabiten frec a frec el Bé i el Mal absoluts. De com, els pitjors enemics dels africans i del seu desenvolupament, són alguns dels propis africans, dictadors i capitostos de tota mena, corruptes fins la mèdul.la i assassins sanguinaris.
Parla de com, els partits francesos –de la metròpoli-, es financen a través d’aquesta forma de fer neocolonialisme que es diu “francofonia”. De com, França dedica milions a un projecte per millorar les comunicacions. Es comença a construïr una autopista: s’asfalten uns metres de desert, enmig del no-res, i es construeix un tros de via elevada, i de cop les inútils obres s’aturen per sempre. I un home de partit ve de França a recollir un maletí ple de bitllets.
Àfrica, per països tan “avançats” com França, no és més que una mina i/o una deixalleria. I ara llanço una pregunta. Quin serà el primer país occidental que voldrà acabar amb la seva pagesia, per permetre que l’Àfrica pugui exportar allò que més i millor produeix –els productes agrícoles-, i tingui via lliure per desenvolupar-se? Passarà això algun dia??
Bé, no puc parlar massa en profunditat de l’Àfrica, ja que sóc poc coneixedor de la seva realitat concreta i profunda. El poc que en sé, és d’haver estat uns dies al Marroc, d’haver llegit a Xavier Sala-i-Martín, l’Antropòleg innocent –un bestseller de l’antropologia- (Edicions 62, 2004), de Nigel Bartley, textos o idees disperses en mitjans de comunicació i, sobretot, de llegir Madame Bâ, la dama africana (La Campana, 2004), novel.la del francès Eric Orsenna.
Així, com que la major part del que sé sobre l’Àfrica en general, és a través de llibres, doncs parlaré en base al coneixement que m’han aportat. En concret, em referiré a l’últim dels que comento, un interessantíssim fresc de l’Àfrica postcolonial, i un alegat contra la continuïtat de la depredació de les exmetròpolis. Madame Bâ ens situa a Mali, excolònia francesa. Parla d’un país habitat per diverses ètnies: els soninkes, els ex-nòmades fulbes, els songhay... Pobles que s’extenen al llarg de diversos països, demostrant la inadequació de les fronteres –en bona part llegat de les colonitzacions europees- de l’Àfrica actual.
Parla de com, la major part d’aquesta gent, són musulmans, però conserven multitud de tradicions ancestrals i creences animistes, la qual cosa, els converteix en mahometans poc ortdoxos, diguessim. De com estar sol és una raresa: tothom està, sempre, envoltat de gent. Parla de com la naturalesa es presenta de forma nua i amb tota la exuberància i cruesa. De com conviuen, amb tota normalitat, i per a astorament de l’observador occidental, multitud de coses contradictòries. De com cohabiten frec a frec el Bé i el Mal absoluts. De com, els pitjors enemics dels africans i del seu desenvolupament, són alguns dels propis africans, dictadors i capitostos de tota mena, corruptes fins la mèdul.la i assassins sanguinaris.
Parla de com, els partits francesos –de la metròpoli-, es financen a través d’aquesta forma de fer neocolonialisme que es diu “francofonia”. De com, França dedica milions a un projecte per millorar les comunicacions. Es comença a construïr una autopista: s’asfalten uns metres de desert, enmig del no-res, i es construeix un tros de via elevada, i de cop les inútils obres s’aturen per sempre. I un home de partit ve de França a recollir un maletí ple de bitllets.
Àfrica, per països tan “avançats” com França, no és més que una mina i/o una deixalleria. I ara llanço una pregunta. Quin serà el primer país occidental que voldrà acabar amb la seva pagesia, per permetre que l’Àfrica pugui exportar allò que més i millor produeix –els productes agrícoles-, i tingui via lliure per desenvolupar-se? Passarà això algun dia??
5 comentaris:
Gràcies pel teu post. Molt interessant. Ara l'afegeixo a la llista de textos.
Fins aviat,
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com
Precisament els que més porten la bandera de la solidaritat són els que més rebutgen l'economia de mercat. El proteccionisme de la Unió Europea és immens i aboca l'Àfrica a seguir amb la seva misèria.
No hi haurà polítics valents que obrin el mercat i això manté aquell continent en viure de la caritat (bé d'una petitíssima part de la caritat perquè la major part d'ella engreixa els dictadors).
Marc, a disposar, si és per una bona causa.
artur, exactament, em sembla que no serveix de res fer cimeres i acords, i tota mena de coses, per ajudar l'Àfrica, si els països occidentals, no estan disposats a fer l'únic que poden fer per ajudar-la a desenvolupar-se, o sigui acabar amb les subvencions a l'agricultura, que redueixen artificialment el cost del que es produeix aquí. Fer això, significa acabar amb l'agricultura del primer món i els que en viuen, la pagesia. Si no estan disposats a això, la resta que puguin dir els països occidentals és parlar per parlar. Aquesta és la meva visió, m'agradaria conèixer el tema més profundament, però pel que en sé, ho veig així de simple. Salutacions.
HOLA:
MOLTISIMAS GRACIES PER PASARTA PER AL MEU BLOG. AQUET ARTICLE QUE AS FICAT ES FORSA INTERESANT... LA VERITAT ES QUE JO D´AFRICA NO EN SE GAIRE I L´UNICA COSA QUE EN SE ES LA QUE LA MEVA BONA ANGA LA TELE M´HE ENSENYAT... BUENO VAIG AL GRA... QUE SI AFRICA ES PODRIA DESENBOLUPAR O ALGUN PAIS DONS CREC QUE PODRIA NO DESCATO POSIBILITATS... PERO EL MES PROBALE ES QUE ES QUEDI COM ESTA ARA... :( NO OSTANT EN UN FUTUR MOLT LLUNYA SI LES COSES CAMBIEN PER A BE POT SER SIGI PROBABLE.
SALUTACIONS
PD: PERDO PER L´ORTOGRAFIA
mcmahon, tens tota la raó en el que dius, segurament les coses canviaran realment a l'Àfrica en un futur llunyà. En quant a l'ortografia, no et preocupis, però l'has d'anar intentant millorar. Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada