L'esquerra és maligna per Catalunya (i no sóc de dretes)

Sóc del parer que l’eix polític dreta-esquerra ha quedat obsolet, avui dia, com a forma d’explicar les diferències entre els partits polítics. Cada dia més gent intueix, o s’adona clarament, que aquesta distinció ja no és vàlida. I cada dia s’alcen més veus acreditades que raonen la seva inoperància, i proposen nous models de dialèctica política (per ex. La Tercera Via, l’ideòleg de la qual és Anthony Giddens). Tot i així, l’ús de l’eix dreta-esquerra, és impulsat i mantingut, encara, en el nostre àmbit, per aquells partits, o sectors, que s’autoanomenen d’esquerres. Ja que el ser d’esquerres, a pesar que per aquests només és una postura estètica, els aporta el recolzament fidel d’una part de la ciutadania, que manté la creença que l’esquerra representa el progrés, i tots els alts ideals com la Llibertat, la Justícia, la Igualtat, la Solidaritat, etc. (vaig raonar també aquest tema a El fals progressisme o la fe de les masses benestants i benpensants (I), (II) i (III))

Els partits que s’autodefineixen com d’esquerres adopten, al llarg d’Europa, un discurs compost per una sèrie d’idees definides (que comento als dos darrers posts esmentats), creades en gran part pel comunisme durant la Guerra Freda, i que s'han mantingut, en general, amb pocs canvis al llarg de les últimes dècades. Una de les principals seria, per exemple, “els Estats Units són un imperi opressor, són sempre l’enemic nº1 i són sempre la causa dels pitjors mals de la humanitat”. Aquestes idees, són adoptades també per tota la gent que comparteix la creença de l’esquerra, com una característica identitària i definidora del seu “esquerranisme”. En ser part d’una creença –o sigui, de la fe en la realitat d’una cosa-, són adoptades sense cap mena d’esperit crític per qui es considera d’esquerres. Els actors socials d’aquesta tendència, creen el seu discurs al voltant d’aquestes idees-base, i aquest és adoptat directament per tot aquell que combrega amb la “fe” de l’esquerra.

L’esquerra, a Catalunya, està ampliament liderada pel PSC. Aquest, és el partit més gran que representa aquesta tendència –dels altres, ICV, està en la seva òrbita política i intel.lectual, i ERC, malauradament, sembla que s’hi aproxima-, i ell i els seus mitjans i sectors afins, són els grans creadors i comunicadors dels tòpics de l’esquerra al nostre país. El PSC es va crear com la unió del PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament –dos partits, i especialment el segon, clarament catalanistes- amb la federació catalana del PSOE. Des d’aquell moment, el PSC va passar a ser un partit bàsicament espanyolista. L’espanyolisme, de fets i de paraules, es va anar ensenyorint del partit, fins a dominar-lo tot. Com no podia ser d’altra manera.

El PSC, com a partit espanyolista, va ser, des de llavors –i junt amb tots els mitjans i organitzacions afins-, transmissor i promotor de tota una sèrie d’idees, encaminades a desprestigiar el catalanisme, i encara més, tot el ser català. Idees com “el catalanisme és cosa de la burgesia, no és una preocupació del poble”, “el catalanisme és cosa de gent provinciana”, “la llengua castellana és cosmopolita, mentre que la catalana és local”, “la cultura popular catalana és quelcom avorrit i ridícul” o –un dels grans “hits”-“parlar en català a la gent castellanoparlant és de mala educació”. Totes vénen a ser variacions del mateix: l’odi, o autoodi –depèn- al ser català, propi de l’espanyolisme.

Aquest anticatalanisme, expressat poques vegades de forma explícita, però implícit en totes les accions de l’esquerra espanyolista catalana, ha sigut assumit, sovint de manera inconscient, i com a part dels postulats de l’esquerra, per la gran majoria dels que professen aquesta creença a Catalunya –seguidors del PSC. Fins i tot l’esquerra netament catalanista –ERC-, no es pot escapar de veure’s influïda, encara que amb menys intensitat, per aquestes idees. I encara, com a tòpics habituals en la nostra àrea mediàtico-cultural, també han influït en el pensament d’altres sectors de la societat que no s’identifiquen exactament amb aquesta tendència política.

Mentre no aparegui una esquerra catalanista que sigui la majoritària a Catalunya –cosa improbable-, el pensament “oficial” d’aquesta tendència al nostre país, serà promogut pel PSC-PSOE, i serà anticatalà. I com que el ser d'esquerra és una fe, el seu "credo" és el que uneix els seus fidels, que tendeixen a adoptar-lo en la seva totalitat, i sense oposar-hi cap crítica.

Així, a més que l’eix dreta-esquerra és ja notòriament obsolet i fals, i només mantingut per alguns partits pel rèdit electoral que els aporta, és nefast per a Catalunya, ja que el principal beneficiari d’aquesta dialèctica –l’esquerra-, és contrari al catalanisme. A la pràctica, està al servei d’Espanya i l’espanyolisme, que, com sabem, tenen per objectiu acabar amb la cultura, i nació, catalanes. Catalunya, més que cap altre indret, necessita modernitzar-se políticament, i acabar amb la dialèctica dreta-esquerra: és una qüestió de supervivència.